[15/10] «Les Tablettes» - «L'Action d'Art» - «Junge Anarchisten» - «Fanal» - «Documentos Históricos de España» - «Les Nouvelles Pacifistes» - «AIT» - «O Libertário» - Arzuffi - Mac Say - Poch - Prudhommeaux - Olcina - Lucchesi - Furuta - Busquère - Segura - Ortt - Caixal - Pelletier - Caba

Anarcoefemèrides del 15 d'octubre

Esdeveniments

- Surt Les Tablettes: Per l'octubre de 1916, en plena Gran Guerra, surt a Ginebra (Ginebra, Suïssa) el primer número de la revista mensual anarcopacifista Les Tablettes. Cécile Noverraz i Claude Le Maguet en seran els editors responsables i Alfred Ledrappier l'administrador. Publicació molt ben editada, s'il·lustrarà amb xilografies de Frans Masereel, fou creada per denunciar la guerra, però no des de la perspectiva de l'esquerra «zimmerwaldiana» o bolxevic, sinó des de les posicions anarquistes i de la filosofia de la no-violència tolstoiana. En aquesta línia, el número 23, de juny de 1917, publicarà el text de Tolstoi «Le patriotisme et la paix». Hi van col·laborar Pierre-Jean Jouve, Marcel Martinet, Le Maguet, Romain Rolland, Jean de Saint-Prix (Jean-Louis), Léon Werth, entre d'altres. En sortiren 27 números, l'últim el gener de 1919.

***

- Surt L'Action d'Art: El 15 d'octubre de 1919 surt a París (França) el primer número de la segona època del periòdic bimensual anarquista L'Action d'Art. Organe de l'individualisme héroïque (L'Acció d'Art. Òrgan de l'individualisme heroic). Publicat per André Colomer i Marcel Chapelon (Marcel Say), havia tingut una primera època en la qual es publicaren 18 números entre el 15 i el 25 de desembre de 1913. Era l'òrgan d'expressió del grup anarquista «Le Foyer d'Art Social» (El Fogall de l'Art Social). En aquesta segona època també alguns números es publicaren a Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània). L'«individualisme heroic» era una de les tendències de l'anarquisme d'aleshores. El 18 de gener de 1920, arran d'una reunió organitzada per L'Action d'Art, Marcel Say es pronuncià a favor dels«Comitès de la III Internacional», fet que provocà la ruptura amb André Colomer. Trobem articles de Georges Audibert, Pierre Chardon, André Colomer, Louis Dalgara, Henri Galoy, Ugo Giannatasio, André Guenon, Hauteclaire, Myrriam Liberson, Marise, Paul Meyer, Marcel Say i Marc Villers, entre d'altres; i dibuixos de L. R. Antrac i Jean-Paul Dubray. En sortiren vuit números, l'últim el 22 de maig de 1920. Aquesta revista influí força en el pensament d'André Breton.

***

- Surt Junge Anarchisten: Per l'octubre de 1923 surt a Leipzig i Dresde (Alemanya) --ciutats a les quals se sumaran més tard Berlín, Offenbach i Bautzen-- el primer número del periòdic mensual anarquista i anarcosindicalista Junge Anarchisten. Organ der Syndikalistisch-anarchistischen Jugend Deutschlands (Joves Anarquistes. Òrgan de la Joventut Anarcosindicalista d'Alemanya). La Syndikalistisch-anarchistischen Jugend Deutschlands (SAJD) va ser fundada en 1922 com a organització juvenil de la Freien Arbeiter-Union Deutschlands (FAUD) i Junge Anarchisten en serà l'òrgan d'expressió. Aquesta revista lluità contra el parlamentarisme i el nacionalsocialisme emergent. Els editors responsables van ser Otto Klemm i Georg Hepp, i en van ser redactors Paul Albrecht (Karl Keiderling), Reinhold Bush,Richard Busse, Karl Buttke, Willy Ermer,Max Hilse, Oskar Kanehl, Walter Kaps, Walter Kleschetzky, Walter Lenz, Parusch,Helmut Rüdiger, Walter Schuster, Jost Stein, Hugo Süss iHerbert Wehner, entre d'altres. Tirà entre 2.000 i 5.000 exemplars per número. Deixà de publicar-se oficialment en 1932, poc abans de la presa del poder pel nazisme, però el grup editor continuà realitzant tasques de manera clandestina. Després de la II Guerra Mundial la seva obra va ser continuada pels Anarcho-Syndikalistischen Jugendgruppen (ASJ, Grups de Joves Anarcosindicalistes) i per Theorie und Praxis de la SAJD.

***

- Surt Fanal: Per l'octubre de 1926 surt a Berlín (Alemanya) el primer número de la revista anarquista mensual Fanal. Anarchistische Monatsschrift. Organ der anarchistischen Vereinigung. Fou editada i redactada, gairebé exclusivament, per Erich Mühsam i era la continuació de la revista Kain (Munic, 1911-1914, 1918-1919). D'antuvi independent, esdevindrà òrgan de la Federació Anarquista. En 1929 publicà un número especial sobre la Revolució dels Consells --«Von Eisner bis Levine. Die Entstehung der bayerischen Räterepublik» (D'Eisner a Levine. El sorgiment de la República Soviètica de Baviera). Es publicarà fins al número de juliol-agost de 1931, quan serà prohibida. Això no obstant, es van editar quatre circulars de Fanal en 1932 i una última en 1933 que contenia la declaració «Die Befreiung der Gesellschaft vom Staat. Was ist Kommunistischer Anarchismus?» (L'alliberament de la societat de l'Estat. Què és l'anarquisme comunista?). Fanal deixà de publicar-se quan Mühsam fou detingut arran de l'incendi del Reichstag, el 28 de febrer de 1933. Posteriorment fou reeditat en facsímil en diverses ocasions.

***

- Surt Documentos Históricos de España: Per l'octubre de 1937 surt a Buenos Aires (Argentina) el primer número de la revista Documentos Históricos de España. Publicación mensual. Editada pel Servei de Propaganda d'Espanya de la Federación Anarquista Comunista Argentina (FACA) i administrada per Juan Pereyra, recopilava en forma de col·lecció articles publicats en periòdics anarquistes peninsulars (Acracia, Agitación, ¡A vencer!, Castilla Libre, El Combate, CEFA, CNT-FAI, CNT Marítima,Fragua Social, Frente Libertario, Juventud Consciente, Juventud Libre, Línea de Fuego, La Noche, Mujeres Libres, Revolución,Ruta, Sembrador, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad,UGT-CNT, ¡Victoria!, etc.) sobre temes de la Revolució espanyola que contrarestar la propaganda oficial i la censura dels Estats i de la burgesia. Trobem articles de Diego Abad de Santillán, Amezcua, Eduard Borràs, Francisco Crespo, John Dos Passos, Ezequiel Enderiz, Joan García Oliver, Pedro Herrera, Juana Iglesias, Gaston Leval, Félix Martí Ibáñez, Alfonso Miguel, Navalpotro, Gonzalo de Reparaz, Mariano Román, Luis Romero,Ángel Vázquez Barranco, entre molts altres. Mauro Bajatierra envià nombroses fotografies per il·lustrar la publicació. La FACA, a més d'aquesta revista, edità llibres i fullets sobre la guerra i les conquestes de la revolució a la Península. D'antuvi sortí mensualment, però acabà publicant-se irregularment. Se'n van editar 11 números, l'últim el maig de 1939, amb el triomf franquista.

***

- Surt Les Nouvelles Pacifistes: El 15 d'octubre de 1949 surt a París (França) el primer número del periòdic bimensual llibertari Les Nouvelles Pacifistes, publiées sous les auspices de la Confédération Générale Pacifiste. Portà l'epígraf«Per la pau, fora de la política». Els redactors d'aquesta publicació anarcopacifista, òrgan de la Confederació General Pacifista (CGP), van ser Pierre Bergé i Louis Louvet, i va ser administrada per André Maille. Trobem articles de M. P. T. Acharya, A. F. Baillot, Alphonse Barbé, Grace M. Beaton, Simone de Beauvoir, Pierre Bergé, René Biso, Charles-Auguste Bontemps, Wolfgang Borchert, Lucien Brochon, Marie-Louise Cavalier, Félicien Challaye, Émile-Auguste Chartier (Alain), Jules Chavat, Chont-Luchont, Albert De Jong, Louis-Ferdinand Destouches (Céline), Marcel Dieu (Hem Day), Franck Emmanuel, Marthe Goulliart, Noëlle Grange, E. Granguillotte, M. Guicheteau, Louise Guieysse, Hainer, Shinzo Hamai, Gaston Havard (Jean Marestan), Dr. Hellas, Jeanne Humbert, Robert Jospin, Gérard de Lacaze-Duthiers, Charles-Ange Laisant, Maurice Laisant, Rachel Lantier, Peer Lavirgule, Louis Louvet, André Maille, Edmondo Marcucci, Pierre Martin, Jean-Bernard Moreau, Pierre Mualdes, Roger A. Paon, Réginald Reynolds, Rudolf Rocker, Pierre Ruff, Ruffier, Otto-Maria Saenger-Pascendi, Antoine de Saint-Exupéry, Bernard Salmon, Jean-Paul Sartre, Scepi, Claude-Henri Sellier, Jean Souvenance, Max Stierwaldt, André Thiebaud, Louis Tort, Troubat Le Houx, René Valfort, Émile Véran, Samuel Vergine i Madeleine Vernet, entre d'altres. En sortiren nou números, l'últim l'1 d'abril de 1950.

***

- Surt AIT:Per l'octubre de 1956 surt a París (França) el primer número del periòdic mensual AIT.Órgano de la Asociación Internacional de los Trabajadores --el subtítol canviarà nombroses vegades. Era successor del Bulletin de l'AIT, també publicat a París entre 1953 i 1956. D'antuvi trilingüe (castellà, francès, italià), va passar ràpidament a ser bilingüe (castellà, francès). El gerent fou Étienne Guillemau i el responsable de la redacció Joseph Esgleas. Els principals col·laboradors van ser Gregori Balkanski, P. Beauregard, José Muñoz Congost, Cosme Paules del Toro, Pérez Guzmán i Carlos M. Rama. A partir de 1959 s'imprimirà a Tolosa de Llenguadoc. L'abril de 1965 suspendrà la publicació, després de sortir-ne 70 números, però reapareixerà a Llemotges entre 1970 i 1978, per ser finalment assimilat per Le Combat Syndicaliste.

***

- Surt O Libertário: Per l'octubre de 1960 surt a São Paulo (São Paulo, Brasil) el primer número del periòdic O Libertário. Portava l'epígraf: «Anteposar el lliure examen al dogma, i la llibertat a totes les coaccions, són els principis bàsics de l'anarquisme.» El director responsable d'aquesta publicació anarquista va ser Pedro Catallo, però a partir del número 5, per motius de salut, va ser substituït per Lucas Gabriel. Hi van col·laborar Edgard Louenroth, Juan Le Vagre, Frederica Montseny, P. Drinho, Gregório Naso, Osvaldo Salgueiro, Pedro Catallo, Germinal Louenroth, Lucas Gabriel i Mário Dos Santos, entre d'altres. Amb periodicitat irregular sortí fins al 1964.

Naixements

- Santo Fermo Arzuffi: El 15 d'octubre de 1879 neix a Bèrgam (Llombardia, Itàlia) l'obrer forner anarquista Santo Fermo Arzuffi, conegut com Sante. Sos pares es deien Luigi Arzuffi i Faustina Franzini i va fer els estudis elementals. Internat l'octubre de 1898 a l'hospital de Bèrgam, va fer propaganda socialista revolucionària entre els pacients, especialment els pagesos, fins al punt que el metge li va prendre periòdics, revistes i opuscles socialistes. El 3 de juliol de 1900 va ser condemnat pel Tribunal de Brescia (Llombardia, Itàlia) a 16 mesos i 20 dies de presó per robatori. La seva feina de forner a les fleques no era contínua i sovint es trobava amb altres obrers forners a bodega de la Campana, al popular carrer de San Lazzaro de Bèrgam. El 7 d'agost de 1902 va ser detingut pels carrabiners a Ardesio (Llombardia, Itàlia) per apologia del regicidi; jutjat per aquest delicte, va ser condemnat pel Tribunal de Bèrgam l'11 d'agost d'aquell any a quatre mesos de presó i a una multa de 150 lires. El 15 de juliol de 1904 el Tribunal de Bèrgam novament el condemnà a dos anys de reclusió i a un de vigilància especial per robatori reincident. Reclòs a la presó de Brescia, després passà a la de Pallanza (Piemont, Itàlia). Un cop lliure, mantingué correspondència amb militants d'altres localitats, reben fullets i impresos. L'abril de 1908 va ser denunciat, amb Bianchi, Alessandro Caglioni, A. Paratico i Zanardi, com un dels promotors de la vaga general del 4 d'abril de 1908 i instigador dels danys originats arran dels fets (trencament de vidres de les fleques, etc.) esdevinguts durant la nit del 24 d'abril de 1908, a més de per resistència a la força pública. El maig de 1911 es declarà sindicalista revolucionari. Durant l'estiu i tardor de 1914 formà part del Grup Llibertari de Bèrgam, fundat a començament d'agost. En 1921 es traslladà a Gènova (Ligúria, Itàlia), on passà temporades sense feina a les fleques. En 1923 va ser condemnat a 16 dies de presó per robatori. En 1929 retornà a Bèrgam i el 23 d'octubre de 1930 va ser denunciat per ofenses contra Benito Mussolini en una bodega, però el procés no tingué lloc. Santo Fermo Arzuffi va morir d'un atac de cor el 30 de març de 1932 a Bèrgam (Llombardia, Itàlia).

***

- Stephen Mac Say:El 15 d'octubre de 1884 neix a Beaurepaire-sur-Sambre (Nord-Pas-de-Calais, França) el professor, apicultor i militant i propagandista anarquista Stanislas Alcide Masset, més conegut com Stephen Mac Say i també com L'Anarque. Com a docent és va oposar ben aviat a l'ensenyament «oficial» i en 1906, amb sa companya Marie-Adèle Anciaux (Mary Smiles), es va incorporar a l'escola llibertària de Sébastein Faure «La Ruche», que havia fundat el gener de 1904 a Rambouillet, on tots dos ensenyaran fins a 1910. En 1909 fundà el periòdic Le Fouet, òrgan del «Grup d'Acció de les regions d'Avesnes, de Verviers i de Valenciennes» A partir de 1910 Mac Say deixarà definitivament l'ensenyament i esdevindrà firaire i, després de la guerra, apicultor. Abans de la Gran Guerra col·laborà en nombroses publicacions llibertàries, com ara L'Anarchie, Le Combat, Le Combat Social,Le Cri Populaire, Le Cubillot, L'École Rénovée, Hors du Troupeau, L'Idée Libre, L'Insurgé,Le Libertaire, Les Réfractaires, Les Temps Nouveaux, etc. Durant la Gran Guerra, encara que donat de baixa pel servei militar i inscrit amb el«Carnet B» dels antimilitaristes, es refugia amb sa companya a la Creuse (centre de França), intentant fugir dels maldecaps que els reporten les seves idees antimilitaristes. Entre 1915 i 1917 publicarà en els periòdics d'Émile Armand Pendant la Mêlée i Par-delà la Mêlée. Després de la guerra reprèn les seves activitats militants i particularment les seves col·laboracions regulars en la premsa anarquista (L'En Dehors, Le Libertaire,Les Temps Nouveaux,L'Anarchie, Le Combat, Controverse,L'Émancipateur,Germinal, Le Réfractaire,Le Semeur de Normandie, La Vie Universelle, La Voix Libertaire, etc.) i en la redacció de l'Encyclopédie Anarchiste, de Sébastien Faure. Denunciat com a jueu durant la Segona Guerra Mundial --que, dit de passada, era fals-- és de bell nou obligat a deixar ca seva amb Mary. Després de la II Guerra Mundial col·laborarà en el primer número de L'Unique, en Contre-Courant i en Le Monde Libertaire. Humanista i amant de la natura, escriurà nombrosos llibres i fulletons contra la vivisecció --va ser membre fundador de la Lliga Francesa contra la Vivisecció--, així com de temes educatius i de salut: Vers l'éducation humaine: la laïque contre l'enfant (1911), Révoltes et sanglots: poèmes (1913), La fable:étude (1927), De Fourier à Godin: le Familistère de Guise (1928), Le problème du logement: du logis des siècles à l'habitat normal (1930), La chanson des urnes et des lois (1939), À l'enseigne du Christ: les histrions de la foi (1952), Un genre mineur qu'a touché le génie, la fable: joyau des ans à travers les peuples et les âges... (1963), Propos sans égards (1964), Les facultés animales (1967), La vivisection, ce crime: science dévoyée, médecine meurtrière (1969), L'histoire devant l'homme et devant l'enfant: pauvreté et nocivité de l'histoire (1972), etc. Dos dies abans de morir participà en una reunió de la Unió Pacifista de Chartres, de la qual era membre. Mac Say va morir el 14 de març de 1972 a Morancez (Centre, França) i fou enterrat al cementiri de Beaurepaire.

***

- Amparo Poch y Gascón: El 15 d'octubre de 1902 neix a Saragossa (Aragó, Espanya) la militant anarcofeminista i propagandista de la llibertat sexual Amparo Poch y Gascón. Nascuda en una família modesta, després d'estudiar Magisteri, va ser una de les primeres dones a llicenciar-se en Medicina a la Universitat de Saragossa, premi extraordinari de llicenciatura en Medicina (1928-1929). Després dels seus estudis de Medicina i sociologia, va posar la seva saviesa al servei de les dones. Especialitzada en puericultura, imparteix cursos sobre educació sexual i maternitat responsable a ateneus i universitats. Cofundadora de «Mujeres Libres», juntament amb Mercedes Comaposada i Lucía Sánchez Saornil entre otras, en 1936, escriu nombrosos articles en diverses revistes llibertàries (Revista Blanca,Tiempos Nuevos, Tierra y Libertad, Generación Consciente,Estudios, Mujeres Libres, etc.) i fundarà el Grup Ogino. En 1936 va participar en la creació de la Lliga Hispànica contra la Guerra, secció espanyola de la Internacional de Resistents contra la Guerra (WRI). Durant la Revolució va ser nomenada directora de l'Assistència Social a València i s'ocuparà dels nins refugiats a les granges escoles a Madrid, col·laborant estretament amb Frederica Montseny en el Ministeri de Sanitat --el càrrec de ministra de Sanitat s'havia pensat per a ella, però finalment va ser rebutjada per la seva pertinença a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El desembre de 1937, a Barcelona, participa en el projecte del Casal de la Dona Treballadora, lloc de trobada, intercanvi i educació per a les dones. En 1939, durant el seu exili a França, intentarà ajudar a milers de refugiats confinats als camps de concentració enquadrada en la Creu Roja República Espanyola. Establerta a Tolosa de Llenguadoc, dirigirà l'Hospital de Varsòvia de la ciutat, on passaran nombrosos guerrillers espanyols. Sempre disposada a socórrer refugiats i practicar la solidaritat li va sorprendre la mort quan es disposava a traslladar-se a Algèria per atendre els ferits de guerra en lluita contra l'imperialisme francès. Va publicar, a més de la novel·la breu Amor,La cartilla de consejos a las madres (1931), La vida sexual de la mujer (1932) i Elogio del amor libre (1936), entre altres obres. Amparo Poch y Gascón va morir el 15 d'abril de 1968 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). El 15 d'octubre de 2002, data del centenari del seu naixement, el rector de la Universitat de Saragossa, Felipe Pétriz, va descobrir la placa que batejar una de les sales del Paranimfs Universitari amb el nom d'Amparo Poch; un carrer de Saragossa també porta el seu nom.

***

- André Prudhommeaux: El 15 d'octubre de 1902 neix al Familisteri de Guisa (Picardia, França) --comunitat fourierista fundada per son besoncle Jean-Baptiste André Godin-- el militant, primer comunista revolucionari, després anarquista, André Jean Eugène Prudhommeaux, també conegut com André Prunier i Jean Cello. Era fill de Jules Prudhommeaux, enginyer agrònom, editor i publicista llibertari. Amb sa companya Dora Ris (Dori), nascuda el 8 de novembre de 1907 a Suïssa, va obrir a París la Librairie Ouvrière, una llibreria especialitzada en història social i també emprada com a lloc de debats dels grups comunistes dissidents. Entre 1929 i 1930, amb Jean Dautry, va editar L'Ouvrier Communiste,òrgan dels grups d'obrers comunistes. A començaments dels anys trenta, després d'un viatge a Alemanya (Berlín i Leipzig) i d'establir contactes amb grups llibertaris, la parella va esdevenir anarquista i van col·laborar en la premsa llibertària, denunciant-hi la política dels bolxevics a Alemanya. Prudhommeaux va participar activament en 1933 en el comitè de defensa del company Marinus van der Lubbe, i va animar, amb Volin, el periòdic Terre Libre,òrgan de la Federació Anarquista Francesa (FAF). En 1936 va marxar a Barcelona, on va publicar, amb Aristide Lapeyre, els primers números del periòdic L'Espagne antifasciste i La Nouvelle Espagne Antifasciste, i van participar amb el grup«Los Amigos de Durruti». De tornada a França, va publicar a Nimes  L'Espagne nouvelle (1937-1939), molt crítica amb la participació ministerial de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Durant la II Guerra Mundial es va refugiar a Suïssa a casa de sos sogres, realitzant tasques literàries (crítica, traducció, emissions radiofòniques, etc.), ja que tenia prohibides les activitats polítiques. Amb l'Alliberament, va tornar a França en 1946, establint-se a Versalles, i va col·laborar amb Le Libertaire i, a partir de 1954, amb Le Monde Libertaire,òrgan de la nova Federació Anarquista (FA). En aquells anys va fomentar el Cercle Llibertari d'Estudiants (CLE). Entre 1948 i 1958 va ser secretari general de la Comissió de Relacions Internacionals Anarquistes (CRIA) i des de 1956 secretari de relacions internacionals de l'FA. Va escriure nombrosos articles en la premsa anarquista internacional (L'Unique, Contre-Courant,Pages Libres, Défense de l'homme, Volontà, Freedom,L'Adunata dei Refrattari,Pensée et Action, etc.) i és autor d'Spartacus et la commune de Berlin (1934), Catalogne (1936-1937) (1937), Catalogne libertaire(1946), Espagne libertaire (1955), etc. André Prudhommeaux va morir el 13 de novembre de 1968 a Versalles (Illa de França, França) després de patir llargament la malaltia de Parkinson. El seu arxiu personal i familiar es troba dipositat des de 1987 a l'lnternational Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

- Arseni Olcina Esteve: El 15 d'octubre de 1909 neix a Alcoi (Alcoià, País Valencià) el periodista, escriptor i militant anarcosindicalista Arseni Olcina Esteve, conegut sota el pseudònim A. Rolcest. Son pare es deia també Arseni Olcina, periodista i mestre d'escola alcoià influït per la pedagogia moderna i amb inclinacions poètiques, i sa mare Amàlia Esteve. Durant la dictadura de Primo de Rivera fou corresponsal per diferents periòdics alacantins i menorquins (El Luchador, Diario de Alicante,El Bien Público, etc.), on publicà els primers contes. Arran de les seves cròniques sobre la vaga tèxtil de la primavera de 1927 i de les seves crítiques a les autoritats locals es va veure obligat el juliol d'aquell any a fugir d'Alcoi i instal·lar-se a València. Després milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Alacant (Alacantí, País Valencià). En 1933 publicà el fullet Nieve i el setembre de 1934 va fer un míting amb Serafín Aliaga Lledó i Sebastià Ballesta Castelló a Alacant. Quan esclatà la guerra civil s'enrolà en la «Columna de Ferro» i fou redactor del seu portaveu, Línia de Fuego, el qual codirigí des de La Pobla de Valverde (Terol, Aragó, Espanya). En 1938 la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) li publicà el seu llibre de memòries Dum-Dum. Trazos de la revolución y la guerra. Trobem articles seus en diferents publicacions llibertàries, com ara Al Margen, Fragua Social, Libre Studio, Nosotros,Nervio, Umbral, etc. En 1940 va ser processat pel franquisme. Entre finals dels anys quaranta i els vuitanta visqué, com molts altres militants llibertaris, de la redacció de centenars de novel·letes populars bèl·liques, policíaques i de l'oest, publicades gairebé sempre sota el pseudònim A. Rolcest, en les editorials Bruguera i Valenciana. Sa germana Amèlia va escriure novel·la rosa sota els pseudònims Celia Bravo i Lucila Mataix.

Defuncions

- Oreste Lucchesi: El 15 d'octubre de 1904 mor a l'illa de Nisida (Illes Flegree, Nàpols, Campània, Itàlia) l'anarquista Oreste Lucchesi, també conegut com Bianchetto i Antonio Mazzini. Havia nascut el 6 d'agost de 1859 –altres fonts citen el 8 d'agost– a Liorna (Toscana, Itàlia). Sos pares es deien Luigi Lucchesi i Agnese Costa, i tenia un germà i quatre germanes. Després de fer sis mesos de servei militar, treballà en diversos oficis (sabater, cerveser, tipògraf, drapaire, etc.). El 25 de setembre de 1887, amb Agesilao Canigiani (Givo), intentà assassinar al cafè Alfieri de Liorna a cops de ganivet dos republicans, Giuseppe Tucci i Ferruccio Nigiotti, culpables d'haver bufetejat l'anarquista Giovanni Lascalfare durant una baralla política. Jutjat l'11 de desembre de 1887, va ser condemnat a quatre anys de presó per«cops i ferides». En 1893 va ser condemnat a 10 mesos de reclusió per haver apunyalat un vell de seixanta anys. En una altra ocasió va ser condemnat per«ús d'armes de foc» i diverses vegades va ser detingut com a «anarquista militant». En 1894 treballava com a descarregador en el negoci de Giovanni Marchi de Liorna. El 29 de juny d'aquell any, va ser detingut, i posteriorment alliberat, després d'una brega amb un tal Alfredo Ristori. L'1 de juliol de 1894 apunyalà de mort a Liorna Giuseppe Bandi, director propietari dels diaris La Gazzetta Livornese iIl Telegrafo i autor d'articles antianarquistes, quan en una carrossa descoberta es dirigia al periòdic. L'endemà fugí de Liorna, disfressat, en un bot manat per ell mateix cap a Centuri (Còrsega), on arribà el 3 de juliol; però, denunciat per la seva amant, seduïda per la recompensa de 2.000 francs que les autoritats donaven a qui portés a la seva detenció, la policia francesa el posà sota vigilància just arribar-hi. Després de passar per les poblacions corses de Nonza i de San Fiorenzo, el 14 de juliol de 1894 va ser detingut a Bastia (Còrsega). Durant l'interrogatori va dir que s'anomenava Antonio Mazzini, que estava embarcat en la tartana Umberto I ancorada a San Fiorenzo i que res tenia a veure amb la mort de Bandi. El 30 de juliol de 1894 va ser lliurat per les autoritats franceses a les italianes i embarcat a bord del paquebot Palestina cap a Liorna, on fou tancat a la presó dels Dominicans. Jutjat entre el 2 i el 22 de maig de 1895 a Florència (Toscana, Itàlia), amb els seus còmplices Amerigo Franchi (Polsacco o Pisanino) i Rosolino Romiti, considerat l'instigador del crim, van ser condemnats a 30 anys de reclusió. Oreste Lucchesi va morir el 15 d'octubre de 1904 a l'establiment penitenciari de l'illa de Nisida (Illes Flegree, Nàpols, Campània, Itàlia).

***

- Daijiro Furuta: El 15 d'octubre de 1925 és executat al Japó el militant anarquista Daijiro Furuta. Havia nascut l'1 de gener de 1900 a Tòquio (Japó). Després d'haver obtingut el diploma d'estudis secundaris, entrà en la Universitat de Waseda i en 1919 s'adherí a la «Shakaishugi Dantai Minjin Dömeikai» (Federació Popular dels Grups Socialistes) i en la Federació de Construcció, però abandonà dos anys després aquestes organitzacions per militar en l'anarquisme. Amb Yoshinaga Watanabe i Arata Nagashima marxarà al departament de Saitama i organitzarà el moviment anarquista camperol a Hasuda. Amb aquests dos companys creà la «Kosakunin Kai» (Societat dels Petits Grangers) i el periòdic Kosakunin (Petits Grangers). Malgrat els seus esforços, els resultats foren decebedors. Durant aquestes activitats, conegué Tetsu Nakahama, poc abans de la dissolució de l'organització el juny de 1922. Amb sos amics crearà la «Girochin Sha» (Societat de la Guillotina), grup anarcoil·legalista armat que prepararà l'atemptat contra el príncep d'Anglaterra, en ocasió d'una visita al Japó, i contra el regent de l'Imperi Japonès. Per finançar les seves activitats es dediquen a atracar bancs i en el curs d'un robatori en un banc d'Osaka matarà un empleat. També participà en l'atemptat contra el general Masatarô Fukuda, responsable directe de l'assassinat de l'intel·lectual anarquista Sakai Osugi, i en diversos atemptats amb explosius. El 10 de setembre de 1924 fou detingut amb Genjiro Muraki al seu amagatall de Tòquio i el 10 de setembre de 1925 fou jutjat i condemnat a mort. Daijiro Furuta fou penjat el 15 d'octubre de 1925 després d'haver rebutjar fer cap apel·lació. Les memòries del«terrorista de gran cor», com era anomenat, --Shi No zange (Confessió davant mort, 1926) i Shikeishû No Omoide (Confessió d'un condemnat a mort, 1930)--, redactades a la garjola i publicades després de la seva execució, tingueren una gran difusió.

***

- Victor Busquère: El 15 d'octubre de 1936 mor a Toló (Provença, Occitània) l'anarquista, antimilitarista i sindicalista revolucionari Victor Marius Busquère. Havia nascut el 13 de novembre de 1876 a Sieis Forns lei Plaias (Provença, Occitània). Era fill d'un miner anarquista originari de l'Alt Loira que esdevingué obrer de l'Arsenal de la Marina Nacional –drassanes dels vaixells de guerra– de Toló (Provença, Occitània). Residia al barri de Pont-de-Bois de Toló, amb sa companya i un infant. El 20 de març de 1894 entrà a treballar al taller de la caldereria petita de l'Arsenal i en 1902 va li va atorgar la titularitat del lloc de feina. En 1895 s'allistà en l'Artilleria de Marina, on romangué fins el 1898, quan fou admès al taller de bastiments de ferro. El febrer de 1902 passà a treballar a la caldereria gran, on fou sancionat en diverses ocasions per no respectar la disciplina interior. En 1904 fou un dels fundadors del Grup Antimilitarista de Toló i en 1907 del grup anarquista «La Jeunesse Libre» (La Joventut Lliure). També fou secretari de la secció local de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA), que havia estat fundada en 1904 per Antoine Bertrand, i membre del Sindicat d'Obrers del Port. El 15 de novembre de 1904, amb Henri Riémer, Ernest Nahon i Jean Marestan, organitzà un míting a la Borsa del Treball, amb Miguel Almereyda i Francis Jourdain com a oradors. Entre el 14 i el 16 de novembre de 1905, durant la vaga general de l'Arsenal de la Marina Nacional de Toló, convocada per a defensar els drets sindicals de sis obrers sancionats, entre ells Victor Pengam, fou membre de la Comissió Executiva de Vaga i un dels delegats, amb Auguste Berthon i Ange Frès, que marxà cap a París (França) per a entrevistar-se amb el ministre de Marina, entrevista de la qual rendí comptes el 28 de novembre en una assemblea general d'uns sis mil obrers. El 26 de febrer de 1906 el seu domicili, com el d'altres antimilitaristes (Benjamin Faissole, Henri Riémer, Henri Jourdan, Pelosi, Eugène Cholet i Jean Cervelli), va ser escorcollat per la policia, trobant-se nombrós material propagandístic. Entre 1906 i 1907 fou corresponsal de La Guerre Sociale. En 1907 esdevingué administrador de la Unió de Cambres Sindicals Obreres (UCSO) del departament del Var i el 23 de desembre d'aquell any la representà en una desfilada d'obrers agrícoles d'Ieras (Provença, Occitània) en vaga; en aquesta ocasió, el sotsprefecte de la policia el qualificà com «antimilitarista destacat» i «vaguista consumat». El novembre de 1908, acusada per la policia de ser una «agència de deserció», la seu del grup «La Jeunesse Libre», al número 14 del carrer Nicolas Laugier de Toló, va ser escorcollada, així com el seu domicili del carrer del Chemin-de-Fer-au-Pont-de-Bois. Durant les eleccions legislatives de 1910 es presentà com a candidat abstencionista per a la circumscripció de Draguinhan (Provença, Occitània), enfrontant-se amb el socialista Gustave Fourment de laSecció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO). El 3 de maig de 1910 el setmanari de la Federació SFIO Le Cri du Var anuncià que havia estat exclòs del Sindicat d'Obrers de l'Arsenal. El gener de 1917 passà a treballar al taller de reparacions i el juliol de 1919 entrà a formar part del Comitè d'Acció dels No-Desmobilitzats, desconeixent si finalment va ser enviat al front. L'agost de 1919 fou candidat a la Comissió Administrativa del Sindicat, però no va ser elegit. Participà en la vaga que se celebrà entre el 6 i el 8 de maig de 1920 i per aquest motiu se li van retenir 24 dies de salari. Després formà part del Comitè per l'Amnistia Integral, participant en nombroses reunions. El 7 de març de 1922 va ser nomenat secretari adjunt de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU) i el 17 de març de 1922 va ser nomenat delegat de la Unió Local de la CGTU que s'havia constituït, oposant-se a Toussaint Flandrin, que preconitzava una entesa amb els comunistes. Quan pogué, en 1922, deixà l'Arsenal amb 302 mesos antiguitat i el 9 de juliol d'aquell any es jubilà.

***

- Pedro Segura Varela: El 15 d'octubre de 1955 mor al barri d'Horta de Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Pedro Segura Varela. Havia nascut cap el 1909. Militant de la Secció de la Construcció del Sindicat d'Oficis Diversos de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Sant Feliu de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya), quan l'aixecament feixista de juliol de 1936 s'enrolà com a milicià en la «Centúria Peñalver» i lluità al front d'Aragó (Letux, Belchite, etc.). Contrari a la militarització de les milícies, l'abril de 1937 abandonà el front, però en 1938 hi retornà, combatent a la zona centre de la Península fins el final de la guerra. Apressat per les tropes franquistes, va ser tancat governativament a diverses presons (Sant Feliu de Llobregat, Barcelona i Saragossa). En 1944 va posat en llibertat provisional i va estar vigilat fins al seu final. Pedro Segura Varela va morir com a conseqüència d'una operació d'apendicitis el 15 d'octubre de 1955 a la Clínica General d'Assegurances d'Horta de Barcelona (Catalunya).

***

- Felix Ortt: El 15 d'octubre de 1959 mor a Soest (Utrecht, Països Baixos) el naturòpata, pensador humanista i anarcocristià Felix Louis Ortt, conegut com Felix. Havia nascut el 9 de juny de 1866 a Groningen (Groningen, Països Baixos). Sos pares van ser Jacob Reinoud Theodoor Ortt, alt funcionari del Rijkswaterstaat --departament per al manteniment dels dics, carreteres, ponts i navegabilitat dels canals del Ministeri d'Infraestructures i Medi Ambient dels Països Baixos-- i Leontine Louise Josephine de Raikem. Provenia d'una família protestant ortodoxa força estricta i la instrucció bíblica que el seu tutor Issac da Costa T. M. Looman li va ensenyar exercí sobre ell una gran influència. A Haarlem va fer els estudis primaris i secundaris. A partir de 1883, seguint la tradició familiar, estudià enginyeria civil  a l'Escola Politècnica de Delft i en 1887 sortí llicenciat especialitzat en hidrografia. En 1888 entrà a treballar, com era d'esperar, al Rijkswaterstaat. Quan feia feina al nou canal de Merwede va contreure la malària; incurable segons la medicina establerta, aconseguí guarir-se gràcies a la naturopatia. Això el portà al vegetarianisme, a fer-se abstemi i reivindicar una vida sana. En 1894, quan treballava a les oficines del Rijkswaterstaat de l'Haia, va ser traslladat per raons de salut a Brielle. En 1895 creà el «Sistema Ortt-De Bruin», unes taules de les marees de la costa holandesa que s'han emprat fins ara. En 1899, quan ja la seva forma de pensar s'havia «anarquitzat», abandonà la seva feina ja que els seus estudis apuntaven a un ús militar del port de Den Helder. També en aquesta època rebutjà el seu títol nobiliari i la seva herència i abandonà l'Església Reformada Holandesa en la qual havia tingut càrrecs. Membre de la Nederlandsche Bond ter Bestrijding van de Vivisectie (NBBV, Lliga Holandesa contra la Vivisecció), esdevindrà el secretari del seu fundador, C. van der Hucht-Kerkhoven. Fins al final de sa vida lluitarà contra la vivisecció, redactant informes i escrivint articles i llibrets. Com a propagandista del vegetarianisme i de l'abstinència total es posà en contacte amb l'ala radical dels joves de l'Església Reformada Holandesa organitzats en la Nederlandsche Protestantenbond (NPB, Lliga Protestant Holandesa), que publicava el periòdic De Hervorming (La Reforma). Aquest grup de joves radicals es va veure fortament influenciat pel pensament socialreligiós de Lev Tolstoi i es van definir com a«cristians anarquistes» i antiviolents. En 1897 aquest grup es va independitzar de l'NPB i edità la revista Vrede (Pau). Aquest mateix any Ortt va escriure Christelijk anarchisme (Anarquisme cristià), que després va ser editat sota el títol Het beginsel der liefde (El principi de l'amor). A més de Tolstoi, el seu pensament es va veure influenciat per Frederic van Eaden, que havia conegut en la joventut i que era membre de la Vereeniging Gemeenschappelijk Grondbezit (Lliga per a la possessió comuna de la terra), organització que reivindicava la creació d'indústries i la gestió de l'agricultura de manera autogestionada pels propis treballadors. També milità en la Vereeniging Gemeenschappelijk Grondbezit i durant un temps va ser editor del seu òrgan d'expressió De Pionier (El Pioner). Els anarcocristians holandesos crearen la Vereeniging Internationale Broederschap (VIB, Societat de la Fraternitat Internacional), que tenia com a missió la creació de colònies autogestionades basades en la igualtat i en la fraternitat seguint les passes del cristianisme primitiu. En 1899 crearen a Blaricum una colònia amb terres molt pobres adquirida pel professor Jac. Van Rees, que finalment no va unir-se a la colònia. Van participar en aquest projecte J.K. van der Veer, Lodewijk van Mierop, Anne de Koe i S.C. Kylstra, entre altres. En 1900 Ortt publicà Denkbeelden van een christen-anarchist (Pensaments d'un anarquista cristià) i en 1903 Het streven der christen-anarchisten (L'objectiu dels anarquistes cristians). Entre 1902 i 1903 s'incorporà a la colònia i treballà en la impremta i en l'editorial, alhora que feia tasques de naturòpata. Durant la gran vaga ferroviària de 1903, el comitè de vaga es va reunir a la colònia i aquest fet desencadenà l'animadversió de les classes dominats de les poblacions properes de Laren i Blaricum que acusaren els colons de «menjadors d'herba» i«nudistes». Un grup d'aquests desafectes, ebris de vi, calà foc els edificis de la colònia i els seus pobladors van haver de fugir sota la protecció de la policia. En tornar, un grup de colons considerà que la defensa armada era necessària per a contrarestar futurs atacs i això implicà la sortida del grup fundador del projecte, significant finalment la fi de la comuna anarcocristiana. Ortt va escriure una trilogia sobre la colònia. Dirigí durant un temps Vrede i després el periòdic De Vrije Mensch (L'Home Lliure). En 1915 signà el «Manifest de rebuig al Servei Militar», una crida a l'objecció de consciència individual i per la qual cosa alguns dels seus signataris acabaren a la presó. Ortt no va ser processat i en 1916 va escriure Het peil van ons rechtswezen (El raser del nostre sistema judicial), una mena d'acta d'acusació contra el sistema penal holandès. Després d'això abandonà els grups anarcocristians i no participà en la creació de noves organitzacions del moviment anarquista cristià creades en la postguerra. Entre 1901, any de la seva fundació, i 1929, any de la seva dissolució, participà activament en el Rein Leven-beweging (Moviment per una Vida Casta), que causà gran polèmica en relacionar les malalties venèries amb la prostitució, en reivindicar unes relacions sexuals destinades únicament a la procreació i en proscriure com a anatema l'ús del preservatiu i les relacions homosexuals. No obstant això, Ortt era partidari de l'amor lliure entre parelles heterosexuals i a partir de 1905 visqué en «matrimoni lliure» amb Tine Hinlópen --anteriorment havia estat casat amb Anna Petronella Gelderman i en 1932 es tornà a casar amb Maria Theresia Zeijlemaker. A partir de 1908, amb Van Mierop, creà a Soest l'Stichting Chreestarchia (Fundació per al Domini del Bé), que publicà llibres i creà una escola (Engendaalschool) a Soest, on va fer de mestre aplicant una metodologia pedagògica pròpia, molt influïda per la vida religiosa. En aquesta època va escriure relats bíblics i contes de fades per als infants. La seva particular filosofia, barreja d'espiritisme, teologia, filosofia, parapsicologia, física i monisme, no aconseguí força seguidors. Curiosament va ser un dels introductors i primers a popularitzar la teoria de la relativitat d'Einstein. Fou l'editor de la revista Spiritische, òrgan d'expressió de l'associació espiritista«Harmonia» i fou un dels confundadors de la secció holandesa de la Society for Psychical Research (Societat per a la Recerca Psíquica). Durant la II Guerra Mundial deixà de participar amb la Nederlandsche Vereeniging voor Nauurgeneeswijze (NVN, Associació Holandesa de Naturopatia) quan Hettema, el seu principal dirigent, col·laborà amb les forces d'ocupació alemanyes. El seu fill Felix, membre destacat de la resistència, va ser assassinat en 1944 en un camp de concentració nazi. Sempre treballà per a l'Oficina Vegetariana, fent conferències, mantenint la biblioteca i editant el periòdic Vegetarische Bode (L'Herald Vegetarià).

Felix Ortt (1866-1959)

Continua...

---