Anarcoefemèrides del 6 de setembre
Naixements
-
Antonio
Cavalazzi: El 6 de setembre de 1877 neix a Lugo
(Emília-Romanya, Itàlia) el
propagandista anarquista i sindicalista Antonio Cavalazzi, que va fer
servir
els pseudònims Hursus i Ursus. Sos pares es deien Sante
Cavalazzi i Barbara Verlicchi. Només va assistir fins al
segon grau de l'escola
primària i després es va formar
políticament escoltant conferències i llegint
textos
de propaganda. Ben aviat, en l'adolescència, es
decantà pel moviment
llibertari, posant-se immediatament en el punt de mira de les
autoritats. En
1891, amb Fernando Raulli, Serafino Raulli, Vivaldo Lacchini, Giovanni
Marzetti
i altres joves, creà, dins el si del Partit
Republicà de Lugo, el grup Giovani
Ribelli (GR, Joves Rebels), que es dedicà a publicar
periòdics i opuscles
revolucionaris. En 1893, després de diversos episodis
repressius, va ser jutjat
amb altres 14 companys, amb edats compreses entre els 17 i els 28 anys,
pel
Tribunal de Ravenna (Emília-Romanya, Itàlia) sota
l'acusació d'haver constituït
una «associació criminal»,
però els més joves van ser absolts per la seva
curta
edat. L'any
següent, arran de
l'aprovació el 19 de juliol de 1894 pel govern de Francesco
Crispi de les Lleis
314, 315 i 316 «d'excepció
antianarquistes», patí arrests domiciliaris,
primer
a Porto Ercole (Toscana, Itàlia) i després a les
illes Tremiti, on, amb
contacte amb altres anarquistes més experimentats, acabaren
de madurar la seva
formació cultural i política. En 1900, per evitar
una condemna de tres anys de
presó, passà a Suïssa. Visqué
un any i mig a Biasca (Ticino, Suïssa), on
desenvolupà funcions sindicalistes, portant a terme les
seves primeres tasques
periodístiques, col·laborant ocasionalment en la
publicació francesa Lo Scalpellino.
En 1901 es traslladà a
Ginebra (Ginebra, Suïssa), on participà en la
fundació d'Il Risveglio,
publicació en la qual col·laborà
regularment sota els
pseudònims d'Hursus i Ursus. Un breu article publicat en la
seva secció habitual «Brevi Note» d'Il
Risveglio, aparegut el 18 de gener de 1902, contra el govern
Crispi i la
monarquia italiana, provocà un incident
diplomàtic entre Suïssa i Itàlia, amb
la crida dels ambaixadors Carlin, de Roma, i Silvistrelli, de Berna;
Alemanya
concilià en el conflicte, amb la promesa per part de
Suïssa de proclamar una
llei contra la propaganda anarquista. Aconseguí fugir de
l'expulsió perquè la
policia pensà que l'autor de l'article incriminat era Luigi
Bertoni, però pocs
mesos després, arran de la vaga general d'octubre de 1902,
va ser expulsat de
Suïssa amb centenars de companys.
S'instal·là a París
(França), on exercí la
seva professió de barber, militant activament n el Sindicats
de Barbers,
col·laborant assíduament en el
periòdic Coiffeur
i participant en el moviment de les Borses del Treball, aleshores molt
agitat. En
aquesta època continuà col·laborant enIl
Risveglio. Convidat pels companys nord-americans,
deixà París i emigrà a
Barre (Vermont, EUA) amb la intenció d'ajudar Luigi Galleani
en la redacció de Cronaca
Sovversiva. Entre molts
d'articles, el 18 de maig de 1907 publicà en aquest
periòdic una detallada crònica
del procés contra Galleani que va tenir lloc el 24 d'abril a
Paterson (Nova
Jersey, EUA) pel seu paper durant la gran vaga del sector
tèxtil de 1902. Substituí
Galleani en la redacció de Cronaca
Sovversiva quan aquest s'absentava per a realitzar gires
propagandístiques
arreu dels Estats Units. Continuà col·laborant enCronaca Sovversiva quan la seva seu
es traslladà a Lynn
(Massachusetts, EUA). Traduí del francès a
l'italià l'obra de Sébastien Faure Dio
non esiste! Dodici prove della
inesistenza di Dio. Per mor de la influència de
Galleani, passà de «sindicalista
anarquista» a «anarquista
antiorganitzador». Molt malalt, restà durant 20
mesos
ingressat en un hospital de Tewksbury (Massachusetts, EUA), on
morí el juliol
de 1915 després de tres mesos d'agonia.
***
- Jules Durand: El 6 de setembre de 1880 neix a Le Havre (Alta Normandia, França) l'anarquista i sindicalista revolucionari Jules Gustave Durand. L'agost de 1910, essent secretari del sindicat dels carboners de Le Havre, va ser el promotor d'una vaga indefinida. Per anul·lar la pressió sindical es va orquestrar una maquinació politicojudicial arran de la qual fou acusat d'haver votat l'assassinat d'un esquirol en una reunió del sindicat, esquirol que després va morir en una baralla. La corrupció de testimonis i una campanya ignominiosa de la premsa local portarà la seva condemna de mort el 25 de novembre de 1910, malgrat els esforços dels advocats, entre ells René Coty, futur president de la República. Però el 28 de novembre, en solidaritat i per lluitar contra la injustícia, es declara la vaga general a Le Havre, escampant-se al sector internacionals als molls anglès i americà. Després d'una protesta general, engegada per la Lliga dels Drets de l'Home, el 15 de febrer de 1911 és alliberat. Malauradament després de passar 40 dies amb camisa de força va enfollir. La revisió del seu procés, el 15 de juny de 1918, el va declarar totalment innocent. Jules Durant va morir el 20 de febrer de 1926 en un asil de Sotteville-lès-Rouen (Alta Normandia, França). Armand Salacrou farà una obra teatral,Boulevard Durandsobre el personatge.
***
- Manuel Pérez
Feliu: El 6 de setembre de 1892 neix a Alacant
(Alacantí, País Valencià) l'anarquista
i anarcosindicalista Manuel Pérez Feliu. Fill d'una
família originària del
Principat de Catalunya, es guanyà la vida fent d'ebenista i
estava afiliat al
Sindicat de la Fusta de la Confederació Nacional del Treball
(CNT). El maig de
1921 va ser detingut a Madrid (Espanya), juntament amb Bernardino
Alonso García
(El Porra), acusat de
col·locar l'1
d'abril anterior un petard en un taller de cistelleria que es trobava
en vaga.
En 1932 va ser detingut i deportat a Villa Cisneros (Río de
Oro, Protectora
Espanyol del Marroc) i a Fuerteventura (Illes Canàries) fins
al setembre
d'aquell any. A Barcelona (Catalunya) presidí
l'Agrupació Pro Cultura «Faros»,
no sense crítiques. Durant els anys de la II
República espanyola va fer mítings
a diverses localitats (Benicarló, València,
etc.). El gener de 1934 va ser
detingut a Barcelona amb altres 23 companys en una reunió
clandestina i ell no
va ser alliberat fins l'abril perquè estava reclamant per un
jutjat per tinença
d'explosius i per no haver satisfet una multa de 20.000 pessetes. Entre
els
anys 1934 i 1935 destacà en la CNT del País
Valencià. El 18 de novembre de 1935
presidí un míting d'afirmació sindical
i contra la guerra a la plaça de toros
de València on intervingueren Pau Montllor, Tomás
Cano Ruiz, José Villaverde i
Francisco Ascaso. Arran del cop feixista de juliol de 1936 va ser
nomenat per
la CNT membre de la Guàrdia Popular Antifeixista (Brigades
Populars de Policia)
de València, del Consell Provincial de Seguretat–vicepresident– i del Tribunal
Especial de Justícia del Comitè Executiu Popular
(Comitè de Salvació Pública).
Durant els anys bèl·lics fou membre del
Comitès Regionals de Llevant de la CNT
i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), i va
fer nombrosos mítings i
conferències (València, etc.). En 1938
col·laborà en el periòdic Fragua Social de València.
Aquest mateix
any, en substitució de Domingo Torres Maeso,
exercí les funcions d'alcalde de
la ciutat de València i, amb caràcter definitiu,
en 1939. Amb el triomf
franquista, va ser detingut i tancat al camp de concentració
d'Albatera,
juntament amb son homònim amic Manuel Pérez
Fernández. Identificat per les
autoritats feixistes, va ser empresonat a València. Jutjat i
condemnat a mort, Manuel
Pérez Feliu va ser afusellat l 27 d'agost de 1940 al camp de
tir de Paterna
(Horta Oest, País Valencià) juntament amb altres
20 detinguts.
***
- André Arru: El 6 de setembre de 1911 neix a Bordeus (Aquitània, Occitània) el militant anarquista, pacifista insubmís i lliurepensador Jean-René Saulière, més conegut com André Arru. En 1914 sa mare es va instal·lar a París per ser més a prop de son marit, mobilitzat, i va confiar Jean-René als avis materns. Son pare va ser nomenat agent d'enllaç i va morir durant la seva primera sortida el 30 de maig de 1916, esdevenint Jean-René orfe de guerra. Quan tenia sis anys sa mare el va porta a París i alguns mesos després marxaran a Bordeus. Amb 13 anys començarà a treballar i dos anys més tard s'independitzarà. Va fer el servei militar als 21 anys, amb les idees clarament antimilitaristes. Escoltant les conferències de Sébastien Faure en 1933 va esdevenir anarquista individualista i el porten a participar en el grup llibertari dels germans Aristide i Paul Lapeyre. Entre 1938 i 1939 va militar en les Joventuts Llibertàries i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), participant activament en la campanya de suport a la Revolució espanyola. En 1939 va rebutjar respondre a l'ordre de mobilització. Buscat per insubmissió, va marxar, amb la cartilla militar falsificada d'un amic llicenciat que responia al nom de Marcel-André Arru, a Marsella, on va crear un grup anarquista clandestí i d'ajuda a les persones perseguides especialitzat en fer documents falsos i en l'edició de propaganda. El grup, que es reunia al seu taller de bicicletes del bari de Saint-Loup, va ser freqüentat per Volin, també refugiat a Marsella, a més d'altres exiliats senegalesos, jueus russos, italians, espanyols, etc. El juny de 1943 publicarà a Marsella, amb Volin, el periòdic anarquista clandestí La Raison. Parlava i escrivia a la perfecció el castellà i l'anglès, i va estudiar el rus i l'alemany. El 19 de juliol de 1943 va participar a les afores de Tolosa de Llenguadoc a un congrés anarquista clandestí, però el 3 d'agost de 1943 va ser detingut a Marsella i empresonat amb Paul Chauvet. Transferit a la presó d'Ais de Provença, va poder fugir durant la nit del 24 al 25 d'abril de 1944 gràcies a l'acció del grup Francs Tireurs Partisans (FTP, Franctiradors Partisans) de la Resistència. A Tolosa, des de finals a juny a agost, data de l'alliberament de la ciutat, va difondre el pamflet «Manifest dels grups llibertaris de tendència anarcosindicalista», i entre el 29 i el 30 d'octubre de 1944 prendrà part en el precongrés d'Agen amb la finalitat de reconstruir el moviment llibertari. Sempre sota el pseudònim d'André Arru, va ser entre 1944 i 1945 el representant nacional de la Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), i també el secretari de propaganda de les Joventuts Sindicalistes Revolucionàries. En 1945 va retornar a Marsella i reprendrà el seu ofici de reparació de bicicletes. En 1947 va ser jutjat per un Tribunal Militar pel seu delicte d'insubmissió i va ser absolt a causa del suport que havia ofert a les persones perseguides durant l'ocupació, i va reprendre la seva autèntica identitat, però conservant-la per a la militància. En 1959 va fundar la Unió dels Pacifistes de Provença (UPP) i alguns anys més tard de la Unió dels Pacifistes de França (UPF). Com a membre del Lliure Pensament de Bouches-du-Rhône, va participar entre 1963 i 1966 en els treballs de la Federació Nacional dels Lliurepensadors. Va realitzar l'exposició itinerant «De l'esclavatge vers la Llibertat» i entre 1968 i 1982 va animar la revista La Libre Pensée des Bouches-du-Rhône. Va impartir nombroses conferències en diverses localitats franceses sobre temes diversos: anarquia, problemes socials, Comuna de 1871, llibertat sexual, contracepció, vasectomia, anticlericalisme, ateisme, ensenyament llibertari, escola laica, Ferrer i Guàrdia, Kropotkin, Sade, Stirner, etc. Com a membre de l'Associació pel Dret a Morir amb Dignitat (ADMD), va organitzar, després d'un accident vascular cerebral sobrevingut l'octubre de 1998, el seu suïcidi voluntari. És autor de L'Unique et sa Propriété de Max Stirner; de testimonis sobre la seva insubmissió, publicats en Butlletins du CIRA; i de nombrosos articles. André Arru va morir el 2 de gener de 1999 a Marsella (Provença, Occitània). El 15 d'octubre de 2004 el Centre International de Recherches sur l’Anarchisme (CIRA) va editar el llibre biogràfic Jean-René Saulière dit André Arru, un individualiste solidaire (1911-1999), escrit per Sylvie Knoerr-Saulière i Francis Kaigre. La seva biblioteca i el seu arxiu es conserva des del 2000 als Arxius Departamentals de Bouches-du-Rhône, i altra part, des de 2001, a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.
***
- Benito Milla Navarro: El 6 de setembre de 1916 neix a Villena (Alt Vinalopó, País Valencià) el militant i editor anarquista Benito Milla Navarro. Des de molt jove va militar en el moviment llibertari, pensament que es va desenvolupar quan es va instal·lar a Barcelona durant els anys de la II República espanyola. Afiliat a les Joventuts Llibertàries, quan va esclatar la Revolució de 1936 es va allistar a la Columna Durruti. A més de lluitar a Aragó fins al seu enfonsament, va crear les Joventuts Llibertàries al front i va ser secretari de les mateixes a la Columna Durruti entre 1936 i 1937; en aquestaèpoca va col·laborar en El Frente. De tornada a Barcelona, en 1938 es va encarregar de la direcció de Ruta, portaveu de les Joventuts Llibertàries. El febrer d'aquell mateix any assistirà al II Congrés de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) a València en representació de les joventuts de la 121 Brigada de la XXVI Divisió. En acabar la guerra es va exiliar a França, on va passar pels camps de concentració. En 1942 es va instal·lar a Marsella. Després de la derrota hitleriana, va formar part dels grups que intenten reconstruir l'FIJL i l'abril de 1945 va assistir al seu ple fundacional a França, on fou elegit secretari general, càrrec del qual va dimitir arran del II Congrés de març de 1946 per ocupar-se de la Secretaria de Relacions, però mantenint la direcció de Ruta, tant a Tolosa com a París. En 1945 també va assistir al Congrés Confederal de París. Es va oposar radicalment al reconeixement del Moviment Llibertari de Resistència (MLR) ja que pensava que seria el germen d'actituds autoritàries. En 1949 va abandonar França rumb a Amèrica. En 1951 s'instal·là a Montevideo (Uruguai), on va començar amb una parada de llibres a la plaça Libertad de la capital. Després, i fins al 1954, va ser promotor de publicacions de la UNESCO. A Montevideo va fundar i dirigir diverses revistes (Cuadernos Internacionales,Deslinde,Temas), col·laborà en altres (En Marcha, Acción), creà en 1954 la distribuïdora de llibres espanyols Dilae i fundà en 1958 l'editorial Alfa, que va editar més de 400 títols a Montevideo i l'Argentina --entre ells els primers d'un desconegut Mario Benedetti. En 1963 va ser membre del jurat del «Grand Prix International de Poésie» de Bèlgica, que s'atorgà a Octavio Paz. En 1968 es va traslladar a Caracas (Veneçuela), on de bell nou va fundar, a instància de l'Institut Nacional de Cultura i Belles Arts veneçolà, una editorial que assoliria força importància,«MonteÁvila Editores», així com«Tiempo Nuevo» (1971). En 1977 va retornar a la Península, convertit en un notable editor. Més tard es va instal·lar a Barcelona, on va dirigir l'editorial Laia, afavorint l'edició de llibres anarquistes. A més de les citades va col·laborar en nombroses publicacions, com ara Açao Directa,Cenit, Hora de Poesía, Nueva Senda, Ruta,Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, Umbral, etc. Benito Milla Navarro va morir el 22 de setembre de 1987 en un hospital de Barcelona (Catalunya) després d'una llarga i penosa malaltia; les seves cendres van ser escampades a les aigües de la Mediterrània, davant de les costes de l'Empordà català.
Benito Milla Navarro (1916-1987)
***
-
Antonio Marfil
Aranda: El 6 de setembre de 1953 neix a Màlaga
(Andalusia, Espanya) el
psicòleg, pedagog, professor i militant anarcosindicalista
Antonio Marfil
Aranda. En 1974 s'integrà en el moviment llibertari. El 14
de febrer de 1977,
quan era secretari de la Confederació Nacional del Treball
(CNT) i de la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de
Múrcia (Espanya), va ser detingut amb altres
10 companys, processat per «terrorisme» acusat de
pertànyer a la FAI i tancat a
la Presó Model de Barcelona (Catalunya) el 24 de febrer
d'aquell any. Des de la
presó va publicar un escrit en defensa de la
publicació anarquista Askatasuna,
que va ser publicat en el
número 2 de la revista Bicicleta
(desembre de 1977). Quan la escissió confederal, va romandre
en les files
ortodoxes i fou delegat del Sindicat de Transports de Màlaga
de la CNT al
Congrés de 1983 celebrat a Barcelona, on proposà
la celebració d'un congrés
extraordinari per a solucionar la qüestió de les
eleccions sindicals, i al Congrés
de Torrejón de Ardoz (Madrid, Castella, Espanya), on es va
discutir aquest tema
i es mostrà partidari de les eleccions sindicals com a
tàctica. Posteriorment
se sumà a la CNT escindida, on ocupà la
secretaria d'Informació de Màlaga, i a
la seva continuació, la Confederació General del
Treball (CGT), on es va fer
càrrec entre 1988 i 1989 de la secretaria
d'Organització de la regional
andalusa, de la secretaria de la Federació de
Màlaga (1989) i de la secretaria
general de la CGT d'Andalusia (1990 i 1994). En 1997 presidí
la mesa del XIII
Congrés de la CGT i dels posteriors congressos de Madrid i
de Valladolid. El 24
de febrer de 2004 va fer una conferència a l'Ateneu
Llibertari de Màlaga sobre«La enseñanza laica, la mujer trabajadora y los
medios de comunicación, a
debate» i entre el 26 i el 28 de maig de 2005
participà en els «XI Debats
Pedagògics» de la CGT que se celebraren
Alcalá la Real (Jaén, Andalusia,
Espanya). En 2007 va ser nomenat secretari de Finances de la
Federació
d'Ensenyament de Màlaga de la CGT i director de l'Institut
Ensenyament
Secundari (IES) «Portada Alta» de
Màlaga, centre educatiu especialitzat en els
temes de convivència i en la resolució
pacífica de conflictes i que en 2007 va
ser reconegut amb el «Primer Premi Nacional de Bones
Pràctiques en Convivència»
pel Ministeri d'Educació i Ciència, entre
d'altres distincions. En 2007
participà en les Jornades Llibertàries de
Màlaga i entre el 4 i el 7 de juny de
2009 presidí el XVI Congrés Confederal de la CGT
que se celebrà a Màlaga. En
2012 va ser nomenat vocal de l'Agencia Andaluza de
Evaluación Educativa
(AGAEVE, Agència Andalusa d'Avaluació Educativa).
En 2013 ocupava la Secretaria
Provincial d'Educació de la CGT de Màlaga. Trobem
articles seus en diferents
publicacions llibertàries, com ara Askatasuna,Aula Libre, Barrikada
de Papel, Bicicleta,Libre Pensamiento, La
Parrilla-Aula Libre, Rojo y Negro,
etc. Està casat, amb una
filla i dos néts.
Defuncions
- Julia Romera Yañez: El 6 de setembre de 1941 mor a Barcelona (Catalunya) la militant anarquista Julia Romera Yañez. Havia nascut en 1916 a Mazarrón (Múrcia, Espanya). Filla d'una família obrera, el 15 d'octubre de 1918 va morir amb 30 anys Francisco Romera Rodríguez, pare de Julia, a conseqüència d'una pneumònia gripal. En 1921, davant la pèrdua de feina d'alguns membres de la família, aquesta va decidir emigrar a Santa Coloma de Gramenet (Barcelonès, Catalunya), on ja vivia des de feia dos anys Mariana Romera Rodríguez, tia de Julia, amb son marit Diego Berruezo Clement i sos fills. En 1930 treballava les«Pañolerías Baró». Amb l'arribada de la República en 1931 va començar a militar en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a partir de 1934 en les Joventuts Llibertàries. Quan va esclatar la Revolució de 1936 va ser nomenada secretaria general de les Joventuts Llibertàries de Santa Coloma, càrrec que va compaginar durant la guerra amb el de tresorera. També es va responsabilitzar del periòdicAurora Libre. Alguns mesos després de la presa de Santa Coloma, el 27 de gener de 1939, pel Cos de l'Exèrcit Marroquí franquista, va ser detinguda per la seva militància en les Joventuts llibertàries i en la Unió de Joventuts Antifeixistes (UJA), de la qual fou tresorera. El 2 de juny d'aquell any va ser traslladada al Teatre Cervantes de Badalona que havia estat habilitat com a presó de dones. El 31 d'octubre prestà declaració davant el jutge militar de Badalona. Fins al Consell de Guerra Sumaríssim i d'Urgència que tingué lloc al Palau de Justícia de Barcelona el 2 de gener de 1940 va estar tancada a la presó de dones de Les Corts. En aquest judici fou condemnada a reclusió perpètua, sentència que va ser ratificada el 7 de març de 1940. A finals de l'estiu de 1941 el metge de la presó de Les Corts, després de diversos processos febrils, li va detectar tuberculosi, malaltia que es va veure agreujada per les contínues pallisses a les quals es va veure sotmesa. Julia Romera Yañez va morir a les 22 hores del 6 de setembre de 1941, després d'haver refusat els«auxilis espirituals», a la infermeria de la presó de dones de Les Corts (Barcelona, Catalunya). Actualment existeix un «Ateneu Popular Julia Romera» a Santa Coloma de Gramenet en memòria seva.
***
- Lucien Descaves:El 6 de setembre de 1949 mor a París (França) l'escriptor i periodista llibertari Lucien Descaves. Havia nascut el 18 de març de 1861 a París (França). El 18 d'agost de 1887 va signar amb Paul Margueritte, Paul Bonnetain, J. H. Rosny i Gustave Guiches, escriptors naturalistes lligats al periòdicGrenier d'Edmond de Goncourt, un manifest, publicat en Le Figaro, contra Émile Zola («Manifest dels Cinc») quan aquest va publicar la seva novel·la La Terre; el manifest reconeix el talent de Zola, però se li acusa de vulgar, de poc seriós i de comercial. En 1889 va publicar la seva novel·la antimilitarista Sous-offs, basada en les seves experiències quan va fer el servei militar, que va acabar com a sergent major, i per la qual va ser jutjat en l'Audiència de París per«injúries a l'Exèrcit i ultratges als bons costums», però finalment va ser absolt el 15 de març de 1890. Després va fer altre obres en el mateix estil, jutjades per alguns com a excessivament violentes i per altres com a brutalment sinceres. Va ser redactor del periòdic L'Aurore quan va esclatar l'afer Dreyfus, a qui va fer costat. En 1900 va formar part, amb Paul Adam, Jean Ajalbert, Octave Mirbeau, Fernand Pelloutier i Adolphe Rette, entre d'altres, d'un «Comitè per l'organització d'un Congrés Internacional d'Art Social». En 1901 va publicar La Colonne i en 1913 Philémon, vieux de la vieille, novel·les inspirades en la Comuna de París, sobre la qual serà un especialista i un important recopilador de documentació sobre el tema. Entre 1924 i 1940 va publicar setmanalment una crònica parisenca en el periòdic de Buenos Aires (Argentina) La Prensa. En 1927 va signar, juntament amb Alain, Louis Guilloux, Henry Poulaille, Jules Romains, Séverine i altres, la petició contra la «Llei sobre l'organització general de la nació per a temps de guerra», apareguda el 15 d'abril d'aquell any en la revista Europe, que abrogava per la independència intel·lectual i per la llibertat d'expressió. Entre 1927 i 1946 va ser president de la«Société J.-K. Huysmans». Fou secretari general del Sindicat Nacional de Periodistes. Va ser un dels membre fundadors de l'Acadèmia Goncourt i del Consell de Vigilància de l'Administració General de l'Assistència Pública de París. Va col·laborar en nombroses publicacions llibertàries, com ara L'En Dehors,Albums des Temps Nouveaux, Les Hommes d'aujoudh'ui, L'Almanach de la Révolution,L'Ennemi du Peuple, L'Étoile Socialiste, Les Temps Nouveaux,Supplément Littéraire de La Révolte, La Bataille Syndicaliste,Le Grand Soir, L'Amnistie, etc. Va escriure nombroses novel·les i obres de teatre de temàtica llibertària --La cage (1898), La clairière (1900), Les oiseaux de passage (1904), etc.--, algunes en col·laboració (Georges Darien, Maurice Donnay, René Vergught, P. Bonnetain, etc.). Va editar les obres completes de J. K. Huysmans i Les souvenirs d'un révolutionnaire (1902) de Gustave Lefrançais.Altres obres seves són La Teigne (1886) --on farà un homenatge a son pare,gravador en talla dolça--, La Caserne, misères du sabre (1887), La Pelote (1888), Les Chapons (1890), Les Emmurés (1894), En villégiature (1896), Soupes (1898), La vie douloureuse de Marceline Desbordes-Valmore (1910), Ronge-Maille vainqueur (1920), L'Hirondelle sous le toit (1924), entre d'altres.En 1946 va publicar la seva autobiografia, Souvenirs d'un ours. El seu importat arxiu documental sobre la Comuna de París va ser adquirit en 1936 per l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.
***
- Maurice Frot: El
6 de setembre de 2004 mor a Brunoy (Illa de França,
França) l'escriptor i
cantautor llibertari Maurice Jean Paul Frot. Havia nascut l'11 d'abril
de 1928 a
La Sala (Llenguadoc, Occitània). Sos pares es deien Marcel
Frot, ferrador i
ferrer, i Rose Dauzou. Després de passar quatre anys en un
internat educatiu
durant l'Ocupació i de participar al final de la guerra en
la Resistència, quan
tenia 17 anys s'enrolà en l'exèrcit de l'aire com
a paracaigudista i va ser
destinat amb el cos expedicionari a la guerra d'Indoxina, on va
romandre fins
el 1948. L'abril de 1949 es casà a Boulogne-sur-Mer (Nord -
Pas de Calais) amb Raymonde
Faucher, amb qui es va divorciar en 1992. En 1950 abandonà
l'exèrcit i, després
d'un temps fent de pescador a Islàndia, treballà
com a cap de vendes en una
empresa de contraplacat. En 1956 conegué el cantautor
anarquista Léo Ferré i
esdevingué son amic. La seva experiència
indoxinesa li va servir per a escriureLe roi des rats (1965), amb prefaci
de Léo Ferré, i Nibergue
(1969), que
obtingué el Premi Eugène Dabid de
Novel·la Populista en 1970. Després d'un
temps fent d'impressor, fins al 1973 fou el secretari i l'administrador
de Léo
Ferré, qui el va introduir en el moviment llibertari.
Participà regularment en
les activitats del grup anarquista «Louise Michel»,
animat per Maurice Joyeux,
qui en 1971 li va fer el prefaci del seu llibre Mutinerieà Montluc. En aquesta època
publicà articles en la
revista cultural anarquista La Rue
i
en Le Monde Libertaire. El juny de
1973 va renyir amb Léo Ferré i la seva
col·laboració acabà, una amistat que
no
es renovà vertaderament fins al final de la vida de
Ferré. En 1975, amb l'antic
pianista de Léo Ferré, Paul Castanier, que
també s'havia barallat amb Ferré,
muntà a Marsella (Provença, Occitània)
la peça de teatre social Le
Vide-Ordures, segons l'obra del poeta
africà Pierre Jean Oswald, que tocà al Teatre
Toursky de Marsella sota les
direccions musical de Richard Martin i escènica de Franck
Andron. En 1975
publicà el disc Meillant chate Frot
i
dos anys després Mangiamerda.
Durant
els anys setanta organitzà nombroses gales de suport als
grups llibertaris, a
Amnesty Internacional, al Partit Socialista Unificat (PSU) i a
periòdics com Libération,
amb el qual va col·laborar
amb articles, i Politique Hebdo.
També
fou animador del col·lectiu d'artistes«Écoute s'il pleut». En 1977
fundà, amb
Daniel Colling i Alain Meilland, el festival musical «Le
Printemps de Bourges»,
que va codirigir fins al 2003. També en 1977
publicà el llibre Le dernier
Mandrin, amb Jean-Baptiste
Buisson, germà d'Émile Buisson, qui de manera
novel·lada presentà els anys de bandidatge
de l'antic «enemic públic núm.
1» i denuncià la pena de mort que li va ser
aplicada a Émile Buisson el 28 de febrer de 1956 a la
presó parisenca de la
Santé. Dins del festival «Le Printemps de
Bourges» va escriure dos espectacles
musicals amb Alain Meilland. En 1978 a Bourges (Centre,
França) muntà Les
Travailleurs de la Nuit, espectacle
musical en homenatge a l'anarquista desvalisador Marius Jacob, i aquest
mateix
any publicà el disc Le dissident.
En
1979 sortí el seu disc L'Arlequin,
l'ordinateur et le petit lapin. Tambéés autor d'uns records de joventut, Le
tombeau des jaloux (2000), i d'una
biografia de Léo Ferré, Je
ne suis pas
Léo Ferré (2001, reeditada en 2008 com Léo
Ferré, comme si j'vous disais). Maurice
Frot va morir el 6 de setembre de 2004
a l'hospital de Brunoy (Illa de França, França)
d'una embòlia pulmonar.
Actualització: 06-09-16