Anarcoefemèrides
del 7 de novembre
Esdeveniments
La bomba del Liceu segons el
diari parisenc Le
Petit Journal del 25 de novembre de 1893
- Bomba del Liceu: El 7 de novembre de 1893, nit de la inauguració de la temporada del Gran Teatre del Liceu de Barcelona (Catalunya), durant el segon acte de la representació de l'òpera Guglielmo Tell, de Rossini, dirigida pel mestre Leopoldo Mugnone, l'anarquista Santiago Salvador Franch va llançar des del quart pis a la platea dues bombes«Orsini», una de les quals va esclatar i va produir vint morts i nombrosos ferits. El Gran Teatre del Liceu, que aquell dia era ple (3.600 places), s'havia convertit en lloc de reunió i d'esplai de la nova burgesia industrial, financera i comercial catalana. Salvador, que havia actuat així per venjar l'execució de Paulí Pallàs el 6 d'octubre d'aquell any, va aconseguir fugir i l'Estat de setge es va decretar a la capital catalana el 10 de novembre. Centenars d'anarquistes van ser detinguts i torturats a les masmorres del castell de Montjuïc. L'atemptat d'antuvi va ser atribuït a l'anarquista Josep Codina i després a Mariano Cerezuela, i ambdós serà executats el 21 de maig de 1894. Salvador va ser detingut el 2 de gener de 1894 a Saragossa i quan va ser apressat va intentar suïcidar-se disparant-se un tret al ventre. Dins la presó de Barcelona va simular ser convertit pel jesuïta Goberna, però en ser-li confirmada la sentència de pena de mort dictada l'11 de juliol de 1894 reafirmà públicament el seu anarquisme. Santiago Salvador va ser executat el 21 de novembre de 1894, i amb ell sis més (Cerezuela, Codina, Archs, Sabat, Bernat i Sogas) dels 27 implicats en el procés --Miralles, Mir, Carbonell i Villarrubias van ser condemnats a cadena perpètua. Aquest atemptat va tenir importants conseqüències polítiques, jurídiques i literàries, i va donar lloc a una crisi teatral que va durar mesos. La bomba «Orsini» --nom del famós anarquista que va atemptar contra Napoleó III amb un artefacte d'aquesta classe--, de la mida d'una poma grossa, que no va arribar a esclatar perquè va ser esmortida en caure sobre la falda d'una senyora ja morta, es conserva avui al Museu d'Història de la Ciutat (Barcelona).
Santiago Salvador Franch (1865-1894)
***
Capçalera
del primer número d'El
Libertario
- Surt El Libertario: El 7 de novembre
de 1909
surt a Madrid (Espanya) el primer número del
periòdic anarquista El Libertario.
Semanario anarquista. A
partir del número 2 portarà el
subtítol «Periódico
anarquista» i en el número 3
desaparegué el subtítol. En teoria setmanal,
aparegué força irregularment. El
comitè de redacció estava format per Ricardo
Gómez y Gómez, Lino Cuesta Martín,
Antonio Gil Taboada, Juan José Cuesta Martín i
Ramón Prieto. Aquests mateixos
van signar el «Manifiesto. A los anarquistas de todo el
mundo», sobre el
fracassat moviment revolucionari català d'aquell any, que es
va publicar en el
primer número. Hi van col·laborar, entre
d'altres, Fernando Ramos, Cruz del
Olmo, V. García, Alfonso Logo i Mauro Bajatierra. En
sortiren sis números,
l'últim el 20 de febrer de 1910. L'única
col·lecció que es conserva està
dipositada a l'International Institute of Social History (IISH)
d'Amsterdam.
***
Capçalera del primer número d'El Productor
- Surt El Productor: El 7 de novembre de 1925 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del setmanari anarquista i anarcosindicalista El Productor. Periódico de ideas y crítica. Òrgan d'expressió del grup llibertari del mateix nom i molt lligat a la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC), fou dirigit per Manuel Buenacasa Tomeo. Durant un temps la redacció s'establí a Blanes (Selva, Catalunya). Hi van participar en la redacció Ramon Suñé, Joaquín Adelantado, José Alberola, Patricio Navarro, Ramón Tené, Miguel Jiménez, J. Magriñá, J. Vázquez, Ramón Domínguez, Blas, Miguel Chueca, Gisbert, Labrador, Peñacorada, Rosquillas, Royo, Ruiz de Galarreta, Sesé i Isidre Duch, entre d'altres. Polemitzà força amb Vida Sindical, d'Ángel Pestaña i de Joan Peiró, i fins i tot amb Errico Malatesta en defensa del moviment obrer anarquista, amb el suport directe del nucli espanyol de La Protesta de Buenos Aires, sobre tot de Diego Abad de Santillán,òrgan d'expressió de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA). Aspirava reforçar l'anarquisme en la Confederació Nacional del Treball (CNT) enfront de l'empenta de la tendència sindicalista («sindicalisme possibilista»). Hi van col·laborar Abad de Santillán, Caro Crespo, Ghiraldo, Treni, Malatesta, Makhno, etc. Aquesta publicació fou suspesa per l'autoritat governativa de Primo de Rivera i només pogué publicar 20 números, l'últim el 19 de març de 1926. El Productor va ser capçalera de nombroses publicacions llibertàries, anteriors i posteriors a aquesta.
***
Capçalera
de La Patrie
Humaine
- Surt La Patrie Humaine:El 7 de novembre de 1931 surt a París (França) el primer número del setmanari anarcopacifista La Patrie Humaine. Feuille de combat pour la Paix --a partir del número 125 (27 de juliol de 1934) portarà de subtítol «Le grand hebdomadaire du pacifisme intégral». Va ser fundat per Victor Méric i després de la seva mort serà continuat per diversos gerents (Louis Loréal, Jean Girardin i Robert Tourly). Hi van col·laborar A. Barbe, P. V. Berthier, Henri Bellamy, Marcel Bousquet, Marthe Bray, A. Brefort, Marcelle Capy, F. Challaye, Armand Charpentier, Claudot, F. Couttenoire de Toury, Auguste Cornu, Muse d'Albray, G. Demartial, Camille Drevet, Sébastien Faure, Marguerite Glangetas, Gagriel Gobron, Henri Guilbeaux, Henri Jeanson, Robert Jospin, G. De Lacaze-Buthiers, Eugène Lagot, Lucien Leaue, Gérad Leretour, Louis Le Sidaner, L. Loreal, Victor Margueritte, René Martin, Georges Michon, Jean-Paul Monteil, Pierre Mualdès, Maurice Naille, Edouard Rothen, Henriette Sauret, Jean Sovenance, Simone Tery, Robert Tourly, Maurice Weber, Georges Yvetots, entre d'altres. L'últim número, el 355, es publicarà el 25 d'agost de 1939 coincidint amb la declaració de guerra contra Alemanya. També va editar un bon grapat de fullets.
Naixements
Notícia d'una de les conferències de Marie Murjas apareguda en el periòdic marsellès La Calotte del 7 d'abril de 1901
- Marie Murjas: El
7 de novembre de 1876 neix a Plouaret (Lannion, Bretanya) la religiosa
i
després lliurepensadora i anarquista atea Marie-Yvonne
Kamoal, més coneguda comMarie Murjas, pel llinatge de son
company, i que també va fer servir el nom de Marie
Lapeyre. Fill d'una família benestant, el 16 de maig de 1894 entrà al convent
de trapenques de Saint-Paul-aux-Bois
(Picardia, França) i sota el nom de Soeur
Scolastique prengué l'hàbit de
novícia el 22 de novembre d'aquell mateix
any; el 31 de juliol de 1896, però, abandonà
sense professar la congregació. Esdevingué
anarquista i en 1898 fou una de les fundadores de la Lliga dels Drets
de l'Home
i col·laborà amb la Libre Pensée, fent
propaganda, mitjançant conferències
contradictòries, contra els convents de clausura i a favor
de l'ateisme. Des de
maig de 1900 passà a residir al número 56 de
l'avinguda Gambetta de Nimes
(Llenguadoc, Occitània). Participà en la
propaganda antimilitarista, fent
conferències i editant cartells, especialment el
març de 1901 a Nimes. Moltes
de les seves conferències serviren per fer
col·lectes de suport a determinades
causes, com ara la de Brest (Bretanya) per al repatriament de
l'anarquista
Théodule Meunier, condemnat a treballs forçats a
perpetuïtat colònia penitenciària de
Caiena (Guaiana Francesa), la de Castèurainard
(Provença, França) a favor dels
vaguistes de Chalon (Roine-Alps, Arpitània), o la de Canes
(Provença,
Occitània) per a les famílies de la
matança de Rússia de 1905.
A Nimes conegué l'anarquista Adrien Murjas, que
esdevingué son company,
residint plegats al número 10 del carrer de la Madeleine. En
1901 va fer una
gira de propaganda antireligiosa per Bèlgica. En aquestaèpoca participà
activament en les activitats del Grup Llibertari d'Estudis Socials
(GLES), que
es reunia a l'antiga seu de la Borsa del Treball, al número
7 del carrer Saint
Paul. Durant l'estiu de 1901 realitzà una gira de
conferències al centre i a
l'est de França. El setembre de 1904 formà part
de la representació francesa de
la Libre Pensée que es reuní en un
congrés internacional d'aquesta organització
a Roma (Itàlia). La seva campanya anticlerical i atea va ser
tan intensa que
l'octubre de 1904 les monges del convent de trapenques de
Saint-Paul-aux-Bois redactaren
una carta explicant el seu cas que publicaren en els
periòdics catòlics. A
finals de febrer de 1905 el Tribunal Correccional d'Épinal
(Lorena, França), a
resultes d'una denúncia de Dom Étienne, prior de
la Trapa, i Soeur Adélaïde,
superiora de l'abadia de Sètfonts (Llenguadoc,
Occitània), condemnà el periòdicLe P'tit Falot de Rambervillers
(Lorena, França) a 100 francs de multa i a 500 francs per
danys i perjudicis
per haver reproduït una conferència seva
considerada difamatòria. Amb son
company recorregué les fires i mercats llenguadocians venen
quincalleria.
Segons la policia, anava freqüentment a Montpeller
(Llenguadoc, Occitània) i es
reunia amb diferents companys, com ara Victor Alzas i Pierre Panel.
Anys més
tard abandonà el moviment llibertari. Segons la policia,
sota el nom de Marie Moissac fou
l'amant de Sébastien
Faure, amb qui havia fet conferències.
***
Benoît Broutchoux, assegut al centre, amb altres membres del comitè de vaga (Courrières, 1906). Fotografia Baron
- Benoît Broutchoux: El 7 de novembre de 1879 neix a Essertenne (Franc Comtat, França), a prop de la zona minera de Montceau-les-Mines, el militant i propagandista anarcosindicalista Benoît Broutchoux. Son pare, Sébastien Broutchoux, feia d'obrer metal·lúrgic i sa mare, Claire Lazareth, portà al món vuit infants, dels quals Benoît n'era el major. De ben jovenet començà a treballar de carreter en una granja i amb 14 anys entrà a fer feina de miner a la Companyia de Blanzy a Monceau-les-Mines, on va ferir-se una cama poc després --per aquest accident fou indemnitzat miserablement i d'aleshores ençà mai no pogué caminar correctament. En 1898 s'instal·là a París, on va fer de terrelloner a les obres del metro. Fou en aquesta època que començà a freqüentar els cercles anarquistes, s'afilià al sindicat anarcosindicalista dels terrelloners, dels pouaters i dels miners i col·laborà en el full àcrata Le Chemineau. A la primavera de 1900 tornà a Monceau-les-Mines, on continuà militant en l'anarcosindicalisme, destacant en les seves confrontacions dialèctiques en els mítings organitzats pels socialistes. El 2 de juny de 1900, arran de la mort per part de la policia de l'obrer metal·lúrgic en vaga Brouillard a Chalon-sur-Saône, pronuncià un violent discurs durant l'enterrament; detingut, fou condemnat«per excitació a la mort i al pillatge, per injúries a l'Exèrcit i paraules ultratjants al govern parlamentari». A penes alliberat, fou novament condemnat en rebel·lia a sis mesos de presó i a dos anys de prohibició de residència pel Tribunal de Chalon per apallissar el comissari Müller. Fugitiu, marxà a Suïssa, on conegué sa futura companya, Fernande Richir. En 1902, amb un fals nom, començà a treballar a la conca minera de Lens. Durant la vaga d'octubre d'aquell any per aconseguir la jornada de vuit hores, s'oposà al sindicat miner reformista encapçalat perÉmile Basly. Novament detingut, fou condemnat per«atemptat contra la llibertar del treball» i per «usurpació d'identitat». Quan sortí de la presó en 1903, entrà a formar part del nou sindicat creat pels dissidents i esdevingué redactor del periòdic Le Réveil Syndical i de L'Action Syndicale, des d'on reivindicà la vaga general. Partidari de les tesis neomaltusianes, va fer propaganda de l'amor lliure i del pensament anarcofeminista d'Emma Goldman; per tot això, fou condemnat per «ultratges als bons costums». Arran de la catàstrofe de Courrières, el 10 de març de 1906, on moriren 1.101 persones, fou un dels capdavanters de la vaga que es desfermà a la conca i fou detingut durant una marxa cap a l'alcaldia de Lens de 2.000 vaguistes. Alliberat a finals de maig d'aquell any, esdevingué el gerent del cafè Florange, mentre continuà editant L'Action Syndicale, gràcies a una petita impremta. En 1906, també, participà en el Congrés d'Amiens de la Confederació General del Treball (CGT), amb Georges Dumoulin i Pierre Monatte, on els anarcosindicalismes desbancaren la minoria guesdista i aprovaren la«Carta d'Amiens» que afirmava la defensa de les reivindicacions immediates i diàries, alhora que lluitava per la transformació conjunta de la societat al marge de qualsevol partit i de l'Estat. Aquest document sempre fou reivindicat per la CGT i per altres sindicats (Força Obrera, Confederació Nacional del Treball, etc.). L'agost de 1907 va participar en el Congrés Anarquista Internacional d'Amsterdam, on es va debatre sobre les relacions entre l'anarquisme i el sindicalisme i on es visqué un viu debat entre Pierre Monatte, defensor del sindicalisme revolucionari, i Errico Malatesta, que pensava que el sindicalisme sempre era reformista. Poc abans d'aquest congrés aconseguir fugir de la policia després d'un agitat míting organitzat per protestar contra la detenció del seu amic André Lorulot, però en tornar al seu domicili el setembre, fou detingut i novament condemnat, amb Lorulot, per«incitació de militars a la desobediència». El desembre de 1909 fou novament condemnat per haver atiat els vaguistes de les obres del canal del Nord i encara durant l'estiu de 1911 per haver fet costat la lluita de les mestresses contra l'encariment de la vida. El gener de 1912 fou condemnat a un any de presó, després d'haver-se lliurat dels treballs forçats a les colònies penals, i fou amnistiat el juliol. En 1914, inscrit al «Carnet B» dels antimilitaristes, fou detingut i enviat al front. Dos anys després, gasejat durant un atac alemany, fou llicenciat. Després esdevingué xofer de taxis de la Companyia General de Taxis (CGT), alhora que s'afilià a la Unió Anarquista (UA) i col·laborà en el periòdic CQFD, de l'anarcopacifista Sébastien Faure, i en Le Libertaire. Durant els anys de la Revolució russa intentà conciliar els llibertaris i els bolxevics, però la decepció del comunisme fou absoluta. En 1921 participà en el Congrés de Lille de la CGT, realitzat després del Congrés de Tours de la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO), durant el qual aquest partit socialista es dividí arran de la creació de la III Internacional comunista, i fou ferit de bala per un «company reformista». En 1925 la seva salut es va veure molt degradada i en 1931, son fill Germinal de 26 anys, fou assassinat per la policia. En 1940, malalt i en la misèria, es refugià a Villeneuve-sur-Lot. Benoît Broutchoux va morir el 2 de juny de 1944 a Vilanuèva d'Òlt (Aquitània, Occitània).
***
Portada
del fullet Cris de haine,
paroles d'amour. Prose rythmée (1905)
- Achille Légeret:
El 7 de novembre de 1886 neix a Bourges (Centre, França)
l'obrer metal·lúrgic, escriptor,
antimilitarista, anarquista i anarcosindicalista Achille Pierre
Légeret. Son
pare era comptable públic de recaptacions i sa mare feia de
llevadora; també llogaven
habitacions moblades i guardaven els infants, especialment els dels
militants
anarquistes de Bourges. Després d'haver assistit a l'Escola
Nacional
Professional de Vierzon (Centre, França),
aconseguí una excel·lent educació
primària superior. A començaments de segle sembla
que formà part de la Libre
Pensée. Un informe policíac del 6 de maig de 1904
el qualificà com «l'antimilitarista
més violent i perillós de la nostra
ciutat». El seu domicili, al carrer
Bouillet de Bourges, fou el centre de les activitats
llibertàries de la
localitat. El juliol de 1905 creà el periòdic
anarquista bimensual Les Semailles. Journal
anarchiste, que
publicà tres números i deixà de sortir
en octubre. En aquest any també publicà Soldat-putain. Récits en prose
rythmée iCris de haine, paralos d'amour. Prose
rythmée. Entre el 17 i el 18 d'agost de 1905
acollí Miguel Almereyda durant
la seva estada a la ciutat. En aquesta època
milità en l'Associació
Internacional Antimilitarista (AIA) promoguda per Ernest Girault,
organitzant
reunions publiques amb aquest, aferrant cartells i distribuint
pamflets. En
aquesta època col·laborà en L'Anarchie.
Obrer metal·lúrgic, sembla que
treballà als
tallers de Maseiras
(Poitou-Charantes, França) i participà activament
en la
lluita sindical,
sobretot a partir de 1906, quan va ser nomenat vicepresident de la
Borsa del
Treball de Bourges, amb la militant llibertària
Eugénie
Giraud com a
secretària. Tingué bones relacions amb els
socialistes
del grup encapçalat perÉdouard Vaillant dins de la Borsa del Treball, sobretot amb
el
seu secretari
general Pierre Hervier, però sense abandonar les seves idees
anarquistes. El 7
de juliol de 1907 mantingué una violenta polèmica
amb
Jean Jaurès en un míting.
L'octubre de 1907 va ser cridat a files i incorporat en el 4t Regiment
d'Artilleria
d'Héricourt (Franc Comtat, França) i la
Prefectura el va
inscriure en el«Carnet B» dels antimilitaristes. A finals de 1909
va ser
llicenciat. El 8
d'octubre de 1911 la lògia maçònica«Travail
et Fraternité» de Bourges refusà
unànimement
d'admetre'l a la francmaçoneria per la seva«notorietat
excessivament
desafortunada» –el 24 de juliol de 1920 ho va
intentar de
bell nou i sembla que
també sense èxit. El 15 d'octubre de 1911 durant
una
discussió amb el company
llibertari Marius Truchard, qui el va acusar de dedicar«masses
atencions» a la
seva companya, resultaren ferits ambdós per trets disparats
per
Légeret amb una
pistola. En 1912 prengué la paraula en nombroses reunions
públiques a la regió
Centre (Bourges, La Guerche, etc.) contra la guerra, parlant en nom de
la
Federació Comunista Revolucionària (FCR), del
Sindicat de
Metal·lúrgics de
Maseiras i de les Joventuts Sindicalistes Revolucionàries
(JSR).
Entre 1913 i
1914 fou secretari adjunt de la Borsa del Treball i amb aquest càrrec realitzà
la campanya per la pau i contra la«Llei dels tres anys», que instaurava un servei
militar de tres anys amb la
finalitat de preparar l'Exèrcit francès per una
guerra amb Alemanya. El 26 de
maig de 1913, quan els motins a les casernes, la policia
escorcollà el seu
domicili, però sense trobar res de comprometedor. Quan entre
juliol i agost de
1913 el secretari general de la Borsa del Treball Pierre Hervier
restà empresonat
per la seva participació en la campanya d'«El Sou
del Soldat», ocupà el seu
lloc. Per mostrar la seva solidaritat amb Pierre Hervier,
votà el 3 d'agost de
1913 per la seva candidatura d'amnistia al Consell del Districte. El 31
de
juliol de 1914 prengué la paraula, al costat dels
socialistes, en un míting
contra la guerra, encara que mesos després aquests
s'adheriren a les«necessitats de la defensa nacional». El
març de 1915 es va reincorporar al 1er
Regiment d'Infanteria i en 1917 va ser destinat a uns establiments
militars de
Bourges. El gener de 1918 declarà el seu internacionalisme
contra la guerra.
Gràcies a ell, el 28 d'abril de 1918 es va votar per
unanimitat la vaga per al
Primer de Maig i fou un dels seus organitzadors, aconseguint que
gairebé vint mil
persones es manifestessin als crits de «Fora la guerra! Visca
la Pau!», tot
cantant L'Internationale. El vespre
d'aquell dia, s'adreçà a la gentada des de la
terrassa de la Borsa del Treball i
l'endemà sis-centes persones es reuniren a
Saint-Germain-du-Puy (Centre,
França) per a fer un pícnic, menjant, cantant,
ballant i escoltant-lo recitar el
seu monòleg Ce que c'est qu'un
soldat.
La vaga continuà algunes setmanes, però quan
entre el 19 i el 20 de maig de
1918 assistí al «Congrés
Minoritari» de Sant-Etiève (Arpitània),
la vaga
s'esgotà i el 22 de maig es votà la represa del
treball. Per mesura disciplinària,
les autoritats militars suspengueren la seva pròrroga
d'incorporació, el destinaren
al 85è Regiment d'Infanteria de Cosne-Cours-sur-Loire
(Borgonya, França) i l'enviaren
al front. En 1919 va ser llicenciat i reprengué la seva
activitat sindical
enquadrat en la Unió Departamental de la
Confederació General del Treball
(CGT). El 28 de novembre de 1919 presidí un
míting contra la intervenció a
Rússia. Segons la policia, en una reunió
pública celebrada el 21 de març de 1920«sostingué de manera violenta les teories
bolxevics». Malgrat la seva
col·laboració amb el sector esquerrà
del Partit Socialista, restà fidel a les
seves idees anarquistes. En el Congrés Departamental de la
CGT de juliol de
1920 signà amb Venise Gosnat l'ordre del dia«minoritari». No sabem res més de
la seva activitat durant els anys posteriors. Achille
Légeret va morir el 19 de
desembre de 1951 a Tours (Centre, França).
***
Carlo
Molaschi (1924)
- Carlo Molaschi: El
7 de novembre de 1886 neix a Milà (Llombardia,
Itàlia) el propagandista anarquista
i resistent antifeixista Carlo Molaschi, que va fer servir diversos
pseudònims (Charles l'Ermite,Iperboreo, Dottor
Stockmann,
etc.). Sos pares es deien Giacomo Molaschi i Virginia Conti. Fill d'una
família
modesta, sos pares eren els guardians d'un palau noble a la
plaça milanesa del
San Sepolcro. Un cop acabat els estudis primaris, amb 11 anys
començà a
treballar com a dependent en una merceria i, alhora,
continuà la seva educació
en una escola nocturna. A començament del segle XX
començà a acostar-se als
cercles llibertaris, arran d'escoltar el propagandista anarquista
Pietro Gori.
També s'inicià en la lectura de
clàssics del pensament, com ara Siddharta
Gautama, Friedrich Hölderlin, Henrik Ibsen, Friedrich
Nietzsche, Lev Tolstoi, Otto
Weininger, Oscar Wilde, etc. En 1901 va ser detingut per primer cop
arran d'una
vaga general quan distribuïa pamflets subversius als voltants
del Teatre Líric
de Milà; aquest fet va suposar el seu acomiadament de la
feina, cosa que endurí
les seves relacions familiars ja difícils. Posteriorment
entrà a treballar com
a aprenent de comptable a l'establiment industrial«Seveso» de Cusano Milano (Milà,
Llombardia, Itàlia), feina que va mantenir durant 16 anys.
En aquests primers
anys del segle intensificà la seva militància i
començà la seva tasca de
propagandista, fent servir diversos pseudònims (Charles l'Ermite, Iperboreo,Dottor Stockmann). En aquestaèpoca
destaquen les seves col·laboracions sota la
rúbrica «In sordina», publicats en
el periòdic Il Libertario
de La
Spezia (Ligúria, Itàlia). També
freqüentà el Circolo di Studi Sociali (CSS,
Cercle d'Estudis Socials) de Milà. Entre 1909 i 1910
publicà el periòdic Sciarpa
Nera. En aquest període
mantingué una estreta relació amb l'advocat
llibertari Luigi Molinari, que
sempre va veure com a un mestre i el seu punt de referència
cultural i polític,
col·laborant intensament en la Universitat Popular de
Molinari i en la revista L'Università
Popolare, i participant també
activament en la preparació i en la fundació de
l'«Escola Moderna Francisco
Ferrer», encarregant-se de la seva administració.
Tota aquesta activitat li va
portat problemes amb la justícia i va ser detingut i
apallissat en diverses
ocasions a la presó de San Vittore de Milà, cosa
que soscavà la seva salut i on
s'encomanà del mal que sempre li va acompanyà, la
tuberculosi, que procurava contrarestar
amb la seva afició per la muntanya. Quan esclatà
la Gran Guerra i portà la
crisi ideològica dins del moviment llibertari,
s'encarregà de la revista Il
Rebelle, portaveu dels anarquistes antiintervencionistes,
que volia contrarestar la propaganda exercida pels anarquistes
intervencionistes integrats en el periòdic La
Guerra Sociale. En aquesta època
esdevingué, amb Leda Rafanelli, amb qui
des de 1913 tindrà una profunda amistat, i Giuseppe Monanni,
en el principal exponent
de l'anarcoindividualisme d'aleshores, molt important a
Milà. En aquesta època
es va veure molt influenciat per la filosofia de Friedrich Nietzsche,
sobre tot
pel que fa al seu pensament sobre el «superhome»,
i, donada la seva passió pel
teatre, per l'obra dramàtica d'Henrik Ibsen, de qui va
prendre el pseudònim Dottor
Stockmann, especialment pel seu«menyspreu pel ramat humà». Es va veure
atret per referents culturals molt
diversos i inusuals en el moviment llibertari del moment, com ara el
pensament
oriental o els textos clàssics dels estoics (Marc Aureli,
Epictet, etc.). El
febrer de 1915 va ser detingut per distribuir pamflets incitant els
soldats a
la desobediència. Abans que dirigís la revista Cronaca Libertaria (del 3 d'agost a l'1
de novembre de 1917),
conegué la mestra de primària Maria Rossi (Petra,MR, etc.), immersa de ple en la
renovació pedagògica portada a terme per
Molinari. Va ser assistint a les
reunions d'aquest grup pedagògic que Molaschi
conegué Rossi i Rafanelli. A
començament de 1918 va ser enrolat en el 192
Batalló de la Milícia Territorial
de Melzo (Llombardia, Itàlia), però per la seva
mala salut va ser llicenciat
l'estiu d'aquell any. Aquesta breu experiència militar el va
introduí més en el
pessimisme i en el pensament individualista i nihilista, que
donarà lloc a
l'edició de la revista Nichilismo
(1920-1921). Durant la primavera de 1918 es casà amb Maria
Rossi. En 1919 fundà
la llibreria «Tempi Nuovi» i el primer
Comitè Pro Víctimes Polítiques de la
postguerra.
En aquesta època, abans de la fundació de Nichilismo,
la seva posició teòrica es
caracteritzà per una mena d'«ecumenisme»
obert a
tots els corrents de pensament. Durant l'estiu de 1920
participà en la fundació
del diari Umanità Nova,
dirigit per
Errico Malatesta, del qual fou un dels grans animadors. Durant
l'octubre de
1920, arran de la detenció del grup redactor d'Umanità
Nova, assumí durant uns mesos la
direcció del periòdic. La
suspensió del quinzenal Nichilismo,
que havia dirigit entre el 5 d'abril i el 6 de desembre de 1920,
coincidí amb
una nova mutació teòrica que l'allunyà
del corrent individualista, a causa
sobretot de la participació de seguidors d'aquesta
tendència en actes terroristes,
i l'acostà al corrent majoritari del moviment anarquista,
més associatiu i
solidari, que donà lloc a la publicació de la
revista Pagine Libertarie (del 16
de juny de 1921 al 15 de febrer de 1923)
i a les seves col·laboracions en la revista Pensiero
e Volontà. Després de reactivar
l'oficina de correspondència de la Unió
Anarquista Italiana (UAI), en 1924 promogué la revista de
cultura social L'Università Libera;
també en 1924
publicà el llibre Federalismo e
libertà,
on reivindica el federalisme bakuninista. En 1925 proposà la
supressió de la Unió
Sindical Italiana (USI) i la creació dels Grups Llibertaris
Sindicalistes (GLS)
dins de la Confederazione Generale del Lavoro (CGL,
Confederació General del
Treball). Amb l'arribada del feixisme, la seva activitat
política no cessà, fet
que li va portar detencions, escorcolls domiciliaris i intimidacions de
tota
mena. La seva vida i la de la seva companya en aquests anys negres va
ser molt
dura, buscant feina i intentant mantenir-la. En 1926 se li va prohibir
l'ensenyament per motius polítics, cosa que
malmenà encara més la seva situació
econòmica. Fou en aquest mateix any quan Luigi Fabbri i sa
família fugí, amb el
seu suport, a Suïssa cap a un exili del qual no retornaria. En
1941, en plena
II Guerra Mundial, va ser detingut i confinat al camp de
concentració d'Istonio
Marino (Vasto, Abruços, Itàlia) durant nou mesos.
En tornar-hi, es va
traslladar primer a Chiavenna (Llombardia, Itàlia), on
participà indirectament
en la Resistència de la zona, i després a Cusano
Milanino, on entrà en el Comitato
di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament
Nacional) clandestí i
s'integrà activament en la lluita antifeixista.
Després de la II Guerra Mundial
s'afilià al Partit Socialista Italià (PSI),
participant en l'administració
municipal de Cusano Milanino, primer rebutjant el càrrec
d'alcalde que se li va
oferir i posteriorment acceptant ser sots alcalde i una assessoria, amb
el
suport de sa companya mestra, en la regidoria d'Educació
durant el decenni
posterior. Carlo Molaschi va morir el 26 de maig de 1953 a Cusano
Milanino
(Milà, Llombardia, Itàlia) a causa de la seva
tuberculosi crònica. En 1959 es
va publicar el seu llibre pòstum PietroGori
i en 1991 es va reeditar el seu Federalismo
e libertà. Una escola pública de Cusano
Milanino porta el seu nom.
***
Albert Camus fotografiat per Cecil Beaton (1946)
- Albert Camus: El 7 de novembre de 1913 neix a Mondovi (Constantina, Algèria) --actualment Dréan, El-Taref, Algèria-- el novel·lista, assagista, dramaturg, filòsof i pensador anarquista Albert Camus, una de les figures claus de la literatura universal del segle XX. Fill d'una humil família de colons francesos (pieds-noirs) dedicats al conreu de l'anacard al departament de Constantina. Sa mare, Catalina Elena Sintes, nascuda a Birkadem (Algèria), i de família oriünda de Menorca (Illes Balears), era analfabeta i gairebé sorda totalment. Son pare, Lucien Camus, treballava en una finca vitivinícola, a prop de Mondovi, per a un comerciant de vins d'Alger, i era d'origen alsacià, com molts altres pieds-noirs que havien fugit arran de l'annexió d'Alsàcia per Alemanya durant la guerra francoprussiana. Mobilitzat durant la Gran Guerra, fou ferit en combat durant la batalla del Marne i morí a l'hospital de Saint-Brieuc el 17 d'octubre de 1914, fet pel qual sa família es traslladà al barri de Belcourt d'Alger a casa l'àvia materna. Estudià els primers estudis a l'escola municipal de Belcourt, atiat pels professors, sobretot Louis Germain que l'ajudà en les beques, i després, a l'institut becat, per Jean Grenier, qui el va introduir en la lectura de la filosofia, especialment Nietzsche. Després d'aprovar el batxillerat en 1930, obtingué un diploma d'estudis superiors en lletres, en la rama de filosofia, ja que la tuberculosi li va impedir participar en l'examen de llicenciatura. En 1932 publicà els primers textos en la revista Sud. Apassionat pel teatre, fundà a Alger fundà el«Théâtre du Travail», que en 1937 reemplaçà pel«Théâtre de l'Equipe». Altra de les seves passions fou el futbol, jugant en l'equip de lliga regional «Racing Universitaire» d'Alger. En 1933 participà amb el moviment antifeixista Amsterdam-Pleyel i en 1934 s'afilià al Partit Comunista Francès (PCF), però l'any següent abandonà el Partit a causa de profundes discrepàncies, com ara el Pacte Germanosoviètic i el seu suport a l'autonomia del Partit Comunista Algerià (PCA) del PCF. En 1934 es casarà amb Simone Hie, matrimoni que es dissoldrà dos anys després a causa de la dependència d'aquesta als psicofàrmacs; sis anys després es casarà amb Francine Fauré i tingué com a amant«estable» la gran actriu de l'època María Casares, filla de Santiago Casares Quiroga, ministre i president del Consell de Ministres de la II República espanyola. En 1936 estrenà la seva obra teatral Révolte dans les Asturies, sobre la insurrecció i repressió d'aquesta revolució espanyola. En 1937 publicà L'envers et l'endroit i l'any següent Noces. A més de crear una casa de cultura a Alger, entrà a treballar en Alger Républicain,òrgan del Front Popular, creat per Pascal Pia, on la publicació de la seva investigació Misère de la Kabylie tindrà un gran ressò. En 1940 el Govern General d'Algèria prohibeix el diari i el posa en la llista negra per evitar que trobi feina. Aleshores, marxà a París i trobà feina com a secretari de redacció del diari Paris-Soir. Fou exclòs de l'exèrcit per la seva delicada salut minada per la tuberculosi. En 1942 publicàL'étranger, que fou l'inici de la seva celebritat, i Le mythe de Sisyphe. En 1943 entrà en la prestigiosa editorial parisenca Gallimard com a lector de textos i agafà la direcció del periòdic clandestí de la Resistència contra l'ocupació nazi Combat --el seu lema era «De la Resistència a la Revolució»-- quan Pascal Pia fou cridat per ocupar funcions de responsabilitat en aquesta. D'aquesta època són les seves Lettresà un ami allemand (1943-1945). En 1944 estrenà Le malentendu i un any més tard Caligula, escrita en 1938. En 1947 publicà La Peste. En 1948 l'anarquista André Proudhommeaux el presentà, per primer cop, en el moviment llibertari, en una reunió del Cercle d'Estudiants Anarquistes com a simpatitzant que ja estava familiaritzat amb el pensament anarquista i, a partir d'aleshores, escriurà per a publicacions llibertàries, especialment Le Libertaire --fou íntim amic del seu director, Georges Fontenis--, Le Monde Libertaire,Le Révolution Proletarienne, Témoins,Défense de l'Homme, Volontà i Solidaridad Obrera,òrgan d'expressió de la Confederació Nacional del Treball (CNT), a les reunions de la qual era assidu. Els temes dels seus articles seran força diversos (la bomba atòmica, el moviment de descolonització, la pena de mort, la repressió als països de l'Est, la dictadura del general Franco, etc.), però sempre punyents. Amb el gruix del moviment anarquista, va fer costat la revolta de 1953 a l'Alemanya Oriental i participà en gran nombre d'actes organitzats pel moviment llibertari per denunciar la repressió franquista a Espanya. També va fer costat els anarquistes en 1956, primer a favor de l'aixecament dels treballadors polonesos a Poznan i després en la Revolució hongaresa, i s'afilià a la Federació Anarquista (FA). En 1952 trencà amb Jean-Paul Sartre arran de la publicació en Les Temps Modernes de l'article que aquest encarregà a Francis Jeanson, on li reprotxava que la seva rebel·lia era«deliberadament estètica». El 8 de novembre de 1955 publicarà una nota en L'Express en defensa del militant llibertari Pierre Morain, condemnat a un any de presó. L'estiu d'aquell any farà costat els redactors del periòdic Le Libertaire i el seu director, Fontenis, i altres militants de la FA detinguts i processats per un tribunal militar. En 1956, a Alger, llançà la seva«Crida a la treva civil», on demanà als combatents independentistes algerians i a l'exèrcit francès que es respectés la població civil, text que fou força criticat per determinats sectors que no van entendre el seu missatge. També en 1956 publicà La chute i l'any següent L'exil et le royaume. En 1957 se li concedí el Premi Nobel de Literatura pel «conjunt d'una obra que posa de relleu els problemes que es plantegen en la consciència dels homes d'avui». A partir de 1959 creà la revista Liberté, per fer costat el moviment llibertari d'objecció de consciència al militarisme (Maurice Laisant, Louis Lecoin, etc.). El seu pensament filosòfic s'oposà al fals humanisme cristià, al marxisme i a l'existencialisme, i la seva «filosofia de l'absurd», lluita contra totes les ideologies i abstraccions no humanes, sempre des d'una perspectiva llibertària. Un bon resum d'aquest pensament es troba en el seu llibre L'homme révolté (1951), on blasma contra tota ideologia«finalista», contra la història i la«tirania de les ideologies», i que fou durament atacat per la seva reivindicació de la revolta pel comunisme estalinista --amb l'anarquista Gaston Leval mantingué una polèmica sobre aquesta obra en Le Libertaire. Albert Camus va morir el 4 de gener de 1960 a prop de Le Petit-Villeblevin (Borgonya, França) en una absurd accident de cotxe i fou enterrat a Lourmarin (Provença, Occitània), on havia comprat una casa. Deixà inconclús un manuscrit«autobiogràfic», Le premier homme, que fou publicat per sa filla en 1994.
---