Quantcast
Channel: Bloc de BalearWeb
Viewing all articles
Browse latest Browse all 12422

Sa Pobla i la literatura mallorquina (II) - El betlem i el cavallet de cartró

0
0

Sa Pobla i la literatura mallorquina (II) - El betlem i el cavallet de cartró -


Dins una capsa de llauna que abans havia servit per a guardar les gal·letes d’Inca, hi tenia els meus cromos, ben acolorits, amb animals salvatges, la història de les races humanes, els futbolistes del moment... Aquelles meravelles que em descobrien l’existència d´una fauna desconeguda i misteriosa, de continents amb homes i dones que vivien nus, a la selva, de rostres estranys, amb plomes al cap i llances i arcs amb fletxes. Un món ple de cocodrils i elefants, serps verinoses i lleons salvatges pasturant per les grans planures africanes. Cromos que eren amagats en l’alumini que envoltava les xocolatines que la mare em comprava alguna vegada per a berenar. Un luxe, comprar xocolata a la botiga del costat! Sovint el nostre berenar de l´horabaixa no consistia en res més que un bocí de pa amb oli i una mica de sucre. Però quin plaer, el pa amb oli i sucre després d’haver estat hores jugant i la fam, insaciable, et rosega el ventre i et menjaries qualsevol cosa! No era cada dia, que podíem anar a comprar una pastilla de xocolata amb cromos a dintre! Per això cada dibuix que sortia de l’estoig de paper d’alumini era més preciós, talment una joia introbable, la porta a tots els misteris, com una entrada que ens permetia viatjar en canoa a peu pels fabulosos mons de la jungla i les altes muntanyes curulles de neu, els grans deserts africans o, girant el full de l'àlbum, visitar les grans piràmides, caminar dalt de la Gran Murada de la Xina i, com si llegíssim una novel·la de Jules Verne, pujar al coet que ens faria anar a la Lluna, davallar a les profunditats de la Terra. (Miquel López Crespí)


Si avanç per les fondàries del record; si, a poc a poc, com una persona que camina a les palpentes per una via desconeguda, prov de retrobar l’atmosfera d’aquells anys llunyans, amb el pare pintant tranquil·lament sota l’emparrat, al porxo de casa, distinguesc la padrina cosint en el menjador amb el moix fent voltes, jugant amb els rodets de llana. És quan de sobte, de forma inesperada, regressen, com si venguessin d´un país molt llunyà, totes les meves joguines d’infant.

Viatjar cap a indrets exòtics amb el trenet de fusta que em va fer l’oncle Josep, ja que nosaltres que no teníem prou diners per a comprar-ne un de ferro, com els que venien a les adrogueries de la plaça i que només tenien els fills del metge i d’algun pagès ric. És el moment exacte en el qual una boira espessa em cau al damunt i, sense que pugui fer-hi res, em sent transportat a un univers ple de músiques desaparegudes, gests que el temps ha esborrat, rostres que foren el meu paisatge estimat quan el món no anava gaire més enllà de la veu dels pares o dels padrins cridant-me per a anar a dinar o enviar-me a comprar pa al forn. Els records em porten a la plaça, quan era una festa anar a veure els capgrossos que ballaven per Sant Antoni, fent-nos sentir, per unes hores, habitants d´un país d´encanteri on tot era possible.

Flaire de murta pels carrers i ressò de xeremies i flabiols.

Des d´una infinita distància veig que em donen unes pessetes per a comprar-me una baldufa, una pilota de goma o les casetes i pastorets de fang que per Nadal posarem damunt la taula, amb els reis d’Orient, les gallines i les ànneres, els molins i l’estrella feta amb el paper d’alumini que envoltava les xocolates.

El pare i l’oncle, que no anaven mai a missa fora de cas de mort d´un amic o un veïnat, s´ho miraven feliços, contemplant la infinita capacitat per a la fantasia de la infància, capaç de convertir una faula religiosa en un joc ple de vida, en un món inabastable on no se sabia ben bé si el ninet de la cova era un déu reencarnat o simplement un infant com tants d’altres, perseguit pel poder de Roma, amagant-se com s’havien hagut d’amagar tants d’amics del pare en acabar la guerra.

O potser era això precisament el que m’interessava del Betlem: que fos un indret on jo podia salvar una família perseguida pels poderosos.

De les converses a la vora del foc, dels xiuxiuejos de la postguerra, havia intuït que el pare havia sofert les persecucions dels que comandaven, dels soldats. Era la història de Josep i Maria que el sacerdot ens explicava els diumenges a la congregació: una família perseguida per l’emperador de Roma, per soldats amb cascos i espasa, com els de les processons de setmana santa, amb els “passos” que ens mostraven com era crucificat el Crist.

L’infantó de la cova: un nin sense casa i a mercè dels soldats. Una família sense llar, en mans dels poderosos. El Betlem era, doncs, un joc que em permetia bastir un refugi protector envoltant aquell ninet acabat de néixer, que podia morir de fred i de fam si nosaltres no li bastíem una llar adient, amb gent que li anàs a portar menjar, queviures, amor, per tal d’esperar l’arribada d´un nou temps.

Nadal no tenia cap altre significat especial per a nosaltres. Un temps de descans, quan la feina al taller i als horts minvava i jo podia anar a cercar les capses de les golfes on cada any, després de reis, guardava les figuretes del Betlem. Nadal eren aquests dies de joia, quan més joguines hi havia a la casa i podria romandre, sense deures ni obligacions escolars, per les grans sales silencioses, senyor de tots els racons, rei de les cambres tancades des de la mort dels redepadrins. Eren els moments més estimats, quan no havia de marxar, diluviàs o fes sol, a sentir les avorrides lliçons del mestre. Una època mitificada a mesura que van passant els anys i que torna, a la memòria, esplendent, fent retrocedir amb la seva lluminositat, les onades de boira del present. Com una pel·lícula en blanc i negre de les que anàvem a veure a Can Guixa o Can Pelut, els cines del poble. Igual que un antic documental, restaurat per eficients enginyers del muntatge i que fan tornar els amics des de les més llunyanes fondàries del temps. Uns amics amb els quals ens entreteníem a muntar el Betlem i, mentre uns ajudaven a col·locar pastors i reis, patges i ramat, casetes i molins, els altres, amb l’herba que havíem anat a cercar, preparaven aquells prats de verdet que lluïen uns dies amb tota la seva esplendor.

L’oncle Josep, que en la guerra havia estat el responsable de transmissions de la XXII Brigada Mixta de l’Exèrcit Popular de la República, el combatent que havia tengut a les mans metralladores soviètiques i txeques, les bombes de mà que serviren per a provar d’aturar l’avanç de l’enemic a tants fronts de batalla, ara ens ajudava a millorar el Betlem.

Més d´una vegada, el pare, tornant de la feina del taller, va trobar l’oncle, rodejat de tots els infants del carrer, feinejant amb les figuretes, col·locant com pertocava les veles dels molins, posant els ponts, provant de bastir aquell món esponerós que, amb la nostra desfermada imaginació, imaginàvem viu, en plena acció, amb els pagesos llaurant la terra i els animals, ovelles i endiots, cans i gallines, anant amunt i avall talment fos el món vivent del poble.

El pare, una mica sorneguer, s’aturava per uns moments davant l’exèrcit de figueretes de fang i casetes de suro i li deia, sense poder contenir les rialles: “Si et veiessin ara els companys de la guerra, el comissari Santiago Rojas! Ningú no ho podria creure, tots aquells que et veieren entrar a Terol, amb les primeres unitats de les tropes republicanes, al capdavant de la XXII Brigada, que amb el temps restaries agenollat davant un Betlem de joguina, ajudant els infants a col·locar en el seu lloc Josep i Maria! Qui ho hauria de dir!”.

L’oncle el mirava de reüll i feia gest de voler contestar. Però mai no li responia. Sabia ben bé que era una més de les bromes acostumades del pare. Sense parar esment a les paraules que li havia dit, l´oncle feinejava construint el petit rieró de ciment, pintant després de color de terra les voreres per a fer-lo avinent amb tot el nostre muntatge. Al davall de la taula, ben amagat rere la roba que cobria tot l’espai existent entre les quatre potes, un gran poal d’alumini recollia l’aigua que circulava davall els ponts regant l’imaginari prat. Una canonada invisible, dissimulada rere les muntanyes de cartró, proporcionava aquella sensació de sorprenent realitat que ens tenia fascinats. Més endavant, emprant piles i bombetes molt petites, arribàrem a il·luminar la cova de l’infant perseguit, les casetes dels pagesos, el molí d’aigua, que tenia unes pales mogudes per l’aigua instal·la per l’oncle.

Què més podíem demanar els al·lots d’aquella època que fa tant de temps que s'esmunyí, fonedissa com la gebrada del matí davant els primers raigs de sol? La riquesa d´un infant sovint no anava més enllà de la pilota de drap, la baldufa amb què jugàvem pels nostres carrers sense asfaltar, el cavallet de cartró que, un any que obtenguérem molt bones notes, ens portaren els reis d’Orient.

El cavallet de cartró que un ruixat va fer malbé!

Els ulls se m’entelen en recordar-lo!

L’havia deixat enmig del pati i quan aquella nit començà la tempesta ningú no es recordà d’anar a cercar-lo. Encara sent damunt les galtes, davallant fins als llavis, la saladina de les llàgrimes rajant sense aturar fins que l´oncle, en veure’m tan amoïnat, començà a fer-ne un de fusta amb la llenya d´un tronc que teníem al llenyer i les fustes de quatre caixons de material del taller del pare. Un cavallet amb rodes que em durà molts d’anys i que fins i tot m’acompanyava cada dia, quan anava a dormir, situat al racó de la cambra, vora les joguines més estimades: l’avió que em regalà la padrina quan vaig fer els set anys, el joc de fustes de coloraines per a bastir edificis sorprenents, palaus, cases i ponts damunt rius imaginaris.

Un cavallet amb el qual volien jugar els amics del carrer de la Muntanya. Record que no sabien què fer ni què donar-me per aconseguir que els hi deixàs jugar.

Les riqueses de la infantesa!

Dins una capsa de llauna que abans havia servit per a guardar les gal·letes d’Inca, hi tenia els meus cromos, ben acolorits, amb animals salvatges, la història de les races humanes, els futbolistes del moment... Aquelles meravelles que em descobrien l’existència d´una fauna desconeguda i misteriosa, de continents amb homes i dones que vivien nus, a la selva, de rostres estranys, amb plomes al cap i llances i arcs amb fletxes. Un món ple de cocodrils i elefants, serps verinoses i lleons salvatges pasturant per les grans planures africanes. Cromos que eren amagats en l’alumini que envoltava les xocolatines que la mare em comprava alguna vegada per a berenar. Un luxe, comprar xocolata a la botiga del costat! Sovint el nostre berenar de l´horabaixa no consistia en res més que un bocí de pa amb oli i una mica de sucre. Però quin plaer, el pa amb oli i sucre després d’haver estat hores jugant i la fam, insaciable, et rosega el ventre i et menjaries qualsevol cosa! No era cada dia, que podíem anar a comprar una pastilla de xocolata amb cromos a dintre! Per això cada dibuix que sortia de l’estoig de paper d’alumini era més preciós, talment una joia introbable, la porta a tots els misteris, com una entrada que ens permetia viatjar en canoa a peu pels fabulosos mons de la jungla i les altes muntanyes curulles de neu, els grans deserts africans o, girant el full de l'àlbum, visitar les grans piràmides, caminar dalt de la Gran Murada de la Xina i, com si llegíssim una novel·la de Jules Verne, pujar al coet que ens faria anar a la Lluna, davallar a les profunditats de la Terra.

No hi havia cap misteri, cap possible viatge que no hi fos dins la capsa dels tresors.

Els cromos i la baldufa espanyada que algú em fa fer malbé jugant al carrer. Les bolles de fang i de cristall amb les quals jugàvem, posseïts per la dèria de guanyar-ne una més, cada vegada que aconseguíem vèncer els amics en el joc. I les copinyes que havíem portat de la platja el darrer diumenge d´un estiu pretèrit que s´ha fet fonedís amb el pas dels anys. Tot plegat, al costat dels bocins de llapis de coloraines i tres o quatre soldadets de plom que, dissimuladament, havia robat de l´esplendorós i invencible exèrcit del meu millor amic. Després, no sé ni com ni el perquè, tot desaparegué de sobte. Inexplicablement, sense adonar-nos del que s’esdevenia, s’esfondraven les coartades tan difícilment bastides. I és avui, no sé encara els motius, mentre anava mirant les fotografies antigues, les cartes esgrogueïdes dels pares i els oncles, que tot ha retornat a la memòria. Però el corc implacable dels anys tot fa irreconeixible.

Com cercar a les palpentes un món enfonsat sota les aigües.

Dimonis sortits de l´interior dels foguerons de sa Pobla ens persegueixen pels carrers i riuen de les exaltades il·lusions de la joventut. És la nuesa gèlida del temps anunciant ja el final bategar del pols, la solemnial victòria dels déus perversos. Grinyolen les frontisses rovellades de les cases ensorrades pel temps. Ara només habitam els somnis plens dels fantasmes del passat.

Com si volgués aturar l’arribada del vendaval, la inundació que farà malbé els sementers acabats de sembrar, contempl munió d´imatges fugisseres en la fondària dels espills. Els estius eren per a jugar al carrer. Sense deures ni obligacions de cap casta, senyors del món inabastable de sa marjal que era al costat de casa, tot el que abastaven els nostres ulls ens semblava nostre i res no ens amoïnava. Molins i sementers, els jardins de l’Escola Graduada, els carrers solitaris, la plaça buida a l’hora de la migdiada... Fins i tot ens atrevíem a anar a jugar al futbol davant el portal del cementiri per fer veure a les al·lotes que nosaltres érem uns valents i res no ens atemoria: talment els heroics soldats de la cavalleria nord-americana que s’enfrontaven als eixams d’indis que atacaven les caravanes en les pel·lícules que vèiem els diumenges a l’horabaixa. Mítics éssers de pel·lícula hol·livudenca que nosaltres, amb pistoles de joguina, imitam, fent front a l’exèrcit d´indis que, amb plomes de les gallines de casa posades al cap, ens persegueixen, talment els sioux dels films, envoltant, cridaners, els fortins, les quatre cadires de bova agafades de la cuina, des d´on resistim l´endemesa enemiga.

Però en els plujosos dies d’hivern no hi havia al·lots jugant al carrer.

Al camp, en ploure, els pagesos es posaven un sac a l’esquena i es refugiaven a la caseta de l’hort esperant que passàs el ruixat. Més tard, agafaven el carro i els ormejos i, com cada dia d’ençà feia generacions i generacions, tornaven a casa, pausadament, amb el cansament d’aquells que fan feina de sol a sol.

La mare havia estat feinejant per la casa, anant a la botiga amb la plagueta del racionament a veure el què hi havia aquell dia. La padrina cosia o planxava roba a un racó del menjador. Per a mi era un misteri veure aquells preparatius tan complicats. Les planxes encara anaven amb carbó i primer havies d’encendre el fogó, aconseguir una bona quantitat de caliu per a introduir-lo posteriorment en una d’aquelles estranyes màquines, altes, de ferro negre, que s’obrien i es tancaven com si fossin un petit forn.

El pare i l’oncle treballaven en el taller, prop de la plaça del Mercat.

Aquella plaça era l’indret on cada diumenge els pagesos dels pobles dels voltants portaven els animals per a vendre o comprar. Mentre la mare i l'àvia feinejaven a casa, jo feia com qui estudiava a una tauleta que m’havien col·locat a un racó del menjador. El pare i l’oncle tocaven el timbre de la bicicleta just quan eren a la cantonada més propera. Era el senyal acostumat perquè la mare posàs l’arròs al brou o començàs a fregir els pebres i patates del tumbet. En aquell moment, en sentir el timbre de la bicicleta, la padrina començava a plegar la roba que havia estès damunt la taula, alhora que jo tenia l’excusa adient per a deixar els quaderns i llibres del col·legi. Aleshores sortia, apressat, a esperar-los, perquè sabia que, si no és que hi havia hagut un terrabastall, em portarien alguns caramels comprats expressament, ara ho veig ben bé, per copsar el posat d´alegria del meu rostre. És ara que ho entenc a la perfecció: el fill, el nebot, era la força tel·lúrica que els ajudava a sobreviure, a vèncer l’absurd de la postguerra, les humiliacions de la derrota.

No sé per quines estranyes circumstancies serv, tan presents en la memòria, el record dels hiverns de postguerra. Com si els moments viscuts aleshores s´haguessin esdevengut ara mateix. Tot plegat és com si tornàs a veure una pel·lícula filmada a càmera lenta. El pare i l’oncle que s’asseuen a sopar. La fosca que arriba a poc a poc, espitjada pels núvols negres que van ocupant l’ample espai del pla procedents de la serralada. La padrina que para taula. El soroll conegut dels plats de terrissa quan els poses un damunt l’altre, abans d’abocar-hi la sopa. La flaire fumejant de l’escudella. El rostre de la mare, satisfeta de veure tornar l´home i el cunyat, de sentir la família sana i estàlvia al costat. El meu moix de pèl blanc i negre que ensuma el menjar i que s’apropa a fregar-me les cames per a rebre un poc de recapte: un bocí de formatge, un tros de pa, les espines de les sardines que la mare preparava damunt les esgraelles, aprofitant el caliu de llenya de pi o d´olivera.

Sense adonar-nos-en s’havien fet prop de les deu de la nit. Era el moment del “parte” que, l’oncle es disposava a sentir abans de passar a escoltar Radio París o Radio España Independiente, la veu del PCE que emetia des de Bucarest.

Sovint el pare no podia deixar d’anar la broma i en sentir la veu, molt fluixeta no fos cosa la sentissin els veïnats, de Pasionaria o Santiago Carrillo predicant des de la distància i el llarg exili, deia, fent una mitja rieta amb els llavis: “Sempre estàs amb el mateix, els teus estimats comunistes que viuen tan bé a Moscou o París. És com si encara els sentís. Nosaltres érem enmig del fang, a les trinxeres, plens de puces, morts de fam, i compareixen amb els seus llustrosos uniformes, alguns coberts de cuiro de dalt a baix mentre nosaltres només teníem una manta vella i bruta per a cobrir-nos. I a vegades ni això! Davallaven, o és que no te’n recordes?, dels cotxes oficials i pujant damunt d´un camió sinó hi havia trets en el front, començaven a predicar, talment el sacerdot fa un sermó des de la trona, parlant de la nostra lluita heroica, dels sacrificis fets en la guerra, de la missió històrica de la classe obrera. I, invariablement, alçant el puny, eixugant-se la suor amb un mocador, acabaven parlant de com els herois morts en combat sempre seríem recordats per les generacions del dia de demà. Al cap de poca estona, després de deixar-se retratar al costat d´una metralladora, donant la mà a algun ferit, fugien tan aviat com havien vengut, deixant endarrere la pols del cotxe si era per l’estiu, solcs enmig del fang si era a l’hivern”.

I sorneguer, tan sols per emprenyar l’oncle, afegia: “Mira com ells es varen salvar mentre que a nosaltres ens deixaven a les trinxeres, en mans dels casadistes i els franquistes. Ho varen tenir ben fàcil amb els avions que Hidalgo de Cisneros tenia preparats a Alacant i Albacete. Tots volant, cap al nord d’Àfrica, vers l’exili de privilegiats a París o qualsevol ciutat del món, mentre els escamots d’execució treballaven de valent a tots els pobles i ciutats que havien caigut en poder dels feixistes. I ahora, a las montañas –digué Dolores Ibarruri a les unitats especials que havien anat a acomiadar els dirigents comunistes que marxaven a l´exili. A continuar la lucha conta el fascismo. El Partido no os olvidará”.

Record l’oncle movent les manetes de sintonia de la ràdio, cercant alguna emissora estrangera que el fornís d´una informació més fidedigna que la que proporcionava Radio Nacional de España.

De cop i volta, sense voler aprofundir en el debat, no era encara el moment, l’oncle, com si parlàs per a ell mateix, contestava al pare, pausadament, sense gens d´agror en la resposta: “No parlis només de Casado, de Besteiro i tot els altres traïdors de la Junta de Defensa, aquells venuts que ens lliuraren fermats de peus i mans a Franco. O no recordes el teu estimat Cipriano Mera, el famós anarquista, el gran líder obrer de les vagues de la construcció en temps de la República? O no va ser un dels membres més actius de la Junta a l’hora de matar comunistes, d’empresonar-los per a lliurar-nos als feixistes! Vaja, el comunisme llibertari dels teus amics! O es pensava que també el condecorarien a Burgos, que els deixarien els graus obtinguts en l’exèrcit de la República?”.

Però el pare ja no l’escolta. El veig ajudant a rentar els plats a la mare. No era el moment adequat per al debat. Record que sempre m’estranyà veure’l ajudant la mare en la cuina. No record cap altre pare dels amics fregant els plats. Mai no ho havia vist a casa dels amics. Per això no ho vaig explicar mai a ningú de la colla. Haurien imaginat que el pare no era un home com els altres

No sempre es podien sentir les notícies. De sobte, quan menys ho esperàvem, s’esdevenien inesperats talls d’electricitat. La casa enfosquia, es poblava d’ombres i de misteriosos fantasmes. Era el moment què la padrina anava a cercar les espelmes i els llums d’oli que teníem penjants a la vora de la foganya. Sense llum elèctrica, cambres i passadissos esdevenien indrets màgics, poblats de gnoms i de bruixes, dimonis i fades. El meu moix, que fins aquell moment havia anat amunt i avall, entre les cames de la gent, cercant recapte, ara s’apropava al foc, com si volgués salvar-se d´alguna bèstia invisible que el volgués atacar. L’atemorien les nostres ombres gegantines reflectides en la calç blanca de les parets. Miolava, com si plorinyàs, aviciat per anys de carícies damunt l’espinada. Només es calmava si el posava damunt de les meves cames i l’acaronava com si fos un infant petit.


Els crepuscles més pàl·lids (Lleonard Muntaner Editor), Premi de Narrativa Alexandre Ballester



Viewing all articles
Browse latest Browse all 12422

Latest Images