Anarcoefemèrides del 3 d'octubre
Esdeveniments
- Surt Vía Libre: El 3 d'octubre de 1936 surt a Badalona (Barcelonès, Catalunya) el primer número del setmanari anarcosindicalista Vía Libre. Portavoz de la Confederación Nacional del Trabajo y de la Federació Anarquista Ibérica de Badalona. Fou dirigit per Rizal Robert, de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Van ser redactors Eliseu Paradell (FAI); Bartolomé Escalado, del Sindicat de Professions Liberals de la Confederació Nacional del Treball (CNT); Juan Rectores, del Sindicat Únic de la Metal·lúrgia de la CNT; Vicens Turón, del Sindicat Únic d'Empleats Municipals de la CNT; i Joan Sans, de Consciències Lliures. Pedro Portas en fou l'administrador, Antonio Sánchez el comptador i Salvador Martínez el caixer. En la seva Comissió de Propaganda figuraven Santiago Alonso, Francisco Crisol, Joaquín Guevara, Francisco Lozano i Jaime Perera. Hi van col·laborar José Calvete, Joan Sans Sicart, Joan Manent, Joan Sans Amat, Nicolau Capó, S. Comar, María Luisa Luqui, José Blanco, Jaime Campaña, Francesc Favà Pla, Domingo Costa, Vicens Turón, Joan Mercader, Joaquim Aubi, Diego Sánchez Ravengar, E. Marín Jauregui, Ángel Gill, Cayo Gonzalo, Fernando Martínez Aznar, M. Ventura Bort, Javier de Silva, Ángel Domínguez, Josep Sales, Fernando Salinas, entre molts altres. Els temes que tractà foren d'allò més variat: moviment sindical (avisos, comunicats, assemblees, convocatòries, etc.), naturisme, pedagogia, cultura, poesia, notícies del front i de les col·lectivitats, temes ideològics, Joventuts Llibertàries, etc. El número 42, del 17 de juliol de 1937, és un extraordinari dedicat al primer aniversari del 19 de juliol. A partir del número 44, del 21 d'agost de 1937, canvia el disseny de la capçalera. L'últim número, el 69, del 10 de febrer de 1938, fou extraordinari i publicà els dictàmens aprovats en el Ple Nacional Ampliat de València de gener de 1938; un d'aquest dictàmens, sobre regularització de les publicacions confederals, fou el que decidí el tancament del setmanari. Alguns articles es publicaren en català.
Naixements
- Louis Bara: El 3 d'octubre de 1881 neix a Denain (Nord-Pas-de-Calais, França) l'anarquista, sindicalista, antimilitarista i partidari de les comunitats llibertàries Louis Bara, citat en ocasions Barra. Es guanyà la vida com a obrer en una fàbrica a Mohon i després com a obrer laminador a Château-Regnault. En 1907 militava en la Unió dels Sindicats de les Ardenes i el desembre d'aquell any va ser condemnat juntament amb Alphonse Taffet, secretari de la citada unió, a tres dies de presó i 25 francs de multa per insultar un guàrdia rural. Va ser membre de la colònia anarcocomunista«L'Essai» d'Aiglemont, fundada per Fortuné Henry en 1903. El 21 de gener de 1909 va ser condemnat amb Taffet a sis dies de presó arran d'una baralla amb obres no sindicats. Va ser condemnat novament, l'1 de febrer de 1911, a 18 mesos de presó, arran de la manifestació del 17 d'octubre de 1910, per haver incitats els soldats a la deserció cantant la peça Gloire au 17ème, pena que purgà a Clairvaux. El setembre de 1911 la Lliga dels Drets de l'Home demanà la seva llibertat. En 1913, des de Nouzon, va col·laborar en el setmanari antimilitarista La Guerre Sociale, de Gustave Hervé.
***
- Josep Torres
Tribó: El 3 d'octubre de 1899 neix a Mollerussa
(Pla d'Urgell, Catalunya)
algunes fonts citen Arbeca (Les Garrigues, Catalunya)–
l'escriptor, poeta,
mestre, pacifista i anarcoindividualista Josep Antoni Torres
Tribó, que va fer servir
el pseudònim Sol de la Vida. Fill d'una
família pagesa, pogué compaginar
les feines al camp amb els estudis de magisteri. Quan tenia 17 anys
obtingué el
títol de mestre a l'Escola Normal de Lleida
(Segrià, Catalunya) i exercí la
docència al seu poble natal. En aquesta època es
relacionà amb els joves
republicans catalanistes de Mollerussa i amb el ferroviari anarquista
AníbalÁlvarez fundà la revista anticlerical i atea Cap
de Ruc, fet pel qual va
ser desterrat. Després d'una curta estada a Madrid
(Espanya), on treballà com a
crític d'art i com a apuntador en la companyia de teatre de
Catalina Bárcena,
retornà a Lleida. Pel seu antimilitarisme, va ser jutjat en
consell de guerra i
condemnat a dos anys de presó. També era contrari
a l'alcohol i al tabac. En
1918 col·laborà en el periòdic El
Ideal, òrgan de les Joventuts
Republicanes Revolucionàries (JRR) de Tortosa i Roquetes
(Baix Ebre,
Catalunya). Entre 1918 i 1919 formava part de la redacció de
la revista
quinzenal saragossana Voluntad, amb Felipe Alaiz de
Pablo, Manuel Albar
Catalán i Ángel Abella. L'agost de 1919 va ser
detingut a Albelda (Llitera,
Franja de Ponent) i l'any següent fou membre del Centre
d'Estudis Socials de
Tarragona (Tarragonès, Catalunya), amb Felipe Alaiz, Josep
Cinca Vilagener, Hermós
Plaja Saló i Pere Segarra Boronat, entre d'altres. En
aquests anys escrivia
poesies, articles i lletres anarquistes, cantades amb
músiques populars. En
1921 restà empresonat a Saragossa (Aragó,
Espanya) i l'any següent dirigí Voluntad
i prologà el fullet de Felipe Alaiz El trabajo
será un derecho.
L'octubre de 1922 formà part del grup anarquista«Crisol», amb els germans
Ascaso Budría, Gregorio Jover Cortes i Buenaventura Durruti
Domínguez. En 1923
fou responsable de la revista infantil anarquista barcelonina Libertín
i
el març d'aquell any va fer un míting a Barcelona
al costat de Novella,
Sebastià Clarà Sardó, José
Alberola Navarro i Vicente Martínez López (Armando
Artal). En 1928 publicà Elogi de la
mentida, la seva obra més
coneguda i fortament influenciada pel nietzschianisme i
l'espiritualisme
tolstoià. En els anys finals de la dictadura de Primo de
Rivera exercí de
mestre a l'Escola Nova del barri barceloní del Clot.
Col·laborà amb Joan Puig
Elias i després en diverses iniciatives
pedagògiques en centres sindicals, com
ara l'Ateneu Llibertari de La Segrera, a Sant Andreu de Barcelona. No
es
considerava racionalista, sinó seguidor «a la seva
manera» de la tradició de
Francesc Ferrer i Guàrdia. Entre 1932 i 1936
regentà una escola pròpia al barri
del Guinardó de Barcelona, en la qual sa companya Guadalupe
Cuadrado Serrana,
filla de família confederal, li ajudava en el parvulari. En
aquesta època
s'integrà en la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI). Durant la guerra civil
visqué al Masroig (Priorat, Catalunya), on va fer de mestre,
alhora que portava
la comptabilitat de la col·lectivitat agrícola.
També ajudà en la legalització
de les col·lectivitats de Valls, Mora d'Ebre i Falset.
Posteriorment passà a
Valls (Alt Camp, Catalunya) i va fer conferències a
poblacions de la comarca
(Puigpelat, Bràfim, etc.). En 1938 substituí Pere
Segarra Boronat en la
direcció d'Acció Sindical,
portaveu de la Federació Comarcal de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) de Valls-Montblanc.
En 1939, amb el
triomf franquista, creuà els Pirineus i fou
reclòs al camp de concentració
d'Argelers. D'allà sortí enquadrat en una
Companyia de Treballadors Estrangers
(CTE) per fer feina als Alps i, amb la declaració de guerra,
s'enrolà en
l'exèrcit francès. A Dunkerque (Flandes del Sud)
caigué presoner dels alemanys
i va ser portat el 6 d'agost de 1940, amb la matrícula
65.137, a l'Stalag VII-A
de Moosburg (Baviera, Alemanya); el 24 de gener de 1941, amb la
matrícula
3.444, va ser enviat al camp de Mauthausen, on coincidí amb
quatre deixebles
seus; i, finalment, amb la matrícula 9.742, al camp auxiliar
de Gusen. Josep
Torres Tribó va ser assassinat
(«desinfectat») en una cambra de gas el 22 de
setembre de 1941 al castell de Hartheim (Alkoven, AltaÀustria, Àustria), on
havia estat portat per al seu extermini. Durant sa vida
publicà articles en
nombroses publicacions, com ara Acracia, Crisol,Fructidor,Los Galeotes, Libertín,Solidaridad Obrera, Vida Obrera,
etc. És autor, a més de les obres citades, d'Al
pueblo, cultura (1922), Aurorita.
Cuento infantil (1922 i 1939), Técnica
social (1922), La Ciutat
ens pren els fills. Comèdia dramàtica en tres
actes (1925, inèdit), Elídolo (1926), La loca vida. Drama en
tres actos (1926) i La
redención del Pierrot (1926). Sa filla, Hortensia
Torres Cuadrado, també
fou una destacada anarquista.
Josep Torres Tribó
(1899-1941)
***
- Ismael Roig
Soler: El 3 d'octubre de 1913 neix a Benissoda (Vall
d'Albaida, País Valencià)
l'anarcosindicalista Ismael Roig Soler. En 1923 va ser enviat per son
pare al
seminari d'Agres (Comtat, País Valencià),
però tres anys després abandonà el
seu futur sacerdotal i es traslladà a Albaida (Vall
d'Albaida, País Valencià),
on s'havia instal·lat sa família.
Treballà en una impremta fins al 1929, any en
el qual marxà a Carcaixent (Ribera Alta, País
Valencià), on vivia una germana. En
aquesta ciutat, amb la proclamació de la II
República espanyola en 1931,
s'afilià a la Confederació Nacional del Treball
(CNT). Juntament amb altres
companys (Josep Granell, Paco Cucarella, Vicent Sanmartí i
Vicent Estrada), fou
un dels militants més actius en les lluites socials
d'aleshores. Quan el cop
militar feixista de juliol de 1936, lluità en la«Columna de Ferro», en la Columna
Confederal «Llevant» i en la 82 Brigada Mixta, en
aquesta darrera com a
tresorer pagador, fins al final de la guerra. Amb el triomf franquista
aconseguí fugir del cercle d'Alacant i arribar a
França, on fou internat al
camp de concentració de Sant Cebrià. Poc
després retornà clandestinament a la
Península i s'integrà a Barcelona (Catalunya) en
el grup «Levante», al voltant
del seu gran amic Ginés Camarasa García. El juny
de 1945 va ser detingut, però
un mes més tard va ser alliberat ja que no fou identificat.
Participà
activament en el Comitè Regional de Catalunya,
encapçalat per Cèsar Broto
Villegas, sobretot en la confecció i impressió deSolidaridad Obrera. El novembre de
1945 va ser novament detingut,
però aconseguí fugir de la Prefectura de Policia
de Barcelona. Durant els anys
cinquanta passà a un segon pla en la lluita clandestina,
però en 1954 va ser
reconegut per un falangista de Carcaixent i fugí cap a
França. Posteriorment
passà a Amèrica. Fins a 1960 residí a
Montevideo (Uruguai) i a Veneçuela fins
al 1975, any que retornà a la Península.
Visqué a València i, des de 1976, a
Barcelona. En 1997 col·laborà en el Boletín
Amicale 26ème División, publicat a
Tolosa de Llenguadoc per exmilicians de
la «Columna Durruti», i en 1999 publicà
el llibre de memòries Así
luchábamos. República, guerra,
clandestinidad y exilio de un anarcosindicalista. Ismael Roig
Soler va
morir el 17 de febrer de 2001 a Barcelona (Catalunya) i fou incinerat
al
cementiri de Collserola. El seu testimoni va ser recollit en el llibre
de Judit
Camps i Emili Olcina Les milícies
catalanes al front d'Aragó (1936-1937).
***
- Marcel·lí Massana i Vancell: El 3 d'octubre de 1918 neix a Berga (Berguedà, Catalunya) el guerriller anarcosindicalista Marcel·lí Massana Vancell, també conegut com Panxo (o El Gras). Era el més petit de tres germans i va perdre sa mare als set dies de néixer; aleshores Filomena Solé, La Dida, li va fer de mare. Orfe als cinc anys, quan son pare va patir un accident a la mina de Vila Forniu, va viure la seva primera infància a Llinàs i a partir dels set anys al col·legi religiós dels Germans de les Escoles Cristianes de Solsona, tutelat per son oncle Joan Massana, capellà de la vila, i passant els estius a Berga. Va abandonar el col·legi als 13 anys i després d'un any al Mas Recaus, a Sallent, amb sos oncles, va començar a treballar als 14 anys com a aprenent al taller mecànic de Ramon Canues, El Pixa-Vi. En 1934 feia feina de mecànic a l'empresa tèxtil de Can Rodergas, a Berga, i l'any següent va ingressar en el Sindicat de la Metal·lúrgica de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del Berguedà, encara que sembla que ja va participar en el moviment anarquistes durant la revolució de Fígols. Quan l'aixecament feixista del 1936, va ingressar en el Comitè de Milícies de Berga i l'agost d'aquell any, s'enrola en la Columna Terra i Llibertat, intervenint en el front madrileny. De tornada a Catalunya es va allistar en la Columna Carot i Castan i, quan es militaritza, en la 25 Divisió, en la Brigada 118, combatent a Aragó des d'octubre de 1936 fins al final de la guerra --des d'abril de 1938 com a tinent-- que el sorprèn a Alacant. Va passar per diversos camps de concentració i presons (Albatera, Bétera, Porta Coeli, Manresa, Barcelona, Madrid) i va ser alliberat provisionalment en 1942. Mesos després, va negar-se a fer el servei militar i va passar a la clandestinitat, instal·lant-se a Organyà, contactant amb els contrabandistes de la zona i fent-se un especialista dels passos fronterers. En 1944 viu a Tarascon-d'Arièja i organitza la lluita guerrillera que el farà famós. En 1947 s'instal·la a Tolosa de Llenguadoc. En 1950 va tenir un conflicte amb carrabiners francesos i va haver de deixar la lluita de guerrilles. Els problemes amb el govern francès se salden inicialment amb un mes de presó, però per pressions del règim franquista, que també demana l'extradició, patirà de bell nou presó i després confinament a Deux-Sèvres i Leucamp fins al 1956, any que, lliure, es trasllada a París. A la capital francesa treballarà de mecànic i de jardiner, i ja malalt s'allunyarà de l'activisme resistint les pressions de Sabaté primer i més tard, a començaments dels seixanta, de Mera, Alberola i García Oliver per reincorporar-se a la lluita armada. Finalment es trasllada al Llenguadoc i rellançada la CNT, s'afilia al sindicat metal·lúrgic barceloní. El seu gran prestigi com a una de les principals figures del maquis llibertari rural es fruit de la seva intensa lluita antifranquista entre els anys 1944 i 1950, anys durant els quals va realitzar nombroses accions als Pirineus catalans (voladures de torretes elèctriques d'alta tensió i de dipòsits d'aigua, i altres sabotatges; segrests de destacats franquistes; expropiacions a falangistes, terratinents, empresaris; atracaments a fàbriques i mines; passades de frontera amb documentació, armes i combatents; etc.) fent servir com a bases Osseja, Berga i Manresa. Freqüentment va estar acompanyat per altres guerrillers, com ara Vila Capdevila, Busquets, Antonio Sánchez, Puig Torres, Pons Argilès, Dot, Saborit, Saturnino Sanz, Pérez Pedrero, Adrover, Massip, Crespo, Benítez, F. Martínez, Arcos, Puig Costa, M. Sabaté, Pepe Blanco, El Rana, Pometa, El Gachas, etc. Entre 1948 i 1949 va actuar intensament a la zona de Manresa, Sant Vicenç de Castellet, Rocafort i Tarrassa, amb notable suport popular. Possiblement sigui l'únic grup guerriller a tot l'Estat espanyol que mai no va tenir cap baixa, ni morts, ni ferits, ni presoners. També cal destacar la tasca feta amb els joves de les Joventuts Llibertàries compromesos en l'edició del Ruta clandestí. Marcel·lí Massana va morir el 21 de maig de 1981 al mas Letallet (Les Bordes-sur-Lez, País de Foix, Occitània) d'un atac de cor sobtat, al costat de sa companya Maria Calvó. El grup de rock català Brams li va dedicar en 1995 una de les seves cançons (Massana) i l'historiador Josep Clara una biografia en 2005 (Marcel·lí Massana, l'home més buscat. Un mite de la guerrilla anarquista).
***
- Simón Gracia
Fleringan: El 3 d'octubre de 1923 neix a Utebo (Saragossa,
Aragó, Espanya) el
resistent antifranquista llibertari Simón Gracia Fleringan,
conegut sota els
pseudònims de Miguel Montllor
i Aniceto Borrel. Son pare i son
oncle,
militants de la Confederació Nacional del Treball (CNT), van
ser afusellats a
Utebo per les tropes franquistes arran de l'aixecament feixista de
juliol de
1936. A finals dels anys quaranta treballà com a traginer de
llet i l'11 de
febrer de 1949 a Saragossa entrà a formar part del grup
d'acció anarquista «Los
Maños», encapçalat per Wenceslao
Jiménez Orive (Wences).
El 2 de març de 1949, amb els germans Francesc i Josep
Sabaté Llopart, Wences, José López
Penedo i Carlos Vidal Pasanau, participà a
Barcelona en l'atac de l'automòbil del cap de la Brigada
Políticosocial Eduardo
Quintela Bóveda i en el qual resultaren morts el secretari
del Front de
Joventuts del districte universitari Manuel Piñol Ballester
i el seu xofer
Antonio Norte Juárez; José Tella Badoy, cap
d'Esports del Front de Joventuts
resultà ferit. Després participà en la
gira expropiadora que el grup realitzà
per Barcelona, Madrid, Màlaga, Sevilla i França.
El 2 de gener de 1950 tornà a
Barcelona i arran de la delació d'un dels membres del grup,
Aniceto Pardillo
Manzanero (El Chaval), el 9 de gener
de 1950 va ser detingut amb Plácido Ortiz Gratal, hores
després de caure mort
Wences. Jutjat en consell de guerra, va ser condemnat a mort.
Simón Gracia
Fleringan va ser afusellat el 24 de desembre de 1950 a Barcelona
(Catalunya),
juntament amb Victoriano Muñoz Tresserras i
Plácido Ortiz Gratal, i el seu cos
llançat en una fossa comuna.
Simón
Gracia
Fleringan (1923-1950)
Defuncions
- Lois Waisbrooker: El 3 d'octubre de 1909 mor a Antioch (Califòrnia, EUA) l'anarcofeminista radical, lliurepensadora, espiritista, escriptora i editora Adeline Eliza Nichols, més coneguda com Lois Waisbrooker. Havia nascut el 21 de febrer de 1826 a Catharine (New York, EUA). Defensora de l'amor lliure, estava fermament convençuda no de la igualtat dels sexes, sinó de l'absoluta superioritat de les dones. Embarassada als 17 anys, va ser obligada a casar-se amb George Fuller el 12 d'abril de 1843 a Cuyohoga (Ohio), fet que la fastiguejarà i radicalitzarà. Va ser detinguda acusada de violar les Lleis de Comstock contra l'enviament de materials«obscens», però el cas va ser sobresegut. En 1901, després de l'assassinat del president William McKinley, va ser novament encausada per obscenitat com a una part del muntatge policíac que l'Estat va orquestrar contra el moviment anarquista i en aquesta ocasió va ser declarada culpable per la Cort Federal el juliol de 1902. Va ser autora de nombrosos fullets i llibres sobre la revolució anarcofeminista, com ara Suffrage for woman: The reasons why (1868), Alice Vale: A story for the times (1869),Helen Harlow’s Vow (1870),Mayweed blossoms (1871), Nothing like it or Steps to the Kingdom (1875), From generation to regeneration (1879), Facts and figures for working men (1886), Perfect motherhood or Mabel Raymond's resolve (1890), The fountain of life, or The three fold power of sex (1893), A sex revolution (1893, novel·la feminista utopicopacifista), My century plant (1896), The temperance folly (1900), Eugenics (1907), entre altres. Va editar tres periòdics (Our Age, Foundation Principles i Clothed with the Sun), va participar en l'edició i en la direcció del setmanari anarquista i lliurepensador Lucifer. The Light-Bearer, i va escriure a nombroses publicacions espiritistes (Banner of Light, Religio-Philosophical Journal, Hull’s Crucible, Woodhull& Claflin’s Weekly) i anarquistes (Free Society,Discontent).
***
- Philip Grosser: El 3 d'octubre de 1933 mor a Boston (Massachusetts, EUA) l'anarquista i antimilitarista d'origen jueu Philip B. Grosser. Havia nascut en 1890 a Boston (Massachusetts, EUA). El desembre de 1917, durant la Gran Guerra, va ser detingut per negar-se a fer el servei militar. Jutjat per un tribunal militar, el 25 d'agost de 1918 va ser condemnat a 30 anys de presó per negar-se a obeir la llei de reclutament, per amotinament i per escriure textos a favor de l'objecció de consciència. Tancat a diverses presons militars (Forts Jay, Leavenworth etc.), el juny de 1919 va ser traslladat al penal militar federal de l'illa d'Alcatraz (San Francisco, Califòrnia, EUA). L'anarquista Alexander Berkman, que coincidí amb ell a la presó, el considerà com «un dels seus millors companys». Durant els seus tres anys de presidi es va negar a ser jutjat per les autoritats i la seva resistència passiva va ser ferma, negant-se a portar uniforme i a formar militarment, a trencar les pedres dels seus«treballs forçats», etc. Tot això li va portar continus càstigs (encadenaments, cops, prohibició d'anar els lavabos, gàbies de tortura, masmorres subterrànies, etc.) i períodes de confinament en solitari. Fou alliberat el 2 de desembre de 1920. Va ser el primer a escriure les impressions del seu tancament a la presó Alcatraz, revelacions que van ser publicades per Excelsior Press pòstumament en 1933 en forma de pamflet per un grup d'amics, amb un pròleg d'Alexander Berkman, sota el títol Uncle Sam's Devil's Island. Experiences of a conscientious objector in America during the First World War i que van ser reeditades en 2007 per la Kate Sharpley Library a Londres (Anglaterra). Philip Grosser, sumit en la misèria i en la depressió, es va suïcidar llançant-se davant un tren en marxa el 3 d'octubre de 1933 a Boston (Massachusetts, EUA) i va ser enterrat el 20 d'octubre.
***
- Helios Ziglioli:
El 3 d'octubre de 1949 és assassinat a Castellar del
Vallès (Vallès Occidental,
Catalunya) l'anarquista i resistent antifranquista Helios Ziglioli,
també citatElios Ziglioli o Elios
Ciclione, i que va fer servir el pseudònim de Fernando García Bernón.
Havia nascut el
15 de març de 1927 a Lovere (Llombardia, Itàlia).
Criat pels avis, des de molt
jove entrà a formar part del moviment anarquista de la
mà d'un mestre seu a
l'escola. Des de feia molts anys son pare vivia a París
(França) i en 1948
decidí anar-hi per conèixer-lo. Decebut pel
comunisme fanàtic de son pare,
conegué llibertaris espanyols a París i
s'uní a la lluita clandestina
antifranquista. A Tolosa (Llenguadoc, Occitània)
s'entrevistà amb Pere Mateu
Cusidó, secretari de Coordinació i responsable de
l'activitat antifranquista a
la Península, li va dir que ja el cridarien quan fes falta i
va recomanar als
companys de la Federació Local de Carmauç
(Llenguadoc, Occitània) de la
Confederació Nacional del Treball (CNT), que li busquessin
feina per
mantenir-lo ocupat. El 20 de setembre de 1948 entrà a
treballar en una mina de
la companyia «Houllières d'Aquitaine» i
ben aviat li encarregaren l'ús d'una
rascadora (màquina que arrenca el carbó a les
galeries que es van obrint). Multilingüe,
parlava italià, francès, castellà,
català i esperanto. Decidit a passar els
Pirineus, a finals de maig de 1949 conegué Josep
Sabaté Llopart a Tolosa, amb
qui establí una estreta amistat. El 4 de juny de 1949 va ser
detingut,
juntament amb Emilio Auto Gracia, Ramon Pons i Manuel Sabaté
Llopart, arran
d'un escorcoll al mas Tartàs (Oceja, Alta Cerdanya,
Catalunya Nord), base de la
guerrilla, on es trobaren armes i municions; jutjat el 29 de juny de
1949, va
ser condemnat a dos mesos de presó. Posteriorment
tornà a Carmauç quan després
d'unes setmanes de treballar en la construcció el van cridar
per entrar a
l'Interior acompanyant al grup guerriller de «Los
Primos»; aquesta serà la
primera i única entrada clandestina a l'Espanya franquista.
El 4 de setembre de
1949 sortí de Tolosa cap a Catalunya el grup, format pel cap
de l'escamot
Saturnino Culebras Saiz (Primo), son
germà Gregorio Culebras Saiz, José Conejos
García, Manuel Aced Ortell (El
Francès), Joan Busquets Vergés (El Senzill), Manuel Sabaté
Llopart,
Ramon Vila Capdevila i Helios Ziglioli. A la carretera de Rocafort al
Pont de
Vilomara (Bages, Catalunya) intentaren detenir el cotxe de Josep Pujol
Viñas,
industrial manresà, però aquest no
s'aturà i envestí els guerrillers, que
obriren foc i feriren a l'esquena Emília Cuadrado
Martínez, sa serventa.
L'automòbil continuà el seu camí per
portar la ferida a l'hospital, però això
havia desvetllat la presència del grup guerriller a la
Guàrdia Civil. El grup
caminà tota la nit i van amagar pel camí
dipòsits d'armes per anar més
lleugers. Joan Busquets i Saturnino Culebras l'endemà
marxaren cap a Terrassa
per agafar el tren en direcció a Barcelona i poder contactar
amb el grup de
Josep Sabaté Llopart, que també havia entrat a
Catalunya per aquelles dates.
Després d'un tiroteig amb la Guàrdia Civil,
l'endemà pogueren agafar el tren
cap a Barcelona. Mentrestant Ziglioli anà a Matadepera
(Vallès Occidental,
Catalunya) per buscar queviures, però va ser detingut per la
Guàrdia Civil sota
la documentació falsa de Fernando
García
Bernón. Després de ser apallissat, el
van dur amb camió a Castellar del
Vallès a la recerca d'un dipòsit d'armes. Helios
Ziglioli va ser assassinat per
la Guàrdia Civil el 3 d'octubre –altres fonts
citen el 29 de setembre– de 1949
a Castellar del Vallès (Vallès Occidental,
Catalunya) i l'endemà va ser
enterrat a la secció dels protestants del cementiri
d'aquesta localitat.
***
- Elvira Camisan: El
3 d'octubre de 1975 mor a Le Havre (Alta Normandia, França)
l'anarcosindicalista
Elvira Camisan. Havia nascut cap al 1899 a Sant Cristòfol de
la Vall (Pallars
Jussà, Catalunya). Companya del militant llibertari Josep
Rosell. En acabar la
guerra civil passà a França i fou internada amb
sos infants en un camp, per
després ser lliurada a les autoritats franquistes.
Posteriorment aconseguir
passar els Pirineus clandestinament i reunir-se amb son company a Le
Havre.
Ambdós militaren en la Confederació Nacional del
Treball (CNT) de l'Exili.
***
- Gumsay: El 3 d'octubre de 1976 mor a Barcelona (Catalunya) el pintor, dibuixant i cartellista llibertari Gumersindo Sainz Morales de Castilla, que signà les seves obres com Sainz de Morales i Gumsay. Havia nascut en 1900 a Madrid (Espanya). Després d'estudiar a l'Acadèmia de Belles Arts de San Fernando de Madrid es traslladà a Barcelona, on destacà com a il·lustrador (dibuixos i fotomuntatges) de revistes (Esfuerzo,La Ilustración Ibérica,Imatges, Meridià,Porvenir, Tiempos Nuevos, Tierra y Libertad, etc.) i de portades de llibres. Entre 1935 i 1936 realitzà un conjunt d'exposicions on ressaltà les «lacres socials». En 1937 el Comitè Regional de les Joventuts Llibertàries de Catalunya li va publicar l'àlbum Estampas de la España que sufre y lucha, recull de 26 dibuixos sobre el conflicte bèl·lic. Durant la Guerra Civil també realitzà treball per a la Unió General de Treballadors (UGT). A partir de 1941 realitzà nombroses exposicions individuals per tot l'Estat (Barcelona, Bilbao, Madrid, Palma, Sant Sebastià, Sitges, València, etc.) i l'estranger. És autor de un gran nombre d'obres pictòriques en diferents tècniques (aquarel·les, sanguines, pintures, dibuixos, olis, etc.). Sa companya, Montserrat Barta Prats (1906-1988), també fou pintora i dibuixant.
***
- Floreal Carbó:
El
3 d'octubre de 1991 mor a Rius de Pelapòrc (Llenguadoc,
Occitània) l'anarcosindicalista
Floreal Carbó, també conegut com Casimiro.
Havia nascut el 31 d'octubre de 1912 a Calanda (Terol,
Aragó, Espanya).
Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de
Calanda i partidari
de la «gimnàstica
revolucionària» de Joan García Oliver,
arran dels fets
revolucionaris del 8 de desembre de 1933 va ser empresonat. Durant la
guerra
civil lluità, ben igual que son cunyat José
Villanueva, com a voluntari en la«Columna Durruti» i, després de la
militarització, fou tinent en la 26 Divisió
de l'Exèrcit Popular de la II República
espanyola. El 23 de desembre de 1938
era capità en una companyia d'observació de la
119 Brigada Mixta. Després de la
destrucció de l'únic fusell metrallador que tenia
la companyia per un
bombardeig enemic, ordenà la retirada per mor de les grans
pèrdues patides. Amb
el triomf franquista passà a França, on
continuà militant en la CNT de l'Exili
fins el seu final.
***
- Francesc Botey Badosa: El 3 d'octubre de 2000 mor a La Treille (Marsella, Provença, Occitània) el militant anarquista i anarcosindicalista Francesc Botey Badosa. Havia nascut el 4 d'octubre de 1912 a Premià de Mar (Maresme, Catalunya). De ben jovenet introduït en el moviment anarquista, entre el 5 i el 13 de març de 1933 a Barcelona representà els 800 afiliats al SindicatÚnic de Treballadors de Premià de Mar en el Ple Regional de SindicatsÚnics de Catalunya de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1937, com a membre de les Joventuts Llibertàries, lluità al front d'Aragó enquadrat en la XIV Divisió i fou també el director de Titán, òrgan de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). En aquesta època va col·laborar en el periòdic Alba Roja i fou redactor de Juventud Libre. Quan la guerra es va perdre, es va exiliar primer a Tolosa de Llenguadoc i després a Marsella, on va arribar l'agost de 1939. En aquesta ciutat va fer contacte amb altres exiliats peninsulars que es reunien al bar «Chez Vous», al carrer de Chateaudun, a prop de la vella Borsa del Treball, regentat pel simpatitzant llibertari Janot i que morirà, víctima d'una delació, en un camp de concentració alemany en 1943. En 1941 conegué l'anarquista italià Fioro del Conte que el posà en contacte amb Tony Peduto, de la federació anarquista local. Gràcies a Peduto, s'adherirà al grup anarquista clandestí animat per André Arru i que aplegava una dotzena de militants francesos (com Paul Chauvet), russos (com Volin), italians i espanyols (com Jaime Mariano) i les activitats del qual consistien a imprimir i difondre materials de propaganda així com a la fabricació o falsificació de documents d'identitat destinats a les persones en perill i especialment als jueus perseguits pels nazis. El mateix dia d'agost de 1943 que Arru i Chauvet foren detinguts, va poder escapar i previngué la resta de membres del grup que decidí aleshores dissoldre's. El setembre 1944 a Marsella fou membre del primer comitè de redacció en l'exili de Ruta,òrgan de l'FIJL, assegurant l'aparició dels vints primers números abans de traslladar-se el periòdic a Tolosa el juliol de 1945. El maig de 1945 albergà a la seva casa de La Treille, on vivia des del 1941, durant més de dos mesos Volin que acabava de sortir de l'hospital, però que acabarà morint d'esgotament poc després, el 18 de setembre a l'hospital Laennec de París. Botey participà activament en la reconstrucció del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i milità en la Federació Anarquista de Marsella. En 1947 va col·laborar en el periòdic Inquietudes, de Bordeus. Durant els anys seixanta va participar en les activitats del Centre Internacional de Recerques Anarquistes (CIRA). Fou amicíntim de Víctor García i de Josep Peirats.
***
- Antoni Trabal Bisbal:
El 3 d'octubre de 2006 mor a França l'anarcosindicalista
i lluitador pels drets dels mutilats de guerra Antoni Trabal Bisbal.
Havia
nascut el 28 d'octubre de 1920 a Sant Feliu de Llobregat (Baix
Llobregat,
Catalunya). Fou fill de Jesús Trabal, obrer
tèxtil i militant de la Confederació
Nacional del Treball (CNT) --organització a la qual
representà en el comitè
d'empresa de la fàbrica Fill de Solà Sert-- que
durant la guerra, entre maig de
1938 i gener de 1939, fou alcalde de Sant Feliu de Llobregat, a
més de membre
del Comitè d'Indústria Tèxtil local.
Fins als 14 anys Antoni Trabal estudià a
l'escola de l'Ateneu Obrer del seu poble natal. En 1935 es
posà a fer feina en
una empresa mecànica i d'oficinista als jutjats. Quan
esclatà la revolució,
intervingué en tasques culturals i en funcions
administratives en les Joventuts
Llibertàries. Quan tenia 17 anys s'enrolà en
l'Exèrcit republicà. En 1938 va
ser ferit greument al front del Segre i hagué de patir una
trepanació al
parietal esquerre, fet que l'allunyà dels fronts.
Després d'aquesta
contrarietat, entrà en el Cos de Mutilats de Guerra i en els
serveis
administratius dels hospitals militars. El febrer de 1939, amb el
triomf
feixista, creuà els Pirineus i fou tancat als camps de
concentració de Sant
Cebrià i de Bram. El gener de 1940 fou contractat per una
empresa d'aviació a Banhèras
de Bigòrra. Amb l'ocupació nazi, fou portat al
camp de concentració d'Argelers,
del qual aconseguí fugir el maig de 1941, establint-se
il·legalment a Tolosa de
Llenguadoc amb sa companya i son fill nounat. Entre juliol de 1942 i
agost de
1944, mentre feia feina en una Companyia de Treballadors Estrangers
(CTE) a
Cajarc, va fer d'enllaç entre el maquis i la CNT
clandestina. Després de
l'Alliberament i de la escissió dins del Moviment Llibertari
Espanyol (MLE)
esdevinguda en 1945, fou membre del Comitè de la
Federació Local de Tolosa de
la tendència possibilista del Subcomitè Nacional.
En 1946 un Ple de Tolosa el
nomenà vicesecretari de la Lliga de Mutilats i
Invàlids de la Guerra d'Espanya
en l'Exili (LMIGEE), establerta en aquesta ciutat occitana. En 1947
s'instal·là
a París en qualitat de secretari de la citada lliga i la
representà en el Fons
Humanitari Espanyol fins al 1978, quan fou traslladada la seu a
Bordeus. Restà
a París com a delegat de l'LMIGEE i des del 1979
n'ocupà la secretaria de
Relacions Exteriors. Entre 1950 i 1960 fou membre en diverses ocasions
del
Comitè Regional de Catalunya de la CNT
col·laboracionista i com a tal representà
aquesta tendència en «La Treva Catalana»
i en plens i congressos. Mancat de
recursos, en 1953 trobà una feina en la UNESCO i en 1956
entrà com a funcionari
fins a la seva jubilació en 1980. Un cop retirat de la vida
laboral, es lliurà
a l'LMIGEE, tant a França com a Espanya, i amb altres
companys aconseguí la
total equiparació de drets amb els mutilats i
vídues de l'Exèrcit franquista.
En 1998 l'LMIGEE es va dissoldre, un cop complida la seva
missió. En 2002
participava en les Agrupacions Confederals de l'Exili, lligades al
sector que
esdevindrà en la Confederació General del Treball
(CGT), des de Noisiel. Trobem
articles seus en Catalunya, CNT,Despertar, España
Libre, Libre pensamiento, Polémica,Rojo y Negro, etc.És autor de Breve historia de la Liga de Mutilados
e Inválidos de la Guerra
de España (1936-1939) (1986).
Antoni
Trabal Bisbal (1920-2006)
Actualització:
03-10-15