Quantcast
Channel: Bloc de BalearWeb
Viewing all articles
Browse latest Browse all 12422

[04/10] «The Alarm» - Mougeot - Ghezzi - Cañizares - Lamberet - Tronchet - Botey - Danussi - Granado - Bianco - Gross-Fulpius - Pérez Bouzas - Biard - O'Neill

0
0
[04/10] «The Alarm» - Mougeot - Ghezzi - Cañizares - Lamberet - Tronchet - Botey - Danussi - Granado - Bianco - Gross-Fulpius - Pérez Bouzas - Biard - O'Neill

Anarcoefemèrides del 4 d'octubre

Esdeveniments

Capçalera de "The Alarm"

- Surt The Alarm: El 4 d'octubre de 1884 surt a Chicago (Illinois, EUA) el primer número del periòdic setmanal anarquista The Alarm,òrgan de la International Working People's Association (IWPA, Associació Internacional del Poble Treballador). Editat per Albert Richard Parsons i sa companya Lucy Parsons. Després de la detenció i l'execució d'Albert Richard Parsons, serà el també anarquista Dyer D. Lum qui continuarà amb la publicació ajudat per Lizzie Holmes. Després d'una interrupció, es tornarà editar a Nova York entre juny de 1888 i febrer de 1889. Encara tornarà a reaparèixer en 1915.

Anarcoefemèrides

Naixements

Notícia de la condemna d'Auguste Mougeot apareguda en el diari parisenc "La Matin" del 28 de febrer de 1926

- Auguste Mougeot: El 4 d'octubre de 1878 neix a Golbey (Lorena, França) l'anarquista i sindicalista revolucionari Auguste Mougeot. Guixaire i pintor en la construcció, abans de la Gran Guerra fou membre del grup anarquista d'Épinal (Lorena, França), animat per Victor Loquier, de qui era molt amic, i col·laborà en la tercera i última etapa del seu òrgan d'expressió La Vrille (1901-1914). En 1911 col·laborà en Les Temps Nouveaux. Inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes, després del conflicte bèl·lic ajudà nombrosos companys a entrar i a sortir il·legalment de França, com ara Clara Zetkin el desembre de 1920 perquè pogués participar en el Congrés de Tours de la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO). El 27 de febrer de 1926 va ser condemnat, juntament amb Henri Martin, a vuit mesos de presó i a 100 francs de multa per haver aferrat cartells antimilitaristes a Nancy (Lorena, França)–son company Martin va ser condemnat a un mes de presó. Militant sindicalista revolucionari, en 1929 s'adherí durant una breu temporada a l'oposició trotskista en el si de la Secció Francesa de la Internacional Comunista (SFIC) i fou un dels fundadors en 1930 de la Lliga Comunista (LC) a Longwy (Lorena, França), ciutat on visqué força temps, i mantingué una interessant correspondència amb Lev Trotski; però ben aviat retornà a les seves idees llibertàries. En 1935 es retirà a Melay. En 1938 signà la crida «Pel respecte al dret d'asil» promoguda pel periòdic La Révolution Prolétarianne. Fou molt amic de Simone Weil. Auguste Mougeot va morir el 20 de juliol de 1961 a Melay (Borgonya, França). Documentació i correspondència seves es troben dipositades al Museu Social de París.

***

Fitxa policíaca de Francesco Ghezzi

- Francesco Ghezzi: El 4 d'octubre de 1893 neix a Cusano Milanino (Llombardia, Itàlia) l'anarcosindicalista Francesco Ghezzi. Fill d'una família obrera, comença a treballar als set anys i als 16 esdevé anarquista. Entre 1914 i 1921, com a membre de la Unió Sindical Italiana (USI), participarà activament en la protesta política i en la lluita antiimperialista. Sovint haurà d'exiliar-se a París i a Suïssa per evitar les detencions. En 1919 va ser detingut i empresonat per haver participat en l'organització de la insurrecció de Zuric, però va ser alliberat gràcies a una campanya pública, encara que després va ser expulsat de Suïssa per haver-se oposat a una manifestació patriòtica. Després de l'atemptat del teatre Diana de Milà de 1921, per fugir de la repressió antianarquista va ser comissionat per l'USI com a delegat anarcosindicalista en el Profintern (Internacional Sindical Roja) i va arribar a Moscou el juny d'aquell any. Les relacions entre els anarcosindicalistes i els dirigents comunistes són força tibants; el Profintern nega autonomia al sindicat i les detencions són força nombroses. Gràcies a les protestes formals d'Emma Goldman i d'Alexander Berkman, alguns anarquistes i anarcosindicalistes russos són alliberats, i uns pocs en van participar a Alemanya el 1922 en la constitució de l'Associació Internacional de Treballadors (AIT). Ghezzi va entrar il·legalment a Alemanya per participar en el Congrés i va ser detingut  i amenaçat d'extradir-lo a l'Estat italià que l'acusava de terrorisme. Sa companya Olga li va informar que havia estat processat en contumàcia i condemnat a mort pel govern feixista en cas que tornés a Itàlia. La premsa esquerra va organitzar una campanya per la seva alliberació i l'advocat Michel Frenckel va obtenir un document on es certificava que Ghezzi era ciutadà soviètic, gràcies al suport del ministre Esteri Narkomindel, i així va poder tornar a la Unió Soviètica. Entre el 1923 i el 1926 va viure i treballar en una comunitat agrícola a Jalta i se les apanya per posar-se en contacte amb els anarquistes estrangers. En 1926 va ser contractat com a obrer a Moscú i va mantenir contactes amb el moviment anarquista rus semiclandestí, especialment amb Nicolas Lazarévitx, i amb anarquistes estrangers com Pierre Pascal. Amb el filòsof Borovoi, de qui aconseguirà enviar clandestinament un pamflet a l'estranger, i amb altres, s'unirà al grup del Museu Kropotkin que durarà fins al 1928 i del qual sorgiran dues tendències contraposades: els «ideòlegs» i els«anarcomístics», guiats per Alexei Solonovitx. Com a alternativa a la Creu Negra d'aquestsúltims, els anarquistes expulsats del Museu Kropotkin fundaran una nova Creu Negra, on Ghezzi s'ocuparà de la gestió de les donacions de l'estranger. Entre 1929 i 1930, com a resultat d'una nova onada de detencions, es detingut acusat d'activitats contrarevolucionàries i de ser un «agent de l'ambaixada feixista», i el 31 de maig de 1929 és condemnat a tres anys en un camp de treball i confinat a Suzdal, a 250 quilòmetres al nord-est de Moscou. A l'estranger es va organitzar una àmplia campanya pel seu alliberament gràcies al Comitè per l'Alliberament de Ghezzi, format per Nicolas Lazarévitx, Luigi Fabbri, Pierre Monatte, Ugo Fedeli, Panaït Istrati, Boaris Souvarine i Jacques Mesnil, entre altres, i l'escriptor francès Romain Rolland va enviar una carta a l'escriptor rus Maksim Gor'kij perquè intercedís directament a Stalin; Gor'kij va exposar la qüestió a Stalin i al cap de la OGPU, la policia soviètica, Genrikh Jagoda, però en va. Gràcies a la insistent campanya, en 1931, després de ser enviat a l'exili a Kazakhstan, va ser alliberat, però amb l'obligació de quedar a la Unió Soviètica. Després tornarà a Moscou, on reprèn la seva feina d'obrer, es diploma a l'Institut Tècnic, es casa en segones núpcies amb Olga Gaake, amb qui té una nina. A Moscou continuarà la lluita anarquista i seguirà mantenint contactes amb l'estranger, oferint ca seva als activistes que fugen a l'exili. En 1933, a traves de la Creu Roja, farà gestions per a l'alliberament del trotskista Gurevich i ajudarà a sa muller exiliada de Victor Serge, Liobov Rusakova-Kibaltxitx. En 1936 va demanar repetidament ser enviat com a voluntari a la guerra d'Espanya, però els permisos seran denegats. El 5 de novembre de 1937 és novament detingut acusats de realitzar accions contrarevolucionàries al lloc de feina i de ser partidari del nazisme. Les investigacions duraran un mes i Ghezzi rebutjarà totes les acusacions, compresa la de ser filotrotskista. Fins a la sentencia de culpabilitat restarà tancat a Lubianka, la presó interna de l'NKVD i després serà enviat a un camp de treball més enllà del Cercle Polar, encara que els metges de la presó li havien diagnosticat tuberculosi. El 3 d'abril de 1939 la comissió especial de l'NKVD el va condemnar a un altre any de treballs forçats i dos setmanes després va ser enviat al camp de Vorkuta. En 1943 un altre decret de l'NKVD el condemna a l'afusellament, però la sentència no es va poder executar perquè Ghezzi mentrestant havia mort el 3 d'agost de 1942 a Vorkuta (Komi, Rússia). En 1956, a requeriments d'Olga Gaake, Nikita Khruscov accedeix a reobrir el cas Ghezzi per rehabilitar-lo i es va demostrar que les seves confessions i els seus testimonis eren fruit de la tortura. El 21 de maig de 1956 un tribunal moscovita que dictar que «les proves contra ell no eren suficients» i la sentència de l'NKVD quedava invalidada, encara que Ghezzi no serà mai rehabilitat.

***

Notícia de la conferència de Tomás Cañizares Barraján publicada en "La Vanguardia" del 4 d'octubre de 1932

- Tomás Cañizares Barraján: El 4 d'octubre de 1898 neix a Almagro (Ciudad Real, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Tomás Cañizares Barraján. Emigrat a Catalunya, visqué al barri del Tibidabo de Barcelona i milità en el Sindicat de la Pell de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la capital catalana. Durant la vaga general de novembre de 1930 va ser detingut amb altres companys i processat per sedició. El juny de 1931 representà el Sindicat de la Pell barceloní en el Congrés de la CNT celebrat a Madrid. El 5 d'octubre de 1932 va fer la conferència «¿Hacia dónde camina la humanidad» a la Cooperativa Popular de Teixidors a Mà de Barcelona. Durant la guerra civil fou comissari polític i realitzà nombroses gestions per obtenir l'alliberament els companys empresonats. Arran dels fets de «Maig de 1937» va ser detingut i empresonat per la reacció comunista. En 1939, amb el triomf franquista, s'exilià a França. Amb la matrícula 49 s'integrà en la 225 Companyia de Treballadors Estrangers (CTE), establerta a Le Petit-Bornand-les-Glières (Arpitània). Durant l'ocupació formà part del nucli clandestí de la CNT que actuà a Garait (Llemosí, Occitània). Després s'instal·là a Corbigny (Borgonya, França) i aprofità els seus desplaçaments professionals per contactar amb els companys. En 1954 representà la federació local de Roanne (Arpitània) en el ple de la tendència col·laboracionista o possibilista de la CNT en l'Exili que se celebrà a Tolosa de Llenguadoc. Tomás Cañizares Barraján va morir el 23 de juny de 1998 a Narbona (Llenguadoc, Occitània).

***

Renée Lamberet en el Congrés de l'AIT de Tolosa (1952)

- Renée Lamberet:El 4 d'octubre de 1901 neix a París (França) la historiadora i militant anarquista Renée Lamberet. Filla de pares lliurepensadors, cap al 1924, quan era estudiant, va començar a militar en el grup de Le Temps Nouveaux, del doctor Marc Pierrot. En 1928 va aconseguir el càrrec de professora agregada d'Història i Geografia i més tard el de catedràtica d'Història. A finals dels anys 20 va aprendre castellà i cada estiu passava les seves vacances a Lleida (Catalunya) en una família aprenent guitarra i sa germana Madeleine pintura. Fidel col·laboradora de Max Nettlau, en 1936, durant la seva estada a la península, es va interessar apassionadament per les col·lectivitzacions de la Confederació Nacional del Treball (CNT). L'1 de setembre de 1936 va obtenir autorització del Comitè Revolucionari de la Seu d'Urgell per instal·lar-se en un hotel socialitzat per la CNT i va començar a recopilar documentació i a prendre notes sobre el procés revolucionari. Fent tasques de propaganda confederal, va conèixer a Barcelona el mallorquí Bernat Pou Riera, secretari de Premsa i Propaganda de la CNT, que acabarà sent el seu company. En 1937 va visitar les mines col·lectivitzades de Cardona i de Sallent, i la col·lectivitat agrícola de Balsereny. A partir de juny de 1937 va participar en la nou nata Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i en la colònia d'infants «Spartaco», organitzada a Argentona pel Sindicat de Ferrocarrils de la CNT, i en la colònia de Llançà del SIA per acollir infants refugiats del País Basc, d'Astúries i del front de Madrid. En aquesta època va col·laborar en la premsa anarquista peninsular (Solidaridad Obrera,Catalunya, Nuestro, etc.). Va ajudar els militants exiliats a França després la derrota republicana en el Comitè d'Ajuda a l'Espanya Revolucionària, amb Nicolas Faucier. Durant l'ocupació nazi de França va intentar organitzar en la clandestinitat la Federació Anarquista Francesa, amb Henri Bouyé a la Borsa de Treball de París, i va participar amb sa germana Madeleine i May Picqueray en un taller de falsificació de documents per a la resistència organitzat per l'anarquista espanyol Laureano Cerrada. En acabar la Segona Guerra Mundial va ser nomenada membre del Comitè Nacional de la Federació Anarquista i va col·laborar en Le Libertaire. El febrer de 1947 va ser una de les organitzadores de la Conferència Anarquista Europea. Va presidir la Comissió d'Ajuda als Antifeixistes Búlgars víctimes de la repressió estalinista i va intervenir en 1949 en la creació de l'Institut Francès d'Història Social (IFHS) de París, amb Jean Maitron i Edouard Dolléans. L'estiu de 1951 va ser membre, juntament amb altres militants llibertaris (Vincey, M. Joyeux, Danon, Lanen, Henri Bouyé, L. Louvet, Louis Laurent, Roger i Marcelle Auchère, etc.), de la Comissió d'Estudis Anarquistes (CEA). En 1953 va ser elegida secretària general de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) en el Congrés de Puteaux, càrrec que mantindrà fins al 1956. Va ser responsable de redacció del Bulletin de l'AIT entre 1953 i 1954. A finals dels anys seixanta es va acostar a la Unió Federal Anarquista (UFA), fundada per Henri Bouyé, Louis Laurent i René Lechainche. En aquesta època va col·laborar en Le Libertaire, en Liberté i en Le Réfractaire. Tota aquesta tasca orgànica la va realitzar sense deixar els seus estudis d'història social i llibertària, dels quals sorgirà la monumental Mouvements ouvriers et socialistes. Chronologie et bibliographie. L'Espagne (1750-1936) (1953) o la minuciosa edició de la magna obra de Nettlau La Première Internationale en Espagne (1868-1888) (1969). A partir de 1975 va participar en les reunions del Seminari de Poesia Anarquista de la Universitat de París. En 1979 assistí al Congrés sobre la Guerra d'Espanya a Barcelona. Va ajudar a examinar els arxius de la CNT i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) dipositats a Amsterdam. Renée Lamberet va morir de càncer el 12 de març de 1980 a l'hospital de Villeneuve-Saint-Georges (Illa de França, França), quan encara no havia acabat el seu magne projecte de diccionari biogràfic anarquista, i va ser enterrada el 18 de març de 1980 al cementiri de Brunoy. El seu arxiu està dipositat a l'Institut Francès d'Història Social (IFHS) de París.

Renée Lamberet (1901-1980)

***

Lucien Tronchet

- Lucien Tronchet: El 4 d'octubre de 1902 neix a Lió (Arpitània) --altres fonts citen Ginebra (Ginebra, Suïssa)-- l'anarquista i sindicalista Lucien Tronchet. Nascut en una família pobra, de molt jove, juntament amb Clovis Abel Pignat, s'adhereix a la Federació Obrera de la Fusta i de la Construcció. El 19 de maig de 1928 esclata una «vaga salvatge» en el ram de la construcció, instigada per Tronchet, Pignat i Vuattolo, que durarà 15 dies i que obligarà els patrons a cedir sobre la reducció del temps de feina, el mínim salarial i altres reivindicacions. Durant els anys trenta, Tronchet serà un dels responsables de la Lliga d'Acció de la Construcció, que practicarà l'acció directa contra els patrons. El 9 de novembre de 1932 es detingut arran d'una manifestació antifeixista que va acabar amb 13 morts i 65 ferits per la metralla dels militars. En 1936 parteix cap a Espanya amb Bertoni, combatent a les files anarquistes, i després ajudarà sense afluixar els companys antifeixistes italians. En 1940 es condemnat a vuit mesos de presó pel delicte d'insubmissió. Després de la guerra mundial continuarà la seva tasca sindicalista i lluitarà a més a més en diversos fronts (dret a l'avortament, antimilitarisme, cooperativisme...), però des de les files socialistes. En 1978 va fer costat al moviment okupa de Ginebra i en aquest mateix any va crear la Fundació del Col·legi del Treball a Ginebra amb el seu arxiu i la seva biblioteca per preservar la memòria del moviment obrer, institució que va presidir fins a la seva mort. Lucien Tronchet va morir el 24 de febrer de 1982 a Ginebra (Ginebra, Suïssa).És autor de la biografia Clovis Pignat, una vocation syndicale internationale (1971) i d'una autobiografia Combat pour la dignité ouvrière (1979), entre altres obres.

***

Francesc Batey Badosa (La Treille, 1996)

- Francesc Botey Badosa: El 4 d'octubre de 1912 neix a Premià de Mar (Maresme, Catalunya) el militant anarquista i anarcosindicalista Francesc Botey Badosa. De ben jovenet introduït en el moviment anarquista, entre el 5 i el 13 de març de 1933 a Barcelona representà els 800 afiliats al SindicatÚnic de Treballadors de Premià de Mar en el Ple Regional de SindicatsÚnics de Catalunya de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1937, com a membre de les Joventuts Llibertàries, lluità al front d'Aragó enquadrat en la XIV Divisió i fou també el director de Titán, òrgan de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). En aquesta època va col·laborar en el periòdic Alba Roja i fou redactor de Juventud Libre. Quan la guerra es va perdre, es va exiliar primer a Tolosa de Llenguadoc i després a Marsella, on va arribar l'agost de 1939. En aquesta ciutat va fer contacte amb altres exiliats peninsulars que es reunien al bar «Chez Vous», al carrer de Chateaudun, a prop de la vella Borsa del Treball, regentat pel simpatitzant llibertari Janot i que morirà, víctima d'una delació, en un camp de concentració alemany en 1943. En 1941 conegué l'anarquista italià Fioro del Conte que el posà en contacte amb Tony Peduto, de la federació anarquista local. Gràcies a Peduto, s'adherirà al grup anarquista clandestí animat per André Arru i que aplegava una dotzena de militants francesos (com Paul Chauvet), russos (com Volin), italians i espanyols (com Jaime Mariano) i les activitats del qual consistien a imprimir i difondre materials de propaganda així com a la fabricació o falsificació de documents d'identitat destinats a les persones en perill i especialment als jueus perseguits pels nazis. El mateix dia d'agost de 1943 que Arru i Chauvet foren detinguts, va poder escapar i previngué la resta de membres del grup que decidí aleshores dissoldre's. El setembre 1944 a Marsella fou membre del primer comitè de redacció en l'exili de Ruta,òrgan de l'FIJL, assegurant l'aparició dels vints primers números abans de traslladar-se el periòdic a Tolosa el juliol de 1945. El maig de 1945 albergà a la seva casa de La Treille, on vivia des del 1941, durant més de dos mesos Volin que acabava de sortir de l'hospital, però que acabarà morint d'esgotament poc després, el 18 de setembre a l'hospital Laennec de París. Botey participà activament en la reconstrucció del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i milità en la Federació Anarquista de Marsella. En 1947 va col·laborar en el periòdic Inquietudes, de Bordeus. Durant els anys seixanta va participar en les activitats del Centre Internacional de Recerques Anarquistes (CIRA). Fou amicíntim de Víctor García i de Josep Peirats. Francesc Botey Badosa va morir el 3 d'octubre de 2000 a La Treille (Marsella, Provença, Occitània).

***

Luis Danussi en una assemblea al Luna Park (1958)

- Luis Danussi: El 4 d'octubre de 1913 neix a Bahía Blanca (Buenos Aires, Argentina) l'anarcosindicalista i propagandista llibertari Luis Danussi Ciancio, també conegut com Luis Ciancio. Fou el menor de quatre germans d'una família d'immigrants italians. En 1927, quan tenia 14 anys, s'introduí en l'anarquisme gràcies a la campanya organitzada a Bahía Blanca pel moviment obrer en suport als militants llibertaris italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. En 1929 s'afilià a l'Associació Juvenil Antimilitarista (AJA) de la seva ciutat natal, vinculada al periòdic de Buenos Aires Bandera Negra. El cop militar del general José félix Uriburu del 6 de setembre de 1930 avortà ràpidament tota aquesta activitat i fou detingut per primer cop. Durant aquests anys treballà al taller metal·lúrgic de sos germans i milità el Gremi de Metal·lúrgics, destacant com a organitzador sindical. En el debat entre protestistas, sector més moderat del moviment llibertari que editava La Protesta, i els antorchistas, més radical que editava La Antorcha, s'inclinà per aquest últim grup. A finals de la dictadura d'Uriburu marxà cap a Rosario (Santa Fe, Argentina), fent servir el pseudònim de Luis Ciancio, pel seu llinatge matern. En aquesta ciutat milità en les Joventuts Llibertàries, que a vegades feien front comú amb els comunistes, i participà activament en el Congrés Regional Anarquista de 1932, que aplegà destacats militants, com ara Enrique Balbuena i Diego Abad de Santillán, i en la campanya contra el Congrés Eucarístic de 1934. Per tota aquesta activitat, va ser detingut sota l'acusació de «comunista». De bell nou a Bahía Blanca, intervingué en la campanya de solidaritat amb el poble espanyol durant la guerra civil i intentà, sense èxit, viatjar a la Península. A finals de 1937 vivia a Buenos Aires a casa del seu amic Fernando Quesada i col·laborà amb la propaganda antifeixista a Espanya que desenvolupava la Federació Anarco Comunista Argentina (FACA). En 1939 entrà a treballar com a retrogravador als Tallers Gràfics Estampa, on va ser nomenat delegat de la secció sindical del Gremi dels Gràfics. En aquests tallers conegué María Celsa Rodríguez, amb qui es casa el 21 de febrer de 1942 i amb qui tingué dos infants, Rocío i Ariel. Fou secretari del Comitè de Vaga en la esclatà al seu taller entre febrer i abril de 1943. Aquest mateix any va ser nomenat secretari d'actes de la Federación Gráfica Bonaerense (FGB). Després d'una breu passada pel grup anarquista al voltant de Francisco Aragón, s'incorporà a l'Agrupació Sindical «Unidad Gráfica», formada per diversos corrents polítics. El desembre de 1945 representà l'FGB en la Conferència Nacional de Sindicats Lliures, convocada per a aglutinar el moviment obrer no peronista. Entre el 5 de febrer i el 5 de març de 1949, participà activament en la vaga dels gràfics de Buenos Aires, on el gremi s'enfrontà a la seva pròpia direcció, a la Confederació General del Treball (CGT) i al govern peronista, que acabà amb l'empresonament de molts militants, ell inclòs. A començaments de 1954, quan el seu nom encapçalava el periòdic Reconstruir, va ser novament detingut durant 15 dies, arran de la publicació d'un manifest de la FACA crític amb el règim peronista. Amb la caiguda de Juan Domingo Perón, col·laborà en la gestió interventora militar de la Federació Gràfica Argentina (FGA), antiga Federació Argentina de Treballadors d'Impremta (FATI), que culmina en 1957 amb eleccions internes i en un congrés nacional que restituí el tradicional federalisme gremial. Aleshores fou elegit secretari de l'FGB i el juliol de 1957 prosecretari de la FATI, càrrec que ocupà fins l'abril de 1963; després fou nomenat secretari general. Sota la dictadura el general Juan Carlos Onganía, impulsà durant la crisi de l'FGB la nova agrupació dels anomenats«Gremis Democràtics» i hagué d'abandonar el càrrec de director de la Caixa de Jubilacions de Gràfics i Periodistes, que ocupava des del setembre de 1960. En 1957 s'entrevistà amb el general Pedro Eugenio Aramburu com a membre d'una delegació que reclamava millores salarials. Com a representant de la FATI entre els 32 Gremis Democràtics, el sector que disputava a les 62 organitzacions la direcció del moviment obrer, s'oposà a algunes vagues generals proclamades pels sindicats peronistes i impugnà judicialment la Llei d'Associacions Professionals que reinstaurava un gran poder d'intervenció dels sindicats. En aquests anys rebutjà tot verticalisme i insurreccionalisme. A mitjans de 1959 viatjà als EUA, convidat per organitzacions sindicals nord-americanes, i retornà a través de Puerto Rico, Cuba i Equador. També viatjà a l'Uruguai i a Xile en representació de la Federació Llibertària Argentina (FLA). A part de la seva activitat sindical, desenvolupà importants actuacions dins del moviment llibertari, participant en congressos, comissions, conferències, delegacions i redaccions de publicacions, ja fos de la FACA o de l'FLA, de la qual va ser nomenat secretari general en alguns períodes fins a la seva jubilació en 1969. Impulsà durant anys una escola cooperativa a Wilde (Avellaneda, Buenos Aires, Argentina). Trobem articles seus en nombroses publicacions periòdiques, com araAcción Libertaria, Hombre de América, El Obrero Gráfico, Reconstruir,Solidaridad Obrera, etc. També destacà com a escriptor de contes, obtenint dos premis en aquest camp. En 1974, a causa dels seus problemes cardíacs, se li va implantar un marcapassos. Luis Danussi va morir, d'una septicèmia sorgida arran d'aquesta implantació, el 5 de maig de 1978 a Villa Domínico (Avellaneda, Buenos Aires, Argentina) i les seves restes van ser vetllades a la seu de l'FLA. En 1981 Jacinto Cimazo i José Grunfeld publicaren Luis Danussi en el movimiento social y obrero argentino (1938-1978). L'arxiu de Danussi es troba dipositat al Centro de Documentación e Investigación de la Cultura de Izquierdas (CeDInCI) de Buenos Aires.

Luis Danussi (1913-1978)

***

Francisco Granado

- Francisco Granado Gata: El 4 d'octubre de 1935 neix a Valencia del Ventoso (Badajoz, Extremadura, Espanya) el militant llibertari i resistent antifranquista Francisco Granado Gata. Amb 18 anys va marxar a Madrid en busca de feina, treballant a Agromán i després a la Maestranza d'Artilleria. En 1956 es va casar i a l'any següent va fer el servei militar. En l'Exèrcit li van detectar una greu malaltia, leucèmia, que li va obligar a romandre hospitalitzat alguns mesos. Un cop llicenciat, va marxar a França en busca de fortuna amb un amic, creuant la frontera per Irun cap a Bordeus, instal·lant-se dos dies després a Alès. Els primers mesos va fer feina de jornaler al camp, fins que va aconseguir una feina estable de forjador, obtenint la carta de treball, l'autorització de resident i el permís per poder portar la família. Va prendre contacte amb un grup d'exiliats llibertaris i va oferir-se a col·laborar en les Joventuts Llibertàries. Decideix integrar-se en l'activisme antifranquista i entra en la secció clandestina de Defensa Interior, creada en 1961 a Madrid en el si del Moviment Llibertari. En juliol de 1963és enviat a Madrid amb el company Joaquín Delgado Martínez, ebenista fresador i secretari de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries a Grenoble, amb la missió de prendre contactes amb l'objectiu d'organitzar un atemptat contra Franco. Però, per una manca de coordinació, un altre grup comet dos atemptats el 29 de juliol de 1963: un contra la Direcció General de Seguretat, i l'altre contra la seu dels sindicats franquistes. Detinguts Granado i Delgado en possessió d'armes i d'explosius, la tortura els fa confessar la culpabilitat dels dos atemptats que no han comès. El 13 d'agost de 1963 un Consell de Guerra els condemna a mort sense cap prova. El 17 d'agost de 1963, a les 5 de la matinada, a la presó de Carabanchel (Madrid, Espanya), són executats a garrot vil Francisco Granado Gata i Joaquín Delgado Martínez. Des de 1999 els seus familiars i diversos grups llibertaris han intentat, sense èxit, la revisió de la seva condemna a mort davant diverses instàncies, Tribunal Constitucional inclòs.

***

René Bianco (Marsella, 1989) [militants-anarchistes.info]

- René Bianco: El 4 d'octubre de 1941 neix a Marsella (Provença, Occitània) el militant i historiador anarquista, lliurepensador i francmaçó René Bianco d'Acierno. Era fill d'un empleat de correus llibertari d'origen italià, Antonin Louis Bianco.És enLe LibertaireiLe Canard enchaîné, periòdics als quals son pare està subscrit, on aprendrà a llegir. Després d'un batxiller de filosofia, va exercir diverses feines (obrer en una fàbrica que joguines, llibreter, dependent de farmàcia) abans d'entrar en 1961 en la universitat, però no acabarà la carrera d'Història i Geografia sinó molt més tard. A començaments de 1960 va conèixer André Arru i va començar a freqüentar el grup anarquista Marsella-Centre de la Federació Anarquista (FA). La militància també es va estendre a l'«ÉcoleÉmancipée», a «Libre Pensée» i a la francmaçoneria --va adherir-se a una lògia del Gran Orient de França, on ocuparà diversos càrrecs, inclòs el de president. El 14 d'abril de 1960 va participar en la creació del grup de les Joventuts Llibertàries de Marsella i també prendrà part en l'organització dels Càmpings Llibertàris Internacionals, a més de dedicar el seu temps en activitats de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries i de suport als exiliats llibertaris espanyols. Durant la guerra d'Algèria, que no va fer ja que va aconseguir que el donessin de baixa, va participar en un petit grup clandestí de lluita contra l'Organització Armada Secreta (OAS) i d'ajuda als insubmisos. Va fer costat a la vaga de fam de Louis Lecoin per a l'obtenció d'un estatut per als objectors de consciència. En 1965, amb el seu amic Roland Lewin, fundarà el grup de Grenoble de la Comissió d'Història i d'Edició de l'FA. En aquest mateix any serà un dels membres fundadors del Centre Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA) de Marsella; i en desembre es casarà amb sa companya Lilyane Naviuat, amb qui tindrà una filla, Karine, nascuda el juliol de 1967. Va participar en nombroses accions culturals (teatre, poesia, etc.) i va cofundar, en 1967, l'associació Cultura i Llibertat. En 1968 va reemplaçar Aristide Lapeyre com a responsable delBulletin Interirieurde l'FA i va assistir al Congrés Anarquista Internacional de Cararra (Itàlia). A partir de 1971 va ocupar-se de les relacions internacionals anarquistes. Aquesta activitat militant no li impedí reprendre en 1969 els seus estudis superiors a la Facultat de Lletres d'Ais de Provença. En 1971 va obtenir el diploma de l'Institut d'Estudis Polítics; en 1977, fa el doctorat de tercer cicle d'Història, i en 1988 una tesi doctoral de sis toms tituladaUn siècle de presse anarchiste d'expression française dans le monde (1880-1983). En 1979 va participar en la creació de la Federació Internacional de Centres d'Estudi i de Documentació Llibertaris (FICEDL). A més de biògraf de nombrosos anarquistes en elDictionnaire biographique du mouvement ouvrier françaisi en la premsa llibertària, és l'autor de un bon grapat d'estudis sobre personatges tan diversos com Paraf-Javal, Han Ryner o Louise Michel, així com d'estudis històrics sobre la Comuna de Marsella, els anarquistes provençals o sobre la Resistència, que seran publicats especialment en els butlletins del CIRA. En 2002 es va retirar i es va dedicar als seus estudis històrics fins a la seva mort el 31 de juliol de 2005 a Marsella (Provença, Occitània).

Anarcoefemèrides

Defuncions

Jacques Gross-Fulpius fotografiat per O. Meistring (1896) [IISH]

- Jacques Gross-Fulpius: El 4 d'octubre de 1928 mor a Ginebra (Ginebra, Suïssa) el bibliòfil, lliurepensador, maçó i militant anarquista Jacques Gross-Fulpius, conegut sota els pseudònims d'André,Jean Guise i Jean-qui-marche. Havia nascut el 2 de març de 1855 a Mülhausen (Alsàcia). Sos pares es deien André Gross i Suzanne Julienne Muller. Viatjant de comerç per a la fàbrica de tabacs Burrus de Boncourt (Jura, Suïssa), d'antuvi participà en el moviment antibonapartista. En 1870 s'adherí a la Federació del Jura de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Entre el 26 i el 29 d'octubre de 1876 fou delegat, sota el nom d'André, per les seccions obreres de Porrentruy i de Boncourt al VIII Congrés General de l'AIT antiautoritària celebrat a Berna. El 18 de març de 1877 participà en la manifestació de commemoració de la Comuna de París («Manifestació de la Bandera Roja») celebrada a Berna. Gràcies a la seva feina, pogué passar de contraban periòdics i llibres clandestins, com ara L'Avant-Garde, de Paul Brousse, i Freiheit, de Johann Most. Amic d'Élisée Reclus, Piotr Kropotkin, Jean Grave, James Guillaume, Luigi Galleani i Max Nettlau --ajudà aquest en les seves investigacions històriques--, entre d'altres, organitzà clandestinament l'ajuda als companys empresonats o expulsats, com ara Errico Malatesta o Zamfir Arbore (Z. Ralli). Finançà discretament publicacions anarquistes, com ara Le Révolté, i destacà com a bibliòfil. Subscrit a Les Temps Nouveaux, col·laborà en Le Réveil Anarchiste sota el pseudònim de Jean-qui-marche. En 1905 entrà en la francmaçoneria (lògies«Grand-Orient» i «La Fraternité») i realitzà nombroses conferències i publicà llibres sobre el tema, com ara La Franc-Maçonnerie sous la Commune (1871). Conférence (1908) i La franc-maçonnerie exposée aux profanes (sd). Sa companya, Elisabeth Fulpius, filla del lliurepensador Charles Fulpius i escultora, redactà l'article «Sculture» per a l'Encyclópedie Anarchiste. En 1920 una part important de la seva col·lecció bibliogràfica va ser venuda al Frankfurt Institut für Sozialforschung (Institut per a la Investigació Social de Frankfurt). Els seus arxius constituïren un dels primers fons del Centre Internacional de Recherches sur l'Anarquisme (CIRA) fundat en 1957 a Ginebra. Una important correspondència seva amb nombrosos anarquistes (Nettlau, Reclus, Ettore Molinari, etc.) es conserva a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

Juan Pérez Bouzas

- Juan Pérez Bouzas: El 4 d'octubre de 1958 --algunes fonts citen el 5 de setembre-- mor per problemes pulmonars a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil) el sabater anarquista i anarcosindicalista Juan Pérez Bouzas, també conegut per la seva versió brasilera João Peres. Havia nascut el 8 d'abril de 1890 a Ourense (Ourense, Galícia). En 1915 emigrà al Brasil i s'instal·là el novembre d'aquell any a Rio de Janeiro, on començà a interessar-se pel moviment llibertari arran d'assistir a una conferència de José Oiticica. Entre 1917 i 1919, afiliat a l'Aliança dels Treballadors del Calçat i Classes Annexes (AACCA), prengué part en diverses vagues i moviments insurreccionals. En 1920 s'establí a São Paulo (São Paulo, Brasil) on va establir contactes amb el moviment anarquista i anarcosindicalista, militant activament en la Federació Obrera de São Paulo (FOSP). Estudià els clàssics llibertaris i segons la policia esdevingué un teòric i agitador àcrata«perillós». En 1920 també visqué a Guarantinguetá, però retornà a São Paulo, on prengué part en les vagues, piquets i manifestacions de l'època. En aquest any refugià a casa seva l'anarquista Juan Perdigón Gutiérrez (João Perdigão Gutiérrez), perseguit per la policia. En 15 de juliol de 1924 encapçalà un manifest del Comitè Revolucionari de São Paulo dirigit al Comandament Militar de les tropes insurgents que ocupaven la ciutat pel qual els anarquistes demanaven armes per lluitar al costat de la Revolució, però la petició obrera va ser negada pels militars. En la dècada dels trenta formà part de la Lliga Anticlerical. En 1934, en plena dictadura de Getúlio Dornelles Vargas, va ser detingut arran de la«Batalla de Sé» del 7 d'octubre d'aquell any, quan els anarquistes de la FOSP dissolgueren a trets una manifestació de l'Ação Integralista Brasileira (AIB, Acció Integralista Brasilera), grup feixista els membres del qual eren coneguts com galinhas-verdes (gallines verdes, en referència al color de les seves camises). Torturat i empresonat, però va ser finalment expulsat a Paranà i Santa Caterina. Després s'exilià a Rio Grande do Sul i mesos després retornà a São Paulo, per acabar instal·lant-se a Rio de Janeiro. Més tard formà part de la coordinadora antifeixista Aliança Nacional Llibertadora (ANL), la finalitat de la qual era combatre l'imperialisme i el latifundisme. Després de la caiguda del dictador Vargas, participà en 1946 en la fundació del periòdic Ação Directa, amb José Oiticica, José Romero, Manuel Peres, Amílcar dos Santos i altres. En 1953 participà en el Congrés Anarquista, realitzat a la casa de José Oiticica al barri d'Urca de Rio de Janeiro. Sa companya fou l'obrera tèxtil Carolina Bassi i Ideal Peres, fill de la parella, també va ser un destacat militant anarquista.

***

Obra de Roland Biard

- Roland Biard: El 4 d'octubre de 1998 mor a Bèlgica l'historiador i militant anarquista Roland Biard, també conegut com Roland Bardy o Julien Stern. Havia nascut en 1942. Fill d'importants membres de l'aparell del Partit Comunista Francès (PCF) amb els quals va trencar molt jove, començà a militar en el moviment llibertari durant els últims anys de la guerra d'Algèria. En 1961 fou cofundador, amb Alexandre Brevan (Skirda) del Grup d'Estudis i Acció Anarquista i participà activament en les manifestacions contra la guerra colonial  algeriana. Entre 1964 i 1966 fou secretari de la Unió de Grups Anarquistes Comunistes (UGAC). Després d'haver participat en les barricades durant els fets de Maig del 68, participà en la fundació del grup «Kronstadt», adherit al Moviment Comunista Llibertari (MCL). En 1971, en l'assemblea del grup, en desacord amb les tendències consellistes de l'MCL, juntament amb Alex Skirda i Daniel Guerin, s'integren en el grup parisenc de l'Organització Revolucionària Anarquista (ORA). Formà part del Comitè Nacional de l'ORA i participà en la major part del plens i congressos i col·laborà en els butlletins interiors i en la Comissió de Premsa editant Front Libertaire. En 1973 Alain Krivine publicà un conjunts d'entrevistes amb Biard titulat Questions sur la révolution. Entretiens avec Roland Biard. Fou el fundador del butlletí Documents (1974-1977) destinat a la formació política dels militants de l'ORA i en els primers números publicà articles sobre història del moviment llibertari. Durant molts anys participà en les activitats del Centre Internacional de Recerques Anarquistes (CIRA). En 1974 abandonà l'ORA per la seva«manca de maduresa organitzativa i política». Mestre d'escola d'antuvi, esdevingué professor d'història, però en 1975 tornà a l'ensenyament primari a Charente. Durant la primavera de 1982, amb Guy Malouvier, creà Les Cahiers Max Nettlau (1980-1982), butlletí de recerques sobre la teoria, la història i la bibliografia del moviment anarquista internacional. En 1997, amb la jubilació, es retirà amb sa darrera companya a Bèlgica. Un càncer fulminant se'l va portar en tres setmanes i fou, segons la seva última voluntat, incinerat embolicat en una bandera negra. Entre les seves obres podem destacar L'Internationale des fédérations anarchistes (1966-1971) (1972), 1919: la Commune de Budapest (1973), Chronologie des Internationales libertaires (1864-1914) (1974), Histoire du moviment anarchiste en France (1945-1975) (1976), Dictionnaire de l'extreme gauche en France de 1945 à nos jours (1978), entre d'altres. Una part dels seus arxius es troben dipositats a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

Fernando O'Neill Cuesta

- Fernando O'Neill Cuesta: El 4 d'octubre de 2005 mor a l'Uruguai el militant anarquista i, després, tupamaro i historiador del moviment llibertari Fernando O'Neill Cuesta–a vegades citat erròniament Cuestas–, conegut com Zapicán i Finito. Havia nascut el 15 de setembre de 1924 a Mercedes (Soriano, Uruguai). Fou fill d'una família benestant i culta de classe mitjana oriünda d'Irlanda. Son pare, Fernando O'Neill Parada, feia de subhastador d'hisendes i d'administrador de terres; sa mare es deia Aurora Cuesta Acosta. Estudià primària al Col·legi Salesià de San Miguel de Mercedes, on rebé una educació estrictament catòlica. De caràcter rebel, no va completar els estudis secundaris perquè fou expulsat de l'institut i es posà a fer feina en uns tallers metal·lúrgics. Quan tenia entre 18 i 22 anys protagonitzà diversos enfrontaments a ganivet en «defensa de l'honor familiar» en els quals ferí greument dues persones i en matà una tercera. Empresonat per aquests fets, després de passar un any a la presó de Mercedes, en 1946 va ser trasllat a la de Miguelete. En aquesta presó conegué l'anarquista català Pere Boadas Rivas–reclòs per haver participat en 1928 en l'assalt al Canvi Messina i per haver-se escapat en 1931 juntament amb altres anarquistes de la penitenciaria de Punta Carretas–, el qual el va introduir en les idees llibertàries. En 1947 va ser traslladat a la presó de Punta Carretas, on conegué nombrosos militants anarquistes i especialment va fer amistat amb Domingo Aquino i José González Mentrosse, amb els qui compartí cel·la. En 1952 fou alliberat i, amb el suport de la Joventut Llibertària de Montevideo, publicà el fullet Un ex penado habla, on relatà els seus set anys de presidi i on acusa de corrupció i de maltractaments moltes autoritats penitenciàries d'aleshores. Per aquesta publicació fou processat per«delicte d'impremta» i«per difamació i calúmnies». A començament dels anys cinquanta visqué amb sa família en unes terres arrendades a uns 15 quilòmetres de la ciutat de Paysandú (Paysandú, Uruguai). A més de conrear remolatxa sucrera, es relacionà amb un grup d'intel·lectuals de l'esquerra independent (Carlos Quijano, etc.). De bell nou a Montevideo, en 1956 participà en el Ple Nacional Anarquista, del qual sorgí la Federació Anarquista de l'Uruguai (FAU) i en la qual tingué un paper important un grup d'anarquistes catalans refugiats de la revolució espanyola i alguns llibertaris argentins. En aquella època formava part d'un grup anarquista, on militaven Luis Aldao, Tato Lorenzo i Gerardo Gatti, entre d'altres. Per aquestes dates se sotmeté a una teràpia psicoanalítica amb el professional Juan Carlos Plá, de la qual no sortí massa content. Entre 1965 i 1967 treballà com a empleat en el Sindicat de la Fábrica Uruguaya de Neumáticos Sociedad Anónima (FUNSA), de tendència anarcosindicalista, i després s'encarregà de la catalogació de la Biblioteca Arxiu Internacional Anarquista, fundada per Eugen Relgis, que tenia la seu al Palau Díaz de Montevideo. Quan esclatà el debat sobre si el moviment llibertari havia de fer costat la revolució cubana, ell, amb Mauricio i Gerardo Gatti, Carlos Fuques, Carlos Mechoso, Rubén Barcos i altres, s'identificà amb el procés castrista; mentre el sector anomenat «ortodoxe» (Comunidad del Sur, Belles Arts, etc.), no acceptà cap integració en cap organització que impliqués relacions de jerarquia i rebutjà la idea de «presa del poder». En 1968 abandonà la FAU i ingressà en el Movimento de Liberación Nacional – Tupamaros (MLN-T), grup d'esquerra radical i de guerrilla urbana. Amb els tupamaros participà en robatoris a bancs i en servei d'informació de l'organització. En aquestaèpoca treballava en la indústria gràfica. En 1969 va ser detingut per la policia i tancat en una caserna militar, però com que les seves connexions amb el moviment tupamaro no es pogueren provar, fou alliberat mesos després. En 1972 hagué d'exiliar-se, primer al Xile de Salvador Allende; a partir del gener de 1974 a Buenos Aires (Argentina), on participà en els moviments guerrillers argentins; des del desembre de 1974 a Estocolm (Suècia), i, finalment, en 1982 s'instal·là a Madrid (Espanya), on visqué venen joguines al rastro, i després a Màlaga (Andalusia, Espanya) on despatxava refrescos per les platges. En aquesta època col·laborà en el periòdic Rojo y Negro. En 1984 viatjà a Portugal on conegué diversos protagonistes de la«Revolució dels Clavells», com ara Otelo Saraiva de Carvalho. A mitjans de 1986 retornà a l'Uruguai i s'instal·là al barri del Cerro de Montevideo, on restablí les seves relacions amb la FAU i els tupamaros. Al Cerro organitzà un moviment de defensa civil entre els veïns per combatre la delinqüència de la barriada que fou seriosament qüestionat pels seus companys anarquistes. En 1997 s'establí a Paysandú, on va fer costat la coalició política esquerrana Frente Amplio (FA), la qual guanyà les eleccions en 2004. Entre els seus llibres d'història del moviment anarquista destaquen Anarquistas de acción en Montevideo (1927-1937) (1993), El caso Pardeiro. Un ajusticiamiento anarquista (2001) i Búsqueda y captura del comandante Doblas (2004).

Fernando O'Neill Cuesta (1924-2005)

 Escriu-nos

Actualització: 04-10-15


Viewing all articles
Browse latest Browse all 12422

Latest Images