Anarcoefemèrides del 15 de novembre
Esdeveniments
Capçalera d'El Porvenir Anarquista
- Surt El Porvenir Anarquista: El 15 de
novembre de 1891 surt a Gràcia (Barcelona, Catalunya) el
primer número del
periòdic trilingüe (castellà,
francès i italià) anarcocomunista individualista El Porvenir Anarquista. Órgano
Comunista-Anárquico.
Aquesta publicació nasqué de la unió
del Grup Anarquista «Los Desheredados» de
Gràcia (Sebastià Suñer, Emili Hugas,
etc.), d'un de francès (Paul Bernard, Tomás
Ascheri, etc.), que volia que la publicació es
digués El Bandit, i d'un
d'italià (Paolo Schicchi, L. Ettore Bernardini,
etc.). Era continuació de la publicació El
Revolucionario, que havia estat prohibida. Va estar dirigit
per l'exiliat
sicilià Paola Schicchi i tirà uns 4.000
exemplars. Atacà durament
l'anarcocol·lectivisme i el seu director criticà
fortament Errico Malatesta,
que aleshores passava una temporada a Gràcia, i Pere Esteve,
que realitzaven
una intensa propaganda anarcocol·lectivista a Catalunya. Hi
col·laborà Paul
Bernard, membre del grup anarquista de Lió
(Arpitània) «Les Vagabons», aleshores
també exiliat a Gràcia. Només
publicà un altre número, el 20 de desembre de
1891. Després de l'explosió del petard de la
Plaça Reial de Barcelona, el 9 de
febrer de 1892, el comitè de redacció al complet,
que es reunia en un pis del
carrer de Còrsega de Gràcia, va ser empresonat a
la fortalesa de Montjuic i
torturat brutalment. La companya de Bernard, que era gracienca, va ser
violada
al castell de Montjuïc i morí producte de les
tortures. Anys després Schicchi
va posar una bomba davant el consolat espanyol de Nàpols com
a venjança per
aquest crim.
***
Portada del número 2 de La Huelga General
- Surt La Huelga General: El 15 de novembre de 1901 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número de La Huelga General. Periódico Libertario. Fundat i finançat pel pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia, va ser dirigit per Ignasi Clarià i el publicava clandestinament Batllon en una editorial catòlica. En principi sortia cada deu dies, però a partir del número 8 va ser quinzenal, i es van publicar 21 números fins al 20 juliol de 1903, quan la redacció es va embarcar en el projecte del diari Tierra y Libertad. Entre febrer de 1902 i gener de 1903 no es va publicar perquè va ser suspesa per les autoritats arran de la vaga general de febrer de 1902, que va acabar amb sis mort, i on Clarià mateix va ser greument ferit. El periòdic feia publicitat de la tàctica de la vaga general com a mitjà per aconseguir la revolució social i va ser molt perseguit per subversiu, patint Clarià diversos processos i empresonaments. Hi van publicar articles habitualment a més de Ferrer i Guàrdia --que signava sota el seu pseudònim maçònic Cero--, Anselmo Lorenzo i José López Montenegro; també van col·laborar Bonafulla, Castellote, Salvochea, Reclus, Tárrida, Robin, Claramunt, Conelissen, Grave, Hamon, Kropotkin, Malato, Mella, Nieuwenhuis, Pert, Parf-Javal, Soledad Gustavo, Tailhade, etc. L'1 de desembre de 1901, Ferrer i Guàrdia va escriure una carta a Kropotkin anunciant-li el pagament d'un article, carta que constitueix l'únic manuscrit de Ferrer on es comprova la seva connexió amb aquesta publicació. A més a més el periòdic va editar una col·lecció de 14 fullets monogràfics, «Biblioteca de La Huelga General», dedicats a difondre els postulats i les tàctiques del sindicalisme revolucionari francès teoritzades per Fernand Pelloutier, amb obres de Lorenzo, Pert, Robin i Reclus, entre d'altres. Per l'octubre de 1904 va reaparèixer clandestinament un únic número, editat pretesament a París, però probablement imprès a Barcelona, amb un caràcter«exclusivament revolucionari d'acció» i que apel·lava al magnicidi i a la destrucció total de la societat existent, i on tots els articles anaven sense signar. En 1910 Anselmo Lorenzo va recopilar els editorials escrits per Ferrer i Guàrdia en un fullet reivindicatiu titulat Ferrer y la huelga general. En 1975 es va publicar una edició facsímil de la col·lecció prologada per Diego Abad de Santillán.
***
L'atemptat de Rubino segons La Vie Illustrée, núm. 214, del 21 de novembre de 1902
- Atemptat contra Leopold II:El 15 de
novembre de 1902 a la Rue Royale de Brussel·les
(Bèlgica), davant el Banc de
Brussel·les, l'anarquista italià Gennaro Rubino
dispara tres trets de revòlver,
als crits de «Visca la Revolució social! Visca
l'anarquia!», sobre la tercera
de les tres berlines del seguici del rei de Bèlgica Leopold
II que tornava de
la Catedral de Santa Gúdula del Te Deum
tradicionalment celebrat per la
Festa del Rei --que aquell any va ser substituït per un Requiem
en
memòria de la reina, Marie-Henriette, recentment havia
finat. El rei, que
viatjava a la primera carrossa, va resultar indemne i cap persona no va
resultar ferida en aquest atemptat, però Rubino va poder
fugir per poc del
linxament de la gentada ja que la policia el detingué.
Després
de l'intent d'assassinat els anarquistes el condemnaren com a agent
provocador
i alguns especularen sobre l'atemptat com un acte per justificar la
posterior
repressió que sobre el moviment llibertari es
desencadenà. Fins i tot s'apuntà
que la pistola estava carregada amb bales de salva, però la
realitat és que la
policia mai no trobà l'arma de foc. Durant el seu
procés, que comença el 26 de
gener de 1903 a Brussel·les, va declarar haver actuat tot
sol i ser un
anarquista individualista que volia venjar-se de la mort de sis
manifestants
abatuts per la Guàrdia Cívica durant la nit del
18 d'abril de 1902 als carrers
de Lovaina quan demanaven el sufragi universal. Fou defensat perÉmile Royer,
misser de Jules Moineau, i per Charles Gheude, advocats socialistes.
Encara que
no va ferir o matat cap persona, va ser condemnat durament a treballs
forçats a
perpetuïtat. Durant el tancament escrigué diversos
articles i memòries amb
l'intent de justificar la seva fidelitat al moviment anarquista.
Gennaro Rubino
va morir malalt de grip espanyola i enfollit per l'aïllament
el 14 de març de
1918 a la presó de Lovaina (Bèlgica). En 2006
Anne Morelli va publicar el
llibre Rubino, l'anarchiste italien qui tenta d'assassiner
Léopold II.
***
Portada
d'un número de Salud
y Fuerza
- Surt Salud y Fuerza: Pel
novembre de 1904 surt a Barcelona (Catalunya) el primer
número del periòdic
neomaltusià anarquista Salud y Fuerza. Revista
mensual de la Liga de
Regeneración Humana. Procreación consciente y
limitada. A partir del número
5 (setembre de 1906) portarà el subtítol«Revista mensual ilustrada de la Liga
de Regeneración Humana» i des del
número 46 (1912) «Revista mensual
neo-malthusiana». Creat pel metge Avelino Luis Bulffi de
Quintana, va ser
durament perseguit per les autoritats civils i
eclesiàstiques i suspès en
diferents ocasions i durant diversos mesos. Durant els intervals, va
ser
substituït per la revista El Nuevo Malthusiano.
L'abril de 1909 la
Clínica de Salud y Fuerza del carrer Urgell de Barcelona,
seu de la Lliga de la
Regeneració Humana i gabinet d'assessorament
gratuït per a la prevenció
d'embarassos, va ser tancada definitivament per les autoritats i Luis
Bulffi
empresonat. Hi van col·laborar José
Alarcón, Émile Armand, Fortunato Barthe,
Bellamy, Luigi Berta, Brochón, Luis Bulffi, Lorenzo
Cabós, René Chaugui, José
Chueca, Corday, Mariano Costa Iscar (Antonio
Faciabén), Delastre, Manuel
Devaldés, Drisdrale, Juana Dubois, Juan Gallego Crespo,
Emilio Gante, Vicente
García, Grandidier, H. Grau, Antoni Guàrdia,Ángel Guerra, G. Hardy, Lanoff,
Juan Lazarte, Lericolais, Anselmo Lorenzo, Charles Malato, Miguel
Martínez,
Maymón, Félix Nieves, Lorenzo Pahisa, Pastrejo,
Madeleine Pelletier, Potier,
Josep Prat, Rafael, Recasens, Paul Robin, Horacio E. Roqué,
Satler, Suñé, Frank
Sutor i Zuriaga, entre d'altres. Es van publicar 60 números
fins al 1914. També
edità diversos fullets de diferents autors (Luis Bulffi,
René Chaughi,
Alejandra David, Manuel Devaldés, G. Drysdale, M. Dubinsky,
Sébastien Faure,
Pietro Gori, Jean Grave, Augustin Hamon, Bernard Lazare, Errico
Malatesta, Juan
de l'Ourthe, A. Pellicer, Josep Prat, M. Rey, Paul Robin, J. Rutgers,
J. Sergi,
etc.).
***
Capçalera
de L'Ordre
Naturel
- Surt L'Ordre Naturel: Pel novembre de 1905 surt a París (França) el primer iúnic número del periòdic anarconaturista L'Ordre Naturel. Clameurs libertaires antiscientifiques. Va ser editat pel militant anarquista naturista Henri Zisly. Un periòdic que portava aquest mateix títol va ser publicat a França entre 1920 i 1922.
***
Portada
d'un exemplar de Le
Réveil Anarchiste Ouvrier
- Surt Le Réveil Anarchiste
Ouvrier:
El 15 de
novembre de 1912 surt a Les Lilas (Illa de França,
França) el primer número del
periòdic mensual Le
Réveil Anarchiste
Ouvrier. Era un dels òrgans
d'expressió, amb Le Temps Nouveaux
et Le
Libertaire, de la Federació Comunista Anarquista
(FCA). Va ser administrat
per Charles Bedouet i imprès per Émile Lepreux.
La gerència la va portar Jean
Labbat i Charles Bervilitas, i en el comitè de
redacció trobem Edouard Boudot,
Eugène Jacquemin i Edouard Sené (Edouard
Lebreton). Hi van col·laborar, entre d'altres,
Georges Alabri, Camisard, Christian
Cornelissen, Étienne Habert, Charles-Ange Laisant, L.
Lebrun, E. Mainjacque,
Eugène Maréchal, Han Muhré, Charles
Malato, Masetti, Eugène Péronnet i Jean
Wintsch. Aquest periòdic fou un dels organitzadors del
Congrés Anarquista que
se celebrà entre el 15 i el 17 d'agost de 1913 i que
donà lloc a la creació de
la Federació Comunista Revolucionaria Anarquista de Llengua
Francesa (FCRA). En
sortiren 14 números, l'últim l'1 de desembre de
1913. Edità el fullet La triple
action de la CGT (1914), de
Georges Yvetot. L'administrador,
Charles Bedouet, i els seus principals redactors van ser detinguts l'1
de
juliol de 1913 i empresonats acusats de«provocació de militars a la
desobediència i a la deserció»,
però, gràcies a la creació del«Grup d'Amics
del Réveil», el periòdic
reaparegué sota el nom Le Réveil
Anarchiste l'1
d'abril de 1914, tot i que només se n'editaren tres
números, l'últim el de l'1
de maig de 1914.
***
Capçalera del primer número de Pendant la mêlée
- Surt Pendant la
mêlée:El 15 de
novembre de 1915, en plena Gran Guerra, surt a París
(França) el primer número del bimensual Pendant
la mêlée. Acrate, individualiste etéclectique. El gerent i l'administrador
en va ser Charles Michel. Hi trobem textos d'Émile Armand,
Raphaël Barret,
Eugène Bizeau, Edward Carpenter, Voltairine de Cleyre,
Benjamin de Casseres,
Denis Diderot, Rémy de Gourmont, Émile Gravelle,
Henriette Hoogeven, Félix Le
Dantec, Joseph Le Guépin, Burus Lee, Ricardo Mella, Charles
Michel, André
Montagne, René Morley, Pierre Nada, Lorenzo Nanunta, Georges
Palante, Léon
Pascal, J. Plesyo, Léda Rafanelli, Élie Reclus,
Victor Kibaltchite (Le Rétif),
Agénor de Rouegg, Job Sanchini, Sanine, Alba Satterthwaite,
Jules Sésame, Petra
Stockman, W. Curtis Swabey, José Tarralvo, Pierre Torrent,
Louis Untermeyer,
Francis Vergas, Walt Whitman i Henri Zisly, entre d'altres. Se'n van
publicar
quatre números. A partir del gener de 1916, per dissensions
internes, es va
publicar a Orleans, sota el nom Par delà la
mêlée, administrat aleshores
per Émile Armand, però quan aquest va ser
detingut l'octubre de 1917 per
complicitat en delicte de deserció, va ser
substituït per Pierre Chardon fins
al febrer de 1918. El març de 1918 el periòdic
canviarà el nom per La Mêlée
fins al 1920.
***
Capçalera del primer número de Le Néo-Malthusien
- Surt Le Néo-Malthusien: Pel novembre de 1916 surt a París (França) el primer número del periòdic Le Néo-Malthusien. Mensuel. Portava un epígraf del pedagog anarquista Paul Robin: «Bon naixement. Bona educació. Bona organització social.» Gabriel Giroud (G. Hardy) fou el creador d'aquesta publicació, que n'exercí la direcció i la gerència. Preconitzà el neomaltusianisme des d'un punt de vista llibertari. Els seus principals redactors van ser Gabriel Giroud i Fernand Morel. En sortiren 20 números, l'últim el juliol de 1920.
***
Portada d'un número de Le Néo-Naturien
- Surt Le Néo-Naturien:Pel novembre de
1921 surt a Chatillon-sur-Thouet (Poitou-Charentes, França)
el primer número
del bimestral anarconaturista Le Néo-Naturien.
Revue des idées
philosophiques et naturiennes. Publicat per Henry Le
Fèvre, serà una
revista especialitzada en la propaganda del pensament regenerador i
alliberador
del neonaturisme, sobretot des del punt de vista del vegetarianisme
integral,
reivindicat com a una doctrina emancipadora, i es farà
ressò de les
experiències de les colònies
llibertàries, com la de Bascon --on radicava la
Societat Vegetariana, presidida per Georges Butaud--, la de«Terre Libérée» a
Luynes i les sud-americanes. Hi van col·laborar
Aimé Bailly, Alfred Bidet,
Eugène Bizeau, Georges Butaud, Hervé Coatmeur,
Jacques Cohen-Toussieh, Gérard
de Lacaze-Duthiers, Henri Le Fevre, Dr. Legrain, Renée
Papon, Robert Peyronnet,
Louis Rimbault, Georgette Ryner, Han Ryner, Camille Spiess, Aug.
Trousset,
Sophie Zaikowska, Henri Zisly; i hi van il·lustrar F.
Larapidie, Jean Lebedeff,
Louis Moreau i A. Vilna. La revista deixarà
d'aparèixer el novembre de 1925,
però encara sortirà un últim
número, editat per Louis Rimbault, l'agost de
1927.
***
- Surt Rebelle: Pel novembre de 1927 surt a Brussel·les (Bèlgica) el primer número del periòdicRebelle. Organe mensuel d'Action Sociale, anti-dogmatique, anti-autoritaire. Portava un epígraf d'Oscar Wilde: «Arreu on un home exerceix l'autoritat, hi ha un home que resisteix l'autoritat.» Editat per Hem Day, hi van col·laborar Eugène Bizeau, G. Butaud, Pierre Chatel, Donald Crocker, Hem Day, Ernestan, Floris, Dr. Mad. Pelletier, F. Rondelet, A. Schapiro, Volney Soltera, A. Vercruyce, H. Vrijheid, etc. A partir del número 4 (març-abril de 1928) passà a ser bimensual, però només en publicarà un més, el de maig-juny de 1928. Va editar almenys un fulletó, Les Martyrs de Chicago. Premier mai (1928), i el gener de 1929 publicà, amb la col·laboració de Jean de Boe, un suplement en castellà, Rebelde, com a número especial.
***
Capçalera
del primer número de Vida Nueva
- Surt Vida Nueva: El 15 de novembre de 1934 surt a Osorno (Osorno, Región de los Lagos, Xile) el primer número de la publicació llibertàriaVida Nueva. Periódico quincenal. Òrgan de la Confederació General de Treballadors (CGT) i de la Federación Anarquista de Chile (FAC), va ser dirigida pel tipògraf Juan Segundo Montoya (Juan 2º Montoya) i perdurà, en diverses etapes, fins al 1942.
***
Portada
del primer número de Construcción
- Surt Construcción: Pel novembre de
1975 surt
a Madrid (Espanya) el primer número de Construcción.
Sindicato de Madrid. CNT. AIT. Era l'òrgan del
Sindicat de la Construcció
de Madrid de la Confederació Nacional del Treball (CNT).
Existí una primeraèpoca en 1936 dirigit per José García
Pradas. Es mantingué estable entre
mensual i bimestral fins al número 18 (febrer de 1978),
després només aparegué
de manera esporàdica. Els articles no solien anar signats,
però trobem les firmes
de Jorge Bao, Germinal C., A. Llorent, Luve, Rexa, Ángel U.,
Urzáiz. En
sortiren 25 números fins al 1980.
Naixements
Joan Oliva i Moncusí segons la premsa alemanya
- Joan Oliva i
Moncusí: El 15 de novembre de 1855 neix a Cabra
del Camp (Alt Camp, Catalunya)
l'obrer boter anarquista Joan Ramon Francesc Oliva i Moncusí
--també citat com
Moncousí o Moncasí. Sos pares es deien Francesc
Oliva i Rosa Moncusí, pagesos i
propietaris, i tenien dos fills i dues filles. Quan tenia 12 anys va
ser
matriculat a l'Institut Provincial de Tarragona, però
assistí poc a classe.
Després va fer estudis d'escultura i d'impremta, que
abandonà, entrant com a
aprenent de boter i freqüentant l'associació
d'obrers d'aquest gremi «La
Cooperadora». Trencà amb sa família per
casar-se el 23 de desembre de 1877 amb la
criada del Centre de Lectura de Valls Francesca
Cartañà Recasens, amb qui havia
tingut una filla (Rosa) que havia nascut el 25 de maig d'aquell any.
Membre de
la Internacional, es va veure influenciat per les accions dels
regicides
alemanys. Sota l'excusa que anava a treballar a Alger,
demanà suport econòmic a
sa família, la qual li va finançar el viatge a
Madrid per a realitzar un gran magnicidi.
El 25 d'octubre de 1878, al carrer Major de Madrid (Espanya), intenta,
senseèxit, assassinar el rei d'Espanya Alfons XII disparant-li
dos trets; desarmat
per la multitud, va ser detingut. Alfons XII retornava de la seva gira
pel nord
a cavall i al capdavant del seu Estat Major, però cap de les
dues bales va
ferir el monarca. La policia aprofità l'avinentesa per
ordenar l'escorcoll dels
locals obrers, entre ells «La Cooperadora» i
l'«Ateneo Tarraconense». Jutjat a
Madrid, el 12 de novembre de 1878 va ser condemnat a mort. El
periòdic
anarquista de La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa) L'Avant-Garde, del 18 de novembre de
1878, publicà una crònica del
seu corresponsal a Espanya que expressava la seva solidaritat moral amb
Oliva,
qui, segons el diari, havia admirat els atemptats de Max Hödel
i Karl Eduard Nobiling
contra el kàiser i havia decidit emular-los, disposat a
morir en l'intent. Els
liberals tarragonins encapçalats per Pere Antoni Torres
Jordi van promoure
propostes en 34 ajuntaments i recolliren 7.531 signatures per
reclamar-ne
l'indult. El rei va rebre en audiència particular l'advocat
defensor d'Oliva,
Jiménez del Cerro, el procurador de l'Audiència,
Manuel de Elías, i el germà de
l'acusat, Gregori, que li presentaren els plecs de signatures
recollits. Els
rei els va prometre que demanaria al president del Consell de Ministres
l'indult, i sa germana, la princesa Isabel, igualment. Antonio
Cánovas del
Castillo es va excusar en el Tribunal Suprem i digué que,
una vegada coneguda
la seva sentència, la debatria el Consell de Ministres. El 2
de gener el fiscal
del Tribunal Suprem havia retornat informada negativament la
petició d'indult. Joan
Oliva i Moncusí, després de rebutjar qualsevol
possible indult, i mostrant una
enteresa sorprenent, va ser garrotat el 4 de gener de 1879 al Campo de
Guardias
de Madrid (Espanya). Part de la premsa local prengué partit
per l'indult de
manera que, consumada l'execució, aparegueren en grans
titulars els noms dels
consellers de l'Ajuntament que s'hi van oposar. Aquest fet va motivar
l'empresonament del periodista que dirigia La
Opinión, Antoni Carbó Olivella, acusat
d'un delicte de desacatament a
l'autoritat, que acabà entre reixes a la presó de
Pilats per la seva agosarada
portada. Un cop executat, el rei va atorgar, de la seva butxaca, una
pensió a
la filla de l'infortunat, ja que el considerava més
pertorbat que responsable.
Joan Oliva i
Moncusí (1855-1879)
***
Alfred Marpaux
- Alfred Marpaux: El 15 de novembre de 1862 neix a Champagnole (Franc Comptat, Arpitània) el militant federalista, sindicalista, cooperativista i, després,«socialista possibilista» de Borgonya i del Franc Comptat Alfred Marpaux. Establert a Dijon com a tipògraf, s'adherí al Sindicat de Tipògrafs, pel qual assistí entre el 25 i el 27 de juny de 1894 a Lió com a delegat al III Congrés de les Borses de Treball. Prengué part en el desenvolupament de les cooperatives de Dijon i de Saint-Claude. Influenciat per les idees de Proudhon, de Bakunin i de Benoît Malon, reivindicà un «socialisme integral» farcit de les idees llibertàries que havien fonamentat la Federació del Jura. Creà i animà el «Grup Tipogràfic d'Estudis Socials». Després va participar en la creació de la Federació de l'Est del Partit Obrer Socialista Revolucionari (POSR) de Jean Allemane, que reivindica un«socialisme possibilista» que s'allunya de les idees anarquistes ja que participa en els eleccions. En 1894 participà activament en les campanyes de suport a Dreyfus. En maig de 1896 fou elegit regidor a Dijon i, com a primer adjunt a l'alcaldia, participà en nombroses realitzacions socials, com ara la caixa de resistència, residència de retir, assistència mèdica gratuïta, cantines escolars (gratuïtes pels més pobres), etc. En el Congrés Socialista de París de 1899, lluità contra el sectarisme i es pronuncià a favor del federalisme comunal. Després del fracàs de les eleccions municipals de 1900, abandonà Dijon i s'establí a l'Ain on dirigí una impremta cooperativa. Malalt, continuarà la seva militància des de la socialista Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO) fins a la seva mort, el 6 de maig de 1934 a Dijon (Borgnoya, França).És autor de nombrosos articles en la premsa socialista (Les annales de la jeunesse laïque, etc.) i de diverses llibrets i fullets, com ara Le droit au travail,étude sur la journée de 8 heures (1890), Le socialisme au conseil municipal. Le chômage (1892), L'évolution naturelle et l'évolution sociale (1894), De la reconstitution du vignoble par l'association, conséquences de l'association viticole (1900), La foi de nos pères d'après les traditions et légendes franc-comtoises (1903), etc. El pensament d'Alfred Marpaux representa una síntesi entre els vells utopistes, l'anarquisme, el marxisme, el socialisme, els lliurepensadors i el radicalisme. A Dijon existeix un carrer amb el seu nom.
***
Luigi
Granotti
- Luigi Granotti: El 15 de novembre de 1867 neix a Sagliano Micca (Piemont, Itàlia) l'anarquista Luigi Granotti, conegut com Il Biondino (El Ros), però també com Granson,Luigi Granolli, Luigi Gianotti i Maurico Magliola. Sos pares es deien Giovanni Granotti i Teresa Bussetti. Va anar a escola fins el tercer grau d'escola elemental i després treballar de barretaire. Fitxat per la policia com a anarquista, era considerat per aquesta com «tranquil». En 1888 fou cridat a files i va fer el servei militar en el 76 Regiment d'Infanteria a Sicília, d'antuvi a Agrigent i després a Messina, sense manifestar idees anarquistes. Llicenciat l'agost de 1890, retornà a la seva localitat natal. El maig de 1894 emigrà als Estats Units i s'establí a Paterson (Nova Jersey, EUA), on treballà de teixidor i freqüentà els cercles llibertaris, especialment, i amb son germà Giuseppe, el grup«Diritto all'Esistenza» (Dret a l'Existència), del qual va ser el seu tresorer, i fou l'administrador de periòdic La Questione Sociale. El 30 de maig de 1900 s'embarcà amb sa mare cap a Itàlia, oficialment per a casar-se. Segons informes policíacs posteriors, viatjà a diverses ciutats (Bolonya, Milà i Monza) amb la finalitat de preparar, en connivència amb l'anarquista Gaetano Bresci, l'assassinat del rei Humbert I d'Itàlia. La nit següent al regicidi, que es perpetrà el 29 de juliol de 1900, retornà a Sagliano Micca, passant després, amb el suport del seu cosí Giacomo Busseti, a Suïssa i dirigint-se cap a París (França), on gràcies al passaport de l'anarquista Isidoro Besso aconseguí arribar al Regne Unit. Des d'aquell moment es va perdre el seu rastre, però la policia sabia que la seva intenció era embarcar-se camp als Estats Units amb identitat falsa. Defensat per Francesco Merlino, el 25 de novembre de 1901 va ser condemnat per l'Audiència de Milà (Llombardia, Itàlia) en rebel·lia a cadena perpètua com a còmplice de Gaetano Bresci en el magnicidi. Quan encara no feia un mes d'això, el 21 de desembre de 1901, el periòdic anarquista La Questione Sociale de Paterson informà que el perseguit es trobava lliure i en lloc segur. El detectiu privat Alexander Seguera, a sou del govern italià, el buscà sense èxit arreu dels Estats Units. Durant els anys posteriors, la policia italiana rebé informes de diferents confidents, a la recerca de gratificacions econòmiques, de la seva presència a diferents indrets del món (Buenos Aires, Shanghai, Pequín, Londres, São Paulo, Chicago, Nova York, Saint Louis, Kansas City, Mont-reial, Zanzibar, Espanya, Portugal, Suïssa, Austràlia, Nova Caledònia, Transvaal, Mèxic, etc.). En 1918 la Prefectura de Novara (Piemont, Itàlia) assenyalà que el més probable és que s'amagués als Estats Units i un altre informe de 1941 de la Prefectura de Vercelli (Piemont, Itàlia) el feia «en qualque lloc desconegut d'Amèrica del Nord». Luigi Granotti va morir el 30 d'octubre de 1949 a Nova York (Nova York, EUA) i la notícia va ser publicada pel periòdic anarquista L'Adunata dei Refrattari del 3 de desembre de 1949.
***
Fitxa
policíaca d'Attilio Tonetti
- Attilio Tonetti:
El 15 de novembre de 1872 –algunes fonts citen
1874– neix a Fontanella
(Llombardia, Itàlia) el sastre anarquista Attilio Tonetti.
Sos pares es deien
Giovanni Tonetti i Caterina Lazzari. Entre 1893 i 1894, segons la
policia, que
el considerava «temible pel seu caràcter
audaç i violent», va ser condemnat a
breus penes de presó per cantar himnes subversius i per
desobediència a les autoritats.
El setembre de 1894 se li va assignar la residència i
passà a Lugano (Ticino,
Suïssa), on mantingué contactes amb Pietro Gori,
però quan retornà a Itàlia a
començament de 1895 va ser detingut i, acusat
d'«incitació a l'odi entre les
classes socials», enviat, d'antuvi, a Porto Ercole (Toscana,
Itàlia) i, més
tard, a les illes Tremiti, on romangué 15 mesos detingut. Un
cop lliure, el
juliol de 1896 es traslladà de bell nou a Lugano, on
treballà de sastre i residí
fins el setembre de 1898. Expulsat el 4 d'octubre de 1898 amb altres
anarquistes (Mauro Modesto Fraschini, Angelo Maccarinelli, Adolfo Radi,
Antonio
Sarli i Giovanni Silva), marxà cap a Londres (Anglaterra).
L'agost de 1899
retornà a son país i
s'instal·là a Milà (Llombardia,
Itàlia), on es va casar i
reprengué la seva feina de sastre. A partir d'aquest moment
deixà la militància
i no freqüentà els cercles anarquistes. En 1918,
segons un informe, encara que«mantenint-se fidel a la teoria llibertària i
mostrant-se contrari a la guerra»,
no preocupava a la prefectura de policia. En 1926 encara era considerat
anarquista, però no adoptà actituds«sospitoses» cap el govern feixista. En
1942, a causa de la seva avançada edat, la seva bona
conducta i la seva«orientació cap a les directrius del
Règim», va se proposat per a ser suprimit
del fitxer dels subversius. Desconeixem la data i lloc de la seva
defunció.
***
Jules
Ravaté fotografiat per Boffety & Gouttebaron a Roanne
- Jules Ravaté:
El
15 de novembre –algunes fonts citen 15 de setembre–
de 1875 neix a Roanne
(Roine-Alps, Arpitània) el propagandista anarquista i
anarcosindicalista Jules
Ravaté, conegut com F. Sauvert
o Sauvert. Fill d'un venedor de
diaris i
d'una obrera teixidora, de molt jovenet s'integrà en«Le Révolté de Roanne»,
petit grup anarquista d'aquesta localitat. Treballà de
mecànic encarregat de
reparar les màquines teixidores i en 1890
s'adherí a les Joventuts Socialistes
Revolucionàries (JSR) i fundà la seva biblioteca.
Col·laborà amb elements del
sector esquerrà dels seguidors de Jules Guesde, agrupats al
voltant de Duffin i
influenciats per Édouard Mayeux. En 1896 entrà a
formar part de la cooperativa«La Solidarité» i fou inscrit en la
llista d'«anarquistes perillosos»
establerta per les autoritats. A partir d'octubre de 1896 la seva casa
es
converteix en lloc de reunió dels companys per fer lectures
comunes i
conferències. En 1897 fou delegat al congrés de
les JSR celebrat a Viena del
Delfinat (Roine-Alps, Arpitània) i aquest mateix any
començà a col·laborar amb
el periòdic socialista de Lió Le
Peuple.
Encara que la seva formació cultural fou autodidacta, en
1899 ideà una
Universitat Popular, que acabà fundant dos anys
després, sota el nom de «La
Coopération des Idées» (La
Cooperació de les Idees), i de la qual fou el seu
tresorer, dedicant-se a la tasca docent. Membre del consell directiu de
la Unió
Sindical de la Indústria Tèxtil (USIT),
n'esdevingué el secretari i dirigí
importants i nombroses vagues en 1901, encara que presentà
la dimissió poc
després quan el sindicat va caure sota influència
socialista. En 1901 es casà
amb la militant de la Confederació General del Treball (CGT)
Eugénie Bonnet. En
1907 va ser assenyalat com un dels membres més destacats
dels «antipatriotes»
del departament del Loira. A partir del 27 de març de 1911
l'Ajuntament de
Roanne li encarregà la gestió de la biblioteca
popular, càrrec del qual fou
cessat el 31 de desembre de 1912 per part del nou alcalde reaccionari.
Amb el
temps esdevingué un dels conferenciants més
populars del moviment llibertari i
antimilitarista. En 1914 va ser mobilitzat, però va ser
retornat a casa seva a
causa de la seva precària salut. En 1915 treballà
d'ajudant de bibliotecari al
seu poble i, entre juliol i desembre, fou secretari de l'anarquista
positivista
Georges Deherme, el qual li influencià força.
Sota els pseudònims de F. Sauvert
i Sauvert, publicà entre
1897 i 1914 nombrosos articles en diverses
publicacions periòdiques anarquistes i socialistes, com ara Les Amitiés Foréziennes et
Vellaves, Bulletin d'Union et
d'Action Morale, Bulletin des UP (Universitats
Populars),Les Cahiers du Centre, Le Coopérateur de Roanne, La Coopération des Idées,Le Flambeau, Le
Mutualiste Français, Le
Peuple, Le Réveil
Roannais, Le Roannais Socialiste,Rodumna, Les
Temps Nouveaux, Le
Textile, L'Union pour la
Vérité, La
Vie Ouvrière, etc. És autor de L'Action syndicale et les partis socialistes
(1903) i La défense desêtres vivants
(1914). Jules Ravaté va morir el 20 de juliol de 1916 a
Roanne (Roine-Alps,
Arpitània) i sa vídua, Eugénie Bonnet,
l'11 de gener de 1917 llegà els seus
llibres científics i filosòfics i els seus arxius
personals a la biblioteca municipal
d'aquesta localitat. En 1920 Georges Deherme publicà el
fulletó biogràfic Un
prolétaire. Jules Ravate.
***
Eugenio
Sacristán Carrasco
- Eugenio Sacristán Carrasco: El el 15 de novembre de 1894 neix a Aranda de Duero (Burgos, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Eugenio Sacristán Carrasco. Quan tenia 18 anys es traslladà a Biscaia (País Basc), on començà a treballar als Alts Forns. Després de vaga revolucionària de 1917, en la qual va ser detingut, empresonat i torturat, participà en la fundació de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en els anys següents destacà en la seva militància, juntament amb Isidoro Orrantia, Luciano Mateos del Amo i Baroja. L'11 de gener de 1921 va ser detingut, amb altres companys (Zoilo Retuerto, Manuel Carreras Oliver, Saturnino Arasomel, Agapito Ureña i Celedonio Valencia), acusat de l'assassinat de Manuel Gómez, gerent dels Alts Forns de Biscaia. L'octubre de 1921 va ser jutjat, amb altres companys, sota la imputació de fabricar bombes a Sestao (Biscaia, País Basc). En aquests anys vint col·laborà amb Isidoro Orrantia en La Revista Blanca com a representants de la Comarcal de Biscaia de la CNT. En 1925 es traslladà a Santurtzi (Biscaia, País Basc), on visqué repartint carbó amb un carro, i en 1926 i 1927 envià diners per als presos des de Santurtzi en la campanya de suport organitzada perLa Revista Blanca. En 1928 s'integrà en el grup anarquista «Cultura i Premsa» de Portugalete (Biscaia, País Basc). Durant els anys de la II República espanyola visqué a Santurtzi, on en 1932 obrí un magatzem de fruites, que repartia amb un cotxe i una camioneta. En 1933 participà en la refundació del sindicat de la CNT«El Crisol», amb Saturnino Aransáez Aransáez i Robledo. En aquests anys, al seu domicili s'allotjaren destacats companys (Durruti, Ascaso, Montseny, etc.) durant les seves gires propagandístiques. Viatjà sovint a diverses localitats, especialment a Labastida (Àlaba, País Basc), a casa de Barrón, i a San Vicente de la Sonsierra (La Rioja, Espanya), a casa de Brea. També entaulà amistat amb Isaac Puente Amestoy a Maeztu (Àlaba, País Basc). Durant la Guerra Civil lluità al Front Nord enquadrat en el «Batalló CNT Reserva». El 6 abril de 1937 va ser nomenat capità de Milícies de la CNT i després fou responsable, com a comandant, dels batallons confederals de la caserna de La Casilla. En aquests anys també representà la CNT en un Tribunal Popular. Quan Bilbao caigué a mans feixistes, passà a Astúries fins l'enfonsament del front. Quan fugia per mar, va ser detingut i tancat a diverses presons (Camposanco, Porlier i Larrinaga). Jutjat a Bilbao, va ser condemnat a mort, pena que li fou commutada més tard per la de vint anys de presó. Purgà la pena a Burgos i a la vall de Cuelgamuros, construint el «Valle de los Caídos». En 1945 sortí en llibertat condicional, però l'any següent va ser novament detingut i, acusat de formar part d'un Comitè Pro Presos a Burgos, passà 18 mesos empresonat. Un cop lliure s'establí al seu poble natal, guanyant-se la vida com a venedor ambulant de peix per Burgos, Sòria, Segòvia i Valladolid. Sacristán Carrasco va morir d'un infart el 14 de maig de 1964 a Aranda de Duero (Burgos, Castella, Espanya). Son fill, Helios Sacristán també és militant anarcosindicalista.
***
Urania
Mella amb son company Humberto Solleiro Rivera (1924)
- Urania Mella: El
15 de novembre de
1899 neix a Pontevedra (Pontevedra, Galícia) l'anarquista i
anarcosindicalista María
Urania Mella Serrano. Era filla del periodista i teòric i
propagandista
anarquista Ricardo Mella Cea i d'Esperanza Serrano, filla del notari
anarquista
Juan Serrano Oteiza. Crescuda en una família nombrosa–tenia 12 germans–, va
ser educada en els valors progressistes i laics, adquirint una
formació exquisida,
que la portà a ser mestra de solfeig i de piano i a estudiar
a l'Escola d'Arts
i Oficis de Vigo. Ensenyà a llegir i a escriure a dones
analfabetes a la Casa
del Poble. Milità en els ateneus llibertaris i en la
Confederació Nacional del
Treball (CNT) gallecs. Presidí l'organització
femenina peninsular més important
d'aleshores, la Unió de Dones Antifeixistes de Vigo
(Pontevedra, Galícia),
secció peninsular de «Dones contra la Guerra i el
Feixisme», organització
creada per la Internacional Comunista arran del triomf del
nacionalsocialisme a
Alemanya. Estava casada amb Humberto Solleiro Rivera (O
Chapapote), el metge socialista i president de la Societat
Cultura i Deportiva del barri de Lavadores, i tingué quatre
infants (Humberto,
Raúl, Alícia i Concepción). Quan el
cop feixista, el de juliol de 1936 amb son
company defensà la barricada del Calvario de Vigo i quan
aquesta caigué la
parella fugí a Redondela (Pontevedra, Galícia),
però van ser detinguts. Son
company va ser jutjat en consell de guerra el 17 d'octubre de 1936,
condemnat a
mort i executat pels insurrectes. Ella va ser jutjada el mateix dia i
condemnada
a mort sota pretextos tan peregrins com que no estava batejava, que
havia
viscut en unió lliure i que una germana seva portava el nom
de Libertad. Segons
les autoritats franquistes era membre del Socors Roig Internacional
(SRI). La
pena va ser immediatament commutada per la de 30 anys de
reclusió que purgà a
les presons de Vigo i de Saturraran, a la badia d'Ondárroa
(Motrico, Guipúscoa,
País Basc). A Saturraran va fer una profunda amistat amb la
alcaldessa republicana
d'A Cañiza (Pontevedra, Galícia),
María Purificación Gómez
González, primera batllessa
de Galícia. Malalta, amb un tumor cerebral, en 1943 va ser
posada en llibertat
condicional. Tornà a Vigo, però davant l'ambient
hostil passà a viure amb son
fill Raúl a Lugo. Urania Mella Serrano va morir el 28 de
maig de 1945 a Lugo
(Lugo, Galícia) a conseqüència dels
maltractes patits durant els seus anys de
reclusió. Des del 2008 un carrer de Vigo i un buc de
recollida d'hidrocarburs
del Servei de Salvament Marítim del Ministeri de Foment
porten el seu nom.
Urania Mella (1899-1945)
---