Deixar passar l'estiu

Caces una conversa al vol. Ell li diu a ella que continua passant l’estiu. Li ho diu fluixet, amb paraules poc convençudes. Dolces i sintètiques. No escoltes res més de la conversa perquè camines però a la vegada convoques els mots. Apagues la ràdio. Escrius quan camines o camines quan escrius o totes dues coses. O cap. Passa l’estiu, li ha dit ell a ella. Hi ha estius que no arriben mai i altres estius que no passen mai, que queden aturats, que s’aferren als dits i no te’ls pots llevar de damunt. No és que no s’acabin, els estius, és que no passen encara que ja no siguin estiu. Són estius que embruten la pell i embussen el fil del pensament. Estius que provoquen rissagues i maregen la lluna. Estius que seuen a la plaça i no tenen ni l’esma per espantar-se les mosques i bavegen en un xubec infinit. Hi ha estius que són verí. Cactus. Borns. Estius manllevats que voldries tornar al seu propietari. Però el propietari ha mort. Qui és el remitent d’un estiu feréstec que no vol passar? Un estiu de fulles caduques i lletres esquerpes que no es vol morir. Un estiu ample, gruixut i aspre. Vescós. L’estiu etern que somniaves quan eres un infant. L’estiu que enterraries al soterrani. Però l’estiu que ell li ha dit a ella que continua passant no té final. Sempre serà estiu i serà llefiscós i vago i brètol. Té els genolls plens de nafres, l’estiu. I als peus hi té pues de voga-marí. És un estiu eixorc que no abonarà cap collita, aquest estiu que ell li diu a ella que deixa passar encara que sap que serà molt llarg i per això tu has apagat la música i has baixat al metro, on també és estiu, i t’has posat a escriure aquestes lletres. Quan arribis a casa les posaràs en net. Bona lletra. Cal·ligrafia dels estius escolars, de les classes de repàs. Dels estius que valien un curs. Dels estius que tenien futur i pa amb xocolata. I mosques. Però les espantaves. Les espantava el mateix estiu les mosques, d’una revalgada. Eren estius salats sense xubecs que passaven volant i et deixava amb la pell tirosa i les mans buides. Deixar passar l’estiu és morir una mica cada dia. És, secretament, esperar que no passi. És no haver comprovat què vindrà després de l’estiu. No saber si vindrà res després de l’estiu. Intuir que mai no vindrà res.