Anarcoefemèrides del 29 d'octubre
Esdeveniments
Capçalera
de L'Ordre
[CIRA-Lausana. Foto: Éric B. Coulaud]
- Surt L'Ordre: El 29 d'octubre de 1905 surt a Llemotges (Llemosí, Occitània) el primer número del periòdic bimensual L'Ordre. Organe communiste-anarchiste. Fundat per Armand Beaure, el títol fou proposat per Henri Beylie. En foren gerents Léon Darthou, André Boulesteix i Jean Peyroux. Hi van col·laborar Antoine Antignac, E. Armand, Armand Beaure, Henri Beylie, André Boulesteix, Léon Clément, Léon Darthou, L. Desjardin, P. Desjardins, Jean Dobre, Henri Duchmann, Léonce Duverger, Dikran Elmassian, Sébastien Faure, J. Fougère, André Girard, Urbain Cohier, Jean Grave, Guerdat, Gustav Herveé, Piotr Kropotkin, Pierre Larue, A. Leclert, J. Lecourt, Maurice Lucas, Anna Mahé, Constant Martin, Georges Paul, Jean Peyroux, Marc Pierrot, Émile Pouget, E. Quillent, Étienne Ragot, Émile Ursus, Georges Yvetot, Henri Zisly, etc. En el número 13 (15-29 d'abril de 1906) publicà un cartell contra les eleccions legislatives («Ne votez pas!») i publicà en lliuraments el fulletó de Kropotkin L'Anarchie, sa philosophie, son idéal. També edità el llibret d'Armand Beaure Arguments anarchistes (1906). En sortiren 40 números, l'últim el del 28 d'abril al 12 de maig de 1907, i fou continuat per Le Combat Social (1907-1909).
***
Capçalera
d'El Hombre
- Surt El Hombre: El 29 d'octubre de
1916 surt
a Montevideo (Uruguai) el primer número del
periòdic El Hombre. Semanario
anarquista de combate. Estava editat pels
Centres d'Estudis Socials d'Arroyo Seco i de Villa Muñoz,
barris de Montevideo,
però a partir del segon número va ser editat per
tots els Centres d'Estudis
Socials de la capital de l'Uruguai i des de 1918 figurà com
a editor
l'Agrupació «El Hombre». El responsable
de la publicació fou Manuel Alfredo
Salvatierra i a partir del número 5 Carlos Armellini; en
1918 hi figurava Andrea
Paredes i finalment el dirigí José Tato Lorenzo.
En 1917 tirava entre 1.000 i
1.200 exemplars. Tractà temes d'allò mes divers:
anticlericalisme, antimilitarisme,
antipoliticisme, antirepressió, esperanto,
estètica, feminisme, filosofia, literatura,
música, notícies nacionals i internacionals,
pedagogia, ressenyes
bibliogràfiques, Revolució russa, sanitat,
sindicals, teoria i història
llibertària, etc. Publicà proclames i documents
orgànics de diverses
organitzacions i centres socials, com ara la Federació
Obrera Regional
Uruguaiana (FORU), la Lliga Antimilitarista de l'Uruguai (LAU), Lliga
Racionalista,
la Unió Linotipista, etc. Encara que la majoria dels
articles no hi anaven
signats, trobem textos de Guillermo Airoldi, Antonio L. De
Alarcón, Germina
Alba, Luis V. Alegre, Aniabor, E. Armand, Francisco Aroca, C. Arvelo,
N.
Astesiano, Benjamín Balzano, Rafael Barret, Borroni, Adolfo
Boyer, Dalmiro
Buchardo López, M. Buenacasa, Esteban Cabriol, Enrique P.
Calderón, Juan E.
Camerlo, R. Campolonghi, Luis Casales, Domingo Cayafa Soca,
Diógenes Costa, H.
Chabanne, Juan Crescio, Ernesto R. Crocci, Luis Cuervo,
Martín Díaz, José
Diógenes, Laureano D'Ore, Luciano Dotta, Teófilo
Dúctil, José Eizbeten,
Francisco Elorz, Santiago Epis, Gerónimo Esparta, Ricardo
Florero, Ricardo
Flores Magón, Fernando Falcó, John Fire, R. A.
Foradori, Pompeu Gener, E.
Gimbernat, Cayetano Giordano, Alfonso Gómez, R.
González Pacheco, Alcides
Greca, Emilio Grey, José A. Grisolía, Fernando
Gualtieri, Gerharl Hauptmann,
Joaquín Hucha, Miguel Jiménez, Pauline Kergomard,
Ellen Key, Armando Larrosa, L.
De Launay, Félix Le Dantec, Federico Lotti, Ricardo Luz, E.
Martínez, Meco, Pascual
Minotti, Amado Montañes Garcilaso, Antonio Navarrete, Otto
Niemann, Noy de
Sucre, J. Olliver, Arturo Pampin, Gerónimo Pedriel, Julio
Pereyra, Juan del
Pino, Américo Platino, Antonio Pujol, Pierre Quiroule, Raf,
Leopoldo Ramos
Giménez, F. Ricard, Fernando Robaina, José
Enrique Rodó, Abel Rodríguez, H.
Rosales, Francisco Ruiz Giménez, Walter Ruiz, M. Salinas,
Domingo Sánchez, Florencio
Sánchez, Emilio V. Santolaria, Octavio Tamoine,
José Tato Lorenzo, Urania Tato,
Justo Tito, José Torralvo, Tomás Torres, Narciso
Tronconi, Miguel de Unamuno, H.
G. Wells, etc. Força influenciat pel moviment futurista i
per
l'anarcoindividualisme, en el número 163, del 6 de novembre
de 1919, publicà el«Manifest Futurista de la Luxúria», de
Valentine de Saint-Point. Es publicà fins
al 1931.
***
Premsa
llibertària
- Surt Le
Réveil Syndicaliste: El 29 d'octubre de
1932 surt a Jupille-sur-Meuse
(Lieja, Valònia, Bèlgica) el primer
número del periòdic Le
Réveil
Syndicaliste. Organe bimensuel des Groupes d'Action Syndicaliste.
Després
es publicarà a Brussel·les (Bèlgica).
El cap de redacció i editor responsable en
fou Nicolas Lazarevitx, amb el suport d'Ida Mett, i l'administrador J.
Gottfreid. Hi van col·laborar Anna Bergen, Jean De
Boë, Jacques Berthelier, Max
Cherton, Louis Mercier Vega (Courami), Hem Day, A.
Dewit, J. Gottfreid,
A. Hennaut, Émile Heusy, Nicolas Lazarevitx, R. Nore,
Fernand Rondelet, entre
d'altres. En sortiren 30 números, l'últim el 22
d'abril de 1934. En 1938
reaparegué la mateixa capçalera com aòrgan del Cercle Sindicalista «Lluita de
Classe».
Naixements
Foto policíaca de Julien Ledot (ca. 1894)
- Julien Ledot: El
29 d'octubre de 1852
neix a Bourges (Centre, França) el propagandista anarquista
Julien Ledot, conegut
com Mercier. Sos pares es deien
Stanislas Ledot i Françoise Lagrange. Home de lletres, es
guanyava la vida com
a empleat i era redactor de diversos periòdics anarquistes,
com ara La Révolte, el
qual passà a administrar
arran de la detenció de Jean Grave el 10 de març
de 1894; L'En-Dehors;La Revue Libertaire o Le
Père Peinard; i per aquestes
activitats va ser multat en diferents ocasions per delictes de premsa.
En 1894
va ser fitxat com a anarquista a vigilar per la policia
ferroviària de
fronteres francesa i a partir del 6 d'agost de 1894 va ser jutjat en el
famós«Procés dels Trenta», acusat d'haver
signat articles publicats en La
Révolte on es feia apologia de la
utilització d'explosius i d'haver tingut relació
amb anarquistes belgues en un
viatge realitzat a Brussel·les el novembre de 1893.
***
Jean-Marie Guyau
- Jean-Marie Guyau: El 29 d'octubre de 1854 neix a Laval (País del Loira, França) el poeta i filòsof llibertari Jean-Marie Guyau. Fill d'Augustine Tuillerie, qui va publicar Le tour de France par deux enfants (1877) i es va tornar casar amb el filòsof Alfred Fouillée. Educat per sa mare fins als 12 anys, obtingué una llicenciatura en filosofia als 17 anys. És premiat per l'Acadèmia de les Ciències Morals i Polítiques amb 19 anys, i amb 20, imparteix a París els seus primers cursos de filosofia al Liceu Condorcet. Amb 30 anys ja ha escrit una desena d'obres, fruit de la seva intensa activitat intel·lectual. Però refugiat a la Costa Blava, amb la finalitat de combatre amb el sol la malaltia que el mina, mor prematurament amb 34 anys. Ens va deixar poesia, obres pedagògiques i filosòfiques, com ara La littérature chrétienne du IIe au IVe siècle (1876), La morale d'Épicure et ses rapports avec les doctrines contemporaines (1878), La morale anglaise contemporaine, morale de l'utilité et de l'évolution (1879), Vers d'un philosophe (1881), Les problèmes de l'esthétique contemporaine (1884), Esquisse d'une morale sans obligation ni sanction (1885), L'irréligion de l'avenir, étude sociologique (1886), L'art au point de vue sociologique (1889), Éducation et hérédité: étude sociologique (1889), La genèse de l'idée de temps (1890), Pages choisies des grands écrivains: J. M. Guyau (1895), entre altres. Les seves obres majors, que el van donar notorietat internacional, Esquisse d'une morale sans obligation ni sanction i L'irréligion de l'avenir, profundament innovadores, van impressionar i influenciar notablement Nietzsche, qui en va fer anotacions al marge amb exclamacions elogioses, i incorporant les preocupacions dels anarquistes en la seva aproximació a una societat llibertària i d'una moral al servei de l'individu. Jean-Marie Guyau va morir el 31 de març de 1888 a Menton (País Mentonasc, Occitània).
Santiago
Valentí Camp: «Jean-Marie Guyau»
Jordi Riba: «La
recepció de Jean-Marie Guyau (1854-1888) en el pensament
català contemporani», en Afers, 50 (2005), pp. 195-209
***
Barber
- Victor Loquier: El 29 d'octubre de 1866 neix a Nancy (Lorena, França) el militant i propagandista anarquista Victor Loquier. En 1893 es va instal·lar com a barber a Épinal. Anarquista i vegetarià convençut, va convertir el seu saló de perruqueria en un centre de difusió llibertari. De paraula, com a orador i conferenciant, però també per escrit a través de la premsa anarquista, no va deixar ocasió d'expressar les seves idees. En 1903 va crear el seu propi periòdic, La Vrille, que editarà amb sa companya fins al 1914. Els seus nombrosos articles el portaran en més d'una ocasió a la presó per propaganda antimilitarista, especialment en 1906 i 1913. Amb el Cercle d'Estudis Socials, que havia creat en 1898, va incorporar-se en la Federació Comunista Anarquista en 1913. L'esclat de la Revolució russa el va entusiasmar i es va acostar al Partit comunista, però va col·laborar en Le Libertaire fins al 1921. Va participar en la premsa sindicalista de la zona de Vosges, especialment en Le Réveil ouvrier. En 1924 va morir sa companya i es va retirar en un petit poble de Darnieulles. Malalt, Victor Loquier va morir el 10 de maig de 1944 a l'hospital d'Épinal (Lorena, França).
***
Miguel
Quintana (a la dreta) amb Ramon Gaya (Boca Torta). Alliberament de
Montpeller (agost de 1944)
- Miguel Quintana:
El 29 d'octubre de 1917 neix a Castelló de la Plana (Plana
Alta, País Valencià)
l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifeixista Miguel
Quintana,
conegut com La Bruja i Perolero. Fill de pagesos, no va
assistir gaire a l'escola, encara que llegí El
Quijote, i va fer feina al camp. Durant la
Revolució espanyola treballà en
l'expedició de taronges en una col·lectivitat
agrícola. Després de la caiguda
de Terol el febrer de 1938 va ser mobilitzat en l'Exèrcit
republicà, en una
brigada de la División «Carlos Marx», i
va ser enviat al front de Terol com a
agent d'enllaç. En la seva companyia va ser anomenat La Bruja, per la seva facilitat de
desaparèixer i aparèixer en
altres llocs. El març de 1938 participà en el
contraatac republicà de Balaguer
al front d'Aragó. El gener de 1939, quan el triomf feixista
era un fet, creuà
els Pirineus pel Pertús i va ser tancat als camps de
concentració de Sant
Cebrià, Argelers i, més tard, a Elna.
Patí el camp disciplinari de Gignac, a
prop de Montpeller, i el novembre de 1942 va ser traslladat a Clarmont
d'Erau,
d'on pogué fugí. Acabà fent feina de
pagès per a l'organització alemanya«Todt»
a la comarca d'Agde. El maig de 1943, arran d'un sabotatge ferroviari,
pogué
fugí i s'incorporà al maquis antinazi de Lodeva,
actuant com a enllaç entre
França i la Península i participà en
l'alliberament de Montpeller com a membre
del grup guerriller llibertari de Manuel Serrano Aguilar dins de les
Forces
Franceses de l'Interior (FFI). Després de l'Alliberament
organitzà la
Confederació Nacional del Treball (CNT) a Lodeva i el maig
de 1945 assistí, en
representació de la Federació Local d'aquesta
localitat, al I Congrés de la CNT
en l'Exili celebrat a París. Amb altres companys,
establí la primera base
d'operacions de la guerrilla antifranquista al mas La Soranguera, a
Prats de
Molló (Vallespir, Catalunya Nord), per actuar a la
Península, i que sobretot va
ser utilitzada pel grup de Francesc Sabaté Llopart (Quico). A començaments dels
anys seixanta va ser detingut per les
autoritats franceses pel seu activisme antifranquista i desterrat a
Grenoble. Després
s'establí a Lodeva, on treballà en el conreu
d'oliveres; en els anys setanta va
ser nomenat secretari de la Federació Local de la CNT
d'aquesta localitat. En
1984 el seu testimoni va ser present en el documental Contra
viento y marea, de Richard Prost; aquest mateix any
intervingué en el llibre 1944, les
dossiers noirs d'une certaine résistance. Trajectoires du
fascisme rouge. En
1994, ja ancià, participà com a figurant en la
pel·lícula de Ken Loach Tierra
y Libertad, però durant la filmació,
en desacord amb el guió sobre les
col·lectivitats, va fer tres dies de vaga.
Miguel Quintana va morir l'1 de gener de 2009 a Lodeva (Llenguadoc,
Occitània)
i va ser enterrat el 5 de gener al cementiri d'aquesta localitat. El 28
de juny
de 2008 es va inaugurar l'Escola Llibertària Miguel Quintana
en un mas que
aquest tenia a l'antic camí de Ribesalbes a
Castelló.
Defuncions
L'execució de Leon Czolgosz segons un dibuix de la premsa alemanya
- Leon Czolgosz: El 29 d'octubre de 1901 és executat a la presó federal d'Auburn (Nova York, EUA) l'anarquista individualista partidari de la «propaganda pel fet» Leon Frank Czolgosz; també va fer servir els pseudònims Fred Nieman, John Doe i Fred Nobody. Havia nascut el 5 de maig de 1873 a Alpena, a prop de Detroit (Michigan, EUA), en una família d'immigrants polonesos i era el quart de vuit germans. Sa mare, bugadera, va morir quan va néixer l'últim dels germans; son pare era pouater. Leon va treballar en una vidrieria a Pensilvània i més tard en una fàbrica a Cleveland, on va prendre part en una vaga. Però, deprimit, va tornar a la granja familiar a l'Ohio. Aleshores va començar a llegir publicacions llibertàries i a assistir a mítings socialistes i anarquistes. L'atemptat de Gaetano Bresci contra el rei d'Itàlia el 29 de juliol de 1900 el va influenciar força. Va entrar en contacte amb els editors de Free Society, a Chicago, però aquests el van prendre per un confident policíac. El 31 d'agost de 1901 va arribar a Buffalo (New York, EUA), on s'havia de desenvolupar una gran Exposició Panamericana. El 6 de setembre de 1901, quan el president dels Estats Units, William McKinley es preparava per inaugurar l'esdeveniment, en mig d'una gran multitud, va disparar-li a boca de canó amb un revòlver Iver Jonson calibre 32 que havia comprat quatre dies abans per quatre dòlars i mig. Amb dues bales al pit, McKinley mor el 14 de setembre. Detingut, és va declarar un«anarquista individual», no lligat a cap organització. Va reconèixer haver assistit als mítings d'Emma Goldman, però de cap manera no el van influenciar en la realització del seu acte. Brutalment torturat, va ser portat a ròssec amb el cap embenat davant el Tribunal Suprem a Buffalo que el jutjarà a partir del 23 de setembre de 1901; va ser condemnat a mort el 26 de setembre i serà finalment electrocutat per 1.700 volts a la cadira elèctrica. Les seves darreres paraules van ser: «No em penedeixo de res. He matat el president perquè era l'enemic de la classe treballadora.» Les autoritats van rebutjar lliurar el cos a sa família i el van destruir amb àcid sulfúric. Emma Goldman, detinguda i acusada de complicitat, va ser una de les poques persones que el va defensar, encara que no va fer costat el magnicidi i finalment va ser amollada per manca de proves. Els grups anarquistes de parla anglesa el van abandonar, elsúnics col·lectius llibertaris que li van fer costat van ser els llatins (italians, hispans, francesos...). El nou president, Theodore Roosevelt va aprofitar la conjuntura per aprovar una llei que prohibia l'entrada als Estats Units dels anarquistes i afavoria l'expulsió de tots els qui trobés.
Leon Czolgosz (1873-1901)
***
José
Moreno Torres
- José Moreno Torres: El 29 d'octubre de 1937 és assassinat a l'Alto del Acebo (Grandas de Salime, Astúries, Espanya) l'activista anarquista i anarcosindicalista José Moreno Torres. Havia nascut el 4 de març de 1904 al barri de Vioño de La Corunya (La Corunya, Galícia). Fill del destacat anarquista José Moreno Bello i de Dominga Torres, fou forner de professió. De jove emigrà a Nova York (Nova York, EUA), on va fer feina en la fàbrica Singer i milità en el moviment anarquista de l'emigració gallega. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball de La Corunya, fou president del seu Sindicat d'Oficis Diversos el juny de 1931. Soci de «Germinal», en fou vocal aquell mateix any. També va ser militant de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), de la qual fou un dels màxims representants durant els anys republicans. Entre 1930 i 1934 col·laborà en Solidaridad Obrera de La Corunya, periòdic que dirigí en 1934. El setembre de 1931 representà els forners en l'Assemblea de La Corunya i s'alineà amb els més radicals. El 12 de febrer de 1933 fou delegat dels forners, del qual n'era president, en el Ple Regional confederal i substituí Villaverde en el càrrec de secretari de la Regional fins a finals d'any, quan passà a la clandestinitat i fou reemplaçat per Méndez. Entre 1931 i 1933 realitzà nombrosos mítings (La Corunya, Cambre, Laracha, Elviña, Ferrol, Orense, Santiago, Cee, Corcubión, Santa Cruz, Verín, Tuy, Padrón, Noya, Monforte, Chapela, Oza, Tomiñó, San Pedro de Nos, Lugo, Arteixo, Borroa, Chanela, Vigo, Puenteceso, Sada, Moaña, Eirís, Villagarcía, Betanzos, etc.). Fou detingut arran de la vaga general de La Corunya de maig de 1933. En 1934 també va ser apressat després d'un míting d'Azaña a La Corunya i com a director del periòdic regional. Aquest any també col·laborà en CNT. A finals de 1935 intervingué en mítings a La Corunya i Lugo amb Frederica Montseny, Baella i Sendón; i també a San Pedro de Nos, Cambre, Corcubión i Cecebre. El gener de 1936 va fer mítings amb Amil, Baella i Vitales a Sada. Aquest mateix any representà els cervesers a La Corunya, la Federació Local i Irijoa en el Congrés de Saragossa de la CNT. El juliol de 1936 fou elegit secretari de la CNT de La Corunya i amb aquest càrrec s'integrà en el Comitè de Defensa el 17 de juliol, parlant en l'assemblea de l'endemà a la plaça de toros, i dirigint la resistència contra el cop feixista. Quan les tropes franquistes triomfaren, restà amagat uns mesos als túnels dels ferrocarrils fins que pogué fugí a Astúries amb una motora pesquera («La Libertaria») des d'As Xubies, gràcies al suport dels militants del sindicat «El Despertar Marítimo». Des del desembre de 1937 fou tinent a Gijón i després comandant en el «Batalló Galícia» de la Divisió Asturiana de Xoc de l'Exèrcit Republicà, el qual dirigí al Front Nord (País Basc, Cantàbria i Astúries) contra les tropes feixistes italianes, nazis alemanyes i colonials marroquines. En l'ofensiva de febrer de 1937 va ser ferit en un peu. Fou membre del grup«Tierra» de la FAI i un dels fundadors de l'Agrupació Confederal Galaica. Quan caigué el front asturià, s'internà per les muntanyes gallegues i lluita fins a la seva mort. José Moreno Torres fou capturat, torturat i assassinat per un escamot de falangistes i de la Guàrdia Civil el 29 d'octubre de 1937 a l'Alto del Acebo (Grandas de Salime, Astúries, Espanya); la mateixa sort tingueren 16 companys seus. Les seves restes foren llançades en una fossa comuna.
***
Manuel
Ramos Escariz
- Manuel Ramos
Escariz: El 29 d'octubre de 1937 es assassinat a O Acebo
(Grandas de Salime, Astúries,
Espanya) l'anarcosindicalista Manuel Ramos Escariz. Havia nascut el 28
de març
de 1912 a Santiago de Compostel·la (la Corunya,
Galícia). Sos pares es deien José
Ramos i Carmen Escariz. Milità en el Sindicat de la
Indústria Pesquera de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) de Cariño
(la Corunya, Galícia). Arran dels
fets d'octubre de 1934 va ser detingut. Quan el cop militar feixista de
juliol
de 1936, resistí fins al 23 de juliol, quan pogué
fugir, amb altres 37 companys
del seu sindicat, amb el vapor pesquer Arkale
des de Cariño cap al port bretó de Saint-Nazaire.
Retornà immediatament a la
Península i fou un dels fundadors a Astúries de
l'Agrupació Confederal Galaica.
Combaté als fronts en el «Batalló
Galícia» i a començaments de 1937 va
ser
nomenat caporal i comissari polític de la IV Companyia
d'aquest batalló. Quan
el front d'Astúries caigué, arran d'una
delació, va ser capturat, amb altres
companys, pels feixistes al port d'O Acebo. Manuel Ramos Escariz va ser
assassinat aquell mateix dia, el 29 d'octubre de 1937, a O Acebo
(Grandas de
Salime, Astúries, Espanya), juntament amb sos companys
(José Moreno Torres,
Emilio Novás Naya, Serafín Varela Platero i
Maximino Martínez Fernández, entre
d'altres), i enterrat en una fossa comuna. L'agost de 2007
l'Associació per a
la Recuperació de la Memòria Històrica
exhumà els cossos d'11 militants que es
trobaven enterrats en aquesta fossa.
Manuel Ramos Escariz (1912-1937)
***
Necrològica
de Beneta Franquet apareguda en el periòdic
tolosà CNT
del 13 de novembre de 1955 [El mes de la defuncióés erroni]
- Beneta Franquet:
El 29 d'octubre de 1955 mor a Vierzon (Centre, França)
l'anarcosindicalista
Beneta Franquet. Havia nascut cap el 1887 a Ascó (Ribera
d'Ebre, Catalunya).
Milità en la Confederació Nacional del Treball
(CNT) al costat de son company
Vicenç Llop Llop. Durant la Revolució
participà en la col·lectivitat
agrícola
del seu poble i en 1939, amb el triomf franquista, passà a
França. Instal·lada
a Vierzon, milità en la Federació Local de la
CNT. Sos fills Miquel i Josep,
també foren militants llibertaris –Miquel Llop
Franquet lluità en la IX
Centúria de la «Columna Hilario-Zamora»
confederal i arribà al grau de tinent.
***
Confeccionant el periòdic Atalaya. D'esquerra a dreta: José Dueso, Antoni Téllez, Fernando Gómez Peláez, José Muñoz i Molinos (1958)
- José Dueso Montaner: El 29 d'octubre de 1965 mor a l'hospital de Gonesse (Illa de França, França) l'anarcosindicalista José Dueso Montaner. Havia nascut el 28 de novembre de 1917 a Montsó (Osca, Aragó, Espanya). En 1936 pogué fugir de la zona ocupada pels militars facciosos a zona republicana. Durant la guerra treballà per a la Revolució a Montsó i a Catalunya i lluità al front d'Aragó. Amb el triomf feixista, passà els Pirineus i fou tancat al camp de concentració de Vernet. A l'Alliberament, restà durant mesos en un sanatori recuperant-se de les penalitats passades. Aprengué dibuix industrial, alhora que aconseguia una rica cultura. Cap al 1950 s'establí a París. En 1952 va ser nomenat membre del Comitè Regional de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la regió parisenca. En aquesta època va ser amic i col·laborador del guerriller llibertari Francesc Sabaté Llopart (Quico). Entre 1957 i 1958, amb Fernándo Gómez Peláez, de qui serà amic íntim, va ser l'ànima de la revista mensual parisenca Atalaya. Tribuna confederal de libre discusión; el to crític d'aquesta publicació va provocar la irritació del Secretariat Intercontinental (SI), màxim òrgan de la CNT d'Espanya en l'Exili, que va bloquejar la seva aparició després de set números. Atalaya representava la primera expressió pública de descontent militant en les files del sector«apolític»; descontent dirigit especialment vers Germinal Esgleas, secretari general del SI, i les seves posicions immobilistes. Esgleas seria substituït l'agost de 1958 per Roque Santamaría, accelerant un acostament entre les fraccions escindides de la CNT que va concloure en el Congrés de 1961 de Llemotges, anomenat«Congrés de la Reunificació».
***
D'esquerra a dreta: Madeleine Beaulaton, Ludovic Pradier i Hirayama Fusako. Conferència Anarquista Internacional (Torí, 10 de novembre de 1970) [CIRA-Lausana]
- Ludovic Pradier:
El 29 d'octubre de
1972 mor a Nimes (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista i
anarcosindicalista
Ludovic Barthélémy Pradier. Havia nascut el 30 de
setembre de 1885 a Ledenon
(Llenguadoc, Occitània). Començà a
militar en el moviment llibertari quan tenia
15 anys i freqüentà els il·legalistes
Jules Bonnot, Alexandre Jacob i Marius
Trevant, formant part de l'escamot il·legalista del Grup
Anarquista d'Arles
(Vallespir, Catalunya Nord), especialitzat a robar els trens de
mercaderies a
l'estació de Tarascó. Quan li arribà
l'edat militar, fou detingut per
insubmissió. Durant els anys vint participà
activament, amb J. Gadeau, Raoul
Raynaud, Mourgues, Candy i altres, en el Grup Anarquista de Nimes
(Llenguadoc,
Occitània) i fou un habitual a la tribuna en les reunions
públiques
organitzades per la Unió Anarquista (UA), com ara per
l'amnistia i la guerra
del Marroc (29 de gener i 29 de juny de 1921, 16 de gener de 1926); el
4 de
novembre de 1926 participà en un míting amb Jean
Mathieu Jisca (René Ghislain).
Representà l'UA en la
manifestació unitària del 21 d'agost de 1927 i en
el míting unitari de dos dies
després, celebrats a Nimes per protestar contra
l'execució dels militants
italoamericans Sacco i Vanzetti. Durant els anys trenta creà
a Nimes un grup
anarquista amb André Prudhommeaux i
col·laborà en Les
Cahiers de «Terre Libre». A partir de
1935, amb Gélestin
Barrial i Prudhommeaux, fou un dels responsables del Comitè
Anarcosindicalista
de Nimes i participà en les campanyes de suport i d'ajuda a
la Revolució
espanyola i en la creació en 1937 de la Secció de
Nimes de Solidaritat
Internacional Antifeixista (SIA), secció que
presidí. Poc abans de la II Guerra
Mundial, el domicili que compartia amb sa companya, Yvonne Raymond, fou
objecte
de vigilància policíaca i va ser inscrit a la
llista dels «anarquistes
francesos perillosos per a la seguretat nacional». Quan
esclatà la guerra no
fou mobilitzat, però va ser detingut per la policia del
govern d'Édouard Daladier
i tancat al camp de concentració de Sent Paul
(Llemosí, Occitània), on tindrà
com a company de detenció Nguyễn Sinh Cung (Ho
Chi Minh). Durant l'Ocupació, participà
en la Resistència al Midi amb els
grups guerrillers d'espanyols. Durant la postguerra, fou president de
SIA de
Nimes i prengué part, amb Yves Chapus, en la
creació de la Secció Francesa de
la Confederació Nacional del Treball (CNT). El 25 de
novembre de 1956, amb
Raymond Beaulaton, Louis Gallet, Fernand Robert i Guy Badot, entre
d'altres,
fundà a Brussel·les (Bèlgica)
l'Aliança Obrera Anarquista (AOA) i
col·laborà en
el seu òrgan d'expressió, L'Anarchie.
També fou membre de Libre Pensée. El novembre de
1970 participà en la
Conferència Anarquista Internacional que se
celebrà a Torí (Piemont, Itàlia).
En els seus darrers anys fou membre actiu de la CNT-F i president
degà de SIA.
Ludovic Pradier va morir el 29 d'octubre de 1972 a l'hospital de Nimes
(Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat el 2 de novembre.
***
Manuel
Villar Mingo i sa companya Benigna Galve
- Manuel Villar Mingo: El 29 d'octubre de 1972 mor a Buenos Aires (Argentina) el periodista anarquista i anarcosindicalista Manuel Villar Mingo, que va fer servir el pseudònim Ignotus. Havia nascut el 24 de desembre de 1904 a Prodoluengo (Burgos, Castella, Espanya). Quan tenia set any emigrà amb sa família a l'Argentina. A Buenos Aires va anar a l'escola i a un centre tècnic on aprengué l'ofici d'electricista, però començà a treballar ben aviat. Fou assidu dels cercles anarquistes de la capital argentina i s'afilià a l'anarcosindicalista Federació Obrera Regional Argentina (FORA), destacant en el gremi d'electricistes. Entre 1926 i 1930 formà part de la redacció de La Protesta. El maig de 1929 assistí al Congrés Continental Obrer de Buenos Aires en representació del periòdic Cultura Proletaria de Nova York; en aquest congrés es fundà l'Associació Continental Americana dels Treballadors (ACAT) i va ser nomenat director del seu òrgan d'expressió, La Continental Obrera, i responsable, amb Emilio López Arango, del secretariat internacional. En 1930, després del cop militar del general José Félix Uriburu, marxà a Montevideo (Uruguai), on instal·là una petita llibreria, amb el seu gran amic Diego Abad de Santillán i Simón Radowitzky, que no reeixí. Després s'embarcà cap a la costa del Pacífic i creuà l'estret de Magallanes. Travessant els Andes, en 1931 retornà clandestinament a l'Argentina amb la finalitat de publicar de bell nou La Protesta. En 1932 va ser deportat de bell nou i l'any següent retornà a la Península amb Abad de Santillán. Instal·lat a Barcelona, s'integrà en els cercles anarquistes de la capital catalana. Entre el desembre de 1933 i 1934 i en 1936 dirigí Solidaridad Obrera. Des del 1934 formà part del grup anarquista «Nervio», de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), amb Abad de Santillán. En 1934 anà a Astúries, un cop acabats els fets revolucionaris d'octubre, per recollir informació que després serví per a elaborar diversos treballs publicats després sota el pseudònim Ignotus. En 1935 s'uní sentimentalment amb Benigna Galve. En aquests anys intentà aproximar les posicions dels trentistes amb les de la FAI i fou partidari del vot en les eleccions del Front Popular, fet pel qual tingué enfrontaments amb Josep Peirats i Eusebi Carbó. Va ser empresonat pel govern republicà d'Alejandro Lerroux per publicar clandestinament Solidaridad Obrera. Durant els anys bèl·lics formà part del Comitè Central d'Abastiments de Catalunya en nom de la FAI. El març de 1937 assistí, com a director de Fragua Social de València, a la Conferència Nacional de Premsa Confederal, on defensà les tesis oficialistes. A partir del 16 de març de 1939, formà part de la Comissió Exterior, nomenada pel Comitè Nacional de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i proposada per l'esmentat organisme al Comitè de Defensa de Madrid per a recuperar els valors enviats pel govern de Juan Negrín a Mèxic i organitzar la tramesa de tot el que pogués enviar-se des d'Espanya fins al final de la guerra i per a la qual cosa viatjà al país asteca. Al final de la guerra va ser detingut i empresonat fins 1941, que aconseguí fugir d'un camp de concentració. Però l'11 d'agost d'aquell mateix any va ser novament detingut acusat d'activitats antifranquistes i fou tancat fins al juliol de 1947 --sa companya, Benigna Galve, va estar tancada durant quatre anys a diferents presons (València, Barcelona, Figueres i Madrid). Un cop lliure, l'agost de 1947 assumí la secretaria del Comitè Nacional de la CNT clandestí establert a Madrid fins a la seva detenció el 15 de novembre de 1947, durant el Ple de Regionals convocat aquell dia. El 22 de gener de 1949 va ser jutjat en consell de guerra a Ocaña i va ser condemnat a mort, pena que va ser commutada per 25 anys de presó. En 1960 va ser alliberat i, cridat per Abad de Santillán, marxà a l'Argentina per ajudar-lo en l'elaboració d'obres enciclopèdiques. El 30 de maig de 1964 envià una carta des de Buenos Aires, signada amb Pedro Herrera i Abad de Santillán, a la militància confederal on apostaven per un canvi d'estratègia de la CNT i palesaven la necessitat d'entrar en la Central Nacional Sindicalista (CNS,«Sindicat Vertical») franquista per a, des d'aquesta plataforma, tornar a tenir contacte amb els treballadors. És autor d'El peligro comunista. Sus causas y su remedio. Ensayo político-social (1931), Condiciones para la revolución en América (1932), La insurrección anarquista del 8 de diciembre de 1933 (1934, amb Abad de Santillán i Juan Manuel Molina Mateo), El anarquismo en la insurrección de Asturias. La CNT y la FAI en octubre de 1934 (1935, 1936 i 1994, sota el pseudònim Ignotus), La represión de octubre. Documentos para la historia de nuestra civilización (1936, sota el pseudònim Ignotus), España en la ruta de la libertad (1962), etc.
Manuel Villar Mingo (1904-1972)
***
Foto
policíaca d'Idilio de León
- Idilio de León: El 29 d'octubre de 1974 cau abatut a Montevideo (Uruguai) l'activista anarquista Idilio de Léon Bermúdez –el segon llinatge a vegades citat erròniament com Blum–, conegut com El Gaucho,El Gauchito de León, Àngel, El Pichi o Tito, i que va fer servir el nom Héctor Hugo García Fernández en la clandestinitat. Havia nascut el 7 de febrer de 1944 al departament de Tacuarembó (Uruguai). Sos pares es deien Timoteo de León i Hilaria Bermúdez. Fill d'una família molt pobre, només pogué estudiar la primària i començà a treballar (retolista, jornaler, mecànic, etc.) i a militar molt jove. En 1964 s'adherí a la Federació Anarquista Uruguaiana (FAU) i desenvolupà una intensa tasca al club social i esportiu«La Cumparsita» i a l'Ateneu del barri de La Teja de Montevideo. Aquell mateix any representà la FAU en la marxa dels obrers de la canya de sucre a Montevideo, organitzada per la Unión de Trabajadores Azucareros d'Artigas (UTAA, Unió de Treballadors Sucrers d'Artigas). També participà en les agitacions, manifestacions i ocupacions organitzades per la Resistència Obrero-Estudiantil (ROE). Entre el 9 i l'11 de setembre de 1964 participà en l'ocupació de la Universitat de la República en protesta per la ruptura de relacions diplomàtiques amb Cuba. El 9 d'octubre de 1965 va ser detingut per realitzar pintades. En 1970 passà a la clandestinitat i entrà a formar part del grup d'acció«Resistència» de la FAU. L'1 d'agost de 1970 va ser detingut amb Mario Roger Julián Cáceres. Processat pels delictes d'«atemptat a la Constitució en el grau de conspiració, rapinya i fabricació de certificat públic», va ser reclòs a la presó de Punta Carretas de Montevideo. Participà en la gran evasió del 6 de setembre de 1971, amb altres 104 presos polítics i cinc presos comuns, organitzada pel Movimiento de Liberación Nacional - Tupamaros (MLN-T, Moviment d'Alliberament Nacional– Tupamaros). Després d'un temps amb els Tupamaros, es va reintegrà en la lluita de resistència en l'Organització Popular Revolucionària (OPR), animada per la FAU, i en el seu sector militar, l'«OPR 33», participant en cops d'expropiació econòmica i en accions de suport sindical. Quan l'abril de 1973 la FAU-OPR es va replegar-se«tàcticament» a l'Argentina, el decidí restar en la lluita armada a l'Uruguai. Expulsat de la FAU amb Julio Larrañaga, creà amb aquest i altres companys, entre ells els militants de l'equip «Puñales», el grup d'acció «Los Libertarios», que no tingué cap relació orgànica amb la FAU. Idilio de León va ser abatut per la milícia el 29 d'octubre de 1974 durant una expropiació a un camió de Pepsi-Cola a Montevideo (Uruguai). L'endemà, el lloc de la seva mort aparegué cobert de flors i el seu cos va ser enterrat a la tomba número 1.123 del Cementiri del Nord de Montevideo.
---