Anarcoefemèrides
del 10 d'octubre
Naixements
-
Rocco Emma:
El 10
d'octubre de 1878 neix a Scordia (Sicília) el sabater
antimilitarista i
anarquista Rocco Emma. Sos pares es deien Giuseppe Emma i Vincenza
Carpice. En
1895 es traslladà a Catània (Sicília),
on
entrà a treballar en un taller de
sabateria. Quan va fer el servei militar s'adherí al
moviment
anarquista i el
10 de març de 1899 va ser empresonat per
insubordinació.
Jutjat, el 14 d'abril
d'aquell any va ser condemnat a un any de presó militar. Un
cop
purgada la
pena, retornà a Scordia, on es dedicà a la
propaganda
llibertària, i en 1901
marxà cap a França. S'establí primer a
Niça
(País Niçard, Occitània) i
després
a París (França), retornant de tant en tant a
Itàlia. En estret contacte amb
els cercles anarquistes internacionals, mantingué
correspondència i col·laborà
en la premsa antimilitarista, especialment en La
Pace de Gènova (Ligúria,
Itàlia). En 1904 el trobem a Ginebra
(Ginebra, Suïssa), on fou membre del «Gruppo
Germinal» i en 1906, amb
Henri-Louis Truan, col·laborà en L'Action
Anarchiste/L'Azione Anarchica de Ginebra, deixant
palès la seva posició
insurreccionalista i antisindicalista. En 1907 va ser denunciat per la
fiscalia. Ezio Bartalini el va convèncer que
escrigués un llibre sobre els seus
records a la presó i aquest va ser publicat en 1908, amb un
prefaci de Fanny
Dal Ry, sota el títol Un anno di
reclusorio militare. Membre de l'Associació
Internacional Antimilitarista
(AIA), creada durant el Congrés Internacional
Antimilitarista celebrat entre el
26 i el 28 de juny de 1904 a Amsterdam (Països Baixos),
reprengué un viatge
arreu del món, mantenint correspondència amb els
companys italians. En 1908 era
a París i participà en les activitats del Grup
Comunista Anarquista Italià,
fent xerrades. Durant la Gran Guerra visqué a
Torí (Piemont, Itàlia), on
participà activament en el moviment d'ocupació de
fàbriques i, després que
aquest acabés, en el de solidaritat amb els detinguts. El 18
de març de 1922
participà en el acte organitzat pels anarquistes a la Cambra
del Treball de
Torí, que va ser boicotejat pels comunistes. En aquestaèpoca col·laborà en el
periòdic Il Vespro Anarchico,
de Paolo
Schicchi. Fou membre del grup antifeixista anarquista creat al voltant
de Paolo
Schicchi i en 1929, amb altres emigrats anarquistes sicilians (Giuseppe
Amari,
A. Dell'Aria, A. Dell'Isola, L. Occhipinti, Paolo Schicchi, etc.)
signà el
manifest insurreccionalista Siciliani!,
que va ser publicat en el periòdic L'Aurora
de Boston (Massachusetts, EUA) i introduït clandestinament en
milers de còpies
a l'illa, on s'incita els sicilians a repetir la gesta de les Vespres
Sicilianes medievals. Rocco Emma va morir el 25 de setembre de 1933 a
Les Lilas
(Illa de França, França).
***
- Simón
Radowitzky: El 10 d'octubre de 1889 --moltes fonts citen
setembre o novembre de
1891-- neix a Stépany (Rivne, Ucraïna), en una
família obrera humil d'origen jueu,
l'activista anarquista Szymon Radowicki, més conegut en la
seva versió al
castellà com Simón
Radowitzky.
Havia
nascut A començaments de segle amb sos pares es
traslladà
a la ciutat
industrial d'Iekaterinoslav (actual Dnipropetrovsk), ja que el petit
poble
d'Stépany no tenia escola. Quan tenia 10 anys
hagué
d'abandonar els estudis i
entrà com a aprenent en un taller de serralleria. La filla
estudiant del seu
mestre manyà l'introduí en l'anarquisme. El juny
de 1904
participà en una
manifestació reivindicativa per aconseguir la jornada
laboral de
10 hores que
va ser durament reprimida per una companyia de cosacs; lacerat al pit
per un
cop de sabre es va veure obligat a restar al llit d'un hospital durant
sis
mesos recuperant-se de la ferida. Un cop sanat, va ser detingut per
repartir
premsa obrera, jutjat i condemnat a quatre mesos de presó.
Durant el tancament
conegué l'anarquista Fedosei Zuberov, que acabà
suïcidant-se abans de ser
deportat a Sibèria. Després passà a
treballar a la
planta siderúrgica «Shla»
d'Iekaterinoslav,
on va ser elegit segon secretari sindical. Quan esclatà la
Revolució russa de
1905 treballava a la fàbrica «Brandskizi
Zawot» i va
ser nomenat membre del soviet
d'aquesta empresa. Després del fracàs de la
revolució, aconseguí d'antuvi fugir
de la repressió tsarista; però,
després de furtar
el sabre i la pistola a un
soldat, va ser detingut, jutjat i condemnat a tres anys de
deportació a
Arcangelsk. Després de sis mesos tancat a la
presó
d'Iekaterinoslav, son pare
pogué obtenir la seva llibertat. Decidí
exiliar-se i
passà a l'Imperi Alemany,
del qual fou deportat poc després per participar en una
vaga.
Sota el perill de
ser desterrat a Sibèria, aconseguí
documentació
falsa i es traslladà a Riga, on
embarcà en un vapor transoceànic cap a
Amèrica. El
març de 1908 arribà a
l'Argentina i s'establí a Campana (Campana, Buenos Aires,
Argentina), on
treballà com a obrer mecànic als tallers del
Ferrocarril
Central Argentí. Establí
contactes amb l'anarcosindicalista Federació Obrera Regional
Argentina (FORA) i
la redacció de La Protesta.
Després
es traslladà a Buenos Aires, on treballà al
taller mecànic Zamboni del carrer
Charcas i es relacionà amb diversos
intel·lectuals llibertaris russos exiliats
(Pablo Karschin, José Buwitz, Iván Mijin,
Andrés Ragapelov, Máximo Sagarín,
Moisés Scutz, etc.). L'1 de maig de 1909
participà en la gran manifestació de
la plaça Lorea del barri de Montserrat de Buenos Aires
convocada per la FORA
--altres manifestacions estaven organitzades per la central
sindicalista
revolucionària Unió General de Treballadors (UGT)
i pel Partit Socialista (PS).
A la plaça Lorea es reunien els anarquistes des de 1890 per
recordar els«Màrtirs de Chicago» i aleshores es
trobava en obres per reformar-la en la
plaça del Congrés, un dels símbols
urbanístics de la burgesia al poder. La
policia, comandada pel coronel Ramón Lorenzo
Falcón, reprimí durament amb
tropes d'Infanteria i de Cavalleria la manifestació; l'hora
de lluita se saldà
amb tres anarquistes morts, que aviat serien 11, i més d'un
centenar de ferits.
Falcón ordenà la clausura dels locals llibertaris
i socialistes, així com els
seus òrgans d'expressió, i durant la setmana
següent de protestes i de vaga general,
convocada per la FORA, la UGT i el PS, que ha passat a la
història sota el nom
de «Setmana Roja», el moviment obrer
exigí la dimissió de Falcón, mentre
les
forces de seguretat parlaren de «complot
russojudàic». El 4 de maig de 1909 més
de 80.000 persones formaven el seguici que acompanyà els
fèretres dels obrers
assassinats fins al cementiri de la Chacarita, manifestació
de dol que va ser
reprimida per la policia. Després d'aquests fets, Radowitzky
decidí atemptat
contra la vida de Falcón. El 14 de novembre de 1909
preparà un artefacte explosiu
al taller Zamboni i el llançà dins del carruatge
tirat per cavalls del coronel
al seu pas pel cantó dels carrers Quintana i Callao quan
venia de l'enterrament
de Ballvé, director de la Presó Nacional de
Buenos Aires, al Cementiri del Nord.
L'artefacte ferí de mort Falcó i el seu secretari
Juan Alberto Lartigau; ambdós
van morir durant aquell dia. Perseguit per les forces de seguretat,
intentà
suïcidar-se disparant-se al pit dret --fallà
perquè disparà amb la mà
esquerra-- a pocs carrers del lloc de l'explosió al crit de«Visca l'anarquisme!».
Portat a l'Hospital Fernández, se li diagnosticà
ferides lleus al pit dret i
fou portat immediatament a la comissaria núm. 15. Com que no
duia identificació
i es negava a fer cap declaració, la inquietud de trobar-se
davant un complot
portà el president José Figueroa Alcorta a
decretar l'Estat de setge, que es
mantingué dos mesos i durant els quals s'engegà
una dura repressió contra el
moviment anarquista. Durant el judici, la impossibilitat de determinar
la
identitat de l'acusat causà nombrosos problemes, fins que
l'ambaixada argentina
a París facilità els seus antecedents obtinguts a
Ucraïna --segons els quals
havia participat a la Revolució de 1905 a Kiev i per la qual
cosa havia estat
condemnat a sis mesos de presó--, però la seva
edat quedava incerta. El fiscal
Manuel S. Beltrán, després d'ordenar un peritatge
mèdic que conclogué que tenia
entre 20 i 25 anys i de considerar que havia actuat sense cap
còmplice,
sol·licità la pena de mort. Però un
cossí seu, Moisés Radowitzky, aportà
una
còpia d'una partida de naixement on es confirmava que
només tenia 18 anys i per
tant era menor d'edat. Encara que el document no tenia validesa legal,
el jutge
Sotero Vázquez commutà la pena màxima
per la de reclusió per temps indeterminat
a la Penitenciaria Nacional, pena a la qual s'afegí un
càstig addicional de
reclusió a pa i aigua durant vint dies cada any coincidint
amb l'aniversari de
l'atemptat. El jutge federal Horacio Rodríguez Larreta porta
el cas a la
Suprema Cort, però aquesta aprovà la
sentència de la justícia ordinària. El
6
de gener de 1911, Salvador Planas Virella i Francisco Solano Regis, dos
anarquistes condemnats també per atemptat contra les
autoritats que compartien
reclusió amb Radowitzky, aconseguiren fugir reeixidament,
amb 11 presos comuns
més, de la Penitenciaria Nacional de Buenos Aires a
través d'un túnel.
Radowitzky no pogué sumar-se al grup fugitiu
perquè va ser cridat en l'últim
moment a la impremta del presidi. L'operació, que
comptà amb el suport de
l'exterior i la connivència de guàrdies de
l'interior, atemorí les autoritat
carceràries i decretà el seu trasllat al penal
d'Ushuaia, reservat generalment
per a criminals d'extrema perillositat. El costum de confinar els
presos
anarquistes i polítics en aquesta duríssima
penitenciaria es «popularitzaria» a
partir d'aquí. En aquesta presó se li denegaren
els pocs drets que tenien la
resta de presidiaris --només podia llegir la
Bíblia-- i, considerat el promotor
de vagues de fam de protesta per les males condicions penals, fou
sotmès a
constants maltractaments i tortures. En 1918 va ser violat per part de
Gregorio
Palacios, subdirector del penal, i tres carcellers (Alapont, Cabezas i
Sampedro).
Immediatament La Protesta
publicà el
fullet de Marcial Belascoain Sayós El
presidio de Ushuaia, que causà un gran
ressò i obligà el govern d'Hipólito
Yrigoyen a obrir una investigació sobre les condicions
penals a Ushuaia i a
rellevar de les seves funcions els tres carcellers implicats. El 7 de
novembre
de 1918, amb el suport de grups anarquistes xilens i argentins,
aconseguí
evadir-se del penal d'Ushuaia, l'única fugida que
reeixí de la seva història.
Els anarquistes argentins Apolinario Barrera i Miguel
Arcángel Roscigna i els xilens
Ramón Cifuentes i Ernesto Medina llogaren el
cúter «Ooky», propietat de una
dàlmata i de bandera austríaca, a la ciutat
xilena de Punta Arenas. Radowitzky,
coordinat amb els companys, aconseguí un uniforme de
carceller i abandonà el
penal de bon dematí aprofitant el relleu i l'arribada d'un
grup de carcellers
nous, trobant-se amb Barrera en una cala no molt llunyana. El pla
original era
desembarcar-lo en qualque lloc apartat, amb queviures i estris per
resistir-hi
un temps fins que la recerca hagués minvat, però
finalment pensaren que a Punta
Arenas passaria desapercebut. Després de quatre dies de
navegació, i ja en
aigües xilenes de la península de Brunswick, la
goleta va ser abordada per un
vaixell de l'Armada xilena, alertat per les autoritats argentines de
l'evasió.
Radowitzky pogué fugir nedant abans de la topada,
però la tripulació dàlmata va
ser detinguda i interrogada a la presó fins que el
maquinista de l'«Ooky»
confessà on havia aconseguit arribar a terra el fugitiu.
Poques hores després,
va ser detingut a Aguas Frías mentre intentava arribar a
Punta Arenas caminant
i portat d'antuvi al calabós del buc de guerra«Centeno» i dues setmanes
després de bell nou a Ushuaia. El càstig per
evasió era dos anys de confinament
en solitari amb només mitja ració d'aliments.
Durant els anys posteriors, les
campanyes pel seu alliberament dels grups anarquistes i de la premsa
obrera es
van incrementar fins al punt que el 14 d'abril de 1930 el president
Yrigoyen,
que 14 anys abans havia promès per motius electorals a una
delegació anarquista
el seu immediat alliberament, l'indultà amb un conjunt de
110 presos, però amb
l'obligació d'abandonar el país. El 14 de maig de
1930 el vaixell «Vicente
Fidel López» el portà al port de Buenos
Aires i des d'allà fou obligat a agafar
el remolcador «Mediador» fins a Montevideo sufragat
el viatge amb diners seus i
sense cap mena de documentació. Gràcies al suport
dels grups anarquistes
uruguaians aconseguí salvar els entrebancs
burocràtics i poder desembarcar. A
la capital de l'Uruguai, després que les autoritats
soviètiques li neguessin el
passaport i així poder retornar a Ucraïna
--Radowitzky desconeixia la repressió
que patia el moviment anarquista a l'Estat soviètic--,
reprengué la seva
professió de mecànic. Durant la seva estada a
l'Uruguai realitzà diversos
viatges al Brasil, sembla que per tasques de coordinació
entre els moviments
anarquistes dels dos països fugint
i de
la dictadura, residint durant temporades a São Paulo. El
març de 1933 assistí
al Congrés Antimilitarista Llatinoamericà que se
celebrà a Montevideo. El 7 de
desembre de 1934, però, el govern dictatorial de Gabriel
Terra pretengué
expulsar-lo del país aplicant la llei d'estrangers
indesitjables. Els companys
anarquistes li van demanar que no acatés la mesura per a no
crear un precedent
i per això va ser portat al penal de l'illa de Flores. El 21
de març de 1936
l'advocat del moviment llibertari Emilio Frugori aconseguí
la commutació de la
pena per la d'arrest domiciliari, però com que no tenia
domicili propi, hagué
de romandre encara empresonat fins al 25 de juny. Quan
esclatà la guerra civil
espanyola marxà a Catalunya i s'allistà en la 28
Divisió de l'Exèrcit republicà,
composta principalment per anarquistes i comandada pel destacat
militant
Gregorio Jover. Al front d'Aragó va fer amistat amb Antonio
Casanova,
anarquista gallec emigrat a l'Argentina on fou un dels fundadors de la
Federació Anarco-Comunista Argentina (FACA). Amb una salut
malmesa, fruit dels
més de 21 anys d'empresonament, realitzà tasques
culturals i sindicals per a la
Secretaria de Cultura i Propaganda de la Confederació
Nacional del Treball
(CNT) a Barcelona i a València. En 1939, amb el triomf
feixista, creuà els
Pirineus i va ser internat al camp de concentració de Sant
Cebrià. Més tard aconseguí
embarcar cap a Mèxic, on el poeta Ángel Falco,
cònsol de l'Uruguai a la Ciutat
de Mèxic, li proporcionà una feina a la
delegació sota el nom de José
Guzmán. Durant la postguerra
treballà per a la secció mexicana del
International Rescue and Relief Committee
(IRRC, Comitè Internacional de Socors i Salvament) de suport
per als refugiats
europeus. Sempre actiu en el moviment llibertari, publicà
revistes anarquistes
i realitzà viatges als Estats Units. Treballà elsúltims anys de sa vida en una
fàbrica de joguines. També va fer servir a
Mèxic el nom de Raúl
Gómez. Simón Radowitzky va morir d'un
atac de cor el 29 de
febrer de 1956 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic). Els
companys li compraren una
senzilla tomba on fou enterrat; el discurs fúnebre el
llegí Liberto Callejas.
Simón Radowitzky (1891-1956)
***
- Gaetano Trigari: El 10 d'octubre de 1895 neix a Granarolo dell'Emilia (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Gaetano Trigari. Sos pares es deien Agostino Trigari i Rita Brogli. Es guanyava la vida fent de ferrer. Antimilitarista convençut, en 1914 aconseguí ser declarat exempt per fer el servei militar per«malaltia mental», però fou internat en un hospital psiquiàtric a Bolonya. En 1921 s'exilià clandestinament a França i posteriorment a Luxemburg i a Suïssa. L'estiu de 1936 marxà com a voluntari a la guerra d'Espanya i lluità com a milicià en l'anarquista «Columna Roja i Negra» al front d'Aragó. L'abril de 1937 va ser ferit a la cama esquerra durant els combats a Osca. L'octubre de 1938 retornà a França i fou internat als camps d'Argelers, Gurs i Vernet. El gener de 1941 creuà clandestinament la frontera italiana i el 10 de març va ser detingut a Bolonya. Jutjat, el 15 d'abril de 1941 va ser condemnat a tres anys de confinament a l'illa de Ventotene. L'agost de 1943 va ser alliberat i, encara que sota vigilància, establí contacte amb la Resistència, però el 19 de setembre d'aquell any fou novament detingut per activitats antifeixistes. Tancat a la presó de San Giovanni in Monte de Bolonya, el 28 de febrer de 1944 va se deportat pels nazis al camp de concentració de Dachau (Baviera, Alemanya) i després traslladat al de Mauthausen (AltaÀustria, Àustria). Després de l'alliberament del camp el 5 de maig de 1945, pogué retornar a Itàlia. Després de la II Guerra Mundial, fou reconegut com a partisà des del novembre de 1943. Gaetano Trigari va morir el 6 d'octubre de 1957 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia).
***
- Emmy Eckstein: El
10 d'octubre de 1900 neix a Berlín (Prússia,
Imperi Alemany) la feminista
anarquista Emilia Eckstein, més coneguda com Emmy
Eckstein. Filla d'una família jueva burgesa, sos
pares es
deien Julius Eckstein, editor de llibres hongarès, i Paula
Silberknopf, excantant
d'òpera, i tingué quatre germans. En 1922
conegué a la terrassa d'un cafè
berlinès el propagandista anarquista Alexander Berkman (Sasha) i s'enamoraren, però la
seva família desaprovà aquestes
relacions per la gran diferència d'edat (52 anys d'ell i 20
d'ella) i per la
seva forma de pensar. Mantingueren correspondència i cap el
1925 la parella es
reuní a Saint-Cloud (Illa de França,
França). En 1930 ajudà la propagandista
anarcofeminista Emma Goldman en el mecanografiat del manuscrit de les
seves
memòries Living my life,
que van ser
publicades l'any següent. En 1935 visqué amb
Berkman a Sant Tropetz (Provença,
Occitània), molt a prop de la residència d'Emma
Goldman, que havia estat amant
de Berkman durant molts d'anys, essent les relacions de tots trets
sorprenentment harmonioses. Després del suïcidi de
Berkman el juny de 1936,
restà sola i en la misèria. Posteriorment
visqué un temps a Brno (Moràvia,
Txèquia). Emmy Eckstein va morir el 8 de juny de 1939 a la
Clínica Belvedere de
Niça (País Niçard,
Occitània) després de patir sis operacions greus
a
l'estomac. Una part del seu arxiu es troba dipositat a l'International
Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.
***
- Umberto Marzocchi:
El 10 d'octubre de 1900 neix a Florència (Toscana,
Itàlia) el militant
anarquista i
anarcosindicalista Umberto
Marzocchi. Obrer a les drassanes navals Vickers de La Spezia, ben aviat
va
descobrir l'anarquisme i va ser nomenat, quan tenia 17 anys, secretari
de la
Unió dels Obrers Metal·lúrgics,
adherida a l'anarcosindicalista Unió Sindical
Italiana (USI). Després del primer conflicte mundial, va
prendre part en l'agitació
anarquista juntament amb Pasquale Binazzi, aleshores director de Libertario.
En 1920 va formar part del grup anarquista que va atacar la
fàbrica de pòlvora
de La Spezia amb la finalitat d'impulsar un moviment revolucionari. En
1921,
establert a Roma, s'ocupa de l'organització antifeixista
Arditi del Popolo.
Fitxat per la policia com a «anarquista molt
perillós a vigilar amb atenció»,
serà obligat a exiliar-se amb l'arribada del feixisme a
Itàlia. En 1923 emigra
a França i a París coneix l'anarquista
italià Umberto Tommasini amb qui
militarà. Expulsat de França, s'estableix a
Bèlgica on continuarà l'activitat
en el Comitè de Suport a les Víctimes
Polítiques. Durant la tardor de 1936
s'ajuntarà amb els combatents anarquistes italians al front
d'Aragó (Espanya).
Durant l'estiu de 1937, després dels assassinats de Berneri
i de Barbieri --serà
ell qui reconeixerà oficialment els cadàvers--,
retornarà a França on s'ocuparà
dels refugiats espanyols. Va participar seguidament en la
resistència
antifeixista en el maquis pirinenc dins d'una formació de
les Forces Franceses
de l'Interior (FFI), composta per anarquistes, comunistes i
socialistes. En
1945 tornà a Itàlia i participà en la
reconstrucció de la Federació Anarquista
Italiana i en el desenvolupament de la propaganda. En 1968 va ser un
dels
organitzadors del Congrés de la Internacional de Federacions
Anarquistes (IFA)
que va tenir lloc a Carrara (Itàlia) i durant una dotzena
d'anys serà el
secretari de la IFA, participant també en un nou
congrés a Carrara en 1978. En
1975 va participar a Vendôme (França) en el
Congrés de la Federació Anarquista
Francesa. Als 77 anys, el 30 de gener de 1977, va ser detingut a
Barcelona
(Catalunya), en una gran batuda (58 detinguts, tots espanyols, llevat
d'un
portuguès i dos italians, Marzocchi entre ells) per
participar en una reunió
clandestina de reestructuració de la Federació
Anarquista Ibèrica. Durant elsúltims anys de sa vida va crear amb Carlo Cassola la Lliga
per al Desarmament
Unilateral d'Itàlia. Umberto Marzocchi va
morir el 4 de juny de 1986 a Savona (Ligúria,
Itàlia). A
més de nombrosos articles en la
premsa llibertària és autor d'un llibre de
records sobre la Guerra Civil
espanyola. En 2005 l'editorial italiana Zero in Condotta va publicar-ne
una
biografia, Senza frontiere. Pensiero e azione dell'anarchico
Umberto
Marzocchi (1900-1986), de Giorgio Sacchetti.
***
- Jacint Borràs Bousquet: El 10 d'octubre de 1901 neix a l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya) el militant anarquista i anarcosindicalista i periodista Jacint Borràs Bousquet. Amb 11 anys ja treballa d'aprenent de vidrier i es va incorporar al moviment anarquista cap al 1918 col·laborant en el setmanari clandestí Bandera Roja i després fent classes nocturnes al Centre Racionalista del carrer Vallespir de Barcelona, impartides per Roigé. Després va militar en el grup de defensa «Espartaco», enfrontat amb les armes al terrorisme de Miguel Arlegui i de Severiano Martínez Anido, fet que el va portar a la garjola --el 6 d'abril de 1921 fou detingut per primera vegada, amb María Sanahuja i Custodio Beltrán, i arribà a acumular cinc anys de presó. Amb el temps va arribar a tenir una respectable cultura autodidacte, participant en actes públics com a orador i escrivint en la premsa llibertària. Durant el secretariat d'Andreu Nin, va formar part del Comitè Nacional de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Va ser un dels fundadors de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Formà part de la Comissió Revisora de Credencials del Congrés Extraordinari de la CNT, celebrat a Madrid d'11 al 16 de juny de 1931, a més de delegat del Sindicat de Treballadors d'Arbeca, de la Secció d'Oficis Diversos de Cervera i del Sindicat Únic d'Alfarràs. En maig de 1932 va fer mítings a Cervera. Fou un dels protagonistes de la polèmica entre anarquistes i membres del Bloc Obrer i Camperol (BOC) i de la Federació Comunista Catalanobalear (FCCB) respecte a qüestions d'organització i de control dels sindicats, que fou especialment greu a les comarques lleidatanes des de setembre de 1931. En el Ple Provincial, celebrat el 6 de setembre de 1931, es mostrà partidari de l'organització dels sindicats en federació provincial i no en organitzacions comarcals com propugnaven els comunistes. Va adoptar la mateixa postura en la seva intervenció en el míting que va tenir lloc a la ciutat del Segre els primers dies de desembre d'aquell 1931 i en el qual van participar també Ángel Pestaña, Emili Mira i Francisco Martínez (Arín). Malgrat tot, el març de 1932, fou expulsat del seu càrrec de delegat del Comitè Regional pels sindicalistes del BOC, amb gran força a Lleida en aquells moments. En el Ple de Regionals d'agost de 1932 representà Catalunya amb Patricio Navarro. En 1933 va ser secretari provincial de la FAI, de la qual es va separar en 1937 després de la seva politització. En 1933 va fundar, entre altres, a Lleida el periòdic Acracia. Va participar en una gira de mítings amb Antonio Ortiz i Frederica Montseny per Barcelona, Sant Cugat, Cervera, Terrassa, Vic i Sallent en gener i febrer de 1936. A partir d'octubre de 1936 exercí de corresponsal de Solidaridad Obrera a Madrid. Entre 1937 i 1938 va dirigir el periòdic ¡Campo!, i com a tal assistí a la Conferència Nacional de Premsa Confederal de març de 1937. El setembre de 1937 va fer un míting a Santa Coloma i va fer uns mesos de redactor de Solidaridad Obrera i també en La Noche, dirigida per Balius. En acabar la guerra, va exiliar-se a França, on va patir els camps de concentració de Gurs. En 1945 va assistir en les files del sector moderat al Congrés de París, participant en la ponència sobre «Actuació en 1936-1939». Va fer mítings a França (Alès, 1945) i com a secretari del departament de Pau va assistir al Ple Departamental del 2 de desembre de 1945. Amb l'escissió de la CNT en l'exili, va ser elegit com a administrador del periòdic del sector reformista España Libre. En 1962 va fer conferències a Besiers i Narbona i l'any següent a Besiers. Després del congrés de reunificació a Montpeller va quedar fora de l'organització i l'octubre de 1968 va ser present en la reunió dels que s'oposaven als ortodoxes a Montpeller. Durant elsúltims anys de sa vida va militar en l'Agrupació Confederal i Llibertària de Perpinyà --lligada al periòdic Frente Libertario--, assistia a les conferències de Narbona d'aquesta tendència i feia viatges a Espanya, on defensava les tesis d'acostament i de moderació. Va col·laborar en diversos periòdics, com ara Acracia,Bandera Roja, ¡Campo!,CNT, España Libre, Espoir,Exilio, Frente Libertario, La Ilustración Ibérica, Inquietudes,La Noche, Sindicalismo, Solidaridad Obrera, Terra Lliure, Umbral, entre altres; iés autor d'unes memòries inèdites, Una vida en la CNT. Lo que ví, y como lo ví. Jacint Borràs Bousquet va morir el 13 de juny de 1982 a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord).
***
- Campio Carpio: El 10 d'octubre de 1902 neix a Vigo (Pontevedra, Galícia) l'intel·lectual, periodista, escriptor, poeta, sociòleg i propagandista anarquista Campio Pérez Pérez, més conegut sota el pseudònim de Campio Carpio. Quan tenia 17 anys, per a no ser enviat a la guerra colonial del Marroc, emigrà a l'Argentina. A Buenos Aires entrà a formar part del moviment llibertari, el qual d'antuvi l'educà intel·lectualment, i, posteriorment, s'acostà als cercles universitaris i artístics. Durant els anys vint milità en la Federació Obrera Regional Argentina (FORA) i en diversos grups anarquistes. Entre 1937 i 1938, en plena guerra civil espanyola, fou corresponsal a Buenos Aires del periòdic Galícia Libre, òrgan de la Confederació Nacional del Treball (CNT) gallega que s'editava a Madrid. En la seva faceta intel·lectual destacà com a poeta i sociòleg, escrivint nombroses obres de diferents temàtiques (art, literatura, crítica, etc.) i col·laborant en diferents publicacions periòdiques (Cenit, Claridad, CNT,Le Combat Syndicaliste, Dealbar,¡Despertad!, Espoir, Ética,Frente Libertario, Galicia Libre, Hombre de América, Ideas-Orto,Inquietudes, ¡Liberación!,Mañana, Mujeres Libres, Orto, La Razón, Reconstruir,La Revista Blanca, Revista Iberoamericana, Ruta, Solidaridad Obrera, Suplemento Literario de Solidaridad Obrera, Suplemento de Tierra y Libertad, Tierra y Libertad, Umbral, etc.). També destacà en la seva vessant universitària. Entre les seves obres podem destacar Humiliados (1928), Milicias de la aurora (1928), El mundo agonizante (1929), ¡También America! La lucha entre la plutocracia y la libertad (1930), El destino social del arte (1933), Pensaminento de González Pradas (1934), Democracia (1937), Lamento de la tierra encadenada (1939), Misión de América (1943), 36 poemas de autores brasileños contemporaneos (1944), Antología de pensamientos (1947), Curros Enríquez, poeta épico de la España heroica (1949), Pasión y poesia. Ensayos (1949), Genio y figura de Álvaro Yunque (1950), Perfil y drama de Jorge Lima (1957), Buscando el camino por la ruta de los maestros (1959), Radiografía cordial de América (1960), Ronda de la luna (1960), Poesía del destierro (1962), Labradores del espíritu (1965), Interpretación del anarquismo (1969), No hay tiempo para morir (1969), Cadenas para la revolución (1971), Canto contigo libertad (1971), Sangre ibérica fecunda (1971), Antología poética de Guerra Junqueiro (1972), Pendones insurgentes (1972), Peán, coro y lágrimas que consumiero imperios (1973), Los anarquistas y la revolucion social. Reportaje en Australia a Salvador Torrens (1975), Frente ibérico de la revolución (1975), Con cincel y candil. Exposición confederal (1976), Héroes para la columna (1976), Caminos por la revolución ibérica. Porvenir del pensamiento libertario (1978), Interludio ibérico (1978), Iberión, liberión, balada (1980), Áscua de tu lumbre (1981), Frente Ibérico de Liberación (1983), El arte reivindicativo de Castelao (1984), etc. Va tenir una estreta amistat amb destacats militants anarquistes, com ara Diego Abad de Santillán, Emilio Pita, Arturo Cuadrado, José Planas, Luis Danussi, Dalmacio Bragado, José Ledo Limia, Daniel Seijas, Fernando Quesada, etc. En 1987 proposà el nom del seu amic FélixÁlvarez Ferreras per al premi de literatura«José Vasconcelos». Sa companya, durant gairebé cinquanta anys, fou Mina. En elsúltims anys de sa vida, angoixat per la malaltia i a causa de la dictadura militar argentina, s'apartà del moviment llibertari. Campio Carpio va morir el 28 de setembre de 1989 a la seva casa de Monte Grande (Esteban Echeverría, Buenos Aires, Argentina).
***
- Sam Dolgoff: El 10
d'octubre de 1902 neix al shtetl
(poblet jueu) d'Ostrovski, de Vítsiebsk
(Vítsiebsk, Imperi Rus; actualment pertany
al districte de Bešankovičy, Bielorrússia)
l'escriptor, editor i propagandista anarquista
i anarcosindicalista Sholem Dolgopolski, més conegut com Sam Dolgoff, i que va fer servir el
pseudònim Sam Weiner.
Son pare era un treballador del ferrocarril i son oncle,
Tsadik Dolgopolski, fou un conegut escriptor i mestre jiddisch que
acabà morint
en un camp de concentració estalinista. En 1905, per evitar
el reclutament
obligatori del pare durant la guerra russojaponesa, sa
família emigrà als
Estats Units i es va criar al Lower East Side de Manhattan i al Bronx
de Nova
York. Amb 11 anys començà a treballar i amb 14
s'inicià com a ajudant de son
pare pintant parets, feina amb la qual es va guanyar sa vida fins a la
seva
jubilació. Assistí a l'escola pública
de Nova York i una mica a l'escola
nocturna, encara que la bona cultura que tingué
l'aconseguí de manera
autodidacta; també estudià idiomes a la Rand
School, però va aprendre les sis
llengües que coneixia sobretot llegint. En 1917
entrà a formar part de la Young
People's Socialist League (YPSL, Lliga dels Joves Socialistes),
secció juvenil
del Socialist Party USA (SPUSA, Partit Socialista dels EUA),
però aviat
considerà que el socialisme era massa moderat i fou expulsat
per les seves
critiques. Cap el 1920 s'acostà als grups anarquistes, com
ara «Road to
Freedom» (Camí cap a la Llibertat), que editava el
periòdic The Road to Freedom,
i en 1922 s'afilià al
sindicat anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW,
Treballadors
Industrials del Món), els wobblies.
Bona
part de la seva joventut la va passar anant i venint amb ferrocarril
d'una part
a l'altra dels Estats Units fent propaganda anarquista i
anarcosindicalista en diferent
llengües i lluitant contra el sindicalisme reformista rival de
la American
Federation of Labor (AFL, Federació Americana del Treball),
la policia
repressora, la reacció de la incultura nord-americana, els
matons a sou de la
patronal i els comunistes, que tots plegats li feien la vida
impossible. En
aquests anys va treballar en diferents campanyes de solidaritat, com
ara la de Thomas
Mooney i Warren K. Billings i la de Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti.
En 1924
edità el seu propi periòdic, Friends
of
Freedom, que durà uns mesos. En 1925 es
traslladà a Chicago (Illinois, EUA),
on conegué Lucy Parsons i Ben Reitman, i s'uní al
grup multicultural anarquista«Free Society» (FS, Societat Lliure), format per
jueus, italians, espanyols i
russos, que organitzà conferències i debats
setmanals. Molt influenciat per
l'intel·lectual anarquista rus exiliat Grigorij Petrovic
Maksimov, que fou el
seu mentor i el va introduir en els clàssics anarquistes i
l'anarcosindicalisme,
a finals de la dècada dels vint denuncià en les
seves gires propagandístiques
la dictadura soviètica i els perills que per al moviment
obrer portava el
comunisme. En una de les seves gires propagandístiques, en
1930, mentre
travessava Cleveland (Cuyahoga, Ohio, EUA), conegué
l'anarquista d'origen rus Esther
Miller, que esdevingué la seva companya, i amb qui
s'establí a Nova York, on
criaren sos dos infants, Abraham i Anatole. En 1931 assistí
al Congrés Anarquista
del Mitjà Oest, celebra a Chicago, que tingué com
a objecte la creació de nou
grups anarquistes i la coordinació dels ja existents. Entre
1932 i 1934 la
parella visqué a la colònia anarquista d'Stelton
(Nova Jersey, EUA), on publicà
el periòdic Looking Forward!,
experiència que valorà molt
críticament. En 1932 participà en la
creació del
grup anarcocomunista «Vanguard» de Nova York, que
organitzà debats setmanals i
edità el periòdic Vanguard.
A Journal of
Libertarian Communism. Durant els anys trenta va fer costat
les tesis
anarcosindicalistes de la Confederació Nacional del Treball
(CNT) i durant el
període revolucionari i la guerra civil espanyola fou membre
del consell de
redacció del periòdic mensual Spanish
Revolution, òrgan de les United Libertarian
Organizations (ULO, Unió
d'Organitzacions Llibertàries). En 1938 participà
en la creació del grup
anarquista «Challenge», que edità un
periòdic d'igual títol. En aquests anys
col·laborà en diferents publicacions anarquistes (Vanguard, Challege,
etc.),
moltes vegades fent servir el seu pseudònim Sam
Weiner. Durant la II Guerra Mundial formà part del
grup anarcopacifista«Why?» i en 1943 fou un dels fundadors del
periòdic Why?, que
posteriorment passà a anomenar-se Resistance.
Després de la guerra fou un membre destacat del
Libertarian Book Club (LBC, Club del Llibre Llibertari). El 19 de
juliol de
1954 fundà amb sa companya Esther i Russell Blackwell la
Libertarian League
(LL, Lliga Llibertària) de Nova York, grup
anarcosindicalista que s'encarregà
d'organitzar conferències setmanals, distribuir literatura,
organitzar actes
per recaptar diners, treure un periòdic (Views
and Comments) i mantenir correspondència amb
anarquistes d'arreu del món.
La LL mantingué un front obert d'accions contra els
interessos de la dictadura
franquista als EUA i contra la repressió als anarquistes
dels països comunistes,
especialment a Bulgària. A partir de 1961, amb els companys
novaiorquesos de LL,
del grup anarcosindicalista jiddisch «Freie Arbeiter
Shtimme» (FAS) i dels
anarquistes ibèrics exiliats del grup editor del
periòdic Cultura Proletaria,
denuncià la dictadura de Fidel Castro i la
repressió que exercia contra el moviment anarquista a Cuba,
col·laborà amb la
premsa llibertària de l'exili (Guangara
Libertaria) i va fer costat els expatriats que fugien de
l'illa cap a
Miami, alhora que recaptava fons per als presos que es consumien a les
garjoles
cubanes. En 1965 la LL deixà d'existir per diferents
problemes. Durant els anys
setanta i vuitanta, generalment acompanyat d'Esther, va fer
conferències a
facultats i col·legis universitaris d'arreu els Estats Units
i pronuncià discursos
en homenatges a Mikhail Bakunin, Emma Goldman i els màrtirs
de Haymarket. A
mitjans dels anys setanta viatjà amb Esther a Israel i
s'entrevistà amb els
anarquistes del grup editor del periòdic Problemen
i altres militants destacats. Entre 1972 i 1979
col·laborà amb el centre
d'estudis anarquistes «Freespace Alternative U»,
que edità la revista Freespace.
En 1976, amb Abe Bluestein,
Murray Bookchin i Gabriel Javsicus, publicà el
periòdic News from Libertarian
Spain, que posteriorment passà a nomenar-se Anarchist News, per explicar la nova
etapa que l'anarcosindicalisme estava prenent a la Península
després de la mort
del dictador Francisco Franco i l'octubre 1977 amb Esther hi
viatjà (Madrid,
Barcelona i Màlaga), on s'entrevistà amb
nombrosos militants llibertaris. La
seva tasca com a assagista fou força prolífica i
entre les seves obres podem destacarEthics and American Unionism (1958),The Labor Party Illusion (1961, sota
el
pseudònim Sam Weimer), Bakunin on Anarchy. Selected works by the
activist-founder
of World Anarchism (1971, 1973 i 1980), Le
Néo-anarchisme américain. Nouvelle gauche et
gauche traditionnell (1973,
publicat en Le Mouvement Social,
83),The anarchist collectives. Workers'
self-management in the Spanish Revolution (1936-1939) (1974),Notes for a discussion on the regeneration
of the American labor movement (1975), The
Cuban revolution. A critical perspective (1976), The relevance of anarchism to modern society
(1977, 1979, 1989 i
2001), The American labor movement. A new
beginning (1980 i 1990), Third
world
nationalism and the state (1982), A
critique
of Marxism (1983) i Modern
Technology
and Anarchism (1986). També destacà des
del punt de vista editorial,
publicant nombrosos llibres de temàtica
llibertària (Mikhail Bakunin, Errico
Malatesta, Max Nettlau, Rudolf Rocker, Klara Klebhanova, George
Woodcock,
biografies d'anarquistes, anarquisme cubà,
Revolució espanyola, etc.) fins a finals
dels anys vuitanta. En 1986 publicà les seves
memòries sota el títol Fragments.
A memoir. Amb Richard
Ellington edità en 1992 l'autobiografia d'Augustin Souchy
sota el títol Beware, anarchist! A
life for freedom. An
autobiography. Encara no feia un any que sa companya Esther
havia finat
quan Sam Dolgoff va morir d'insuficiència
cardíaca el 24 d'octubre de 1990 al
seu petit apartament de Lower East Side de l'illa de Manhattan de Nova
York
(Nova York, EUA). Una part important del seu arxiu es troba dipositat
al Tamiment
Library & Robert F. Wagner Labor Archive de Nova York.
Sam Dolgoff
(1902-1990)
***
- Maximilien Rubel:El 10 d'octubre de 1905 neix a Czernowitz (Imperi Austrohongarès, Romania a partir de 1919 i Ucraïna actualment) el sociòleg i«marxòlogo» llibertari Maximilien Rubel. Va estudiar dret i filosofia a Viena i Czernowitz abans de traslladar-se a França en 1931 per estudiar alemany a la Sorbona de París, on es va llicenciar en Lletres en 1934. A partir de 1937 es va convertir en ciutadà francès i poc després va publicar la revista literària Verbe. Cahiers humains, abans de realitzar el servei militar. A causa dels seus orígens jueus, va viure semiclandestinament a París sota l'ocupació nazi. En les seves reunions amb els militants marxistes de la resistència va quedar perplex per la incoherència i la confusió que envoltava Karl Marx i el seu «socialisme científic». Gran especialista en Karl Marx, de qui reivindicava el seu esperit llibertari, va crear el terme«marxologia» per referir-se a l'acostament erudit i sistemàtic de Marx i del marxisme, coses totalment diferents per a ell. A partir de 1947 va participar en el Centre d'Estudis Sociològics al Centre National de la Recherche Scientifique (CNRS). En 1954 es va doctorà a la Sorbona i en 1959 va crear la revista Études de marxologie. Comunista dels Consells, va mantenir contactes amb el grup de socialistes llibertaris francesos de «Socialisme o Barbàrie», amb la revista dels anarquistes comunistes Noir et Rouge i amb el grup britànic llibertari Solidarity. També va fer feina amb Rene Lefeuvre i la seva editorial anarquista Spartacus especialitzada en llibres llibertaris, sobre el Comunisme dels Consells i de crítica marxista. Va editar les obres de Marx en la famosa «Biblioteca de la Pléiade» de Gallimard. També milità en els moviments feminista i ecologista. Maximilien Rubel va morir el 28 de febrer de 1996 a París (França) i fou incinerat el 8 de març al cementiri parisenc de Père-Lachaise.
***
-
Domenico Golosio:
El 10 d'octubre de 1910 neix a Mamoiada (Barbagia di Ollolai, Sardenya)
l'anarquista i lluitador antifeixista Domenico Golosio. Sos pares es
deien
Antonio Golosio i Anna Biggio. El juliol de 1933 emigrà a
França i l'agost
d'aquell any es reuní amb son germà Pietro
Golosio a Madrid (Espanya). El
juliol de 1934 manifestà idees subversives en una carta
dirigida a sa família i
el 18 de febrer de 1936 va ser detingut per distribuir fullets
antifeixistes.
Després de l'aixecament feixista de juliol de 1936,
s'enrolà en el V Regiment i
en el «Batalló Garibaldi» i
participà en la defensa de Madrid i en les batalles
de Navacerrada i del Jarama, on va ser ferit en una cama el febrer de
1937. Hospitalitzat
a Múrcia, va ser traslladat, després de la seva
curació, a la base de les
Brigades Internacionals a Albacete. Sembla que preparà amb
son germà Pietro una
emboscada a un servei italià de missatgeria amb la finalitat
d'apoderar-se de
la correspondència adreçada als
diplomàtics feixistes establerts a Salamanca.
Va ser incorporat a la XII Brigada Internacional «Brigada
Garibaldi» i fou
ferit al braç i al costat dret durant la batalla de l'Ebre
el setembre de 1938.
Arribà a tenir el grau de sergent. Llicenciat el 9 de
desembre de 1938, el
febrer de 1939 passà a França i fou internat als
camps de concentració de Sant
Cebrià i de Grus, del qual va fugí el maig.
Arribà a París (França) on l'abril
de 1940 va escriure al Ministeri de l'Interior dient que a finals de
1933 havia
emigrat a Espanya i que quan esclatà la Guerra Civil va ser
obligat pels«rojos» a treballar en les indústries de
guerra. L'octubre de 1940 va ser
detingut a Llemotges (Llemosí, Occitània) i
reclòs als camps de concentració
d'Argelers i de Rivesaltes. El novembre de 1942 estava tancat a
Fresnes. El 13
de febrer de 1943 va se detingut a Brenner (Tirol) i interrogat a
Sardenya
(Nuoro i Sàsser). Durant els interrogatoris
explicà que havia conegut durant la
Guerra Civil espanyola destacats militants d'esquerra (Dino Giacobbe,
Cornelio
Martis, Pietrino Sale, Andrea Scano, Emílio Suardi, etc.) i
que es comprometia
a col·laborar amb la policia feixista sempre i quan ell no
fos compromès. Un
informe policíac del comissari Fabris, inspector general de
la policia
feixista, del 21 de maig de 1943, comunicà que,
després d'iniciar contactes amb
membres de «Giustizia e Libertà» i amb
Emilio Lussu i de ser interrogat l'11
abril de 1943, semblava que la seva col·laboració
amb les autoritats feixistes
no eren gaire sinceres i es recomanava el seu internament en un camp de
concentració durant tota la guerra. Empresonat a
Sàsser, va ser alliberat el 14
d'agost de 1943. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció.
Defuncions
- Giovanni Defendi: El 10 d'octubre de 1925 mor a Londres (Anglaterra) l'adroguer i confiter anarquista Giovanni Defendi. Havia nascut el 24 de juny de 1849 a Casalmaggiore (Llombardia, Itàlia). Garibaldí, lluità contra els prussians durant l'època de la Comuna de París. Emigrà a França i després de passar entre vuit i 10 anys a la presó per les seves activitats anarquistes, en 1880 es refugià a Londres (Anglaterra). L'1 de maig de 1880 s'uní lliurement amb sa companya Emilia Tronzio-Zanardelli a Londres i envià un article al periòdic francès Le Citoyen explicant el perquè de la seva «unió lliure» i el rebuig a tota mena de matrimonis, ja fossin religiosos o civils. Visqué, amb sa companya Emilia Tronzio i sos fills –arribà a tenir sis–, al número 112 de High Street del barri londinenc d'Islington, amb el seu gran amic Errico Malatesta. Amb Piotr Kropotkin, Erico Malatesta, Vito Solieri i Pietro Cesare Ceccarelli, era assidu del «Rose Street Club», club londinenc de refugiats revolucionaris. En 1885 mantenia una secció organitzada anarquista a Londres amb Biagio Poggi i Vito Solieri. En els anys noranta la família Defendi obrí una botiga de delicadeses, espècies i vins al número 12 d'Archer Street i en aquesta època es relaciona amb Louise Michel i Luigi Parmeggiani. En 1894 el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. En 1905, quan la visita del rei Alfons XIII d'Espanya a Londres, amb Errico Malatesta, Adolfo Antonelli, Silvio Corio, Giacinto Ferrarone, Giovanni Mazzotti i Antonio Galassini, publicà el pamflet Per un viaggio regale (Per un viatge real) en defensa de l'atemptat fallit que havia patit el monarca el 31 de maig d'aquell any a París.
---