[11/11] «El Combate» - «La Lucha» - «La Voz de Ravachol» - «El Rebelde» - Friscia - Mir - Bulzamini - Vairoleto - Palmiotti - Cieri - Sardinha - Terrer - Santiago - Parsons - Spies - Torner - Busquets - Filiberto - Benner - Ferrer - Sánchez - Gilabert - Miravé

Anarcoefemèrides de l'11 de novembre

Esdeveniments

Portada del primer número d'El Combate

- Surt El Combate: L'11 de novembre de 1891 surt a Bilbao (Biscaia, País Basc) el primer número de la publicació quinzenal anarcocomunista El Combate. Periódico anarquista. La capçalera portava el següent epígraf: «Los trabajadores contra quienes se cometan abusos y atropellos deberan ponerlo en nuestro conocimiento los que haremos públicos para vergüenza de abusadores y atropelladores, siempre que, se garantice la veracidad del hecho debidamente. Los que se consideren calumniados en nuestros escritos, tienen a su disposición las columnas del periódico para defenderse. Queremos luz, mucha luz.» Va ser dirigit per Vicente García i administrat per Mateo Díaz. Trobem articles de Luis Barcia, J. C. Campos i Teresa Claramunt, entre d'altres. En el número dos s'anuncià la creació d'un grup de«Solteros Anarquistes» a Bilbao, els membres del qual feien el jurament de «no casar-se amb dones que no fossin anarquistes». Per raons econòmiques només en sortiren tres números, l'últim el 12 de desembre de 1891. D'aquesta publicació només es conserven exemplars a l'International Institute of Social History (IISH) d'Àmsterdam.

***

Portada del primer número de La Lucha

- Surt La Lucha: L'11 de novembre de 1894 surt a La Plata (Buenos Aires, Argentina) el primer número de La Lucha. Periódico comunista-anárquico. Defensor del obrero. Portava l'epígraf: «Siendo la propiedad fruto de nuestro trabajo, la expropiación es un derecho (para quedar en comun). Condenados por esta socidad mal organizada a ser explotados no explotadores, la Revolución Social es una necesidad.» Com a responsable figura J. Rojo. Només es coneix aquest número, que publicà un dels seus articles en italià.

***

Portada del primer número de La Voz de Ravachol

- Surt La Voz de Ravachol: L'11 de novembre de 1895 surt a Buenos Aires (Argentina) el primer número iúnic número de la publicació «anarcopetardista» La Voz de Ravachol. Periódico comunista-anárquico. Portava l'epígraf: «El único contrario del bienestar social es la propiedad. El único enemigo del obrero es el rico.» El responsable de la publicació, partidària de la «propaganda per l'acció», va ser F. Vázquez. Realment aquesta publicació és sobretot una apologia de l'anarcoterrorista François Claudius Koënigstein (Ravachol). Trobem textos de José Altafulla, J. Robert i Ravachol.

***

Portada d'El Rebelde

- Surt El Rebelde: L'11 de novembre de 1898 surt a Buenos Aires (Argentina) el primer número de la publicació de periodicitat irregular El Rebelde. Periódico anarquista. Alguns números portaren l'epígraf: «La propietat és un furt.».  Estava patrocinada pel grup anarcoindividualista «La Luz» i comptava amb el suport dels grups «Libertario»,«Juventud Anárquica», «Anti Federativo» i «Los Ácratas». Va ser dirigit primer per J. Mayorka (Manuel Reguera), després per Manuel Requena, per Juan Valls, per G. García i finalment per A. V. Rigüela Vargas. Fou un dels periòdics anarquistes amb major tirada d'aquells anys, juntament amb La Protesta Humana i L'Avvenire, amb els quals polemitzà. Trobem articles de José M. Acha, Alecrim, Adolfo Anarkos, José Aquistapace y Balestra, Domingo Aznar, Leopoldo Bonafulla, Gaetano Bresci, Ramón Canto, Pedro Carbonell, Blas Catalao, Juan C. Cazabat, G. Ciancabilla, Félix Corominas, J. Costas, Cráter, Delafranca, V. Dessola, Alejandro Escobar y Carvallo, Sébastien Faure, Nemesio Ferreyra, Francisco Fonseca, Julia P. García, Carlos Gilardoni, Jean Grave, Pepita Guerra, Soledad Gustavo, A. Hamon, Fortunato G. Imundo, Fernando Izapitobide, Piotr Kropotkin, Braulio Labarta, Felipe Layda, F. Lydia Pelea, Santiago Locascio, P. Lorenec, Errico Malatesta, Carlos Manco, A. Marconi, J. Mauri, Hugo Muocioli, Segundo Nachón, Luis Olea, José Padón Cabeza, Juan Bautista Pérez, Juan Quesada, Elam Rável, José Reguera, Manuel Reguera (Mayurka), M. J. Requena, L. Rémy, Ribera, María Rubí, J. Sarmento, Sauvarine, F. Serrano, León Urutia, Jaime Vidal, José Villar, G. Volscos, Zelaznog i Antonio Zozaya, entre d'altres. Fins al 1903 publicà, com a mínim, 104 números. Cal no confondre amb el periòdic anarquista xilè del mateix títol que es publicà en la mateixa època.

*** 

Naixements

Saverio Friscia

- Saverio Friscia: L'11 de novembre de 1813 neix a Sciacca (Agrigent, Sicília) el metge, defensor de la unitat italiana, sociòleg, maçó i anarquista Saverio Friscia. De família burgesa, la seva primera vocació fou la sacerdotal, però després va fer la carrera de medicina. Metge de professió, rebutjà la«medicina oficial» i es decantà per l'homeopatia, en la qual assolí un notable prestigi. En un principi abraçà les idees socialistes de Charles Fourier i les nacionalistes de Giuseppe Mazzini i de Giuseppe Garibaldi. Després de fer els estudis, en 1838 retornà a la seva terra natal, on organitzà una important tasca de conspiració contra els Borbons, destacant els fets revolucionaris de 1848. Aquest any fou elegit diputat en la Cambra dels Comuns de Palerm i des d'aleshores defensà posicions d'extrema esquerra, oposant-se a la desamortització dels bens eclesiàstics argumentant que aquests havien de ser restituïts al poble. Un cop aconseguida la unificació, fou elegit diputat al Parlament Nacional d'Itàlia, promovent el desenvolupament econòmic de Sicília. Més tard va fer amistat amb Pierre-Joseph Proudhon i, sobretot, a partir de 1865, amb Mikhail Bakunin. Després de fer seves les idees federalistes i antiautoritàries bakuninistes lluità per una Sicília independent o, com a mínim, federada a altres regions de la zona. En 1867 fundà a Nàpols amb Giuseppe Fanelli l'anarquista Societat dels Legionaris de la Revolució Social. En 1868, amb Carlo Gambizzi, Giuseppe Fanelli i Alberto Tucci fundà a Nàpols el grup «Libertà e Giustizia» (Llibertat i Justícia) i el primer periòdic anarquista, L'Eguaglianza. També fou l'organitzador de la secció de Catània de l'Associació Internacional del Treball (AIT) i un dels membres del Comitè Central de l'Aliança de la Democràcia Socialista bakuninista. En 1882 abandonà totes les seves activitats polítiques parlamentàries. Entre el 16 i el 22 d'agost de 1891 participà com a delegat en el Congrés de Brussel·les de la Primera Internacional. Com a membre de la maçoneria, que arribà al tercer grau, intentà acostar aquesta organització al moviment internacionalista bakuninista. Saverio Friscia va morir el 22 de febrer de 1886 a Sciacca (Agrigent, Sicília). A la Via Figuli d'Sciacca existeix un monument a la seva memòria.

Saverio Friscia (1813-1886)

***

Joan Mir i Mir

- Joan Mir i Mir:L'11 de novembre de 1871 neix al carrer de s'Arraval, número 13, de Maó (Menorca, Illes Balears) l'intel·lectual anarquista, anarcosindicalista, pedagog llibertari i maçó Joan Mir i Mir. Son pare, Pere Mir i Mercadal, i sa mare, Teresa Mir i Febrer, eren terratinents maonesos. L'avi patern, Pere Mir i Pons, havia estat batle de Maó. Joan Mir serà el tercer de set germans. Quan va morir sa mare, en 1881, va ser internat al col·legi jesuïta de Sant Ignasi (Manresa, Catalunya) i va estar-hi fins al 1883, any de la mort de son pare per una malaltia mental. Entre 1883 i 1884 va estudiar al col·legi barceloní de Vilar i després al col·legi d'Oriola (Alacant) de Santo Domingo (1885) i a l'Institut d'Alacant (1885-1886). En 1886 tornarà a Maó i estudiarà a l'Institut d'Ensenyança Mitjana de la ciutat. En 1892 va mantenir un duel amb pistola sense conseqüències amb Josep Mercadal. En 1893 comença a publicar articles en la premsa burgesa i religiosa i s'inscriu a l'Institut de Maó. Va participar en la creació de l'Escola Nocturna d'Es Castell promoguda per la Conferència de Sant Vicenç de Paül de caràcter religiós. En 1896 comença a escriure en la revista espiritista La Estrella Polar i se separa de l'Església catòlica. L'1 de setembre de 1898 es comença a publicar el periòdic mensual El Porvenir del Obrero, dirigit pel cooperativista republicà Bartomeu Briones Mesa. S'engega un moviment de solidaritat amb Joan Mir arran d'una polèmica amb el bisbe Castellote. Comença a participar activament amb la maçoneria i manté correspondència amb coneguts intel·lectuals (Hermenegildo Giner de los Ríos, Pablo Iglesias, etc.). En 1899 llançarà un projecte d'Escola d'Educació Integral de caire llibertari a Maó, però aquesta primera temptativa fracassarà. Aquest mateix any, El Porvenir del Obrero esdevindrà l'òrgan de la societat llibertària Agrupació Germinal i Joan Mir en serà el director. L'abril de 1900 la impremta del periòdic començarà a publicar fullets anarquistes (Kropotkin, etc.) i el mes de desembre es va celebrar el judici contra Joan Mir per mor de l'article«A El Grano de Arena», aparegut en El Porvenir del Obrero (20-10-1899). En 1901 marxa una temporada a Barcelona on visitarà Francesc Ferrer i Guàrdia i la seva Escola Moderna. En 1902 va participar activament en la creació de la Federació Obrera de l'Illa de Menorca (FOIM), de caràcter llibertari, i va impartir nombroses conferències sobre qüestions socials i anticlericals. En aquest any també va participar en la constitució de l'Escola Laica de la Societat Progressiva Femenina, que s'integrarà l'any següent en el Col·legi Germinal de la FOIM. Jutjat l'abril de 1903 per haver reproduït un article contra Weyler va sortir sense càrrecs; també en aquest anys va participar en mítings sindicalistes i va ser empresonat a Maó per la seva participació en les vagues de la FOIM. L'agost de 1904 participarà en la vaga de l'Angloespanyola a Maó i l'octubre escriurà el pròleg de Vía Libre, d'Anselmo Lorenzo. El 28 d'octubre de 1904 s'inaugurarà l'Escola Lliure de Maó, dirigida per Esteve Guarro, procedent de l'Escola Moderna de Barcelona. Aquest mateix any mantindrà una polèmica periodística amb J. J. Rodríguez, cap del Partit republicà maonès, per mor de l'actuació d'anarquistes i de republicans en les vagues recents. El febrer de 1906 és jutjat i absolt de dos judicis, un per l'article «Amor Divino», sobre la corrupció del clergat i la falsedat de la religió, i l'altre per l'article «Los asesinos». Durant aquest any es crearan escoles lliures a Alaior i a Sant Lluís i Joan Mir farà de professor a la primera. En 1907 va ser empresonat per haver ressenyat un míting celebrat a favor de l'alliberament de Francesc Ferrer i Guàrdia i altres anarquistes; se'l jutjà el 24 de juny i, tot i que el fiscal demanava 11 anys, quatre mesos i un dia de presó, sortí absolt.El Porvenir del Obrero serà suspès i no tornarà aparèixer fins al 5 d'abril de 1912. En 1908 s'ajunta amb Anna Maurín, amb qui es casarà civilment l'any següent, i participa en la fundació de l'Ateneu Popular. L'agost de 1909 el domicili de Joan Mir i Anna Maurín és escorcollat per ordre del delegat del Govern i se li requisen 13 llibres considerats«anarquistes». En 1910 participa en la Comissió d'Higiene Social de l'Ateneu Científic, Literari i Artístic i escriu sobre temes d'higiene. Aquest mateix any, participarà en l'elaboració i la correcció d'«El Pacte de Maó», que establia una treva electoral entre els partits polítics; la seva posició, favorable al pacte i la seva participació en l'elaboració, motivarà dures crítiques d'alguns membres de l'anarquisme maonès. En 1912 redactarà les bases per a la constitució de la Casa del Poble i l'any següent participa en la creació de l'Escola Racionalista de Ciutadella. L'abril de 1913 publica l'article «La lucha de clases» en el setmanari El Sindicalista, de Vilanova i la Geltrú, i a la tardor llança una Biblioteca de Divulgació, amb l'edició local de Dinamita Cerebral. Los cuentos anarquistas más famosos. Aquest mateix any l'anarcosindicalista catalana Teresa Claramunt visitarà Maó per participar en l'edició d'El Porvenir del Obrero. La salut de Joan Mir comença a patir els primers problemes greus. En 1914 l'Escola Lliure d'Alaior serà clausurada per ordre governativa. En 1915 Joan Mir trencarà amb els anarquistes per la seva clara postura aliadòfila i El Porvenir del Obrero serà clausurat definitivament. La revista Cultura Obrera, de Nova York, treu una informació sobre el paper d'aquesta publicació en les lluites socials. En 1917 es crea la Federació Obrera Menorquina amb la convergència de les forces socialistes, de recent creació, i anarquistes; Joan Mir manifestarà públicament el refús a aquest moviment sindicalista que considera massa polititzat. En 1918 comença a publicar en La Veu de Menorca, nou diari republicà del qual serà després copropietari, i entra a fer feina en la secretaria de la Unió Comercial i Industrial. En 1920 mantindrà dures polèmiques amb els socialistes i es casarà per l'Església, com a culminació del seu procés de«revisió» i com a ruptura total amb l'anarquisme menorquí. En 1921 es nomenat bibliotecari de l'Ateneu Científic, Literari i Artístic. El novembre de 1922 marxa a Barcelona amb la intenció de romandre-hi i l'any següent es fa soci de l'Ateneu Barcelonès, treballa als tallers d'El Día Gráfico, publica en La Veu de Catalunya; però el març de 1923 tornarà a Menorca decebut, i es nomenat escrivent de la secretaria de l'Ajuntament de Maó. Va participar en la creació de la societat cultural regionalista La Nostra Parla i escriurà en l'òrgan d'expressió del mateix nom. En 1924 serà nomenat secretari de Literatura i Música de l'Ateneu Científic, Literari i Artístic, i treballarà en una ponència sobre l'Autonomia de Menorca amb la finalitat d'enviar-la al directori de Primo de Rivera, però abandonarà la comissió davant la seva desconfiança en el concepte de «regió balear». A partir de 1925 passarà llargues temporades retirat a Bini-Umaia (Es Mercadal). En 1929 va escriure una sèrie d'articles a La Veu de Menorca, sobre l'avanç del feixisme a Itàlia i a Alemanya. L'any següent escriurà una llarga sèrie d'articles, La paz del mundo, considerats el seu testament polític; l'últim «Una veu amiga» el va publicar el 8 de juliol de 1930, 13 dies abans de morir,el 21 de juliol de 1930 a Maó (Menorca, Illes Balears) d'una hemorràgia cerebral. En 1931, quan es va proclamar la II República, se li va dedicar l'actual carrer Infanta de Maó in memoriam, i durant el franquisme un consell de guerra el va condemnar a mort. El 15 de desembre de 1990 l'Ajuntament de Maó el va nomenar menorquí il·lustre.

Joan Mir i Mir (1871-1930)

***

Attilio Bulzamini

- Attilio Bulzamini: L'11 de novembre de 1890 neix a Imola (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Attilio Bulzamini. Sos pares es deien Ercole Bulzamini i Agnese Zuffa. Després de fer els estudis primaris, durant l'adolescència s'acostà al moviment anarquista. Després de la Gran Guerra marxà a Milà on treballà com a maquinista dels ferrocarrils i milità en els grups llibertaris de la capital llombarda. En 1920 participà activament en el moviment d'ocupació de fàbriques i la policia el qualificà de «destacat propagandista revolucionari». En aquests anys esdevingué amic íntim d'Errico Malatesta, amb qui mantindrà correspondència durant tota sa vida. Després de l'atemptat al teatre Diana del 23 de març de 1921, formà part dels grups de suport als companys detinguts. Constantment vigilat i perseguit, va ser acusat per les autoritats d'ajudar els militants cercats a exiliar-se clandestinament. En 1923, després de ser violentament agredit per un escamot feixista, va ser acomiadat dels ferrocarrils i es va veure obligat a viure en la semiclandestinitat, treballant a l'empresa«Breda» a Sexto San Giovanni (Llombardia, Itàlia), però continuant amb la militància. L'octubre de 1927, després de ser novament acomiadat, emigrà clandestinament a Suïssa, on treballà com a mecànic en la indústria metal·lúrgica. D'antuvi s'instal·là a Ginebra i al cantó de Valais i després a Zuric. A Suïssa s'assabentà que son germà Pasquale, també militant anarquista, havia resultat mor el 31 d'octubre de 1928 a Viareggio (Toscana, Itàlia) arran de l'agressió que patí a mans d'un escamot feixista uns dies abans. Malgrat les condicions penoses que patí a Suïssa (llargs períodes de desocupació, problemes de salut causats per la seva úlcera duodenal, amenaça permanent d'expulsió, etc.), continuà militant en el moviment llibertari, sempre amb el suport de sa companya Carolina Bafarra. Mantingué estrets contactes amb el grup de Luigi Bertoni, que editava el periòdic Il Risveglio / Le Réveil, i continuà amb la correspondència amb Malatesta i sa companya Elena Melli. Entre l'11 i el 12 de novembre de 1933 representà, amb Giuseppe Spotti i Guido Rusconi, els anarquistes italians refugiats a Suïssa en el Congrés Anarquista dels Refugiats Italians que tingué lloc a Puteaux (Illa de França, França) i que donà lloc a la Federació Anarquista dels Pròfugs Italians (FAPI). Entre l'1 i el 2 de novembre de 1935 fou el delegat de Zuric en el Congrés Anarquista Italià celebrat a Sartrouville (Illa de França, França), promogut per Camillo Berneri i on es va fundar el Comitè Anarquista d'Acció Revolucionària (CAAR). El juliol de 1936, en assabentar-se de l'aixecament feixista a Espanya, abandonà Suïssa i, amb Berneri i altres, marxà immediatament a Barcelona (Catalunya), on s'enrolà en la Secció Italiana de la Columna Ascaso. Responsable d'una bateria al front d'Aragó, l'agost de 1936 participà en els combats de Monte Pelado. El setembre d'aquell any, a instàncies de Berneri, s'integrà en el grup italià«Errico Malatesta», adherit a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). També va ser membre del grup «Michele Angiolillo». El novembre de 1936 marxà a Suïssa per veure sa companya i renovar el seu permís de residència, però va ser immediatament detingut i expulsat amb sa parella per«violació de la neutralitat suïssa». Ambdós es refugiaren a França i ell després passà a Catalunya. Amb l'anarquista Pio Turroni, també milicià en la Columna Ascaso, i altres companys, presentà a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) un projecte d'atemptat contra Benito Mussolini, però no va ser acceptat per la dificultat organitzativa. Retornà al front enquadrat en la 28 Divisió, però el gener de 1937 va ser hospitalitzat a Barcelona per a ser operat de la seva úlcera duodenal. El març d'aquell any, acabada la convalescència, retornà als fronts. El setembre de 1937 obtingué una llicència i va fer una estada a Marsella per reunir-se amb sa companya i després de bell al camp de batalla. Molt dèbil físicament, al front va contreure la febre tifoide. Ingressat, Attilio Bulzamini va morir l'1 de juny de 1938 en un hospital de Barcelona (Catalunya).

Attilio Bulzamini (1890-1938)

***

Fotografia policíaca de Vairoleto

- Juan Bautista Vairoleto: L'11 de novembre de 1894 neix a Cañada de Gómez (Santa Fe, Argentina) el bandejat anarquista Juan Bautista Vairoleto --citat també com Bairoletto--, que va ser nomenat amb un gran nombre de pseudònims (Gaucho Bairoletto, Juancito Bairoletto,José Ortega Bairoletto, Marcelino Sánchez,Martín Mirando, El Pampeano, El Atila de La Pampa, San Bautista Bairoleto, etc.). Fill d'immigrants italians, sos pares es deien Victorio Vairoleto i Teresa Bondino, i fou el segon de sis germans. Sa família s'establí a la província de La Pampa, a la zona bladera situada entre Castex i Monte Nueva, on arrendaren unes terres. Sa mare morí quan era un adolescent i es posà a treballar en diverses feinetes (mosso, filferrador, venedor ambulant, etc.) per ajudar sa família. Des de jove tingué problemes amb la policia. Treballà fent de gautxo i com a militant llibertari representà els treballadors en diversos comitès. El 4 de novembre de 1919, després de matar Elías Farach (El Turco), caporal de policia de la ciutat Eduardo Castex (La Pampa, Argentina), d'un tret a la gola en una disputa amorosa per Dora, una jove prostituta d'aquesta localitat, fugí de la justícia i engegà la seva carrera de bandolerisme. El 12 de desembre de 1919 morí son pare en un accident i durant la vetlla del difunt la policia esperà amagada l'arribada de fill fugitiu; només després els agents van saber que el proscrit havia dit l'adéu a son pare disfressat de dona. Arran d'una delació, el 14 d'abril de 1920 va ser detingut i tancat a la presó de Santa Rosa fins l'1 de juliol de 1921 que aconseguí la llibertat després de ser exculpat de l'assassinat de Farach ja que es considerà que hi havia hagut provocació. Després va fer diverses feinetes, el 24 de març de 1925, arran de furtar en una botiga de teles i de vestits per cobrar-se un deute, passà novament a la clandestinitat. Durant anys es dedicà a robar, a vegades ajudat per Eusebio Espíndola, Vicente Gazcón (ElÑato) i pel també anarquista i maçó Segundo David Peralta (Mate Cosido), la gent acabalada de diverses províncies argentines (Córdoba, San Luis, Mendoza i San Juan) per repartir els guanys entre la gent humil i a fer «justícia popular» contra els terratinents explotadors; per aquest motiu va ser anomenat Robin Hood Argentí o Robin Hood Criollo. Especialment lluità contra l'empori britànic «La Forestal», indústria d'extracció de taní caracteritzada per la dura explotació del seus obrers i pobladors. Va rebre el suport de la població, que li ajudava a fugir, li proporcionava queviures i l'informava del moviment de les tropes que el buscaven. A més de les activitats expropiadora i repartidora, es va consagrar a la propaganda anarquista. Durant un any, entre febrer de 1926 i juny de 1927, marxà a Buenos Aires fugint de la persecució policíaca. En la dècada dels trenta si li va fer responsable de tots els delictes que es realitzaven a la zona i a començaments de la següent dècada les autoritats decidiren acabar amb la seva figura i organitzaren una persecució sistemàtica contra ell. Entaulà una relació sentimental amb Telma Cevallos i el 29 de febrer de 1939 nasqué sa primera filla, Juana. Arran d'aquest fet decidí abandonar la vida errant, prengué el nom de Francisco Bravo i començà a construir un ranxo a la localitat de Carmensa, a la riba de l'Atuel, en una finca regalada pels líders del Partit Radical de la zona en gratitud a determinats favors rebuts. El 28 de juliol de 1940 nasqué sa segona filla, Elsa. La detenció de Vicente Gazcón (El Ñato) l'agost de 1941 posà sobre la pista de la seva vertadera identitat a les autoritats. Encerclat per la policia, després d'un tiroteig i sense possibilitats de fugida, Juan Bautista Vairoleto es va suïcidar d'un tret a la cara el 14 de setembre de 1941 a la seva finca de la Colònia de San Pedro de Atuel (Carmensa, Mendoza, Argentina). La vetlla es realitzà a la Biblioteca Popular Sarmiento de la ciutat de General Alvear, on havia estat traslladat el seu cos, i assistiren més de 6.000 persones vingudes d'arreu de La Pampa i de Mendoza. Un seguici de 3.000 persones acompanyà el finat fins al cementiri de General Alvear (Mendoza, Argentina) on fou sepultat. Mesos després el cadàver de Gazcón, el seu delator, aparegué cruelment assassinat a General Pico. La vida de Vairoleto creà una gran admiració popular i la seva figura es mitificà durant la seva vida i després de mort. Convertit en un personatge de culte, els dies del seu naixement i de la seva mort de cada any els«devots» encenen espelmes al seu mausoleu pagat per una col·lecta popular i li demanen de tot (treball, salut, amor, etc.) com si d'un sant es tractés, atribuint-li nombrosos miracles. La seva vida ha estat inspiració per a novel·les, obres de teatre, pel·lícules i sobretot cançons populars.

***

Nicola Palmiotti davant ca seva a Ururi (1959)

- Nicola Palmiotti: L'11 de novembre de 1895 neix a Ururi (aleshores pertanyia als Abruços, Itàlia) l'anarquista Nicola Umberto Palmiotti. Des d'adolescent milità en el moviment anarquista. Emigrà cap als Estats Units d'Amèrica per no participar en la Gran Guerra. Als EUA col·laborà amb Luigi Galleani, amb qui fou perseguit per les autoritats, jutjat i condemnat. Empresonat en nombroses ocasions, cap al 1920 tornà a Itàlia, ja que les autoritats el volien implicar en el procés contra els anarquistes italoamericans Sacco i Vanzetti. A la seva localitat natal milità en el moviment anarquista. Organitzà els treballadors, muntà vagues i promogué l'agitació, fets pels quals fou processat en nombroses ocasions, condemnat i empresonat. Després de la II Guerra Mundial, participà en diversos congressos de la Federació Anarquista Italiana (FAI) i es caracteritzà per promoure la propaganda i la premsa llibertària. Nicola Palmiotti va morir el 30 de desembre de 1969 a Ururi (Molise, Itàlia).

***

Antoni Cieri

- Antonio Cieri:L'11 de novembre de 1898 neix a Vasto (Abruços, Itàlia) el militant anarquista i antifeixista Antonio Cieri. Durant la Gran Guerra va obtenir el grau d'oficial i va ser condecorat nombroses vegades. Va fer de dissenyador tècnic --alguns li atribueixen erròniament el títol d'arquitecte-- per als ferrocarrils d'Ancona, militant alhora en el moviment anarquista d'aquesta ciutat. En 1921 a causa de la seva activitat política va instal·lar-se a Parma. L'agost de 1922 va ser comandant dels«Arditi del Popolo» de Parma sota la direcció de Guido Picelli. Es va encarregar de la defensa del barri proletari des Naviglio contra els assalts dels esquadrons feixistes d'Italo Balbo, que va reemplaçar Roberto Farinacci a causa de la seva ineficàcia i sota les ordres de Benito Mussolini. En 1923 es va exiliar després d'haver de deixar la feina dels ferrocarrils. A París, a partir de 1925, va reprendre la seva militància anarquista i va crear el periòdic l'Umanità Nova. Entre 1932 i 1933 a Puteaux, amb Camillo Berneri, va editar La Protesta i La Vecchia Umanità Nova, però ambdues van ser de vida breu per mor dels entrebancs posats per les autoritats franceses. Amb Enzo Fantozzi, Umberto Tommasini, Rodolfo Gunscher, Angelo Bruschi i Giulio Bacconi, entre l'1 i el 2 de novembre de 1935 va participar en el Congrés Italià de Sartrouville que va crear el «Comitato Anarchico d'Azione Rivolucionaria». En 1936 va marxar a lluitar a la guerra d'Espanya i amb Carlo Rosselli, Camillo Berneri i Mario Angeloni va forma la Secció Italiana de la Columna Ascaso. L'abril de 1937 la columna italiana, comandada per Giuseppe Bifolchi, va intentar atacar per sorpresa el difícil emplaçament de Carrascal d'Osca i Cieri va anar encapçalant l'esquadra dels «bombers» formada especialment per als assalts. Antonio Cieri va caure mort el 7 d'abril de 1937 arran dels combats dels assalts per prendre Osca (Aragó, Espanya), que serà finalment presa per les milícies antifeixistes. Se sospita que va ser disparat per l'esquena per un estalinista durant l'atac i aquesta conjectura va ser denunciada en el periòdic de Berneri Guerra di Classe. Sos dos fills, Ubaldo i Renee, es van criar amb la parella formada per Giovanna Caleffi i Camillo Berneri. El 22 d'octubre de 2006 va ser inaugurada una placa commemorativa, obra de Massimo Ortalli, en memòria seva al barri de Naviglio de Parma; la cerimònia va estar realitzada en col·laboració amb l'Arxiu Històric de la Federació Anarquista Italiana (FAI) d'Imola.

***

Última foto de Miquelina Sardinha

- Miquelina Sardinha: L'11 de novembre de 1902 neix a Avis (Portalegre, Alentejo, Portugal) la pedagoga i militant anarcosindicalista Miquelina Maria Possante Sardinha. Era filla de Manuel dos Santos Sardinha, fuster de carros anarquista fundador del Sindicat de la Construcció Civil de Ponte de Sor (Portalegre, Alentejo, Portugal). De ben joveneta participà en les reunions llibertàries que es realitzaven a casa seva i es formà en el moviment anarquista llegint la seva premsa (A Batalha, A Comuna, etc.). Fortament influenciada per la pedagogia de Vitória Pais de Andrade i per les teories de l'Escola Moderna de Francesc Ferrer i Guàrdia, esdevingué professora d'ensenyament lliure per a infants i adults. Sempre destacà pel seu anticlericalisme i per lluitar contra tota intromissió de l'Església en qualsevol àmbit de la vida. Companya del destacat militant anarquista Francisco Quintal, animador de la Unió Anarquista Portuguesa (UAP), patí amb ell tota mena de persecucions i de repressions per la seva militància. Fou mestra de l'escola del Sindicat de la Construcció Civil de Lisboa. Miquelina Sardinha va morir el 27 d'octubre de 1966 a Lisboa (Portugal).

***

Martín Terrer Andrés

- Martín Terrer Andrés: L'11 de novembre de 1904–algunes fonts citen 1906– neix a Sòria (Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Martín Terrer Andrés. Començà a militar molt jove en el moviment llibertari. Arran de la«Sanjuanada», aixecament militar contrari a la Dictadura de Primo de Rivera engegat la nit del 24 de juny de 1926, va ser empresonat i també després de la vaga general d'octubre de 1934. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 era sergent primer en un regiment d'Artilleria a Mataró (Maresme, Catalunya) i estava de permís. En aquesta època mantenia estret contacte amb el Comitè de Defensa de Barcelona (Catalunya), animat pel grup anarquista«Nosotros», i no retornà a la caserna, encapçalant un grup de dos-cents militants dels sindicats de Metal·lúrgica i de Transports que assaltà la caserna de les Drassanes barcelonines amb l'ajuda i complicitat del company Valeriano Gordo Pulido que aleshores era sergent d'Artilleria al centre militar. El 19 de juliol va ser ferit al carrer Sant Pau de Barcelona durant els combats contra els aixecats feixistes. Un cop guarit de les ferides, s'incorporà a una de les columnes confederals que partiren cap el front d'Aragó i poc després s'integrà a la«Columna Sur-Ebre», comandada per Antonio Ortíz Ramírez, on fou responsable d'una bateria i, amb Valeriano Gordo, un dels homes de confiança d'Ortiz en l'Estat Major de Casp (Saragossa, Aragó, Espanya). Un cop militaritzada la «Columna Ortiz», que esdevingué 25 Divisió, en fou el responsable de la Secció d'Operacions. Després de la dissolució del Consell d'Aragó i de la destitució durant la tardor de 1937 d'Ortiz al cap de la 25 Divisió, seguí aquest la primavera de 1938 a la 24 Divisió, on fou capità de la Secció d'Operacions. Arran dels rumors d'un possible assassinat a mans estalinistes d'Ortiz i dels seus homes de confiança, durant la nit del 5 de juliol de 1938, amb altres companys (Félix Albert, Joaquín Ascaso Budría, Alfonso Domínguez Navasal, Valeriano Gordo Pulido, Emilio Mañez Zaragoza, Ramón Negre, Antonio Ortiz Ramírez i Jacinto Santaflorentina López de Oñáte), passà a França. Interrogats per la II Oficina a Foix (País de Foix, Occitània) i a Baiona (Lapurdi, País Basc), se'ls va assignar la residència a diferents indrets, alhora que el Govern republicà espanyol demanava la seva extradició per deserció. Ell va ser confinat a Caors (Llenguadoc, Occitània). Posteriorment aconseguí emigrar a Bolívia i després a Veneçuela, on s'instal·là i on pogué reunir durant els anys cinquanta amb Ascaso, Gordo i Ortiz, amb els quals va formar el grup anarquista«FuerzaÚnica». Després de la mort del dictador Francisco Franco, retornà a la Península i s'instal·là al Campello (Alacantí, País Valencià), sempre efectuant freqüents viatges a Veneçuela. Martín Terrer Andrés, en un d'aquests viatges, va morir el 24 d'agost de 1999 a Caracas (Veneçuela).

***

Necrològica de Pedro Santiago apareguda en el periòdic tolosà CNT de l'11 novembre de 1956

- Pedro Santiago: L'11 de novembre de 1907 neix a Abarca de Campos (Palència, Castella, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Pedro Santiago. A finals dels anys vint s'exilià a França i milità en la Federació de Grups Anarquistes de Llengua Espanyola. Després de l'aixecament feixista de juliol de 1936, retornà a la Península i es posà al servei de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Amb el triomf franquista, passà a França, on milità en la CNT i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) fins el seu final. Pedro Santiago va morir el 26 de setembre de 1956 en accident a França.

Defuncions

Albert R. Parsons

- Albert Parsons: L'11 de novembre de 1887 és executat a la presó del comtat de Cook (Chicago, Illinois, EUA) l'antiesclavista, socialista revolucionari, propagandista anarquista i anarcosindicalista Albert Richard Parsons, un dels cinc«Màrtirs de Chicago». Havia nascut el 20 de juny de 1848 a Montgomery (Alabama, EUA) i descendia d'immigrants anglesos que havien arribat a la badia de Narragansett en 1632. Son pare, Samuel Parsons, era de Maine i feia feina en una fàbrica de sabates i d'articles de cuir a Montgomery; i sa mare, Tompkins-Bradwell, era de Nova Jersey i, malgrat ser molt devota, tingué 10 infants. En morir sos pares, fou pujat per una esclava afroamericana, «Tieta» Esther, i després per son germanastre gran, William Henry Parsons, coronel del XII Regiment de Cavalleria de Texas. En 1859 es traslladà amb sa germana a Waco, on pogué anar a escola. Poc després, començà com a aprenent de tipògraf al Daily News de Galveston. En 1861, amb 13 anys, es presentà voluntari per lluitar per la Confederació durant la Guerra Civil nord-americana en una unitat coneguda com«Lone Star Greys» (Els Grisos de l'Estrella Solitària). Més tard es penedí d'haver fet costat l'esclavitud i demanà disculpes a la seva mainadera negra. Amb son germà William, s'instal·là a Texas, on es casà amb Lucía Eldine González, filla d'una mexicana afroamericana i d'un indi creek, i que es va fer famosa com a activista sota el nom de Lucy Parsons. A Waco es convertí en un republicà radical que reivindicà la igualtat de drets per als afroamericans des del periòdic The Spectator, el qual edità. La parella, encalçada pel Ku-Klux-Klan pel seu matrimoni interacial, decidí abandonar el Sud i marxà a Chicago en 1874. En aquesta ciutat entrà a treballar com a tipògraf del Chicago Times i desenvolupà la seva tasca llibertària i sindicalista. El 4 de juliol de 1876 s'afilià al«Sant i Noble Orde dels Cavallers del Treball», organització fraternal amb rituals d'inspiració maçònica. També s'adherí a la Unió de Tipògrafs i, en 1876, al Solialistic Labor Party (SLP, Partit Socialista dels Treballadors). En 1877, per la seva defensa dels drets sindicals durant la vaga dels ferroviaris, fou acomiadat delChicago Times i passà a ingressar en la llista negra de les persones que no s'havien de contractar. Sense feina, es dedicà en cos iànima a la lluita sindical, especialment a la campanya per aconseguir les vuit hores de jornada laboral. Amb son company George Schilling fundà la primera Ordre dels Cavallers de Chicago, més tard anomenada «Old 400». En 1878 fou nomenat secretari de la«Lliga per les Vuit Hores» de Chicago i en 1880 membre del Comitè Nacional d'aquestes lligues. Orador brillant, entre 1875 i 1886 participà en més de mil mítings arreu els Estats Units fent costats les vagues obreres, lluitant per la jornada de vuit hores i per protestar contra la desocupació. Després de diversos intents de participar en eleccions per defensar els treballadors mitjançant l'SLP, va veure que la política parlamentària estava completament controlada, amb el suport de la policia, pels propietaris industrials i altres elits econòmiques, i defugí totalment de la comèdia parlamentària en 1880, integrant-se en els grups socialistes revolucionaris oposats a l'electoralisme. En 1883 fou delegat al Congrés de Pittsburgh, on s'adherí a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) i, sota la influència dels anarquistes de Lió (Arpitània), fundà amb cinc companys la International Working People's Association (IWPA, Associació Internacional dels Treballadors), també coneguda com «Black International» (Internacional Negra). En 1884 edità el setmanal anarquista The Alarm. En 1886, en un moment en que les vagues augmentaven en massa i les indústries es veien obligades a aturar i a fer concessions, radicalitzà la seva campanya sota el lema«Vuit hores de treball per a deu hores pagades». L'1 de maig de 1886, dia oficial designat per a la vaga de reivindicació de la jornada de vuit hores, Parsons, amb sa companya Lucy i sos dos infants, encapçalà la manifestació de 80.000 persones que marxaren per Michigan Avenue de Chicago demanant les vuit hores. Aquesta fou la primera manifestació del «Primer de Maig». Durant els dies següents, 340.000 treballadors es van sumar a la vaga. El 3 de maig, durant un míting, la policia disparà els treballadors en vaga de la McCormick Reaper Works, matant-ne sis. L'endemà, 4 de maig de 1886, fou un dels oradors del míting de protesta contra la violència policíaca a la plaça Haymarket, en el qual es van produir aldarulls i una bomba esclatà, matant un policia. Les forces de l'ordre obriren foc i nombrosos manifestants i policies hi moriren --els agents sobretot per foc amic. Quan la bomba esclata i durant el tiroteig posterior, Parsons ja havia marxat del lloc dels fets. Durant els dies següents, la policia detingué set companys anarquistes i donà ordre de busca i cerca de Parsons. Per evitar la detenció es traslladà a Waukesha (Wisconsin), on va romandre fins al 21 de juny, quan es lliurà a les autoritats el mateix dia que començà el judici per fer costat els companys detinguts. L'advocat sindicalista William Perkins Black en portà la defensa durant el procés, tot i que aquesta elecció el portà a l'ostracisme per part dels seus pares i la pèrdua dels seus clients. Tots els testimonis van declarar que cap dels vuits acusats van tirar la bomba. Tanmateix, tots van ser declarats culpables i condemnats a mort el 20 d'agost de 1886; només Oscar Neebe va ser sentenciat a 15 anys de presó. Samuel Fielder i Michael Schwab van demanar clemència i les seves sentències foren commutades per cadena perpètua el 19 de novembre de 1887 pel governador Richard James Oglesby, per perdria la seva popularitat per aquesta decisió. Posteriorment, Neebe, Fielder i Schwab van ser indultats per John Peter Altgeld, governador d'Illinois, i foren alliberats el 26 de juny de 1893. Dels cinc condemnats restants, Louis Lingg es va suïcidar a la seva cel·la amb un cigar bomba el 10 de novembre de 1887; Albert Parsons, August Spies, Adolph Fischer i George Engel van ser penjats l'endemà a la presó del comtat de Cook (Chicago, Illinois, EUA). Les seves últimes paraules foren:«Escolteu la veu del poble!». Parsons hauria pogut aconseguir la commutació de la pena a cadena perpètua, però es negar a escriure la carta al governador demant-ho, ja que això implicaria admetre la culpabilitat. Fou enterrat al cementiri de Waldheim, actualment Forest Home Cemetery, al Forest Park de Chicago, on 1893 es construí un monument en homenatge als «Màrtirs de Chicago».

Continua...

---