Anarcoefemèrides del 22 de novembre
Esdeveniments
- Surt La Alarma: El 22 de novembre
de 1889 surt a Sevilla (Andalusia,
Espanya) el primer número del periòdic
anarcocol·lectivista La Alarma.
Anarquía. Federación. Colectivismo. A partir del número
12, del 5 d'abril
de 1890, canvià de capçalera i portà
l'epígraf: «La constància en el treballés
la font de totes les virtuts: l'ociositat és el germen de
tots els vicis. La
revolució és la ciència que hem
d'estudiar escrupolosament, perquè ella ens
portarà al triomf.» Editat per Ricardo Mella, era
successor de La
Solidaridad
(1888-1889),
també de Sevilla, i tingué una periodicitat
setmanal, però amb irregularitats. Trobem
textos de J. Buttari y Gaunaurd, Vicente García,
Cristóbal Grima, Antonio
Llorca, Donato Luben, Ricardo Mella, Manuel Ramos Herrera i Antonio
Vélez, entre
d'altres. Publicà per lliuraments el llibret de
Nicolás Alonso Marselau El evangelio del obrero. Sortiren 25
números fins al 8 d'agost de 1890, però sembla
que reaparegué de bell nou i que
encara es publicava el maig de 1891. En 1901 s'editaria a Reus (Baix
Camp, Catalunya)
un periòdic amb el mateix títol.
Naixements
- Camille Camet: El 22 de novembre de 1850 neix a Lió (Arpitània) el membre de la Internacional i bakuninista Camille Camet. Com a teixidor lionès (canut) s'afilià en 1869 a l'Associació Internacional del Treball (AIT) i el setembre de 1870 serà elegit secretari del Comitè Central de Salvació de França. L'11 d'abril de 1871 s'incorporà al LXII Regiment d'Infanteria a la guarnició Sant-Etiève, però desertà i passà a Suïssa. El 30 d'abril de 1871 tornà a Lió portant cartells revolucionaris i participà en la temptativa insurreccional als barris de la Gillotière i de la Croix-Rousse. Després del fracàs del moviment i de la repressió exercida per l'exèrcit, retornà a Zuric (Suïssa) el 20 de maig de 1871. Entre el 15 i el 16 de setembre de 1872 representà, amb Jean-Louis Pindy, les seccions franceses en el Congrés de la Internacional antiautoritària de Saint-Imier. Amic de Bakunin, marxà a Barcelona (Catalunya) el març de 1873, amb Charles Alerini i Paul Brousse, i més tard seran delegats de la Federació Regional Espanyola i de la «Secció en llengua francesa» de Barcelona en el VI Congrés General de la Internacional a Ginebra. Tots tres publicaren en nom del«Comitè de Propaganda Revolucionària Socialista de França Meridional» un manifest anarquista i crearen el periòdic La Solidarité Révolutionnaire. De tornada a França, després del Congrés de Ginebra, desenvolupà una intensa activitat llibertària a Lió i Sant-Etiève, elaborant un programa revolucionari per a una eventual proclamació d'una Comuna insurreccional basat en sis punts: Lió és declarada comuna lliure i autònoma; dissolució de la policia, la vigilància correrà a càrrec de cada ciutadà; abolició dels codis i de la magistratura i aquesta darrera és substituïda per un tribunal popular; revocació dels imposts indirectes i directes i substituïts per una taxa sobre la fortuna i la propietat; dissolució dels cultes; i anul·lació de l'Exèrcit permanent. Però, vigilat per la policia, fou detingut el novembre de 1873, amb altres 29 companys, i condemnat el 25 d'abril de 1874 a cinc anys de presó pel«Complot de Lió». Novament jutjat el desembre de 1874 per deserció, fou condemnat a cinc anys de treballs públics. El maig de 1879 va ser amnistiat i després esdevindrà un militat socialista seguidor de Jules Guesde. En 1892 serà responsable del Partit Obrer Francès (POF) per a la regió de Lió. Es desconeix la data i el lloc de la seva mort.
***
-
Ettore Bonometti:El 22 de novembre de 1872 neix
a Brescia (Llombardia, Itàlia)
l'anarquista i anarcosindicalista Ettore Bonometti. Nascut en una
família
obrera (Giovanni i Emilia Pasinetti), en 1890 s'adhereix al grup
anarquista «La
Rivolta» de la seva ciutat, on les seves activitats el
portaran en diverses
ocasions a la presó: en març de 1892 per cantar
cançons anarquistes i exposar
les seves idees antimonàrquiques, en agost de 1892, en
novembre de 1893, en
febrer de 1894, i en abril de 1895. A finals de 1895 es refugia a
Suïssa i,
després de la seva expulsió, al Regne Unit, on el
26 de juliol de 1896, amb
Francesco Cirri, serà un dels delegats del grup anarquista
de Brescia «La
Comuna» al Congrés Internacional Socialista.
Més tard tornarà a Brescia on
participarà en 1898 en els motins populars i, per fugir de
l'empresonament, es
refugiarà de bell nou al Regne unit, on restarà
fins a 1912. Tornat a Itàlia,
participarà en la fundació de la Unió
Sindical Italiana (USI) i en les lluites
antimilitaristes, especialment en les campanyes a favor d'Augusto
Masetti
(empresonat per contravenir ordres del seu coronel) i en la de suport
dels
soldats de Brindisi que es van amotinar per no anar a lluitar en
l'aventura
imperialista d'Albània. Va ser especialment actiu durant la
Setmana Roja de
1914. En juliol de 1920 va ser delegat de Brescia en el
congrés de fundació de
la Unió Anarquista Italiana (UAI). Mes tard, arran d'un
congrés a Brescia, va
amagar Errico Malatesta, buscat per la policia, i el va ajudar a deixar
la
ciutat. Va haver d'exiliar-se al Regne Unit, d'on serà
expulsat, passant a
França i després a Suïssa. Retornat
clandestinament a Itàlia, va ser detingut a
Milà, empresonat i deportat per les autoritats feixistes. Ca
seva i el seu
taller de sabater va esdevenir ràpidament un centre
de resistència i de
reunió contra el règim. Després de la
guerra, va engegar la reconstrucció del
moviment llibertari a Brescia a partir d'un míting de 50
persones. Ettore
Bonometti va mantenir-se
militantment actiu a la seva
ciutat fins que morí d'un accident de circulació,
el 22 de març de 1961 a
Brescia (Llombardia, Itàlia). Sa família va donar
els seus
papers a la Fundació Luigi
Micheletti (Centre de Recerca sobre l'Edat Contemporània) de
Brescia.
***
-
René Darsouze:El
22 de novembre de 1876 neix a Llemotges (Llemosí,
Occitània) el
militant i propagandista anarquista René Darsouze. Va
exercir de tipògraf en
aquesta ciutat, on va fer tasques sindicals. Acomiadat per vaguista, va
treballar com a comptable a la cooperativa«L'Union». Partidari dels milieux
libres (medis o ambients lliures, comunes
llibertàries), va fundar amb L.
Baile, en 1908, als afores de Llemotges, el falansteri de la
Clos-des-Brunes,
que va durar tres anys. Va pertànyer a
l'Associació dels Federalistes
Anarquistes (AFA) que Sébastien Faure, defensor de la puresa
anarquista, va
fundar el gener de 1928 arran del congrés parisenc de la
Unió Anarquista Comunista,
entre el 30 d'octubre i l'1 de novembre de 1927, on Faure i els seus
amics --16
grups i 67 individualitats-- rebutjaren no tan sols els nous estatuts
de la
Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR)
sinó pertànyer a una
organització que els assimila a un partit. Darsouze,
secretari de l'AFA en
1928, va ser, entre 1929 i 1932, redactor en cap de La Voix
Libertaire
(París, 10 números d'1 de maig de 1928 a febrer
de 1929, i després a Llemotges,
394 números de l'1 de març de 1928 a juliol de
1939), òrgan de l'AFA, que en
maig de 1928 va succeir el periòdic Trait d'union
libertaire (París,
quatre números de l'1 de gener a l'1 d'abril de 19289) amb
el qual també havia
col·laborat. Com a redactor en cap, va ser detingut
per un oficial de Le
Mans que es considerava difamat per un article del periòdic
que havia escrit un
altre militant de Llemotges, i condemnat el 14 de setembre de 1931 a
dos mesos
de presó sense fiança, 300 francs de multa i
5.000 francs per danys i
perjudicis. A Darsouze li agradava la polèmica i sempre
estava disposat a
debatre amb militants de tendència diferent a la
seva, especialment amb
els militants comunistes del periòdic L'Écho
du Centre. Durant els
darrers anys de sa vida, per complementar la seva modesta
jubilació, va fer feina
de caixer en un cinema. René Darsouze va morir
el 26 de maig de 1962 a
Llemotges (Llemosí, Occitània).
***
- Edmundo Bianchi: El 22 de novembre de 1880 neix a Montevideo (Uruguai) el diplomàtic, traductor, poeta, escriptor i autor teatral anarquista Edmundo Bianchi. La seva trajectòria com a autor teatralés extensa i els seus començaments es remunten a 1910 quan estrena La quiebra, a Montevideo, i Perdidos en la luz, de 1913, a Buenos Aires. Va escriure obres de caire social i va col·laborar amb l'anarquista Centre Internacional d'Estudis Socials, on va estrenar obres seves. Va abordar gairebé tots els gèneres teatrals, però va tenir especialment èxit en la comèdia musical (Los sobrevivientes, El hombre absurdo, El oro de los mártires, Sinfonía de los héroes, De América a las trincheras, Mamita,El mago de Nueva Pompeya...). La seva tasca literària es va desenvolupar tant en l'activitat dramàtica com en l'assaig, la poesia, la història, la crítica, etc. Va escriure els versos alguns tangos de caire«nativista» (Rosa criolla), dels quals van tenir èxit Pampero (1935), amb música d'Osvaldo Fresedo, i el mundialment famós Ya no cantas chingolo (1928), també conegut com Chingolito, que amb música d'Antonio Scatasso va ser cantat i portat a Europa per Carlos Gardel, a qui va veure actuar a teatres però mai no va tractar. També va escriure guions pera pel·lícules, com ara Dos destinos (1936), i va traduir nombrosos autors (Paul Geraldy, Maurice Maeterlinck, Paul Valéry, etc.). Va col·laborar en nombroses publicacions i en 1904 va començar a editar a Buenos Aires, amb Leopoldo Durán, el magazine Futuro, i entre 1907 i 1943, amb Roberto Giusti, la revista avantguardista Nosotros. Es va guanyar la vida com a diplomàtic de carrera amb el càrrec d'agregat cultural de l'Ambaixada de l'Uruguai a l'Argentina. Altres obres seves són Orgullo de pobre (1920), La senda oscura (1932), El alma lejana: poemas (1940), Cafetín del puerto (1940, amb Juan Carlos Patrón), Carlos V (1944), Antología de los poetas franceses contemporaneos (1944), entre d'altres. Edmundo Bianchi va morir el 29 de novembre de 1965 a Montevideo (Uruguai). Va ser el pare de l'humorista Marco Aurelio Bianchi (Colelo). En 2000 Carlos Zubillaga va publicar Cultura popular en el Uruguay de la modernización: dos textos«desconocidos» de Edmundo Bianchi, on l'autor exhuma dos textos de proselitisme llibertaris de Bianchi fins aleshores desconeguts.
***
- Benigno Bejarano: El 22 de novembre de 1900 neix a Alburquerque (Badajoz, Extremadura, Espanya) el periodista i escriptor anarquista Benigno Bejarano Domínguez. Sos pares es deien Segundo Bejarano Cordero i Petra Domínguez Pérez, i fou el menor de tres germans. En seu interès pel periodisme i el moviment llibertari començà durant l'adolescència i en 1916 ja publicà articles en España Nueva i en 1919 en Solidaridad Obrera de Bilbao i en El País de Madrid. D'antuvi exclòs del servei militar per la seva feble complexió física, l'1 d'agost de 1923 ingressà com a soldat a Alburquerque i el 8 de febrer de 1924 va ser destinat al Regiment d'Infanteria de Vergara Núm. 57 de Barcelona (Catalunya). Durant la seva instrucció tingué problemes amb les autoritats militars per deserció, però fou definitivament indultat el juliol de 1927. Durant els anys de la dictadura de Primo de Rivera s'exilià a París (França), on estudià a la Sorbona. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), durant els anys republicans col·laborà en la premsa llibertària i confederal. En 1933 va ser empresonat un temps. Acostat al trentisme d'Ángel Pestaña, en 1933 s'allunyà conjunturalment de la CNT i fou secretari de la Junta Directiva de l'Agrupació madrilenya del Partit Sindicalista (PS), però hi retornà en 1936. En 1939, amb el triomf feixista, passà els Pirineus. En 1941 vivia amb sa companya Conchita en un hotel de Bordeus (Aquitània, Occitània), amb Antonio Casanova, Teresa Ronchera i l'artista Eleuterio Blasco Ferrer, i es guanyava la vida gràcies a la reproducció de quadres i d'altres feinetes. En aquesta època conegué Abel Paz. Mantingué relacions a La Rochelle i a Bordeus amb intermediaris franquistes per establí col·laboracions amb la finalitat d'alliberar presos i commutar penes de mort a la Península, però una assemblea confederal a Bordeus el desautoritzà, fet que provocà la seva detenció per la Gestapo en 1942. Tancat al Fort de l'Hâ de Bordeus, en 1943 va ser traslladat a Campiègne (Picardia) i l'octubre d'aquell any confinat al camp de concentració de Neuengamme (Hamburg, Alemanya), del qual passà al de Salzgitter-Watenstedt (Baixa Saxònia, Alemanya), on acabà en un comando de paletes per a la construcció de barracots. Malalt dels pulmons, va ser gasejat pels nazis en un«camió fantasma» l'estiu de 1944. Trobem col·laboracions seves, de tota casta (articles literaris, científics, humorístics i crítics; contes, textos d'anticipació, etc.) i moltes vegades fent servir els pseudònims de Lazarillo de Tormes o de Dionisiere, en Ágora,La Calle, Cultura Libertaria, España Nueva, Estudios,Lecturas, El Progreso, El Sindicalista, Solidaridad Obrera, etc. És autor de La bestia humana, Historia de Don Silvio de Alburquerque, El hombre que vendía la camisa,El menudo mundo de los hombres serios, La mujer enigma, El secreto de un loco (1930), La huella heráldica (1931), El caso del doctor González (1932), Fantasmas (1932), El fin de una expedición sideral. Viaje a Marte (1932), Turistas en España. Novela epigramática (1932),Conspiradores. La herencia de mi tío (1933), Sanjurjo. Un general expatriado (1935), Los caballeros del bienio (1936), España cuna de la libertad. La revolución española y sus conflictos (1937), España, tumba del fascismo. La guerra (Apuntes de un beligerante) (1937; traduït al francès l'any següent), La revolución (1937), Enviado especial (1938), España frente al fascismo internacional. Acta procesal de la intervención extranjera en España (1938), etc.; i deixà nombroses obres inèdites. En 1932 Alfonso Martínez Rizo publicà una novel·la titulada 1945. El advenimiento del comunismo libertario, ficció futurista en la qual Bejarano apareix com a personatge, encara que havia mort un any abans.
***
- Alexandre Breffort:
El 22 de novembre de 1901 neix a Fourchambault
(Borgonya, França) el periodista, guionista, dramaturg,
escriptor i
antimilitarista anarquista Alexandre Breffort. Després de
ser expulsat de
l'escola municipal d'Évry, estudià gravat a
l'Escola Boulle de París, però
abandonà les classes i es posà a fer feina com a
venedor ambulant de
passamaneria tirant d'un carro pel Sentier parisenc. Després
estudià Arts i
Oficis a l'Escola Lavoisier i treballà com a empleat
d'oficina per a una
fàbrica d'aparells elèctrics. Més tard
va fer de corrector d'impremta a Orleans
i de fotogravador a París. En 1927 trobà feina
com a descarregador de gavarres
al Sena i de camions al mercat de les Halles. Després,
representant de màquines
d'escriure, venedor de teles per pintar, empleat d'oficina en una
companyia
d'assegurances, quincaller, etc. Moltes d'aquestes feines les
realitzava
il·legalment, associat amb petits delinqüents
habituals. Durant cinc anys va
fer de xofer de taxi. En 1934, després d'enviar una resposta
a un poema de
Pierre Châtelain-Tailhade, va ser contractar com a redactor
del setmanari
satíric Le Canard Enchaîné.
Pacifista integral, l'agost de 1939, quan la
II Guerra Mundial era un fet, passà a Bèlgica i
des de Holanda s'embarcà cap a
Oslo, juntament amb el seu amic Roger Monclin, administrador de la
revista
anarcopacifista La Patrie Humaine.
Ambdós van ser expulsats per l'Estat
noruec i des d'Estocolm marxaren a la regió muntanyosa de
Delecarlie. Des
d'aquest exili continuà col·laborant amb la
publicació Le Merle Blanc,
que havia reaparegut el març de 1939. Va ser empresonat a
Suècia, juntament amb
altres antimilitaristes, fins a l'armistici. El maig de 1941
retornà a París,
sense Roger Monclin, ja que les autoritats nazis havien rebutjat el seu
retorn
a causa dels seus lligams amb el moviment anarquista espanyol. El
març de 1942
va ser detingut per insubmissió i tancat durant quatre
mesos. Durant la
postguerra esdevingué un dels humoristes més
reconeguts del moment,
especialment gràcies al seu personatge«Grand-Père Zig». En 1960, Marguerite
Monnot, compositora habitual d'Édith Piaf,
compondrà la música del llibret de
la comèdia musical Irma la douce, basada
en una peça curta seva, Les
harengs terribles, que interpretava Michel Roux i Guy
Pierraud al cabaret«Tête de l'Art», a l'avinguda de
l'Òpera de Paris. Durant els anys seixanta va
fer guions per a la televisió. És autor de Les
contes du gran père Zig
(1946), Paradis, fin de section (1947), Mon
taxi et moi (1951,
autobiogràfic), Les nouveaux contes du grand
père Zig (1952), Irma la
Douce. Comédie musicale (1960), etc. Alexandre
Breffort va morir el 22 de
febrer de 1971 a París (França). En 1976 es va
publicar el llibre biogràfic Alexandre
Breffort par Roland Bacri et ses amis.
***
- David Antona Domínguez: El 22 de novembre de 1904 neix a Bercimuelle (Salamanca, Castella, Espanya) el militant anarquista i anarcosindicalista David Antona Domínguez --algunes font citen el segon llinatge Rodríguez. Durant la dictadura de Primo de Rivera va estar exiliat a França. A Bordeus, amb sa companya Maria Isabel González, des de 1925, va treballar d'obrer en una fàbrica de salnitres, on va ser un dels instigadors del moviment vaguístic. El 23 de març de 1927 va ser inscrit en el control d'anarquistes de la Policia francesa. En 1930 va participar activament en el grup d'exiliats espanyols de Bordeus «Cultura Popular», que realitzava representacions teatrals en profit dels presos polítics a Espanya. L'agost de 1931, amb la proclamació de la República, la parella tornarà a Madrid, on va fer feina de paleta i va ser un destacat militant de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la República va fer mítings -- a Granada, el maig de 1932, Navalmoral, en 1933-- i va escriure un llibre, Ni frenteúnico ni alianza obrera: comunismo libertario. Anarquía (1934). Juntament amb Cipriano Mera Sanz, Antonio Moreno Toledo i altres, va dirigir la famosa vaga madrilenya de la construcció en 1936, formant part del Comitè Directiu. Va intervenir en el gran míting-assemblea de maig de 1936 en pro de les reivindicacions del ram de la construcció, fet que el portarà a la presó. El 18 de juliol de 1936 va ser alliberat pels companys i va ser nomenat provisionalment secretari general del Comitè Nacional de la CNT, càrrec que exercirà fins a l'octubre, quan el va cedir a Horacio Martínez Prieto. El 19 de juliol va llançar un ultimàtum al govern Giral donant-li tres hores per obrir les portes de les presons --la CNT tenia aleshores uns 30.000 militants empresonats-- sinó volia que fos la pròpia CNT que els alliberés; va ser així com força militants (Mera, Julio, Antonio Verardini Ferreti, Marín...) van ser alliberats. Després d'haver llançat una crida a la resistència des d'Unión Radio, va participar el 20 de juliol en l'assalt de la caserna de La Montaña, on s'havia atrinxerat el general Fanjul. Va lluitar en la Columna de Mera, amb la qual es va apoderar de Guadalajara i d'Alcalá de Henares el juliol i va intervenir en altres accions bèl·liques. Va ser l'ideòleg de la creació de la Columna «España Libre», organitzada militarment. El setembre va defensar la conveniència d'entrar en el govern de Largo Caballero, però les seves tesis van ser derrotades en el Ple Nacional del 3 de setembre de 1936. Duran la guerra va ser un dels puntals de la CNT madrilenya de la qual va ser secretari general després d'Isabelo Romero, elegit en el Ple del 28 de juliol. Poc després va viatjar amb Gaston Leval a França per adquirir armes. El novembre de 1936, amb Miguel Inestal, enviat pel Comitè Regional del Centre, va acudir a Bujaraloz per forçar la vinguda de Durruti al Madrid assetjat. Va parlar en el míting parisenc del 18 de juny de 1937 al Velòdrom d'Hivern organitzat pel moviment llibertari francès en suport de la Revolució espanyola. El desembre de 1937 va representar la CNT, juntament amb Frederica Montseny, Benito Pabón, Josep Xena Torrent, Horacio Martínez Prieto i García Oliver, en el Congrés Extraordinari de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) de París. El gener de 1938 va participar en el Ple Econòmic de València. Va exercir de governador civil de Ciudad Libre (antiga Ciudad Real) fins al final de la Guerra. Al final de la guerra va ser empresonat a Albatera i condemnat a mort el març de 1940, pena que serà commutada per 30 anys de presó. En 1940 va caure molt malalt de tuberculosi a la presó de Porlier i en 1943 es trobava empresonat a Santa Rita. Alliberat el desembre de 1943, no es va poder recuperar de la malaltia i va morir el 15 de març de 1945 a Madrid (Espanya). A més d'organitzador, va ser redactor del diari CNT i va destacar en oratòria --de renom va ser la seva gira propagandística amb Magriñá i Ricardo Sanz per Castilla i Lleó en 1936.
***
- Carlos Monte Villalba: El 22 de novembre de 1913 neix a Barcelona (Catalunya) –altres fonts citen Manresa (Bages, Catalunya)– l'anarquista i anarcosindicalista Carlos Monte Villalba –el seu primer llinatge a vegades citat com Montes. Quan era infant passà a viure amb sa família a Balsareny (Bages, Catalunya). Treballà en la indústria tèxtil i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a les Joventuts Llibertàries. La seva militància i compromís van fer que fos acomiadat de la feina i empresonat en diverses ocasions, algunes d'elles amb son germà José, també militant llibertari. Membre de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), fou detingut arran de l'aixecament revolucionari del 8 de gener de 1933 i el juliol de 1934 va ser novament detingut per«pertorbar el treball» a la conca minera de Sallent. Quan esclatà la Guerra Civil s'allistà com a milicià en la Columna «Tierra y Libertad» i després com a comissari de Batalló en la 153 Brigada Mixta, lluitant als fronts de Madrid, Belchite (on un nebot seu morí als seus braços), Terol i altres zones aragoneses. Quan el triomf franquista era un fet, el febrer de 1939 passà a França i patí els camps de concentració de Barcarès i Sant Cebrià. El desembre d'aquell any, va ser enviat amb altres companys a les mines occitanes de La Grand Comba, treballant als pous i a l'exterior. El maig de 1940 pogué reunir-se amb sa companya, Josefa Arias, i s'instal·là a diversos indrets (Champclauson, Trescol) fins establir-se definitivament a Cendrats (Llenguadoc, Occitània). Participà en la Resistència quan l'ocupació alemanya i en la reconstitució de la CNT. El febrer de 1943 va ser nomenat membre del primer Comitè Comarcal de la CNT de La Grand Comba. Posteriorment ocupà diversos càrrecs orgànics (tresorer, etc.) en la Federació Local de la CNT de la citada població i fou membre de la Comissió de Relacions de la Federació Comarcal d'Erau-Gard-Losera. Carlos Monte Villalba va morir el 2 de maig de 1991 a l'hospital d'Alès (Llenguadoc, Occitània) després de patir una greu malaltia.
***
- Nicolas Walter: El22 de novembre de 1934 neix a Londres (Anglaterra) l'anarquista, escriptor ateu i orador racionalista Nicolas Walter. Havia nascut en el si d'una família de tradició esquerrana: son padrí, Karl Walter, va ser amic de Kropotkin i de Malatesta, i va ser un dels dos representants britànics en el congrés anarquista internacional d'Amsterdam (1907), mentre que son altre padrí, el periodista ateu S. K. Ratcliffe, va ser una de les grans figures del lliure pensament anglès. Son pare, William Grey Walter, va ser un eminent neuròleg i un dels creadors dels primers robots, va escriure en la premsa d'esquerres i llibertària, signant els seus articles com«anarquista filosòfic». Després del servei militar en la RAF (1952-1954), que va passar gairebé sencer a Alemanya iÀustria, on aprofità per aprendre rus, Nicolas va començar les seves activitats polítiques en el Labour Party. Després d'estudiar història a l'Exeter College d'Oxford (1954-1957), començarà a participar en els moviments antimilitarista i de lliure pensament. En 1959 descobreix l'anarquisme tot llegint una petita revista llibertària (The University Libertarian), on son padrí havia publicat els seus records sobre Kropotkin. Nicolas hi participarà entre 1960 i 1961, esdevenint-ne un dels seus redactors. En 1960és un dels fundadors del Comitè dels 100, contra la bomba atòmica, i en 1963 serà un dels vuit Espies per la Pau. Aquest grup, els membres del qual restaran anònims, va aconseguir penetrar l'abril de 1963 en un dels llocs que el govern britànic tenia secret en cas de guerra i hi va fotografiar gran nombre de documents. La publicació d'aquestes fotografies pel grup va causar un gran escàndol i va fer públic per primer cop els preparatius del govern en cas d'una guerra nuclear. Malgrat que va ser detinguts desenes de vegades en manifestacions, Nicolas només va ser condemnat una vegada a dos mesos de presó, per haver interromput el primer ministre Harold Wilson al crit d'«Hipòcrita!» en una església de Brighton, amb la finalitat de protestar contra el suport del govern britànic als americans en la guerra del Vietnam (1966-1967). A més d'aquestes activitats antimilitaristes, va participar activament a principis dels anys 60 en la premsa anarquista i assegurarà, sota el seu nom o sota nombrosos pseudònims (Arthur et Anna Freeman, Jean Raison, Mary Lewis, M. H., per només mencionar-ne uns quants), una presència llibertària en la premsa en general i en la d'esquerres. Va formar part entre 1963 i 1965 de la redacció deSolidarity, publicada per un grup d'amics de Castoriadis cada cop més orientats vers l'anarquisme; de Resistance (1965-1966); d'Anarchy (1971-1974); d'Inside Story (1974-1975); de Widcat (1975); de New Humanist (1975-1984); de Raven (1987-1989); i, és clar, de Freedom. Ha traduït i editat obres d'Archinov, Bakunin, Alexandre Berkman, Diderot, Sébastien Faure, Emma Goldman, Kropotkin, La Boétie, Josep Lane, Rudolf Rocker, Sade, Shelley, Charlotte Wilson... La seva obra About Anarchism (1969) és una obra molt llegida i ha estat publicada en nombroses edicions --l'última en 2002 amb una introducció de la seva filla, Natasha Walter, periodista i escriptora feminista-- i traduccions. Nicolas va començar la seva carrera professional en 1957 com a mestre d'escola, i aviat s'inclinà vers el món de l'edició i de la premsa; així va treballar com a redactor de la Good Food Guide, per a l'Associació de Consumidors (1963-1965) i del Times Literary Supplement (1968-1974). Des de 1975 fins que es retirà el novembre de 1999, es va ocupar de nombroses funcions en l'Associació de Premsa Racionalista, una de les grans organitzacions humanistes de lliure pensament del Regne Unit; de les publicacions que va produir per aquesta organització, cal fer esment de Blasphemy Ancient and Modern (1990) i Humanism: What's in the Word (1997). Va pertànyer al Comitè Internacinal de Defensa de Salman Rushdie. Des de 1954 es va fer un especialista en les «cartes al director», dirigides a la premsa per provocar, comentar, completar o sobretot corregir els redactors dels periòdics; d'ençà els anys 60 pràcticament totes les setmanes apareixia alguna o diverses cartes de Nicolas Walter en The Times, The Guardian o The Independent, n'hi van publicar més de 2.000. En 1974 se li va descobrir un càncer testicular i tot i que se'n sortí després de la radioteràpia, diverses operacions i errors mèdics el van condemnar a la paràlisi i, des de 1993, només es pogué desplaçar en cadira de rodes. Contràriament al consell de molts amics, va rebutjar pledejar contra la sanitat pública ja que pensava que si guanyava llevaria diners a altres que el necessitarien més. Amb els anys, patiria greus problemes de salut i a principis de 2000 el càncer se li va escampar. Informat que només li quedaven entre sis i dotze mesos de vida, Nicolas va ingressar a l'hospital amb la determinació de sobreviure fins a l'any 2001, per estrenar el nou mil·lenni. Quan el dolor va ser terrible va demanar als metges que li ajudessin a morir, però aquests van contestar que era massa prest. Però Nicolas va prendre la decisió i tres dies més tard, el 7 de març de 2000, va morir a l'hospital de Milton Keynes, a Buckinghamshire, a 80 quilòmetres de Londres (Anglaterra). En 1962 es va casar amb Ruth Oppenheim, de qui es va separar en 1982, per tornar-se a casar amb Christine Morris. Una part important del seu arxiu està dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.
***
- Xavier Cañadas: El 22 de novembre de 1958 neix a Barcelona (Catalunya) l'activista anarquista i anarcosindicalista Francesc Xavier Cañadas Gascón. Nascut en una família obrera, son avi fou un cenetista que fou alcalde de la FAI en un poble d'Almeria durant la guerra civil, però son pare, barceloní, milità en el comunista Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC); sa mare, també barcelonina, era filla d'un republicà aragonès i també era comunista. Amb sos pares, visità anualment exiliats comunistes a París. En 1973, quan estudiava a l'institut, sol·licità l'ingrés en las Joventuts del PSUC, però com que son pare era responsable de la distribució de propaganda comunista i com que el moviment estudiantil es radicalitzava força, li van denegar-ne l'entrada. Després s'afilià a les Joventuts Revolucionàries d'Espanya (JRE), adscrites al Partit Obrer Revolucionari d'Espanya (PORE), d'ideologia trotskista-leninista, amb el desgrat de son pare. En les JRE milità durant dos anys i mig, sota el nom d'Isaac, participant activament en l'agitació estudiantil. El febrer de 1976 fou detingut, amb altres tres companys, per participar en un piquet durant una vaga estudiantil, però sortí en llibertat provisional després de pagar una fiança; a finals d'aquest any abandonà la militància trotskista. Després participà en l'Ateneu Popular de Nous Barris i en diversos comitès de suport per l'amnistia i en els Comitès de Suport a Empreses en Conflicte, fent costa les lluites de Seat, Olivetti, Maquinista, Roca Radiadors, etc. Com a treballador d'electricista, el març de 1977 s'afilià al Sindicat del Metall de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Processat pel«Cas Scala» amb altres companys, fou condemnat a 17 anys de presó, que purgà a les penitenciaries de Carabanchel, Toledo i Segòvia. En 1980 denuncià els moviments escissionistes en el periòdic CNT. Després de complir vuit anys de presó, sortí en llibertat condicional. L'abril de 1997 va fer una conferència a Còrdova sobre el «Cas Scala». A partir de 2000 començà a participar en el grup llibertari barceloní «Llavor d'Anarquia» i aquest mateix any publicà el llibre de memòriesEntremuros. Las prisiones en la transición democràtica. En 2003 va fer una conferència a Sallent. El gener de 2008 publicà El Caso Scala. Terrorismo de Estado y algo más.
Defuncions
- James Tochatti:
El 22 de novembre de 1928 mor a Poole (Dorset, Anglaterra) el
propagandista i
editor anarquista Moncure Douglas, més conegut com James Tochatti. Havia nascut en 1852 a
Ballater (Aberdeenshire,
Escòcia). Nét d'un italià, destinat
d'antuvi a la carrera eclesiàstica,
començà
els estudis de medicina, però acabà esdevenint
sastre. En els anys setanta
formà part de la National Secular Society (NSS, Societat
Secular Nacional) i va
fer conferències sobre diversos temes (reformes, frenologia,
etc.). Cap al 1885
entrà a formar part de la Socialist League (SL, Lliga
Socialista) del barri
d'Hammersmith de Londres (Anglaterra) i el gener de 1886 va ser elegit
membre
de la seva directiva. En 1886 fou un dels oradors, juntament amb
William Morris
i Bernard Shaw, en els mítings que es realitzaven a l'aire
lliure al barri.
Col·laborà en el periòdic de l'SL Commonweal
i fou un ferm defensor del corrent anarcocomunista en el si d'aquesta
organització. En 1889 participà activament en el
suport a la vaga de mecànics
de la fàbrica d'enginyeria Thorneycroft de West London,
sobretot recaptant
diners, i en 1891, a resultes de la seva participació en un
piquet vaguístic a
Harrow Road, va ser detingut, jutjat i condemnat a una multa, mentre
David
Nicoll, editor de Commonweal, va
ser
condemnat a un mes de presó. Sempre anava acompanyat per sa
companya, també
activista llibertària, especialitzada en cantar
cançons revolucionàries en els
actes. Encara que contrari a les tàctiques a favor de la«propaganda pel fet»
de l'anarquista Nicoll, denuncià fortament el seu
empresonament. En desacord
amb la violència revolucionària,
abandonà l'SL i s'adherí al grup de la
Socialist Society (SS, Societat Socialista) d'Hammersmith, animada per
William
Morris. El gener de 1894, amb Louisa Sarah Bevington, fundà
el periòdic
anarcocomunista Liberty. A Journal of
Anarchist Communism, on col·laboraren William
Morris i Sam Mainwaring,
entre d'altres. En aquesta època les autoritats espanyoles
l'acusaren d'haver
ideat un complot per assassinar el seu rei Alfons XIII. En 1895
edità per a
Liberty Press diverses obres, com ara el fullet
d'Élisée Reclus The
ideal and youth i el llibre de
Bevington Liberty lyrics. El maig
d'aquell
any, amb Bevington, intentà fundar l'Anarchist Communist
Alliance (ACA; Aliança
Anarquista Comunista), però no reeixí a causa de
la mort d'aquesta. El 3 de
desembre de 1895 parlà, amb Piotr Kropotkin i les germanes
Rossetti, en el
funeral laic de Bevington al cementiri de Saint Pancras de Finchley
(Barnet,
Middlexex, Anglaterra) i l'any següent publicà
pòstumament, per a Liberty
Press, els llibres d'aquesta Anarchism
and violence i Common-sense country.
El gener de 1896 formà part del comitè, amb Piotr
Kropotkin, M. M. Reece i
William Wess, crear per estudiar els mitjans per combatre la
resolució de la
comissió organitzativa del Congrés Socialista
Internacional dels Treballadors i
Cambres Obreres, que finalment se celebrà el 27 de juliol
d'aquell any a
Londres, que volia excloure els anarquistes del mateix. El desembre de
1896, a
causa de la seva mala salut, es va veure obligat a deixar de publicar Liberty. En 1897 edità el
llibre
d'Élisée Reclus An
anarchist on anarchy.
A començament del segle XX, formà part dels vells
anarquistes que participaren
en la renovació del moviment llibertari i la seva petita
sastreria esdevingué
un dels centres de propaganda que més van influenciar en el
jovent i on va fer
circular centenars de llibrets. Participà en nombroses
reunions i el 22 de
setembre de 1912 parlà, juntament amb Errico Malatesta,
Rudolf Rocker, Tom Mann
i John Tanner, en un míting a Trafalgal Square per
l'alliberament dels
anarcosindicalistes italoamericans Joseph Ettor i Arturo Giovannitti.
En 1912
també participà en la campanya contra
l'expulsió d'Errico Malatesta del Regne
Unit. Oposat a la Gran Guerra, fou un dels oradors en els
mítings
antibel·licistes, com ara el d'octubre de 1914 a Bristol
(Avon, Anglaterra) i
el de 1915 a Plymouth (Devon, Anglaterra), tot fent costat els
objectors de
consciència.
***
- Oreste Zanelli: El
22 de novembre de 1944 mor a Faenza (Romanya, Itàlia)
l'anarquista i
sindicalista Oreste Zanelli, que fa fer servir el pseudònim Aristarco. Havia nascut el 9 de juliol
de 1885 a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia). Fill d'una
família benestant, sos
pares es deien Domenico Zanelli, mecànic i
després hostaler, i Antonia Raccagna.
En acabar els estudis primaris, freqüentà una
temporada la escola tècnica i aquest
bagatge cultural i una bona educació autodidacta li va
permetre poder escriure
en els periòdics i parlar en actes públics. A
causa de la seva tuberculosi, que
el va descartar del servei militar, hagué d'abandonar
l'ofici de mecànic i
visqué amb son germà Mario (republicà)
i Epaminonda (sindicalista revolucionari
i després republicà), propietaris de la Fonda
Stella, que tenia annexes una
taverna i una quadra per a les cavalleries de la diligència.
Malgrat que de ben
jovenet palesà les seves idees anarquistes, d'adolescent no
participà en cap
activitat política. En 1906 promogué, amb altres
companys, la fundació del
Cercle d'Estudis Socials, que aviat es va fusionar amb el Cercle
Socialista
Anarquista. El 30 de maig de 1908, juntament amb un obrer de Parma,
parlà en
públic durant la manifestació que
tingué lloc a Castel Bolognese per acollir
els fills dels vaguistes parmesans, hostatjats per famílies
del poble per
iniciativa dels anarquistes. En 1909, després de tornar de
Milà on havia
perfeccionat el seu treball de mecànic, prengué
part activa en reunions i
manifestacions anarquistes, destacant en els moviments llibertari i
sindical
locals. L'1 de gener de 1910 va ser nomenat secretari
retribuït de la Lega
Braccianti (Lliga dels Jornalers) de Castell Bolognese, composta
majoritàriament per anarquistes i socialistes. Segons la
policia, la reunió del
Primer de Maig de 1910 va ser clarament àcrata. El gener de
1911 fundà a Castel
Bolognese el Sindicat Obrer, amb una oficina de
col·locació al costat, del qual
s'encarregà i serà nomenat secretari. Les
autoritats el consideraran un dels exponents
més destacats dels moviments anarquista i socialista
d'Emília-Romanya. El 25 de
juliol de 1911 representà els companys de la seva localitat
en el Congrés
Anarquista de Romanya que tingué lloc a Faenza, on es
reuniren un centenar de
militants, i en el qual va ser el ponent dels informes dels anarquistes
i del
sindicat; durant la seva intervenció sostingué la
tesi segons la qual la batalla
contra la màquina trilladora --que a Romanya aleshores
provocava accidents i
conflictes sagnants entre els jornalers del camp
(majoritàriament socialistes)
i parcers (republicans)-- només era un capítol en
la lluita que els anarquistes
havien de portar a terme contra la institució de la
parceria, tesi que va ser
compartida per molts dels presents, entre ells Luigi Fabbri, i que fou
acceptada en la resolució final del congrés. Hi
va ser nomenat membre del Comitè
de Propaganda i d'Assistència als Treballadors de Romanya
per lluitar contra
els propietaris rurals i els parcers; també entrà
a formar part del petit
comitè encarregat de l'edició del primer
número del periòdic L'Agitatore,
que sortí l'agost de 1911 a
Bolonya i en el qual es publicà l'informe del
congrés i per al qual va escriure
alguns articles que signà sota el nom d'Aristarco.
Durant aquest mateix any fundà, juntament amb el socialista
Mario Santandrea i
el republicà Francesco Serantini, el quinzenal Il Senio, periòdic local
anticlerical i d'esquerres, però
desvinculat dels partits polítics, que donà a
llum una trentena de números
entre el 23 de juliol de 1911 i el setembre de 1912. Com a membre de la
seva
redacció jugà un paper destacat, signant articles
polítics i sindicals
--Serantini se n'ocupà de la part literària i
Santandrea de la crònica local i
dels esports--, donant la seva opinió sobre
qüestions importants de la política
nacional i per al qual redactà una sèrie
d'articles contra la Guerra de Líbia. Per
protestar contra l'expedició militar imperialista a la
Tripolitània, el 26 de
setembre de 1911 tingué lloc una vaga on els habitants de
Castel Bolognese
participaren en massa; durant la reunió ell parlà
en nom del Sindicat Obrer,
juntament amb Armando Borghi, que ho va fer en representació
dels anarquistes,
i Umberto Brunelli, pels socialistes. Amb l'esclat de la Gran Guerra,
esdevingué intervencionista i, com que la majoria dels seus
companys
llibertaris es mantingueren fidels a les concepcions tradicionals
antibel·licistes i internacionalistes, es va veure bandejat
del moviment
anarquista. En acabar la guerra, s'afilià al Partit
Republicà, del qual
arribarà a ser un exponent local de relleu, i va ser
corresponsal per al
setmanari Il Lamone de Faenza. Amb
l'arribada del feixisme al poder, deixà oficialment
l'activitat política i en
1928 la seva fitxa de l'Arxiu de Subversius va ser eliminada. A partir
del 8 de
setembre de 1943, a la seva finca campestre Malvezza de Castel
Bolgonese van
tenir lloc algunes reunions clandestines per a constituir un
comitè unitari
antifeixista i de suport al moviment partisà. En aquesta
finca també trobaren
refugi provisional presoners de guerra que havien fugit dels camps de
concentració i oficials i militars italians desertors, a
l'espera de poder
passar clandestinament la línia del front i unir-se a la
guerrilla
antifeixista. Oreste Zanelli va morir el 22 de novembre de 1944 en una
clínica
de Faenza (Romanya, Itàlia).
***
- Julio Patán Gutiérrez: El 22 de novembre de 2003 mor a Blanhac (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista Julio Patán Gutiérrez. Havia nascut el 6 d'abril de 1914 a Matallana de Torío (Lleó, Castella, Espanya) i fou fill del militant anarquista Toribio Patán Gutiérrez, que acabà afusellat pel feixisme el juliol de 1936. Va anar molt poc a l'escola, però agafà cultura de manera autodidacta. En 1920 conegué Buenaventura Durruti, aleshores agitador en una vaga a Matallana. Obrer de la construcció, a partir de la proclamació de la II República en 1931 col·laborà en la premsa llibertària. Durant els anys republicans, sense ser miner, milità en el Sindicat Miner de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la lleonesa La Valcueva, en el qual desenvolupà càrrec orgànics, i fou molt amic de Laurentino Tejerina Marcos. En aquesta època treballà de paleta en la construcció de la sucrera de Lleó. Participà activament en l'aixecament anarquista del desembre de 1933 i fou detingut una curta temporada. L'octubre de 1934 fou detingut a Nava (Astúries) i fou empresonat a Valladolid fins al febrer de 1936. Un cop lliure treballà a La Veguellina de Cepeda (Lleó). En 1936 va prestar el seu testimoni per a l'elaboració del llibre de Manuel Villar (Ignotus)La represión de octubre (Asturias-León 1934). El juliol de 1936 intervingué en l'assalt de les casernes de Gijón. A finals de 1936 formà part de les Joventuts Llibertàries i de la CNT de Cármenes (Lleó), organitzacions a les quals representà en diversos plens comarcals. A Busdongo fou redactor d'Iskra i participà en diversos actes de propaganda, amb Jacinto Rueda Pérez, fins la caiguda d'Astúries a mans de les tropes franquistes. Instal·lat a València, durant un temps formà part de la redacció de Joventud Libre (1938). Després marxà a Barcelona i va combatre en la 24 Divisió fins al final de la guerra. En 1939 passà els Pirineus i per fugir de les dificultats el novembre d'aquell any s'enrolà en l'Exèrcit francès. El juliol de 1940, després de la victòria nazi, fou desmobilitzat. Durant l'ocupació visqué com pogué. Amb l'Alliberament s'instal·là a Marmande, on presidí la Junta Española de Liberación (JEL) de la localitat i fou secretari de la Federació Local de la CNT en l'Exili. El maig de 1945 assistí al I Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) de París i fou nomenat secretari d'Organització. Després marxà a Tolosa de Llenguadoc on fou nomenat en el Ple de Regionals d'agost de 1946 secretari de Jurídica del Comitè Nacional de l'MLE i de la CNT de l'Exili, càrrec que exercí durant el Congrés de l'any següent. En 1947 fou el responsable de l'edició del butlletí Internacional Juvenil Anarquista, editat a Tolosa de Llenguadoc. En 1953 publicà Las aguas del Atlántico, amb pròleg de Josep Peirats Valls. En 1955 i en 1966 formà part de la Comissió de Relacions de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i fou responsable de la Secció de Solidaritat de la Federació Local de Tolosa de Llenguadoc. A partir de 1968, com a secretari de la Federació Local de Tolosa, amb Vicente Tudela, edità El Luchador (1968-1976), que provocà tensions amb el sector Esgleas-Montseny del moviment llibertari de l'Exili. En 1973 fou expulsat de la FAI i de la Federació Local de Balma de la CNT. A partir de 1974 formà part del grup editor de Frente Libertario, activitat que abandonà en 1976. En 1977 es jubilà de la seva feina de paleta i s'establí a Blanhac. Després realitzà diversos viatges a la Península. Trobem textos seus en Acracia,Anarres, Cenit, CNT,Espoir, Iskra, Juventud Libre, El Luchador, Ruta,Solidaridad, Solidaridad Obrera, etc. Julio Patán Gutierrez va morir el 22 de novembre de 2003 a Blanhac (Llenguadoc, Occitània) i les seves cendres van ser escampades al riu Torío al pas de la seva vila natal. Sa companya fou la militant confederal Leonisa Fuertes Blasco. Son germà, Gerardo Patán Gutiérrez, també fou militant anarquista i participà en el moviment clandestí llibertari durant el franquisme.
Actualització: 22-11-13