Anarcoefemèrides
del 9 de novembre
Esdeveniments
Arribada de Louise Michel a
l'estació de Saint-Lazare de París onés rebuda per Henri de Rochefort, Louis Blanc i Georges
Clémenceau. Dibuix de Vierge
- Louise Michel amnistiada: El 9 de novembre de 1880, després de nou anys de presó i de deportació a Nova Caledònia, la militant anarquista Louise Michel, acompanya per 10 communards exdeportats com ella, és rebuda triomfalment a l'estació de Saint-Lazare de París (França), procedent de Newhaven via Dieppe, per una enorme multitud --entre 6.000 i 20.000 persones segons les diverses fons-- que l'aclama amb els crits («Visca Louise Michel!», «Visca la Comuna!», «A baix els assassins!»...) i cants revolucionaris (La Marseillaise, cançons de la Comuna...). El prefecte Andrieux va posar tanques policíaques arreu, seleccionant les persones que podien penetrar a l'estació, entre elles Louis Blanc, Georges Clémenceau, Clovis Hugues, Henri de Rochefort, Barodet; es produiran nombroses detencions i ferits, i els estrangers arrestats acabaran expulsats. Louise Michel portada un pom de clavells vermells al capell. A cada aturada ferroviària entre Dieppe i París s'havia repetit la mateixa escena. Louise Michel va poder sortir lliure gràcies a un decret d'amnistia de l'11 de juliol de 1880 que afectava els condemnats per la seva participació en la Comuna de París. El 9 de novembre de 2000, 120 anys després d'aquest fet, es va repetir aquest viatge entre Dieppe i París en honor de la militant llibertària organitzat per l'associació «Amis de la Commune de París» i altres organitzacions.
***
Capçalera
del primer número de L'Action Libertaire
[CIRA-Lausana. Foto Éric B. Coulaud]
- Surt L'Action Libertaire:El 9 de novembre de 1933 surt a
París (França) el primer
número del periòdic bimensual L'Action
Libertaire. Organe révolutionnaire.
Portava l'epígraf anarcocomunista «A
cadascú segons les seves forces i a
cadascú segons les seves necessitats».
Félicie Hubery (Lucie Huberty),
amb el suport d'Achille Lausille, se n'encarregà de
l'administració i de la
tresoreria, i René Podevin de la gerència. Els
articles es publicaren sense
signar. Aquest periòdic portava il·lustracions,
caricatures, fotografies i
poemes, i es distribuí especialment als districtes parisencs
X i XI i a Bezons
i Aulnay-sous-Bois. S'han conservat vuit números,
l'últim el 19 de març de 1934.
Entre 1963 i 1965 es publicarà altre periòdic amb
aquesta capçalera editat per
Marc Prévolte com a òrgan d'expressió
de la secció francesa de la Federació
Internacional de Joventuts Llibertàries (FIJL).
Naixements
D'esquerra a dreta: Marie Ferré, Louise Michel i Paule Mink (Fotografia de J. M. Lopez)
- Paule Mink:El 9 de novembre de 1839 neix a Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània) la periodista socialista, militant feminista i revolucionària communarde Paulina Mekarska, més coneguda com Paule Mink o Minck. D'origen polonès, son pare, el comte Jean Népomucène Mekarski, va ser membre de l'alta noblesa de Polònia --nebot del general príncep Poniatowski i cosí d'Stanislas II Poniatowski,últim rei de Polònia. Jean Mépomucène Mekarski es va casar a Varsòvia amb Jeanne Blanche Cornelly de la Perrière, nascuda en un família de la petita noblesa francesa. Després de participar activament en la Revolució polonesa de 1830, J. M. Mekarski va emigrar l'any següent a França i va trobar una feina d'apoderat de recaptador d'impostos a Clarmont d'Alvèrnia, esdevenint alhora en un adepte de les idees de Saint-Simon. Ben aviat Paule Mink es decantarà pel republicanisme, escrivint articles i participant en reunions polítiques. En aquesta època va escriure un petit pamflet Les mouches et l'araignée, dirigit contra Napoleó III (l'aranya) devorador del poble (les mosques). Cap el 1868 va instal·lar-se a París, on va fer feina de cosidora i impartint classes de llengües, i va crear una organització feminista, revolucionària i mutualista anomenada «Société Fraternelle de l'Ouvrière». Va defensar, amb Maria Deraismes i André Léo, en conferències al Tivoli-Vauxhall, els drets polítics de les dones i va col·laborar entre el gener i l'octubre de 1870 enLa Réforme Sociale, òrgan de la Federació de Rouen de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Durant la guerra francoprussiana va prendre part en la defensa d'Auxerre i va aconseguir la Legió d'Honor, que va rebutjar. L'octubre de 1870 va escriure articles en La Liberté. Durant la Comuna es va lligar sentimentalment al pintor Noro, comandant del XXII Batalló Federat i va prendre part molt activa en els debats al club que es va instal·lar a partir del 14 de maig a l'església de Saint-Sulpice, juntament amb Lodoïska Kawecka, altra polonesa el marit de la qual, el doctor Constantin Kawecki, era comandant d'un batalló federat. També va fundar un club que es reunia a l'església de Notre-Dame de la Croix i va obrir una escola gratuïta a Saint-Pierre de Montmartre. Va realitzar nombrosos viatges per les comarques per explicar el moviment revolucionari de la Comuna. El maig de 1871, durant una d'aquestes gires propagandístiques, es va produir la desfeta de la Comuna i va aconseguir passar a Suïssa amagada al tènder d'una locomotora i es va reunir amb James Guillaume el juliol a Ginebra. A Suïssa va viure fent lliçons, va participar en el V Congrés de la Pau a Lausana i va continuar la seva tasca de propaganda feminista, socialista blanquista i guedista, de paraula i per escrit. Després de l'amnistia de 1880 va retornar a França, continuant amb la seva tasca militant fent conferències per tot arreu. Va assistir com a delegada de les obreres de Valença al congrés del Partit Obrer de França (POF), de Jules Guesde, a l'Havre el novembre de 1880, on va reclamar la instrucció civil, integral i idèntica per a tothom. El 31 de maig de 1881 va ser condemnada i condemnada a un mes de presó per haver participat en un míting de protesta contra la condemna del nihilista rus Jessy Helfman. Com a polonesa, legalment era russa i sempre estava sota l'amenaça d'expulsió; per això un company mecànic anarquista, Negro, va oferir-li el matrimoni per així aconseguir la nacionalitat francesa, alhora que va reconèixer Mignon i Héna, dos infants que Mink havia tingut a l'exili del seu primer matrimoni amb el príncep Bohdanowicz --un tercer fill (Lucifer Blanqui Vercingétorix Révolution) va morir al poc temps de néixer. També va ser membre de la lògia maçònica del Dret Humà. A partir de 1882 sa vida estarà lligada al POF fins al 1893 quan s'adherirà al Comitè Revolucionari Central Blanquista de París dirigit per É. Vaillant. En aquesta època col·laborarà en La Revue Socialiste, L'Almanach de la Question Socialei La Petite République. En 1894 va estrenar dues peces de teatre social: Qui l'emportera? i Le pain de la honte. Per al primer número del periòdic feminista La Fronde, del 9 de desembre de 1897, va preparar un estudi sobre la condició de la dona treballadora. Cap al 1900 va ser una de les tres dones membres del consell d'administració del Sindicat de Periodistes Socialistes. Paule Mink va morir el 28 d'abril de 1901 al barri d'Auteuil de París (França) i va ser incinerada l'1 de maig al cementiri parisenc de Père-Lachaise, donant lloc a una important manifestació de socialistes, anarquistes i feministes i que acabarà en enfrontaments amb la policia.
***
Notícia
de la detenció de Napoléon Lombard apareguda en
el diari La
Lanterne del 2 de maig de 1892
- Napoléon
Lombard: El 9 de novembre de 1865 neix a Lió
(Arpitània) el passant de notari
anarquista Napoléon-Jean-Antoine Lombard. Milità
en el moviment llibertari de
Lió juntament amb Raoul Chambon i Joseph Molmeret, entre
d'altres. El 30
d'abril de 1892 va ser detingut, juntament amb altres set companys,
després de
trobar durant l'escorcoll de casa seva, al número 4 del
carrer Perrache de Lió,
periòdics, fullets i manifests anarquistes. A resultes d'una
condemna, es refugià
a Londres (Anglaterra), on residí al número 16 de
Church Street i treballà com
a obrer pintor. El març de 1894 va ser condemnat per
l'Audiència de Lió, amb Alphonse
Camberousse, Jean Boger i Jacomme, per «injúries a
l'Exèrcit». En 1894 el seu
nom figura en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la
policia
ferroviària de fronteres francesa. Des de Londres mantenia
correspondència amb
l'anarquista de Lió Désiré Brothier (Morel).
L'abril de 1895 la policia l'acusà de fabricar moneda falsa
amb Jules Corti i Désiré
Brothier, que també s'havia exiliat. En 1896 vivia al
número 24 de Charlotte
Street de Londres. En 1897 va ser condemnat a Anglaterra entre sis i
vuit mesos
de presó per robatori. En 1899 encara es trobava a Londres.
***
- Felip Cortiella i Ferrer:El 9 de novembre
de 1871 neix a Barcelona (Catalunya) el dramaturg, poeta, narrador,
agitador
cultural, tipògraf i propagandista anarquista Felip
Cortiella i Ferrer. Nascut
--al número 36 del carrer Sant Jeroni, en un edifici
emplaçat, actualment, a la
Rambla del Raval-- en una família acomodada vinguda a menys,
primer fill del
matrimoni Ferran Cortiella i Salvador i Maria Ferrer i Prats, va anar,
com la
majoria dels infants de procedència humil, molt poc a
l'escola i als 11 anys ja
treballava com a aprenent de tipògraf. De molt jove es va
apassionar per les
lletres i, sobretot, a l'art dramàtic. Les seves aficions
culturals les compaginava
amb la feina al periòdic La Publicidad,
on va desenvolupar la seva
afició al teatre sempre en contacte amb els
crítics d'aquest periòdic. Per la
seva condició obrera, i influït per son
germà Josep, es va decantar ben aviat
per l'anarquisme. Les lectures de Déu i l'Estat,
de Bakunin, i la
presència en actes de propaganda internacionalista el
transformaran en un actiu
militant àcrata. A començament dels 90 es va
traslladar a viure a Madrid i
seguint les passes de son germà Josep es va introduir en els
cercles
llibertaris madrilenys. Va fer de tipògraf i va assistir a
conferències
sociològiques, fent amistat amb el dirigent socialista Pablo
Iglesias.
Desil·lusionat de l'«ambient de
ganduleria» madrileny, en 1894 retorna a
Barcelona decidit a consagra sa vida a l'art i aquell mateix any
fundarà la
Companyia Lliure de Declamació, actuant a ateneus, centres
obrers i teatres
barcelonins, representant obres modernes d'autors --Pompeu Gener (Senyors
de
paper), Teresa Claramunt (El mundo que muere y el
mundo que nace) i
Henrik Ibsen (Casa de niñas, primera
representació a l'Estat espanyol)--
que les empreses burgeses de teatre rebutjaven; també
aquesta companyia va
editar un butlletí Teatro Social, del
qual només sortirà un número
gairebé tot dedicat a Ibsen (23 de maig de 1896). Arran de
l'atemptat del
Corpus al carrer Canvis Nous, el 7 de juny de 1896, la companyia va ser
dissolta i el grup perseguit i patí represàlies,
ben igual que tot el moviment
obrer llibertari. En 1897 va començar a treballar de
caixista en la revista
modernista L'Avenç, fet que li
influirà des dels punts de vista artístic
i de defensa de la llengua catalana. El seu compromís queda
recollit en el
llibret Anarquines (1908, 27 poemes
d'exaltació àcrata) i en l'obra de
teatre La brava joventut, on defensarà
la catalanització de
l'anarquisme. En l'editorial de L'Avenç
publicarà obres com El goig
de viure (1897), Els artistes de la vida
(1898), El cantor de
l'ideal (1901), Dolora (1903), El
morenet (1904). A
començaments de segle va promoure noves iniciatives
culturals, com ara el Grup
Alba Social, del qual formaven part militants llibertaris com Josep
Prat,
Ricardo Mella, Pere Ferter, Manuel Freixes, Ramon Costa o els germans
Ramón i
Cristóbal Piñón. Des de 1901 es va
dedicar a traduir al català les obres
dramàtiques de diversos autors europeus (Mirbeau, Brieux,
Descaves, Hervieu,
Hauptmann, Donnay...). Durant la primavera de 1902 viatjarà
a París, on va
conèixer Octave Mirbeau, de qui traduirà al
català la seva reeixida obra Els
mals pastors (1902). En 1903 va crear el Centre Fraternal de
Cultura, amb
el suport de Joan Casanova i de Pere Ferrets, dedicant-se a fomentar
activitats
culturals, artístiques, excursionisme, etc., entre la classe
treballadora.
També va col·laborar amb l'Ateneu
Enciclopèdic Popular realitzant conferències
i organitzant vetllades d'art dramàtic. Les seves idees
teatrals i culturals
les va difondre a través de conferències i
d'escrits en la premsa obrera,
essent col·laborador habitual de Ciencia Social.
En 1904 publicarà la seva
conferència El teatro y el arte
dramático de nuestro tiempo, que va
realitzar el 9 de gener del mateix any al Teatre Lara de Madrid. El 4
de març
de 1905 surt primer número d'Avenir.
Publicació setmanal de nous horitzons
de perfecció; en aquesta revista anarcomodernista
dedicada al teatre,
fundada i promoguda per Cortiella, van participar nombrosos
intel·lectuals
llibertaris (J. Mas-Gomeri, Albert, Claudio Jóvenes, Jaume
Bausà, etc.), i a
més de notícies artístiques i de
divulgació teòrica de l'art dramàtic,
també
publicava poemes socials. Cap al 1902 havia fundat
l'Agrupació «Vetllades
Avenir», al barri del Poble Sec de Barcelona, que
serà la seva gran obra;
durant cinc anys, aquesta companyia estable d'art dramàtic
serà la principal
experiència organitzativa de teatre anarquista a la
península ibèrica, i a més
tindrà una editorial de llibres de teatre i un
periòdic. El grup Avenir
realitzarà representacions dramàtiques a
Barcelona i a diverses comarques
catalanes i en seran col·laboradors habituals
intel·lectuals com Albà Rosell,
Joan Lunes, Leopold Bonafulla, Joanet Sallent, Joan Usón i
Enric i Miquel
Guitart. Les representacions teatrals anaven precedides d'una
conferència que
emmarcava l'obra i també es repartien els
periòdics Avenir i Teatro
Social. En 1906 va organitzar l'«Homenatge dels
catalans a Enric Ibsen».
L'1 d'agost de 1907 va començar a publicar el setmanari
anarquista en català Tramontana,
que portava com a subtítol «Sociologia. Interessos
populars. Arts i lletres» i
del qual només sortiran vuit números, passant al
castellà en canviar d'editor.
En 1910 publicarà la conferència Irradiacions,
que va realitzar a
l'Ateneu Enciclopèdic Popular, i que portava com a
subtítol «De la simplicitat
de cor i elevació moral i intel·lectual com a
condició essencial per a la més
alta creació i fruïció de la
Bellesa». En 1911 va caure malalt a causa d'un
esgotament nerviós. Fill del modernisme i del naturalisme,
sempre es va
declarar «anarquista català», fet que va
fer que no fos ben acollit en els
ambients catalanistes per la seva condició
llibertària i que fos marginat en
certs sectors anarquistes per la seva fidelitat a la llengua catalana.
Malgrat
tot, va militar en la Confederació Nacional del Treball, va
col·laborar en la
premsa llibertària i fins i tot va ser proposat per dirigir Solidaridad
Obrera en 1917, però com que va posar com a
condició d'acceptació que el
diari confederal fos redactat en català, la cosa no va
prosperar. La sevaúltima obra publicada va ser La vida gloriosa
(1933), recull d'articles,
de poemes i de peces dramàtiques, escrits entre 1918 i 1927,
sobre els seus
temes de sempre: la cultura, la llibertat, l'emancipació
humana i la llengua
catalana [«Ditxós el dia, / oh Montserrat!, / que
l'anarquia / t'hagi llevat /
monjos i frares i el lladre Estat!»]. En plena Guerra Civil
va col·laborar en
el periòdic cenetista Catalunya. Malalt,
Felip Cortiella i Ferrer va
morir d'una embòlia cerebral el 31 de juliol de 1937 a la
casa del carrer
Taquígraf Garriga de Barcelona (Catalunya), on vivia amb sa
companya i son fill
il·legítim --amb els anys fou reconegut legalment
com a un dels seus hereus. La
seva esposa i els seus dos fills legítims vivien al carrer
Viladomat, al costat
del Paral·lel, molt a prop del barri del Raval, on havia
viscut la major part
de sa vida. Fou enterrar el 2 d'agost i la comitiva fúnebre
li retré un
homenatge davant el monument dedicat al doctor Martí
Julià, íntim amic de
Cortiella, a la Diagonal barcelonina. Una bona part de la seva obra ha
restat
inèdita. En 1941 els hereus de Felip Cortiella llegaren a la
Biblioteca de
Catalunya un recull de correspondència i d'esborranys
d'obres publicades i
inèdites del seu pare, entre les quals cal destacar una
autobiografia (La
vida que jo he viscut); aquest llegat fou augmentat en 1974
per Aureli
Cortiella, que feu arribar a la Biblioteca de Catalunya un important
recull de
premsa compilat pel seu pare i per la seva família que
incloïa poemes i
articles del seu pare publicats en diverses publicacions,
així com recensions
de llibres, crítiques teatrals, homenatges i
necrològiques, així com un recull
d'articles sobre el metge i polític Domènec
Martí i Julià.
Felip Cortiella i Ferrer (1871-1937)
Inventari del Fons Felip Cortiella de la Biblioteca de Catalunya
***
Delfín Lévano
- Delfín Lévano: El 9 de novembre –algunes fonts citen el 4 de novembre– de 1885 neix a Lurín (Lima, Perú) el forner, periodista, poeta, músic, propagandista anarquista i agitador anarcosindicalista Delfín Amador Lévano Gómez. Son pare, Manuel Caracciolo Lévano (Manuel Chumpitás o Comnalevich), fou un destacat activista anarquista, i sa mare, Hermelinda Gómez, fou una treballadora i lluitadora social. Tingué dos germans, Hemérita i Eufrasio Lévano Gómez. Abandonà els estudis en tercer de primària per veure's obligat a fer feina. Quan va fer el servei militar aprengué a tocar el clarinet, afició musical que sempre l'acompanyà. De formació autodidacta, a partir de 1904 va escriure cròniques sobre els gremis obrers per als diaris. En 1908 fundà el grup llibertari«Humanidad», que després es va integrar en el Centre Socialista «1 de Maig», donant lloc al Centre d'Estudis Socials «1 de Maig», que passà a encarregar-se de l'edició del periòdic El Oprimido (1907-1909). Presidí el Cercle Artístic «Apolo». També encapçalà el grup «Luchadores por la Verdad», que a partir de 1911 esdevingué el principal nucli anarquista peruà. Aquest mateix 1911 fundà, amb Adalberto Fonkén, Pedro Cisneros, Eulogio Otazú, Pablo León i altres, el grup anarquista«La Protesta», que publicà un periòdic homònim, considerat el més important de l'anarquisme peruà, del qual fou redactor fins la seva desaparició en 1926. Entre 1920 i 1921 animà la revista Armonía Social i, en aquest últim any, fundà el periòdic El Proletario. L'abril de 1921 presidí, com a secretari general de la Federació Obrera Local de Lima (FOLL), el I Congrés Obrer Local de Lima, convocat per la Federació Obrera Regional Peruana (FORP), on va fer una crida a l'organització i a la unitat proletària per a la defensa dels interessos i drets col·lectius, amb la finalitat d'arribar a la revolució social. L'11 de novembre de 1922 fou un dels creadors del Centre Musical Obrer de Lima, el qual dirigí. Influenciat pel pensament de Mikhail Bakunin, de Piotr Kropotkin, d'Élisée Reclus i d'Errico Malatesta, de qui posseïa tota la seva bibliografia, deixà publicada una gran producció intel·lectual, artística i revolucionària en diversos periòdics, revistes i setmanaris, signant els articles amb el seu nom o amb pseudònims (Lirio del Monte,Amador del Ideal, Amador Gómez, Amador,D. D., etc.), articles la temàtica dels quals fou d'allò més variada (religió, filosofia, antiestatisme, anticapitalisme, antimilitarisme, contra la repressió, feminisme, sindicalisme, educació, etc.) i sempre reivindicant les eines clàssiques d'acció anarcosindicalista (el sabotatge, el boicot i la vaga). Va seríntim amic de l'intel·lectual anarquista Manuel Gonzalez Prada. Es guanyava la vida com a forner i des de la Federació d'Obrers Forners«Estrella del Perú», de la qual era un destacat militant –ocupà vuit vegades el càrrec de secretari general, una de president, una de tresorer, dos de comptador, una de bibliotecari, una de secretari de l'Exterior i una d'administrador del periòdic La Voz del Panadero–, i malgrat la persecució, la presó i la tortura, fou un gran organitzador de les reivindicacions de la jornada de vuit hores, lluita que s'engegà el maig de 1905 i que s'aconseguí guanyar en 1919. A partir d'aquesta data, fou un dels més important crítics i adversaris del sindicalisme i del partidisme marxistes, encapçalats per José Carlos Mariátegui i Víctor Raúl Haya de la Torre. Com a escriptor dramàtic destaca la seva obra Mama Pacha i com a poeta va escriure nombroses composicions (Anárquica, Romántica,Rebéldica, Los políticos, ¡Rusia!,Mi lira, etc.); sense oblidar els seus contes (Noche de navidad, Los anónimos,Redención, Balada de amor, El proscrito, etc.). Va compondre nombroses peces musicals i cançons (La Sinfonía del Trabajo, El perseguido, Mis flores rojas,La obrera, Mis cantos de amor, etc.). Molt castigat durant la sevaúltima detenció i empresonament, en el qual patí dures tortures que el deixaren gairebé invàlid, Delfín Lévano va morir el 23 de setembre de 1941 a l'asil de pobres de Barrios Altos de Lima (Perú). Son fill, el comunista Edmundo Dante Lévano La Rosa (César Lévano),és un reconegut periodista i docent universitari el qual publicà en 2006, amb Luis Tejada, les obres completes de son avi i son pare sota el títol La utopía libertaria en el Perú. Manuel y Delfín Lévano. A Lima existeix un Col·lectiu Social «Delfín Lévano».
***
Foto
policíaca de Acácio Tomás de Aquino
- Acácio
Tomás de Aquino: El 9 de novembre de 1899 neix
a Alcântara
(Lisboa, Portugal) el militant anarquista i anarcosindicalista
Acácio Tomás de
Aquino. Fill d'una família obrera, sos pares es deien
João Tomás de Aquino i
Maria Teresa. Va treballar primer de paleta i després
d'operari de la Cambra
Municipal de Lisboa, entre 1918 i 1922. A començaments dels
anys vint es va fer
llibertari, primer enquadrat en les Joventuts Sindicalistes i
després en la
Confederació General del Treball (CGT) de Portugal, de la
qual arribarà a ser
secretari. També va ser secretari de la Federació
dels Sindicats de la
Construcció Civil. En aquests anys
col·laborà en diversos periòdics
anarquistes,
com ara A Batalha, òrgan de la CGT, i O
Construtor. A partir del
cop d'Estat de 1926 i la instauració de la dictadura
d'António de Oliveira
Salazar, les seves activitats les haurà de desenvolupar en
la clandestinitat i
en aquest mateix any entrà a treballar com a ferroviari. En
1927 es casà amb la
també destacada militant llibertària
Luísa Adão. L'11 de desembre de 1933 va
ser detingut, en qualitat de membre del Comitè
d'Acció Confederal de la CGT,
mentre preparava amb altres companys (Custódio da Costa,
Serafim Rodrigues,
etc.) una vaga general insurreccional per al 18 de gener de 1934 que
fou
avortada. El 9 de març de 1934 va ser condemnat per un
Tribunal Militar
Especial a 12 anys de confinament acusat de lliurar bombes a un altre
militant
insurrecte a l'estació del Rocio de Lisboa. El 8 de setembre
de 1934 va ser
enviat a Angra do Heroísmo (Terceira, Illes
Açores) i el 23 d'octubre de 1936 va
ser deportat a la Colònia Penal de Tarrafal (Chão
Bom, Illa de Santiago,
Sotavento, Cap Verd). Al penal jugà un paper
força important en l'Organització
Llibertària Penitenciària i en la
denúncia del col·laboracionisme de
determinats presos, com ara Bento Gonçalves, secretari
general del Partit
Comunista Portuguès (PCP) i membre de
l'Organització Comunista Penitenciària de
Tarrafal. Va tornar a la Península el 10 de novembre de
1949, però no aconseguí
la llibertat total fins al 22 de novembre de 1952. Després
de la Revolució dels
Clavells del 25 d'abril de 1974, participà activament en la
reorganització del
moviment llibertari portuguès, centrant-se sobretot en la
creació del Centre
d'Estudis Llibertaris i en la publicació del
periòdic A Batalha. També
col·laborà en Voz Anarquista,
d'Almada. En 1978 sortiren publicades les
seves memòries, O segredo das prisões
atlânticas, do Forte de S. João
Baptista de Angra ao Campo do Tarrafal, mena de
història de tot el moviment
anarquista portuguès. Aquest mateix any també
col·laborà en el llibre
col·lectiu O 18 de Janeiro e alguns antecedentes:
depoimento colectivo.
Acácio Tomás de Aquino va morir el 30 de novembre
de 1998 a Lisboa (Portugal).
Acácio Tomás de Aquino (1899-1998)
Defuncions
Notícia de la detenció de Paul Gourmelon apareguda en el periòdic parisenc La Presse del 22 de setembre de 1911
- Paul Gourmelon: El
9 de novembre de 1928 mor a l'Hospici Civil de Brest (Bretanya)
l'anarcosindicalista
i anarquista neomaltusià Paul Florent Gourmelon, conegut comPaulus i Mahurec.
Havia nascut el 20 de desembre de 1881 a Brest (Bretanya).
Treballava com a escrivent administratiu als arxius del port de
l'Arsenal de
Brest (drassanes de vaixells de guerra). Milità en el Cercle
Neomaltusià i en
els grups anarquistes i antimilitaristes de Brest, fet pel qual va ser
qualificat per la policia d'«anarquista
perillós». El desembre de 1910 va ser
nomenat tresorer de la Borsa de Treball i també fou el
tresorer de la Unió Regional
de Sindicats de Finistère de la Confederació
General del Treball (CGT), juntament
amb Victor Pengam i Jules Rouillier. A començament dels anys
1910 col·laborà en
l'òrgan local de la CGT Le
Finistère
Syndicaliste, amb la secció «Journal
d'un bon bougre» (Diari d'un bon paio),
i venia pels carrers publicacions llibertàries, com ara La Guerre Sociale, La
Bataille Syndicaliste i Les Temps
Nouveaux. També era membre de la Ligue
Antialcoolique Ouvrière Brestoise
(LAOB, Lliga Antialcohòlica Obrera de Brest). Va fer el
servei militar al II
d'Infanteria Colonial. Durant la nit del 20 al 21 de setembre de 1911,
fou
detingut quan sabotejava les línies telegràfiques
de la via fèrria entre Brest
i Le Rody en protesta per l'acomiadament de milers de ferroviaris.
Durant
l'escorcoll de la seva taquilla de l'Arsenal, la policia
descobrí la planxa multicopista
d'un pamflet neomaltusià a favor de la
contracepció i de l'avortament. Portat
en consell de guerra marítim el 27 d'octubre d'aquell any,
va ser condemnat a
la pena màxima: dos ans de presó, una multa de
3.000 francs i l'acomiadament de
la feina. Per la seva bona conducta, a la presó
marítima de Pontaniou de
l'Arsenal de Brest va ser escollit com a infermer i a demanda
d'Émile Goude,
diputat socialista de Brest, el ministre de la Marina demanà
al prefecte
marítim si mereixia ser agraciat i readmès a la
seva feina, però justament se
li va descobrir que feia circular obres i manuscrits neomaltusians i
revolucionaris entre els presos i fou condemnat a 60 dies de masmorra
que el
van deixar en un estat de salut lamentable. Un cop lliure, l'estiu de
1913
abandonà Brest i s'establí a Gennevilliers (Illa
de França, França). Durant la
Gran Guerra va ser mobilitzat a Brest com a brigadier d'Artilleria
Colonial. El
20 de juliol de 1915 se casà amb Henriette
Guérenneur al barri de Recouvrance
de Brest, amb qui tingué un fill. En 1919 ajudà
Pengam a reorganitzar el moviment
obrer a la regió de Brest. El 15 de desembre de 1920 va ser
un dels set
anarquistes (Jules Le Gall, René Martin, Le Bre,
René Yves Geuna, Hervé Cadec i
Jean Tréguer) elegits per al Consell
d'Administració de la Casa del Poble i se
n'ocupà especialment de la biblioteca. En 1921, arran de
l'escissió i de la
fundació de la Confederació General del Treball
Unitària (CGTU), va ser nomenat
tresorer de la Unió Departamental de la CGT,
organització a la qual decidí
restar juntament amb Geuna i Tréguer. En 1921 fou membre del«Comitè a favor de
Sacco i Vanzetti» i, amb Martin, Le Gall i
Tréguer, del grup llibertari que es
reunia a l'antiga Borsa del Treball, organització de la qual
va ser nomenat
secretari general. L'octubre de 1922 les autoritats decidiren mantenir
el seu
nom en el «Carnet B» dels antimilitaristes, ja que
continuava sense cessar amb
la seva propaganda revolucionària. Aquest mateix any
col·laborà en Le
Finistère Syndicaliste. Membre del
Comitè de Defensa Social (CDS), en 1923
representà la Borsa del Treball en el
Comitè de Vigilància i d'Acció (CVA)
contra les amenaces feixistes d'Acció
Francesa (AF) i d'altres grups reaccionaris. En aquestaèpoca treballà a la
cooperativa de producció«L'Égalitaire» de Brest, de la qual fou
un temps
director. Durant la nit del 11 de març de 1924, mentre
passava pel port
comercial portant fons de la cooperativa, va ser assaltat per tres
individus
que li copejaren, li robaren els diners i el llançaren al
mar, deixant-lo mal
ferit. El 27 de juny de 1925 va ser detingut, juntament amb altres
companys,
durant una manifestació espontània sorgida
després d'un míting celebrat a la
Casa de Poble de Brest per protestar contra la guerra del Marroc. En
1925, per
la seva salut minada per la tuberculosi, hagué d'abandonar
la cooperativa.
Col·laborà en Le
Libertaire i, sota
els pseudònims de Paulus
i de Mahurec, en el mensual Le Flambeau. El 15 de juliol de 1927, a
resultes de l'emissió d'un xec fraudulent en el qual els
experts grafològics
dictaminaren que n'era l'autor, va ser detingut i empresonat. Quan
l'anarcopacifista Louis Lecoin es disposava a llançar una
campanya per al seu
alliberament, Paul Gourmelon, abans de ser jutjat el gener de 1929, va
morir de
tuberculosi el 9 de novembre de 1928 l'Hospici Civil de Brest
(Bretanya) on
havia estat portat des de la presó. El seu enterrament va
ser seguit per una
gran multitud de companys.
***
Notícia del
nomenament de Joan Busquets Queralt apareguda en La
Vanguardia
del 8 de novembre de 1936
- Joan Busquets
Queralt: El 9 de novembre de 1940 es afusellat a Tarragona
(Tarragonès,
Catalunya) el pagès anarcosindicalista Joan Busquets i
Queralt, conegut com Xerí.
Havia nascut en 1909 a Valls (Alt
Camp, Catalunya). A partir de 1925 fou membre de la cooperativa
Societat
Agrícola i en 1931, amb la proclamació de la II
República espanyola, s'afilià al
Sindicat de Treballadors del Camp, adscrit a la Confederació
Nacional del
Treball (CNT), i es decantà per la tendència trentista. Va ser nomenat vocal de la
junta de la Societat Agrícola
i entre 1934 i 1938 en fou president. Regidor de l'Ajuntament de Valls,
entre
1936 i 1938 presidí la comarcal de la Federació
de Sindicats Agrícoles de l'Alt
Camp (FESAC). Durant la seva gestió, va desenvolupar una
intensa tasca en la
formació de la cooperativa agrícola local que va
permetre mantenir les terres
productives i dignificar el treball dels camperols vallencs.
Després va ser
cridat a files i marxà al front
bèl·lic. Apressat per les tropes franquistes a
Cardona, fou portat al camp de presoners d'A Pobra do
Caramiñal (la Corunya,
Galícia). Durant el judici militar se li van imputar fets
que no va cometre,
com ara que havia estat membre del Comitè Antifeixista de
Valls i que havia perpetrat
diversos crims en la reraguarda republicana. Va ser condemnat a mort a
causa de
les pressions d'alguns comerciants vallencs que no veien de bon grat la
seva
magnífica gestió al front de la Societat
Agrícola que s'enfrontà als seus
interesso especulatius. Les imputacions falses que van cometre sis dels
13
acusadors, motivà que haguessin de tornar a declarar,
avalats en aquest segon
cas per les manifestacions i insinuacions del segon alcalde vallenc de
la
postguerra, Josep M. Fàbregues Cisteré. Malgrat
que els sis denunciants van ser
declarats perjurs pel propi consell de guerra que ho va jutjat, va ser
condemnat a mort. Els perjurs mai no van ser jutjats. Joan Busquets
Queralt va
ser afusellat el 9 de novembre de 1940 a la muntanya de l'Oliva de
Tarragona
(Tarragonès, Catalunya). En 2005 Antoni Gavaldà i
Torrents publica el llibre biogràficJoan Busquets Queralt, afusellat. La
repressió franquista a Valls.
***
Félix
Perpiñán
- Félix Perpiñán: El 9 de novembre de 1948 mor a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i resistent antifranquista Félix Perpiñán, citat a vegades com Feliciano Perpiñá Pla. Havia nascut el 18 de novembre de 1926 a Barcelona (Catalunya). En 1946 desertà de l'exèrcit franquista i marxà a França–segons altra versió hauria pogut fugir de les agafades de militants de 1945 i s'hauria enrolat en la Legió Estrangera. Milità en les Joventuts Llibertàries de París i fou nomenat secretari de la Federació Local de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). Realitzà missions d'enllaç entre el Moviment Llibertari Espanyol (MLE) de l'interior i de l'exili. A començaments de 1947 s'incorporà en els grups d'acció llibertaris que actuaven a Barcelona. Detingut, fou tancat i torturat a Lleida i a Montjuïc, però aconseguí fugir quan era trasllat a la Direcció Superior de Policia i retornà a França. Més tard s'internà a la Península amb el grup guerriller de Josep Lluís Facerías. Després d'intervenir en un assalt el juliol de 1948, va ser detingut el desembre d'aquell any per la policia franquista al barri de Sarrià i tancat a la presó Model de Barcelona. Identificat com a desertor, va ser transferit a les autoritats militars i traslladat a Montjuïc. Félix Perpiñán va morir el 9 de novembre de 1948 al castell de Montjuïc (Barcelona) a causa de les tortures patides.
***
Louis Rimbault
- Louis Rimbault:El 9 de novembre de 1949 mor a Luynes (Centre, França) el militant llibertari i propagandista del anarconaturisme Louis Rimbault. Havia nascut el 9 d'abril de 1877 a Tours (Centre, França) en una família pobre de vuit germans i de pare alcohòlic. Primer coneixerà la garjola i després la vagabunderia. Més tard trobarà feina en un hotel restaurant, d'on fugirà amb la filla dels patrons, Clémence, aleshores embarassada. La parella es casa i munta una quincalleria a Livry-Gargan (Illa de França) i després Rimbault treballarà com a manyà. En 1903és triat com a regidor municipal en una llista radicalsocialista. A partir de 1908 esdevé abstencionista i anarquista. Son germà Marceau, llibertari com ell i que escriu per a L'Anarchie, passarà una temporada amb Louis i tots dos freqüentaran els cercles anarcoindividualistes. Atret pels milieux libres (medis o ambients lliures), participa a la colònia comunistallibertària de Bascon (Picardia) entre els anys 1910 i 1912. En 1913 es veu implicat en el procés de la Banda Bonnot i és condemnat per complicitat, però simulant la follia, és finalment alliberat després de dos anys de presó. En 1919 serà un dels fundadors dels Consells d'Obrers Sindicats («aplicació el comunisme econòmic en plena societat burgesa»), embrió dels Soviets Federats que s'oposen al dirigisme dels comunistes --alguns dirigents de la CGT acusaran Rimbault d'«agent provocador». En 1922 col·labora en el periòdic Le Néo-Naturien que reivindica el retorn a la natura per mitjà de l'alimentació, promovent el vegetarianisme i criticant els carnívors («cementiris ambulants» o«necròfags»), i escriu un gran nombre de conferències sobre el tema. En aquesta línia, funda en 1923 la colònia «Terre Libérée» (Terra Alliberada) a Luynes (Indre i Loira), a 11 quilòmetres de la seva localitat natal, amb la finalitat de crear una «Ciutat Vegetariana» basada en la llibertat, l'autonomia i la regeneració, i on també crearà una editorial del mateix nom especialitzada en teories vegetarianes. El desembre de 1924 començarà a publicar el periòdic Végétalien, amb Georges Butaud i Sophia Zaïkowska. El desembre de 1926 Clémence, la companya i primera esposa de Louis, mor després d'una tuberculosi que arrossegava des de feia anys i que es va sumar als traumatismes mai curats que va patir per mor de les tortures infligides per la policia durant la detenció de Rimbault pel cas Bonnot. D'altra banda, Louis Rimbault és el creador d'una recepta de cuina, La basconaise, plat únic compost d'una trentena de verdures crues, assenyada per regenerar l'ésser humà. Víctima d'un accident en 1932 durant una classe de construcció d'edificis, restarà paraplègic fins la seva mort. El març de 1938, però, contraurà matrimoni amb Léonie Pierre, una òrfena que havia recollit quan era nina. Durant la guerra «Terra Libérée», situada a l'anomenada França Lliure, servirà de refugi a molts desplaçats i Rimbault serà acusat de boche per la seva negativa a participar en la recol·lecta per al retrat de Pétain, fet que implicarà l'escorcoll de la colònia a la recerca d'armes i propaganda subversiva. Louis Rimbault va morir el 9 de novembre de 1949 a Luynes (Indre i Loira, França) i a la seva tomba es pot llegir:«Fundador de Terre Libéré / escola de pràctica vegetariana / a la qual va consagrar sa vida amb la finalitat / d'una regeneració social».És autor de llibrets, especialment sobre vegetarianisme i antitabaquisme --com araLes secrets bienfaits de la maladie, Pour ne jamais fumer: Suvre d'éducation individuelle,Comment choisir sa femme? (1923), Peut-on cesser subitement de fumer? (1925), Le tabac, les infirmités, les fléaux qu'il provoque: le remède naturel (1927), Les origines de la vie humaine révélées par la pratique du naturisme intégral: le végétalisme, interprétation vécue inédite sur la vie du primitif (1929), L'être humain sous la fumée décerveleuse du tabac (1930), Le grand problème naturiste: se libérer, sans délai, dans un jardin: guide complet de jardinage naturiste selon les méthodes expérimentées par l'École de pratique végétalienne et de retour à la terre (1934), Prémisses de l'état de révolution naturarchiste en France d'après la chevauchée makhnoviste et l'Histoire (1936), Plantes sauvages alimentaires (1937), Les empoisonneurs méconnus. Crimes alimentaires. Les soins qui tuent (1938), entre d'altres--i de quatre entrades de l'Enciclopèdia Anarquista de Sébastien Faure. També és autor de 10 cançons (lletra i música, entre elles la«Marsellesa internacional naturista») publicats per«Terre Libérée». Alguns manuscrits seus es troben al Centre d'Histoire Sociale (CHS) de París.
Louis Rimbault (1877-1949)
***
Necrològica
de Joan Cunillera apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 17 de gener de 1965
- Joan Cunillera: El
9 de novembre de 1964 mor a Perpinyà (Rosselló,
Catalunya Nord) l'anarquista i anarcosindicalista
Joan Cunillera. Havia nascut cap el 1896 a Sant Jaume dels Domenys
(Baix
Penedès, Catalunya). Pagès, des de molt jove
milità en la Confederació Nacional
del Treball (CNT). Membre dels Grups de Defensa Confederal, durant els
anys
vint lluità contra els pistolers del Sindicat Lliure,
impulsat per la patronal
catalana. Intervingué en el moviment revolucionari de
Fígols (Berguedà,
Catalunya) de 1931, en la protesta contra la deportació dels
companys
confederals a Bata (Guinea Equatorial) i en els aixecaments llibertaris
del 8
de gener i de desembre de 1933. Durant la Revolució
impulsà el moviment col·lectivista
a l'Alt i Baix Penedès i en la
col·lectivització de l'empresa cervesera Damm de
Barcelona (Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista,
passà a França i
milità en la Federació Local de
Perpinyà de la CNT. Joan Cunillera va morir el
9 de novembre de 1964 a l'hospital de Perpinyà
(Rosselló, Catalunya Nord).
Deixà companya i filla.
***
Necrològica
de José Damián Hernández Morales
apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 19 de
gener de 1969
- José Damián Hernández Morales: El 9 de novembre de 1968 mor a La Grand Comba (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista José Damián Hernández Morales. Havia nascut cap el 1910. Milità en el Sindicat Fabril i Tèxtil d'Olesa de Montserrat (Montserratí, Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Posteriorment treballà de miner a les mines de carbó de La Grand Comba i milità en la Federació Local de la CNT en l'exili. José Damián Hernández Morales va morir de silicosi el 9 de novembre de 1968 a La Grand Comba (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat civilment al cementiri proper de Las Salas de Gardon (Llenguadoc, Occitània).
---