[31/07] «La Propaganda» - Setmana Tràgica - «Ruta Confederal» - Recco - Willette - Luz - Fochi - Mahé - Núñez Soler - Martín de la Haza - Muñoz Benítez - Sette - Cortiella - Simon - Trenc - Bianco

Anarcoefemèrides del 31 de juliol

Esdeveniments

- Surt La Propaganda: El 31 de juliol de 1881 surt a Vigo (Pontevedra, Galícia) el primer número del dominical La Propaganda. Revista semanal consagrada a la defensa e ilustración de la clase obrera. D'antuvi la seva tendència era republicanofederal, però gràcies al viratge polític i la radicalització del seu fundador i director, Ricardo Mella, passà a fer costat les tesis anarcocol·lectivistes de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE). A partir del número 29 (16 d'abril de 1882), o anterior, el seu subtítol serà «Semanario social defensor de la clase trabajadora» i més tard«Semanario social. Eco de la clase trabajadora». En un primer moment polemitzà amb Revista Social, però aviat passà a cooperar amb aquesta publicació anarquista. Els membres del consell de redacció eren els estudiants Ricardo Mella, Ángel Bernárdez, Federico Rodríguez i Joaquín Nogueira, i les reunions d'aquest consell es feien a la capelleria que el pare de Ricardo Mella tenia muntada a la Porta do Sol de Vigo. Entre les seves col·laboracions destaquen la secció«Misceláneas doctrinales», on Ricardo Mella polemitzà amb la premsa burgesa. Trobem textos de Serafín Álvarez, Bakunin, Ángel Bernárdez, V. Durán, Teófilo López, R. C. Micel i Eribaldo Pérez, entre d'altres. Les seves crítiques al servei militar, realitzades pels quintos que formaven el seu comitè de redacció, enmig de l'escàndol dels contingents i les redempcions en metàl·lic, va ser un dels puntals que van fer força popular aquest setmanari entre els cercles obrers. Es publicaren 74 números, l'últim el 4 de març de 1883, i encara en sortí el número 75, però va ser segrestat per les autoritats i la publicació multada amb 30 duros (150 pessetes), fet que suposà la fi de la revista.

***

- Sisè dia de la Setmana Tràgica: El dissabte 31 de juliol de 1909 la ciutat de Barcelona (Catalunya) comença a recuperar el seu tradicional ritme de vida després dels fets insurgents dels últims dies. De matinada, el capità general de la regió, Luis de Santiago Menescau, publicà el tercer i últim ban de la setmana, autoritzant la lliure circulació dels ciutadans pels carrers. Durant el matí es regularitzà el treballs als centres oficials, la banca i el comerç; els mercats funcionaren normalment, les brigades municipals netejaren la ciutat de runes, rails i llambordes, i van començar a funcionar el telègraf i els telèfons. Grups de soldats es van desplegar sense armes amb l'objecte d'exhortar els comerciants a obrir les seves botigues davant la inexistència de piquets o rebels descontrolats i l'Exèrcit custòdia els mercats. Al Poble-sec, però, una multitud completa la crema de la rectoria de l'església parroquial de Santa Madrona. A les 11 hores es va produí una càrrega de la nerviosa Guàrdia Civil contra els més de 1.500 curiosos que s'estaven al convent de les beates dominiques de l'Eixample i es produïren sis morts, nombrosos ferits i 50 detinguts, que seran alliberats tres setmanes després. Mitja hora després, franctiradors intentaren atacar la caserna d'Artilleria de Sant Agustí. Durant tot el dia, des dels terrats, alguns pacos continuaren hostilitzant les forces de l'ordre. A les 12 hores diversos regidors de l'Ajuntament es reuniren a casa de l'advocat Narcís Verdaguer Callís, on Emiliano Iglesias proposà la formació d'un comitè amb la finalitat de garantir el retorn al treball per al proper dilluns; també els regidors van exigir al capità general la publicació d'un ban en el qual es precisés les penes amb les quals s'havien de castigar els diferents delictes. A la tarda, sobre les 16.45, el regidor lerrouxista Emiliano Iglesias Ambrosio fou detingut per oficials de l'Exèrcit; durant l'interrogatori continuà amb la seva tradicional actitud ambivalent, negà haver tingut cap participació en els fets i, fins i tot, ser un dirigent del Partit Republicà Radical (PRR) --poc després serà un dels que implicarà sense cap vergonya Francesc Ferrer i Guàrdia en els fets de la Setmana Tràgica i, un anys després, ja lliure de tota possible repressió, reivindicarà com a una gesta del seu partit l'aixecament revolucionari d'aquells dies. Poc després, els regidors es reuniren amb l'alcalde de Barcelona Joan Coll Pujol, el qual aconseguí la confiança dels comerciants i dels fabricants perquè obrissin els negocis i les fàbriques el proper dilluns, amb la recomanació oficiosa que es pagués a tothom el jornal de la setmana del conflicte. A la tarda, l'últim bastió dels revoltats, el barri d'Horta, és ocupat militarment. Al vespre van començar a funcionar algunes línies de tramvia amb regularitat. Fora de Barcelona, les diferents ciutats i viles catalanes revoltades també recuperaren la quotidianitat ciutadana habitual.

***

- Surt Ruta Confederal: El 31 de juliol de 1937 surt a Alcoi (Alcoià, País Valencià) el primer número del setmanari anarcosindicalista Ruta Confederal.Órgano de la Federación Local y Comarcal de Sindicatos de Ramo e Industria. CNT-AIT. Era una publicació oficial, visada per la censura de guerra, de la Federació Local i de la Federació Comarcal de Sindicats Industrials de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i s'imprimia en les Gràfiques Socialitzades alcoianes. Trobem articles de Mauro Bajatierra, José Belda, Camilo Bito, Conchita Cerdà, Felipe Colomer, Felipe Coma, José Díaz, Fausto Domingo, A. Ferrer, Lina García, José García Ventura, Fabio Gil, Vicent Oriola, Jandro Ortiz, Julio Pascual Mira, Jorge Quiles, Manuel Sanz i Francisco Verdú, entre d'altres. Polemitzà amb Humanidad, d'Alcoi, i atacà els comunistes. En sortiren 34 números, l'últim el 19 de març de 1938.

Naixements

- Grégoire Recco: El 31 de juliol de 1857 neix a Formia (Laci, Itàlia) l'anarquista Grégoire Recco. Sos pares es deien Dominique Recco i Josepha Birusso (o Dirusso). És guanyava la vida com a sastre. Per les seves activitats va ser expulsat el 20 de març de 1894 de França i es refugià a Bèlgica. El seu nom figura en una llista d'anarquistes a vigilar establerta per la policia ferroviària fronterera francesa.

***

- Adolphe Willette: El 31 de juliol de 1857 neix a Châlons-en-Champagne (Xampanya-Ardenes, França) el pintor, dibuixant, caricaturista i escriptor llibertari Adolphe Léon Willette. Fill d'un coronel que va ser ajudant de camp del mariscal François Achille Bazaine, amb 18 anys, després d'estudiar a Dijon, va entrar a l'Escola de Belles Arts al taller d'Alexandre Cabanel i en 1881 debutà al Saló de Pintura. En 1882 es va instal·lar al barri parisenc de Montmartre i llogà amb son germà, el doctor Willette, un taller al número 20 del carrer Véron. En aquests anys es consagra al dibuix, a la litografia i a la pintura, realitzant il·lustracions per a Victor Hugo, pintures al fresc, vitralls, postals, cartells publicitaris, cobertes de llibres i menús de cerveseries a canvi d'àpats. Les seves representacions de Pierrot i de Colombina li van portar certa popularitat. A partir de 1886 s'allunyarà progressivament de la pintura, llevat de grans decoracions puntuals, per consagrar-se al dibuix. Amb Rodolphe Salis i Émile Goudeau va crear el cabaret«Le Chat Noir», al bulevard Rochechauart, on va exposar una pintura que havia estat rebutjada al Saló, a més de diversos plafons i el seu famós Parce Domine (1884), avui dipositat al Museu de Montmartre. En aquest cabaret freqüentarà nombrosos artistes, com ara Henri Rivière, Maurice Donnay, Maurice Rollinat, Henri de Toulouse Lautrec, Paul Signac, Camille Pissarro, Vincent Van Gogh, Louis Anquetin, Georges Seurat, etc. Després decorarà nombrosos cabarets i restaurants de Montmartre (l'Auberge du Clou, La Cigale, el hall del Ball Tabarin, la Taverne de Paris, etc.) i un saló de l'Ajuntament de París. Apassionat polemista, va col·laborar en diversos periòdics llibertaris i humorístics, com ara Le Chat Noir, Le Courrier Français, Le Cocorico,Le Triboulet, Le Rire, La Baïonntte, La Libre Parole Illustrée, i molt especialment la revista llibertària L'Assiette au Beurre. A més, va fundar diverses publicacions, com ara Le Pierrot (1888-1891) --que serà denunciat per ultratge a l'Exèrcit--, La Vache Enragée (1896-1897),Le Pied de Nez (1901),Les Humoristes (1901, amb Steinlen). En 1889, en ple «Afer Dreyfus», es va presentar com aúnic «candidat antisemita» a les eleccions legislatives del 22 de setembre, per a la segona circumscripció del IX Districte parisenc. Va realitzar la decoració de la façana per a la inauguració, el 5 d'octubre de 1889, del Moulin-Rouge, i creà el famós molí que va pintar en magenta. En 1911 el Museu de les Arts Decoratives li consagrà una gran retrospectiva i l'any següent va ser nomenat cavaller de la Legió d'Honor. A partir de 1915 apadrinà un grup de joves artistes de Coutances (Baixa Normandia) anomenat «Le Pou qui grimpe», que volia renovar l'art popular. En 1919 va publicar les seves memòries, Feu Pierrot, molt admirades per Guillaume Apollinaire. Amb Forain, Neumont i Poulbot, va fundar en 1920 la República de Montmartre, de la qual el seu primer president fins al 1923. Aquest últim any posà la primer pedra del dispensari dels Petits Paulbots a Montmartre. Adolphe Willette va morir el 4 de febrer de 1926 a París (França) i va ser enterrat al cementiri de Montparnasse. Curiosament, aquest autor de dibuixos llibertins i anticlericals, al final dels seus dies va tornar a la religió, fins al punt de deixar pagada una missa anual per als artistes finats. El 28 de febrer de 2004 els jardins que portaven el seu nom just davant del Sacré-Coeur van ser rebatejats amb el nom de la també llibertària Louise Michel.

***

- Fábio Luz: El 31 de juliol de 1864 neix a Valença, al sud d'Estat de Bahia (Brasil), el metge anarquista Fábio Lopes dos Santos Luz. Després de passar la seva infància i adolescència a Valença, entre 1883 i 1888 va estudiar Medicina a Salvador. En aquest període ja participava en la propaganda abolicionista i republicana. Va instal·lar-se a Rio de Janeiro en 1888 fent de metge en un hostal d'immigrants a Pinheiros. A més de practicar la medicina higienista, va aconseguir una feina d'inspector escolar. Més tard, amb una clínica instal·lada al barri del Méier de Rio de Janeiro, va obtenir l'admiració i el respecte de la comunitat local per la forma desinteressada que tractava els pacients, fins i tot els que no tenien recursos, hostilitzats per les epidèmies que en aquellaèpoca assolaven la capital federal. Luz es va alinear amb la corrent anarquista llibertària basada en els principis fonamentals de Piotr Kropotkin,Élisée Reclus i Errico Malatesta. Malgrat ser un intel·lectual de classe mitjana, un «burgès», com es definia, va fer costat i va participar en les iniciatives dels treballadors anarquistes, impartint conferències i mítings, i escrivint en la premsa obrera (A Plebe, A Vida, Voz da União,Spartacus, etc.). Un projecte al qual va dedicar molt de temps, en l'àrea de l'educació, va ser la creació en 1904 de la Universitat Popular d'Ensenyament Lliure de Rio de Janeiro, amb la finalitat de formar científicament i políticament el proletariat, que, encara que va durar pocs mesos, donà lloc a la participació d'importants intel·lectuals carioques, com ara Elisio de Carvalho, Felisbelo Freire, Rocha Pombo, Evaristo de Marais, Pedro Couto, José Veríssimo i altres; Luz hi va impartir l'assignatura d'Higiene. Sempre fidel a l'anarcocomunisme i sabedor de la necessitat de la literatura com a eina d'educació, de discussió i de propaganda anarquista, va escriure fullets, obres didàctiques infantils i novel·les de temàtica social i d'orientació àcrata, i va col·laborar en una impremta llibertària. Entre les seves obres més famoses, totes molt influenciades pel tolstoisme messiànic, podem destacar Novelas (1902), Ideólogo (1903),Os emancipados (1906), Virgem-Mãe (1908), Elias Barrão e Xica Maria (1915), Nunca! (1924) o Manuscrito de Helena (1951). En 1914 participarà en la creació del Centre d'Estudis Socials, on impartirà conferències. Quan esclatà la Revolució russa en 1917, Luz, juntament amb José Oiticica, van ser els que més van combatre les pretensions bolxevics de control de la classe obrera brasilera, formant el grup«Os Emancipados» i des dels periòdics A Luta Social i Revolução Social, publicacions en «guerra textual» contra els bolxevics. No perdia cap oportunitat per fer proselitisme de l'anarquisme, com quan va prendre la seva cadira  a l'Acadèmia Carioca de les Lletres o participant en infinitat de tertúlies. Fábio Luz, que va morir el 9 de maig de 1938 a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil), va ser una de les figures més destacades de l'anarquisme brasiler, propagador de l'amor lliure en les files revolucionàries, defensor de l'higienisme, de la pedagogia llibertària i de l'ecologisme.

Fabio Luz (1864-1938)

***

- Adalgisa Fochi: El 31 de juliol de 1865 neix a Parma (Emília-Romanya, Itàlia) l'educadora, escriptora i activista feminista socialista Adalgisa Fochi, mare del destacat intel·lectual anarquista Camillo Berneri. Era filla de Piero Fochi, metge garibaldí que havia participat en l'expedició dels Mil Camises Vermelles, i de Carolina Gallenga, més acostada a Giuseppe Mazzini. Quan era mestra elemental i es trobava de vacances per Valtellina (Llombardia, Itàlia) conegué Stefano Berneri, vidu amb fills que treballava com a secretari a l'Ajuntament de Corteno Golgi (Llombardia, Itàlia), i amb el qual acabà casant-se. El 20 de maig de 1897 nasqué Camillo Berneri i sos pares es van separar aviat. A causa de la seva feina de mestra, mare i fill hagueren de canviar de residència en diverses ocasions (Milà, Palerm, Reggio de l'Emília, Arezzo, etc.). Escriptora de contes infantils –La penna d'oro (1902) i La scopa di zia Tecla (1904)–, en 1912 va fer la conferència L'eredità in relazione alla responsabilità dei genitori a la Biblioteca Popular de Reggio de l'Emília (Emília-Romanya, Itàlia), on son fill estudiava a l'escola superior, i en 1914 altra sota el títol Esaminandi ed esaminatori. Publicà diversos assaigs en defensa dels infants abandonats, com ara Figli di nessuno, Fanciulli infelici o Salviamo in fanciullo. En 1927 publicà l'obra de teatre en un acte Uno stratagemma da affamate. Desenvolupà una intensa tasca cultural marcada pel seu pensament polític, barreja entre el republicanisme mazzininià, el socialisme, l'anarquisme, el feminisme i la pedagogia pestalozziana. Durant el règim feixista, després de negar-se a jurar fidelitat al Rei, obligació per a tots els funcionaris de l'Estat, hagué d'abandonar la seva professió i el seu país. Es reuní amb son fill i la seva companya Giovanna Caleffi a París (França), on s'havia exiliat la parella, dedicant-se a ensenyar ses dues nétes Maria Luisa i Giliana Berneri. Romangué a París després de l'assassinat de son fill, esdevingut el 5 de maig de 1937 a Barcelona (Catalunya), retornant a Reggio de l'Emília al final de la II Guerra Mundial. A Itàlia publicà dos llibres dedicats a son fill: Con te, figlio mio! (1948), que en realitat són unes memòries, i La mamma. In difesa di Camillo Berneri. Contro i detrattori ed i calunniatori (1951). Adalgisa Fochi va morir el 16 d'agost de 1957 a Reggio de l'Emília (Emília-Romanya, Itàlia). La seva tomba, segons el seu desig, només porta una inscripció:«Madre di Camillo».

Adalgisa Fochi (1865-1957)

***

- Anna Mahé: El 31 de juliol de 1881 neix a Bourgneuf-en-Retz (País del Loira, França) la militant anarquista individualista i propagadora de l'amor lliure Anna Mahé. D'antuvi mestra d'escola, va esdevenir més tard, com sa germana Armandine, la companya de l'anarquista individualista Albert Joseph (Albert Libertad) amb qui participarà en les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars, 1902). Va ser partidària de l'amor lliure, i va escriure els seus articles en la premsa llibertària (L'Anarchie, Le Libertaire, La Cravache, Germinal,L'Ordre, Terre et Liberté, etc.) en «ortografia simplificada», rebutjant totalment l'escriptura acadèmica. És autora del futllet L'hérédité et l'éducation (1908), en ortografia simplificada, que va ser traduït al castellà per A. Cruz  i editat a París en 1911 sota el títol La herencia y la educación. Anna Mahé va morir en 1960.

***

- Ignacio Núñez Soler: El 31 de juliol de 1891 neix a Asunción (Paraguai) el pintor anarquista i anarcosindicalista Ignacio Soler Núñez, conegut com Ignacio Núñez Soler. Fill il·legítim, son pare fou l'advocat i periodista Adolfo Rufo Soler Jovellanos, maçó i un dels pilars de la revolució liberal paraguaiana de 1904; i sa mare, Ascensión Núñez, criada de la família, tingué una forta influència en son fill fins al punt que aquest decidí canviar-se l'ordre dels seus llinatges en el seu homenatge. Sos germanastres Manuel i Tomás Núñez Rolón, fuster el primer i pintor i decorador que havia estudiat amb Julio Mornet i Guido Boggiani el segon, el van introduí en el món artístic i en el pensament revolucionari, encara que Ignacio va començar pintant parets i emblanquinant, a més de realitzar tot tipus de feinetes (dependent de magatzem, artesà, venedor ambulant de mitges, fuster, paleta, etc.). Aconseguí despuntar gràcies a Julio Correa, poeta i dramaturg guaraní que el contractà per decorar els seus muntatges teatrals. En 1931 presentà la seva primera exposició a la Casa Argentina. El seu art, barreja d'impressionisme i de naïf, es caracteritza per un alt grau de compromís social, amb escenes de la vida quotidiana i obrera de la seva ciutat, fet pel qual alguns el van qualificar com El pintor d'Asunción. Durant sa vida presentà un gran nombre d'exposicions individuals i col·lectives i la seva obra es conserva a diferents museus de diversos països (Paraguai, Argentina, Brasil, Uruguai, Estats Units, Espanya, Alemanya, etc.). Des del punt de vista social està considerat un dels primers i principals referents del moviment anarquista del seu país. A finals de 1906, quan son pare era ministre d'Hisenda, fortament influenciat per figures com Luis Pozzo, José Bertotto, Pedro Gori i, especialment, Rafael Barrett, s'afilià a la Federació Obrera Regional Paraguaiana (FORP). En 1916, amb Leopoldo Ramos Giménez, Modesto Amarilla, Manuel Núñez, i altres, fundà la societat obrera «Primero de Mayo», la insígnia de la qual era una bandera negra, organització que l'agost d'aquell donà lloc al Centre Obrer Regional del Paraguai (CORP) i del qual va ser elegit representant de la Societat de Pintors Units. A partir de 1917 freqüentà l'acabada de crear biblioteca llibertària del Centre Cultural Rafael Barrett. Altres membres del CORP van ser Leopoldo Ramos Giménez, Félix Cantalicio Aracuyú, Manuel Núñez, Lorenzo Martínez, Silvio González Medina, Neri Caballero, Cayetano Raimundi, Máximo Larrosa, Vicente Alvarenga, Leopoldo Ruiz, Juan Venider, Tomas Flecha, J. Cano, Francisco Florentín, Anacleto Meza, Eugenio Rueda, F. Artigas, Pedro Martínez, Lorenzo Martínez, Anselmo Vega, Juan G. Cardozo, Isidoro López, Martín Correa, Alfredo Benítez, Rodolfo Morales, Carlos Irala, Estanislao Méndez, Pedro Cataldi, J. Amarilla, Tomás Roa, Emilio Cutillo, Alejo Flecha, etc. El CORP creà filials a gairebé totes les ciutats i pobles paraguaians i comptà amb diversos òrgans d'expressió (El Combate, Renovación, Protesta Humana,Prometeo, etc.). En tres ocasions va ser elegit secretari general del CORP. Encara que en 1929 no va signar el manifest obrer i estudiantil Al avance de la dictadura cedió el último resorte de la libertad i no formà part del«Nou Ideari Nacional» (NIN), moviment insurreccional que proclamà la «Comuna Revolucionària» el 20 de febrer de 1931 a la ciutat d'Encarnación, durant els anys trenta, justament quan començà a ser conegut com a artista, patí confinaments, empresonaments i desterraments. Durant el govern del coronel Rafael Franco, portà una vaga de fam a la presó. Sempre fidel al moviment anarquista, tingué durs enfrontaments amb antics companys (Obdulio Barthe, Oscar Creydt, etc.) quan aquests es passaren a les files comunistes. En 1980 publicà les seves memòries Evocaciones de un sindicalista revolucionario, escrites durant molts anys ajudat per l'intel·lectual anarcosindicalista Ciriaco Duarte. Durant els seus últims anys patí problemes amb la vista. Ignacio Núñez Soler va morir el 13 d'octubre de 1983 a Asunción (Paraguai). Estava casat amb Hermínia Rosa Blanc, amb qui tingué tres infants --de fadrí el pintor tingué altres fills. En 1991 l'ajuntament d'Asunción inaugurà amb el seu nom la plaça situada davant del Centre d'Arts Visuals (Museo del Barro). En 1999 Ticio Escobar publicà la biografia Ignacio Núñez Soler.

Defuncions

- Manuel Martín de la Haza: El 31 de juliol de 1936 és assassinat a Los Palacios (Sevilla, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Manuel Martín de la Haza, conegut com El Niño de la Canita. Havia nascut el 24 d'abril de 1901 a Dos Hermanas (Sevilla, Andalusia, Espanya). Fill d'una família pagesa pobre, assistí molt poc a l'escola. Des d'infant ajudà en les tasques agrícoles i ben aviat s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). El 22 d'octubre de 1924 es casà amb Agustina Arquellada Jiménez, amb qui tingué un infant. Després de treballar com a jornaler a la major part de les explotacions agrícoles de la zona, el gener de 1925 va ser contractat de pagès a les finques El Rosario i Berthendona. Amb l'adveniment de la II República espanyola, va ser nomenat secretari del Sindicat d'Oficis Diversos de la CNT de Dos Hermanas, que agrupava els treballadors agrícoles i olivaters, càrrec en el qual va ser reemplaçat per Manuel Nuñez Claro sis mesos després. Arran del cop feixista de 1936, va ser detingut el 30 de juliol per un escamot de falangistes i guàrdies civils mentre treballava a El Rosario i portat a Dos Hermanas. Manuel Martín de la Haza va ser afusellat l'endemà, 31 de juliol de 1936, al lloc anomenat Hijuela de Escoberos (Los Palacios, Sevilla, Andalusia, Espanya). El 18 de juliol de 2010, la «Marxa als Màrtirs de la Llibertat», que anualment se celebra a Dos Hermanes, va ser dedicada a la seva memòria.

***

- Antonio Muñoz Benítez: El 31 de juliol de 1936 és assassinat a Alcalá de Guadaira (Sevilla, Andalusia, Espanya) el mestre racionalista i militant anarquista i anarcosindicalista Antonio Muñoz Benítez, també conegut com El Laico. Havia nascut el 21 d'abril de 1879 a Arcos de la Frontera (Cadis, Andalusia, Espanya). Fou fill d'una família pagesa i, encara que estava dotat d'excel·lents condicions per a l'estudi, no va passar de l'ensenyament primari a causa del seu estrat social. Més tard va estudiar, amb Blas Infante Pérez, amb el mestre racionalista i anarquista José Sánchez Rosa a Grazalema. Va fer de mestre racionalista a diversos pobles gaditans (Alcalá del Valle, Setenil de las Bodegas, Torre Alháquime, Overa, etc.), on conegué destacats anarquistes (el fotògraf Germinal Solá, l'ebenista Pompeyo Ojeda, etc.). Per fugir del servei militar, es traslladà amb el metge llibertari Pedro Vallina Martínez al Marroc francès, on aprengué francès iàrab i va fer classes per les cabiles de la zona de Casablanca. Quan va prescriure el delicte, retornà amb Vallina a la Península. Recorregué com a mestre de poble la serra cordovesa, va fer una història de l'època romana i àrab de Còrdova, realitzà conferències i dissertà sobre el comunisme llibertari per diverses localitats. En 1914 s'establí en Dos Hermanas (Sevilla) i visqué a la seu de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Impartí classes diürnes i nocturnes a infants i adults. La burgesia local el batejà com El Laico, ja que tots els seus alumnes sortien ateus. Durant la II República, el 21 de juliol de 1932 organitzà amb Vallina una vaga general revolucionària en defensa dels drets obrers (jornada màxima laboral de vuit hores, descans dominical, etc.), que s'escampà per tota la província de Sevilla i que a Dos Hermanas tingué com a resultat la mort del cenetista Manuel Alcoba Andrada a mans de la Guàrdia Civil i 27 ferits lleus. Arran d'aquests fets, l'alcalde de Dos Hermanas dimití i el 2 d'agost de 1932 fou proclamat per aclamació popular batlle, càrrec que ocupà fins a la seva destitució pel governador civil el 7 d'agost de 1934, acusat d'obrerista i ateu. Durant el seu mandat va posar un impost a les campanes de l'església per molestar les oïdes dels ciutadans, sufragà els enterraments i els casaments civils i les murgues del Carnaval van interpretar cançons seves al·lusives al caciquisme local i al clergat. Un cop expulsat de l'alcaldia, tornà a la seva tasca docent a l'escola racionalista. Es presentà candidat del Front Popular pel Partit Republicà Federal en les eleccions del 16 de febrer de 1936 i fou nomenat regidor d'Instrucció Pública. El 17 de juliol de 1936 tropes feixistes ocuparen el poble i dies despres, el 30 de juliol, fou detingut. Antonio Muñoz Benítez va ser afusellat l'endemà, 31 de juliol de 1936, a la porta del cementiri d'Alcalá de Guadaira (Sevilla, Andalusia, Espanya) per un escamot de falangistes.

***

- Agostino Sette: El 31 de juliol de 1936 mor a Siétamo (Osca, Aragó, Espanya) l'anarquista i antifeixista Agostino Sette, més conegut com Gino Sette. Havia nascut el 5 de desembre de 1902 neix a Montagnana (Vèneto, Itàlia). Fill d'Stefano Sette i d'Ermenegilda Veronesse, es guanyava la vida com a paleta i ben aviat es va fer militant dels antifeixistes «Arditi del Popolo» i dels grups anarquistes. Després de patir la presó mussoliniana pels seus enfrontaments amb els escamots feixistes, en 1924 fugí a França i s'instal·là al Midi. En 1934 passà a Bèlgica i a Luxemburg. Expulsat d'aquest país per les seves activitats, en 1935 retornà a França i s'instal·là a Marsella, on reemprengué els contactes amb els cercles llibertaris gals. El març de 1936 marxà a Catalunya i a Barcelona participà en les activitats de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Arran del cop feixista de juliol de 1936, fou un dels primers en allistar-se com a milicià en el Grup Internacional de la Columna Durruti. Gino Sette va caure mort el 31 de juliol de 1936 en els combats de Siétamo, al front d'Aragó. Fou el primer italià que morí en la guerra civil espanyola.

***

- Felip Cortiella i Ferrer:El 31 de juliol de 1937 mor a Barcelona (Catalunya) el dramaturg, poeta, narrador, agitador cultural, tipògraf i propagandista anarquista Felip Cortiella i Ferrer. Havia nascut el 9 de novembre de 1871 al número 36 del carrer Sant Jeroni --en un edifici emplaçat, actualment, a la Rambla del Raval--  de Barcelona (Catalunya) en una família acomodada vinguda a menys. Primer fill del matrimoni Ferran Cortiella i Salvador i Maria Ferrer i Prats, va anar, com la majoria dels infants de procedència humil, molt poc a l'escola i als 11 anys ja treballava com a aprenent de tipògraf. De molt jove es va apassionar per les lletres i, sobretot, a l'art dramàtic. Les seves aficions culturals les compaginava amb la feina al periòdic La Publicidad, on va desenvolupar la seva afició al teatre sempre en contacte amb els crítics d'aquest periòdic. Per la seva condició obrera, i influït per son germà Josep, es va decantar ben aviat per l'anarquisme. Les lectures de Déu i l'Estat, de Bakunin, i la presència en actes de propaganda internacionalista el transformaran en un actiu militantàcrata. A començament dels 90 es va traslladar a viure a Madrid i seguint les passes de son germà Josep es va introduir en els cercles llibertaris madrilenys. Va fer de tipògraf i va assistir a conferències sociològiques, fent amistat amb el dirigent socialista Pablo Iglesias. Desil·lusionat de l'«ambient de ganduleria» madrileny, en 1894 retorna a Barcelona decidit a consagra sa vida a l'art i aquell mateix any fundarà la Companyia Lliure de Declamació, actuant a ateneus, centres obrers i teatres barcelonins, representant obres modernes d'autors --Pompeu Gener (Senyors de paper), Teresa Claramunt (El mundo que muere y el mundo que nace) i Henrik Ibsen (Casa de niñas, primera representació a l'Estat espanyol)-- que les empreses burgeses de teatre rebutjaven; també aquesta companyia va editar un butlletí Teatro Social, del qual només sortirà un número gairebé tot dedicat a Ibsen (23 de maig de 1896). Arran de l'atemptat del Corpus al carrer Canvis Nous, el 7 de juny de 1896, la companyia va ser dissolta i el grup perseguit i patí represàlies, ben igual que tot el moviment obrer llibertari. En 1897 va començar a treballar de caixista en la revista modernista L'Avenç, fet que li influirà des dels punts de vista artístic i de defensa de la llengua catalana. El seu compromís queda recollit en el llibret Anarquines (1908, 27 poemes d'exaltacióàcrata) i en l'obra de teatre La brava joventut, on defensarà la catalanització de l'anarquisme. En l'editorial de L'Avenç publicarà obres com El goig de viure (1897), Els artistes de la vida (1898), El cantor de l'ideal (1901), Dolora (1903), El morenet (1904). A començaments de segle va promoure noves iniciatives culturals, com ara el Grup Alba Social, del qual formaven part militants llibertaris com Josep Prat, Ricardo Mella, Pere Ferter, Manuel Freixes, Ramon Costa o els germans Ramón i Cristóbal Piñón. Des de 1901 es va dedicar a traduir al català les obres dramàtiques de diversos autors europeus (Mirbeau, Brieux, Descaves, Hervieu, Hauptmann, Donnay...). Durant la primavera de 1902 viatjarà a París, on va conèixer Octave Mirbeau, de qui traduirà al català la seva reeixida obra Els mals pastors (1902). En 1903 va crear el Centre Fraternal de Cultura, amb el suport de Joan Casanova i de Pere Ferrets, dedicant-se a fomentar activitats culturals, artístiques, excursionisme, etc., entre la classe treballadora. També va col·laborar amb l'Ateneu Enciclopèdic Popular realitzant conferències i organitzant vetllades d'art dramàtic. Les seves idees teatrals i culturals les va difondre a través de conferències i d'escrits en la premsa obrera, essent col·laborador habitual de Ciencia Social. En 1904 publicarà la seva conferència El teatro y el arte dramático de nuestro tiempo, que va realitzar el 9 de gener del mateix any al Teatre Lara de Madrid. El 4 de març de 1905 surt primer número d'Avenir. Publicació setmanal de nous horitzons de perfecció; en aquesta revista anarcomodernista dedicada al teatre, fundada i promoguda per Cortiella, van participar nombrosos intel·lectuals llibertaris (J. Mas-Gomeri, Albert, Claudio Jóvenes, Jaume Bausà, etc.), i a més de notícies artístiques i de divulgació teòrica de l'art dramàtic, també publicava poemes socials. Cap al 1902 havia fundat l'Agrupació «Vetllades Avenir», al barri del Poble Sec de Barcelona, que serà la seva gran obra; durant cinc anys, aquesta companyia estable d'art dramàtic serà la principal experiència organitzativa de teatre anarquista a la península ibèrica, i a més tindrà una editorial de llibres de teatre i un periòdic. El grup Avenir realitzarà representacions dramàtiques a Barcelona i a diverses comarques catalanes i en seran col·laboradors habituals intel·lectuals com Albà Rosell, Joan Lunes, Leopold Bonafulla, Joanet Sallent, Joan Usón i Enric i Miquel Guitart. Les representacions teatrals anaven precedides d'una conferència que emmarcava l'obra i també es repartien els periòdics Avenir i Teatro Social. En 1906 va organitzar l'«Homenatge dels catalans a Enric Ibsen». L'1 d'agost de 1907 va començar a publicar el setmanari anarquista en català Tramontana, que portava com a subtítol «Sociologia. Interessos populars. Arts i lletres» i del qual només sortiran vuit números, passant al castellà en canviar d'editor. En 1910 publicarà la conferència Irradiacions, que va realitzar a l'Ateneu Enciclopèdic Popular, i que portava com a subtítol «De la simplicitat de cor i elevació moral i intel·lectual com a condició essencial per a la més alta creació i fruïció de la Bellesa». En 1911 va caure malalt a causa d'un esgotament nerviós. Fill del modernisme i del naturalisme, sempre es va declarar «anarquista català», fet que va fer que no fos ben acollit en els ambients catalanistes per la seva condició llibertària i que fos marginat en certs sectors anarquistes per la seva fidelitat a la llengua catalana. Malgrat tot, va militar en la Confederació Nacional del Treball, va col·laborar en la premsa llibertària i fins i tot va ser proposat per dirigir Solidaridad Obrera en 1917, però com que va posar com a condició d'acceptació que el diari confederal fos redactat en català, la cosa no va prosperar. La sevaúltima obra publicada va ser La vida gloriosa (1933), recull d'articles, de poemes i de peces dramàtiques, escrits entre 1918 i 1927, sobre els seus temes de sempre: la cultura, la llibertat, l'emancipació humana i la llengua catalana [«Ditxós el dia, / oh Montserrat!, / que l'anarquia / t'hagi llevat / monjos i frares i el lladre Estat!»]. En plena Guerra Civil va col·laborar en el periòdic cenetista Catalunya. Malalt, Felip Cortiella i Ferrer va morir d'una embòlia cerebral el 31 de juliol de 1937 a la casa del carrer Taquígraf Garriga de Barcelona (Catalunya), on vivia amb sa companya i son fill il·legítim --amb els anys fou reconegut legalment com a un dels seus hereus. La seva esposa i els seus dos fills legítims vivien al carrer Viladomat, al costat del Paral·lel, molt a prop del barri del Raval, on havia viscut la major part de sa vida. Fou enterrar el 2 d'agost i la comitiva fúnebre li retré un homenatge davant el monument dedicat al doctor Martí Julià, íntim amic de Cortiella, a la Diagonal barcelonina. Una bona part de la seva obra ha restat inèdita. En 1941 els hereus de Felip Cortiella llegaren a la Biblioteca de Catalunya un recull de correspondència i d'esborranys d'obres publicades i inèdites del seu pare, entre les quals cal destacar una autobiografia (La vida que jo he viscut); aquest llegat fou augmentat en 1974 per Aureli Cortiella, que feu arribar a la Biblioteca de Catalunya un important recull de premsa compilat pel seu pare i per la seva família que incloïa poemes i articles del seu pare publicats en diverses publicacions, així com recensions de llibres, crítiques teatrals, homenatges i necrològiques, així com un recull d'articles sobre el metge i polític Domènec Martí i Julià.

Felip Cortiella i Ferrer (1871-1937)

Enric Gallén: «Felip Cortiella i Ferrer», en Història de la literatura catalana, 8. Ariel. Barcelona, 1985. pp. 427-429

Inventari del Fons Felip Cortiella de la Biblioteca de Catalunya

Enric Olivé i Serret:«Catalanisme i anarquisme. L'anarquisme i el fet nacional català (1900-1907)», en Mayurqa, 18 (1978-1979), pp. 21-27

***

- Louis Simon: El 31 de juliol de 1980 mor a França el militant pacifista i anarquista individualista Louis Simon. Havia nascut el 9 de juliol de 1900 a París (França). A més de professor a l'Institut Carnot de París, científic matemàtic, escriptor i poeta, va ser l'ànima de la Lliga d'Acció Pacifista (LAP), fundador de la Societat Thoreau de França i va participar en la Internacional de Resistents a la Guerra representant la secció francesa. Va prendre part en la creació de la Unió Pacifista de França. Propagandista de l'anarquisme individualista, es va consagrar a la difusió de les idees del seu sogre Han Ryner i a tal efecte va crear en 1939 la societat «Amis de Hany Ryner», de la qual va ser secretari, i els Cahiers des Amis de Han Ryner, publicació que empenyerà fins a la seva mort. Col·laborà en nombroses publicacions llibertàries, com ara Ce qu'il faut dire,Cahiers de l'Humanisme Libertaire, etc. Entre 1961 i 1980 va col·laborar habitualment en la revista Europe. El 21 de desembre de 1968 va ser elegit membre de la junta directiva de «La Ruche Culturelle et Libertaire», de la qual era membre des de la seva fundació el desembre de 1958 per May Picqueray. En 1970 va ser elegit president del «Cercle García Lorca», que acollia les activitats del grup exiliats espanyols editor de Frente Libertario i del «Centre Max Nettlau». És autor de Multiples (1964), Sur les exponentielles superposées (1966), À la découverte de Han Ryner (1970), Au vol des lumières. Poèmes (1971), Traité de plurades (1973), Un individualiste dans le social: Han Ryner (1973), Intercalaires (1976) i Dialogues sur l'avenir. Chers petits qu'allez-vous devenir? (1977).

***

- Antoni Trenc Cases: El 31 de juliol de 1984 mor a Pàmies (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Antoni Trenc Cases. Havia nascut en 1914 a Albelda (Llitera, Franja de Ponent). Des de molt jove, com sos germans Josep, Manuel i Pere, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1936 feia el servei militar a Lleida i formava part dels grups antimilitaristes. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936 es trobava de permís al seu poble i immediatament s'enrolà en una companyia de metralladores de Manresa que marxà al front d'Osca. Va combatre a la Columna Durruti i, amb la militarització, com a sergent de Transmissions de la Brigada 201 de la 26 Divisió durant tota la contesa. Ferit al final de la guerra d'un tret al genoll, va ser abandonat a l'hospital de Figueres, gairebé derruït pels bombardeigs feixistes, i tret el 18 de febrer de 1939, hores abans de l'ocupació franquista, per uns companys d'Albelga i gràcies a un carretó que els va lliurà una dona quan va veure com traslladaven el ferit. Un cop creuat els Pirineus, fou tancat al camp de concentració de Vernet i, en 1940, al de Mazères. Durant l'ocupació participà en la reorganització de la CNT. En 1944 va ser detingut amb son germà Josep pels ocupants alemanys i internat al camp d'Auzat, d'on aconseguí fugir per integrar-se amb altres companys anarquistes en la resistència que actuava a les obres del pantà de Gnioure. En 1945 va ser nomenat tresorer de la Federació Local de la CNT de Mazères que s'acabava de crear. Més tard milità a París. Després de jubilat s'instal·là a Pàmies, on milità en el sector ortodox confederal. Sa companya fou la militant anarquista, també d'Albelda, Pilar Ballester Naval, que dirigí la colònia d'infants a Llançà i que, amb la Retirada, fou internada al camp de concentració d'Argelers. Son fill és Eliseu Trenc Ballester, historiador de l'art i professor de literatura catalana i hispànica.

Continua...

---