Anarcoefemèrides del 13 de setembre
Esdeveniments
- Surt El Productor: El 13 de setembre de 1896 surt a la Corunya (la Corunya, Galícia) el primer número del periòdic anarquista El Productor. Semanario obrero. Era continuació d'El Corsario, publicat a la mateixa ciutat i del qual hereta la mateixa lletra, el mateix format i la mateixa impremta («El Progreso»). Hi van col·laborar J. Díez, M. M. Miranda, José Martínez Ruiz (Azorín), Josep Prat, etc. Es van publicar cinc números, l'últim el 8 d'octubre de 1896, i deixà d'editar-se per la fallida de la impremta.
Naixements
- Aquilino Ribeiro: El 13 de setembre de 1885 neix a Tabosa do Carregal (Sernancelhe, Nord, Portugal) l'escriptor anarquista Aquilino Gomes Ribeiro, un dels autors més importats de la literatura portuguesa de la primera meitat del segle XX. Sos pares foren Joaquim Francisco Ribeiro i Mariana do Rosário Gomes. En 1895 començà els estudis primaris al Col·legi de Nostra Senyora de Lapa i en 1900 entrà al Col·legi de Lamego i més tard estudià filosofia a Viseu. Seguint els desigs de sa mare que volia que fos sacerdot, es matriculà al seminari de Beja. En 1903, mancat de vocació, abandonà els estudis teològics i s'establí a Lisboa. En 1906 començà a col·laborar en el periòdic republicà lisboeta A Vanguarda i l'any següent, en col·laboració amb José Ferreira da Silva, escriu A filha do jardineiro, obra de propaganda revolucionària i de crítica a la monarquia. A instàncies de Luz de Almeida, en 1907 entrà a formar part de la Lògica Maçònica Muntanya del Gran Orient Lusità de Lisboa. Anarquista d'acció, s'especialitza en la fabricació de bombes. El 28 de novembre de 1907 uns explosius guardats a ca seva exploten i dos companys seus, Gonçalves Lopes i Belmonte de Lemos, resulten morts. Detingut com a militant anarquista, fou tancat a la presó de Caminho Novo. El 12 de gener de 1908 aconseguí fugir de la presó de manera rocambolesca i passà a viure clandestinament a Lisboa, on mantingué contactes amb els regicides Alfredo Costa i Manuel Buíça, que atemptarien contra la família reial portuguesa l'1 de febrer d'aquell any. Arran d'aquest afer, s'hagué d'exiliar a París. A partir de 1910 estudiarà a la Facultat de Filosofia i Lletres de la Sorbona, on tindrà destacats professors (George Dumas, André Lalande, Levy Bruhl, Durckeim) i es relacionarà amb l'exili polític portuguès; també coneixerà sa futura companya Grete Tiedemann. En 1912 visqué uns mesos a Alemanya. En 1913 es casà amb Grete Tiedemann i tornà a París; aquest any publicarà el seu llibre Jardim das tormentas. En 1914 nasqué son primer fill, Aníbal Aquilino Fritz. Quan esclatà la Gran Guerra, tornà a Portugal sense haver-se llicenciat. Entre 1915 i 1918 va fer de professor a l'Institut Camões, un dels més prestigiosos de Lisboa. En 1918 publica A via sinuosa. En 1919, a invitació de Raul Proença, entrà a la Biblioteca Nacional de Portugal i publicà Terras do Demo. A partir de 1921 s'integrà en la direcció de la revista Seara Nova i l'any següent publicà Estrada de Santiago. Després de la seva participació en l'aixecament contra la dictadura militar del 7 de febrer de 1927 va haver d'exiliar-se a París, però a finals de l'any va entrar a Portugal clandestinament, per veure morir sa companya Grete Tiedemann. En 1928 participà activament en la revolta del Regiment de Pinhel; detingut, fou tancat a la presó de Fontela a Viseu, de la qual pogué fugir i s'exilià a París. En 1929 es casà amb Jerónima Dantas Machado, filla de l'expresident de la República portuguesa Bernardino Machado, mentre que a Lisboa era jutjat en rebel·lia per un tribunal militar i condemnat. En 1930 nasqué son segon fill, Aquilino Ribeiro Machado. En 1931 passà a viure a Galícia i l'any següent entrà clandestinament a Portugal. En 1933 rebé el Premi Ricardo Malheiros de l'Acadèmia de Ciències de Lisboa, pel seu llibre As três mulheres de Sansão, i dos anys després fou elegit membre d'aquesta acadèmia. En 1952 realitzà un viatge al Brasil, on fou homenatjat per escriptors i artistes de l'Acadèmia Brasilera de Lletres. En 1956 fou un dels fundadors de la Societat Portuguesa d'Escriptors, de la qual fou elegit president. En 1957 publicà A casa grande de Romarigães i l'any següent Quando os lobos uivam, pel qual fou processat per la dictadura de Salazar que considerà el llibre injuriós contra les institucions de l'Estat i que acabà en amnistia el 12 de novembre de 1960 dies abans d'anar a judici. En 1958, també, fou nomenat soci de l'Acadèmia de Ciències de Lisboa i formà part de la candidatura d'Humberto Delgado a la presidència de la República. En 1960 fou proposat per al Premi Nobel de Literatura i l'any següent viatjà a Londres i a París. Aquilino Ribeiro va morir el 27 de maig de 1963 a Lisboa (Portugal) i aquell mateix dia la censura salazarista va prohibir que es fes qualsevol menció als homenatges que se li retien. Pòstumament, en 1972, es va publicar un llibre seu de memòries, Um escritor confessa-se. En 2007, l'Assemblea de la República honorà la seva memòria traslladant les seves restes al Panteó Nacional, fet que fou durament criticat pel sectors reaccionaris de la societat portuguesa que sempre el consideraren un «terrorista» implicat --alguns fins i tot apunten que fou un dels autors materials («la tercera escopeta»)-- en el regicidi de la família reial portuguesa.
***
- Francisco Jordán: El 13 de setembre de 1886 neix a Valdepeñas (Ciudad Real, Castella, Espanya) --altres fonts citen Jaén (Andalusia, Espanya)-- el destacat militant anarcosindicalista i mestre racionalista Francisco Jordán Gallego --també citat com Gallegos. Sos pares es deien Esteban Jordán i Ana Gallego. Instal·lat a la localitat granadina de Pinos Puente, es dedicà a l'ofici de fuster i milità en el moviment anarquista. Amb Juan Linares López, Gabriel Torribas Carrasco i altres, animaren el Cercle d'Obrers de Pinos Puente, que tenia una escola racionalista que ensenyava amb els llibres de Francesc Ferrer i Guàrdia --alguns diuen que el conegué personalment i que hi va fer bona amistat--; finalment el Cercle d'Obrers va ser clausurat pel governador conservador de Granada Luis Soler y Casajuana. El febrer de 1910 marxà a Barcelona (Catalunya). Afiliat al Sindicat de Fusters de Solidaritat Obrera, el 29 de maig d'aquell any va ser detingut després de trobar 25 cartutxos de dinamita, a més de llibres i periòdics anarquistes, durant l'escorcoll dirigit pel cap superior de Policia Millán Astray de la casa d'hostes, al carrer Ponent de la capital catalana, on habitava. Durant la investigació d'aquesta operació es van detenir a Pinos Puente com a còmplices Esteban Jordán, Juan Linares i Gabriel Torribas. Processat, a la presó redactà pamflets induint els companys a violar la disciplina penal i a negar-se a anar a missa i per la qual cosa va ser tancat en una cel·la de càstig. El 28 de setembre de 1911 va ser jutjat per l'Audiència de Barcelona per un delicte de tinença d'explosius i condemnat a quatre anys de presó. El març de 1916, cridat pel seu amic Antonio García Birlán, s'establí fins al maig a Castro del Río (Còrdova), on va fer de mestre a l'Escola Racionalista del Centre Instructiu d'Obrers del Sindicat d'Oficis Diversos d'aquesta localitat i alhora va fer una bona amistat amb l'escriptor llibertari Salvador Cordón Avellán. Aquest mateix any va fer una gira propagandística i pro presos amb Sánchez Rosa per les comarques cordoveses, entre les que destaca el gran míting de Castro del Río del 29 de juny. Després retornà a Barcelona on fou assidu, amb altres companys (Agustí Castellà Trulls, Josep Godayol, Antoni Borobio Abasola, Salvador Quemades Barcia, etc.), del Centre Obrer del carrer Serrallonga. Assistí a l'Assemblea de València d'aquell any i, amb Manuel Andreu i Francisco Miranda, va ser un dels principals reorganitzadors de la Confederació Nacional del Treball (CNT) catalana després d'uns anys en la clandestinitat. El 24 d'agost de 1916 va ser elegit pel Ple Nacional de la CNT secretari del seu Comitè Nacional. El 15 d'octubre i el 18 de novembre de 1916 participà en els mítings conjunts amb la Unió General del Treball (UGT) celebrats a la Casa del Poble de Madrid per demanar l'abaratiment de les subsistències, treball i amnistia per als presos i processats per qüestions polítiques i socials. Participà activament en l'organització de la vaga general de 24 hores del 18 de desembre de 1916. El 28 de gener de 1917 va ser detingut a Barcelona per resistir-se als agent de l'autoritat i empresonat governativament, presentant la dimissió com a secretari del Comitè Nacional de la CNT el febrer d'aquell any; fou amollat en llibertat provisional el 16 de març de 1917. Determinada premsa l'acusà de rebre diners de les autoritats alemanyes durant la Gran Guerra. En 1917 publicà el Catecismo sindicalista. El sindicalismo y su objeto i en 1920 La dictadura del proletariado --fullet reeditat en 1922 a Mèxic--, on palesa el seu antibolxevisme. Entre 1919 i 1920 col·laborà en El Productor de Sevilla. Francisco Jordán Gallego va ser ferit de mort a trets per sicaris del Sindicat Lliure el 30 de juny de 1921 a la plaça de les Beates de Barcelona (Catalunya) i morí a primeres hores de l'endemà 1 de juliol a l'Hospital Clínic de la capital catalana.
***
- Leoncio Correas
Sanz: El 13 de setembre de 1912 neix a Bárboles
de Jalón (Saragossa, Aragón,
Espanya) l'anarcosindicalista Leoncio Correas Sanz. Encara adolescent
s'afilià
a la Confederació Nacional del Treball (CNT).
Després del cop militar feixista
de juliol de 1936, va ser integrat com a soldat en l'exèrcit
franquista, però
aconseguí desertar i arribar a zona republicana. En 1939,
amb el triomf
feixista, creuà els Pirineus i va ser internat en diversos
camps de
concentració francesos. Després de la II Guerra
Mundial milità en la Federació
Local de Le Havre (Alta Normandia, França) de la CNT.
Leoncio Correas Sanz va
morir l'11 de març de 1973 a
conseqüència d'un accident
automobilístic a
Argenteuil (Illa de França, França), localitat on
residia des de feia anys, i
fou enterrat civilment tres dies després.
***
- Vicente Martí
Verdú:El
13 de setembre 1926 neix --tal vegada fou el 18 de setembre ja que ni
el mateix Vicente Martí sabia la data exacta a causa de la
difícil lectura de
l'acta de naixement-- a Madrid (Espanya), en una família
d'actius militants
anarcosindicalistes valencians, el militant anarquista Vicente
Martí Verdú,
també conegut com Vincent Martí.
Després sa família es traslladà
nombroses vegades: València (1930), Llombai (1932) i Alzira
(1934). Només té 10
anys quan esclata la Revolució el juliol de 1936,
però va poder veure com es
calava foc als diners del banc i com es va constituir una important
col·lectivitat industrial. En 1939, amb la desfeta, amb sa
fugida i son pare
empresonat, troba feina en una granja al Grau de València.
En 1948, ja amb sa
família, travessen clandestinament els Pirineus a peu en ple
hivern fugint de
la dictadura franquista i es refugien a Avinyó, on
aprendrà l'ofici de torner i
la llengua francesa, que desconeixia totalment. En 1955 va
començar a militar
en el Moviment Llibertari Espanyol en l'Exili i particularment en la
Federació
Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). De 1961
a 1976 participarà activament
en l'organització de campaments llibertaries internacionals
al sud de França
(1961-1976). En 1961 és delegat de l'FIJL i de la CNT en el
congrés del
Moviment Llibertari a Llemotges, on es crearà una
organització de combat,
Defensa Interior (DI) encarregada coordinar l'acció
revolucionària clandestina
contra el franquisme, de la qual formarà part,
encarregant-se especialment de
l'enviament de vehicles i d'armes a la Península i
d'instruir en l'ús
d'explosius. Va conèixer particularment Delgado i Granado,
que seran executats
pels franquistes durant l'estiu de 1963. A causa de la
pressió del règim de
Franco, les autoritats franceses perseguiren en aquells anys els
antifeixistes
de l'FIJL (Martí, Gurrucharri, Ros, etc.), que seran
empresonats en 1964 i més
tard alliberats després d'una vaga de fam. També
militarà activament en
sindicats i durant les jornades de maig de 1968. L'octubre de 1976,
fixat com a
antifranquista, és deportat (assignació de
residència) a Belle-Île-en-Mer
(Morbihan) amb altres activistes, durant la visita oficial del rei
d'Espanya a
França --un film, Vacances royales
(1980), de Gabriel Auer retrata
aquest esdeveniment. Cansat de polèmiques,
deixarà de militar en la CNT, però
no restarà inactiu després de la seva
jubilació. Va navegar amb un vaixell per
la Mediterrània (de les illes gregues a Eritrea) amb joves
problemàtics i va
treballar durant una desena d'anys, juntament amb Marianne Enckell,
Centre
Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA) de Lausana
(Suïssa), on va
contribuir a l'estudi de l'escola campestre llibertària La
Armonía d'Algiret
(València) de començaments dels anys 20,
encapçalada pel mestre Higinio Noja
Ruiz --Vicente Martí en va ser alumne a València
en 1945. També va treballar
amb la Comunidad del Sur, de Montevideo, amb la companyia de teatre de
carrer
Ilotopia, a la Cooperativa Tipolitogràfica de la
Federació Anarquista Italiana
(FAI) de Carrara, i amb les seves mans va construir un vaixell al seu
jardí de
Le Pontet, a prop d'Avinyó, i la major part de ca seva. En
1997 va publicar a Lausana
el fullet editat pel CIRA-Noir On changeait si souvent de
domicile: une
enfance espagnole (1926-1939) i el febrer l'any
següent l'Atelier de
Création Libertaire de Lió li va editar les seves
memòries La saveur des
patates douces: histoire de ma vie (1926-1976). El 31 d'agost
de 2004,
Vicente Martí, Octavio Alberola i Luis Andrés
Edo, van enviar una carta al
ministre de Justícia espanyol on s'oferien a testificar a
favor de Granado i
Delgado en la revisió del seu cas per rehabilitar-los. Vicente
Martí
Verdú va morir el
14 de juny de 2006 a Le Pontet
(Provença, Occitània).
Vicente
Martí Verdú
(1926-2006)
Defuncions
- Benoît Malon:El 13 de setembre de 1893 mor a Asnières-sur-Seine (Illa de França, França) el periodista, membre de la Internacional,communard idiputat Benoît Malon. Havia nascut el 23 de juny de 1841 a Précieux, a prop de Montbrison (Forez, Arpitània). Sos pares eren pobres jornalers. Als set anys ja es guanyava la vida com a porquer i guardador d'indiots, i després va treballar de bover i de llaurador; tot i així, a l'hivern a vegades tenia temps per anar a escola. Jean Malon, dit Joseph Malon, un de sos germans, que va aconseguir esdevenir mestre, li va donar alguns mesos una instrucció primària mentre es recuperava d'una greu malaltia. En 1863 marxà a París a peu i trobarà una feina d'obrer tintorer. Dos anys més tard, s'adherirà a la Internacional, essent un dels seus primers membres parisencs. El juliol de 1866 va animar la vaga dels tintorers de Puteaux, que va ser un fracàs. Un mes més tard, va crear la Societat Civil de Crèdit Mutual i de Solidaritat per als obrers industrials de Puteaux, Suresnes i voltants, que ben aviat va comptar amb centenars de membres i de la qual va ser vicepresident. La seva autoritat vers els obrers de la regió parisenca es va veure engrandida arran de la seva dedicació al treball, a la instrucció autodidacte i a la militància. En 1866 va formar part dels 11 delegats francesos que van participar en el primer Congrés de la Internacional a Ginebra i dos anys més tard va ser nomenat secretari de correspondència de la secció parisenca, amb Varlin, fet que el va portar a ser detingut i condemnat a tres mesos de presó que purgarà a Sainte-Pélagie. El gener de 1870 va fundar una secció de la Internacional a Puteaux i el març va fer costat els obrers de Creusot en vaga. El 8 de juliol de 1870, durant el tercer procés contra la Internacional, va ser condemnat a un any de presó. Alliberat el 4 de setembre, va formar part del Comitè Central Republicà dels Vint Districtes de París i va esdevenir, el novembre, adjunt a l'alcaldia del 17 districte. Aleshores es va ocupar amb, Varlin, de l'assistència pública, proporcionant socors i alimentant centenars de necessitats. Les organitzacions obreres el van presentar com a candidat socialista revolucionari a les eleccions del 8 de febrer de 1871 i va ser un dels quatre elegits a l'Assemblea Nacional, però va votar contra les preliminars de pau i va dimitir. El 26 de març, el 17 districte l'envià a ocupar l'escó al Consell de la Comuna per 4.199 vots de 11.394 votants. Com a membre de la Comissió del Treball i de l'Intercanvi, votà en contra del Comitè de Salut Pública i es va declarar solidari amb la minoria. El 22 de maig va organitzar la resistència contra la reacció de Versalles a les Batignolles, amb Jaclard. Va poder salvar-se gràcies a un pastor que l'amagà i el posà en contacte amb amics que l'ajudaren a passar a Suïssa. El novembre, a Neuchâtel, publica La troisième défaite du prolétariat français, una de les obres més importants sobre l'esperit de la Comuna, alhora que un testimoni capital. Després d'haver intentat jugar un paper conciliador entre els partidaris de Marx i els de Bakunin, finalment s'arrenglerà amb els anarquistes i s'adherirà a la Federació del Jura, el 2 de desembre de 1871. En juny de 1871, s'uneix «lliurement» amb la novel·lista anarcofeminista Léodile Béra (o Léodile Champseix, amb el llinatge del seu primer marit), més coneguda amb el nom que signà les seves obres, André Léo, i viuran plegats fins a 1878, tant a Milà com a Lugano. A partir de 1878 Malon es reconcilià amb Guesde, col·laborà en L'Égalité i, un cop a França després de l'amnistia, donà la seva adhesió Partit Obrer Francès. En 1880 va editar La Revue Socialiste, que aviat deixarà de publicar-se per manca de diners, però que pogué reeditar reeixidament a partir de 1885. A partir de 1882 es va separar de Guesde i dels marxistes i es va esforçar des d'aleshores a definir una via que alguns van qualificar d'«oportunisme revolucionari» i que es pot resumir en la sentència: «Siguem revolucionaris quan les circumstàncies ho exigeixin i reformistes sempre.» Durant l'exili, va col·laborar en nombrosos periòdics, a Suïssa, a Itàlia; després de l'exili, encara va publicar molts articles, però sobretot elaborà una vasta obra que el va fer un dels grans pensadors socialistes francesos: Manuel d'économie sociale (1883), La morale sociale (1886), Le socialisme intégral (dos volums, 1890-1891), Précis historique, théorique et pratique du socialisme (1892). Hagués volgut escriure les seves Memòries, però una traqueotomia necessària que guarir un càncer de gola feta a Cannes no li va permetre viure gaire temps. Benoît Malon va morir el 13 de setembre de 1893 a Asnières-sur-Seine, a prop de París (França), i quatre dies més tard, el seguici que el portarà al cementiri parisenc de Père-Lachaise, on serà incinerat, serà seguit per més de 10.000 persones. El novembre de 1913 un monument en record de Malon es va edificar davant el Mur dels Federats de Père-Lachaise i en la inauguració Jean Jaurès li va retre homenatge. El 26 de març de 1994 es va fundar a Précieux l'Associació d'Amics de Benoît Malon, encarregada de preservar-ne la memòria.
***
- Georges Ardouin: El 13 de setembre de 1917 mor a París (França) l'anarquista, propagandista de la pedagogia i de les comunitats llibertàries, Georges Eugène Ardouin, conegut com Jules. Havia nascut el 8 de setembre –algunes fonts citen el 9 de setembre– de 1897 al XIX Districte de París (França). Era fill del communard Jules Auguste Ardouin, el qual s'havia vist obligat a exiliar-se a Londres (Anglaterra). Es guanyava la vida fent de florista. El juny de 1897 creà, amb Jean Grave, Jean Degalvès i Émile Janvion, la«Lliga de l'Ensenyament Llibertari», la qual, inspirada en l'experiència pedagògica de Paul Robin a Cempuis (Picardia, França), tenia com a objectiu obrir una «Escola Llibertària», i de la qual va ser tresorer. Després de realitzar una campanya de suport econòmic, en la qual aconseguiren gairebé 2.000 francs, i d'avaluar que no tenien prou per muntar una escola, organitzaren unes «Vacances llibertàries» l'agost de 1899 per a 19 infants al bord de la mar, a Pontorson (Baixa Normandia, Normandia). A més a més, el febrer de 1899 organitzaren uns cursos nocturns a l'Hôtel des Sociétés Savantes de París. Els cursos cessaren durant dos mesos i es reprengueren el novembre de 1899 fins al juliol de 1900. En aquesta època col·laborà en el periòdic parisenc Le Cri de Révolte (1898-1899). En 1902 s'integrà en una societat, de la qual formaven part destacats intel·lectuals anarquistes (Georges Butaud, Sophia Zaïkowska, Henri Beylie, Henri Zisly, E. Armand, Marie Kugel, Francis Prost, Georges Deherme, etc.), que tenia com a finalitat crear i desenvolupar comunitats llibertàries («milieux libres») a França i la qual fou l'origen de la Colònia Llibertària de Vaux (Essômes-sur-Marne, Picardia, França). Membre de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA), en 1906 fou el tresorer del seu butlletí L'AIA. També va ser tresorer del Comitè de Defensa Social (CDS) –la seva seu s'instal·là al seu domicili–, el qual portà campanyes propagandístiques contra els batallons disciplinaris i especialment contra els execrables «Batallons d'Àfrica» («Afer Rousset»), i que tenia com a òrgan d'expressió el Bulletin du Comité de Defense Sociale (1909-1912). L'11 de juny de 1909 el seu domicili fou escorcollat a resultes d'una investigació oberta arran d'una ona de sabotatges contra les línies telegràfiques i telefòniques. El 9 de setembre de 1909 va ser detingut durant una manifestació davant l'ambaixada d'Espanya en protesta contra la detenció del pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia. En aquesta campanya, finançà el periòdic L'Écho de Montjuich, encartat en Les Temps Nouveaux, publicació a la qual ajuda econòmicament de manera regular. El 16 d'octubre de 1909 va ser cridat per l'Audiència del Sena perquè fos membre d'un jurat, petició que va rebutjar amb una ferma argumentació. Durant la primavera de 1910, amb son pare, fou membre del Comitè Revolucionari Antiparlamentari (CRA), que portà una campanya abstencionista durant les eleccions legislatives, i el juny de 1912 del Comitè de«L'Entr'aide», caixa de solidaritat amb els militants llibertaris empresonats i les seves famílies creada per la Federació Comunista Anarquista (FCA). L'octubre de 1912 formà part del consell d'administració de Le Libertaire. Fitxat en el «Carnet B» dels antimilitaristes, no fou mobilitzat durant la Gran Guerra ja que estava llicenciat des del 1914. Georges Ardouin va morir el 13 de setembre de 1917 a París (França) i fou incinerat al cementiri parisenc de Père-Lachaise.
***
- Gustave
Jeanneret: El 13 de setembre de 1927 mor a Cressier
(Neuchâtel, Neuchâtel,
Suïssa) el pintor anarquista i internacionalista
Gustave-Auguste Jeanneret. Havia
nascut el 6 d'abril de 1847 a Môtier (Val-de-Travers,
Neuchâtel, Suïssa) i sos
pares van ser Louis-Auguste Jeanneret i Henriette Oehl. Des de jove es
va veure
atret a Neuchâtel, juntament amb son germà, pel
món de l'art de la mà del seu
oncle, el pintor i mestre de dibuix Georges Grisel. A Zuric
aprengué a l'Escola
Cantonal el gravat sobre acer per a la realització de paper
d'empaperar i en
1864 marxà a Alsàcia on aquesta
indústria estava en ple desenvolupament. El seu
aprenentatge a la fàbrica de papers pintats Zuber a Rixheim
el descoratjà força
per la feina purament tècnica d'aquest treball decoratiu i
en 1867 abandonà
Alsàcia i s'instal·là a
París (França), on es lliurà cent per
cent a la pintura,
alhora que feia feines com a dissenyador industrial per guanyar-se la
vida. A
la capital gala estudià a l'Acadèmia
Suïssa i el 20 d'abril de 1870 s'afilià al
Sindicat de Dissenyadors sobre Teixits --tenia el carnet
número 30. En 1870,
durant una estada a Suïssa, decidí restar a
Neuchâtel a causa de l'esclat de la
guerra francoprussiana. Amic de la infància de James
Guillaume, s'adherí el 3
de setembre de 1870 a l'Associació Internacional dels
Treballadors (AIT) de
caire bakuninista. A començaments de juliol de 1871, en
plena repressió dels
membres de l'extinta Comuna, retornà a París amb
una maleta de doble fons plena
de passaports destinats a facilitar la fuita de communards.
També tenia
la missió d'investigar sobre la sort de l'internacionalista
llibertari Eugène
Varlin. A París tingué especial
relació amb els internacionalistes Henri
Roullier i Charles Rochat. En 1872, després d'una estada a
Lió (Arpitània),
retornà a Suïssa, on va ser nomenat secretari de la
Secció de Neuchâtel de
l'AIT bakuninista. El 19 de maig de 1872 assistí al II
Congrés de la Federació
del Jura de l'AIT a Locle. El 24 de setembre de 1872, en nom d'aquesta
secció,
es manifestà en contra de l'exclusió de James
Guillaume votada arran del
Congrés de l'Haia. En 1876 el seu quadre Le
vauseyon va ser acceptat al
Saló de París. Entre 1876 i juliol de 1877, data
de la seva sortida cap a
París, formarà part del Comitè Federal
de la Federació del Jura. Entre juny de
1877 i desembre de 1878 va ser membre del comitè de
redacció de L'Avant-Garde
de La Chaux-de-Fonds, juntament amb Brousse, Spichiger,
Schwitzguébel i Rossel.
El 12 d'octubre de 1879 fou el secretari, amb Schwitzguébel,
de la Reunió
General de la Federació del Jura a La Chaux-de-Fonds.
Ajudà son amic Guillaume
en la recerca d'informació per a la seva obra
històrica sobre la Internacional.
Quan la Federació del Jura s'extingí, es
lliurà totalment a la pintura,
realitzant obres d'allò més variades (paisatges,
natures mortes, retrats,
imatges de marginats socials, representacions del treball
pagès i
semiindustrial, motius regionals i alpestres, visions de la solidaritat
social,
etc.) i acostant-se al pintor Albert de Meuron. Tingué
influències de diversos
artistes, com ara Gustave Courbet, Ferndinand Hodler, Claude Monet,
Camille
Corot, Charles-François Daubigny i Jules Bastien-Lepage,
entre d'altres. També
realitzà faiances, ceràmiques i grafismes. En
1888 es casà amb l'acabalada Emma
Wolfrath i s'instal·là definitivament a Cressier,
on adquirí una possessió
vitícola, la vida i les tasques pageses de la qual li varen
inspirar nombroses
obres. En 1889, amb Eugène Burnand i Alfred Lanz, va fer de
comissari de la
Secció Suïssa de Belles Arts en
l'Exposició Universal de París. Durant molts
anys va ser membre de la Societat de Pintors, Escultors i Arquitectes
Suïssos,
en la qual lluità a favor de la creació d'una
caixa de socors per als artistes;
i entre 1903 i 1904 va ser president d'aquesta societat.
També presidí entre
1901 i 1905 la Comissió Federal de Belles Arts. En 1919
llançà un projecte
d'una federació suïssa de treballadors
intel·lectuals. Exercí de crític d'art
en ocasió de determinades polèmiques i va ser
molt amic de teòrics de l'art
(Philippe Godet, Gaspard Vallette, William Ritter, etc.). Les seves
obres es
poden veure en els millors museus suïssos (Boudry, Ginebra, La
Chaux-de-Fonds,
Le Locle, Neuchâtel, etc.). Son germà Georges
Jeanneret també va ser un
gravador, artista i escriptor llibertari i sos fills Blaise Jeanneret i
Baucis
de Coulon també van ser pintors. En 1934 M. P. Verneuil
publicà Gustave Jeanneret.
En 1998 es realitzà
una exposició retrospectiva al Museu de l'Art i de la
Història de Neuchâtel que
va treure de l'oblit el seu art.
***
- Niccolò Converti: El 13 de setembre de 1939 mor a Tunis (Tunísia) l'internacionalista i propagandista anarquista Niccolò Converti --també Nicolo Converti--, conegut com Dr. Converti. Havia nascut el 16 de març de 1858 a Roseto Capo Spulico (Calàbria, Itàlia). Estudià medicina a la Universitat de Nàpols, d'on sortí diplomat en cirurgia. En els anys d'estudiant conegué Errico Malatesta. Després va entrar en l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) i fou nomenat secretari de la seva secció napolitana. En 1878 dirigí a Nàpols el periòdic Il Masaniello, on col·laboraren Tropea, Altieri i Tommaso Schettino, entre d'altres. Fugint de les persecucions de les autoritats, s'exilià a Marsella (Provença, Occitània). En 1881 va ser un dels principals atiadors dels disturbis a Marsella arran de la tornada de les tropes de Tunísia. Més tard retornà a Itàlia i en 1885 va ser el redactor i director del periòdic napolità Il Piccone. Bolletino settimanale del movimento sociale, amb el suport de Gaetano Combatti-Lentini i Pasquale Pensa. Arran de la condemna a 22 meses de presó pel Tribunal de Florència per un «delicte de premsa», abandonà Nàpols i des de Liorna embarcà cap a Bastia (Còrsega) i d'allà s'instal·là novament a Marsella, on canvià nombroses vegades de domicili ajudat per la «Cloche de Bois» --grup activista d'antipropietaris fundat per l'anarcoindividualista «il·legalista» Vittorio Pini que s'encarregava de fer discretament la mudança dels companys que no podien pagar els propietaris i marxaven sense liquidar els lloguers. A Marsella treballà com a dependent de l'apotecaria Romeo i a diverses impremtes com a tipògraf. En aquesta època tingué com a parella Marie Chantarella i la policia el qualificà de «anarquista força perillós». Amb Ugo Acquabona, va ser un dels principals redactors de la secció italiana del periòdic bilingüe L'Internationale Anarchiste (1886) publicat a Marsella i també distribuït a Itàlia. El 7 de gener de 1887, amb Gaetano Grassi, embarcà a bord del vaixell«Lorraine» des de Marsella cap a Tunis (Tunísia), on va arribar tres dies després i va ser rebut per Darniche i Antonio Filangieri. A més de militar activament, treballà com a metge cirurgià a l'Hospital Colonial Italià de Tunis, sanatori que ajudà a crear. Conegut com«El Metge dels Pobres», ajudà els indigents tunisencs i fou considerat com un dels pares del moviment obrer tunisià. L'agost de 1887, amb Grassi i Girolamo Sudiero, va fer una crida a Niça per la reaparició del periòdic anarcocomunistaLo Schiavo, que finalment fou publicat el setembre i on figurà com a director. El març de 1887 fundà a Tunis el setmanari anarcocomunista L'Operaio. Organo degli anarchici di Tunisia e della Sicilia, primera publicació revolucionària tunisiana, la qual va dirigir i que tingué una gran durada temporal distribuïda en diferents èpoques. També fundà i dirigí el periòdic anarcosindicalista La Voce di Tunisi (1890) i La Protesta Umana. Rivista de Scienze Sociali (1896); a més col·laborà en La Vera Unione,La Voce dell'Operaio, In marcia,1º Maggio, etc. En 1888 va ser condemnat a Tunis a 42 dies de presó i a 500 francs de multa per la publicació d'un manifest commemoratiu dels «Màrtirs de Chicago», pena que finalment va ser amnistiada. A ell se li deu la celebració a Tunísia de la primera Diada del Treball, l'1 de maig de 1890. Creà a Tunis un grup anarquista encarregat de facilitar la fugida i el sojorn d'anarquistes italians que havien aconseguit escapar de les diferents illes sicilianes on estaven confinats. El 18 de maig de 1899 va se interrogat per la policia i va admetre que havia rebut la visita d'Errico Malatesta i d'altres dos fugats italians (Vivoli i Epifani). Va col·laborar en nombroses publicacions llibertàries a Itàlia i en periòdics democràtics tunisencs (La Petite Tunisie, Le Courrier de Tunisie, etc.). Prengué la paraula en reunions polítiques i sindicals i en funerals civils de lliurepensadors. Durant els anys del feixisme italià continuà amb la lluita i publicà, amb Vincenzo Serio i Giulio Cesare Barresi, In Italia. La voce degli italiani liberi; formà part, amb Nino Casubolo, Gigi Damiani, Gino Bibbi, Loris Gallico i Barresi, de la Lega Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home) de Tunísia; a més de mantenir contactes amb destacats militants llibertaris, com ara Camillo Berneri --amb qui mantingué una polèmica sobre neomaltusianisme i anarquisme--, Max Netllau, Augustin Hamon, Ugo Fedeli i Gigi Damiani. És autor de Repubblica ed anarchia (1889), I fasci dei lavoratori di Sicilia (1893), Che cosa è il socialismo? (1900 i 1905) i també va escriure una mena d'autobiografia sota el títol Confessioni e battaglie. Niccolò Converti va morir el 13 de setembre de 1939 a Tunis (Tunísia) i fou enterrat al cementiri europeu de Bab el Khadra. En 1940 el seu amic Gigi Damiani publicà Attorno ad una vita. Niccolò Converti. Un carrer de Roseto Capo Spulico porta el seu nom.
***
-
Marcello
Bianconi: El 13 de setembre de 1959 mor a
Gènova (Ligúria, Itàlia) el
mecànic i
propagandista anarquista i anarcosindicalista Marcello Bianconi. Havia
nascut
el 30 de desembre de 1898 a Bolonya (Emília-Romanya,
Itàlia). Sos pares es
deien Alfonso Bianconi i Aldina Argia. El març de 1900 sa
família es traslladà
al barri genovès de Pontedecimo, on després de
assistir a classes elementals
abandonà l'escola i es posà a treballar en una
fàbrica. De ben jovenet es
mostra actiu en els cercles subversius i va ser fitxat com a«comunista». En
aquests anys formà part dels «Arditi del
Popolo» del barri genovès de Sestri
Ponente, amb Elio Caviglia, Francesco Costa, Angelo Dettori, Giuseppe
Giacobbe,
Emilio Grassini, Giovanni Mariani, Gino Monti, Pierino Pesce, Giacomo
Pizzorno,
Edmondo Sighicelli, Carlo i Dante Stanchi. El 2 de maig de 1922 va se
condemnat
a 18 mesos de presó pel Tribunal Militar de
Venècia (Vèneto, Itàlia) per
delictes (insubordinació, amenaces i atac contra un
superior) comesos durant el
servei militar. Apallissat en diferents ocasions pels escamots
feixistes, a
finals de 1924, es va veure obligat a passar clandestinament a
França.
S'establí a Villeurbanne (Lió,
Arpitània), on entrà en contacte amb militants
del grup anarquista lionès «Sacco i
Vanzetti», destacant, segons la policia,«per la violència de les seves accions i per la
seva activa propaganda». En
aquesta època va ser inscrit en el registre de la policia de
fronteres. El
desembre de 1925 es casà amb Pierina Coda i dos anys
després nasqué son fill
Enzo. Durant tota la seva permanència a França
mantingué estrets contactes amb
els companys de l'exili polític (Antonio Silvio Casella,
Giulio Conte, Ennio
Mattias, Attilio Scarsi, Egisto Serni, Dante i Roberto Stanchi, etc.) i
desenvolupà un intensa tasca propagandística en
els cercles de l'emigració
antifeixista. Per la seves activitats, va ser expulsat de
França i el 4 de
novembre de 1931 va ser detingut per violació del decret
d'expulsió. Un cop
lliure passà a Bèlgica, primer a
Brussel·les i després a Lieja, on
continuà la
seva incansable activitat propagandística i es
relacionà amb destacats
anarquistes (Hem Day, Mario Mantovani, Pasquale Rusconi, Pietro Sini,
etc.).
Posteriorment retorna una temporada a Lió, on restava
empresonat l'anarquista
Eugenio Nastini, però en 1934 el trobem de bell nou a
Bèlgica, on va ser fitxat
com a actiu distribuïdor del periòdic Il
Risveglio Anarchico. En 1935, de bell nou a
França, entre l'1
i el 2 de novembre assistí al Congrés Anarquista
Italià
(«Congrés d'Entesa dels Anarquistes Emigrants
Europeus») que se celebrà a
Sartrouville (Illa de França, França); promogut
per Camillo Berneri, reuní una
cinquantena de militants d'arreu de França, de
Suïssa i de Bèlgica (Giulio
Bacconi, Angelo Bruschi, Antonio Cieri, Enzo Fantozzi, Carlo Frigerio,
Gusmano
Mariani, etc.) i donà lloc al Comitato Anarchico d'Azione
Rivoluzionaria (CAAR,
Comitè Anarquista d'Acció
Revolucionària), els responsables del qual van ser
Camillo Berneri, Bernardo Cremonini, Carlo Frigerio, Giuseppe Mariani i
Umberto
Marzocchi. El desembre de 1936 va anar a lluitar a la guerra d'Espanya,
d'antuvi en la Secció Italiana de la «Columna
Ascaso», de la Confederació
Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI), i
després en la Divisió«Garibaldi», caient ferit en els combats
d'Almudébar (Osca,
Aragó, Espanya). Arran dels «Fets de
Maig» de 1937 i la repressió estalinista,
retornà a Bèlgica i
s'instal·là a Brussel·les, on
participà activament en la
solidaritat amb els combatents antifranquistes juntament amb altres
companys (Azelio
Bucchioni, Mario Mantovani, Antonio Moscardini, etc.). El 8 de juliol
de 1938
va ser detingut en possessió d'armes i empresonat tres
mesos. Un cop purgada la
pena, va ser expulsat de Bèlgica i se li va perdre el
rastre. Segons el
Ministeri d'Exteriors, s'embarcà a Anvers (Flandes) cap a
Mèxic. El setembre de
1939 es va confirmar la seva inscripció en la registre de
fronteres amb l'ordre
de detenció. L'octubre d'aquell any el trobem de bell nou a
Bèlgica i demanà al
consolat italià el visat per a retornar a Itàlia,
via Alemanya. El març de 1940
partí de Bèlgica i es traslladà a
Alemanya, primer a Colònia i després a
Frankfurt. El 21 de març de 1942 va ser detingut per la
policia alemanya i, amb
una ordre d'expulsió del país, lliurat l'1 de
juny de 1942 a la policia italiana,
que el va detenir i li va assignar quatre anys de confinament a l'illa
de
Ventotene. Després de la caiguda del feixisme va ser
internant per ordre del Govern
de Pietro Badoglio, juntament amb altres anarquistes (Giuseppe
Bifolchi, Ernesto
Gregori, Giorgio Jaksetich, Onofrio Lodovici, Emilio Marziani, Ulisse
Merli,
etc.), al camp de concentració de Renicci d'Anghiari
(Toscana, Itàlia), distingint-se
en la lluita dels interns per aconseguir l'alliberament. A finals de
1943
retornà a Gènova i s'integrà amb
altres companys en la lluita partisana,
entrant a formar part del Comitato di Liberazione Nazionale (CLN,
Comitè
d'Alliberament Nacional) de Pontedecimo com a representant
comunistallibertari.
Buscat per les tropes de la República Social Italiana (RSI),
fugí a les
muntanyes per evitar la captura. De bell nou a Gènova
l'abril de 1945,
participà, juntament amb son fill Enzo, també
anarquista, en la insurrecció de
la ciutat. Després de la II Guerra Mundial fou un dels
membres destacats dels
grups anarquistes de la Val Polcevera (Ligúria,
Itàlia) i milità en la
Federació Comunista Llibertària (FCL).
Força actiu sindicalment, va ser un dels
membres més destacats del grup anarquista de la
Conferedazione Generale
Italiana del Laboro (CGIL, Confederació General Italiana del
Treball) i fou
secretari del Sindicat Provincial de Descarregadors del port de
Gènova. Gran
organitzador, promogué la constitució del
Comitè de Defensa Sindical (CDS) del
sector ferroviari i participà en actes contra el
desmantellament de la
indústria pesada genovesa. Com a delegat del CDS, juntament
amb Gaetano
Gervasio, Umberto Marzocchi, Alberto Meschi, Lorenzo Parodi, Attilio
Sassi i
Stefano Vatteroni, formà part del Comitè Nacional
de la CGIL i participà en els
seus tres primers congressos. A començament dels anys
cinquanta, juntament amb
anarquistes «confederals» (Pietro Caviglia, Wanda
Lizzari, etc.), polemitzà amb
el grup de companys genovesos (Antonio Andrea Dettori,
Cristoforo Piana,
Francesco Rangone, etc.) que
s'esforçà per
reconstruir la Unió Sindical Italiana (USI). El novembre de
1959 assistí com a
testimoni de descàrrec en el judici celebrat a
Gènova contra els anarquistes Gaetano
Busico, Eugenio De Lucchi, Gaspare Mancuso i Vincenzo Toccafondo,
acusats d'un
atemptat contra el consolat espanyol a Gènova del 8 de
novembre de 1949.
Militant actiu de la Federació Anarquista de
Ligúria (FAL), assistí a gairebé
totes les reunions i congressos de la Federació Anarquista
Italiana (FAI) de
després de la guerra.
***
- Pietro Perruchon: El 13 de setembre de 1967 mor a Veurey-Voroize (Roine-Alps, França) el propagandista anarquista Giovanni Pietro Perruchon, també conegut com Peter Perruchon i Pierre Perruchon. Havia nascut el 18 de desembre de 1885 a Arnad (Vall d'Aosta, Arpitània). Sos pares es deien Lorenzo Perruchon i Teotista Bonin. De ben jovenet entrà a formar part del moviment anarquista i en 1911, amb sa companya Maria Rosa Joly, emigrà als Estats Units. Entre 1913 i 1914 passà un temps a Clinton (Indiana, EUA), on promogué, amb altres companys, La Filodrammatica Libertaria i una Escola Racionalista Italiana. Posteriorment s'establí a Aspen (Colorado, EUA), on treballà en la mina de plata d'Smuggler i va fer amistat amb un grup d'anarquistes antiorganitzadors. Contrari a la intervenció d'Itàlia en la Gran Guerra, a finals de 1915 va escriure un«violentíssim» article titulat«Guerra e civiltà», publicat en La Questione Sociale de Nova York (Nova York, EUA), on atiava, segons les autoritats, «a la subversió, a la revolució i al delicte». En aquesta època, envià paquets de periòdics llibertaris a l'anarquista Giacchino Bianciardi, de Boccheggiano (Toscana, Itàlia), al seu domicili de Piombino (Toscana, Itàlia). Participà activament en la vaga minera de l'estiu de 1917 a Arizona i va fer un relat detallat dels fets que es va publicar en diferents lliuraments en el periòdic anarquista Cronaca Sovversiva de Lynn (Massachusetts, EUA), on explicava que els miners estaven dividits entre els militants dels Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món), els afiliats a la Western Federation of Miners (WFM, Federació de Miners de l'Oest) i els que no formaven part de cap sindicat, fet que implicava constants desacords en les estratègies a seguir; també denuncià la intervenció intimidatòria de l'Exèrcit nord-americà a les mines, enviat pel governador d'Arizona, i les actuacions d'espies i detectius a sou de la patronal. També informà que desfilada del 6 de setembre de 1917 organitzada pels patriotes de Globe (Arizona, EUA) en honor dels reclutes nord-americans havia estat un fracàs. En 1917 col·laborà habitualment en Cronaca Sovversiva i visqué en diverses poblacions de Nou Mèxic (EUA). El 15 de març de 1918 va ser detingut a Miami (Arizona, EUA), juntament amb el mexicà Tomás Martínez, sota l'acusació de propaganda revolucionària després de trobar-li al seu domicili diaris i pamflets subversius, i empresonat a Tucson (Arizona, EUA); jutjat el 31 de maig d'aquell any, en un judici que durà un minut i trenta segons, va ser condemnat a l'expulsió dels Estats Units, juntament amb Tomás Martínez. Deportat a Itàlia, l'11 d'abril de 1920 arribà al port de Nàpols i retornà a Arnad. En aquesta localitat fundà un Centro di Studi Sociali (CSS, Centre d'Estudis Socials) anomenat «Gruppo di Emancipazione Anarchica», el qual va exercir una forta influència en el jovent. Amic de l'anarquista Giuseppe Mariani, el 12 d'abril de 1921 va ser detingut a Arnad, arran de l'atemptat al teatre Diana de Milà (Llombardia, Itàlia) del 23 de març anterior, i portat a Milà; però el 5 de juny va ser exonerat de tota culpa. De bell nou a Arnad, l'abril de 1923 passà clandestinament a França i s'establí a París, on va romandre fins l'octubre, data en la qual retornà a Arnad. En 1925 s'instal·là de bell nou a la capital francesa, on treballà de xofer, i el 10 de juliol de 1928 hagué de presentar-se en la Prefectura d'Aosta. En 1933 va ser inclòs en el grup de terroristes i inscrit en la llista de militants a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres. El juliol de 1934 s'instal·là amb sa filla Lotta a Veurey-Voroize i el febrer de 1937 partí cap Arnad per a arranjar uns papers sobre una herència, però va ser detingut a Domodossola (Piemont, Itàlia) i escorcollat sense resultats; portat a Aosta, va ser sotmès a interrogatori, en el qual va dir que ja no militava. Posat en llibertat, el 14 de maig de 1937 partí cap a França. El 21 de novembre de 1938 el cònsol italià de Chambéry (Savoia, Arpitània) informà que la seva conducta era «regular» i que no freqüenta els «ambients subversius». El 2 de novembre de 1939 el prefecte d'Aosta envià al Ministeri de l'Interior un informe demanant la modificació dels seus antecedents policíacs, ja que estava considerat com a un «element molt perillós» i el 29 de febrer de 1940 va ser esborrat de la llista de terroristes. Durant la II Guerra Mundial, amb l'anarquista Corrado Quaglino, s'encarregà de facilitar la fugida cap a Suïssa dels antifeixistes buscats pel feixisme. Després del conflicte bèl·lic, romangué a França. Pietro Perruchon va morir 13 de setembre de 1967 a Veurey-Voroize (Roine-Alps, França).
---