Polítics o idiotes?

El comissari Kostas Jaritos, protagonista de les novel·les d’un autor grec absolutament recomanable, Petros Màrkaris, comença la resolució dels casos que se li plantegen acudint al diccionari. Com el meu admirat policia, m’ha semblat adient recórrer a l’origen del terme per reflexionar sobre què vol dir política avui dia.

Si ens remuntam a l’etimologia del terme, política ve del llatí “politicus”, i aquest del grec “πολιτικός” (“politikós”), que signfica “dels ciutadans” o “de l’Estat”. S’ha de tenir en compte que l’adjectiu “πόλις” (“polis”) significa “ciutat”, però també “Estat”, ja que la ciutat o polis era a la Grècia clàssica la unitat estatal existent. Així, l’equivalent llatí seria, “civitas”, que tendria dos significats per a nosaltres “ciutat”, però també “civil”, entès com a “politikós”. S’ha de tenir present que la polis grega tenia caràcter democràtic, per primera vegada en tota la Història -com a mínim, a Occident. D’aquesta forma, tots els assumptes de l’estat eren assumptes de tots els ciutats, és a dir, dels habitants de la ciutat amb poder civil. Com a conseqüència, els grecs varen començar qualificar aquests temes com a “politikoí”, en oposició a aquells personals i interessos privats dels ciutadans, que es deien “ἰδιωτικός” (“idiotikós”) o “privats”. Més endavant, els ciutadans que no es preocupaven dels temes de la polis se dirien “ἰδιώτες” (“idiotes”). És curiosa, així, l’etimologia d’aquest terme, que primer volia dir “ciutadans privats”, després “incultes” i, amb una darrera desviació semàntica, ha acabant donant la nostra paraula actual “idiota”.

Si duguem els termes al que passa avui en dia, ens adonam fàcilment que bona part de la política que es fa avui en dia no la fan “polítics”, sinó “idiotes”, ja que s’ocupen només d’assumptes privats. I no m’estic referint només a aquells que han fet de la política la seva carrera, i que per mor d’això només s’ocupen de treure’n profit personal. Me referesc també a aquells que són curts de mires, que pensen que fer política és només ocupar-se d’allò més immediat, sense anar més enllà.

En la meva opinió, si a la definició de política que dóna la Gran Enciclopèdia Catalana com  a “conjunt d’activitats teòriques i pràctiques referents a les relacions entre els ciutadans d’una mateixa col·lectivitat o entre diferents col·lectivitats” li llevam la paraula “teòriques”, mai hauríem arribat a la modernitat i molt manco a aconseguir moltes de les fites que avui, per culpa de la crisi, estan en perill o directament desapareixen davant dels nostres ulls sense que ningú trobi imprescindible ocupar-se’n.

En definitiva, fer política ha d’incloure també la reflexió sobre el fet polític en general, el que ha de contemplar, necessàriament, la justificació de l’autoritat i de l’obediència, o no, dels ciutadans, però també la natura de termes com a “dret”, “justícia” i “llibertat”. Proposar fórmules alternatives de relació entre el poder públic i els ciutadans i demanar-se sobre les hipòtesis que fonament les finalitats dels actes concrets, és fer política també. Perdonau-me, és fer Política. Que els arbres no es impedeixin veure el bosc.

María Antònia Valdivielso