Quantcast
Channel: Bloc de BalearWeb
Viewing all articles
Browse latest Browse all 12424

[12/10] «Solidaridad Obrera» - Homenatge a Ferrer - Considérant - Harman - Pouget - Rizal - Valéro - Piccinelli - Martínez Sánchez - Castelhano - Kniestedt - Byington - Arcos - Balkanski - Aspas - Söderberg

0
0
[12/10] «Solidaridad Obrera» - Homenatge a Ferrer - Considérant - Harman - Pouget - Rizal - Valéro - Piccinelli - Martínez Sánchez - Castelhano - Kniestedt - Byington - Arcos - Balkanski - Aspas - Söderberg

Anarcoefemèrides del 12 d'octubre

Esdeveniments

Capçalera de "Solidaridad Obrera"

- Surt Solidaridad Obrera: El 12 d'octubre de 1919 surt a Bilbao (Biscaia, País Basc) el primer número del periòdic anarcosindicalista Solidaridad Obrera. Órgano de la Confederación Regional del Trabajo del Norte. Posteriorment portarà com a subtítols «Órgano de la Confederación Regional del Trabajo del Norte i portavoz de la CNT» i «Periódico sindicalista». Substituïa La Lucha, publicació de la qual no s'ha conservat cap exemplar. D'antuvi bisetmanal (dijous i diumenges), Solidaridad Obrera acabarà amb periodicitat setmanal. Fou dirigida per Antonio Pena, Manuel Buenacasa i Juan Ortega, i comptà amb la col·laboració especial de Emilio Mira (Antonio Valor). Hi van col·laborar Juan del Arco, Santiago Arregui, Azorín, Mauro Bajatierra, Bejarano, Evelio Boal, Galo Díez, Francisco Donadío, Donnay, Juan Fernández, Elías García, Victoriano Gracia, Inocencio Hermosilla, Leval, Maymón, Valeriano Orobón, Juan Ortega, Eleuterio Pérez, Picón, Rudolf Rocker, Primitivo Rodríguez, Julio Roiz, Enrique Rueda, Arnaldo Sopelana, Rodrigo Soriano, Laurentino Tejerina, Torralva, etc. Tragué un suplement  especial per a La Rioja. En principi es mostrà partidari de la Revolució russa, però ràpidament l'entusiasme es transformà en agra decepció. El gener de 1921 fou suspesa i no reaparegué fins al restabliment de les garanties constitucionals els maig de 1922. Tirava, segons els números, entre 7.000 i 10.000 exemplars. En sortiren 84 números, l'últim el 22 de setembre de 1922.

***

Bust de Ferrer i Guàrdia conservat a l'IISG d'Amsterdam

- Homenatge a Ferrer i Guàrdia: El 12 d'octubre de 1919 al capvespre, a la Casa del Poble de Palma (Mallorca, Illes Balears), organitzada per l'Ateneu Sindicalista de Palma, va tenir lloc una vetllada en commemoració del desè aniversari de l'afusellament de Francesc Ferrer i Guàrdia. Bartomeu Coll i Taylor, barber de professió i secretari d'Exterior de la Joventut Socialista de Palma, que arribaria a ser un dels fundadors de l'Agrupació Comunista de Palma en 1921, va recitar una poesia que havia improvisat poc abans i que serà publicada en el periòdic anarcosindicalista Cultura Obrera, el 18 d'octubre de 1919.

Bartomeu Coll i Taylor: «An en Francisco Ferrer» (Cultura Obrera, 18-10-1919)

Anarcoefemèrides

Naixements

Victor Considérant

- Victor Considérant: El 12 d'octubre de 1808 neix a Salins-les-Bains (Franc Comtat, França) el filòsof i economista fourierista i membre de la Internacional Victor Prosper Considérant. Va dedicar sa vida a desenvolupar les tesis filosoficopolítiques de Charles Fourier, especialment la idea del falansteri. Després d'estudiar al Col·legi Reial de Besançon --antic institut de Fourier--, en 1836 va ser admès a l'Escola Politècnica per estudiar enginyeria militar. En aquesta època coneixerà a Besançon les idees de Saint-Simon i dos deixebles de Fourier, Juste Muiron i Clarisse Vigoureux, que l'iniciaran en la filosofia fourierista, que proposa un nou model de societat basat en la creació de falansteris --associacions de producció i de consum fundats en la copropietat i la cogestió. Instal·lat a París, després d'abandonar una futura pròspera carrera militar i de conèixer Fourier personalment, va publicar diversos periòdics, com ara Le Phalanstère (1832), La Réforme Industrielle, La Phalange (1836), La Démocratie Pacifique (1843), i va fer gires de conferències. La seva noció del «dret al treball» i el concepte de«representació proporcional» seran dues de les seves idees claus i importantíssimes per al dret constitucional i el socialisme francès. Després de la Revolució de 1848 va ser elegit a les assemblees Constituent i Legislativa. Convençut que a vegades calia la violència, l'13 de juny de 1849 va proposar la insurrecció als caps de la Montagne, però a causa del seu fracàs dos dies després, va haver d'exiliar-se a Bèlgica aquell mateix any i després a Texas (EUA) en 1852, on fundarà a la riba del Trinity River (Dallas) una comunitat agrícola falansteri formada per dos-cents colons (francesos, belgues i suïssos), «La Réunion», amb el suport de Jean-Baptiste André Godin, que durà des del 16 juny de 1855 fins al 28 de gener de 1857 --encara que molts colons van quedar pel seu compte fins a 1959--, però que el va deixar totalment arruïnat, ja que va haver de comprar els dos mil acres (vuit quilòmetres quadrats) de terra de la colònia. En 1860 la ciutat de Dallas es va apropiar dels terrenys de «La Réunion». Amnistiat, va tornar a França en 1869, després de passar 10 anys a San Antonio (Texas) estudiant les propietats medicinals dels cactus i de la flora mexicana. En març de 1871 va participar en la Comuna de París com a membre de la Internacional, mostrant actituds pacifistes. Durant la Comuna va publicar La Pau en 24 heures dictée par Paris à Versailles. Adresse aux parisiens i va prendre partit per l'autonomia de París i per la democràcia directa llibertària realitzada per aquesta. Va poder fugir de la repressió de la Comuna per la seva qualitat de ciutadà nord-americà que havia adquirit en 1858. Retirat de la política, va consagrar elsúltims 15 anys de sa vida a l'estudi, freqüentant la Sorbona, i gaudint del respecte del Barri Llatí, on era cèlebre a causa del seu costum d'anar vestit de mexicà. Va ser autor de nombroses obres, com ara Destinée sociale (1838), Manifeste de la démocratie pacifique (1843), Manifeste de l'école sociétaire (1845), Principes du socialisme: manifeste de la démocratie au XIX siècle (1847), Théorie du droit à la propiété et du droit au travail (1848), entre altres. Victor Considerant va morir el 27 de desembre de 1893 a París (França) i va ser enterrat al cementiri de Père-Lachaise envoltat de centenars de communards i amb parlament de Jean Jaurès. L'institut d'ensenyament de Salins porta el seu nom.

***

Moses Harman

- Moses Harman: El 12 d'octubre de 1830 neix a Pendleton County (Virgínia de l'Oest, EUA) el pedagog lliurepensador i editor llibertari, precursor de l'anarcofeminisme i del moviment eugenèsic, Moses Harman. Entre 1883 i 1907 edità, a Valley Falls (Kansas) i a Chicago (Illinois), el periòdic anarcoindividualista Lucifer. The Lightbearer, pel qual va ser processat sota la Llei Comstock --legislació federal nord-americana«antivici» promulgada el 3 de març de 1873-- en quatre ocasions (1890, 1892, 1895 i 1906) pels seus continguts (anarquisme, ateisme, defensa dels drets de les dones, sufragisme, eugenèsia, maltusianisme, control de natalitat, amor lliure, abolició del matrimoni, violació marital, etc.), considerats obscens i immorals, i acabà complint sis anys de presó en total. Sa filla, Lilliam Harman, també fou una destacada militant anarquista. Moses Harman va morir el 30 de gener de 1910 a LosÁngeles (Califòrnia, EUA).

***

Émile Pouget, dibuixat per Aristide Delannoy (circa 1911)

- Émile Pouget:El 12 d'octubre de 1860 neix a Pont-de-Salars (l'Avairon, Occitània) el temut pamfletari, anarcosindicalista, antimilitarista i anticlerical Émile Pouget. Des de molt jove va ser revolucionari influenciat pels processos als communards de Narbona que van tenir lloc a Rodés el novembre de 1871 als quals va assistir. A l'institut de Rodés ja va fundar el seu primer periòdic, manuscrit, Le Lycéen républicain. Més tard, instal·lat a París a partir de 1876, on treballava com a venedor de calicots i altres articles de moda i calceteria, va esdevenir anarquista llegint la premsa anarquista (La Révolution Sociale i Le Révolté). En 1879 va contribuir a la creació del Sindicat d'Empleats del Tèxtil, i va participar, en 1881, amb un grup d'anarquistes francesos en el Congrés Internacional de Londres. En 1883 va ser arrestat per treure una de les  primeres publicacions antimilitaristes que es coneixen a França. El 9 de març d'aquest mateix any va prendre part amb Louise Michel en la manifestació dels aturats on tres fleques són assaltades. Detingut amb ell, serà condemnat el 21 de juny a vuit anys de presó per «pillatge a mà armada» i per «difusió de propaganda antimilitarista». Va sortir de la presó de Melun en 1886 arran d'una amnistia i es va consagrar a la propaganda anarquista, amb la creació, el 24 de febrer de 1889, del periòdic Le Père Peinard, que obtindrà un ràpid èxit pel seu estil popular i pel to virulent utilitzat. Pouget serà nombroses vegades requerit per la justícia pels seus articles i obligat a deixar de publicar el periòdic en el número 253, a resultes de l'aplicació de les «Lois Scélérates» (Lleis Perverses) de 1894. Aleshores s'exiliarà primer a Alger (Algèria) i després al Regne Unit, on madurarà les seves concepcions de l'acció sindical i analitzarà el sabotatge i la vaga general com a mitjans de lluita. En tornar a França en 1895, publica La Sociale, i en 1896 reprèn la publicació de Le Père Peinard. Compromès amb el sindicalisme revolucionari, entre 1902 i 1908, serà secretari adjunt de la Confederació General del Treball (CGT) dins la tendència anarcosindicalista. L'octubre de 1906 va ser un dels signataris de la Carta d'Amiens. L'any següent, serà nomenat redactor en cap de La Voix du Peuple, periòdic editat per la CGT. En 1909 es va consagrar a la publicació de La Révolution i es va apartant progressivament de l'acció sindical, publicant durant la Gran Guerra escrits patriòtics en L'Humanité. Va publicar nombrosos llibres i fullets, com ara Le sabotage (1898), Le parti du travail (1905), La CGT (1908), L'action directe (1910) i Les bases du syndicalisme (1910). Va negar-se repetidament a escriure les seves memòries.Émile Pouget va morir el 21 de juliol de 1931 a Lozère (Palaiseau, Illa de França, França).

***

Notícia de la detenció de Robert Rizal Ballester apareguda en el diari madrileny "ABC" (15 de febrer de 1935)

- Robert Rizal Ballester: El 12 d'octubre de 1915 neix a Badalona (Barcelonès, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Robert Rizal Ballester, també conegut com Rizal Robert Ballester. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Badalona. El 8 de maig de 1934, durant una vaga a Badalona, va ser detingut juntament amb Fernando Lozano Vicente i, acusat de coaccions, d'insults i d'agressió amb arma de foc a la força pública, empresonat a l'espera de judici. La policia, que el tenia per súbdit francès, també l'acusà, arran d'haver-li trobat en un escorcoll nombrosos plans de cases senyorials barcelonines, de pertànyer a una banda internacional d'atracadors. L'11 de febrer de 1935 intentà fugir de les masmorres de la Direcció Superior de Policia de Barcelona simulant un suïcidi. El 23 de novembre de 1935 va ser jutjat en consell de guerra pels fets de 1934 i va ser condemnat a cinc anys de presó correccional–son company Lozano va ser condemnat a quatre anys–; la pena va ser confirmada per l'auditor coronel Ricardo Ferrer el 17 de gener de 1936. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, fou membre del Comitè de Milícies Antifeixistes. Membre de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), durant la guerra civil dirigí la revista de Badalona Vía Libre, òrgan de la CNT i de FAI, amb la qual col·laborà amb il·lustracions, fotomuntatges i escrits. Com a director de Vía Libre impartí el 21 d'octubre de 1936, sota el títol«Religión», una conferència en Ràdio Badalona. Amb el triomf franquista passà a França. Detingut pels nazis, va ser enviat als camps d'extermini. Robert Rizal Ballester va morir el 22 d'agost de 1941 al camp de concentració de Gusen (Alta Àustria,Àustria).

***

Léandre Valéro

- Léandre Valéro: El 12 d'octubre de 1923 neix a Orà (Orà, Algèria francesa) l'anarquista, anarcosindicalista i activista del moviment d'alliberament algerià Léandre Valéro. Era fill d'un militant andalús de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) que lluità en la guerra d'Espanya i que després s'exilià a Algèria. Per les seves circumstàncies vitals, parlava el francès, el castellà i l'àrab. En 1942, quan el desembarcament de les tropes aliades al nord d'Àfrica, s'allistà amb les Forces Franceses Lliures (FFL), participant en diferents campanyes i alliberant alguns camps de concentració. Després de la II Guerra Mundial, fou enviat com a soldat a la Indoxina francesa. El novembre de 1945 desertà, però va ser detingut a l'Hospital Montolivet de Marsella i tancat al fort de la Grande-Bastide. El 23 de novembre de 1945 va ser embarcat en un vaixell anglès cap Indoxina i desembarcat el 8 de gener de 1946 a Saigon. Ajudà cautelosament els independentistes vietnamites del Viet Minh proveint-los d'armes i de benzina que furtava dels estocs de l'Exèrcit francès d'ocupació. L'agost de 1946, qualificat com a «element desmoralitzador» per les tropes, fou finalment repatriat a França. S'instal·là a París i s'adherí a la Federació Anarquista (FA), on conegué Georges Brassens, aleshores secretari de la redacció de Le Libertaire. En 1948 marxà amb sa companya a Auxerre (Borgonya, França) i es posà a treballar com a obrer especialitzat ajustador a l'empresa metal·lúrgica«Société Gardy», on muntà una secció sindical de la Confederació Nacional del Treball de França (CNTF). El 19 de març de 1953 fou elegit, amb Raveau, delegat del personal fix (Col·legi Obrer) de la CNTF de la«Société Gardy». Amic de Georges Fontenis, entrà a formar part de la Federació Comunista Llibertaria (FCL). L'agost de 1954 fou enviat per l'FCL a Algèria per enfortir el Moviment Llibertari Nord-africà (MLNA), grup del qual fou secretari fins al 1956. Treballà com a obrer a l'establiment Henri Hamel d'Alger i milità en l'MLMA, al costat de Duteuil, Fernand Doukhan i Derbal Salah, entre d'altres. Col·laborà amb el Moviment Nacional Algerià (MNA), encapçalat per Messali Hadj. A partir de la insurrecció de la «Toussaint Roja» (1 de novembre de 1954) es centrà en el suport al moviment independentista algerià, convertint-se en«bústia» i xofer d'aquest. En aquesta època venia pels carrers Le Libertaire armat amb un revòlver a la butxaca que hagué de fer servir en més d'una ocasió. L'agost de 1955 obtingué una feina de cap en un taller d'una explotació agrícola experimental a Khroub, a 17 quilòmetres de Constantina, on establí contactes amb els guerrillers del Front de Libération Nationale (FLN, Front d'Alliberament Nacional), moviment al qual ajudà proporcionant-li armes gràcies a les relacions que havia establert quan era a l'exèrcit. L'agost de 1956, fugint de la mobilització, retornà clandestinament a França amb sa companya i sos tres infants. Molt perseguit, l'MLNA decidí autodissoldre's i tot el dipòsit de material i els seus arxius van ser llançats a la Mediterrània. Visqué alguns mesos amagat amb altres activistes de l'FCL (Georges Fontenis, Pierre Morain, Paul Philippe, Floreal Muñoz, etc.) i amb Derbal Salah, militant que havia conegut a Constantina, organitzà una xarxa de«col·lectes de materials» per als resistents algerians. Finalment aprofità l'amnistia proclamada pel general Charles de Gaulle i en 1958 retornà a Auxerre. Treballador en la Fruehauf Corporation, milità en la Confederació General del Treball (CGT) d'Auxerre i en 1960 fou nomenat membre de la secretaria de la Unió Departament de la CGT de l'Yonne. Fou un dels atiadors de les vagues de maig de 1968 a la zona des del sindicat de la CGT de la Fruehauf Corporation. En 1974 abandonà la Fruehauf Corporation i la CGT i entrà a fer feina en l'empresa AID, on es jubilà en 1983. Entre el 1991, any de la seva fundació, i el 2000 milità en Alternativa Llibertària (AL). En els seus últims anys fou membre de la Comissió de Barris d'Auxerre, en representació de la seva barriada de Conches/Clairions, de l'associació«Bien Vivre Ensemble» i va fer costat les candidatures socialistes. Léandre Valéro va morir el 21 d'agost de 2011 a Auxerre (Borgonya, França).

Anarcoefemèrides

Defuncions

Foto policíaca de Franco Piccinelli (ca. 1894)

- Franco Piccinelli: El 12 d'octubre de 1913 mor a Nova York (Nova York, EUA) l'anarquista Franco Piccinelli, també conegut com François Piccinelli. Havia nascut el 22 de gener de 1866 a Montepulciano (Toscana, Itàlia). Sos pares es deien Giuseppe Piccinelli i Assunzione Bolognesi. Es guanyava la vida fent de perruquer i emigrà a França, on milità en el moviment llibertari. A París (França) s'associà amb el també barber anarquista Louis Armand Matha (Belle-Barbe). El 23 de gener de 1891 va ser detingut amb molta resistència, juntament amb altres tres-cents companys, en una manifestació d'obrers sense feina que partí de la plaça de l'Opera de París; en l'escorcoll se li va trobar una llima esmolada i per aquest motiu va ser denunciat per portar «armes prohibides». Per un decret del 7 de febrer de 1891 va ser expulsat de França i es refugià a Londres (Anglaterra) on exercí la seva professió. En 1894 el seu nom figura en una llista d'anarquistes a vigilar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. Posteriorment emigrà als Estats Units. Franco Piccinelli va morir el 12 d'octubre de 1913 en un hospital de Nova York (Nova York, EUA). A instàncies d'A. Baillif, s'obrí una subscripció de suport per a la vídua en el periòdic Le Temps Nouveaux, publicació a la qual va ajudar molt el finat.

***

José M. Martínez Sánchez

- José María Martínez Sánchez: El 12 d'octubre de 1934 mor a Sotiello (Gijón, Astúries, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista José María Martínez Sánchez. Havia nascut en 1884 a Prunales de Castiello (Parres, Astúries, Espanya). Son pare, Antonio Martínez, era sereno de l'ajuntament i morí en acte de servei quan impedia un robatori a la Casa Consistorial, i sa mare es deia Perfecta Sánchez; tingué un germà, Manuel. A finals de segle sa família es traslladà a Gijón i ell començà a treballar com a fabricant d'ampolles a la vidrieria «La Indústria», un dels centres de forma implantació anarcosindicalista. En 1908 es casà amb Amparo Prieto, amb qui tingué quatre infants (Enrique, Acracio, Armando i Armonia). Militant de primer ordre (organitzador, orador, propagandista, home d'acció), en 1912 treballava a La Felguera i aquest mateix tingué el seu primer problema amb la policia en oposar-se a l'acomiadament d'una tripulació al port pesquer del Musel de Gijón. Fou un dels fundadors del primer sindicat anarquista de miners asturians, «El Despertar del Minero» de Langreo. Acomiadat també aquest any de la seva feina a la siderúrgica «Duro Felguera», treballà en el servei de transport de cavalleries i com a corresponsal d'El Comercio de Gijón. En aquesta època era conegut sota el pseudònim de José María Riestra. En 1914, durant la vaga a Langreo contra la pujada del preu del pa, pistola en mà, arengà la multitud de La Felguera, s'enfrontà a la Guàrdia Civil trencant el cordó militar i assaltà al cap de la gentada la fleca d'Enrique Menéndez. Per aquest fets es refugià durant un any a Portugal i després passà a Bilbao. A finals de 1916 retornà a Gijón. Deixeble d'Eleuterio Quintanilla, en 1918 lluità per a una acció conjunta entre l'anarcosindicalista Confederació Nacional del Treball (CNT) i la socialista Unió General dels Treballadors (UGT), que culminà en la unió de les dues organitzacions del ram metal·lúrgic i amb la seva elecció com a president del sindicat a partir de juliol d'aquest any i com a director del periòdic El Metalúrgico. Aquest mateix any acudí, amb Wenceslao Carrillo, al Congrés Nacional de la UGT, on proposà un pacte de fusió entre la CNT i la UGT. Durant el Congrés Nacional de la CNT de 1919, amb ManuelÁlvarez, representà el sector metal·lúrgic de Gijón i presidí diverses sessions. A finals d'aquest any s'instal·là a Lleó. A començaments dels anys vint destacà com a orador en diferents mítings i conferències (La Felguera, Oviedo, Gijón, Bilbao, etc.). En 1920 va ser processat per agressió a la força pública i romangué empresonat alguns mesos; també se li va intentar implicar en diversos atemptats contra la patronal. El 14 de febrer de 1921 va ser detingut arran d'un atemptat contra el patró metal·lúrgic Joaquín Belio i son fill Santiago esdevingut l'11 de gener, però va ser absolt en el consell de guerra del 18 de juliol d'aquell any, encara que romangué empresonat a instàncies dels militars per a ser jutjat per intent d'agressió a la força pública, delicte pel qual també va ser absolt. Mentrestant el seu cap va ser posat a preu per la patronal. En 1921, també, va ser empresonat acusat de posar un petard durant una vaga; des de la presó aprofità per col·laborar en la premsa asturiana. Entre 1922 i 1923 romangué diverses ocasions a la garjola. En la Conferència de Saragossa de 1922 va ser proposat per a un gran comitè executiu confederal que finalment no es creà. En 1922 publicà Táctica e ideología de la Confederación Patronal Española. El setembre de 1923 va fer un míting amb Mauro Bajatierra a Avilés. Fugint de les persecucions policíaques, passà una temporada per la conca minera del riu Nalón afiliat a l'associació de minaires anarquista «El Despertar del Obrero». Sembla que  durant la dictadura de Primo de Rivera deixà la militància, encara que alguns citen que en 1923 fou director o redactor de Solidaridad Obrera. Amb la proclamació de la II República espanyola la seva figura despunta i assumeix importants tasques orgàniques. En 1931 va fer fora dels sindicats miners anarquistes el sector marxista i en el Ple Extraordinari de la Confederació Regional del Treball d'Astúries, Lleó i Palencia del 13 de setembre d'aquell any polemitzà amb els comunistes. El gener de 1932 envià una carta aÁngel Pestaña tendent a la unificació sindical i l'abril de 1932 presidí la sessió inaugural del IV Congrés de Sindicats de la CNT de Gijón. Entre 1931 i 1932 intervingué en diferents conferències i mítings (Gijón, La Felguera, Oviedo, Sotrondio, Laviana, Villaviciosa, etc.), tot alternat amb diversos empresonaments. Amb Avelino González Mallada, Segundo Blanco, José García, Juan Naranjo, José de Arriba, Marcelo Lamar, Avelino Martínez Madrera i Ramón Álvarez Palomo, entre altres, formà part del grup anarquista«Solidaridad», integrat en la Federació de Grups Anarquistes de Gijón i adscrit a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En 1933 participà en el Ple Nacional de la FAI i presentà la ponència sobre el concepte de comunisme llibertari. Durant aquest any va fer mítings a Candás, La Corunya, Lleó, Betanzos, Monforte, Lugo i La Felguera. A finals de 1933 va ser empresonat per la  seva participació en la vaga general i fou tancat a la presó del Coto amb altres companys. Des d'aquesta presó, amb Avelino González Mallada, Acracio Bartolomé, Segundo Blanco, Horacio Argüelles, José Dorado, Avelino Martínez Madrera i Pelayo Cifuentes, signà una carta dirigida al Comitè Regional de la CNT on demanava l'«Aliança Obrera Revolucionària». El març de 1934 representà la CNT asturiana en l'Aliança amb la UGT, fet pel qual va ser criticat en el Ple Regional de maig. El 23 de juny de 1934 va ser durament censurat per Eusebi Carbó Carbó i Buenaventura Durruti en el Ple Nacional de Regionals de Madrid, oposats ambdós a l'estratègia aliancista. En aquesta conjuntura va fer conferències pro Aliança a Gijón i a Mieres. Participà activament en la organització de la Revolució asturiana de 1934 i fou membre del Comitè Revolucionari d'Oviedo. José María Martínez Sánchez va morir el 12 d'octubre de 1934 a l'estació de ferrocarril de Peñón de Sotiello (Gijón, Astúries, Espanya) quan, sembla, se li va disparar accidentalment el fusell que portava durant aquest aixecament revolucionari. El fet, però, és que abans de morir portava una important suma de diners del Comitè Revolucionari Central de la insurrecció i en trobar-lo mort no duia ni un cèntim. Fou enterrat al cementiri municipal de Ceares. Durant sa vida col·laborà en diferents publicacions periòdiques, moltes vegades fent servir pseudònims (Ismael, José Riestra, Rubiera, et.), com ara CNT,El Libertario, Lucha Social, Solidaridad Obrera, Solidaridad, etc. En 1990 RamónÁlvarez Palomo publicà la biografia José María Martínez. Símbolo ejemplar del obrerismo militante caido, arma al brazo, en la Revolución del 34.

José María Martínez Sánchez (1884-1934)

***

Fitxa policíaca de Mário Castelhano (ca. 1936)

- Mário Castelhano: El 12 d'octubre de 1940 mor a la Colònia Penal de Tarrafal (Chão Bom, Illa de Santiago, Sotavento, Cap Verd) l'anarcosindicalista Mário dos Santos Duarte Castelhano. Havia nascut el 31 de maig de 1896 a Lisboa (Portugal). Va ser el tercer fill d'una modesta família dedicada als negocis. Quan tenia 14 anys entrà a fer feina com a telegrafista en una estafeta de correus i poc després com a oficinista en la Companyia Portuguesa de Ferrocarrils, on establí contactes amb el moviment llibertari. En 1911 participà en la vaga de ferroviaris, resposta a les expectatives frustrades sorgides arran de la proclamació de la I República portuguesa el 5 d'octubre de 1910; però va ser en la vaga de 1914 on destacà especialment. També jugà un paper preponderant en la vaga ferroviària de 1918 desencadenada a causa de les repercussions de la Gran Guerra i que va ser durament reprimida per les autoritats republicanes. En 1920, amb Miguel Correia, coordinà la gran vaga ferroviària, que resultà unèxit parcial, però que implicà el seu acomiadament. No obstant això, continuà amb la seva militància i s'encarregà de la direcció del periòdic anarcosindicalista O Ferroviário. Afiliat a la Confederació General del Treball (CGT), durant el debat sobre la necessitat de seguir l'exemple de la Revolució russa, que va fer que militants sindicalistes acabessin a les files bolxevics, va saber decantar-se per l'anarcosindicalisme, dedicant-se a la creació de sindicats ferroviaris. En 1921 a Porto fou un dels organitzadors de la Conferència Intersindical de Treballadors Ferroviaris. El juny de 1922 va ser membre de la comissió organitzadora del I Congrés de la Unió de Treballadors Ferroviaris, que donà lloc a la creació de la Federació Ferroviària (FF), de la qual va ser elegit secretari de Relacions Internacionals. Més tard va ser nomenat editor en cap d'A Federação Ferroviária, òrgan d'expressió de l'FF. També dirigí O Rápido. Va participar activament en la resposta popular contra el cop d'Estat militar del 28 de maig de 1926. Poc després d'aquest cop, fou elegit representant de l'FF en el Consell Confederal de la CGT i substituí Santos Arranha en la direcció del periòdic A Batalha, òrgan de la CGT. Quan la revolta del 7 de febrer de 1927 contra els militars va ser esclafada, la CGT passà a la clandestinitat i el seu diari A Batalha fou suspès, i poc després la impremta d'aquesta publicació va ser destruïda per la policia. Així i tot, continuà militant com a enllaç entre el Consell Confederal de la CGT i la resta d'organitzacions que funcionaven en la clandestinitat, sempre vigilat per la policia política, antecedent de Policia de Vigilància i Defensa de l'Estat (PVDE), creada en 1933 per l'Estat Nou feixista. El juny de 1927 va ser detingut amb altres companys (Manuel Rijo, Álvaro Ramos, Quintal Ferreira da Silva, etc.) i el 15 de novembre d'aquell any deportats a bord del sinistre vaixell-presó «Pedro Gomes». Amb Rijo, fou desembarcat a Novo Redondo (Angola), on troba feina a l'oficina d'una plantació. El setembre de 1930 va ser traslladat a l'Illa de Pico (Açores). L'abril de 1931, quan esclatà aixecament popular a Madeira contra el Govern, amb el suport de deportats polítics, arribà a Funchal (Madeira) juntament amb altres militants llibertaris (Rijo, Gonçalves Bibi, Fernando Barros, etc.) i, un cop aixafada la insurrecció, aconseguí, gràcies a un fogoner, ser embarcat cap a Lisboa a bord del vaixell«Niassa» amagat entre el carbó. A la Península reprengué les seves activitats llibertàries en plena dictadura d'António de Oliveira Salazar i en 1933 fou nomenat secretari de la CGT. Formà part del comitè organitzador de la vaga general preparada per al 18 de gener de 1934, però va ser detingut quatre dies abans. Jutjat per un Tribunal Militar Especial, va ser condemnat a 16 any de confinament a colònies penitenciàries. D'antuvi, amb altres companys, el 8 de setembre de 1934 va ser deportat a la fortalesa de São João Baptista, a Angra do Heroísmo (Illa Terceira, Açores), i el 23 d'octubre de 1936 al camp de concentració de Tarrafal, on jugà un paper molt important durant el«Greu Perill», epidèmia que assolà l'illa, organitzant l'assistència mèdica amb uns recursos limitadíssims. Mário Castelhano va morir el 12 d'octubre de 1940 a la Colònia Penal de Tarrafal (Chão Bom, Illa de Santiago, Sotavento, Cap Verd) a resultes d'una infecció intestinal que, sense medicar, el portà a la tomba en pocs dies. Pòstumament, en 1975, va ser publicada a Lisboa la seva autobiografia Quatro anos de deportação i va ser condecorat amb l'Ordre de la Llibertat. En 1999 Ana Maria Gameiro Duarte Castelhano donà el seu arxiu a la Biblioteca Nacional de Portugal, passant a formar part de l'Arxiu de la Cultura Portuguesa Contemporània.

Mário Castelhano (1896-1940)

***

Friedrich Kniestedt (1942)

- Friedrich Kniestedt: El 12 d'octubre de 1947 mor a Porto Alegre (Rio Grande do Sul, Brasil) l'impressor, llibreter i propagandista anarquista i anarcosindicalista Friedrich Max Karl August Kniestedt, que va fer servir diversos pseudònims (Weltenbummler,Isegrimm, Kapitän Satanaz, etc.). Havia nascut el 27 de febrer de 1873 a Köthen (Saxònia, Imperi Alemany; actualment Saxònia-Anhalt, Alemanya). L'octubre de 1888 entrà com a aprenent en la fabricació de pinzells i graneres. El juny de 1889 va ser condemnat, arran de les lleis contra la repressió del socialisme, a vuit dies de presó per ser membre del Cercle de Lectura de Köthen. A Magdeburg (Saxònia, Imperi Alemany), l'abril de 1892 entrà a formar part de l'Associació de Fabricants de Graneres. Cap el novembre de 1892 participà, sense està afiliat, en les activitats del Sozialdemokratische Partei Deutschlands (SPD, Partit Socialdemòcrata d'Alemanya) de Gosla (Baixa Saxònia, Imperi Alemany), però va ser titllat d'anarquista i deixà de freqüentar les reunions. Posteriorment vagà per diverses ciutats alemanyes (Bernburg, Berlín, Neuruppin, Postdam, Aken, Dresden, Dessau, Lippstadt, Hannover, etc.) buscant feina i fent propaganda antimilitarista. El maig de 1896 es casà a Aken amb Elisa Hedwig Augusta Wolf, amb qui comprà una petita botiga de queviures i on creà una petita fàbrica de graneres. Cap el 1907 s'instal·là a París (França), on vivia al número 42 del carrer de Malte. Segons diversos informes de la policia francesa de 1908 i 1909, encapçalava el «Grup Alemany de Discussió Lliure», adherit a la Federació Anarquista Jueva de París, que es reunia al Bar Sylvain (número 17 del carrer Petits-Champs) i que agrupava anarquistes alemanys, txecs, serbis i altres pobles eslaus. Abans de maig de 1909 emigrà al Brasil i s'instal·là a la colònia anarconaturista «Zukunft» (Futur), localitzada a la riba del riu Ivaí (Paraná, Brasil). Decebut de l'experiència comunal, s'establí com a agricultor, però després de continues lluites amb l'oligarquia local, acabà treballant en una hisenda de cafè a São Paulo, d'on retornà a Alemanya. Entre 1910 i 1913 visqué a Berlín, on presidí la Union der Anarchisten Vereine (UAV, Unió de Clubs Anarquistes). Als voltants de 1913 emigrà per segona vegada a Amèrica i en 1917 s'instal·là a Porto Alegre (Rio Grande do Sul, Brasil), on hi havia una important colònia d'obrers alemanys, molts dels quals eren anarquistes. A Porto Alegre fou un dels membres destacats de l'anarcosindicalista Sozialistischer Deutscher Arbeiterverein (SDA, Associació dels Treballadors Alemanys) i del seuòrgan d'expressió Sozialistischer (1920-1923). Entre 1920 i 1930 publicà a Porto Alegre el periòdic anarquista en llengua alemanya Die Freie Arbeiter–entre març i maig de 1925 va ser prohibit i en el seu lloc s'edità Zirkular (Circular). Fou un dels promotors del Congrés Socialista en Llengua Alemanya del Brasil, celebrat el maig de 1923 al local de la Federació Obrera de Rio Grande do Sul, que reagrupà 14 associacions d'aquest estat brasiler i que, després de diverses discussions, es decantà per l'anarquisme. A finals de 1924 abandonà la fàbrica de graneres Pettersen on feia feina i durant uns mesos muntà una fàbrica de pinzells pel seu compte. El febrer de 1925 obrí una llibreria (Llibreria Internacional), que gestionà la seva companya, i en 1927, arran de la venda d'uns terrenys, n'obrí una de més gran al número 1.195 del carrer Voluntários da Pátria de Porto Alegre. En aquestaèpoca va ser nomenat tresorer de la Federació Obrera de Rio Grande do Sul i en 1930 abandonà aquesta federació arran que es canviessin els estatuts i que només poguessin estar afiliats les «persones actives dins del procés productiu» (exclusió dels intel·lectuals). La firma capitalista «Mentz e Co.» li va oferir cofundar una fàbrica de graneres amb condicions molt avantatjoses per a ell, però rebutjà la idea ja que per principis no admetia tenir assalariats que poguessin ser explotats. Durant els anys trenta esdevingué director del periòdic anarquista de Porto Alegre La Lucha. En aquests anys, una part de la colònia alemanya començà a prendre partit pel nacionalsocialisme i en 1932 va tenir la primera topada seriosa quan els nazis, encapçalats per l'excomunista Ehricht, volgué fer-se, sense èxit, amb el control de la Caixa de Socors del Bairro Navegantes de Porto Alegre, la qual dirigia i en la qual promocionà activitats culturals de tota mena (grup teatral, gimnàstica, cant, esport, classes d'idiomes, etc.). Entre abril de 1933 i octubre de 1937 publicà a Porto Alegre el periòdic en llengua alemanya antifeixista Aktion,òrgan de la Liga für Menschenrechte - Ortsgruppe Porto Alegre (Lliga dels Drets Humans - Grup Porto Alegre) –aquest periòdic va ser prohibit entre febrer i juliol de 1937 i fou substituït de febrer a abril per Alarm (Alarma) i de maig a juliol per Das Deutsche Buch (El Llibre Alemany). En 1937 un drama assolà sa família, son fill Max esdevingué membre de l'organització nazi Deutsche Arbeitsfront (Front Alemany del Treball) i aquest permeté que sa germana, d'11 anys, participés en un acte propagandístic nacionalsocialista. Friedrich Kniestedt va ser detingut al Brasil una cinquantena de vegades, processat en diverses ocasions per delictes d'impremta, reclòs més d'un any en un camp de concentració, la seva impremta va ser destruïda per la policia i la seva llibreria assaltada per les joventuts hitlerianes. El règim nacionalsocialista li retirà la nacionalitat alemanya. Entre 1934 i 1937 publicà en el seu periòdic antinazi Aktion les seves memòries. Participà en el Comitè d'Ajuda als Militants Anarquistes Alemanys, fundat a Suècia per la Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC, Organització Central de Treballadors Suecs) i amb el suport del «Fons Alexander Berkman» dels Estats Units, i en l'edició del butlletí Do Movimento dos anti-nazis alemaes do Brasil. El 29 de desembre de 1942 morí sa companya Elisa Hedwig. Friedrich Kniestedt va morir d'una crisi cardíaca el 12 d'octubre de 1947 a Porto Alegre (Rio Grande do Sul, Brasil) i va ser enterrat el 13 d'octubre d'aquell any. En 1989 es traduïren al portuguès i es publicaren les seves memòries sota el títol Memórias de um imigrante anarquista i en 2013 es publicà el text original en l'alemany per primera vegada en format llibre amb el títol Fuchsfeuerwild. Erinnerungen eines anarchistischen Auswanderers nach Rio Grande do Sul.

Friedrich Kniestedt (1873-1947)

***

Steven T. Byington fotografiat per Stollmack & Goldstein (New York)

- Steven T. Byington: El 12 d'octubre de 1957 mor a Ballardvale (Andover, Essex County, Massachusetts, EUA) el traductor, lingüista, especialista bíblic i intel·lectual anarcoindividualista Stephen Tracy Bryington, més conegut com Steven Tracy Byington. Havia nascut el 10 de desembre de 1869 a Westford (Vermont, EUA). Visqué a Ballardvale (Andover, Essex County, Massachusetts, EUA), amb sa mare, que morí en 1935, i sa germana Martha, bibliotecària de la localitat –son pare havia estat ministre de l'Església anglicana. D'antuvi defensà el Georgisme, doctrina econòmica creada per Henry George que manté que les persones són propietàries d'allò que han creat, però les coses creades per la natura, sobretot la terra, són de tothom. Més tard s'associà intel·lectualment amb Benjamin Tucker, col·laborant en la seva revista anarcoindividualista Liberty, defensant l'educació com a mitjà per a arribar a un món llibertari. En 1894 va començà a escriure les seves AnarchistLetter Writings Corps, dirigides a persones individuals i a la premsa, on explicava la filosofia de la seva doctrina anarcoindividualista. Traduí a l'anglès dos importants obres de l'anarquisme alemany: The Ego and its own. The case of the individual against autority, de Max Stirner, i Anarchism–llibre també publicat sota el títol The great anarchists. Ideas and teachings of seven major thinkers–, de Paul Eltzbacher. En 1891 es graduà cum laude a la Universitat de Vermont i fou membre de la prestigiosa Phi Beta Kappa (ΦΒΚ), societat acadèmica honorífica nord-americana creada per promoure l'excel·lència en les arts i les ciències i introduir els estudiants punters en les universitats més destacades. Entre 1913 i 1914 publicà «On interference with the environment», per lliuraments en The New Freewoman i The Egoist. En 1919 publicà el llibre The Society of the New Order. Coneixia de manera magistral almenys 12 llengües, incloses les clàssiques que havia aprés a la Union Theological School, i entre 1926 i 1946 fou col·laborador habitual del periòdic American Speech. No obstant això tenia problemes d'expressió i malgrat la seva preparació no podia parlar davant el públic, per la qual cosa passà 38 anys treballant com a simple corrector de proves per l'editorial de llibres de text«Ginn & Company» de Boston. Era membre de la Union Congregational Church de Ballardvale, de la qual fou secretari i historiador de l'església, però l'abandonà quan es fusionà amb l'Església Metodista Episcopal. En 1943, després de seixanta anys de treball, acabà la seva traducció, directament dels textos originals, de la Bíblia i la seva edició la titulà The Bible in living english (BLE), que fou publicada pòstumament en 1972 per la«Watchtower Bible & Tract Society of Pennsylvania» (Testimonis de Jehovà), que havia comprat els drets d'edició. A més de les citades, col·laborà en diferents publicacions periòdiques, com araThe Boston Globe, Demonstrator,Discontent, Discussion,Ego, The Firebrand, Freeland, Gleanings in Bee Culture, Good Housekeeping, Humanity First,Instead of a Magazine, Journal of Biblical Literature, Man!, Mother Earth, The Mutualist, The Nation,New Trends, The New Republic, The Typographical Journal, etc. Steven T. Byington, que mai no es va casar, va morir el 12 d'octubre de 1957 a Ballardvale (Andover, Essex County, Massachusetts, EUA).

Steven T. Byington (1869-1957)

***

Pura Arcos (1961)

- Pura Arcos: El 12 d'octubre de 1995 mor a Windsor (Ontario, Canadà) la militant anarcofeminista Purificació Pérez Benavent, més coneguda com Pura Arcos. Havia nascut el 26 de juny de 1919 a València (País Valencià) en el si d'una família anarcosindicalista --tant el seu avi com son pare van ser militants del Sindicat del Transport de la CNT. Quan Pura tenia tres anys sa família es va instal·lar a Xàtiva (La Costera). Va estudiar a l'escola fins als 12 anys, edat inusual en una nina de la seva època, i quan es va proclamar la República i es van crear escoles d'educació secundària, Pura Arcos va continuar amb la seva educació. En 1933 la família es va traslladar a Barcelona, va deixar els estudis i es va posar a fer feina. Uns mesos més tard es van traslladar al barri del Clot, on va poder estudiar de nit a la racionalista Escola Natura de Joan Puig i Elías, on va conèixer joves anarquistes i es va fer membre d'un ateneu llibertari. Durant la guerra i la Revolució va tornar a València i a mitjans de 1937 formarà part de la secretaria de propaganda del Subcomitè Nacional de «Mujeres Libres» i paral·lelament imparteix classes en una escola de la col·lectivitat «El Porvenir» de Tavernes de Valldigna (País Valencià). A Barcelona va fer un curs de transport i va formar part del primer grup de dones que va obtenir el permís de conduir tramvies. L'octubre de 1938 intentarà participar com a secretària de propaganda de «Mujeres Libres» en el ple del Moviment Llibertari de Barcelona, però «Mujeres Libres» com a organització independent va ser vetada, i el 28 de novembre de 1938 participarà en el míting en record de Durruti a Xàtiva, amb Cano Carrillo i Jover. Durant la postguerra va passar moltes dificultats abans de reunir-se amb sa família a Barcelona, on durant dos anys no va sortir de casa; va ampliar estudis i va actuar en la lluita clandestina durant els anys quaranta al Clot i en la xarxa de suport als presos anarquistes. En 1959 va aconseguir marxar a Canadà amb sa filla, on es va reunir amb el seu company Federico Arcos, que ja havia marxat en 1952 des del seu exili francès i on va trobar feina en una fàbrica d'automòbils de la Ford. Pura Arcos va aprendre anglès i es va fer infermera a Canadà, professió que exerciria fins a la seva jubilació. Va col·laborar a Anthropos, Mujeres Libertarias (Madrid), Mujeres Libres (Londres). És autora de The modern school movement. Historical and personal notes of the Ferrer schools in Spain (Croton, 1990, amb altres), Mujeres Libres. Luchadoras libertarias (Madrid, 1999, en col·laboració).

Pura Arcos (1919-1995)

---

Continua...

---

Escriu-nos


Viewing all articles
Browse latest Browse all 12424

Latest Images