Quantcast
Channel: Bloc de BalearWeb
Viewing all articles
Browse latest Browse all 12422

[23/10] «La Liberté» - Agresti - Lorulot - Cordón - Mazzoleni - Body - Lehning - Tinti - Txorbadieff - Marpeaux - Lloyd - Betto - Trull - Peiró - Pardiñas

0
0
[23/10] «La Liberté» - Agresti - Lorulot - Cordón - Mazzoleni - Body - Lehning - Tinti - Txorbadieff - Marpeaux - Lloyd - Betto - Trull - Peiró - Pardiñas

Anarcoefemèrides del 23 d'octubre

Esdeveniments

Capçalera del primer número de "La Liberté"

Capçalera del primer número de La Liberté

- Surt La Liberté: El 23 d'octubre de 1886 surt a Brussel·les (Bèlgica) el primer número del periòdic setmanal La Liberté. Organe communiste-anarchiste. Portava els epígrafs «Ni Déu ni amo» i «Autonomia. Solidaritat. Justícia». També s'edità a Verviers (Valònia). L'editor fou J. Davister i el gerent E. Pintelon. Els articles eren anònims. En sortiren 18 números, l'últim el 29 de maig de 1887, i deixà de publicar-se per manca de fons econòmics.

Anarcoefemèrides

Naixements

Foto policíaca d'Antonio Agresti (ca. 1894)

Foto policíaca d'Antonio Agresti (ca. 1894)

- Antonio Agresti: El 23 d'octubre de 1863 –alguns autors citen 1894– neix a Florència (Toscana, Itàlia) el gravador i propagandista anarquista Ferdinando Antonio Luigi Agresti. Sos pares es deien Girolamo Agresti i Genoveffa Cherubini. A començament dels anys vuitanta, gràcies a l'activitat propagandística d'Erico Malatesta, s'adherí al pensament anarquista. En 1883 organitzà el Cercle de Propaganda de Joves Treballadors. Aquest mateix any va ser fitxat com a anarquista«exaltat i audaç» i el 19 de setembre de 1884 va ser condemnat, amb altres companys, a 30 mesos de presó i una multa de 3.900 lires per haver editat i difós un manifest de solidaritat contra la condemna a Malatesta, el febrer de 1884, considerat «greument ofensiu per a l'ordre constitucional monàrquic». Per a no ser empresonat, fugí a França i d'antuvi s'instal·là a Marsella i després a París. En 1889 va ser expulsat de França per«activitats subversives», en realitat per haver fer costat vagues locals, i el març de 1890 retornà a Florència gràcies a una amnistia. Just arribar-hi, va ser condemnat a un mes de presó per negar-se al reclutament. Un cop lliure, reprengué la seva activitat de propaganda anarquista a Florència i a la regió, però l'agost de 1890 retornà clandestinament a París. El 20 de juny de 1891 va ser detingut a París per«infracció del decret d'expulsió». Després d'una breu estada a la presó, en 1892 arribà a Brussel·les (Bèlgica). En 1894 passà per Avinyó (Provença, Occitània) i l'octubre d'aquest anys marxà cap a Nova York (Nova York, EUA), on col·laborà en el periòdic anarquista La Questione Sociale, que s'editava a Paterson (Nova Jersey, EUA). En 1894 el seu nom figura en una llista d'anarquistes a vigilar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. En 1896 s'instal·là a Londres (Anglaterra), des d'on col·laborà en la revista llibertària La Protesta Umana, publicada per Niccolò Converti a Tunis (Tunísia). Fou un dels promotors de la publicacióL'Anarchia, que només tragué un número l'agost de 1896 a Londres i dins el qual Errico Malatesta publicà un manifest programàtic per a la reorganització del moviment anarquista sobre una base revolucionària. L'agost de 1897 retornà a Florència i, després de casar-se l'any següent amb O. Rossetti, nascuda a Londres, però d'origen italià, sembla que returà la seva militància. En 1900 dirigí a Florència el quinzenal literari i artístic La Boheme. A finals de 1902 s'instal·là definitivament a Roma (Itàlia), on entrà a formar part de la redacció del periòdic Il Domani i col·laborà en diferents publicacions (L'Avanti!, Avanti della Domenica, Rivista Popolare di Politica, Lettere e Scienze Sociali, La Lupa, Il Devenire Sociale, etc.). En 1909 publicà, amb Amilcare Cipriani, el llibre Francisco Ferrer y Guardia. Suo sacrificio e giudizio dell' opinione pubblica. Cenni biografici e storici. En 1910 es pronuncià a favor de les eleccions en una columna del periòdic Il Nuovo Giornale di Firenze. Poc abans de l'esclat de la Gran Guerra, s'acostà novament a l'anarquisme i col·laborà en el periòdic malatestià Volontà, però durant el conflicte fou un dels fervents partidaris intervencionistes dins del moviment llibertari i un dels promotors, amb Attilio Paolinelli, Massimo Rocca, Maria Rygier i Torquato Malagola, de l'únic número de la publicació intervencionista La Sfida, que es publicà l'octubre de 1914 pels«anarquistes independents d'Itàlia». Entre 1916 i 1917 participà activament en les activitats dels Fasci Interventisti Rivoluzionari (FIR). Fou l'autor del pamflet Perché sono interventista. Risposita all'opuscolo «La Guerra europea e gli anarchici» (1917), on polemitzà amb Luigi Fabbri i exposà les raons purament llibertàries de la lluita contra l'imperi autòcrata austrohongarès. Acabà defensant el nacionalisme de Giuseppe Mazzini i finalment abandonà l'anarquisme. En la postguerra deixà la política activa, fou redactor del periòdic conservador La Tribuna i s'acostà al feixisme. El març de 1925 va ser esborrat del fitxer dels«subversius» per «haver esdevingut un home d'ordre». Antonio Agresti va morir el 28 de març de 1926 a Roma (Itàlia). Alguns autors l'identifiquen amb l'anarquista Oreste Bindi.

***

Lorulot

Lorulot

- Lorulot: El 23 d'octubre de 1885 neix a París (França) el propagandista anarquista individualista i més tard lliurepensador André Georges Roulot, més conegut com Lorulot. Nascut en una modesta família treballadora, va començar a fer feina amb 14 anys. En 1905 coneix Albert Joseph (Libertad), amb qui participarà en la creació del periòdic L'Anarchie, òrgan dels anarquistes individualistes. L'1 de juny de 1905 és detingut i empresonat durant vuit dies per haver xiulat quan passava la comitiva del rei d'Espanya; fet que implica l'acomidament de la impremta on treballava, però va trobar feina de comptable. Llicenciat del servei militar per la seva mala salut, funda en 1906, amb Ernest Girault i altres, així com la seva companya d'aleshores Emilie Lamotte una colònia anarcocomunista a St-Germain-en-Laye. Aquesta colònia durarà dos anys, però Lorulot continuarà fent conferències per arreu del país. Va ser diverses ocasions condemnat per les seves opinions i escrits. En 1907, el seu fulletó L'idole patrie et ses conséquences, publicat per Benoît Broutchoux, el va portar una condemna de 15 mesos de presó per «instigació als militars a la desobediència», però obté la llibertat condicional uns mesos més tard per mor de la seva malaltia. En 1908, després de la mort de Libertad, reprèn la direcció de L'Anarchie, i en 1911 l'en deixarà a Rirette Maïtrejean. L'1 de desembre de 1911 edita la revista L'Idée Libre. Com que havia trencat amb els cercles il·legalistes, no va ser incriminat en el procés contra la «Banda Bonnot» en 1913. El gener de 1915 és detingut per un falsificació de moneda i per injúries i difamacions vers l'Exèrcit, però obté la llibertat a finals de juliol de 1915, prohibint-li l'estada a París durant quatre anys. S'instal·la aleshores a Lió i més tard a Saint Etienne, on reprèn la publicació de L'Idée Libre en 1917. Durant els anys vint, favorable a la revolució bolxevic, s'allunya del moviment anarquista. Participa amb Manuel Devaldès en Réveil de l'Esclave (1920-1925), però centra la seva lluita en l'anticlericalisme amb la publicació de diversos periòdics: L'Antireligieux (1921-1925), L'Action Antireligieuse (1925), La Libre Pensée (1928), La Calotte (1930). Participa en 1921 en al Federació dels Lliurepensadors, d'on serà un infatigable orador. Durant els anys trenta col·labora en l'Encyclopédie Anarchiste, de Sébastien Faure. Sota l'ocupació publicarà fulletons i periòdics, com ara La Vague. En 1958 serà nomenat president de la Federació Nacional dels Lliurepensadors i, més tard, vicepresident de la Unió Mundial. És autor de nombroses obres: Le mensongeélectoral (1908), Chez les loups (1922), Méditations et souvenirs d'un prisonnier (1922), Histoire de ma vie et de mes idées (1939), Histoire populaire du socialisme mondial (1945), entre moltes altres. Lorulot va morir l'11 de març de 1963 a Herblay (Illa de França, França).

***

Foto antropomètrica de Salvador Cordón Avellán (ca. 1919)

Foto antropomètrica de Salvador Cordón Avellán (ca. 1919)

- Salvador Cordón Avellán: El 23 d'octubre de 1887 neix a Cabra (Còrdova, Andalusia, Espanya) l'escriptor, periodista, mestra racionalista i propagandista anarquista Salvador Pedro de la Santísima Trinidad Cordón Avellán. Ja d'infant a Almodóvar del Río entrà en contacte amb el moviment anarquista a través de la premsa i aviat començarà a col·laborar habitualment en aquesta i fent propaganda llibertaria pels pobles. En 1901 col·laborà en Al Paso. En 1905 va se acusat d'homicidi; jutjat, fou condemnat a quatre anys de presó. En 1907 emigrà a l'Argentina fugint del servei militar. A Buenos Aires participà en el moviment anarquista de la mà d'Antonio Loredo Martínez, que sempre el considerarà com el seu mestre, i fa classes als obrers. S'uní sentimentalment amb l'escriptora Isabel Hortensia Pereyra Dágedo, amb qui portarà una gran tasca propagandística. En 1913 retornà a la Península. Després d'un temps a Màlaga, en 1914 es va fer càrrec, en substitució d'Antonio García Birlán (Dionysios), de l'Escola Racionalista del Centre Obrer de Castro del Río i engegà una intensíssima tasca periodística i de propaganda oral arreu d'Andalusia. A Castro del Río l'agost de 1914 va néixer son fill Arnaldo Avenire. En 1915 fundà la revista Alas. Revista sociológica y literaria, del grup anarquista del mateix nom (Antonio Pérez Rosa, Ildefonso Bello, etc.) de Castro del Río. Aquest any, tot sol o amb José Sánchez Rosa i José Rodríguez Romero, va fer gires propagandístiques per la província cordovesa (Pedro Abad, Cañete, Montoro, El Carpio, Castro, Baena, Luque, Cabra, Doña Mencía, Montemayor, Fernán Núñez, etc.). Instal·lat a Màlaga, fou un dels fundadors del seu Ateneu Sindicalista. En 1916 s'establí a Montejaque, on durant dos anys dirigí l'escola racionalista. En 1917 també portà l'Escola Racionalista de Nerva i prengué part activa en la vaga general d'agost d'aquell any, fet pel qual va ser detingut, juntament amb diversos membres de l'ajuntament, el setembre d'aquell any i tancat a la presó de Huelva. En 1917 publicà a Montejaque i a Aznalcóllar la revista anarquista Los Nuestros i l'any següent a Cabra encapçalà una vaga. L'octubre de 1918 organitzà a Castro del Río el Congrés de Societats Camperoles. Poc després s'establí a Còrdova, on anuncià la sortida del setmanari La Voz del Pueblo. En aquesta època destacà per les seves controvèrsies orals i escrites amb socialistes i republicans federals i, juntament amb Rodríguez Romero i José Sánchez Rosa, fent gires propagandístiques per les zones rurals alhora que atia la formació de sindicats de pagesos. El 17 de febrer de 1917, arran d'una manifestació anticaciquil que recorregué els principals carrers de Còrdova i durant la qual va ser destruït el monument dedicat a Manuel Barroso, fou detingut com a instigador dels fets i jutjat. Després marxà a Cadis i representà La Línea i Algeciras en el Congrés de la Comèdia de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de desembre de 1919 a Madrid. En 1920 fundà a Algeciras el periòdic Prometeo i a Linares Luz y Vida. L'agost de 1920 participà en la conferència gaditana en pro de la participació de la dona en la lluita. El 26 d'abril de 1921 va ser detingut per un delicte d'impremta i tancat uns mesos a la presó de Cadis. En 1923, després d'abandonar el grup «Fraternidad» de Pueblo Nuevo del Terrible, s'instal·là a Barcelona amb sa companya Isabel. A la capital catalana s'introduí en el món del teatre i de la sarsuela (Alma de muñeca, Er cante jondo,Carmeliya la montiyana, La caza del hombre, El cuervo, Una sombra en la sombra, etc.) i estrenà algunes obres seves per companyies professionals. En aquests anys va escriure diverses novel·letes per a la«Novela Ideal» de la família Urales. Entre 1923 i 1927, amb sa companya Isabel, regentà una escola a Navàs (Bages, Catalunya), depenent de l'ateneu obrer local. A la dècada dels trenta vivia a l'Argentina, on partidari de les tàctiques extremistes i de la subversió i atret per la Revolució russa, canvia el seu nom per Kordhonief. Salvador Cordón Avellán va morir en 1958 a Buenos Aires (Argentina) en un accident de trànsit. Publicà en nombrosa premsa, com ara Al Paso, Alas, Diario Liberal, España Nueva,Los Nuestros, Prometeo,La Revista Blanca,Tierra y Libertad, Vértice, etc. És autor de Pedazos de mi alma. Girones de mi vida (1911), La familia política (1913, amb Isabel Pereyra), La virgen roja (1913), La caída (1915),Andalucía bajo el látigo de sus negreros (1919), Frente al Estado (1919), Frente a la masa (1920), El grito (1920), La siega que viene (1920), De mi bohemia revolucionaria (1921), País al rojo (1922), Entre rejas (1924),¡Al jabalí! (1925), Hermanos! (1925), Locos (1925), Pueblo en la sombra (1928), etc., i deixà nombroses obres inèdites.

***

Camillo Mazzoleni

Camillo Mazzoleni

- Camillo Mazzoleni: El 23 d'octubre de 1889 neix a Bèrgam (Llombardia, Itàlia) el tipògraf anarquista i sindicalista Camillo Aristide Giovanni Mazzoleni. Sos pares es deien Anselmo Mazzoleni i Luigia Pelizzoli. D'antuvi va ser llicenciat del servei militar per insuficiència toràcica, però posteriorment va ser novament cridat i enquadrat com a soldat en el 55 Regiment d'Infanteria. Sindicalista actiu, fou un dels organitzadors de la vaga de tipògrafs del novembre de 1911, després de la qual va ser denunciat per les autoritats judicials per lesions i amenaces contra els esquirols; jutjat, va ser condemnat el 26 de febrer de 1912 pel Tribunal de Bèrgam a un mes de presó. Amb Egidio Corti, Gaetano Ghirardi, Angelo Natale Locatelli, Luigi Marcassoli i altres, fou membre del Grup Llibertari de Bèrgam (GLB), creat l'agost de 1914, i fou gerent responsable del periòdic Libertà. Quindicinale di propaganda libertaria, òrgan d'aquest grup i que només pogué treure dos números, el 6 de setembre i el 15 de novembre d'aquell any. En 1917 regentava la «Tipografia Mazzoleni» al número 29 de la Piazza Pontida de Bèrgam. El febrer de 1925 treballà a les impremtes de la Tipografia Cattaneo de Bèrgam i la policia el definí com a «subversiu audaç i enemic del Govern i del Estat» i que «en cas de motí, seria perillosíssim». Després del descobriment, el 8 de febrer de 1926, de material explosiu a casa de Luigi Caglioni, un dels militants anarquistes més actius de Bèrgam i company seu en el GLB, l'endemà la seva habitació a casa de son cunyat on ell vivia va ser escorcollada i es van trobar fotografies de Giacomo Matteotti, el passaport per a l'estranger caducat, alguns fullets (Ai Giovani,Il padre della patria, Il secondo re d'Italia, Luigi Cadorna, I poveri, Giacinto Menotti Serrati, Federalismo e Libertà, Francesco Nitti,L'Università Libera, L'Italia tra due Crispi, Fra contadini) i números d'algunes revistes (Germinal i Pensiero e Volontà). Després d'aquest escorcoll, va ser fitxat, tancat i posteriorment alliberat. Subscrit a Fede!, sostingué la premsa anarquista i els perseguits polítics. El 29 d'abril de 1926 patí un segon escorcoll i se li va trobar una fotografia d'Errico Malatesta. El febrer de 1927 vivia a Milà (Llombardia, Itàlia) i treballava de tipògraf al barri milanès de Crescenzago. El juliol de 1941 estava inscrit en el Partit Nacional Feixista (NPF) com a excombatent amb una antiguitat del 3 de març de 1925 i treballava de tipògraf en l'empresa Tonoli de Milà. El 4 d'octubre de 1941 va ser esborrat del registre de subversius fitxats, però no del de subversius comuns. Desconeixem la data i lloc de la seva defunció.

***

Marcel Body abans de la seva partida cap a Rússia

Marcel Body abans de la seva partida cap a Rússia

- Marcel Body: El 23 d'octubre de 1894 neix a Llemotges (Llemosí, Occitània) el tipògraf i traductor, primer comunista i després llibertari, Jean Alexandre Body, més conegut com Marcel Body. Els membre de sa família treballaven com a obrers en les fàbriques de porcellana de Llemotges, però ell, als 12 anys, va entrar com a aprenent de tipògraf. Va descobrir la lectura, tant en la premsa socialista com en les novel·les, i la seva passió per Tolstoj el porta a aprendre rus. Acostat als cercles marxistes, assisteix als mítings de Jean Jaurès. En 1914 va afiliar-se a la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO). En 1916 va prendre part com a voluntari en la missió militar francesa a Rússia, on s'adhereix a la revolució bolxevic, al costat dels seus dirigents (Zinov'ev, Lenin, Trockij, Stalin...), desertant de l'exèrcit, amb Jacques Sadoul i Pierre Pascal, i trencant els lligams amb França per la seva política intervencionista, tot participant en el Grup Comunista Francès de Moscou. En aquesta ciutat va publicar el periòdic en llengua francesa Troisième Internationale. Un cop va esdevenir ciutadà rus, va ser enviat com a diplomàtic en 1921 a Christiania (Noruega) amb el càrrec de secretari especial del Soviet Suprem, juntament amb Aleksandra Kollontaj. A partir dels fets de Kronstadt, va criticar la desviació del règim comunista, però encara va ser membre de la COMINTERN en 1926. En 1927, hostilitzat pel règim estalinista, va rebutjar seguir participant en els serveis diplomàtics soviètics i va tornar a França, on va traduir Lenin, Trockij, Piatnitski, Ouralov, Prokopowicz, Bukharin i, sobretot, Bakunin. En 1928 va ser expulsat del Partit Comunista Francès (PCF) per haver recomanat el vot per un candidat socialista. Després va fundar el periòdic La Vérité (15 números) i va participar en la Unió dels Treballadors Revolucionaris (UTR) i en el moviment anarcosindicalista, alhora que col·laborava en la premsa anarquista --especialment en Le Réfractaire, de May Picqueray-- i pacifista. Durant els anys 60 participarà en la revista Le Contrat Social, de Boris Souvarine.És autor d'un llibre de memòries, on insisteix molt en el paper jugat pels anarquistes en la Revolució russa, publicat en tres edicions: Un piano en bouleau de Carélie (1981), Un ouvrier limousin au coeur de la Révolution russe (1986) i Au coeur de la Révolution: mes années de Russie (1917-1927) (2003). També va publicar pòstumament Les groupes communistes français de Russie (1918-1921) (1965 i 1988). Marcel Body va morir el 12 de novembre de 1984 a Chatou (Illa de França, França). Aquest mateix any, el director Bernard Baissat va estrenar un documental sobre sa vida, Écoutez Marcel Body.

Marcel Body (1894-1984)

***

Arthur Lehning (1927)

Arthur Lehning (1927)

- Arthur Lehning: El 23 d'octubre de 1899 neix a Utrecht (Utrecht, Països Baixos) el militant anarquista i anarcosindicalista i historiador de l'anarquisme internacional Paul Arthur Müller-Lehning. D'origen alemany, son pare abandonà la família i sa mare, Paula Schübler, pertanyent a l'Església Protestant Moraviana, a partir de 1905 s'instal·là a Zeist. Després estudià ciències econòmiques a Rotterdam i història a Berlín, i de molt jove freqüentà els cercles revolucionaris antimilitaristes, anarquistes, sindicalistes i contraris al comunisme bolxevic. El desembre de 1919 fundà, amb Rudolf Rocker i Augustin Souchy, la Freie Arbeiter Union Deutschland (FAUD, Unió Lliure dels Treballadors Alemanys), que el 22 de desembre de 1922 s'adherirà a Berlín a la nova Associació Internacional del Treball (AIT) de caràcter antiautoritari. Durant els anys vint, amb Alexander Berkman i Emma Goldman, formarà part de la«Comissió de Defensa dels anarquistes i socialistes revolucionaris perseguits a la Unió Soviètica». En 1922 serà corresponsal a Berlín de l'Oficina Internacional Antimilitarista, creada un any abans a L'Haia, i es converteix en amic de Georg Friedrich Nicolai, antimilitarista, professor i cap metge de l'Hospital de la Caritat de Berlín. En aquests anys prendrà part en accions per l'alliberament de Sacco i de Vanzetti i publicà una important crítica del bolxevisme. Des del punt de vista artístic i literari, i influït per l'avantguarda«Dadà» berlinesa, formarà part des de la seva estada a París entre 1924 i 1926 dels moviments «Bauhaus» i «De Stijl». A París fou íntim amic de Piet Mondrian. El gener de 1927 creà la revista avantguardista i10 que comptarà entre els seus col·laboradors prestigiosos artistes i intel·lectuals, com ara Le Corbusier, Walter Gropius, Wassily Kandinsky, Piet Mondrian, Upton Sinclair, Walter Benjamin, Ernst Bloch, Max Nettlau, Otto Rühle, Henriette Roland-Holst, Alexander Berkman, Alexander Schapiro, etc. A partir de 1927 i fins al 1934, amb Albert de Jong, Augustin Souchy i Helmut Rüdiger, dirigí el servei de premsa de la Comissió Antimilitarista Internacional. En 1928 s'instal·là a Amsterdam, on va viure amb la pintora Charley Toorop. El maig de 1930 marxà amb Toorop a París i va viure a l'estudi de l'artista Calder. Després Lehning passà una temporada a Suïssa per recuperar-se d'una grip i Toorop tornà als Països Baixos. Des d'agost de 1932 fins a la crema del Reichstag va viure a Berlín. Entre 1932 i 1935 fou redactor de la revista Grondslagen. En 1935 va cofundà a Amsterdam l'International Institut of Social History (IISH, Institut Internacional d'Història Social), que esdevindrà un dels centres de documentació sobre història dels moviments socials més importants del món. Entre 1933 i 1936 fou secretari de l'AIT i com a tal va realitzar diversos viatges a Madrid i a Catalunya abans i durant la revolució llibertària de 1936, fent servir el seu nom Müller. Signà els seus articles sobre Espanya sota el pseudònim Pablo Moreno. En 1937 publicà des de la Península el serial«Aantekeningen over de revolutie in Spanje» (Notes sobre la Revolució a Espanya) en el periòdic De Stem. A partir d'abril de 1939, data en la qual l'IISH es va haver de traslladar pel perill nazi, treballarà a la sucursal d'Oxford d'aquesta institució. Quan esclatà la guerra, com que tenia passaport alemany, fou internat des de maig de 1940 fins al juny de 1941 en un camp de confinament a l'illa de Man. En sortí treballà en el departament holandès de la BBC realitzant programes de ràdio i en el Ministeri d'Afers Exteriors britànic a Londres. En 1947 rebé la ciutadania britànica. El febrer de 1952 viatjà a Jakarta (Indonèsia) on muntà una biblioteca d'història social. Entre 1954 i 1957 ensenyà a la Universitat de Jakarta i a l'Acadèmia de Relacions Exteriors. En 1957 retornà a Alemanya i col·laborà en diferents publicacions --va publicar articles en 140 periòdics--, com ara De Vlam, Libertinage i De Nieuwe Stem. Com a especialista en Mikhail Bakunin, a partir de 1976 publicà a França els monumentals « Archives Bakounine» i fou responsable de l'IISH. En 1976 rebé el doctorat honorari per la Universitat d'Amsterdam. En 1984 es va publicar la seva correspondència amb Mondrian. En l'any del seu centenari fou guardonat amb el«PC-Hooftprijs», el premi literari holandès més prestigiós. És autor de nombrosos llibres d'història en diferents idiomes, com ara Anarchismus und Revolution (1922, amb Barthélemy de Ligt), Die Sozialdemokratie und der Krieg. Der revolutionäre Antimilitarismus in der Arbeiterbewegung (1924), De feiten en de betekenis van de zaak Sacco en Vanzetti (1927), Anarcho-syndicalisme (1927), Estado y marxismo (1935), The International association. A contribution to the preliminary history of the First International (1938), From Buonarrotti to Bakunin. Studies in international socialism (1970), Anarchisme et marxisme dans le Revolution russe (1971), Michael Bakunin. Over anarchisme, staat en dictatuur (1970), Michel Bakounine et les historiens (1979),Spaans dagboek, aantekeningen over de revolutie in Spanje (1996), entre d'altres. Arthur Lehning va morir l'1 de gener de 2000 a Lys-Saint-Georges (Centre, França), on s'havia retirat amb sa companya Toke Van Helmond.

***

Voluntaris italians de la Columna Ascaso

Voluntaris italians de la Columna Ascaso

- Giuseppe Tinti: El 23 d'octubre de 1899 neix a Imola (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Giuseppe Tinti, conegut com Peppino. Sos pares es deien Domenico Tinti i Rosa Bitonto, i era el cinquè de sis germans (Oreste, Francesco, Augusta, Giovanni i Angelo), tots militants anarquistes. En acabar els estudis primaris començà a treballar com a paleta. Arran de les seves activitats antifeixistes, en 1926 son germà gran Oreste va ser confinat, i ell, per evitar el mateix destí, es va veure obligat a exiliar-se a Bèlgica. D'antuvi treballà uns mesos com a miner a Mons i, amb sa germana Augusta i son cunyat, s'instal·là més tard a Ginebra, on continuà sent perseguit pels agents de la feixista l'Organizzazione per la Vigilanza e la Repressione dell'Antifascismo (OVRA, Organització per a la Vigilància i laRepressió de l'Antifeixisme). En 1928 passà a França i es mostrà força actiu a la zona de l'Alta Savoia. En 1930 en una reunió d'antifeixistes italians proposà la formació de colles de treballadors per fer feina gratuïta durant els campaments d'estiu antifeixistes. A començament de 1931, amb Ciro Beltrandi, Giulio Conte i Randolfo Vella, formà part del grup que intentà posar fi a la polèmica sorgida en el periòdic estalinista Falce e Martello i en Il Risveglio sobre la posició política dels germans Vella. El juny de 1931 participà en la commemoració de Giacomo Matteotti celebrada a Annemasse. Durant uns anys de misèria i desocupació, residí a diverses localitats (Ginebra, Annemasse Chambéry i Saint-Cerques), però mantingué contactes estrets amb Tomaso Serra i Francesco Barbieri. El 14 d'abril de 1935 participà, a casa de Luigi Bertoni a Ginebra, en una reunió (Frigerio, Omobono Frateschi, Martini) durant la qual Barbieri va ser acusat d'haver malversat una part de les subscripcions en favor de les víctimes polítiques i dels presos. El 30 de desembre de 1935 participà, amb Ciro Beltrandi, Guido Polidori, Randolfo Vella i Savino Fornasari, entre d'altres, en el Congrés Anarquista organitzat per Bertoni a Chambéry i on van ser discutides proposicions d'acció conjuntes amb altres organitzacions antifeixistes i on es va convidar al Partit Comunista d'Itàlia (PCdI) a coordinar l'acció antifeixista a Itàlia. El juliol de 1936 marxà a lluitar a la guerra d'Espanya i s'allistà en la «Columna Ascaso», lluitant al front d'Aragó. El gener de 1937 entrà a formar part del grup«Pietro Gori» de la columna. El febrer de 1937 marxà a Suïssa amb Ciro Beltrandi, on, segons la policia, circulava amb un automòbil farcit de llibres i de propaganda anarquista de la Revolució espanyola. A Annmasse caigué greument malalt i hagué de renunciar a retornar a la Península. Després d'un temps a Saint-Cerques i a Aix-les-Bains, s'instal·là a Usin, a l'Alta Savoia, on fou detingut el 23 d'agost de 1939 i internat al camp de concentració francès de San Giuliano. El 12 de novembre de 1941, a requeriment del consolat italià, va ser lliurat a les autoritats feixistes. D'antuvi va ser tancat a la presó de San Giovanni in Monte de Bolonya i el 31 de desembre confinat a Ventotene, on restà durant tres anys. El 28 d'agost de 1943 va ser alliberat i retornà a Imola. Després de l'Alliberament continuà militant i fou un dels distribuïdors regulars del setmanari Umanità Nova. Sense domicili fix ni treball estable, visqué gràcies a petites feinetes. L'1 de gener de 1966 uns joves companys van trobar el seu cos al local del carrer Cavour d'Imola (Emília-Romanya, Itàlia) on residia després de morir d'un infart.

***

Nikola Txorbadieff

Nikola Txorbadieff

- Nikola Txorbadieff:El 23 d'octubre de 1900 --encara que oficialment l'1 de març de 1900-- neix a Plovdiv (Plovdiv, Bulgària) el militant i propagandista anarquista Jossif Sintov, més conegut com Nikola Txorbadieff (o Nikolas Tchorbadieff). Convençut de les idees llibertàries de ben jove, a finals de 1916 es va afiliar a les Joventut Llibertària del seu institut. Va prendre part en 1918 en la creació de la Federació Anarquista de Bulgària (FAB) i en diverses associacions de caràcter llibertari. Després d'un temps de clandestinitat arran del cop d'Estat de juny de 1923 i de participar activament en la fracassada temptativa insurreccional del 20 de setembre d'aquell any, troba refugi a l'Estat francès, primer a Sant-Etiève i després a París, trenant sabates per guanyar-se la vida. Va crear el Grup Búlgar en l'Exili, del qual va ser tresorer, i publicà els dos números del seu butlletí. Amb sa companya Lea Kamener formà part del Grup Anarquista Hebraic. Amenaçat d'expulsió, el seu amic Samuel Schwartzbard va sol·licitar la intervenció de l'advocat Henri Torrès que va aconseguir impedir aquesta mesura. També va participar, amb Sébastien Faure, en l'establiment de la«Librairie Internationale» i en l'edició deLa Revue Internationale Anarchiste, ocupant-se de les qüestions búlgares. Esdevingut tipògraf, es va adherir a la Confederació General del Treball (CGT) i va treballar, empleat per Armand Bidault, per aLa Brochure Mensuelle i va amenaçar amb una vaga si el seu «patró» no aplicava la tarifa sindical. En 1936, durant la guerra d'Espanya, va participar en la redacció i edició del butlletí Fraternité que arreplegava el suport de l'exili búlgar a la Revolució espanyola i representà els seus compatriotes exiliats en el Comitè per a l'Espanya Lliure. Arran de la mobilització, es va inscriure com a soldat voluntari, però va ser detingut com a «sospitós estranger» i internat al camp de concentració de Vernet (Occitània), on compartirà barracot amb Arthur Koestler, qui el menciona en Scum of the Earth (1941). Un cop alliberat, va reingressar al seu regiment. Després de l'armistici, es trobarà en zona no ocupada (República de Vichy) i participarà tot d'una en la resistència. Amb l'Alliberament, reprendrà la seva militància en grups anarquistes búlgars de l'exili, en la redacció del periòdicNotre Route i en la redacció i l'edició de fullets sobre Bulgària i sobre la història del moviment llibertari del seu país. Fundarà en 1979, amb altres companys búlgars, la revistaIztok. En 1982 va morir sa companya Léa Kamener. En 1993 va editar el fullet Les causes qui ont créé le socialisme. Et l'anarchisme d'aujourd'hui et de demain, destinat a la joventut búlgara. El juny de 1994 va marxar a Bulgària, però finalment va morir el 6 de juliol de 1994 a París (França) i va expressar el seu desig que les seves cendres fossin portades a Israel.

Anarcoefemèrides

Defuncions

Revolta anarquista de la Guaiana segons "Le Petit Journal" del 16 de desembre de 1894

Revolta anarquista de la Guaiana segons Le Petit Journal del 16 de desembre de 1894

- Edouard Marpeaux: El 23 d'octubre de 1894 mor a la colònia penitenciària de les Illes de la Salut (Guaiana Francesa) el sindicalista i anarquista expropiador Edouard Aubin Marpeaux. Havia nascut el 17 d'octubre de 1866 a Fraisans (Franc Comtat, Arpitània). Assidu a les reunions anarquistes, fou secretari de la Cambra Sindical dels Estampadors en Metall de París. També milità en la «Lliga dels Antipatriotes», en la «Cloche de Bois» --grup activista d'antipropietaris fundat per l'anarcoindividualista«il·legalista» Vittorio Pini que s'encarregava de fer discretament la mudança dels companys que no podien pagar els propietaris i marxaven sense liquidar els lloguers-- i en el grup expropiador de Pini. El 17 de novembre de 1893, quan retirava el correu de la banda de Poulain, de la qual era encobridor, a l'oficina postal del vintè districte parisenc, apunyalà de mort l'agent Colson en fugir del parany que la policia li havia ordit. Detingut, fou jutjat el 28 de febrer de 1894 i, malgrat les seves refutacions, fou condemnat a les colònies penitenciàries a perpetuïtat. Edouard Marpeaux va morir el 23 d'octubre de 1894 a les Illes de la Salut (Guaiana Francesa) arran de la repressió desencadenada per reprimir un motí que havia esclatat dos dies abans i on moriren finalment 10 presidiaris anarquistes més (Jules Léauthier, Pierre Meyrues, Benoît Chevenet, Charles Achille Simon, etc.).

***

J. William Lloyd

J. William Lloyd

- J. William Lloyd: El 23 d'octubre de 1940 mor als EUA el metge i propagandista anarcoindividualista John William Lloyd. Havia nascut el 4 de juny de 1857 a Westfield (Nova Jersey, EUA), a prop de la ciutat de Nova York. Fill de pares immigrants britànics, son pare fou fuster i sa mare costurera. A partir dels 14 anys començà a treballar en diverses feines (tasques agrícoles, aprenent de fuster, jardineria, ramader, etc.) i començà a adquirir una cultura autodidacta. Més tard treballà al«Col·legi Higienicoterapèutic de Medicació sense Drogues» a Florence (Nova Jersey), sistema que aprendrà i que practicarà més tard a Kansas, Iowa, Tennesseee i Florida. En 1879 es casà amb Maria Elizabeth Emerson, parenta de Ralph Waldo Emerson. Després va fer d'assistent mèdic al Sanatorium de Vinton (Iowa) i després a la Colònia de Salut de les muntanyes de Tennessee. Entre 1900 i 1902 edità el periòdic The Free Comrade i entre 1910 i 1912 el publicà amb Leonard D. Abbott. A començaments dels anys vint es traslladà a Califòrnia, on establí la comunitat de Freedom Hill, que també es proveí d'una impremta en la qual publicà els seus llibres. Basà el seu anarquisme individualista en el jusnaturalisme, més que en l'egoisme com va fer Benjamin Tucker, fet que engendrà un seguit de conflictes entre ambdós pensadors llibertaris. Més tard modificà el seu pensament cap al minarquisme, que proclama la necessitat d'un Estat o Govern mínim. Fou conegut com el «metge sense drogues» i va escriure nombres obres, algunes inèdites, sobre les relacions de parella ideals i sobre el mètode karezza (coitus reservatus). Fou un entusiasta dels estudis etnològics dels indis nord-americans.

***

Mario Betto

Mario Betto

- Mario Betto: El 23 d'octubre de 1944 mor a Ponte Antoi (Barcis, Friül) l'anarquista i lluitador antifeixista Mario Betto Formentini, també conegut com Spartaco. Havia nascut el 31 de desembre de 1909 a Venècia (Vèneto, Itàlia). Sos pares van ser Giuseppe Betto i Rosa Formentini. Des d'octubre de 1921 visqué amb sa família a Fontanafredda (Friül). D'antuvi fou militant comunista, fet pel qual fou buscat pels escamots feixistes juntament amb sos germans Alberto i Ulderico. A partir de l'11 d'octubre de 1923 sa família emigrà a Thiais (Illa de França, França), on les passà magres. Entre 1930 i 1936 visqué a París, aprenent l'ofici de vidrier i de paleta. Quan esclata la Revolució espanyola, l'agost de 1936 s'enrolà com a milicià, sembla, en el batalló de milicians comandat per Carlo Penchienati, lluitant a les batalles del Jarama (1937) i de l'Ebre (1938). Arran dels fets de «Maig del 37» a Catalunya, quan els anarquistes i els militants del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM) s'enfronten als comunistes estalinistes, s'acostarà al moviment llibertari. Entre abril i maig de 1938 tornarà a França, però serà expulsat, juntament amb sos germans, per «combatent per l'Espanya Roja». De bell nou a la Península, fou detingut per l'Exèrcit republicà acusat de deserció i empresonat a Montjuïc (Barcelona), amb altres companys anarquistes i poumistes, fins al febrer de 1939; aquesta va ser la prova de foc i la seva separació total del moviment comunista. Amb la Retirada, passà a França i fou tancat al camp de concentració de Gurs. Sa companya, la catalana Rosa Cervera Terricabras, també va ser detinguda, però el gendarme s'apiadà del nadó que portava, fruit de la seva unió amb Betto, i traslladà mare i filla a l'estació de ferrocarrils amb direcció a la Península --aquesta nina havia estat inscrita a l'ambaixada italiana de París com a filla legítima. Enviat a treballar a les tasques militaritzades al Pas-de-Calais, fou detingut pels nazis en 1940 i internat en un camp a Alemanya. El novembre de 1941 fou alliberat i retornà a França. El desembre d'aquell any va ser detingut per la policia feixista i interrogat, negant qualsevol militància política. El març de 1942 fou tancat en una presó francesa i en sortir tornà a Itàlia. Després de participar de manera independent en grups llibertaris adscrits als Gruppi d'Azione Patriottica (GAP) que operaven a la zona de Pordenone, el 25 de juliol de 1943 s'establí a Visinale di Pasiano, on entrà en contacte amb un grup de partisans comunistes comandat per Rino Favot (Sergio). Amb el nom de batalla Spartaco, s'enquadrà en la «Brigada Antonio Gramsci», on destacà per la seva experiència militar, que havia guanyat als fronts espanyols. Encara que estratègicament s'alineà amb un grup comunista, mai no s'afilià al Partit Comunista d'Itàlia (PCI). El 15 d'octubre de 1944 a Barcis (Friül), el grup partisà en retirada albirà un important contingent de tropes nazifeixistes que rastrejaven la zona.Spartaco i el jove company Diana s'oferiren voluntaris el 23 d'octubre de 1944 per a una acció suïcida consistent en la voladura del túnel del Ponte Antoi i així bloquejar l'avanç de l'enemic. D'aquesta acció només sobrevisqué Diana, que explicà que Spartaco havia detonat la càrrega quan va veure que les tropes nazifeixistes eren a sobre, sacrificant així la seva vida. Rosa Cervera Terricabras va morir el 30 de setembre de 2009, amb 98 anys, a Barcelona (Catalunya).

***

Elvira Trull Ventura

Elvira Trull Ventura

- Elvira Trull Ventura: El 23 d'octubre de 1990 mor a París (França) l'anarcosindicalista Elvira Trull Ventura. Havia nascut cap al 1896 a Barcelona (Catalunya). Quan era un infant s'establí a Igualada amb sa família, on son pare havia trobat feina de blanquer. A la capital de l'Anoia treballà en una fàbrica de teixits, on entrà en contacte amb el moviment anarquista. Quan tenia 22 anys conegué el destacat militant llibertari Joan Ferrer Farriol, que esdevindrà son company la resta de sa vida --es casaren pel jutjat en 1920. En 1939 s'exilià amb son company. La tardor de 1940, a Dijon, on treballava en una fàbrica de caretes antigàs, va ser detinguda i deportada a l'Espanya franquista. Després de tres mesos tancada a la fortalesa barcelonina de Montjuïc, on fou interrogada de valent, i d'un temps a Igualada, en 1941 s'establí a Barcelona on d'antuvi treballà de criada i després de teixidora a la fàbrica Casacoberta. En 1944 fou una de les obreres que convocaren una vaga en aquesta empresa tèxtil per demanar millores, reivindicacions que van ser concedides. El maig de 1947 passà clandestinament els Pirineus i pogué reunir-se amb son company i son fill Marcel a Tolosa de Llenguadoc. El març de 1954 la parella s'instal·là a París, on fou membre de la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Elvira Trull Ventura va morir el 23 d'octubre de 1990 a París (França) i fou enterrada al cementiri de Montreuil (Illa de França, França) al costat de son company mort en 1978.

Elvira Trull Ventura (1896?-1990)

---

Continua...

---

Escriu-nos


Viewing all articles
Browse latest Browse all 12422

Latest Images