Anarcoefemèrides del 25 d'agost
Esdeveniments
- Surt L'Anarchia: El 25 d'agost de
1877 surt a
Nàpols (Campània, Itàlia) el primer
número del setmanari L'Anarchia.
Bolletino del movimento sociale. Va ser dirigit pel
propagandista anarquista Emilio Covelli. Publicà textos de
Carlo Cafiero, Andrea
Costa, Giovanni Domanico i R. Galli, entre d'altres, tot seguint el
programa
insurgent de l'anomenada «Banda del Matese». Per
mor de les freqüents
persecucions policíaques, només
publicà set números, l'últim l'octubre
de 1877.
Traslladat a Florència (Toscana, Itàlia), en
sortiren, dirigits per Giovacchino
Niccheri, tres números més, l'últim el
18 de novembre de 1877. En aquest últim
número, el 10, es publicà per primera vegada l'Inno dell'Internazionale, del doctor
Stanislao Alberici Giannini.
***
- Primera Conferència Panrussa d'Anarcosindicalistes: Entre el 25 d'agost i l'1 de setembre de 1918 va tenir lloc a Moscou (Rússia) la Primera Conferència Panrussa d'Anarcosindicalistes amb la finalitat de definir un programa comú d'organització i d'acció per lluitar contra els enemics de la revolució i de la classe obrera, en aquell moment sota la triple amenaça dels governs estrangers, de la reacció interior (Exèrcit Blanc) i de la dictadura bolxevic. Es van pronunciar per la supressió del capitalisme d'Estat i de tot poder, i reivindicaren un sistema basat en els principis del comunisme llibertari. El seu objectiu era fer una unió dels soviets lliures sobre la base del federalisme. Segons les seves conclusions, els soviets d'aleshores havien de desembarassar-se imperativament dels«comissaris del poble» i del centralisme que ofega tota llibertat.
***
- Atemptat contraÁngel Pestaña: El 25 d'agost de 1922cau greument ferit a Manresa (Bages, Catalunya), en un atemptat de pistolers del Sindicat Lliure, el militant anarcosindicalista de la Confederació Nacional del Treball (CNT) Ángel Pestaña Núñez. A instàncies de la Federació Local de Sindicats de Manresa Pestaña s'havia desplaçat a la ciutat per fer una conferència al Teatre Nou sobre el tema de la Unió Soviètica i el problema social. Sobre les 7 de la tarda, després de sortir amb uns companys de la fonda on s'hostatjava en direcció cap el teatre i creuar el torrent de Sant Ignasi, a prop del carrer de Cantarell, lloc poc freqüentat, un grup de tres pistolers disparen a boca de canó sis trets sobre Pestaña fugint immediatament. Els qui acompanyaven Pestaña van sortir sans i estalvis i fugiren. La primera persona que va sortir en auxili del sindicalista va ser una al·lota que treballava en un prostíbul proper, a la que ajudaren uns soldats del batalló de Reus; entre tots van portar ràpidament Pestaña a l'hospital de Manresa. Pestaña va rebre quatre trets: al cap, a la gola, al pit i al braç; i el pronòstic va ser gravíssim. L'operació, però, va anar bé i va restar fora de perill, almenys clínicament parlant, ja que els assassins van restar a la ciutat amb la intenció de rematar-lo. Els metges van demanar protecció a les autoritats davant l'actitud dels pistolers, que assetjaven l'hospital decidits a acabar amb la vida de Pestaña, i va ser enviada la Guàrdia Civil. Tots els periòdics van donar la notícia i va sorgir unaàmplia resposta solidària en contra de l'atemptat (partits polítics, ateneus, sindicats, intel·lectuals...) i dels mètodes repressius emprats pels generals Severiano Martínez Anido i Miguel Arlegui y Bayones, responsables dels pistolers del Sindicat Lliure. Els terroristes van ser perfectament identificats, pertanyien a la banda d'Honorio Ingles i els seus homes eren Isidre Miquel Viñals --que va ser qui va disparar--, Joan Pladevila (Joan de la Manta) i Vilajoana (el Trompi); i van ser detinguts, però alliberats tot d'una i mai no van ser processats. Ángel Pestaña es va restablir feliçment de les seves ferides.
Atemptat contra Ángel Pestaña (25-08-1922)
***
- Surt España
Libre: El 25 d'agost de
1945 surt a París (França)
el primer número del periòdic en
castellà España
Libre. Órgano del Comité de
Relacions de la Confederación Regional del Centro en Francia
(CNT-AIT).
Editat per la Confederació Nacional del Treball (CNT), el
seu director va ser
Félix Lorenzo Páramo i l'administrador Miguel
Hernández. Poc després es
convertí en portaveu del Subcomitè Nacional de la
CNT a França fins a la seva
desaparició en 1961. A partir de 1947 s'edità a
Tolosa de Llenguadoc com a
setmanari. Defensà fermament les postures del
Comitè Nacional clandestí de la
CNT, fins i tot les activitats més discutides
(participació en el Govern Giral,
diàlegs amb els monàrquics, etc.). A
més de Félix Lorenzo Páramo, va ser
dirigit per Emilio Vivas i Ramón Liarte. Entre els seus
nombrosos
col·laboradors tenim Rafael Abad, Joan Adell, Asensio Alias,
Ramón Álvarez,
Asdrúbal Alvora, Felipe Ayete, Eduardo Badía
Vilató, Acracio Bartolomé, Daniel
Berbegal, Joan Bernat, José Berruezo, C. Boldú,
Jacint Borràs, Buenacasa, Félix
Calatayud, Carsí, Marín Civera, Francisco Crespo,
J. J. Domènech, Liberto
Esclavina, José Espuga, José Ferri,
José Gallego Crespo, Salvador García,
García Durán, García Pradas,
González Malo, A. Guerra, G. Guerra, J. Guiraud,
Basilio Hernáez, Juan de Iberia, Lola Iturbe, Juanel,
Ramón Liarte, Carlos
Llorca, Aurelio Llorente, Moisés Martín, Horacio
Mtz Prieto, Bernardo Merino,
Fidel Miró, Pablo Montegaza, Luis Montoliu, Carlos Monreal,
Olegario Pachón,
Francisco Pauner, Aurelio Pego, Josep Peiró, Avelio Roces,
Salvador Rodrigo,Ángel Rojo, Rüdiger, Ricard Sanz, Miguel Rueda,
Mateo Santos, Víctor Sanz,
Germinal Sentís, Emiliano Serna, Arturo Soria, Antonio
Serrano, Trabal, Gonzalo
Vidal, Emilio Vivas, Juan Zafón, etc. Publicà
textos inèdits de Peiró i el
número 5, del 18 de novembre de 1945, publicà el
famós manifest «Con España o
contra España», signat el 27 d'octubre d'aquell
any per secretaris de les
Regionals cenetistes contra el Comitè Nacional de Frederica
Montseny i Germinal
Esgleas i que significà la ruptura definitiva del Moviment
Llibertari Espanyol
(MLE). En sortiren uns 550 números fins al 1961 i la seva
desaparició va ser
motivada per pressions franquistes, encara que arran de la
unificació
confederal de 1960 caigué en crisi.
Naixements
- Angiolino
Bartolommei: El 25 d'agost de 1960 mor a Montevideo
(Uruguai) l'anarquista Angiolino
Bartolommei, també citat com Angelo
Bartolomei, i conegut com Meo
o Meone. Havia nascut el 24 de
febrer de
1894 a Scarlino (Toscana, Itàlia). Sos pares es deien
Agostino Cecchi i Assunta
Bartolommei. Quan encara era molt jove, començà a
treballar de terrelloner en
la reorganització de les rases de la plana del seu poble,
juntament amb altres
subversius (Beroldo Bianchi, Riccardo Gaggioli, Narciso Portanti,
Sabatino
Rosa, etc.). El primer opuscle que va llegir fou L'anarchia
volgarizzata, d'Aristide Ceccarelli, i el primer orador
important que escoltà fou Pietro Gori. En 1907
participà, amb altres companys (Liberato
Bianchi, Baldo Bixio Cavalli i Corrado Portanti), en les commemoracions
anticlericals en record de Giordano Bruno. Membre del Circolo
Rivoluzionario di
Studi Sociali (CRSS, Cercle Revolucionari d'Estudis Socials), en 1911
s'adherí
al Grup Comunista-Anarquista d'Scarlino (Liberato Bianchi, Biagio
Cavalli, els
germans Cignoni, Martino Masotti, Costantino Niccolai, Adamo Petrai,
Narciso i
Corrado Portanti, Settimio Soldi, Virus Venturi, etc.), esdevenint el
seu
tresorer en 1913. Subscrit al periòdic L'Avvenire
Anarchico de Pisa (Toscana, Itàlia) i molt
influenciat pel fullet Ai Soldati,
de Lev Tolstoi, es mostrà
contrari a la intervenció italiana en la Gran Guerra,
però per la insistència
de la seva mare es va veure obligat a acceptar la crida a files i va
ser enviat
al 35 Regiment d'Artilleria de Campanya, partint al front l'1 de juny
de 1915.
Condecorat amb una creu i una medalla de bronze com a soldat del 19
Regiment
d'Artilleria de Campanya i de la 60 Bateria d'artilleria,
acaricià, després
d'haver participat en la conquesta de Gorizia en 1916, la idea de
desertar,
però les espantoses condicions de vida dels seus companys a
Scarlino li van dissuadir
d'aquesta elecció. Després de la guerra
retornà al seu poble natal i l'octubre
de 1920 participà en l'ocupació anarquista de
l'església de San Martino. El
setembre de 1921 va fer una crida als vilatans a no participar en la
inauguració del Banderí del Fascio d'Scarlino,
però els escamots feixistes
arrancaren el seu manifest i agrediren els anarquistes. Un d'aquests,
Aggio
Simoncini, reaccionà disparant, però va ser
apallissat i lliurat als
carrabiners. Es va refugiar a Piombino (Toscana, Itàlia), on
trobà el suport de
l'anarquista Salvatore Salvatori, i va ser denunciat, ben igual que
Simoncini,
per complicitat en assassinat frustrat. El 27 de setembre de 1921,
després del
descobriment d'alguns cartutxos de gelatina explosiva en uns matolls a
prop de
la modesta casa de camp d'Scarlino del seu padrastre Ugo Cignoni, que
clarament
es tractava d'un muntatge policíac per incriminar sa
família, va ser detingut.
Absolt del delicte de tinença d'explosius, el maig de 1922
intentà emigrar
clandestinament a Suïssa, primer directament i posteriorment
travessantÀustria, però a Brenner (Tirol del Sud) va ser
detingut pels funcionaris de
duanes. Fins al 3 de juny de 1922 va restar tancat al castell de
Giuncarico
(Gavarro, Toscana, Itàlia), on va ser sotmès a
insults i cops, i després pogué
retornar a Piombino, on els feixistes havien amenaçat amb
matar-lo, i el
setembre de 1922 passà il·legalment a
França. El 23 de març de 1923
s'embarcà
cap a Tunísia, on treballà fins el 1924 a la mina
de Redevès. Després retornà a
França i s'establí a Sedan (Ardenes,
França). El 13 d'abril de 1925 treballà de
laminador a Blagny (Ardenes, França) i el 10 de juny va ser
condemnat en
rebel·lia per l'Audiència de Grosseto (Toscana,
Itàlia) a cinc mesos de presó
per haver participat en la redacció, quatre anys abans, d'un
manifest amb
Errico Malatesta. El desembre de 1925 va ser acusat d'haver enviat a
alguns
propietaris d'Scarlino còpies del periòdic Ganellone,
número únic publicat per Paolo Schicchi a
Marsella (Provença, Occitània), que
contenia greus insults contra la reina mare, i per aquest motiu, el 7
de febrer
de 1928, va ser condemnat en rebel·lia per
l'Audiència de Grossetto a un any de
presó. Treballà de minaire a Joeuf (Lorena,
França) i el 17 de novembre de 1928
matà en aquesta localitat el capellà de
l'«Opera Bonomelli» (organització
catòlica d'assistència per als immigrants
italians a Europa) a Nancy Cesare
Cavaradossi qui l'havia proposat, per evitar l'expulsió de
França, de denunciar
un company i d'esdevenir confident del consolat italià, i de
seguit disparà
contra la botiga de queviures del feixista Edoardo Ferrari.
Fugí cap a Bèlgica,
però el 21 de novembre de 1928 va ser detingut a
Flémalle (Lieja, Valònia) per«vagabunderia i possessió d'armes» i
empresonat a Lieja (Valònia). França
demanà la seva extradició i els feixistes acusen
l'escriptor maximalista
Antonio Gamberi de ser l'instigador de l'assassinat, encara que ell
sempre
defensar l'autoria dels seus actes. Per a aconseguir lliurar-lo de la
guillotina, es va crear un Comitè de Defensa Anarquista
(CDA) que, amb el
Comitè Internacional pel Dret d'Asil (CIDA),
celebrà conferències i reunions i
edità fullets, com ara Pourquoi
Bartolommei a-t'il tué? (1928) i els
números monogràfics especials de Resistere!
(1929) i de Droit d'Asile (setembre
de 1929). En
aquest CDA participaren a més dels anarquistes, la Liga
Italiana dei Diritti
dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home), socialistes,
comunistes,
bordighistes, maximalistes i trotskistes, i rebé el suport
de destacats
polítics (De Boek, Favaletto, Lazurik, Lejour, Vandervelde,
Van Overstraeten, etc.).
La campanya de solidaritat va ser força eficaç i
el 20 de febrer de 1930 va ser
alliberat per les autoritats belgues argumentat que es tractava
d'«crim polític»
i acompanyat a la frontera amb Luxemburg, des d'on passà a
Alemanya. El 30
d'abril de 1931 va ser condemnat en rebel·lia per
l'Audiència de Nancy (Lorena,
França) a la pena de mort. Entre 1929 i 1931
col·laborà en el periòdic publicat
a Brussel·les (Bèlgica) Bandiera
Nera.
Mensile anarchico rivoluzionario. Després de
passar per Austràlia, fixà la
seva residència a l'Uruguai. En 1933 va ser
inclòs per la Prefectura de
Grossetto en la llista de «subversius terroristes»
que romanien a l'estranger.
A finals dels anys trenta vivia a Montevideo, on mantingué
relacions fraternals
amb Torquato Gobbi i amb el grup d'anarquistes del cercle de Luce
Fabbri. En
els últims anys de sa vida es negà a regularitzar
la seva situació, buscant el
reconeixement de la seva condició de víctima de
la persecució política. Durant
sa vida mantingué una estreta correspondència amb
l'anarquista Ugo Fedeli.
Angiolino Bartolommei va morir el 25 d'agost de 1960 a Montevideo
(Uruguai).
Angiolino
Bartolommei (1894-1960)
***
- Charles Gogumus: El 25 d'agost de 1873 neix a Dijon (Borgonya, França) el militant sindicalista revolucionari, anarquista i antimilitarista Charles Gogumus. D'antuvi va fer feina d'empleat en un magatzem de novetats a Dijon, on va crear un sindicat. En 1906 es va instal·lar a París com a venedor de llanes. Dos anys després va fundar el Sindicat dels Empleats de la Regió Parisenca i en 1909, com a secretari d'aquest sindicat, va actuar nombroses vegades als grans magatzems. Va ser membre del comitè de la Confederació General del Treball (CGT), però també de la Federació Anarquista Comunista Revolucionària (FACR) i sempre va preconitzar en les reunions de vaguistes l'ús de l'acció directa, el boicot i el sabotatge. En 1911 la policia el té fitxat com a cap dels sabotatges, en grups de 10 militants, als grans magatzems parisencs (capgirar els aparadors, trencar vidres, bombes d'àcid sulfúric, ous farcits de tinta...). Aquest mateix any esdevé administrador del periòdic La Bataille Syndicaliste, que serà l'origen de la creació, el juny de 1913, del Comitè de Defensa dels Soldats, del qual serà tresorer. Charles Gogumus va morir de tuberculosi el 24 de juny de 1915 a París (França) i fou incinerat al cementiri parisenc de Père-Lachaise.
***
- Albert Thierry: El
25 d'agost de 1881 neix a Montargis (Centre, França)
l'escriptor, professor,
moralista, anarquista i sindicalista Maurice Alphonse Marie Albert
Louis Thierry.
Era fill d'un obrer paleta establert a París
(França), estudià a l'Escola
Primària Municipal de Clichy i després a
Asnières (Illa de França, França).
Realitzà uns brillants estudis secundaris al
Col·legi Chaptal, al VIII
Districte de París, i després d'acabar magisteri
a l'Escola Normal Superior de
Saint-Cloud (Illa de França, França), amb 19
anys, sortí amb la titulació de
professor. En aquests anys d'adolescència es
declarà anarquista, fortament
influenciat pels clàssics (Pierre-Joseph Proudhon, Piotr
Kropotkin, Lev
Tolstoi, Domela Nieuwenhuis, etc.). Dreyfusard,
entre 1898 i 1899 va pertànyer al Grup d'Estudis Socials i
Pedagògics (GESP) de
Puteaux (Illa de França, França), conegut com«El Grup de Puteaux», que es reunia
a casa del pare del seu condeixeble Pierre Lamouroux. La seva amistat
amb
Pierre Monatte el portà al sindicalisme revolucionari,
però sempre va ser
reticent a certs aspectes del seu pensament i de la seva
tàctica, reprovant
especialment l'antipatriotisme, el neomaltusianisme, el dogmatisme i el
sabotatge. D'antuvi antimilitarista, entre 1902 i 1903 va fer el servei
militar
al camp militar de Châlons-sur-Marne (Xampanya-Ardenes,
França), negant-se a
formar part d'un escamot d'oficials. Entre 1903 i 1905
estudià amb una beca a
Alemanya i a Àustria-Hongria (Weimar, Jena, Munic, Viena,
Salzburg, Budapest,
etc.), on amplià els seus coneixements de la llengua
alemanya. Entre 1905 i
1911 fou professor de l'Escola Primària Superior de Melun
(Illa de França,
França) i entre 1911 i 1914 de l'Escola Normal de Professors
de Versalles, als
locals de Montreuil (Illa de França, França). En
aquests anys conegué Pierre
Hamp, André Gide, Paul Soulas, Alain i altres
intel·lectuals. Col·laborà en
diverses publicacions periòdiques, com ara Les
Cahiers de la Quinzaine, L'École
Rénovée, La
Grande Revue, La Jeunesse
Enseignante, Les Pages Libres,Les Temps Nouveaux, L'Union
pour la Vérité, La
Vie Ouvrière,
entre d'altres. En 1909 publicà L'homme
en proie aux enfants. El 2 d'agost de 1914, quan la Gran
Guerra, va ser
mobilitzat. Amic de Charles Péguy, es va veure
seduït per la «Unió Sagrada» i
es declarà intensament patriota, presentant-se voluntari per
anar al front i el
setembre de 1914 hi va ser enviat com a simple soldat enquadrat en el
2n
Batalló de la 5a Companyia del 28 Regiment d'Infanteria.
Durant la retirada del
Marne va ser ferit i apressat sis dies pels alemanys;
després va ser alliberat
per les tropes franceses, restà dos mesos a l'hospital de
Cholet (País del
Loira, França) i tres mesos a Évreux (Alta
Normandia, França). De bell nou
incorporat al front, Albert Thierry va morir el 26 de maig de
***
- Federico Comps:
El 25 d'agost de 1915 neix a Saragossa (Aragó, Espanya) el
dibuixant i
arquitecte anarquista Federico Luis Comps Sellés. Sos pares
es deien Federico
Comps Ferruela, constructor, i Pilar Sellés Marteles, i era
el quart fill del
matrimoni. Va fer classes de dibuix a l'Acadèmia Bovi amb la
finalitat de
preparar-se per a l'examen d'ingrés a la Facultat
d'Arquitectura de Barcelona
(Catalunya). Es matriculà lliure durant el curs 1931-1932 en
la citada facultat
i després continuà estudis a l'Escola Superior de
Madrid (Espanya). A partir de
1935 publicà il·lustracions en la prestigiosa
revista saragossana Noroeste.
Tingué una gran amistat amb
els arquitectes Alfonso Joaquín Buñuel
Portolés i Juan Páramo, amb la poetessa
Maruja Felena, amb la pianista Pilar Bayona i amb els germans Ciria
Escartivol.
Dibuixà retrats de Tomàs Seral y Casas en Cadera
de insomnio, de Maruja Falena en Rumbo
i de María Dolores Arana en Canciones
en
azul, tots de 1935. Fou amic i col·laborador del
pintor Juan José Luis
González Bernal. Militant de la Confederació
Nacional del Treball (CNT), era
soci de l'Ateneu Popular del carrer Delicias de Saragossa. Fortament
influenciat pel surrealisme artístic gràfic, en
1936 il·lustrà l'obra de Gil
Comín Gargallo Rémora y
evasión.
Realitzà una sèrie de 14 dibuixos sobre les
lacres i vicis de l'ésser humà,
així com altres de diferents temàtiques i de
diversos paisatges. Fou
l'introductor de l'Ànec Donald, de Walt Disney, en l'escena
artística
espanyola. Federico Comps Sellés va ser afusellat per un
escamot falangista el
27 d'octubre de 1936 a Saragossa (Aragó, Espanya).
Pòstumament, el març de 1949,
es va publicar un llibre d'homenatge amb els seus dibuixos sota el
títol Muerte española,
amb textos de Tomás Seral
y Casas, i del qual es va fer una edició facsímil
en 1999.
***
- Sébastien Doubinsky:
El 25 d'agost de 1963 neix a París (França)
l'escriptor, traductor, editor i poeta anarquista Sébastien
Doubinsky.És fill de
Claude Doubinsky, corresponsable
del butlletí anarcosindicalista publicat en tres
llengües Commission
Internationale de Liaison Ouvrière, i nét del destacat
militant anarquista
ucraïnès Jacques Doubinsky. Va passar una part
important de la seva infància
als Estats Units, ja que son pare era professor en diverses
universitats
nord-americanes (Syracusa, Washington, Stanford), i retornà
a França en 1968. Més tard
va fer estudis
d'història i d'anglès; motius pels quals,
juntament als seus orígens
cosmopolites, una part de la seva producció
literària és escrita en anglès.És
especialista en l'escriptor francès Blaise Cendrars, a qui
va dedicar la seva
tesi. Molt influït per la cultura i la contracultura
nord-americana, durant set
anys va fer classes de literatura francesa a la Universitat d'Aarhus
(Dinamarca). Després de passar set anys a França,
va tornar a Dinamarca on viu
amb Sophie, la seva esposa danesa, i sos dos infants,
Théodore i Selma. En 2008 fundà l'editorial
Zaparogue. Entre les seves
novel·les escrites
en francès podem destacar Les vies parallèles
de Nicolaï Bakhmaltov (1993),La naissance
de la télévision selon le Bouddha (1995), Fragments
d'une révolution (1998), Mira Ceti (2001), Les ombres de la croix (2002), Les
frères de la côte (2003), La comédie urbaine (2004), Le
livre muet (2007),Star (2007), Les fantômes du soir (2007),Jours de
lumière (2009), Quién es?
(2010), La trilogie
babylonnienne (2011) i Le feu au royaume
(2012).
També té publicat obres en danès,
traduïdes de manuscrits originals escrits en
anglès, com ara Hvid
Støj (1994),Gul
Tyr (1995) i Babylons
Grønne Haver (1995).
De poesia en té publicats reculls com Cambodge
Orchestre (2001),Exhibition
Coloniale (2001),Poèmes de
guerre. Poèmes pour T-Shirts (2009), Paris à cinq
kilomètres. Anthologie (1991-2006) (2009) i Danmark (2011).
En 2009 publicà l'assaig Le Manifeste du Zaparogue.Écrire, lire, publier, exister au temps des nouvelles
guerres de religions. En les seves obres
sempre tenen cabuda personatges llibertaris.
Defuncions
- Julián Arrondo: El 25 d'agost de 1990 mor a Dijon (Borgonya, França) el militant anarquista i anarcosindicalista Julián Arrondo. Havia nascut en 1917 a Villafranca (Navarra, Espanya). De jove emigrà a Barcelona (Catalunya), on s'adherí a les Joventuts Llibertàries de la Bonanova. En esclatar la guerra civil lluità al front d'Aragó enquadrat en la Columna Durruti. El febrer de 1939 passà a França amb el gruix de la retirada i fou internat en diversos camps de concentració. Més tard fou enrolat en una de les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Després d'Alliberament, treballà com a obrer forestal a la Costa d'Or i s'instal·là a Dijon. Col·laborà amb Quico Sabaté durant l'estada que aquest féu a Dijon. Fou tresorer de la Federació Local de la CNT en l'Exili de Dijon i, en nombroses ocasions, de la Regional Dijon-Nevers. Durant els anys vuitanta fou secretari del Sindicat d'Oficis Diversos (SOD) de Dijon.
***
![Portada de la revista "Orto", on col·laborà Miguel Alejandro Dilla [Dibuix de Manuel Monleón]](http://www.estelnegre.org/documents/premsa/orto.jpg "Portada de la revista \"Orto\", on col·laborà Miguel Alejandro Dilla [Dibuix de Manuel Monleón]")
- Miguel Alejandro Dilla:
El 25 d'agost de 1997 mor a Sabigny (Xampanya,
França) l'anarquista Miguel Alejandro Dilla. Havia nascut en
1909 a La
Freixneda (Matarranya, Franja de Ponent). En 1932
col·laborà amb articles sobre
art en la prestigiosa revista mensual anarquista valenciana Orto.
Durant
la Revolució de 1936 participà activament en la
col·lectivitat del seu poble i
en les Joventuts Llibertàries. Destacà per la
seva tasca cultural i com a
orador, organitzant i impartint conferències a la comarca
del Matarranya. En
1939, amb el triomf feixista, passà els Pirineus i
patí els camps de
concentració. Després s'establí a
Sabigny, on continuà militant en el moviment
llibertari.
Actualització: 25-08-16
![[18/04] «La Justicia Humana» - «We have fed you all a thousand years» -...](http://www.estelnegre.org/fotos/martinezdubal.jpg)
![[13/04] «L'Alarme» - «L'Anarchie» - Atemptat contra Alfons XIII - «La Plèbe»...](http://www.estelnegre.org/fotos/congresido1930.jpg)
