[26/11] Atemptat contra «Combinados» - Mestag - Arnould - Szityya - Falco - Giménez Igualada - Perlongher - Claret

Anarcoefemèrides del 26 de novembre

Esdeveniments

- Atemptat contra«Combinados»: El 26 de novembre de 1927 una poderosa bomba de dinamita destrossa la «Manufactura Tabacalera Combinados», al carrer Rivadavia 2279 de Buenos Aires (Argentina). El 23 d'agost d'aquell any havien estat executats els militants anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. El novembre d'aquell any es va saber que Bernardo Gurevich, fabricant de les populars cigarretes «Combinados», volia treure una nova marca de baix preu destinada als obrers que s'anomenaria «Sacco y Vanzetti» (SyV) amb l'afany d'aprofitar la promoció i la publicitat gratuïta que tenien aquests dos noms. Rosina Sacco, vídua de Nicola, protestà enèrgicament i a la reprovació sobre aquesta especulació dels dos caiguts se sumà tot el moviment anarquista argentí. La tabaquera estava sentenciada. L'atemptat fou atribuït a l'anarquista expropiador Severino Di Giovanni, que ja havia realitzats diverses actuacions semblants en suport de Sacco i Vanzetti. Les cigarretes«SyV» mai no veren la llum, el mateix dia de l'explosió Gurevich anuncià la retirada del projecte.

Naixements

- Jules Mestag: El 26 de novembre de 1874 neix a Termonde (Flandes Oriental, Flandes) el propagandista anarquista Jules François Marie Mestag, també citat com Julius Mestag i conegut com Steck. Es guanyava la vida com a empleat. A final dels anys noranta col·laborà, com molts d'altres llibertaris, en el periòdic socialista La Bataille, que es publicà a Namur (Valònia) entre 1895 i 1902. A Anvers (Flandes) edità i imprimí la traducció francesa del llibre de Johann Most La peste religieuse. En 1897, després d'un míting a favor dels condemnats als castell de Montjuïc de Barcelona (Catalunya), atià la gentada a manifestar-se contra la legació d'Espanya. Organitzador de conferències, especialment sobre el sufragi universal, i bon orador, animava a portar la contrària en els mítings socialistes, fet pel qual a començaments de 1898 fou expulsat de la Casa de Poble pels socialistes. En 1901 era representant del Comitè Revolucionari d'Anvers. El 2 de febrer de 1902 la seva mort va ser erròniament anunciada en La Bataille. El 10 de juliol de 1902 fou condemnat a vuit dies de presó i a 26 francs de multa per portar un «arma prohibida». La tardor d'aquell any vivia a Brussel·les (Bèlgica), on edità, amb Max Borgueil, el periòdic Le Flambeau, que només publicà dos números (1 de novembre i 2 de desembre) tirats en una premsa manual. En el primer número, editat durant una vaga general, definia el periòdic com a un«òrgan de combat revolucionari». A resultes de la publicació en el segon número de l'article «Germinal, les anarchistes et la grève générale», reproducció d'un pamflet del qual s'editaren 5.000 exemplars, va ser denunciat; jutjat, va ser condemnat el 3 de febrer de 1903 per l'Audiència de Brabant a sis mesos de presó i a 100 francs de multa. Fugint de l'empresonament, es refugià a Anglaterra, on, segons un informe de la Policia Metropolitana de Londres (Scontland Yard) del 3 de juny de 1907, vivia sota el nom d'Steck amb sa companya, Flora Tenge (o Tange), que portava el nom fals de La Billon. Sembla que va escriure un llibre que es diu Pour vivre libre.

Defuncions

- Arthur Arnould: El 26 de novembre de 1895 mor a París (França) l'escriptor, periodista, membre de la Internacional, communard i llibertari Arthur Charles Auguste Arnould, també conegut comA. Matthey. Havia nascut el 17 d'abril de 1833 a Dieuze (Lorena, França). Fill d'un professor liberal de llengües estrangeres, va començar la carrera administrativa a la Sorbona de París, però la va abandonar per dedicar-se al periodisme. Els seus articles contra el Segon Imperi li van portar nombroses multes i estades a la presó. En 1868 va publicar el setmanari La Foire aux sottises (12 números). Després de la proclamació de la República el 4 de setembre de 1870, va ser nomenat sotsbibliotecari de la ciutat de París i adjunt a l'alcaldia del quart districte parisenc. El 26 de març de 1871 va ser elegit per al Consell de la Comuna i alhora per al del quart i setè districtes, i en va optar pel quart. A més d'altres càrrecs: membre de la Comissió de Relacions Exteriors (29 de març), de la Comissió del Treball i del Canvi (6 d'abril), de la Comissió de Subsistències (21 d'abril) i de la Comissió d'Ensenyament (4 de maig); també va ser elegit responsable, amb Auguste Vermorel, de la redacció del Journal Officiel, a partir de l'1 de maig. Va votar contra el Comitè de Salut Públic i va signar el «Manifest de la Minoria». Condemnat en rebel·lia a la deportació per un dels Consell de Guerra de Versalles després de la caiguda de la Comuna, es va refugiar a Suïssa, on va mantenir una important correspondència amb Jules Vallès --que va ser publicada en 1950-- i va fer amistat amb Bakunin a Lugano, del qual va ser un dels executors testamentaris, encarregant-se dels seus arxius. Va col·laborar en el Butlletin de la Fédération Jurassienne i en altres periòdics llibertaris i socialistes revolucionaris. En 1877 va publicar L'État et la Révolution, on explica el federalisme i la idea de comuna des del punt de vista proudhonià, autogestionari i anarquista. En 1878 va publicar a Brussel·les Histoire populaire et parlamentaire de la Commune de Paris, queés alhora un testimoni important sobre els personatges i sobre els esdeveniments i un preciós estudi sobre la ideologia de la Comuna (autonomia, federalisme, col·lectivisme, internacionalisme, millora de la condició obrera, reconeixement dels drets de les dones, accés a l'educació...). De tornada a París després de l'amnistia en 1880, va dedicar-se a escriure novel·les populars de manera reeixida sota el pseudònim d'A. Matthey --nom de sa dona-- i es va consagrar a la difusió de la teosofia, arribant a ser el president de la branca francesa de la Societat Teosòfica d'Orient i d'Occident --alguns escrits teosòfics els va signar amb el pseudònim Jean Matthéus. Altres llibres seus són Le prêtre et l'impôt (1868), Histoire de l'Inquisition (1869) i Les croyances fondamentales du bouddhisme (1895), entre d'altres. En 1987 Marc Vuilleumier va recollir les memòries de l'exili d'Arthur Arnould i de Gustave Lefrançais i les va publicar sota el títol Souvenirs de deux communards réfugiés à Genève (1871-1873).

***

- Emil Szittya: El 26 de novembre de 1964 mor a París (França) el crític d'art, pintor, periodista i escriptor bohemi i anarquista Adolf Schenk, més conegut com Emil Szittya. Havia nascut el 18 d'agost de 1886 a Budapest (Imperi austrohongarès). En 1906 s'instal·là a París on freqüentà la bohèmia artística i els cercles llibertaris. Entre 1906 i 1907 visqué a la colònia anarquista de Monte Verità d'Ascona (Ticino, Suïssa). Cap al 1908 conegué l'escriptor Blaise Cendrars a Leipzig, amb qui confraternitzà i continuà l'amistat a París. El gener de 1911 començà a publicar a París la revista anarquista en llengua alemanya Neue Menschen (Homes Nous). L'octubre de 1912, amb Marius Hanot, Blaise Cendrars i Freddy Sausey, publicà el primer i únic número (gratuït) de la tercera sèrie d'aquesta publicació, però en versió francesa (Les Hommes Nouveaux. Revue Libre). En 1914, arran de l'esclat de la Gran Guerra, s'establí a Zuric on restà fins al 1918, participant en l'avantguarda artística i en els moviments revolucionaris --conegué Vladímir Lenin, Lev Trotski, Karl Radek i altres agitadors. En 1915, amb l'escriptor expressionista Hugo Kerster, publicà el periòdic predadaista Der Mistral. Literarische Kriegszeitung (El Mestral. Periòdic literari de combat). A partir de 1916 va ser assidu del Cabaret Voltaire de Zuric, bressol del moviment Dadà i de tota mena de propostes avantguardistes. En aquesta època conegué el pintor i escriptor hongarès Lajos Kassák, amb qui publicà la revista avantguardista i antimilitarista A Tett (L'Acte). En 1918, amb el desencadenament de la revolució, retornà amb Kassák a Hongria. Edità, amb Karl Lohs i Hans Richter, la revista Horizont-füzet / Horizont-Flugschriften / Horizont-Hefte, que es publicava a Budapest, Viena i Berlín. Durant els anys vint col·laborà en diferents publicacions berlineses. En 1923 publicà a Costança Das Kuriositäten-Kabinett. Begegnungen mit seltsamen Begebenheiten, Landstreichern, Verbrechern, Artisten, religiös Wahnsinnigen, sexuellen Merkwürdigkeiten, Sozialdemokraten, Syndikalisten, Kommunisten, Anarchisten, Politikern und Künstlern (El gabinet de les curiositats. Encontres amb estranys successos, vagabunds, delinqüents, artistes, religiosos folls, rareses sexuals, socialdemòcrates, sindicalistes, comunistes, anarquistes, polítics i artistes), retrat dels artistes avantguardistes i bohemis que conegué. Fugint del nazisme, en 1933 retornà a París on amb l'escriptor Paul Ruhstrat publicà la revista antifeixista Die Zone / La Zone (La Zona, 1933-1934). Amb l'ocupació alemanya de França, marxà al Midi i participà en la Resistència a la zona de Llemotges. Amb l'Alliberament, retornà a París on treballà al «Café des Deux Magots». En 1961 conegué a París l'escriptor revolucionari Franz Jung. Realitzà nombrosos estudis de pintors i d'artistes, alguns en monografies, com ara Henri Rousseau, Paul Camenisch, Coghuf, Charles Hindenlang, Otto Staiger, Hans Stocker, Max Sulzbachner, Pablo Picasso, Chaim Soutine, Arthur Bryks, Vincent van Gogh, Marc Chagall, August Wilhelm Dressler, Otto Dix, Heinrich Maria Davringhausen, Oskar Kokoschka, Robert Delaunay, Ernst Wagner, André Derain, Robin Christian Andersen, Marie Laurencin, Michail Alexandrowitsch Wrubel, Albert Marquet, Leopold Gottlieb, Ernesto de Fiori, Leo von König, Braque, Adrion, Czobel, Compard, Auffray, Chantal, De Segonzac, Marchand, Le Fauconnier, Utrillo, Vivin, Coubine, Rudolf Lévy, Isaac Grünewald, Walter Bondy, Ernst Hubert, Serna, Tischler, Kars, J. Hecht, Von Waetjen, Wilczinsky, Edzard, F. Rhein, Fotinsky, Masereel, Strecker, Wuestler, Bildhauer Hoetger, Herbert Garbe, etc. Malalt d'etiquesa, Emil Szittya va morir el 26 de novembre de 1964 al Pavelló dels Tuberculosos de París (França). És autor de Die Haschischfilms des Zöllners Henri Rousseau und Tatjana Joukoff mischt die Karten (1915), Das Spiel eines Erotomanen (1920), Ein Spaziergang mit manchmal Unnützigem (1920), Gebeteüber die Tragik Gottes (1922), Klaps oder Wie sich Ahasver als Saint Germain entpuppt (1924), Henri Rousseau (1924), Malerschicksale. Vierzehn Porträts (1925), Selbstmörder. Ein Betrag zur Kulturgeschichte aller Zeiten und Völker (1925), Ernesto de Fiore (1927), Hoetger (1928), Ausgedachte Dichterschicksale (1928), Herbert Garbe et la sculpture allemande (1929), Neue Tendenzen in der Schweizer Malerei (1929), Le paysage français (1929), Die französische Landschaft (1929), Leopold Gottlieb (1930), Leo von König (1931), Arthur Bryks (1932), L'art allemand en France (1933), Notes sur Picasso (1947), Marquet parcourt le monde (1949), Soutine et son temps (1955), 82 rêves pendant la guerre (1939-1945) (1963), Der Mann, der immer dabei war (1986, pòstum), Ein Spaziergang mit machmal Unnützigem. Prosa (1916-1920) (1994, pòstum), etc. Entre el 29 d'octubre i el 30 de novembre de 1985 s'exposà una antologia dels seus olis i guaixos a la Galerie Löcker de Viena. El seu llegat literari es troba dipositat al Deutschen Literaturarchiv de Marbach am Neckar.

Emil Szittya (1886-1964)

***

- Ángel Falco: El 26 de novembre de 1971 mor a Montevideo (Uruguai) el militar de carrera, diplomàtic, periodista, escriptor, poeta i propagandista anarquista i anarcosindicalista Ángel Falco. Havia nascut el 21 de setembre de 1885 a Montevideo (Uruguai). Sos pares, immigrants italians, es deien Santiago Falco iÁngela Falco de Falco i fou el menor de vuit germans. En 1899 s'inscriví a l'Acadèmia Militar, ressortint en les seves aficions a la filosofia i a la literatura, però també en la seva indisciplina. Quan estava a punt d'obtenir el grau d'alferes, fou expulsat per insubordinació. Destinat al Batalló Florida, durant la Guerra Civil de 1904 fou tinent instructor de guàrdies nacionals en les files governamentals. Al final de la guerra abandonà la carrera militar, deixà de banda la política, s'adherí al moviment anarquista i es dedicà a la literatura i al periodisme (Diario del Plata, etc.). Destacà com a orador en actes de propaganda de carrer i la seva figura adquirí renom en el moviment anarcosindicalista de la primera dècada del segle XX. L'agost de 1907 fou detingut, juntament amb el poeta Emilio Frugoni, per propaganda llibertària i l'octubre d'aquell any patí un atemptat durant una intervenció al Centre Internacional d'Estudis Socials (CIES). El 17 d'octubre de 1909 va ser ferit de bala i detingut per la policia i enviat a la Presó Correccional per haver instigat els manifestants a atacar la Legació Espanyola a Montevideo en acabar una manifestació de protesta per l'execució del pedagog anarquista català Francesc Ferrer i Guàrdia que arreplegà 15.000 persones. Entre 1909 i 1915 col·laborà en la revista d'Alberto Ghiraldo Ideas y Figuras i entre l'11 de gener i el 5 de febrer de 1910 edità el diari El Pueblo. En 1910, en ocasió de l'aixecament armant del Partido Nacional (PN), incità els obrers a lluitar en la contesa armada per a defensar«la llibertat i la justícia social». Participà activament en la vaga general en solidaritat amb la vaga de tramvies del 21 de maig de 1911. L'editor Osiris Bertani li va publicar les seves primeres obres: ¡Ave Francia! (1906), Garibaldi (1907), Cantos rojos (1907, 1908 i 1909), Vida que canta (1908, 1910 i 1911), La leyenda del patriarca. Canto a Artigas (1911 i 1917) i El hombre quimera. Canto a la aviación (1911 i 1916). Ell mateix s'edità la seva poesia, a la qual conferia un èmfasi de dicció molt peculiar. Entre 1916 i 1917 visqué a Buenos Aires (Argentina) on fundà i redactà la revista Proteo (1916-1917) i el setmanari La Raza (1917). Durant els governs de José Batlle y Ordóñez i Baltasar Brum Rodríguez, del Partido Colorado (PC), ingressà en el cos diplomàtic, exercint entre 1918 i 1926 el càrrec de cònsol de l'Uruguai a Nàpols, Milà i Roma. En 1927 va ser nomenat cònsol general a Mèxic i en 1931 ministre plenipotenciari al país asteca. Acabà com a Encarregat de Negocis de l'Uruguai a Mèxic. Durant la seva estada a Mèxic va fer una bona amistat amb l'anarquista Simón Radowitzky, al qual donà feina a la seva legació. El 28 de novembre de 1962 va ser elegit per ocupar la Cadira«José Enrique Rodó» de l'Acadèmia Nacional de Lletres de l'Uruguai, de la qual prengué possessió el 14 de desembre d'aquell any. La seva abundant producció lírica, fortament influenciada per Victor Hugo, es publicà fins al 1964 i es caracteritzà pel seu caràcter militant i combatiu, definit per alguns com «poesia de barricada». A més de les obres citades, podem destacar Breviario galante (1910-1911), La tragedia de las alas (1914), El alma de la raza. Canto al lenguaje (1916), Troquel de fuego. Bocetos en rojo sobre la tragedia (1915-1916) (1917), El violín roto (1917), Héroes humildes (1922), entre d'altres. El seu arxiu personal es troba dipositat a la Biblioteca Nacional de l'Uruguai.

Ángel Falco (1885-1971)

***

- Miguel Giménez Igualada:El 26 de novembre de 1973 mor a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) el militant anarcosindicalista i pensador anarcoindividualista Miguel Giménez Igualada, també conegut com Miguel Ramos Giménez i Juan de Iniesta. Havia nascut el 26 de gener de 1888 a Iniesta (Conca, Castella, Espanya). Durant la seva joventut exercirà diverses professions (taxista, xarlatà de fira, bover, criador d'animals, jardiner, capatàs agrícola d'una indústria sucrera, mestre racionalista a l'Ateneu Llibertari de Las Ventas de Madrid i a l'Ateneu de Gràcia de Barcelona, conferenciant...). Membre del sindicat anarcosindicalista Confederació Nacional del Treball (CNT) des de la dècada de 1920, en 1933 impartí conferències a Sant Adrià de Besòs i Manzanares. El cop d'Estat de juliol de 1936 i el començament de la Revolució espanyola el sorprèn a Barcelona, on va participar en la gestió del municipal Teatre del Poble. Entre octubre de 1937 i febrer de 1938 es fa càrrec de la direcció de l'editorial valenciana«Nosotros», que publica la revista del mateix nom, dirigida per Rodolfo González Pacheco i des del segon número pel propi Giménez Igualada, i on apareixeran articles del grans pensadors individualistes, com ara Han Ryner, Manuel Devaldès i d'Émile Armand; a més d'articles de Felipe Alaiz, Costa Iscar, Fontaura, Juan de Hiniesta, Higinio Hoja Ruiz o Gonzalo Vidal. Encapçalà el grup«Incontrolados» dels«Aguiluchos» de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). També participarà en la publicació deAl Margen. Publicación quincenal individualista (1937-1938), dirigida per Vicente Galindo (Fontaura). Profundament influït per la lectura de Max Stirner, de qui serà el seu principal divulgador en llengua castellana a través dels seus escrits: publica i prologa la quarta edició en castellà de l'assaig Der Einzige und sein Eigentum (El Único y su propiedad) des del 1900 traduïda per Pedro González Blanco, a través de l'editorial «Nosotros» el 1937. També proposarà la creació de la seva pròpia versió de la Unió d'Egoistes stirneriana, sota el nom de Federació d'Associacions Anarquistes Individualistes, però no arribarà a portar-se a terme. A principis de 1939 es va exiliar a França, on va ser internat als camps de Bram i d'Argelers, i després marxarà a l'Argentina, Uruguai i Mèxic, on s'instal·larà definitivament en 1942. En aquest any intervingué en el famós míting mexicà contra les extradicions. Entre el 26 i el 28 desembre de 1945 va participar a la ciutat de Mèxic en el Primer Congrés de la Federació Anarquista de Mèxic (FAM). Durant els anys 50 es va adherir a la maçoneria. Va publicar nombroses col·laboracions en Al Margen, Boletín Interno del CIR, Cenit,Cultura y Pedagogía, ¡Despertad!,Espoir, Ética, Fuego,Inquietudes, Liberación,Nosotros, El Productor Libre,Ruta, Semáforo, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad,Umbral, etc. Entre les seves obres podem destacar Dolor (1944 i 1988), Más allá del dolor (1946), Lobos en España: estudio político-religioso (1946), Losúltimos románticos (1959), Un atentado: los caminos del hombre (1961), Tres conferencias (1964), Anarquismo (1968), El niño y la escuela (1968), Salmos (1968), Stirner (1968), Trilogía de oratoria (1968), Cartas sobre anarquismo (1971), entre d'altres. Hostil a tota forma de violència, va ser un pacifista integral, però enemic acèrrim de l'acció popular i de les organitzacions formals, i en la seva joventut«il·legalista» sota el nom de Miguel Ramos Giménez, que alguns consideren l'autèntic; opinava que el socialisme havia substituït la religió, i ho criticava, com també criticava la idea de revolució, i els canvis només superficials que ocasionava; la qüestió educativa la va contemplar des d'una òptica armandiana, i va defensar la idea d'iniciació. En 1970 José Muñoz Cota en publicà un estudi biogràfic sota el títol Imagen de un hombre libre.

***

- Néstor Perlongher: El 26 de novembre de 1992 mor de sida a São Paulo (São Paulo, Brasil) el sociòleg, antropòleg, poeta, escriptor, defensor dels drets homosexuals i anarquista Néstor Osvaldo Perlongher. Havia nascut el 25 de desembre de 1949 a Avellaneda (Buenos Aires, Argentina). D'antuvi milità en el trotskista Partit Obrer (PO) i després, a més de delegat en l'Assemblea Estudiantil encarregat de l'autodefensa en les mobilitzacions a la Facultat de Filosofia i Lletres, participà activament en el moviment anarquista i en diversos grups autònoms, força influenciat pel «Maig del 68» francès. En 1971 fou un dels fundadors del Frentre de Liberación Homosexual Argentino (FLHA, Front d'Alliberament Homosexual Argentí), primera associació política gai de Llatinoamèrica. Després, amb altres companys, creà el grup Eros d'influència llibertària, que es relacionà amb els grups feministes i realitzà xerrades de discussió sobre diversos autors (Freud, Lacan, Reich, Masters i Johnson, etc.). Sempre criticà durament la persecució dels homosexuals als països comunistes (URSS, Cuba, etc.). Amb el seu grup Eros edità el document Sexo y Revolución, on reivindicà la figura del marica com a homosexual rebel, i la revista Somos, que fou l'òrgan d'expressió de l'FLHA. En aquests anys visqué de realitzar enquestes sociològiques. El gener de 1976 fou detingut per les seves activitats i processat penalment, fet que implicarà la supressió de l'FLHA per la dictadura argentina. En 1982 es llicencià en sociologia i, com que l'empresa d'enquestes on feia feina va fer fallida, es traslladà a São Paulo, on es doctorà en antropologia urbana a la Universitat de Campinas, de la qual també fou professor d'antropologia a partir de 1985. En 1984 abandonà la lluita homosexual organitzada i es dedicà a l'estudi dels corrents de pensament més avançats (Bataille, Deleuze, Guattari, Foucault, etc.). En aquest anys estudià la mística del Santo Daime i experimentà amb l'al·lucinògena ayahuasca. La seva obra poètica comprèn sis llibres, Austria-Hungría (1980), Alambres (1987, Premi «Boris Vian» de Literatura Argentina),Hule (1989), Parque Lezama (1990), Aguas aéreas (1990) i Chorreo de las iluminaciones (1992). Creà un estil propi poeticoliterari, el neobarroso, barreja d'estil barroc i del barro del Río de la Plata. En 1992, poc abans de morir, rebé una beca de la Fundació Guggenheim per la seva obra poètica. Col·laborà assíduament en diverses publicacions, com ara El Porteño, Alfonsina,Último Reino, Cerdos & Peces, Fin de Siglo, Folha de San Paulo, Parque, Utopía,Arquivos Brasileiros de Psicologia, Chimères, Xul,Sociétes o Diario de Poesía. Preparà l'antologia Caribe trasplantino. Poesía neobarroca cubana y rioplatense (1991) i publicà assaigs, com ara O negócio do michê: a prostituição viril em São Paulo (1987, traduït al castellà en 1993 sota el títol El negocio del deseo. La prostitución masculina en San Pablo),O que é AIDS (1987), El fantasma del SIDA (1988) o Territórios marginais (1989). En 1997 es publicaren pòstumament els seus Poemas completos(1980-1992) i el seu recull Prosa plebeya:ensayos (1980-1992); en 2004 s'edità Papeles insumisos i dos anys després Un barroco de trinchera. Cartas a Baigorria (1978-1986). En finar, la seva biblioteca personal fou incorporada a la Biblioteca Central de la Facultat de Filosofia i Lletres i Ciències Humanes de la Universitat de São Paulo (FFLCH-USP) i la Biblioteca de l'Institut de Filosofia i Ciències Humanes de la Universitat Estatal de Campinas (IFCH-UNICAMP). L'«Arxiu Néstor Perlongher», que reuneix manuscrits i força documentació, es troba al Centro de Documentació Cultural Alexandre Eulálio de la Universitat Estatal de Campinas (CEDA-UNICAMP).

***

- Ramon Claret Gual:El 26 de novembre de 2005 mor a Reus (Baix Camp, Catalunya) el militant anarcosindicalista Ramon Claret Gual. Havia nascut el 31 de desembre de 1919 a Òdena (Anoia, Catalunya). Encara que son pare era pagès, ben aviat entrà en contacte amb el món industrial de les fàbriques tèxtils. En 1934 conegué gent del Bloc Obrer i Camperol (BOC) i participà en els comitès propresos, acostant-se ideològicament al Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM). El seu germà gran era activista d'Estat Català i havia estat detingut arran dels fets del 6 d'octubre de 1934. L'aixecament feixista de juliol de 1936 l'agafà a Barcelona i lluità als carrers de la capital catalana. En plena revolució, quan la major part dels sindicats autònoms de l'Anoia entraren en la Confederació Nacional del Treball (CNT), s'afilià a aquest sindicat anarcosindicalista, militància que mai ja no abandonaria. Després d'unes setmanes fent propaganda a favor de les col·lectivitzacions, l'agost de 1936, falsejant l'edat, marxà voluntari al front enquadrat en la Columna Taverner del POUM. Al front d'Aragó prengué part al setge d'Osca, als combats de Casetas de Quicena, Estrecho Quinto i Monte Aragón, a la presa de Siétamo, etc. Acceptà la militarització de les milícies, però ben aviat es desenganyà d'aquesta mesura, encara que arribà al grau de tinent de l'Exèrcit Popular. Amb la dissolució de les milícies del POUM, fou destinat a Vic, on va fer d'instructor. Més tard fou enviat a Andalusia, en el 23 Cos de l'Exèrcit, sota el comandament de Francisco Galán. Com que a la seva unitat dominaven els comunistes, demanà el trasllat i acabà en una divisió especial (71 Divisió Motoritzada del Sector Centre-Sud), on hi havia majoria de cenetistes. La derrota republicana de 1939 l'agafà a Sonseca (Toledo) i amb membre de la seva unitat aconseguí passar els Pirineus. En 1940, quan els alemanys envaïren França, decidí retornar a Catalunya, però en arribar fou detingut a Dosrius per la policia franquista i tancat a la presó Model de Barcelona. Jutjat el 26 de maig de 1943, fou condemnat a 30 anys de presó i destinat al penal de Torelló. En 1944, durant un trasllat carcerari, fou alliberat per un grup d'acció llibertari. Des de França retornà a Catalunya, on fou novament detingut, aquest cop amb documentació falsa a nom de Ramon Vidal Martínez. Després d'un temps a la presó de Cànem, al Poblenou barceloní, fou alliberat amb l'obligació de presentar-se immediatament per anar a fer el servei militar i, evidentment, fugí de bell nou cap a França. Amb sa companya, Teresa Tarràs, i altres companys formà un grup d'acció d'afinitat, desvinculat orgànicament de la CNT, que actuà a una i altra banda dels Pirineus. A Catalunya el grup va fer costat les famílies dels presos i la gent que s'hi amagava, alhora que van recaptaven diners dels empresaris per cobrir les despeses. Col·laborà amb militants de diverses organitzacions (POUM, catalanistes, etc.), però mai amb el comunista Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). En 1946 fou detingut, sota el nom de Ramon Tarràs, després d'un tiroteig al carrer barceloní de Còrsega que el deixà ferit; portat a l'Hospital Clínic, passà a la jurisdicció militar sense anar a comissaria. En sortí de l'hospital, fou tancat a la Model i després als penals del Dueso, Santander, Yeserías i Alcalá de Henares, presons on conegué molts activistes llibertaris. Mentrestant la policia seguia buscant Ramon Claret. En 1954 fou alliberat i per seguretat marxà a Reus, on mantingué una bona amistat amb Alexandre Simó (Sandi), que havia conegut a la presó. A Reus conegué sa futura companya Lluïsa Gómez, filla d'Eulogio Gómez, militant confederal. A la capital del Baix Camp muntà un taller d'ebenisteria, on hi treballaven companys que sortien de les presons fins que aconseguien diners per establir-se o marxar a França. Després treballà, fins a la seva jubilació, en una fàbrica de mobles. Després de la mort del dictador Franco, en 1979, pogué recuperar el seu nom vertader. A finals dels setanta entrà en contacte amb joves que reorganitzaven la CNT a Reus i amb els quals col·laborà estretament. En 1984 sa companya Lluïsa morí. Els seus últims anys estigué afiliat a la Confederació General del Treball (CGT), col·laborà en entitats solidàries (ONG Igman) i en associacions culturals (Carrutxa), alhora que col·laborà amb articles d'opinió en la premsa local. El 19 de juliol de 2004 va participar en una sessió d'història oral a l'Arxiu Històric Municipal de Reus sobre les seves vivències de 1936. En 2005 un grup d'amics reusencs publicà una selecció dels seus articles sota el títol Del passat neix el futur. Deu anys d'escrits.

Actualització: 26-11-13