A ran les vagues d´Astúries de 1962, fer-ne pintades en solidaritat em costà les primeres detencions per part del Brigada Social de règim franquista. I també interrogatoris per part de la Brigada d´Informació de la Guàrdia Civil. De totes aquestes inicials accions antifeixistes i dels problemes que em comportaren i de rebot a la meva família--, en parla l´historiador Joan Mas Quetglas en el llibre Els mallorquins de Franco. La Falange i el Moviment Nacional (Palma, Documenta Balear, 2003). Hi trobareu una interessant referència a la pàgina 142. (Miquel López Crespí)
L´esquerra mallorquina i l´antifranquisme en els anys seixanta i setanta (I)
Miquel López Crespí, Ramon Socias, Miquel Ferrà Martorell i Guillem Frontera presentaren Diari de Balears a Sóller.
Com he escrit en un altre article, la participació en els Premis Ciutat de Palma com a membre del jurat de novel·la m´ha fet recordar aquells anys de finals dels seixanta quan, juntament amb Guillem Frontera, Antoni Vidal Ferrando, Maria Antònia Oliver, Llorenç Capellà i Gabriel Janer Manila, entre molts d´altres companys i companyes del gremi, començàvem a escriure. Quaranta anys d´escriure, de col·laboracions a la premsa, d´alegries i patiments d´ençà aquells llibres i premis literaris de finals dels seixanta i inici dels setanta!
No és estrany que els records i les emocions del passat tornin de cop, amb força inabastable.
Aleshores tots érem molt joves; la majoria dels escriptors del que s´ha anomenat la generació literària dels Setanta havíem nascut a mitjans dels quaranta i, evidentment, tant l´obra literària com les actituds polítiques que ja teníem alguns membres del gremi eren completament condicionades pels records familiars de la guerra i les vivències de la postguerra, per la lluita antifranquista i per la defensa aferrissada de la cultura catalana, marginada i perseguida per l´Estat.
Si pens en les circumstàncies que m´inpulsaren a escriure, hauré de recordar com era i com érem tots nosaltres!-- a mitjans dels seixanta quan a Mallorca es començaven a posar les bases de l´OCB i a València Raimon creava el que serien els himnes del jovent de finals dels seixanta: aquelles cançons màgiques, poètiques i absolutament revoltades contra l´establert com eren Al vent, Diguem no o, en el vessant amorós, Treballaré el teu cos. Més tard Raimon posaria música a Salvador Espriu i Ausiàs March, entre molts d´altres poetes catalans. Però això ja és una altra història.
A ran les vagues d´Astúries de 1962, fer-ne pintades en solidaritat em costà les primeres detencions per part del Brigada Social de règim franquista. I també interrogatoris per part de la Brigada d´Informació de la Guàrdia Civil. De totes aquestes inicials accions antifeixistes i dels problemes que em comportaren i de rebot a la meva família--, en parla l´historiador Joan Mas Quetglas en el llibre Els mallorquins de Franco. La Falange i el Moviment Nacional (Palma, Documenta Balear, 2003). Hi trobareu una interessant referència a la pàgina 142.
Sortosament, en els interrogatoris que em feren al tenebrós cau de la Social en el carrer de la Soledat número 8, i posteriorment en unes altres detencions fetes pel Servei d´Informació de la Guàrdia Civil de la caserna del carrer de General Riera, no sortí mai a rotllo la meva corresponsalia amb Ràdio Espanya Independent. Qui sap que m´haurien fet i que m´hauria pogut succeir si ho arriben a saber!
Aleshores ja portava molts d´anys de corresponsal d´aquella emissora antifranquista que emetia, controlada pel carrillisme, des de Bucarest. Però els sicaris polítics del règim mai no descobriren aquesta activitat clandestina. Ni la Brigada Social ni la Guàrdia Civil no s´assabentaren de la meva feina periodística d´oposició al règim, i si ho sabien cosa que dubt--, mai ho digueren ni em demanaren res en els interrogatoris d´aquells anys. Possiblement vaig tenir molta sort o també, el més probable, és que funcionaren les mesures recomanades per antics militants antifranquistes, companys i companyes de provada experiència en aquestes tasques de burlar la vigilància dels botxins. En referència als articles que enviava, i per dificultar a la policia la tasca d´investigació que poguessin portar a terme, hom havia de destruir els primers originals i enviar solament la tercera o quarta còpia de l´escrit a fi que el paper de calcar difuminàs els caràcters de la màquina d´escriure emprada. D´aquesta manera era quasi impossible, malgrat que l´escrit caigués en mans de la Social, que aquesta pogués certificar que s´havia picat amb tal o qual màquina d´escriure.
Així i tot, no cal dir-ho, els escrits sempre eren signats amb pseudònim mesura bàsica i imprescindible!-- i, precisament per aquesta causa, ni els mateixos receptors dels articles sabien el nom dels corresponsals.
Tot es feia lanonimat més absolut. Enviava a Bucarest via París, Roma o Estocolm-- les informacions més diverses, tot allò que imaginava que podia fer mal a la dictadura. El que sentia al carrer, a la botiga, a l´autobús, en els mercats, damunt la constant pujada del cost de la vida, l´encariment del pa, dels transports, la manca d´equipaments sanitaris, les reduïdes pensions per a la gent gran, l´atur, la quasi inexistència d´habitatges socials, la prepotència dels vencedors, les mentides damunt la història que sortien en aquella premsa censurada, escrita per falangistes i fidels pixatinters del franquisme... Llegia amb cura aquells fulls infectes, anticatalans i anticomunistes, plens de lloances al Caudillo, a les grans realitzacions del règim. Llegint entre línies podies trobar indicis d´alguna deficiència, defectes, problemes no resolts per les autoritats que, invariablement, una vegada comprovats, et servien per a fer arribar les informacions del que s´esdevenia a Mallorca a la resta de l´estat i del món.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)
Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)
Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)
Guillem Frontera guanya el premi Mercè Rodoreda de relats amb «La mar enfora»
Reus acollí ahir la tradicional gala de la Nit de Santa Llúcia, festa de les Lletres Catalanes
M.BONIN. Enviada especial a Reus.
«Com un arxipèlag de contes», així és com defineix Guillem Frontera, escriptor i periodista, el recull de relats que lha fet guanyador de la desena edició dels premis Mercè Rodoreda de narració breu. La mar enfora està format per una dotzena de contes que rememoren la infantesa del seu autor i, sobretot, una època: la de lilla de Mallorca abans de larribada del turisme.
Lobra de Frontera, però, no és una recreació nostàlgica del passat, sinó una evocació cap al futur. Lescriptor explica «el primer contacte, traumàtic, amb la cultura en un poble de linterior». Allà, la mecanització del camp irromp en un ambient en què la gent intenta «emergir cap a la llum, després duns segles danalfabetisme, pobresa i emigració».
Ahir vespre, en el marc de la 57a Nit de Santa Llúcia, es donaren a conèixer alguns dels títols que molt probablement protagonitzaran les llistes de més venuts la propera diada de Sant Jordi. Lacte dentrega de premis, en els quals sinclouen el Sant Jordi de novel·la i el Carles Riba de poesia, se celebrà a la ciutat de Reus. Enguany, el fil conductor de la vetlada fou el poeta i lingüista reusenc Gabriel Ferrater (1922-1972).
Lescriptor lleidatà Pep Coll (Passonada, 1949) sendugué el Sant Jordi de novel·la per lobra Les senyoretes de Lourdes. Es tracta de la biografia novel·lada de Bernadette Soubirous, una nina malaltissa fundadora de lobra de Lourdes quan, el 1858, assegurà que se li havia aparegut una dona amb un vestit blanc a la cova del famós santuari. Lobra de Coll ha estat premiada pel «mestratge en la seva construcció narrativa», que combina constants canvis de punt de vista.
Lobra finalista és el debut en el camp de la novel·la de Maria Dolors Farrés (Vic, 1962). Lhora quieta narra les intrigues dun monestir durant el XIV. Aquesta època negra i convulsa de lEdat Mitjana és el teló de fons duna història damor i passió de dos frares homosexuals.
Finalment, Larrel i la pluja, de Txema Martínez (Lleida, 1972) sendugué el Carles Riba de poesia. A mode de dietari poètic, lobra de Martínez recull les vivències dun personatge que, «a través de les seves lectures, es transforma i es va fent més persona», explicà. Totes les obres premiades es publicaran el febrer a Proa.
Diari de Balears (15-XII-07)