Pàgines del meu dietari (XXI) – El canibalisme aplicat a les Lletres

Pàgines del meu dietari (XXI) – El canibalisme aplicat a les Lletres – Problemes dels escriptors mallorquins

El que més indigna Pradial, a la gent honrada que, per estranyes circumstàncies, encara no ha estat depurada de la càtedra, és la palesa manca de sensibilitat de l'exèrcit d'arribistes que tot ho acapara. Una brutal ignorància, el menyspreu que senten per la història, pels aspectes progressius de la nostra literatura, pels grans escriptors de la terra, per la poesia... Un dia -no fa gaire- el màxim responsable de la universitat, borratxo, bavejant, tacant amb el seus vòmits les catifes perses que compra a càrrec del pressupost, manà collocar davant el despatx un munt de novelles, els darrers poemaris editats arreu dels Països Catalans, i s'hi compixà, enmig de les rialles dels sequaços, la colla d'ignorants que li serveixen de cort. (Miquel López Crespí)

En arribar a l'explanada de la universitat, els escriptors en nòmina en qualsevol dels departaments ja ens miraven amb mal ull. Segur -els ho llegies en el rostre- que pensaven què hi fèiem allà els autodidactes. Acadèmics i no acadèmics, vet aquí una altra de les divisions en aquest infectat món d'hipocresies i enveges sense fi. "El canibalisme aplicat a les lletres" podria ser el títol d'un treball fi de carrera; o "La mentida com a arma de combat". S'haurien de desmitificar definitivament les falses relacions entre escriptors.

Els veig de lluny, els "amics" del Club. Ens trobam una vegada a l'any (quan hi ha junta!). Rialles, somriures de compromís. Raonen: "Sort que solament els hem d'aguantar el temps del dinar. Després, quan el conseller marxi, ja no els tornarem a veure mai més". Ens menteixen, cínics: "Hauríem d'organitzar algun cicle de conferències: 'La generació dels setanta i el compromís amb el poble'. No vos deixau veure. Com si no volguéssiu saber res de la Universitat!". Quin cinisme! Tan sols viuen per a conspirar, per a malparlar contínuament dels autors que no formam part del claustre de professors. "La plebs!", xerriquen, menjant porcella en el menjador universitari. "Mestres d'escola, oficinistes, empleats de banca... botiguers! I així i tot volen ser escriptors! Quina bogeria!", diuen, mentre el greix els regalima de la boca.

Hipocresia de la majoria de membres del Club Literari. En Guillem Pradial em saluda des de la distància. Un home sincer que no s'ha fet gaire amb l'exèrcit d'oportunistes que pullulen per classes i passadissos. Un home honrat, en Pradial. Per origen de classe, per les relacions del pare amb els caps de Falange, amb els Ribas, podria haver estat un més de la colla d'aprofitats que han renunciat a qualsevol idea de la joventut -justa rebellió contra la injustícia- per tal d'escalar quotes de poder en les institucions oficials. Ell ha fet un procés personal, autèntic, i ha assumit determinats valors de l'esquerra nacionalista. Hauria pogut anar rere el poder (econòmic, polític). No ho ha fet i això l'honora. La família Pradial tampoc no s'enriquí gaire ajudant al Movimiento. "Tontos útiles", que diria qualsevol aferrissat falangista. Egoisme absolut d'unes classes mitjanes atemorides pel triomf de la Revolució Soviètica, massa seduïdes per la cridòria de Mussolini (un exemple ben proper). Recentment m'explicava les brutors del rector i la seva dèria per jovenets o llicenciades amb delit de pujar d'escalafó. Cada qual és lliure de tenir les apetències sexuals que més l'omplin, sempre que no sigui amb menors d'edat. Però la degeneració del famós químic ha assolit -tothom ho sap- límits inimaginables. Deixa les reunions, el troben amagat dins dels serveis espiant els universitaris... No en parlem, si aquests eren rossos i d'ulls blaus!

El que més indigna Pradial, a la gent honrada que, per estranyes circumstàncies, encara no ha estat depurada de la càtedra, és la palesa manca de sensibilitat de l'exèrcit d'arribistes que tot ho acapara. Una brutal ignorància, el menyspreu que senten per la història, pels aspectes progressius de la nostra literatura, pels grans escriptors de la terra, per la poesia... Un dia -no fa gaire- el màxim responsable de la universitat, borratxo, bavejant, tacant amb el seus vòmits les catifes perses que compra a càrrec del pressupost, manà collocar davant el despatx un munt de novelles, els darrers poemaris editats arreu dels Països Catalans, i s'hi compixà, enmig de les rialles dels sequaços, la colla d'ignorants que li serveixen de cort.

Els bidells constitueixen un servei d'ordre particular. El protegeixen de les colles d'estudiants esquerrans que més d'una vegada -jugant-se els estudis- l'han volgut apallissar (li han descobert la dèria racista que el domina, l'odi a l'esquerrà que el fa tornar boig). Rabiós per l'actitud d'una joventut que no entén ("els maleïts marxistes que hauríem d'exterminar", remuga, enfollit, quan ulla banderes roges), ha anat accentuant el seu reaccionari dretanisme maldant per barrar el pas a qualsevol iniciativa progressista que surti de les aules. Vigila les actuacions tant dels professors -com en Pradial, el qual odia especialment- com de l'alumnat. Desesperat per aquesta resistència inesperada a les seves inconfessables apetències, un dia, en un dels nombrosos gestos de dictador manà retirar els llibres de marxisme de la biblioteca. L'excusa foren els pretesos "crims" del comunisme (es desespera en sentir parlar de Che Guevara o Ho Chi Minh). És així de grossa la seva ignorància històrica: no sap res de l'esforç bèllic dels soviètics per salvar el món del nazisme; mai no li ha importat saber res del moviment obrer; i, el més trist: es mostra orgullós de tan paleses mancances. Més d'un pare ha volgut denunciar-lo a les autoritats per degenerat, anar a la policia... Membres del claustre els fan desistir sota amenaça que el fill no podria acabar mai la carrera.

Alguns dels escriptors que fan la viu-viu pel claustre han arribat a assolir posicions de privilegi gràcies a haver-se especialitzat a portar-li jovenets al rector (aquell pudent personatge que els paga fent-los pujar d'escalafó o augmentant una mica la quantitat de doblers que cobraven). Alguns dels joves, una bona part de professores, acceptaven els suggeriments del màxim cap universitari. Uns, enganats; altres simplement perquè volien aprovar sense importar-los gens ni mica el preu -llur dignitat- que havien d'abonar per tenir penjat el títol en un hipotètic despatx professional. Misèria de la condició humana! Molt d'avanços tècnics -la conquesta de la Lluna, l'energia nuclear, la informàtica-; però en el fons, el cervell de les persones no va més enllà del d'un primitiu cap de tribu: lluir més plomes damunt el cap (medalles, títols...).

Hi veig també na Lluïsa Martí, mà dreta del rector, poetessa de tercera que ha bastit una certa fama mercès a les edicions universitàries; les indigestes colleccions literàries que paga la universitat i on només es publiquen amics del claustre, o aprenents d'escriptors que mai no posarien en perill -per simple comparança- les migrades qualitats literàries d'altres membres del Club. Quin editor -a no ser que ells mateixos es paguessin el llibre- s'hauria volgut ocupar mai de tan illegibles dèries? Sort del servei de publicacions, del vist i plau del rector... Vet aquí munió de carreres literàries bastides damunt el no res o -el més sovint- l'amiguisme més barroer.

El conseller ja ens espera al bar del restaurant. Envoltat d'eficients secretàries en minifaldilla i mitges obscures, ens rep amb una esterotipada i gèlida rialla oficial, pensant el que segueix (perquè no hi ha dubtes quant a la valoració que li mereix la literatura): "Vosaltres sou els desgraciats que us dedicau a la ploma? Vaja, quina 'tribu' més curiosa. En veig molts d'integrats, professors, catedràtics... Ara bé: els que no he pogut entendre mai són els autodidactes. A què treu cap dedicar-se a una afecció que no serveix per a res? Que sigui un entreteniment de cap de setmana, ho entenc; perfecte; no hi ha res a dir. Un pot dedicar-se a plantar lletugues a l'hortet, a colleccionar segells, a jugar a trens com els infants, a escriure una estona els diumenges... Fins aquí tot em sembla perfectament comprensible... Però voler fer-ne un ofici! No ho he entès mai".

Li ho llegesc en la mirada quan m'hi aprop a donar-li la mà. Na Lluïsa Martí ens presenta, obsequiosa, fent-se notar, amb una actitud que diu, sense necessitat de paraules: "No vos fixeu gaire en aquests quatre arreplegats; aquí qui compta som nosaltres, els de la universitat".

Si realment pensa això dels escriptors illencs... quina és aleshores l'explicació lògica de la convidada? En Miquel Oliver, el President del Club, que també ha vengut amb nosaltres, afirma que creu en la bona voluntat del conseller. És el mateix que deia n'Antoni Crespí. En el fons... què significa un ajut d'un parell de milions a la literatura? Qualsevol àpat d'anar per casa, la més mínima campanya de premsa, ja ho valen.

Ho comentava, venint cap aquí, en Biel Caimari.

-Crec tendreu sort i alguna cosa vos tocarà -edició d'un llibre, una beca... qui sap si un inesperat cicle de conferències. Pensau que si han de fer propaganda institucional als diaris ja val molt més.

La publicitat institucional! No hi pensava. És el preu que paguen els polítics per sortir en els diaris. Com més propaganda del Govern, conselleria o departament d'un ajuntament es paga a les empreses, més espais tenen els respectius responsables. Qui dóna guanys als diaris és qui surt; qui no té diners no existeix. Meravelles de la democràcia! Si el conseller concerta publicitat institucional, segur que el podem veure retratat cada dos per tres inaugurant biblioteques, promocionant la nostra cultura... Fins i tot -en èpoques concretes, quan "interessi"-, les seccions més importants poden estar dedicades a tan "històrica gestió". Una manera d'anar preparant les properes eleccions (amb anys d'avançada!). Així, quan s'obr la campanya electoral, els partits del poder, les organitzacions polítiques que manegen el pressupost públic, ja fa segles que estan en plena marxa. Els altres, els que no disposen d'aquests mitjans de promoció, solament hi participen per a fer el ximple, per a ajudar a donar una sensació de llibertat i normalitat als comicis.

-Heu d'aprendre a saber el valor real de les coses -em deia en Biel fa poc, just uns moments abans d'entrar a l'aparcament. Vosaltres, els escriptors, estau tan acostumats que ningú vos faci cas, a no rebre mai cap ajut institucional -a menys que sigueu dels acadèmics que tot el dia pidolen als despatxos oficials- que, en sentir la possibilitat d'un mínim patrocini (un milió o dos de pessetes), ja us imaginau que és una fortuna. Anau ben errats de comptes!

-Què vols dir? Explica't -li demanava jo.

En Biel no hi dubta ni un moment a l'hora d'aclarir-me la qüestió plantejada.

-Senzillíssim! Pensa, per exemple, en les Festes de Sant Sebastià. El dia de la revetlla actuen deu grups musicals. A part de la milionada que paguen a cada folklòrica espanyola, als grups de rock... tan sols el muntatge de cada cadafal on han d'actuar ja costa a l'ajuntament un milió o un milió i mig de pessetes... El vostre ajut a la creació d'un any! I això si us ho donen. Ja que, per ara, si no vaig errat, només hi ha la possibilitat de discutir-ho.

Exacte. Té raó en Biel. Tan sols ens han donat l'oportunitat de parlar-ne. I alguns creuen que el fet és un esdeveniment històric! Misèria damunt misèria i així pels segles dels segles.