Anarcoefemèrides
del 24 de setembre
Esdeveniments
- Segon Congrés de
l'FTRE: Entre el 24 i el 26 de setembre de 1882
té lloc al teatre Cervantes de Sevilla (Andalusia, Espanya)
el Segon
Congrés
de la Federació de Treballadors de la Regió
Espanyola (FTRE), convocat per la
Comissió Federal de l'FTRE, i amb l'assistència
de 254 delegats en
representació de 495 seccions. En el congrés es
va fer una relació de les
seccions que s'havien adherit a Federació: la
Unió de Constructors d'Edificis
(90 seccions de paletes, peons, fusters, ebanistes, rajolers, pedrers i
picapedrers, terrissaires, vidriers, serrallers i pintors), la
Unió d'Obrers
Manufacturers (100 seccions; tres mil dones i set mil homes), la
Unió de
Treballadors del Camp (104 seccions i 20.9015 afiliats), la
Unió d'Indústries
Alimentàries (17 seccions), la Unió de
Constructors de Calçat (23 seccions i
sis mil afiliats), la Unió de Noògrafs (30
seccions i dos mil afiliats), la
Unió de Barreters (25 seccions i 1.100 afiliats) i el
projecte d'organització
de les unions de Fustes fines, Suro, Boters, Treballadors del mar,
Constructors
de carruatges, Conductors de carros i cotxes, entre altres.
L'estadística
global de la Federació comptabilitzava 10 comarques
(Andalusia Est, Andalusia
Oest, Aragó, Catalunya, València, Castella la
Vella, Castella la Nova, Galícia,
Múrcia i País Basc), 218 federacions locals, 663
seccions i 57.934 afiliats,
tot un èxit pensant que l'FTRE només feia un any
que s'havia creat i marquen el
cim del sindicalisme anarquista en el segle XX. Els temes que es van
tractar en
el congrés van ser la reivindicació de les 8
hores i l'abolició de la feina a
escarada, el rebuig dels partits polítics, la
reivindicació de la revolució no
violenta i científica, la igualtat dels drets de la dona, la
reglamentació de
la vaga i el rebuig de les vagues insolidàries, els mitjans
de propaganda, la
resistència solidària i la revisió
dels estatuts, entre altres. Però el tema
que va suscitar més controvèrsia va ser sobre la
línia de conducta que havia de
seguir la Federació davant les circumstàncies
repressives de l'Estat,
enfrontant-se dues tendències irreconciliables: els
partidaris de
l'organització pública legal i els partidaris de
l'organització clandestina
il·legal; encara que la majoria es va inclinar per la
primera, però sense
desaconsellar o desacreditar la segona. També en aquest
congrés va plantejar-se
per primer cop un tema que més tard seria
importantíssim en el moviment obrer i
que portaria una polèmica que duraria molts d'anys, basat en
com havia
d'interpretar-se la igualtat en la societat futura anarquista,
enfrontant-se
dues postures completament distintes: l'anarcocol·lectivista
bakuninista
(atribuir a cadascú el fruit de la seva feina, defensada
principalment per la
regió catalana) i l'anarcocomunista kropotkiana (la
distribució de la producció
ha de fer-se d'acord amb les necessitats, defensada especialment per la
regió
andalusa). Com a conseqüència d'aquest
congrés sorgirà una escissió de la
fracció més radical, «Los
Desheredados», i que estarà fonamentalment
organitzada a Andalusia, regió majoritària dins
de l'FTRE.
***
- Atemptat de Pallàs: El 24 de setembre de 1893, dia de la Mercè, patrona de Barcelona (Catalunya), el tipògraf anarquista Paulí Pallàs i Latorre va llançar dues bombes Orsini al crit de «Visca l'anarquia!» als peus del cavall del capità general de Catalunya Arsenio Martínez de Campos y Antón quan aquest anava a passar revista a les tropes en una desfilada a la Gran Via cantonada amb el carrer Muntaner de la Ciutat Comtal en venjança per les execucions de quatre militants obrers a Jerez. Va causar la mort d'un guàrdia civil (Josep Tous) i diversos ferits, entre els quals el mateix capità general i tres generals. Amb la confusió dels fets van morir vuit persones més, uns trepitjats pels cavalls dels militars i altres com a conseqüència dels trets efectuats per membres de la guàrdia civil. Pallàs no va intentar fugir. Detingut, va ser jutjat per un tribunal militar el 29 de setembre d'aquell mateix any i pocs dies després, el 6 d'octubre, va ser afusellat al castell de Montjuïc (Barcelona); les seves últimes paraules van ser premonitòries: «La venjança serà terrible.» La seva acció vindicativa --l'«Atemptat de la Gran Via», com va ser anomenat-- va tenir molt de ressò i el Congrés Anarquista de Chicago d'aquell any va justificar la seva conducta. Com a protesta per l'execució de Pallàs, Santiago Salvador va llançar dues bombes al pati de butaques del Gran Teatre del Liceu, el 7 de novembre de 1893, començant així una llarga etapa anarcoterrorista a Barcelona.
***
- Vaga de Le Creusot:
El 24 de
setembre de 1899 es realitza una gran manifestació de
més de 7.000 persones des
de Le Creusot (Borgonya, França) cap a la
població de Montchanin, veïna a sis
quilòmetres, per agrair el suport dels seus habitants durant
la vaga dels
treballadors de la primera localitat. Les fàbriques
metal·lúrgiques de la
Societat Schneider, especialitzades en la producció d'acer
Bassemer, constituïren
durant el segle XIX la primera concentració industrial de
França. Aquesta
societat diversificà la seva implantació
industrial amb la construcció de noves
fàbriques a Chalon-sur-Saône, a Montchanin i
més tard a Le Breuil, però les de
Le Creusot representaven el cor de la seva gran empresa. Montchanin se
situa a
mig camí entre Le Creusot, vila
metal·lúrgica, i Montceau-les-Mines, vila
hullera. Durant trenta anys --entre 1871 i 1899-- la pau social s'hi
havia
establert, facilitada pel creixement sostingut, la calma dels obrers
satisfets
de pertànyer a una gran empresa pionera i pel paternalisme
dels dirigents
preocupats pel nivell de vida dels seus «empleats»
i de la seva formació
professional. Però en 1898 es produiran un seguit de canvis
que capgiraran la
situació: els radicals guanyen les eleccions en maig;
Eugène II Schneider, nou
patró força absorbit per les seves feines a
París, accedeix a la presidència de
l'empresa; l'afluència de les comandes arrossega una
acceleració dels ritmes de
feina i, també, la frustració dels treballadors
en no rebre els seus salaris.
La qüestió sobre el dret a la sindicació
surt a la palestra i entre maig de
1899 i juliol de 1900 les fàbriques i mines de tota la
comarca coneixen
nombrosos conats de vaga --«pel reconeixement del sindicat,
per la llibertat de
consciència i per la supressió de la policia
d'incògnit»--, especialment entre
el 31 de maig i el 2 de juny i entre el 20 de setembre i l'1 d'octubre.
Una
sentència arbitral signada el 7 d'octubre de 1899
donarà la raó als vaguistes,
que desfilaran victoriosament pels carrers de Le Creusot. Poc
després la
patronal ajudarà a crear els sindicats dissidents,
constituïts per obrers
favorables als seus interessos i contraris al sindicalisme
revolucionari.
Aquests sindicats grocs («jaunes», en
francès) naixeren a Le Creusot i a
Montceau en 1899. L'expressió «grocs»
(«jaunes») per designar els esquirols
nasqué durant aquests esdeveniments i ve del color del paper
oliat utilitzat
per reemplaçar els vidres del cafè on es reunien
els esquirols del sindicat de
la patronal, sempre trencats pels vaguistes.
Els minaires de Montceau-les-Mines
***
-
Il·legalització dels wobblies canadencs: El 24 de
setembre de
1918 una Reial Ordre del reialme de Canadà de la
Commonwealth, sota el
pretext
de l'esforç bèl·lic en la Gran Guerra
(Llei de Mesures de Guerra) i seguint el
clima de repressió que havia portat la majoria dels
dirigents wobblies
dels EUA a la presó entre 1917 i 1918, declara fora de la
llei 14
organitzacions revolucionàries, entre elles el sindicat
anarquista Industrial Workers
of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món),
força actiu a la Colúmbia
Britànica, i la Workers' International Industrial Union
(WIIU), nom de la
facció marxista del sindicat a Detroit (Michigan, EUA)
encapçala per Daniel
DeLeon i que també actuava al Canadà. La condemna
per estar afiliat a l'IWW
s'establí en cinc anys de presó. Aquesta mateixa
ordre va prohibir les reunions
realitzades en qualsevol idioma de país enemic (alemany,
búlgar, hongarès,
turc, etc.) o en rus, ucraïnès o finès,
amb excepció dels serveis religiosos. No
obstant això, els wobblies canadencs
lluitaren en la clandestinitat. El
2 d'abril de 1919 la prohibició s'aixecà,
després de l'empresonament de molts
militants i que diversos afiliats dels EUA fossin deportats.
***
- Incontro Internazionale
Anarchico: Entre el 24 i el 30 de setembre de 1984
té lloc al Campo San Polo, al Campo Santa Margherita i a la
Facultat d'Arquitectura
de Venècia (Vèneto, Itàlia) l'Incontro
Internazionale Anarchico. La trobada
d'estudi va ser organitzada per Centro Studi Libertari«Giuseppe Pinelli» de
Milà, el Centre International de Recherches sur l'Anarchisme
(CIRA) de Ginebra
i l'Anarchos Institute de Mont-real. El col·loqui
s'organitzà en diverses
sessions i comptà amb la participació de
nombrosos intel·lectuals anarquistes:«Entorn de 1984» (John Clark,
Jean-Jacques Gandini, Dimitri Segal,
Günter Hartmann, Marianne Enckell, Wolfgang Haug, Andreas
Kühnpast), «El
proletariat militant» (Zbigniew Kowalewski, Massimo Varengo,
Martin Nilsson,
Yvon Le Bot, Luis Andrés Edo, Daniel Colson),«Imperialisme cultural» (Stephen
Schecter, Mikhail Agurski), «Guerra i Pau» (Dimitri
Roussopoulos), «El comunisme
d'Estat» (Nicolas Trifon, Mok Chiu Yu, Zbigniew Kowalewski,Ángel Pino, Oliver
Kurtovic, Lino Veljak), «Psicoanàlisi i
societat» (Mario Marrone, Roger Dadoun,
Alain Thévenet, Jacques Guigou), «L'ecologia
social» (Murray Bookchin, Juan
Martínez Alier), «Art i anarquia»
(Arturo Schwartz, Benito Recchilongo, Pietro
Ferrua), «El Estat i l'anarquia» (Eduardo Colombo,
Frank Harrison, Slobodan
Drakulic, Agustín García Calvo),«Feminisme i anarquisme» (Marsha Hewitt,
Barbara Köster, Ariane Gransac, Ynestra King),«Viure l'anarquia» (Roberto
Ambrosoli, Roger Dadoun, Rubén Prieto, Jacques Valler,
Ronald Creagh, David
Koven, Emilio Penna), «Mass-media i comunicació
llibertària» (Ferro Piludu,
Yves Peyraut, Bernard Baissat, Francisco Madrid Santos),«Ciutat, poder,
alliberament» (Dimitri Roussopoulos, Stephen Schecter, Murray
Bookchin, Joãn
Freire), «El Estat i l'anarquia» (Nico Berti, Colin
Ward, Murray Bookchin,
Rudolf de Jong), «Educació i llibertat»
(Orenella Buti, Lewis Jones, Joel
Spring, Jordan Bishop), «Tendències
antiautoritàries i tensions llibertàries en
les societats contemporànies» (Trivo Indjich,
Marie-Martine Madouri, Olivier
Corpet), etc. En multitud de parades, carpes, sales i espais
públics es
realitzaren diverses activitats culturals (seminaris, taules rodones,
conferències, debats, assemblees, exposicions, fires
editorials, presentacions
de publicacions, teatre, música, cinema, passacarrers,
etc.). Assistiren unes
tres mils persones d'uns trenta països dels cinc continents.
En 1986 es publicà,
a càrrec d'Agnaldo S. Maciel, Marienne Enckell, Fabio Santin
i altres, un
reportatge fotogràfic de la trobada en dues edicions
bilingües (italià-francès
i castellà-anglès) sota el títol Ciao anarchici i que
va ser publicada
per cinc editorials anarquistes: Edizioni Antistato (Milà),
Editions Noir
(Ginebra), Atelier de Creátion Libertaire (Lió),
Editorial Nordan (Estocolm) i
Black Rose Books (Mont-real).
Naixements
- Ana Aurora do Amaral Lisboa:
El 24 de
setembre de 1860 neix a Rio Pardo (Rio Grande do Sul, Brasil) la
pedagoga,
poetessa, escriptora, dramaturga i activista llibertària i
feminista Ana Aurora
do Amaral Lisboa. Sos pares es deien Joaquim Pedro da Silva Lisboa, i
Maria
Carlota do Amaral i fou la dècima filla d'un total de 14
germans. Son pare,
comerciant, comandant de la Guàrdia Nacional i agent de
correus, donà una
educació liberal a tots els seus fills i filles, cosa gens
comú aleshores. En
1879 començà a estudiar magisteri a l'Escola
Normal de Porto Alegre (Rio Grande
do Sul, Brasil) i es diplomà en 1881 amb la
màxima qualificació en totes les
assignatures. Contractada com a professora estatal, quan la
Revolució
Federalista de 1893 va ser traslladada a Vila Rica, actual
Júlio de Castilhos
(Rio Grande do Sul, Brasil), i, irritada, va escriure una violenta
carta de
protesta a Júlio Prates de Castilhos, aleshores governador
de l'Estat de Rio
Grande do Sul. A partir d'aquest moment fou perseguida per les seves
declaracions
en contra dels polítics republicans, juntament amb sos
germans i al periòdic
republicà A
Federação, i mai no pogué
exercir el magisteri en una escola pública. Fou una
precursora de l'ensenyament
per a adults i fundà, juntament amb ses germanes Zamira i
Carlota, el Col·legi
Amaral Lisboa. Dedicà 55 anys de sa vida a l'escola,
acollint moltes vegades
els alumnes, molts d'ells esclaus lliberts, gratuïtament.
Abandonà el magisteri
quan era ja molt gran, juntament amb sa germana Zalmira, quan ja estava
gairebé
cega i hagué de viure de la caritat. En 1937 el govern
estatal li va concedir
una pensió vitalícia amb la qual pogué
sobreviure. En 1950 va ser guardonada
amb el premi «Honra al Mèrit». Trobem
articles seus, algunes vegades fent
servir pseudònims (José
Anselmo, Aura Lys, etc.)
en diferents
publicacions periòdiques, com ara Correio
do Povo, O Patriota, A Reforma, etc. És autora dels
llibres Minha Defesa (1885), Preitos à Liberdade (1900) i A culpa dos pais (1902), Não
saber ler (1916), Festinhas
escolares, (1925) i Teatro de dona (1931),
entre d'altres. Ana
Aurora do Amaral Lisboa va morir el 22 de març de 1952 a Rio
Pardo (Rio Grande
do Sul, Brasil).
***
- Francisco Aguilar Morato:
El 24 de
setembre de 1886 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarquista Francisco
Aguilar
Morato. Sos pares es deien Manuel Aguilar i Joaquina Morato L'1 de
novembre de
1914 es casà amb Maria Miret a Barcelona. L'abril de 1916
creuà els Pirineus i
s'instal·là a Perpinyà
(Rosselló, Catalunya Nord), on treballà de
peó per a la
Companyia de Ferrocarrils del Midi, fent de mercader de
carbó i de mecànic, o
realitzant tasques agrícoles. El juny de 1917 la policia
francesa del
departament dels Pirineus Orientals el va inscriure en la llista
d'anarquistes
a vigilar com a «anarquista militant».
***
- Francisco Berenguer Madrid: El 24 de setembre de 1894 neix a Madrid (Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Francisco Berenguer Madrid. Sos pares van ser uns moliners nascuts a Xelva (Serrans, País Valencià). Per evitar el servei militar fugí a França. De bell nou a la Península, treballà de paleta i destacà sindicalment durant la vaga de 1917 que el portà a la garjola per alliberar un pres. Més tard, per desarmar un oficial a la presó, va ser condemnat a mort per rebel·lió. Indultat, decidí militar d'amagat. Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936, marxà a Aragó enquadrat en la Columna Ortiz i va combatre com a centurió i abanderat a La Puebla d'Híxar i La Zaida. Francisco Berenguer Madrid va morir el 20 de setembre de 1936 durant la batalla d'Almudébar (Osca, Aragó, Espanya).
***
- Fosca Corsinovi:
El 24 de setembre de 1897 neix a Casellina e Torri, actual Scandicci
(Toscana,
Itàlia), l'anarquista Fosca Corsinovi, també
coneguda com Marie
Thérèse Noblino i Fosca
Barbieri. Sos pares es deien Antonio Corsinovi i Emma
Salvestrini (o
Salvestri). Companya de Dario Castellani, destacat membre de la
Unió Anarquista
Florentina (UAF), es guanyava la vida com a dependenta. La parella
tingué una
filla el 26 de setembre de 1920, que anomenaren Luce. A finals de 1923
es reuní
amb son company a Marsella (Provença, Occitània),
el qual s'havia hagut
d'exiliar aquell mateix any. El seu domicili marsellès, al
bulevard de la
Corderia, esdevingué refugi de nombrosos militants toscans i
seu del Comitato
Pro Vittime Politiche (Comitè per a les víctimes
polítiques) i del Comitato Pro
Figli dei Carcerati (Comitè per als infants dels
empresonats). Després de
l'expulsió del seu company, amb sa filla Luce
s'establí a Tolo i a més tard a
Grenoble, on treballà a la llibreria d'Ettore Carrozzo. Amb
un expedient
d'expulsió obert, aquest va ser suspès a
començaments de 1932 a resultes de la
campanya de suport portada a terme pels llibertaris italians de la
zona. A
començaments de 1934 marxà amb l'anarquista
Francesco Barbieri, amb qui s'havia
unit sentimentalment, a Ginebra (Ginebra, Suïssa) on va
treballar pels
refugiats italians alhora que es guanyava la vida com a cuinera al
menjador de
refugiats de la Cambra del Treball. A finals de juliol de 1936
marxà amb
Barbieri a Barcelona (Catalunya) per a fer costat la
revolució llibertaria que
s'havia engegat. S'allistà com a infermera de la
Federació Anarquista Ibèrica
(FAI) en la Columna Italiana «Rosselli» i
marxà al front d'Aragó. L'octubre de
1936 portà, amb cinc metges suïssos, des de Berna
una ambulància quirúrgica,
que per iniciativa del professor Oltremare i del doctor Fischer, a
instàncies
dels sindicats suïssos, es lliurà al
Comitè Regional de Catalunya de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i al
Comitè Peninsular de la FAI per socórrer
els ferits antifeixistes. Més tard ocupà, amb
altres companys (Camillo Berneri,
Francesco Barbieri, Leonida Mastrodicasa, Enzo Fantozzi i Tosca
Tantini), un
pis al número 2 de la plaça de l'Àngel
de Barcelona. El 4 de maig de 1937, amb
Tosca Tantini, assistí a la detenció de Barbieri
i de Berneri. Dos dies
després, el 6 de maig de 1937, formà part del
grup (Emilio Canzi, Vincenzo
Mazzone i Umberto Marzocchi) que identificaren a l'Hospital
Clínic de Barcelona
el cadàver de Barbieri, assassinat per la reacció
estalinista. Malgrat tot,
restà a Barcelona i fins a finals de gener de 1939 fou
l'animadora, amb Armand
Schoffer (Armando Rodríguez),
Eusebi
Carbó Carbó i Enrico Zambonini, de la
Colònia Infantil «L'Adunata dei
Refrattari», que fou finançada gràcies
a una «col·lecta intercontinental»
organitzada
per la revista italoamericana L'Adunata
dei Refrattari i que va ser inaugurada el 7 de novembre de
1938 a Pins del
Vallès –actual Sant Cugat del Vallès
(Vallès Occidental, Catalunya)– i que
assistia sanitàriament i pedagògicament una
trentena d'orfes espanyols de
guerra. També va fer tasques d'infermera a l'hospital de
Bizién (Osca, Aragó,
Espanya). Amb el nom de Marie
Thérèse
Noblino entrà a França només
poques hores abans de l'entrada de les tropes
franquistes a Barcelona, però l'octubre de 1941 va ser
detinguda, identificada,
jutjada i condemnada a tres anys de presó. Sa filla Luce i
son company Memo van
ser condemnats a un any de presó cadascun. Tots tres van ser
traslladats a la
presó d'Ais de Provença i internats posteriorment
als camps de concentració de
Récébédou i de Brens. Sa filla
aconseguí restar a França, però ella
va ser
lliurada pel Govern de Vichy a les autoritats feixistes italianes el 15
d'octubre de 1942 i condemnada a cinc anys de confinament a
l'arxipèlag de
Tremiti. El setembre de 1943 va ser alliberada i aconseguí
arribar a Florència
on trobà son company Dario Castellani i on més
tard es reuní amb sa filla. Després de
l'alliberament de
Florència, participà activament en la
reorganització del moviment llibertari de
la zona. Fosca Corsinovi va morir el 4 de gener de 1972 a
Florència (Toscana,
Itàlia). En els anys vuitanta i noranta existí
una Biblioteca-Arxiu «Fosca
Corsinovi» a Florència.
Fosca
Corsinovi (1897-1972)
***
- José
Payán Berenguer: El 24 de setembre de 1915 neix
a Almeria
(Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista José
Payán Berenguer
--alguns citen el seu segon llinatge com Berenguel.
Amb sa família
emigrà a Catalunya per qüestions
econòmiques i s'establiren a Terrassa. Quan
tenia 14 anys començà a treballar i a militar en
la Confederació Nacional del
Treball (CNT) i després en les Joventuts
Llibertàries i en la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI). En 1932 destacà en les
protestes i reivindicacions a
favor dels presos. Amb l'aixecament feixista de juliol de 1936,
s'enrolà en la
Columna Durruti i lluità al front d'Aragó a
diverses zones (Osca, Monte Aragón,
Estrecho Quinto, etc.). Durant aquest any, des del front d'Osca,
col·laborà en
la revista Vida Nueva de Terrassa. Amb la
militarització s'enquadrà en
la 26 Divisió fins al final de la guerra. Quan la
victòria franquista era un
fet, el febrer de 1939 creuà els Pirineus i fou tancat als
camps de
concentració francesos. Després de la II Guerra
Mundial, milità en el Moviment
Llibertari Espanyol (MLE) en l'exili. Creà
l'Agrupació de Relacions i
Solidaritat de Terrassa. En 1975 vivia a Fleury. Trobem articles seus
en Boletín
Amicale 26 División, Cenit, Espoir
i Orto. José Payán
Berenguer va morir el 3 de febrer de 2001 a Cercottes (Centre,
França).
***
- Luciano Farinelli:El 24 de
setembre de 1931 neix a Ancona (Marques, Itàlia) el
propagandista anarquista Luciano Farinelli. Era fill d'una
família de llarga
tradició llibertària --son pare es deia Ateo, de
nom-- i cap al 1943 entrà a
formar part del moviment anarquista. Després de la II Guerra
Mundial, s'adherí
al grup «Germinal» d'Ancona, de la
Federació Anarquista Italiana (FAI). En
aquesta època col·laborà en el
setmanariUmanità Nova, de la FAI, i enSeme Anarchico, i participà activament en les lluites
a favor de la
laïcitat dins del grup «Croce Gialla»
(Creu Groga). Amb Carlo Bianchi, en 1958,
publicà l'únic número deL'Agitazione, d'Ancona. En 1964, amb Bruno
Fattori, fundà el centre de trobada cultural i llibertari«Casa Malatesta».
Regentà en aquests anys una petita botiga d'encerar mobles a
la plaça del Papa
d'Ancona, lloc de reunió del moviment anarquista de la
ciutat. En 1965 s'oposà
al pacte associatiu i organitzatiu de la FAI i fou un dels promotors
del
escindit Gruppi di Iniziativa Anarchica (GIA, Grups d'Iniciativa
Anarquista) i
director del seu òrgan d'expressió,L'Internazionale. Amb sa companya Fernanda Bonivento,
impulsà nombrosos
actes commemoratius a Ancona, com ara l'aniversari de la«Setmana Roja» (1964 i
1996) o el cinquantè aniversari de la mort de Malatesta
(1982). Luciano
Farinelli va morir el 24 de juny de 1995 a Arcevia (Ancona, Marques,
Itàlia) i,
com a amic íntim de Giuseppe Pinelli, els seus arxius --que
inclou el del
periòdicL'Internazionale--
van ser donats al «Centre
d'Estudis Llibertaris - Arxiu Pinelli» de Milà.
Defuncions
- Maurice Bonneff:El 24 de setembre de 1914 desapareix al front de Mouilly (Lorena, França), durant la Gran Guerra, l'escriptor proletari Maurice Bonneff. Havia nascut el 28 de desembre de 1884 a Gray (Franc Comtat, Arpitània). Amb son germà Léon (1882-1914), van ser dos dels grans escriptors proletaris francesos del segle XX. Léon va arribar a París a començaments de 1898, sol, per treballar amb un cosí editor; Maurice ho va fer en 1900, amb sa família, per ajudar son germà. Encara que tenien el certificat d'estudis primaris, van ser autodidactes. Per suggeriment de Lucien Descaves, van fer minucioses investigacions documentals en els medis obrers. La primera en va ser Les métiers qui tuent (1905); després vindria La vie tragique des travailleurs: enquêtes sur la conditionéconomique et morale des ouvriers et ouvrieres d'industria (1908), La classe ouvrière (1910-1911) --monografia publicada en diversos toms consagrada a diferents oficis (teixidors, treballadors del foc i del ferro, treballadors a domicili, escuraclavegueres, ferroviaris, forners, terrissaires, etc.)-- i Marchads de folie (1913). Maurice va publicar tot sol Didier, homme du peuple (1914) i Léon Le soldat-phénomène: monologue militaire (1906) i, pòstumament, l'obra que ha tingut mésèxit, Aubervilliers (1922, 1949, 1981 i 2000), una novel·la crònica escrita en 1912 sobre aquesta població del nord-est de París. Els germans Bonneff van publicar nombrosos reportatges de temàtica social en diversos periòdics d'esquerra, com ara La Guerre Sociale,La Vie Ouvrière,La Bataille, L'Humanité, etc. Léon Bonneff va morir el 29 de desembre de 1914 a Toul (Lorena, França), arran d'una ferida rebuda al front de Flirey. Ambdós germans es troben inscrits al Panteó de París («Escriptors morts al camp de l'honor»).
***
- José Villaverde
Velo: El 24 de
setembre de 1936 és assassinat a Oseiro (Arteixo, La
Corunya, Galícia)
el destacat anarquista i anarcosindicalista José Villaverde
Velo, conegut com Pepe Papeles.
Havia nascut el 12
de juliol de 1894 a Santiago de Compostel·la (La Corunya,
Galícia). Quan tenia
15 anys entrà a treballar com a tallista en un taller
d'imatges religioses. Més
tard fou un dels organitzadors de la Federació Local de
Societats Obreres de
Santiago en representació Sociedad de Fusters i Ebenistes,
organitzacions de
les qual va ser nomenat president en 1915. L'agost de 1917
dirigí amb José Pasín
la vaga insurreccional d'aquell any a Santiago, fets pels quals
ambdós van ser
empresonats al castell de Santo Antón de la Corunya. En 1918
s'instal·là a
Vigo, on va fer amistat amb Ricardo Mella. Membre de la
Confederació Nacional
del Treball (CNT), assistí al II Congrés de la
CNT (Congrés de la Comèdia),
celebrat entre el 10 i el 18 de desembre de 1919 a Madrid. Com que el
Sindicat
de Fusters de Vigo estava federat a la Unió General de
Treballadors (UGT), el
juny de 1920 participà en el congrés d'aquest
sindicat socialista, on defensà
la unió entre la CNT i la UGT. El novembre d'aquest 1920 va
ser nomenat
secretari de la Federació de la UGT de Vigo i
participà en la fundació de
l'Ateneu Sindicalista. El juny de 1921 assistí a
Gijón al I Congrés Nacional
del Transport de la CNT. Des de 1922 fou un dels fundadors i redactors
del
periòdic ¡Despertad!,
i membre del
grup anarquista del mateix nom, amb Severino Estévez i
Eduardo Collado. El juny
de 1923 participà en el Congrés de la CNT de
Gijón. Destacà sobretot en la CNT
de Vigo, ciutat on treballava com a mestre d'aixa, i destacà
com a orador en
multitud de conferències i de mítings. Durant la
dictadura de Primo de Rivera
patí presó. En 1925, des de Vigo,
envià ajuda econòmica als presos a
través de La Revista Blanca.
Aquest mateix any va
ser present en la reunió constituent de la
Federació Marítima del Litoral
Gallec (Federació Regional Marítima), celebrada a
Santiago, en representació de
Vigo i de Bouzas; en aquesta reunió
s'acordà pagar-li un sou perquè
dirigís el periòdic El
Despertar Marítimo. En 1926 s'encarregà
de l'edició de les obres
de Ricardo Mella. En 1928 encapçalà ¡Despertad!
de Vigo quan el periòdic català Solidaridad
Obrera fou suspès. En aquesta època va
fer de portaveu del grup«Solidaridad», que encapçalavaÁngel Pestaña i Joan Peiró, en els
seus
enfrontaments amb la Federació Anarquista Ibèrica
(FAI). Assistí al Ple
Nacional de Regionals de Mataró, on es decidí fer
costat el complot de 1929 de
José Sánchez Guerra contra la dictadura de Primo
de Rivera. En 1930 epilogà el
llibre de Joan Peiró Ideas sobre
sindicalismo y anarquismo. El setembre d'aquell any
representà el Sindicat
de Botellers de Vigo en el Ple Regional de la Corunya. També
en 1930 va fer
diversos mítings (Ferrol, Vigo, Marín, etc.) i
dirigí la reapareguda Solidaridad
Obrera de la Corunya. Entre
l'11 i el 17 de juny de 1931 representà diversos sindicats
(Betanzos, Marín,
Vigo, Villagarcía i la Corunya) en el III Congrés
Nacional de Sindicats de la
CNT i en el Plens Regionals de desembre de 1931 i d'abril i d'agost de
1932,
com a delegat per Galícia i Astúries. A partir de
1931 residí en la Corunya. En
1932, amb el patró de pesca Manuel Montes,
participà en el Congrés d'Armadors
de Vaixells Pesquers celebrat a Madrid i fou un dels creadors del la
Federació
Nacional de la Indústria Pesquera (FNIP), dirigint el seuòrgan d'expressió Mar y
Tierra. En el Ple de Villagarcía
de 1931 va ser elegit secretari de la Confederació Regional
Galaica (CRG) de la
CNT, càrrec que abandonà el desembre de 1932 per
pressions de la FAI, que
l'acusà d'ocupar massa sovint càrrecs remunerats–durant la seva gestió la CRG
passà de 13.000 a 33.000 afiliats. Encara que mantenia tesis
acostades al
sector trentista i era molt amic
d'Ángel Pestaña, el gener de 1933 es
mostrà contrari a modificar les tàctiques
confederals. En 1933 publicà el fullet Pro
seis horas, text d'un míting amb Mauro Bajatierra
i Orobón Fernández.
L'abril de 1934 va ser nomenat gerent-administrador del Sindicat del
Transport.
En aquesta època es mostrà favorable a
l'Aliança Obrera. En 1935 va ser
novament elegit secretari de la CRG de la CNT, però no
acceptà el càrrec.
D'antuvi pogué fugir de la repressió
desencadenada arran del cop feixista de
juliol de 1936, però el 4 d'agost de 1936 va ser detingut
pels rebels quan es
reincorporava a la seva feina a la nova estació
ferroviària de la
Corunya-Santiago. El setembre d'aquell any se li va proposar
l'organització
dels sindicats feixistes (Central Obrera Nacional-Sindicalista) i la
negativa
implicà la seva sentència de mort. Trobem textos
seus en La Calle, CNT,El Combate Sindicalista, Crisol, Mañana,Mar y Tierra, Sindicalismo,Solidaridad Obrera, La
Tierra,
etc. José Villaverde Velo va ser afusellat el 24 de setembre
de 1936 a Oseiro
(Arteixo, La Corunya, Galícia) i el seu cos, amb el cap
destrossat, aparegué
l'endemà a la platja de Sabón de la Corunya. El
seu important fons documental,
bibliogràfic i hemerogràfic, amagat en una maleta
i conservat per sa família
durant la dictadura franquista, va ser cedit el 29 de juny de 2011 a la
Real
Acadèmia Gallega (RAG) i el projecte
d'investigació històrica interuniversitari«Nomes e Voces» s'encarrega de digitalitzar-lo. A
la Corunya existeix un carrer
amb el seu nom.
José
Villaverde Velo (1894-1936)
***
- Miguel Campuzano García:El 24 de setembre de 1964 mor a Caracas (Veneçuela) el mestre i periodista anarquista Miguel Campuzano García. Havia nascut el 19 de setembre de 1894 a Valladolid (Castella, Espanya). Va fer estudis a la seva ciutat natal i abans de fer els 18 anys aconseguí un títol que l'habilità per exercir l'ensenyament. En 1913 va obrir una escola a Valladolid («La Ilustración»), tancada un any després davant l'oposició clerical, fet pel qual va abandonar la ciutat. Durant els deu anys següents exercí l'ensenyament arreu l'Estat, alhora que prenia consciència dels problemes socials. En 1923 va treballar amb Gaston Leval a l'Escola Racionalista de Vigo (Galícia) i l'any següent, ja completament partidari de les idees anarquistes, s'encarregarà de portar l'Escola Racionalista de la Institució Horaciana de Cultura de Sant Feliu de Guíxols (Baix Empordà, Catalunya). En 1929 regentarà l'escola racionalista «El Cabanyal» a València, convertit en abanderat de les innovacions pedagògiques llibertàries, perseguides sempre --fou detingut com a «anarquista perillós». En aquesta època va rebutjar els oferiments de la reaccionària Unión Patriótica que volgué enrolar-lo en els seus quadres pedagògics. Després d'un temps a França, en 1930 vivia a Arcos de Jalón. Durant el període republicà va dirigir l'«Escola Ateneu» de Mataró, fundada pel Sindicat del Vidre de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i per Joan Peiró, en el portaveu de la qual (Albada) col·laborà amb articles didàctics i pedagògics. Amb la derrota de 1939 es va exiliar a França i a Banyuls de la Marenda va encarregar-se d'una colònia infantil. En 1940 es va traslladar a Santo Domingo, on va col·laborar en Democracia. En 1943 es va instal·lar a Caracas (Veneçuela) i després de recuperar-se d'una crisi de paludisme que gairebé el porta a la tomba, comença una nova etapa vital fonamentada en el periodisme professional: redactor d'El País (1943-1948) i d'Últimas Noticias (1948-1958). Després participarà en la fundació de La República, on treballarà fins a la seva mort. A Veneçuela va participar activament en el món llibertari i en 1946 es mostrà favorable a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de l'Interior i va fer costat la Subdelegació de la CNT veneçolana. En 1963 li va ser concedit el Premi Nacional de Periodisme pel Ministeri d'Educació Pública de Veneçuela i també es va crear una biblioteca amb el seu nom. Fent servir diversos pseudònims (Luz de Castilla, Araceli, Fernando Martorell, Fermín Pinardell,Modesto Educador, Amador de la Paz, etc.), va escriure en nombroses publicacions llibertàries i afins, com ara Acción y Cultura, Acción Social Obrera, Albada, Butlletí de la Societat Ateneu Popular de Mataró, CNT, Cultura Ferroviaria, Llibertat, El Luchador, El Pueblo, La Revista Blanca, Solidaridad, Solidaridad Obrera, La Tierra, Voluntad, etc. És autor de l'obreta, publicada en «La Novela Ideal» de l'editorial barcelonesa de «La Revista Blanca», Armonía (1927). Sa companya fou Harmonia Dalmau, filla d'anarquistes, i la parella va tenir dos fills, Artorix i Acracia.
Actualització:
24-09-13