Anarcoefemèrides
del 28 de juliol
Esdeveniments
- Avalot de
Raon-l'Etape: El 28 de juliol de 1907, a
Raon-l'Etape (Lorena, França), després d'una
manifestació pacífica d'obrers de
la fàbrica de sabatilles de Frédéric
Amos en vaga --que reivindicaven un salari
mínim de 32 cèntims l'hora, la jornada laboral de
10 hores (no tenien cap dia
de descans) i la supressió de les multes--, les forces de
l'«ordre» enviades
pel prefecte --dos batallons (el 2n de Caçadors a peu de
Lunéville i el 20è de
Caçadors a peu de Baccarat) i dos esquadrons del
17è de Caçadors a cavall--
carreguen contra la concentració, provocant la mort de tres
obrers (Charles
Thirion, Edouard Cordonnier i Charles Charlier). A la
fàbrica d'Amos hi
treballaven 1.000 obrers, 300 infants i 250 dones. Després
de l'enterrament
dels tres obrers, l'anarquista Francis Boudoux, secretari de la
Unió de
Sindicats de Meurthe-et-Moselle, pronunciarà un discurs.
Avalot de Raon-l'Etape (28-07-1907)
***
- Tercer dia de la Setmana
Tràgica: El dimecres 28 de juliol de 1909 a
Barcelona (Catalunya) i a rodalies s'intensifiquen els enfrontaments
entre revoltats i forces
de l'ordre públic. De bon dematí alguns mercats i
botigues van obrir en una
mena de treva fins a les 9 hores. A les 8 hores, Luis de Santiago
Menescau,
capità general de la regió, publicà un
segon ban on ordenava que la gent es
retirés dels carrers, dels balcons i dels terrats o se li
dispararia sense
previ avís; és a dir, que serien tractats com a
combatents. Una hora després,
Antoni Fabra Ribas es reuní amb els nacionalistes esquerrans
Jaume Carner Romeu,
Laureà Miró i Josep Llari, els quals es negaren a
fer-se càrrec del moviment
fins que no hi hagués aixecaments a altres llocs de l'Estat
espanyol.
Mentrestant, durant tot el matí, les lluites entre
revolucionaris, que
oscil·laven entre els vint i trenta mil insurrectes, i
forces de l'ordre es multiplicaren,
però els béns patrimonials de la burgesia no van
ser atacats, com tampoc no hi
va haver agressions als particulars, ni assalts i saquejos a les
botigues, ni
violacions de domicili, ni ocupacions o destrucció de
fàbriques o de tallers,
ni retenció d'ostatges. L'intent de la policia i de la
Guàrdia Civil de
desmantellar algunes barricades va ser replicat per la forta
resistència dels
rebels. A les 10 hores la caserna dels Veterans de la Llibertat
--milícia
formada per una colla de vells soldats del general Prim i que s'havien
ofert al
capità general per reprimir la revolta--, a les Drassanes,
fou assaltada i les
aixecats obtingueren moltes armes, que van ser emprades seguidament per
atacar
la comissaria del carrer Nou de la Rambla; d'aquesta acció i
de la defensa de
les barricades del carrer de Sant Pau en van resultar uns quans morts i
ferits
de ambdós bàndols. Una nova onada de cremes
d'edificis religiosos (col·legis,
seminaris, escoles i orfenats) esclatà i, a més a
més, van ser saquejats alguns
edificis abans assaltats, amb exhibició de les
mòmies d'algunes monges. A les
11 hores el cos consular es reuní i exigí al
general Luis de Santiago la
protecció dels estrangers i dels seus béns.
També al matí començaren els atacs
a les forces de l'ordre públic des dels terrats. A les 16
hores tingué lloc una
nova reunió entre el lerrouxista Emiliano Iglesias i el
Comitè Central de Vaga,
que també resultà infructuosa i, una hora
després, una nova reunió de diputats
a casa del republicà Josep Maria Vallès Ribot
tampoc no tingué resultats. A la
tarda, un grup dones desenterrà una quinzena de
cadàvers de monges jerònimes i
n'arrossegà uns quants i taüts primer fins a
l'Ajuntament i després fins al
davant de les cases de Claudio López Bru, marquès
de Comillas --empresari i
terratinent que tenia interessos, entre molts altres, a les mines del
Riff, en
els vaixells de transport i en les companyies d'assegurances contra el
servei
militar-- i d'Eusebi Güell Bacigalupi, comte de
Güell, casat amb la filla de
l'anterior i fundador de la Societat Hispano-Africana amb inversions en
les
obres públiques del Marroc. Al Clot va haver combats a peu
de barricada, amb
morts i ferits en el tiroteig, i es van destruir un asil de les
paüles i un
patronat obrer dels jesuïtes, i a Sant Andreu del Palomar va
haver
espectaculars barricades construïdes pels
metal·lúrgics i els ferroviaris, i
amb armes furtades al sometent, van assaltar la caserna de la
Guàrdia Civil i
van controlar tota la vila fins a la matinada. Al final del dia
Emiliano
Iglesias s'entrevistà amb l'anarcosindicalista
José Sánchez González (Miguel
Villalobos Moreno),
qui reconegué la davallada del moviment i ambdós
acordaren publicar un manifest demanant el retorn a la feina; Iglesias,
per la
seva part, ordenà als militants radicals que abandonessin
les barricades. Fora
de Barcelona, a Arbeca (les Garrigues), un grup de vilatans, tenint
clar que el
tren era l'instrument efectiu de deportació dels
reservistes, marxaren cap a
l'estació de les Borges i, prenent la direcció de
la Floresta, van anar
destrossant la via, fet que paralitzà un tren que anava cap
a Lleida i que
acabà incendiat. A Madrid, mentrestant, el ministre de
Governació, Juan de la
Cierva Peñafiel, suspengué les garanties
constitucionals a tot l'Estat, detingué
els líders socialistes Pablo Iglesias Posse, Francisco Mora
Méndez i Francisco
Largo Caballero, i clausurà els centres obrers.
***
-
Detenció de Pasquale Binazzi: El 28 de
juliol de 1920 l'anarquista Pasquale
Binazzi, redactor
del setmanari Il Libertario, és detingut
a La Spezia (Ligúria, Itàlia) sota
l'acusació d'haver format
una banda armada (Arditi del Popolo) i d'haver ocupat una
fàbrica durant
l'agitació social del mes de juny. En resposta, els obrers
van declarar la vaga
general.
Naixements
-Émile Maurin:El 28 de juliol de 1862 neix a Marsella (Provença, Occitània) el militant anarquista i fotògraf Émile Maurin, també conegut per Élie Murmain. Membre de l'anarquista «Cercle Esquiros», amb Alexandre Tressaud i Emery, entre d'altres, va ser implicat en el «Procés dels 66» i condemnat en rebel·lia el 19 de gener de 1883 a cinc anys de presó, ja que Maurin estava exiliat a Ginebra. Amnistiat en 1889, torna a França i farà de fotògraf ambulant sota el nom de Murmain, i això malgrat els seus problemes de vista, ja que amb el temps esdevindrà cec. L'ofici ambulant li permetrà propagar les idees anarquistes. En 1891 és condemnat a sis mesos de presó per«incitació als soldats a la revolta». A Grenoble, en 1907, fundarà una universitat popular.Émile Maurin va morir el 21 de març de 1913 a París (França). En 1923 Henri Chapey li va dedicar una petita biografia: Élie Murmain (Émile Maurin).
***
- Jean Pausader:
El 28 de juliol de 1866 neix al X Districte de París
(França) el periodista i propagandista
anarquista, i després republicà socialista i
dretà, Jean Ernest Pausader –a vegades
citat Paussader–,
també conegut com Jacques Prolo
i Ernest-JeanPosada.
Sos
pares es deien Pierre Pausader i Rosalie Kinappe. Empleat comercial i
comptable,
entre 1885 i 1890 fou assidu la guingueta «Le Coup de
Feu», lloc de reunió de
militants socialistes de totes les tendències. En 1885
freqüentà «La Butte»,
cercle literari progressista que es reunia al número 13 del
carrer Ravignan de
Montmartre, i amb alguns dels seus participants –Charles
Malato i
Léon Ortiz (Léon Schiroky)–,
en la primavera de 1886 fundà el «Grup
Cosmopolita»,
d'orientació socialista revolucionari «sense
etiqueta» (Méreaux, Parthenay,
Girondal, Devertus, Alain Gouzien, etc.) i que durà fins el
1888. En aquestaèpoca milità sota el nom de Jacques
Prolo.
El «Grup Cosmopolita» va fer la seva primera
aparició el maig de 1886, en la
commemoració de la Comuna de París al cementiri
de Père-Lachaise; tot d'una que
Prolo entrà al cementiri, desplegà una tela
vermella que podia passar per una
bandera, detingut immediatament, va ser retingut durant una hora a la
comissaria. El setembre de 1886 sortí el primer
número de la revista del grup La
Révolution Cosmopolite, que publicà
almenys una desena de números en diferents etapes. En
aquesta època convisqué
amb Malato i Schiroky al número 10 del passatge dels
Rondonneaux del XX
Districte de París. Probablement esdevingué
anarquista sota la influència
d'Émile Méreaux. El 18 de setembre de 1887 fou un
dels oradors, juntament amb
Tennevin, Louiche, Bebin, Gouzien, Devertus i Georges Brunet, del
míting de la
Lliga dels Antipatriotes celebrat a la Sala Favié de
París. Posteriorment,
freqüentà assíduament el Cercle
Anarquista Internacional, fundat en 1888 i
principal lloc de trobada anarquista de l'època. El 14 de
maig de 1888 va fer
la conferència a la sala Dupouy de París, amb
Charles Malato i Oury, «Le
boulangisme et ses consequences», organitzada pel Grup
Independent d'Estudis
Socials del XVIII Districte parisenc. En 1889
col·laborà en el periòdic
parisenc L'Attaque. En els debats
de
precediren el Primer de Maig de 1890, fou dels que hi promogueren la
participació. A continuació es
pronuncià a favor de la militància anarquista en
els sindicats, publicant un seguit de cartes en aquest sentit en La Révolte (del 21 al 27 de
novembre de
1891). En 1892 desaprovà la campanya que
Sébastien Faure havia engegat contra
el Primer de Maig i, amb Charles Malato, Émile Pouget,
Constant Martin, Georges
Brunet, Tortelier, Émile Henry i Léon Schiroky,
publicà una declaració en
aquest sentit en el periòdic La
Révolte
del 5 de febrer d'aquell any. Amic d'Émile Henry,
revelà a Alexandre Zévaès que
aquest s'havia disfressat de dona per posar, el 8 de novembre de 1892,
una
bomba a la seu de la Societat de Mines de Carmaux, a l'avinguda de
l'Òpera,
bomba que finalment explotà a la comissaria del carrer dels
Bons-Enfants. En
aquesta època treballava com a empleat a la impremta Lasnier
de París. L'1 de
gener de 1894, en la gran batuda policíaca contra
l'anarquisme, després
d'escorcollar el seu domicili del número 22 del carrer de
Viarmes de París i
trobar correspondència, periòdics i fullets
anarquistes, va ser detingut per «associació
de malfactors»; alliberat el 14 de gener, fugí
immediatament cap a Anglaterra.
En aquest mateix any de 1894 el seu nom (Ernest-JeanPosada) figura en un llistat
d'anarquistes a controlar establert per la policia
ferroviària de fronteres
francesa. Al seu refugi de Londres (Anglaterra), sembla que durant un
temps albergàÉmile Pouget. L'agost de 1894 vivia al barri londinenc de
Brixton i en 1896
encara hi era a la capital anglesa. Entre 1898 i 1899
participà activament en
la lluita en suport al capità Alfred Dreyfus i
col·laborà en L'Anticlerical,
de Constant Martín, i enLe Journal du Peuple, de
Sébastien
Faure. El 16 de setembre de 1899 fou un dels oradors, amb Aristide
Briand,
Broussouloux, Henri Dhorr, A. Cyvoct, Bonvalet, Charles Malato, Louis
Guérard,
Prest, Valéry i Paule Mink, entre d'altres, en el gran
míting dreyfusard,
organitzat per la Coalició Revolucionària,
celebrat a la Sala Octobre de París.
En 1901 col·laborà en La
Lutte Sociale de
Seine-et-Oise et des cantons de Pantin et Noisy-le-Sec. Des
de 1904 fou
secretari del «Comitè La Barre»
(Societat del Monument del cavaller de La
Barre), que organitzava la manifestació en record de
François-Jean Lefebvre de
La Barre davant la seva estàtua, inaugurada el 4 de novembre
de 1906, en dret del
Sagrat-Cor de Montmartre. El 24 de maig de 1904 va fer la
conferència «Le nationalisme
et le cléricalisme dans l'école
laïque» al «Club La Barre» de
París i el 19
d'octubre del mateix any al mateix lloc la conferència
contradictòria «Le
Catéchisme du patron chrétien». Entre
el 3 i el 7 de setembre de 1905 assistí
al Congrés de La Libre Pensée, celebrat al Palau
del Trocadero de París. Entre
setembre de 1906 i setembre de 1907 formà part del
comitè directiu de la Casa
del Poble de París. En 1906 fou el cap de
redacció de Le Flambeau. Organe
hebdomadaire de La Libre-Pensée républicaine et
sociale. Entre 1906 i 1908 col·laborà
en L'Aurore i Le
Cubilot; entre
1906 i 1913 en La Cravache; i en
1908
en Le Communiste. El 19 de gener de
1908
va fer una conferència contradictòria contra la
pena de mort a la Sala Boucher
de París organitzada per La Libre Pensée i aquest
mateix any formà part del
Comitè d'Iniciativa per a l'erecció d'una
estàtua a Jean-Paul Marat en una
plaça parisenca. En 1911 fou un dels fundadors del Partit
Republicà-Socialista
(PRS). Entre 1911 i 1914 fou secretari de la Federació
Republicana Socialista del
Sena i organitzà set conferències
propagandístiques l'estiu de 1913. Entre 1912
i 1914 col·laborà, amb Alexandre
Zévaès i Albert Orry, en l'òrgan de
premsa del
PRS Le Républicain-socialiste.
Entre
l'1 i el 2 de novembre de 1913 assistí al Congrés
de Grenoble del PRS i
s'arrenglerà amb el sector seguidor d'Aristide Briand,
partidari d'una
Federació d'Esquerres. En 1913
col·laborà en Le Combat,
de Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França). En les
eleccions legislatives d'abril de 1914 fou candidat de la
Federació d'Esquerres,
sense èxit (905 vots, menys del 4% dels sufragis emesos),
per a la II
Circumscripció del XVIII Districte de París. Amb
el temps derivà cap a
posicions més dretanes i, segons Émile Janvion,
també fou francmaçó. A partir
de 1917 fou cap de redacció del setmanari L'Effort
français, républicain, socialiste,
dirigit per Alexandre Zévaès i Émile
Gautier. El 23 de desembre de 1917 a París, organitzada amb
Alexandre Zévaès,
tingué lloc la Conferència Interfederal que
donà lloc a la creació del dretà
Partit Socialista Nacional (PSN). En 1923 fundà i
dirigí el setmanari parisenc L'Écho
Municipal i en 1933 col·laborà enL'Avenir de Bougie, d'Alger. Fou
autor de Comment nous ferons la
révolution libertaire! (sd), Le
communisme devant le Parti Ouvrier (VIIIe congrés)
(1887), La révolution cosmopolite.
Le communisme
(1888), Un français de la
décadence, M.
Henri Rochefort (1888, amb Louis Chalain), La
caverne antisémite (1902), De
la métode réaliste du socialisme
réformiste français (1910), Les anarchistes. Histoire des partis
socialistes en France. Tom X (1912),
L'alliance
paradoxale (1913), Une politique...
Un
crime...! Le meurtre de Jean Jaurès (1915), Une campagne politique. Le Parti
Républicain Socialiste (1900-1917)
(1917, amb Alexandre Zévaès), L'action
politique des républicains réformistes
(1919). Jean Pausader va morir en
1937 a París (França).
***
- Eugène
Rossignol: El 28 de juliol de 1868 neix al Districte VIII
de París (França) l'anarquista
Eugène Rossignol. Era fill natural de Marie Rossignol. Es
guanyava la vida com
a sastre i estava casat amb Clementine Harlay. Insubmís, a
començament dels
anys noranta del segle XIX es refugià a Bèlgica i
a finals de la dècada va ser
inscrit per les autoritats belgues en el registre d'anarquistes. En
1893 el seu
nom figurava en una llista d'anarquistes a vigilar establerta per la
policia
ferroviària fronterera francesa. En 1895 viva a Londres
(Anglaterra).
***
-Émile Masson: El 28 de juliol de 1869 neix a Brest (Bretanya) el militant, escriptor i propagandista socialista llibertariÉmile Masson (Emil ar Mason, en bretó) --va utilitzar el pseudònims Brenn,Ewan Gweznou i Ion Prigent. D'origen modest, va fer estudis molt brillants i va obtenir la llicenciatura de Filosofia a la Sorbona (París) i una altra de Llengua anglesa. En aquesta època va freqüentar els cercles socialistes revolucionaris, anarquistes i antimilitaristes, i a París va fer amistat amb Charles Péguy, Romain Rolland, Louise Michel,Élisée Reclus i Piotr Kropotkin. Va prendre part especialment en les Universitats Populars (1899-1905). Després de fer de passant a Saint-Brieuc, va ensenyar a Loudun, a Saumur (Filosofia) i després a Pontivy (anglès) entre 1904 i 1921. En 1908 va establir correspondència amb Jean Grave i va començar a interessar-se per la llengua bretona per la qual veia un mitjà per introduir el socialisme llibertari (i no jacobí) en el món proletari bretó. Va començar a publicar Rebelles, contes «anarquicobretons», i va escriure diversos articles per a Les Temps Nouveaux i per a periòdics de la Federació Regionalista Bretona i del Partit Nacionalista Bretó, moviments amb els quals va col·laborar estimant que la llibertat de l'individu passa per la reapropiació de la seva identitat i de la seva cultura, oposant-se de fet als socialistes jacobins, però també a certs llibertaris. Va traduir un fullet d'Éliée Reclus,A mon frère le paysan, en dialectes bretons. Amb el seu amic Gustave Hervé, socialista revolucionari del periòdic La Guerre Sociale, impulsarà una propaganda socialista i antimilitarista en bretó, amb el suport dels militants Pierre Monatte i François Le Levé; però l'amistat amb Hervé es trencarà pel canvi ideològic d'aquest en 1914. De gener de 1913 a juliol de 1914 va editar també en bretó i en francès la revista mensual llibertària d'educació pagesa Brug/Bruyères. Traumatitzat per la guerra, refusarà participar totalment en la follia bèl·lica. En 1921 va col·laborar en La Bretagne libertaire. Émile Masson va morir el 9 de febrer de 1923 a París (França). Entre les seves moltes obres podem destacar Yves Madec, professeur de collège (1905), Les rebelles (1908), Les bretons et le socialisme (1912), Le livre des hommes i leurs paroles inouïes (1919) i L'utopie des îles bienheureuses dans la Pacifique en 1980 (1921).
***
- Felice Felici: El 28 de juliol de 1871 neix a Ancona (Marques, Itàlia) el propagandista anarquista Felice Felici, conegut com Il Gobbo. Sos pares es deien Stefano Felici i Giuseppina Silvestrelli. Es guanyà la vida fent de dependent de botiga i de carrosser. Fou un dels anarquistes més destacats del moviment anarquista d'Ancona de finals dels segle XIX; instruït, realitzà gires propagandístiques arreu les Marques. La policia el considerà un dels anarquistes més «perillosos i violents» de la zona, relacionant-se amb principals militants del moviment anarquista italià, com ara Errico Malatesta. Participà en totes les manifestacions «subversives», prenent sovint la paraula i incitant a l'acció directa. El 14 d'abril de 1900, Diumenge de Pasqua, va ser detingut amb altre companys anarquistes (Ricardo Intini, Ferruccio Mariani, etc.) durant una reunió en una posada a les afores d'Ancona. Entre 1901 i 1911 visqué a Londres (Anglaterra), al barri de Leyton, on treballà com a dependent de botiga i on es relacionà amb el moviment anarquista local i amb el format pels exiliats italians, especialment el creat al voltant de Malatesta. En aquestaèpoca londinenca, passà temporades a París (França). El setembre de 1902 signà, amb Enrico Carrara, Silvio Corio, Giovanni i Enrico Defendi, Carlo Frigerio, Errico Malatesta, Attilio Panizza, Giulio Rossi i altres, la circular-anunci del periòdic londinenc La Rivoluzione Sociale. En 1912 retornà a Ancona i immediatament reprengué la seva posició destacada en el moviment llibertari. En 1913 entrà a formar part del grup anarquista «Studi Sociali», creat el 16 de novembre, esdevenint un dels seus membres més influents. En aquesta època reforçà la seva amistat amb Malatesta, gaudint de tota la seva confiança. L'abril de 1914, sense feina, es traslladà a Bolonya i la policia, que el vigilava constantment, el considerà un emissari de Malatesta per a la preparació de l'agitació anarquista. S'integrà en el Fascio Libertario (FL) de Bolonya i promogué una forta campanya antimilitarista. També entrà a formar part del Grup «Emilio Covelli» (Clodoveo Bonazzi, Adelmo Baldrati, Aldo Bernardi, Loris Brasey, Giulio Carboni, Attilio Diolaiti, Armando Pietro Guastaroba, etc.), fundat el novembre de 1915 a Bolonya. Durant la Gran Guerra continuà amb la propaganda antimilitarista i el desembre de 1917, després de patir diverses denúncies, es va veure obligat a retornar a Ancona. En aquest període estava afiliat tant a la Unió Comunista Anarquista (UCA) d'Ancona com a la Unió Anarquista d'Emília-Romanya (UAER). El gener de 1918 va ser reclòs a Arcevia (Marques, Itàlia) i el 18 d'abril d'aquell any prengué part en el Congrés Regional de l'UAER, votant la moció presentada per Pietro Comastri que deia que la Revolució havia d'engegar-se l'1 de maig següent. Durant els anys del feixisme, restà a Bolonya estretament vigilat i inclòs en la llista de persones «perilloses» a detenir en determinades circumstàncies. El juny de 1939 restà ingressat a l'Hospital d'Indigents «Vittorio Emanuele» de Bolonya. Felice Felici va morir el 26 de setembre de 1948 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia).
***
- Josep Serra
Vives: El 28 de juliol de 1901 neix a l'Albi (Garrigues,
Catalunya) el pagès anarquista
i anarcosindicalista Josep Serra Vives. Militant de la
Confederació Nacional
del Treball (CNT), la qual encapçalà, i de la
Federació Anarquista Ibèrica
(FAI) de l'Albi, el 29 d'octubre de 1936, en ple procés
revolucionari, va ser
nomenat alcalde de la localitat. En acabar la guerra va ser detingut
pels
feixistes, jutjat en consell de guerra i condemnat a mort. Josep Serra
Vives va
ser afusellat el 29 de novembre de 1939 a Lleida (Segrià,
Catalunya).
***
- Jean Jourdan: El
28 de juliol de 1908 neix a Aimargues (Llenguadoc,
Occitània) l'anarquista Jean
Jourdan, conegut com Fernand Sol, Chocho i Chopard.
Son pare estava casat amb Antoinette Bernard i tingué dos
germans: Paul, també militant anarquista, i Marie
Antoinette. Entre 1914 i
1917, en plena Gran Guerra, quan els mestres eren al front,
estudià a l'Escola
de la República del seu poble. Abandonà l'escola
sense el certificat d'estudis
i, després d'entrar com a aprenent de ferrador,
esdevingué obrer agrícola,
sobretot vitícola. La lectura de Sébastien Faure
el va fer llibertari i
s'integrà en el Grup d'Estudis Socials (GES), creat a
Aimargues durant els anys
vint, i en el grup anarquista local. En 1924 conegué Nestor
Makhno i sa
família, aleshores refugiat a França. El 6 de
març de 1926, durant una
manifestació contra una processó religiosa arran
de la visita d'un cardenal, va
ser ferit per un cop de sabre. En 1927 el Grup Anarquista d'Aimargues
estava
constituït per una dotzena de persones i creà una
cooperativa de consum, La Fourmi,
inspirada en el corrent
cooperativista de Charles Gide, a l'Escola de Nimes. En aquest 1927
participa
en les manifestacions en suport de Sacco i Vanzetti. També
fou membre, amb
altres anarquistes, del Sindicat Autònom de Treballadors de
la Terra, que
reagrupava 150 treballadors i que estava en contacte amb un sindicat
del mateix
tipus instal·lat a Coursan (Llenguadoc,
Occitània), i sovint fou designat per a
negociar els conflictes laborals dels empleats. Albergà a
casa seva els
nombrosos oradors i conferenciants que s'organitzaven a Aimargues, com
ara
Maurice Joyeux, Jules Chazoff, René Ghislain,
André Prudhommeaux o Paul
Roussenq. Durant la guerra d'Espanya, ajudà a reclutar
voluntaris i André
Prudhommeaux li va confiar la missió de comprar armes i de
passar-les a la
Península. En aquesta conjuntura, participà en el
robatori d'una armeria de
Narbona. En 1939 va ser mobilitzat, però optà per
la insubmissió i canvià
d'identitat i de ciutat, prenent el nom de Fernand
Sol i instal·lant-se a Tolosa (Llenguadoc,
Occitània), on treballà en
diverses obres. Un anys més tard, va ser detingut a
Aimargues i tancat durant
tres dies a la Casa de Detenció de Nimes, i a Aurason
(Provença, Occitània).
Després d'un temps a la ciutadella de Sisteron
(Provença, Occitània), va ser
internat al camp de concentració de Sant Somplesi
(Llenguadoc, Occitània), on
hi trobà E. Armand, i del qual aconseguí fugir.
De bell nou detingut, a Nimes
aconseguí la llibertat gràcies a la
intervenció de Vernier, expacifista que
aleshores treballava per al Ministeri de l'Interior del govern del
Mariscal
Pétain. Un cop lliure, va nomenat cap del Comitè
d'Alliberament d'Aimargues i
organitzà la requisa d'aliments per a la població
i s'oposà a les rapades de
les dones de la població sospitoses d'haver
freqüentat l'ocupant. Rebutjà
formalment el nomenament d'alcalde del municipi. Després de
la guerra, es
barallà amb els companys d'Aimargues i
s'instal·là en una població
veïna, Lo
Cailar (Llenguadoc, Occitània), en una parcel·la
que comprà en 1948 i on obrí,
amb sa companya Marie, una taberna a la riba del riu Vistre, coneguda
com Guinguette à Chocho.
Entre 1973 i 1974
participà en les manifestacions antifranquistes que
s'organitzaren a Nimes.
També va estar casat amb Carmen Segura i Marie
Andréo, amb qui no va tenir
infants. Jean Jourdan va morir el 14 de novembre de 1986 a Lo Cailar
(Llenguadoc, Occitània). En 2008 Michel
Falguières publicà el llibre Jean
Jourdan. Libertaire d'Aimargues, de
1908 a 1948.
***
- Luciano Torróntegui Menchaca: El 28 de juliol de 1916 neix a Meñaka (Uribe, País Basc) el militant anarcosindicalista Luciano Torróntegui Menchaca, també conegut sota el pseudònim Luis Torres. Des de molt jove es va afiliar al Sindicat del Transport Marítim de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1935, juntament amb altres set companys cenetistes, va portar a terme una vaga al vaixell de la naviliera «Sota y Aznar» que guanyaren després de mesos de lluita. Més tard va protagonitzar altres vagues (Gijón, Barcelona, etc.). Quan va esclatar la sublevació militar de 1936 es trobava a Màlaga i com tots els marins va ser militaritzat. A Cuba, per instigació del règim franquista, el seu vaixell va ser apressat, però fou alliberat poc després i va poder retornar a la Península. A Cartagena es va enrolar en la infanteria de Marina i va intervenir en la presa de Terol. Malauradament li va tocar servir en la divisió d'Enrique Líster, al Segre, on va amagar la seva filiació cenetista per evitar la persecució; però es va manifestar en contra de les injustícies que es produïen en la seva unitat i se li va instruir un consell de guerra. Davant les amenaces de mort d'un comissari polític, va desertar i es va allistar en un batalló de dinamiters a la Seu d'Urgell. Després de la guerra va patir els camps de concentració francesos. Quan l'ocupació nazi va combatre contra els alemanys i ingressà en el batalló confederal«Libertad», on va assumir responsabilitats de comandament i que va lluitar per l'alliberament de França. Quan les tropes alemanyes es retiraven, va formar part d'un grup que es dedicava a recollir les armes alemanyes deixades i emmagatzemar-les per lluitar després contra la dictadura franquista. Després va participar a Urepel amb els grups de defensa als Pirineus i serví d'enllaç per a la CNT entre els emissaris de l'Interior i de l'Exili. Entre altres, va guiar Antonio Ejarque Pina, aleshores secretari general de la CNT de la Península. El 17 de juliol de 1946 va ser detingut per la Guàrdia Civil i patí continus apallissaments durant els 15 dies que va passar ala Direcció General de Seguretat. Jutjat, va ser condemnat a sis anys i un dia de presó. El 8 de maig de 1948 va ser un dels 12 confederals que van protagonitzar la sonada fuga de la presó d'Ocaña. Detingut dies després, va passar per diversos penals (Ocaña, Guadalajara, Yeserías) i a la presó de Larrinaga va emmalaltir a causa del dur règim d’aïllament. En 1951, amb papers falsos, va aconseguir la llibertat condicional. El 18 de juny de 2006 va rebre un homenatge organitzat per la CNT de Bilbao pels seus 90 anys de lluita llibertària. Luciano Torróntegui Menchaca va morir el 8 d'abril de 2010 a Bermeo (Busturialdea-Urdaibai, País Basc).
***
- David Viñas:
El 28
de juliol de 1927 neix al barri de San Nicolás de Buenos
Aires (Argentina)el
novel·lista, dramaturg, assagista i historiador de
l'anarquisme David Viñas
Porter, que va fer servir el pseudònim Pedro
Pago. Havia nascut en una família
llibertària amb greus problemes econòmics.
Sos pares es deien Ismael Pedro Viñas i Esther Porter,
d'origen jueu ucraïnès. A
començaments de la dècada dels quaranta
aconseguí una beca d'estudis al Liceu
Militar de Buenos Aires. Al cinquè any d'estudis, aclaparat
per l'ambient
feixista que es respirava, es va fer despatxar insultant un tinent
primer.
Després d'acabar algunes assignatures en un altre institut,
es matriculà en
Filosofia i Lletres, on conegué Adelaida Gigli, amb qui amb
el temps es casà i
amb qui tingué sos dos fills. En aquests anys d'estudiant,
presidí la Federació
Universitària de Buenos Aires (FUBA). Entre març
i juny de 1953 publicà una
sèrie de relats policíacs (Mate
Cocido,Chico Chico i Chico
Grande), signats sota el pseudònim Pedro
Pago, en l'Editorial Vorágine. El novembre de 1953
fou un
dels fundadors, amb son germà Ismael Viñas i sa
companya, de la revista
literària i política revolucionària Contorno,
on col·laboraren destacats intel·lectuals
esquerrans (León Rozitchner, Noé
Jitrik, Carlos Correas, Oscar Masotta, Ramón Alcalde,
Rodolfo Kutsch, etc.) i
que deixà de publicar-se en 1959 –en 2008 es
publicà una edició facsímil. En
1963 es doctorà en la Facultat de Filosofia i Lletres de la
Universitat de
Rosario (Santa Fe, Argentina) amb la tesi Literatura
argentina y realidad política. La crisis de la ciudad liberal.
De la
mateixa generació d'autors com Haroldo Conti, Rodolfo Walsh
o Antonio di Benedetto,
la temàtica de la seva narrativa és social i de
dura crítica contra la classe oligàrquica
llatinoamericana i les seves injustícies. Formà
part de la junta directiva del
Movimiento de Liberación Nacional (MLN, Moviment
d'Alliberament Nacional), de
caire trotskista. Des de 1976, durant la dictadura militar argentina,
visqué
exiliat en diversos països d'Amèrica
(Mèxic, Califòrnia) i d'Europa (Espanya,
França,
Dinamarca, Berlín) guanyant-se la vida fent de periodista i
impartint classes
de literatura. En 1981 fundà a Mèxic, amb Pedro
Orgambide, Jorge Boccanera,
Alberto Ádelach i Humberto Costantini, l'editorial«Tierra de Fuego». En 1984
retornà a Buenos Aires i aquest mateix any va ser nomenat
catedràtic de
literatura argentina de la Facultat de Filosofia i Lletres de la
Universitat de
Buenos Aires. En 1991 rebutjà una Beca Guggenheim (25.000
dòlars), com a un«homenatge a sos fills» María Adelaida i
Lorenzo Ismael, segrestats i
desapareguts per la dictadura militar durant els anys setanta. En 1995
va ser
nomenat professor emèrit de la Universitat de Buenos Aires.
Dirigí l'Institut
de Literatura Argentina (UBA). En 2003, amb l'elecció de
Néstor Kirchner,
esdevingué un dels seus vocals i en 2008
cofundà», amb el periodista Horacio
Verbitsky, «Carta Abierta, grup informal
d'intel·lectuals esquerrans que
publiquen regularment columnes d'opinió en defensa del
kirchnerisme. El
desembre de 2009 la Biblioteca Nacional argentina adquirí
important
documentació seva. És autor de les
novel·les Cayó sobre su
rostro (1955), Los
años despiadados (1956), Un
Dios
cotidiano (1957), Los
dueños de la
tierra (1958, portada al còmic en 2010), Dar la cara (1962), En
la
semana trágica (1966), Hombres
de a
caballo (1967), Cosas concretas
(1969), Jauría (1971), Cuerpo a cuerpo (1979), Prontuario
(1993), Claudia conversa (1995), Tartabul
(2006), i també conreà els relats en Las
malas costumbres (1963). També és autor
d'obres de teatre, com ara Sarah Goldmann,Maniobras, Dorrego,
Lisandro
(1971), Tupac-Amaru (1972) i Walsh y Gardel. En els seus assaigs,
sobre
tot d'història de la literatura i de temàtica
social i històrica, ha estudiat
el moviment anarquista llatinoamericà i entre ells destaquenLiteratura argentina y política I.
De los
jacobinos porteños a la bohemia anarquista (1964),Literatura argentina y política II.
De Lugones a Walsh (1964), Laferrére,
del apogeo de la oligarquía a la
crisis de la ciudad liberal (1965), Literatura
argentina y realidad política: de Sarmiento a
Cortázar (1970), Rebeliones
populares I. De los montoneros a
los anarquistas (1971), Rebeliones
populares II. De la Semana Trágica al Cordobazo
(1971), Momentos de la novela en
América Latina
(1973), Qué es el fascismo en
Latinoamérica (1977), Historia
de
América Latina. México y Cortés
(1978), Historia
de América Latina. Expansión de la conquista
(1978), Carlos Gardel (1979), Indios,
ejército y fronteras (1982), Los
anarquistas en América Latina (1983 i 2014), De Sarmiento a Dios. Viajeros argentinos a USA
(1998) i Menemato y otros suburbios
(2000). També
ha escrit els guions cinematogràfics El
jefe (1958), El candidato
(1959,
amb Fernando Ayala) i Dar la cara
(1962), i els arguments de Sábado
a la
noche, cine (1960) i La muerte
blanca
(1985). Rebé importants premis, com el Guillermo Kraft
(1957), Gerchunoff
(1957) el Nacional de Literatura (1962 i 1971), el Nacional de Teatre
(1972),
el Nacional de la Crítica (1973) i el Konex (2004). David
Viñas va morir el 10
de març de 2011, a conseqüència de
complicacions derivades d'una pneumònia, al
Sanatori Güemes de Buenos Aires (Argentina).
Defuncions
- Antonio Tisner
Bescós: El 28 de juliol de 1936 mor a Bujaraloz
(Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarquista i
anarcosindicalista Antonio Tisner
Bescós. Havia nascut el 14 de juliol de 1904 a
Angüés (Osca, Aragó, Espanya).
Metal·lúrgic de professió, va ser un
dels fundadors de la Confederació Nacional
del Treball (CNT) d'Angüés i també
milità en la Federació Anarquista
Ibèrica
(FAI). Durant els primers anys republicans va ser detingut diferents
vegades
per formar part de grups d'acció de la FAI, com ara el
febrer de 1932 a Osca i
el maig de 1933 a Saragossa, en aquesta ocasió per haver-se
trobat 55
bombes que havia fabricat al seu domicili. A començaments de
1936 tornà al seu
poble per promoure-hi el moviment llibertari. Entre l'1 i el 10 de maig
de 1936
assistí al IV Congrés de la CNT a Saragossa. Amb
l'aixecament feixista,
s'enrolà en la Columna Durruti. Antonio Tisner
Bescós va morir el 28 de juliol
de 1936 a Bujaraloz (Saragossa, Aragó, Espanya) durant el
primer bombardeig
aeri feixista que patí la columna confederal de
camí a Saragossa. Aquest atac,
realitzat per tres avionetes petites de reconeixement, durà
pocs minuts, però
causà uns deu morts i una vintena de ferits. Molt pitjor que
les pèrdues
humanes va ser l'efecte psicològic en els milicians de la
columna, molts dels
quals van perdre de cop tot el seu entusiasme per la lluita. Els
efectes van
ser el suficientment greus com per aconsellar Durruti retirar totes les
seves
forces a Bujaraloz i portar a cap una reorganització. Sa
companya de Tisner,
María Doz Buisán, nascuda en 1910 a
Alcalá de Gurrea (Osca, Aragó, Espanya)
--altres fonts citen Berbegal--, també activista dels grups
d'acció de la FAI i
amb qui tingué dues filles, a començaments del
segle XXI vivia al Brasil.
***
- Mariano Costa Iscar: El 28 de juliol de 1966 mor a Buenos Aires (Argentina) l'anarcoindividualista Mariano --també citat Manuel-- Costa Iscar, també conegut com Antonio Faciabén Esquer. Havia nascut el 26 de maig de 1883 a Pamplona (Navarra). Son pare fou un metge gallec i sa mare, Mercedes Iscar, havia nascut a Valladolid. A Pamplona realitzà els estudis primaris i secundaris i son pare desitjà que estudiés medicina, però es decantà per les lletres. Cap al 1901 marxà, amb dues germanes, a Barcelona a viure amb una tia. A la capital catalana s'introduí en el moviment anarquista i començà a col·laborar en la premsa llibertària, sobretot Tierra y Libertad, periòdic dirigit per Tomás Herreros Miquel, i El Sembrador. Intimà amb nombrosos militants anarquistes, com ara Francesc Ferrer i Guàrdia, Ángel Pestaña, Salvador Seguí, Federico Urales, etc. En 1912 marxà a peu a París i es posà a fer feina de repartidor de pastissos i en una impremta. A París conegué sa futura companya, Juliette Hart, belga que s'havia refugiat en 1914 a França a causa de la Gran Guerra. En 1914, amb altre company anarquista, retornà a Barcelona a peu; poc després, també a peu i tota sola, Hart marxà també a la capital catalana. En 1916 publicà la traducció del llibre El anarquismo individualista. Lo que es, puede y vale, d'Émile Armand, a Barcelona, i aquest mateix any sortí el seu fullet Generalidades educativas, editat pel Grup d'Investigació Pedagògica amb el qual participava, que cridà l'atenció d'Eleuterio Quintanilla. A Barcelona va fer feina de carter. En 1917 participà en el grup barceloní «JuventudÁcrata», amb Salvio Aiguaviva Vila i Saturnino Meca González. A Barcelona també mantingué contactes amb Gaston Leval i amb Victor Serge. El juny d'aquell any Hart i Costa Iscar s'uniren sentimentalment i en 1920 retornaren plegats a París i després marxaren a Brussel·les, ciutat natal de Juliette Hart. Sense diners, decidiren partir cap a Vigo i ell ho va fer com a polissó en un vaixell. Descobert en alta mar, fou desembarcat a Exeter (Devon, Anglaterra) i tancat durant dos mesos a la presó. Aconseguí la llibertat gràcies al suport dels quàquers i d'un pastor protestant que el volgué convertir. Després embarcà en un vaixell espanyol i aconseguí arribar a Vigo i sa companya hi arribà amb tren. A la ciutat gallega va fer amistat amb l'anarquista José Villaverde Velo i participà en l'edició galaica de Solidaridad Obrera. Després la parella s'instal·là a la Corunya. En aquestaèpoca col·laborà en nombroses publicacions llibertàries (Estudios, Proa,La Revista Blanca, etc.), a més de militar en la Lliga d'Educació Racionalista. En 1920 ambdós decidiren emigrar al Brasil. Com que anaven curts de cabals, ell embarcà clandestinament en un vaixell i en aquesta ocasió arribà sense problemes a Rio de Janeiro; poc després, Hart hi arribà pagant el seu bitllet en una altra nau. Al Brasil va fer feina de tipògraf. El 23 d'octubre de 1923 s'embarcà a bord del vaixell«Araguaya» al port de Santos cap a Buenos Aires (Argentina) i Hart partí el 24 de desembre d'aquell any del port de Rio de Janeiro per a reunir-se amb son company. A l'Argentina, fugint de ser molestat per les autoritats, prengué el nom d'Antonio Faciabén Esquer, ja que el seu estava força marcat com a anarquista a la Península. En aquests anys començà a introduir a Sud-amèrica i a la Península el pensament i la filosofia anarcoindividualista de Han Ryner i d'Émile Armand, traduint al castellà nombrosos articles i fulletons seus --de Han Ryner traduí, entre d'altres, Pequeño manual individualista (1928) i La sabiduría riente (1935). També col·laborà en publicacions franceses (Umbral, Cenit, etc.) i mexicanes (Tierra y Libertad, etc.), i fou redactor de La Protesta. A Buenos Aires treballà en diverses feines (tipògraf, monotipista, corrector, traductor, etc.) per a revistes, entre elles Caras y Caretas. La seva darrera feina, en la qual treballà 15 anys, fou la gerent de l'Institut Argentí de les Arts Gràfiques. Força il·lustrat en literatura i ciències socials, animà nombrosos projectes educatius racionalistes. En 1949 realitzà conferències sobre Han Ryner a la Biblioteca José Ingenieros i l'Associació Racionalista Jueva de Buenos Aires. Trobem articles seus en Al Margen, Cenit, Estudios,Ética, Helios, Humanidad,Iniciales, Nervio, Nosotros,Proa, La Revista Blanca, Salud y Fuerza, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, Umbral, etc. Entre les seves obres destaquen El feminismo (1914), Generalidades educativas (1916), Crítica y concepto libertario del naturismo (1923), La paz mundial y las condiciones de su realización (1950, amb altres) iLa enseñanza laica ante la racionalista (1960, amb altres). Durant sa vida mantingué una interessant correspondència amb nombroses personalitats de l'època, com ara Han Ryner, Émile Armand, Pau Casals, Dr. Diquiera, Florencio Escardó, Vicente Fatone, Pedro Herrera, Panaït Istrati, Louis Lecoin, Gérard de Lacaze-Duthiers, Gérard Leretour, Eugèn Relgis, Eduardo Zamacois, etc.
---