Anarcoefemèrides
del 19 d'octubre
Esdeveniments
Portada del primer
número de Solidaridad
Obrera
- Surt Solidaridad Obrera: El 19 d'octubre de 1907 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del setmanari Solidaridad Obrera.Órgano de las sociedades obreras, també coneguda com La Soli, dirigida per Jaume Bisbe, amb el suport intel·lectual d'Anselmo Lorenzo i econòmic de Ferrer i Guàrdia. Aquesta publicació, l'òrgan d'expressió obrer, d'aparició regular i periòdica, més antic de l'Estat, era la portaveu de les agrupacions sindicals anarcosindicalistes ajuntades sota el nom«Federació Local de Societats Obreres de Barcelona Solidaritat Obrera», que s'havien anat formant a Catalunya recollint el contingut de l'antiga Federació Regional Espanyola de la Primera Internacional. La reestructuració del sindicalisme revolucionari que en 1910 va donar lloc a Confederació Nacional del Treball, va fer que aquesta organització anarcosindicalista adoptés Solidaridad Obrera com a òrgan d'expressió de la CNT a Catalunya. Fins al 1916, llevat els períodes de suspensió governativa, Solidaridad Obrera va aparèixer setmanalment, però en aquest any, gràcies als esforços de la CNT, el setmanari es va convertir en diari, fins al 1923, quan la dictadura de Primo de Rivera va llançar la CNT a la clandestinitat, però tornant-se editar públicament de bell nou durant la dictablana del general Berenguer amb una periodicitat setmanal. En el Ple de Catalunya de maig de 1930 es va acordar obrir una subscripció extraordinària per aconseguir la instal·lació d'una impremta pròpia, la compra d'una rotativa i tornar convertir el setmanari en publicació diària. A partir d'agost de 1930 va tornar a sortir diàriament dirigida per Joan Peiró i que duraria, llevat de les suspensions governatives de rigor, fins al gener de 1939. Després del Congrés de la CNT de 1931 a Madrid La Soli va poder tenir impremta pròpia amb una rotativa de segona mà adquirida al periòdicLa Libertad, propietat del«pirata» mallorquí Joan March Ordinas. Durant la Revolució espanyola Solidaridad Obrera tirava 350.000 exemplars diaris, el periòdic de més tiratge de tot l'Estat. Durant els cent anys de la publicació s'ha editat en diferents indrets (Galícia, València, Extremadura, Huelva, Bilbao, París, Mèxic, Alger, Oran...). Des de 1976 ha estat l'òrgan d'expressió de la CNT catalana i amb la integració dels sindicats de les Illes a la Federació Regional, s'ha convertit en el portaveu de la CNT de Catalunya i de les Balears i en l'òrgan d'expressió de tota la Confederació Nacional del Treball.
Solidaritat Obrera, una històrica federació
***
Cartell
de l'acte
- Acte sobre el«Cas Ben Barka»: El 19 d'octubre de 1966 se celebra a la Salle de la Mutualité de París (França) una conferència pública de denúncia per la desaparició de Mehdi Ben Barka, sota el títol «La scandaleuse affaire Ben Barka». L'acte va ser organitzat pel Grup Llibertari «Louise Michel» de la Federació Anarquista (FA) de França i hi van intervenir el periodista i assagista nacionalista bretó Maurice Lebesque (Morvan Lebesque) i l'escriptor llibertari Daniel Guérin. Mehdi Ben Barka, activista per la independència del Marroc i posteriorment dissident del règim de Hasan II i dirigent del moviment tercermundista, va ser segrestat el 29 d'octubre de 1965 a París per agents secrets de la policia francesa i marroquina i torturat fins a la mort; mai no es va trobar el seu cos.
***
Cartell
de l'acte
- Xerrada d'Abel
Paz: El 19 d'octubre de 1995 se celebra a la seu de la
Biblioteca Franco
Serantini de Pisa (Toscana, Itàlia) una trobada amb
l'històric militant de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) Diego Camacho
Escámez (Abel Paz) on
parlà sobre les seves
experiències durant la Revolució espanyola de
1936 a 1939.
***
Un
moment de la jornada. D'esquerra a dreta: Enzo Santarelli, Goffredo
Fofi, Pietro Masiello (Foto: Giuliano Galluzzi)
- Jornada d'estudi
sobre Berneri: El 19 d'octubre de 1996 se celebra a la
Llibreria Internacional«Il Manifesto» de Roma (Itàlia) una
jornada d'estudi sobre la figura de
l'intel·lectual anarquista Camillo Berneri. Sota el
títol «Camillo Berneri, un
anarchico tra Gramsci e Gobetti», va estar organitzada per«Il Manifesto», la
llibreria «Anomalia» de Roma i la Rivista
Storica dell'Anarchismo de Pisa (Toscana, Itàlia).
L'esdeveniment comptà
amb la participació de Nico Berti, Gianni Carrozza, Costanzo
Casucci, Goffredo
Fofi, Aldo Garzia, Francisco Madrid Santos, Pietro Masiello, Valentino
Parlato,
Gabriele Polo, Enzo Santarelli, Marco Scavino i Claudio Venza, entre
d'altres.
Després de la presentació de les
ponències («Actualità del pensiero di
Berneri», per Goffredo Fofi; «Berneri e il
fascismo», per Gianni Carrozza; «La
passione critica: il pensiero federalista di Berneri», per
Francisco Madrid
Santos; «Berneri nel laberinto spagnolo», per
Claudio Venza; «Carlo Rosselli e
Camillo Berneri: una discussione politica e un drama umano»,
per Costanzo
Casucci; i «Berneri e Gobetti, riviluzionari
eretici», per Marco Scavino) es
realitzà una taula rodona.
Naixements
Foto policíaca de Jesús Navarro Botella (1905)
- Jesús Navarro
Botella: El 19 d'octubre de 1881 neix a Torrevella (Baix
Segura, País Valencià)
l'anarquista i mestre d'escola racionalista Jesús Navarro
Botella. Sos pares,
naturals de Bigastre (Baix Segura, País
Valencià), es deien Bernardo Navarro
Cabañes, comerciant dedicat a la venda i
exportació de verdures de l'horta del
Segura a través de la badia de Torrevella, i Rosario Botella
Canales. Tenia unaúnica germana, Rosario, tres anys major i quatre fills
més nascuts del matrimoni
moriren aviat. Quan era petit sa família es
traslladà a Oriola (Baix Segura,
País Valencià) i realitzà els seus
estudis al Col·legi de Santo Domingo, però
abans d'acabar-los moriren sos pares i hagué
d'abandonar-los. D'antuvi
s'integrà en el republicanisme federal d'Oriola i fou
redactor de Renacimiento,òrgan d'expressió del partit
republicà local. En 1902 era el president del Centre de
Societats Obreres «La
Unión» de Cartagena (Múrcia, Castella,
Espanya), acostat al mestre laic
portuguès Manuel Ferreira de l'Escola Moderna que sostenia
la Federació Obrera.
El març de 1903, arran de la detenció Ferreira i
el tancament temporal de
l'escola, marxà cap a Madrid (Espanya), on, ja declarant-se
anarquista, milità
en la societat de paletes «El Porvenir del
Trabajo», organitzadora del III
Congrés de la Federació Regional, proper al«Grupo 4 de Mayo». També en aquestaèpoca col·laborà en la premsa
anarcosindicalista, com ara El Obrero Moderno
(1902), La
Solidaridad Ferroviaria (1902), El
Rebelde (1903-1904, amb Julio Camba i Antonio Apolo) i,
sobretot, en el
suplement de La Revista Blanca
(1903), comptant amb la confiança de Federico Urales, a
més de Tierra y Libertad.
En 1903 sembla que
participa en les tasques d'organització de la Internacional
Anarquista arran
del congrés de maig. Després de la
detenció de Francisco Soler, es posà al
front de l'oficina de la Federació Regional Espanyola (FRE)
a Madrid. Va ser
empresonat en diverses ocasions a la presó Model madrilenya.
L'agost de 1903 es
traslladà a Barcelona (Catalunya), on s'encarregà
de l'escola obrera
racionalista de l'Ateneu Obrer d'Hostafrancs, encara que va fer viatges
a
Madrid de manera puntual. Va ser nomenat secretari del
Comitè Antimilitarista
de Barcelona i amb Samuel Torner Viñalonga
realitzà tasques de propaganda
racionalista a la zona. Acostat al Centre d'Estudis Socials, radicat al
carrer
de Jupí de Barcelona, i als grups d'acció locals,
a mitjans de 1904 va ser empresonat
per delictes d'impremta. També va ser acusat de aferrar
cartells revolucionaris
als parets del centre de la capital catalana. El setembre de 1904,
pogué fugir
de la Península amb el suport de Francesc Ferrer i
Guàrdia, qui l'amagà al seu
camarot al vaixell que des de Barcelona es dirigia al
Congrés Lliurepensador de
Roma. Després del congrés, Ferrer pagà
el seu bitllet cap a París (França), a
més de lliurar-li cartes de recomanació.
Gràcies a aquestes cartes, trobà feina
a la llibreria dels germans Garnier i es relacionà amb
Charles Malato i altres
anarquistes d'acció. Se li va relacionar amb l'atemptat de
la Rambla de les
Flores de Barcelona de 1904 i amb les tasques de coordinació
i preparació de
l'atemptat contra Alfons XIII portat a terme el 31 de maig de 1905, on
es va
veure implicat com a possible autor material, sota el nom d'AlejandroFarrás,
encara que sembla erròniament. El 25 de maig de 1905 va ser
detingut, amb Pedro Vallina, Fernando Palacios, Bernard Harvey,
Caussanel i
altres anarquistes, sota l'acusació de tinença
d'explosius. Un cop es dissolgué
el grup de París, sembla que marxà cap al Brasil,
on treballà com a traductor i
representant de l'editorial Garnier durant molts d'anys. Mai no se'n va
saber
res més. En 1911, l'exvicesecretari de l'Escola Moderna de
València va fer una
crida per la premsa per a la seva localització que no va
reeixir.
***
Albert Aernoult
- Albert Aernoult: El 19 d'octubre de 1886 neix a Romainville (Illa de França, França) el sindicalista i llibertari Albert Louis Aernoult. Fill d'un obrer terrelloner de Romainville, el va fer d'ensostrador. A finals de 1905, com a militant sindicalista, va prendre part en la vaga dels terrelloners del metro parisenc. Partidari de l'acció directa i de la «cacera d'esquirols», fou identificat com un dels activistes i denunciat. Per fugir de la persecució, deixà Romainville i es posà a fer feina a les mines de Courrières; fou condemnat en rebel·lia a dos anys de presó per«violència durant vaga». De tornada a Romainville, poc abans de la catàstrofe de Courrières del 10 de març de 1906, fou detingut per complir la pena, reduïda a 10 mesos, que penà a la presó parisenca de la Petite Roquette. Un cop alliberat, el 20 de març de 1907 signà un allistament per tres anys «exhortat» pel conseller d'Estat Voisin. L'1 de juliol de 1909 fou enviat al camp disciplinari de Djenan-el-Dar (Algèria) per complí una pena de presó d'uns dies. L'endemà, Albert Aernoult va morir a resultes de les tortures infligides; la versió oficial fou que morí per un«cop de calor» i«sobreexcitació cerebral» resultat del sol africà. El presidiariÉmile Rousset, company d'infortunis del finat, alertà l'opinió pública i en una carta publicada en el diari Le Matin explicà que havia estat assassinat a cops pel tinent Sabatier i els sergents Beignier i Casanova i donà el seu testimoni; per aquest article fou jutjat per un consell de guerra a Orà i condemnat el 2 de febrer de 1910 per «desobeir ordres i insultar els superiors» a una pena de cinc anys de presó. El 15 de novembre de 1909 fou llegida a la Cambra de Diputats francesa una carta de 15 companys de Rousset que corroboraven la versió d'aquest. Tot aquest assumpte provocà la creació d'un Comitè de Defensa Rousset, on a més d'anarquistes hi van participar periòdics socialistes (L'Humanité,La Guerre Sociale, etc.), sindicats, el Comitè de Defensa Social, la Lliga dels Drets de l'Home i altres organitzacions, i el desencadenament del que passà a denominar-se «Afer Aernoult-Rousset», que posà en qüestió l'existència dels camps disciplinaris algerians (Biribi) i desfermà una forta campanya antimilitarista. El 22 de març de 1910 el Comitè de Defensa Social edità el cartell A bas Biribi!, signat per 16 militants sindicalistes, socialistes revolucionaris i llibertaris (Tissier, Grandin, Constant, Matha, Charles Albert, Goldsky, R. de Marmande, etc.), on s'incita obertament a la rebel·lió armada i que van ser jutjats el juliol d'aquell any per «incitació al crim» davant l'Audiència, però que finalment van ser absolts. L'assassinat d'Aernoult i la solidaritat de Rousset inspiraren la cançó Gloire à Rousset, del cantautor anarquista Gaston Couté, que fou publicada el 28 de desembre de 1910. En 1911 el Comitè de Defensa Social edità el fulletó L'affaire Rousset: de crime en crime, mentre el 7 de setembre d'aquell any la Cort Marcial d'Oran absol els tres oficials implicats en l'assassinat d'Aernoult. Les despulles d'aquest van ser repatriades, gràcies a una subscripció pública promoguda pel periòdic L'Humanité, des d'Àfrica a Portvendres, i no a Marsella per evitar manifestacions en un feu controlat pel moviment anarquista, i transportades en tren a París. L'11 de febrer de 1912 les cendres d'Aernoult van ser portades en manifestació unitària (anarquistes, sindicalistes revolucionaris i socialistes), envoltades de banderes negres i roges i als sons de La Internacional i de Gloireà Rousset, de des de l'estació de Lió al columbari del cementiri parisenc de Père-Lachaise, enmig d'una multitud formada entre 100.000 i 200.000 persones --només els funerals de Victor Hugo van concentrar més gent. Durant el seguici-manifestació van ser detinguts 26 participants a l'acte. Rousset fou alliberat vuit mesos després gràcies a la pressió popular.
***
Pilar Grangel
- Pilar Grangel: El
19 d'octubre de 1893 neix a Castelló de la Plana (Plana
Alta, País Valencià) la pedagoga racionalista i militant
anarcosindicalista Maria
del Pilar Grangel Arrufat --citat els llinatges sovint com Granjel i Arrufas.
Instal·lada
a Barcelona (Catalunya), va afiliar-se a la Secció de
Mestres del Sindicat Únic
de Professions Liberals (SUPL) de la Confederació Nacional
del Treball (CNT).
Abans de la Guerra Civil va ser responsable amb son company Joaquim
FerrerÁlvaro (Ácrato Llull) de la
racionalista Escola Pestalozzi a la barriada
barcelonina de Sants i va dirigir l'escola del Sindicat del Ram
d'Elaborar
Fusta. En 1932 va col·laborar amb Solidaridad
Obrera de València. Fundà amb altres
companyes el grup «Brises Llibertàries»,
creat també a Sants dins del SUPL amb la finalitat
d'impartir classes nocturnes
a les dones obreres, i en 1934 l'hereter de l'anterior
associació, el Grup
Cultural Femení, que es reunia al Sindicat d'Arts
Gràfiques de la CNT de
Barcelona. En 1936 assistí al Congrés de
Saragossa. Aquest mateix any va
acollir un infant amb motiu de la vaga general saragossana, ella que ja
tenia
dues nines (Electra i Violeta). Durant la guerra va militar en«Mujeres
Libres», escrivint en el seu òrgan
d'expressió del mateix nom i participant en
gires de propaganda, i es va encarregar de la Maternitat de Les Corts.
El
setembre de 1936 va ser una de les fundadores --amb Ernestina Corma,
Eugènia
Bony, Maria Colomé i Palmira Puntes, entre d'altres-- del
Comitè Femení de
Solidaritat Llibertària del SUPL, creat amb la finalitat de
muntar un taller de
confecció de roba per al front, fer cursets d'infermeria i
de puericultura, impartir
conferències propagandístiques, etc. En aquestaèpoca va col·laborar en Esfuerzo,òrgan d'expressió de la Federació
Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) de
Barcelona. En febrer de 1937 no va fer costat el grup de«Mujeres Libres» que
va demanar l'ingrés en la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI). L'1 de maig de
1937 parlà en un míting de dones antifeixistes
per la unitat sindica celebrat
al teatre Olympia de Barcelona, juntament amb Nita Nahugel i Llibertat
Ródenas,
per la CNT, i Caritat Mercadé, Isabel Azuara i Dolors Piera,
per la Unió
General de Treballadors (UGT). Va substituir Áurea Cuadrado
Castillón en la Casa
de la Maternitat de Barcelona com a directora pedagògica
durant la guerra,
càrrec que va deixar per evacuar el juny de 1938 un grup
d'infants a Seta (Llenguadoc,
Occitània). En acabar la contesa va marxa a
França, on va ser internada a
diversos camps, establint-se a Clarmont d'Erau. En 1945, quan els seus
intents
d'emigrar a Mèxic van fracassar, es va instal·lar
definitivament a Montpeller.
En aquesta ciutat va col·laborar en la premsa de l'exili (Cenit, Espoir, etc.) i
en tasques
assistencials en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Va
mantenir
estrets lligams amb la família d'editors catalans exiliats a
Mèxic formada per
Hermós Plaja Saló i Carme Paredes Sans, i va
exercir com a representant a
França de les seves Ediciones Vértice. En 1973 va
fer una conferència a París. Pilar
Grangel va morir el 18 de març de 1987 a Montpeller
(Llenguadoc, Occitània). L'actriu,
cantant, especialista lorquiana i llibertària Violeta Ferrerés una de ses
filles.
***
Michele
Schirru
- Michele Schirru: El 19 d'octubre de 1899 neix a Padria (Sàsser, Sardenya) el militant anarquista i antifeixista italoamericà Michele Schirru. Autodidacte, va ser admès a l'Escola Marítima de l'Spezia, però es va veure oblidat a interrompre la seva carrera a causa d'una pneumònia. Va interessar-se per les idees socialistes i va prendre part l'agost de 1917 en l'agitació social que es va produir a Torí, on va ser per primer cop detingut. Durant la Gran Guerra va ser mobilitzat. El juliol de 1919, a Torí, quan encara era soldat, va ser de nou arrestat per la seva participació en l'agitació social i va poder evitar de poc el tribunal militar. Va retornar, aleshores, a Sardenya, però, com que no trobava feina, va decidir emigrar a Amèrica. Després d'una breu estada a París, va embarcar a l'Havre i va arribar a Nova York el 2 de novembre de 1920. Va exercir diversos oficis als Estats Units, com ara mecànic, venedor de carrer, etc.; finalment viurà d'una parada de fruita i verdura amb sa dona i dos fills. A partir de 1922 va intergrar-se en el grup anarquista que publicava el periòdic L'Adunata dei Refrattari, i es va lligar sentimentalment amb Raffaele Schiavina. En 1926 va aconseguir la nacionalitat nord-americana i va participar activament en la campanya per salvar Sacco i Vanzetti. Antifeixista, es va mobilitzar contra l'ascensió del feixisme i les infiltracions de la policia italiana en el moviment anarquista, tot enviant periòdics anarquistes als seus compatriotes. El febrer de 1930, amb un visat, va arribar a França i després de diversos intents entra en contacte amb els antifeixistes italians refugiats a França i a Bèlgica, on redactarà el seu«Testament». El gener de 1931, amb passaport nord-americà, parteix cap a Itàlia proveït de dues bombes i una pistola amb la intenció d'atemptar contra la vida de Benito Mussolini. El 3 de febrer de 1931 va ser detingut per una qüestió d'«ordre públic» quan va ser trobat al llit amb Anna Lukowski, una ballarina hongaresa de qui s'havia enamorat, a la residència d'aquesta, l'Albergo Colonna de Roma. Va ser portat a la comissaria de Trevi per identificar-lo i abans que fos escorcollat, va treure la pistola i va disparar contra els tres policies que tenia davant tot cridant«Visca l'anarquia!», disparant-se després ell un tret al cap. Dos dels agents van resultats ferits lleus, però l'altre policia i ell ho van ser de gravetat. Les autoritats van escorcollar la seva habitació de l'Hotel Royal de Roma i van descobrir les dues bombes i correspondència compromesa. Schirru va salvar la vida gràcies a una operació d'urgències. Quan la notícia va arribar a Sardenya, sa germana, secretària de la secció femenina del fascio, i son germà, capellà, van renegar-ne; son pare, a França, farà el mateix, i tots canviaran el seu llinatge per l'antiga grafia Esquirro. El 28 de maig de 1931, al vespre, va ser jutjat pel Tribunal Especial per a la Defensa de l'Estat presidit pel diputat feixista i general Guido Cristini, on va reconèixer la seva intenció d'assassinar Mussolini i va donar-ne raons; el seu advocat defensor d'ofici Cesare D’Angeloantonio, no va poder fer res. Declarat culpable, va ser condemnat a mort i afusellat d'esquena l'endemà matí, a les 4.27 hores, al fortí de Casal Braschi (Roma, Itàlia), pel simple fet d'haver«planejat» un assassinat i sense que el govern nord-americà fes cap gestió per salvar-lo, malgrat les gestions de sa muller des de Nova York. En aquella època la pena de mort a Itàlia només es contemplava per l'assassinat del rei, del príncep hereu i de Mussolini. L'escamot que el va afusellar va estar format, per ordre directa de Mussolini, per 24 milicians feixistes sards voluntaris. Les seves últimes paraules foren: «A baix el feixisme! Visca la llibertat! Visca l'anarquia!» Mesos després, el 2 de novembre de 1931, la policia va detenir sis persones acusades de deixar clavells vermells sobre la tomba d'Schirru, fet que els va implicar el confinament i la represàlia fins al final del feixisme. En 1983 el periodista Giuseppe Fiori va publicar L'anarchico Schirru condannato a morte per l'intenzione di uccidere Mussolini i en 2006 l'historiador Giuseppe Galzerano va ampliar la investigació amb Michele Schirru. Vita, viaggi, arresto, carcere, processo e morte dell’anarchico italo-americano fucilato per l’«intenzione» di uccidere Mussolini.
Defuncions
Detenció de Luigi
Lucheni
- Luigi Lucheni:El
19 d'octubre de 1910 va ser trobat
mor a la presó de Ginebra (Ginebra, Suïssa), on
estava tancat, l'anarquista
defensor de la «propaganda pel fet» Luigi
Lucheni (o Luccheni). Havia nascut el 22 d'abril de 1873 a
París (França).
Sa mare, Luigia Lacchini (o Luccheni), era una pobra serventa de
Bedonia (Emília-Romanya,
Itàlia) –algunes fonts citen Albareto
(Emília-Romanya, Itàlia)– probablement
embarassada del senyoret i que, per amagar la seva vergonya, va fugir a
França.
Quan va néixer l'infant --transcrit erròniament
el llinatge Lucheni en comptes
de Lacchini-- el va abandonar a l'Hospici d'Infants Assistits de
París i ella
va emigrar a Amèrica. L'agost de 1874 l'infant va ser
repatriat a Itàlia, on,
després de dos mesos a l'Hospici dels Expòsits de
Parma (Emília-Romanya,
Itàlia), va ser lliurat a una família on el pare
era un sabater borratxo i la
mare una bugadera al límit de la prostitució.
L'abril de 1881 l'assistència
pública el traslladà a l'Hospici de les Arts i
amb 10 anys va ser adoptat per
una nova família que el posà a mendicar. En 1887,
amb 14 anys i una educació
fragmentària i justa per a posar-se a fer feina com a obrer,
abandonà la seva
família d'acollida i començà una vida
errant (Gènova, Sizzera, Àustria i
Hongria), vivint de diferents feinetes. En 1893 va ser detingut a Fiume–actual
Rijeka (Croàcia)– per no haver satisfet les seves
obligacions militars i
traslladat a Parma, on només va ser excarcerat
després d'enrolar-se en el XIII
Regiment de Cavalleria «Monferrato», on
passà tres anys i mig, participant
en campanyes bèl·liques a l'Àfrica
oriental a les ordres del príncep Raniero de Vera d'Aragona,
a qui servirà com
a criat un temps a Palerm (Sicília) després de
ser llicenciat. El març de 1898
abandonà el seu antic capità i
s'embarcà cap a Gènova (Ligúria,
Itàlia). Decidí
emigrar a Suïssa i arribà el 10 de maig de 1898 a
Lausana (Vaud, Suïssa). A la
Confederació Helvètica entrà en
contacte amb les idees anarquistes i va ser
fitxat per la policia com a «anarquista no
perillós»; treballant en la
construcció de l'edifici de correus de Lausana. Adepte de la«propaganda pel
fet», apunyalarà de mort, el 10 de setembre de
1898 en un embarcador del llac
Quai de Mont-Blanc de Ginebra, amb una llima esmolada –no
tenia diners ni per
comprar un ganivet–, l'anciana emperadriu Elisabeth
d'Àustria, més coneguda com
a Sissi. Durant el seu
procés, el 10
de novembre de 1898, es reivindicà anarquista i va dir que
la seva primera
intenció era assassinar el duc Henri d'Orleans,
però que finalment es va
decidir per l'emperadriu, perquè no va trobar res de millor,
per copejar un bon
exemplar «de la noblesa insultant perseguidora de la classe
obrera». Com que a
Suïssa no existia la pena de mort, va ser condemnat a cadena
perpètua a l'edat
de 25 anys; quan va sentir la sentència va cridar:«Visca l'anarquia! Mort a
l'aristocràcia!». Aprofità la seva
reclusió per perfeccionar la seva educació i
començà a redactar les seves memòries,
però quan aquestes van ser robades pels
seus guardians, es va revoltar i patí en
represàlies tota mena de vexacions. El
van trobar «suïcidat», el 19 d'octubre de
1910, penjat del seu cinturó a la
cel·la de càstig de la presó de
Saint-Antoine de Ginebra (Ginebra, Suïssa) on
estava tancat. Emma Goldman va condemnar l'atemptat de Lucheni
perquè la
víctima era una dona.
Luigi Lucheni (1873-1910)
***
Necrològica
de Josep Querol apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 4 de febrer de 1973
- Josep Querol: El
19 d'octubre de 1972 mor a Le Mans (País del Loira,
França) l'anarcosindicalista
Josep Querol. Havia nascut cap el 1902 a Tarragona
(Tarragonès, Catalunya). Des
de molt jove milità en el Sindicat de Productes
Químics de Barcelona
(Catalunya) de la Confederació Nacional del Treball (CNT).
En 1939, amb el
triomf franquista, passà a França, on
milità en la Federació Local de Le Mans
del Nucli de Bretanya de la CNT, ocupant càrrecs de
responsabilitat orgànica,
com ara la tresoreria de la Federació Nacional de la
Indústria del Petroli de
la CNT en l'exili.
***
Pier Carlo Masini
- Pier Carlo Masini:
El 19 d'octubre de 1998 mor a Florència (Toscana,
Itàlia) el militant i historiador anarquista Pier Carlo
Masini. Havia nascut el
26 de març de 1923 a Cerbaia (San Casciano in Val di Pesa,
Toscana, Itàlia). Sos
pares es deien Antonio Masini i Ada Calamandrei. De ben jovenet
participà en el
moviment liberalsocialista de Tristano Codignola al voltant de la
revista Argomenti.
El 21 de gener de 1942 va ser detingut per «activitats
conspiradores» i
condemnat a tres anys de confinament que purgà a Guardia
Sanframondi, a la
Campània italiana. El 19 de maig de 1943 va ser alliberat i
retornà a
Florència, on s'acostà al Partit Comunista
Italià (PCI). Quan la guerra
d'alliberament contra el feixisme, formà part de la
Resistència, però no va
participar en cap acció militar. Per consell dels aliats, va
ser nomenat tinent
d'alcalde de San Casciano i membre del Comitato di Liberazione
Nazionale (CLN,
Comitè d'Alliberament Nacional) en representació
del PCI. Quan el líder
comunista Palmiro Togliatti decidí abandonar la lluita
armada i desenvolupar
l'anomenada «Svolta di Salerno» (Giro de Salerno),
que feia costat la
democràcia parlamentària, abandonà el
PCI i s'acostà al moviment anarquista. Després
del congrés fundacional de la Federació
Anarquista Italiana (FAI) celebrat
entre el 15 i el 19 de setembre de 1945 a Carrara,
s'encarregà de l'edició dels
dos números únics dels periòdics Passione
Rivoluzionaria, òrgan dels joves
anarquistes toscans que sortí l'estiu de 1945, i Alba
dei Liberi, que es
publicà el gener de 1946. En aquesta època es
dedicà a l'estudi dels clàssics
anarquistes, com ara Mikhail Bakunin, Carlo Cafiero, Errico Malatesta
i,
sobretot, Francesco Saverio Merlino i Camillo Berneri, pel seu
antidogmatisme.
Entre el 20 i el 22 de juliol de 1946 participà en el
Congrés Juvenil
Anarquista de Faenza en representació dels joves anarquistes
florentins. En
1946 es llicencià en Ciències
Polítiques i decidí dedicar-se a la
investigació
històrica del moviment anarquista. Entre 1946 i 1947, amb
Carlo Doglio,
Antonino Carbonaro i Virgilio Galassi, dirigí el
periòdic Gioventù Anarchica,
que acostà gent força distant del moviment
llibertari, com ara Ferdinando
Tartaglia i Aldo Capitini, del «Movimento di
Religione», del periòdic de
Bergamo La Cittadella i diversos grupuscles
trotskistes. Entre 1948 i
1950 col·laborà en Umanità
Nova i entre 1950 i 1952 en Il Libertario
amb articles històrics i literaris, moltes vegades signant
sota el pseudònim L'Archivista.
El seu interès per Merlino i Berneri el portà a
mantenir correspondència amb
Aldo Venturini, curador de l'obra de Merlino, i amb Giovanna Berneri i
Aurelio
Chessa. En 1957, d'aquesta intensa col·laboració,
nasqué el llibre, realitzat
amb Venturini, Concezione critica del socialismo libertario
di Merlino
i, més tard, un recull d'escrits de Berneri, amb Alberto
Sorti, Pietrogrado
1917. Barcellona 1937 (1964). Sempre crític amb el
moviment anarquista, que
considerava mal organitzat i culturalment pobre, destacà per
mantenir propostes
per intentar treure l'anarquisme de la marginació. No
obstant tot això, dins la
FAI s'ocupà de la Comissió Antimilitarista i
col·laborà activament en el Bolletino
Interno della FAI, Umanità Nova
i Volontà. Per a la FAI
realitzà àmplies gires de conferències
per tota la Península italiana, Sicília
i Sardenya. Al seu voltant aglutinarà un conjunt de joves
militants (Sirio Del
Nista, Arrigo Cervetto, Lorenzo Parodi, Aldo Vinazza, Renzo Sbricioli,
etc.)
que sempre toparan amb el sector més ortodox del moviment
llibertari,
especialment durant els congressos de Liorna --entre el 13 i el 25
d'abril de
1949--, Frascati --el 12 de març de 1950-- i el IV
Congrés Nacional de la FAI
d'Ancona --entre el 8 i el 10 de desembre de 1950--, on es va condemna
el«Corrent Masini». La seva idea de crear un«partit llibertari» internacionalista
lligat als moviments socials de diferent casta i als sindicats, el
portà a
fundar el periòdic L'Impulso i els Grups
Anarquistes d'Acció Proletària
(GAAP). Entre el 24 i el 25 de febrer de 1951, durant la
Conferència Nacional
Anarquista de Pontedecimo, on nasqueren oficialment els GAAP,
presentà la seva
tesi Sulla liquidazione dello Stato come apparato di classe.
Els GAAP,
però, seran el principi del seu distanciament de les
posicions anarquistes i
del seu acostament al moviment socialista. Durant el V
Congrés Nacional de la
FAI de 1953, celebrat a Civitavecchia, els GAAP no van ser admesos ni
com a
observadors. Força interessat pel moviment obrer,
col·laborà en la revista Movimento
Operaio, de Gianni Bosio, i amb els anarquistes Gino Cerrito
i Ugo Fedeli.
Malauradament els GAAP poc a poc es decantaren vers el marxisme fins la
seva
fusió amb Acció Comunista (AC), una
confederació de petites organitzacions
comunistes de diverses tendències (trotskistes,
bordighistes, etc.) que entre
1956 i 1958 representà l'ala internacionalista i
antiestalinista de l'esquerra
extraparlamentària italiana. Amb el comunista Giulio Seniga
fundà l'editorial Azione
Comune. Després de la dissolució dels GAAP i quan
AC es decantà pel leninisme,
publicà, entre 1958 i 1959, La corrente di
sinistra vista da sinistra i Una
classe un partito e poi confluisce nel Partito Socialista, i
abandonà el
moviment anarquista. En aquests documents sosté la
necessitat de crear un
corrent llibertari i internacionalista dins del Partit Socialista
Italià (PSI)
que retornés al moviment obrer l'essència de la I
Internacional. En les seves
investigacions històriques estudià les tradicions
laica, anticlerical,
llibertària i federalista del primer socialisme
italià; alhora que redescobrí
figures importants del moviment obrer, com ara Arcangelo Ghisleri.
Sempre
mantingué una posició crítica dins del
PSI, posició que es palesà en nombrosos articles
publicats en Critica Sociale i Avanti!.
Entre 1969 i 1992 milità
en el Partit Socialista Democràtic Italià (PSDI),
però l'únic càrrec orgànic
que ocupà fou el de secretari provincial de
Bèrgam i mai no es presentà a cap
càrrec públic, ni com a regidor ni com a
parlamentari. Gran especialista de la
I Internacional publicà Gli internazionalisti. La
Banda del Matese
(1876-1878) (1958) i Federazione Italiana
dell’Associazione
Internazionale dei Lavoratori. Atti ufficiali (1871-1880)
(1963), a més de
nombrosos textos de Bakunin. També publicà
edicions de llibres de diferents
autors, com ara Rosa Luxemburg, Berneri, Guelfo Zaccaria, etc.
Participà en el
Congrés del Centenari de la I Internacional de
Florència. En 1969 assistí al
congrés «Anarchici e anarchia nel mondo
contemporaneo», celebrat a Torí, i
fundà a Bèrgam la Biblioteca Max Nettlau. Quan la
repressió del moviment
anarquista arran de la massacre de Piazza Fontana, va fer costat el
moviment
llibertari en diferents articles. En 1976 participà a
Venècia en el centenari
de la mort de Bakunin. Entre 1977 i 1983
col·laborà en Il Giornale,
d'Indro Montanelli. En 1993 participà en la
fundació de la Rivista Storica
dell'Anarchismo. A més de les citades, altres
obres destacades seves són Antonio
Gramsci e l’Ordine Nuovo visti da un libertario
(1956), Storia degli
anarchici italiani. Da Bakunin a Malatesta (1862-1892)
(1969), Cafiero
(1974), Eresie dell'Ottocento. Alle sorgenti laiche, umaniste
e libertarie
della democrazia italiana (1978), Poeti della
rivolta. Da Carducci a
Lucini (1978), I leaders del movimento anarchico
(1980), Storia
degli anarchici italiani nell'epoca degli attentati (1981), Manzoni
(1996), Alfieri (1997), Porta
(1997), Mussolini. La maschera
del dittatore (1999), etc.
***
Kati
Horna
- Kati Horna: El
19 d'octubre de 2000 mor a la Ciutat de Mèxic
(Mèxic) la fotògrafa anarquista
Katalin Deutsch Blau, més coneguda com Kati
Horna, amb el llinatge de son company. Havia nascut el 19 de
maig de 1912 a
Szilasbalhás (Imperi Austroongarès; actual
Mezőszilas, Fejér, Hongria). Era la
més jove de tres germanes (Kati, Rosa i Sara) d'una
família burgesa benestant
d'origen jueu. Son pare, Sándor Deutsch, era un banquer
establert a Buda
(Budapest, Hongria) i sa mare es deia Margit Blau. Quan era adolescent
es relacionà
a Budapest amb László Moholy-Nagy,
fotògraf i professor de la Bauhaus, i amb Simon
Guttman, fundador de l'agència de notícies
Dephot. En aquest anys s'introduí en
la política de la mà del pensador constructivista
i activista Lajos Kassák. A
la capital hongaresa fou parella sentimental i de militància
del fotògraf Endre
Friedmann, més tard conegut com Robert
Capa, del qual se separà en 1930 quan ella
s'establí a Berlín (Alemanya),
però amb qui sempre mantingué una estreta
amistat. A Berlín entrà com a
assistenta en l'Agència Dephot, s'introduí en el
cercle de l'escriptor i
dramaturg Bertolt Brecht i participà en manifestacions
antifeixistes. Després d'assistir
el 10 de maig de 1933 a la crema de llibres pels nazis a
Berlín, retornà a
Budapest. Entre juny i setembre d'aquest any aprengué a
Budapest les tècniques
fotogràfiques en un curs particular i intensiu al taller del
prestigiós
fotògraf i músic Pécsi
József (Jozsef Pesci).
El setembre de 1933, fugint de l'avanç del nazisme a
Hongria, es traslladà a
París (França), on retrobà ell ja
americanitzat Robert Capa, que hi havia
muntat un estudi, i completà la seva formació. A
París va fer foto fixa en
pel·lícules, retocà escenes de moda i
realitzà reportatges amb la seva càmera
Linhof per a l'agència de notícies francesa
Lutetia-Press. D'aquesta època són
els seus famosos treballs de fotografia realista Le
Marché aux puces (1933, que no es
publicarà fins el 1986 sota el
títol Mercado de pulgas
en la revista
mexicana Foto Zoom) i Reportage dans les cafés de Paris
(1934).
A més de realitzar obres realistes també
conreà la fotografia de caire
surrealista, com ara Hitlerei
(1937,
amb el dibuixant Wolfgang Burger). En 1937 el seu compromís
polític, ben igual
que Robert Capa, la portà a la Guerra Civil espanyola. A
Barcelona (Catalunya) entre
gener i juny de 1937 treballà per al Comitè de
Propaganda Exterior de la
Confederació Nacional del Treball (CNT). En aquests anys
bèl·lics col·laborà en
publicacions anarquistes (Libre-Studio,Mujeres Libres, Tiempos
Nuevos, Tierra y
Libertad, Umbral, etc.) i
altres
institucions propagandístiques republicanes. A
més de captar els fronts bèl·lics
i les col·lectivitzacions de diversos indrets de la
Península (Aragó, Catalunya,
Andalusia, Madrid, València), sobretot realitzà
fotografies i fotomuntatges de
la vida quotidiana i dels seus protagonistes (dones, infants,
treballadors, no
combatents, víctimes, etc.) en la reraguarda: Navidad
en España (1937), Vigilando
después del bombardeo (1937), Casas
bombardeades en Madrid (1937), Evacuación
de Terurel (1937), Esperando la
ración de comida (1937), Mujeres
esperando turno (1937), etc. Quan treballava com a redactora
gràfica per a
la revista Umbral,
conegué son futur
company, el pintor i escultor anarquista José Horna Lechuga,
i col·laborà amb
l'anarcofeminista Lucía Sánchez Saornil.
L'octubre de 1937 s'instal·là a
València (València, País
Valencià) i el desembre d'aquell any es traslladà
al
front bèl·lic de Terol (Aragó,
Espanya). El gener de 1938 retornà a Barcelona,
on realitzà nombroses fotografies al Barri Xino de la
ciutat, i en aquest
mateix any es casà amb José Horna. Amb el triomf
franquista la parella s'exilià
a París (França) portant-se una
col·lecció de 270 negatius sobre la guerra
d'Espanya en una capsa de llauna que no veurien la llum fins el 1979,
quan aquesta
va ser adquirida pel Ministeri de Cultura espanyol a oferiment de la
fotògrafa
i conservada a l'Arxiu de la Guerra Civil de Salamanca (Castella,
Espanya). En
1939 publicà a París la sèrie Poupées de
la peur. La invasió nazi l'obligà,
juntament amb son company, a exiliar-se.
El 17 d'octubre de 1939, després de rescatar son company
d'un camp de
concentració francès, embarcà a bord
del paquebot De Grasse al port de
Le Havre (Alta Normandia, França) cap a Nova
York (Nova York, EUA) i d'allà un nou vaixell la
desembarcà a Veracruz
(Veracruz, Mèxic), on arribà el 30 d'octubre. La
parella s'instal·là en una
casa de la Colonia Roma (número 198 del carrer Tabasco) de
la Ciutat de Mèxic. El
8 de desembre de 1939 publicà el conte visual Así
se va otro año, 1939 (rebatejat posteriorment Lo que va al cesto). A Mèxic
col·laborà
en importants publicacions periòdiques (Arquitectura
ENA, Arquitectos de
México, El Arte de
Cocinar, Diseño,Enigma, Foto
Zoom, Mapa, Mexico. This Month,Mujer de Hoy, Mujeres,Nosotros, Obras,Perfumes y Modas, Revista
de
Revistas, Revista de la Universidad
de México, Seguro social,S.nob, Tiempo,Todo, Vanidades,
etc.). En 1949 nasqué Norah
Horna, filla única de la parella. Entre 1958 i 1963 fou
professora de l'Escola
de Disseny i Artesanies de la Universitat Iberoamericana i entre 1973 i
1999 de
l'Escola Nacional d'Arts Plàstiques de la Universitat
Nacional Autònoma de
Mèxic (UNAM), on va forjà tota una nova
generació de fotògrafs contemporanis.
Durant molts anys realitzà nombrosos reportatges, molts
d'ells vinculats al
moviment surrealista, com ara La
evacuación de los sin culpa (1940), Tránsito
(1941), Noche Buena en Europa
(1942),Lucha contra las tinieblas (1944), Loquibanbia. La
Castañeda (1944), Asilo
para ancianos (1944), Títeres
en la
penitenciaría (1945), Corpo
sano
(1945), Historia de un vampiro... sucedió en
Coyoacán (1962), Fetiche.
Oda a la necrofília (1962), Fetiche.
Impromptu con arpa (1962), Fetiche.
Paraísos artificiales (1962), Mujer
y máscara (1963), Los
dulces de la
ciudad (1963), La ópera
del orden
(1962), Una noche en el Sanatorio de Muñecas
(1963), Recuento de una obra
(1995), etc. En 1963,
després de la mort de son company José Horna,
deixà de fer fotografies i es
consagrà a l'ensenyament. Fou íntima amiga de les
artistes Leonora Carrington,
i del seu company Imre Weisz (Chiki),
que ja coneixia a Hongria, i Remedios Varo. Tambéés relacionà estretament amb
Benjamin Péret, Edward James, Alejandro Jodorowsky,
Mathías Goeritz, Germán
Cueto, Pedro Friedeberg, Salvador Elizondo, Alfonso Reyes, Ricardo
Legorreta i
altres figures de la cultura mexicana. En 1985 donà bona una
part del seu arxiu
fotogràfic al Centre Nacional d'Investigació,
Documentació i Informació d'Arts
Plàstiques (CENIDIAP) de la Ciutat de Mèxic. Kati
Horna va morir el 19
d'octubre de 2000 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic).
Pòstumament la seva obra ha
estat reconeguda amb exposicions i homenatges arreu del món:
Universitat de
Salamanca (Salamanca, 1992 i 2012), Pallant House Gallery (Chichester,
2010),
Museo Amparo (Puebla, 2013-2014), MARCO (Monterrey, 2014), Le Jeu de
Paume (París,
2014), etc. Sa filla, Ana María Norah Horna y
Fernández, es dedica a conservar
i divulgar el patrimoni de sos pares des de l'Arxiu Privat de
Fotografia i
Gràfica Kati i José Horna.
Kati Horna
(1912-2000)
Actualització: 19-10-16