Anarcoefemèrides del 27 de juliol
Esdeveniments
- Congrés Internacional Obrer Socialista: Entre el 27 de juliol i l'1 d'agost de 1896 té lloc a Londres (Anglaterra) un Congrés Internacional Obrer Socialista (International Socialist Workers and Trade Union Congress), on oficialment totes les cambres sindicals obreres estaven convidades. Dins cada delegació es trobaven militants anarquistes coneguts, com ara Errico Malatesta, Domela Nieuwenhuis, Pietro Gori, Gustav Landauer, Bernhard Kampffmeyer, Gennaro Petraroja, Rudolf Rocker, Christian Cornélissen, Fernand Pelloutier o Paul Delesalle, entre altres. Però els socialistes marxistes van votar majoritàriament una moció segons la qual s'exigia el reconeixement i la necessitat de l'acció política (legislativa i parlamentària) i es va concloure amb l'exclusió definitiva dels anarquistes i dels socialistes antiparlamentaris en els futurs congressos. Serà un triomf de la socialdemocràcia.
***
- Segon dia de la Setmana
Tràgica: El dimarts 27 de juliol de 1909 a
Barcelona (Catalunya), dins dels
fets enquadrats en l'anomenada Setmana Tràgica, es
caracteritza per la crema
d'esglésies i de convents. De bon dematí alguns
mercats i algunes botigues
obriren per abastir la població, però aviat
tancaren. El silenci informatiu era
total a Barcelona i la sensació de buit d'autoritat
força estesa. Sobre les nou
del matí la residència dels Maristes fou atacada
i el germà Lycarión (Francisco
Benjamín Mey), director del Patronat Obrer de Sant Josep, va
morir. També fou
atacada la comissaria de les Drassanes i a mig matí la
construcció de
barricades amb llambordes, somiers, reixes i tapes del clavegueram, amb
un
protagonisme de les dones notable, es generalitzà per tot
arreu --s'hi van
arribar a construir-ne 76. Mentrestant, a Madrid, Juan de la Cierva
Peñafiel,
ministre de Governació, que des d'un primer moment va
sostenir la tesi
insurreccionalista de la vaga, declarà que el moviment
barceloní tenia un
caràcter clarament separatista, així ni els
polítics catalans ni els dirigents
obrers d'altres indrets de l'Estat espanyol voldrien sumar-se a la
revolta o ni
tan sols justificar-la, i va promoure la suspensió de les
garanties
constitucionals, que duraria fins al 10 de novembre d'aquell any.
Antoni Fabra
Ribas, membre del Comitè Central de Vaga,
s'entrevistà amb Antoni Rovira
Virgili, editor d'El Poble Català i
membre del Centre Nacionalista
Republicà, per veure les possibilitats que els nacionalistes
d'esquerra
encapçalessin la revolta. Cap al migdia van
començar a circular per tot
Barcelona consignes de calar foc els convents, donades per diversos
polítics
radicals (Lorenzo Ardid Bernal, els germans Rafel i Josep Ulled
Altemir, Joan
Colominas Maseras, etc.) i la ciutat s'omplí de barricades i
de convents que
cremaven (església parroquial de Sant Pau del Camp, Reial
Col·legi de Sant
Anton dels escolapis, església de Santa Maria del Taulat,
etc.). Diverses
armeries foren assaltades durant el dia i la gentada també
es va fer amb
fusells del sometent. A Gràcia els enfrontaments armats
entre revoltats i
l'Exèrcit duraran fins cap al tard, quan l'artilleria
militar s'imposa. Els
membres del Comitè Central de Vaga es reuniren poc abans de
les 14 hores amb el
lerrouxista Emiliano Iglesias Ambrosio, a qui demanaren que
encapçalés el
moviment i que proclamés la República,
però cap grup polític no acceptà
fer-se
càrrec de l'aixecament, es tractava d'un moviment totalment
autònom i
espontani. A les 14.30 la comissaria del Poblenou patí un
primer atac i mitja
hora després el franciscà P. Ramon M.
Usó fou ferit greu quan abandonava la
residència de Sant Gervasi carregat amb valors i diners en
metàl·lic de la
comunitat; morirà l'endemà i serà el
tercer i últim religiós finat durant la
setmana --la consigna fou en tot moment respectar la vida de les
persones. A
les 16.30 tingué lloc a l'Ajuntament una reunió
entre l'alcalde Joan Coll Pujol
i diputats i prohoms de la ciutat per formar una junta que
parlamentés amb els
rebels, però el republicà Joan Sol Ortega els va
convèncer de l'absurditat de
l'intent. A les 17 hores la comissaria del Poblenou va patir un nou
atac i una
hora després Mn. Ramon Riu, rector de Santa Maria del
Taulat, al Poblenou, mor
d'asfíxia i de paüra al seu amagatall; el seu cos
va ser arrossegat pel carrer
i profanat. A les 18.45 l'Ajuntament es reuní en
sessió urgent, on el regidor
radical Josep Jorge Vinaixa demanà la constitució
d'una sessió permanent del
consistori, però dues hores després la
sessió fou dissolta, per l'acció
persuasiva d'Emiliano Iglesias. Els intents de radicals, de socialistes
i de
nacionalistes d'esquerra per trobar algú que es fes
càrrec d'encapçalar la
revolta foren del tot inútils. Al vespre la policia
desbordada abandonà les
comissaries dels barris perifèrics i s'engegà una
segona onada d'incendis de
convents i d'edificis religiosos, de manera que al final del dia
cremaven una
trentena d'edificis, concentrats a la zona de l'Audiència,
l'Eixample, Gràcia,
Sant Andreu, el Clot, les Corts i Sant Gervasi. Fora de Barcelona,
durant
aquest segon dia de vaga, s'arribà a proclamar la
República i es constituïren
juntes revolucionàries a Sabadell, Granollers,
Mataró i Palafrugell. Mentrestant,
i sense que Catalunya tingués cap possibilitat
d'assabentar-se'n, a l'Àfrica es
lliurà la decisiva batalla del Barranco del Lobo, sorgida
arran d'un atac de
les inexpertes tropes espanyoles a la serralada del Gurugú,
des de la qual la
guerrilla rifenya dominava la regió; la internada de les
tropes colonials
acabaria desastrosament i se saldaria amb 1.238 baixes per la banda
espanyola, 180
mortals, incloent-hi el general Gillermo Pintos Ledesma que manava la
tropa i
que morí d'un tret al cap disparat per un franctirador.
***
- Míting aniversari de l'AIA: El 27 de juliol de 1924, en ocasió del vintè aniversari de la creació de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA), té lloc a la Casa del Poble de l'Haia (Holanda Meridional, Països Baixos) un míting internacional. Hi van intervenir nombrosos militants coneguts, com ara Rudolf Rocker, Emma Goldman, Domela Nieuwenhuis, Barthélemy de Ligt, Pierre Ramus, etc.
***
- Creació del CENU: El 27 de juliol de 1936, enmig de l'entusiasme revolucionari, la Generalitat de Catalunya crea per decret el Comitè de l'Escola Nova Unificada (CENU), una nova escola racionalista i laica que funcionarà segons els principis de l'Escola Moderna de Francesc Ferrer i Guàrdia. Tot el moviment d'escoles racionalistes llibertàries s'integrarà en aquest Comitè. La presidència del Comitè Executiu recaurà en el cenetista, director de l'Escola Natura, president de la secció cultural de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i deixeble de Ferrer i Guàrdia, Joan Puig Elías. El 22 d'octubre de 1936 un decret sobre reestructuració del Comitè de l'Escola Nova Unificada el transformarà en Consell de l'Escola Nova Unificada, eliminant formalment els comitès locals del CENU i passant la capacitat decisòria a mans del conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya.
Naixements
- Henri Duchmann: El
27 de juliol de 1873 neix a París (França) el
periodista, conferenciant i
propagandista anarquista i antimilitarista Henri Duchmann, que tal
vegada va
fer servir el pseudònim literari d'Henri
Duchemin. Tenia dos germans, Hermann i Joseph. Trobem
articles seus en
diferents publicacions llibertàries, com ara Harmonie,
de Marseille (1891-1893);Le Conscrit,
de París (1892);La Brochure,
de
Bruxelles (ca. 1893); Les Temps Nouveaux, de París (1895); Le
Libertaire, de París
(1895-1914); Régénération,
de París (1896-1908);Le Pétard,
de París (1904);La Tribune internationale,
de París (1904-1905); L'Ordre, Le
Combat Social i L'Insurgé, de Llemotges (1905-1911); L'Action, de París
(1905-1908); Le Réveil Social de
Normandie, de Rouen
(1905); Le Travailleur Normand, de
Rouen (1906); La Révolution,
de París (1909); La
Révolte, d'Alger
(1909), etc. L'estiu de 1894 estava refugiat a
Ginebra (Ginebra, Suïssa) per les seves activitats
llibertàries. Aquest mateix
any el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes a controlar
establert per
la policia ferroviària de fronteres francesa. L'abril de
1895, arran de la
denúncia d'un veí que havia confós una
incubadora artificial per una «màquina
infernal»,
el seu domicili de Chatillon va ser escorcollat per la policia. En 1898
participà econòmicament en la
subscripció popular oberta pel diari parisenc L'Aurore
a favor de les vídues dels
obrers morts en la catàstrofe del carrer dels Apennins de
París. El gener de
1899 fundà, amb companys dels XI, XII i XX districtes
parisencs, el grup
d'estudis socials i literaris «Cercle Léon
Tolstoi», que es reunia al local del
periòdic Le Pot à Colle.
En aquestaèpoca vivia al número 80 de l'avinguda
Saint-Mandé de París. El 18 de maig de
1899 va fer la conferència «Le
nationalisme
antisémite et le nationalisme juif» a la
Biblioteca d'Educació Llibertària
del carrer Titon de París; el 29 de juliol, al mateix lloc,
l'anomenada «Le salut est en vous,
de Tolstoi»; i el
21 de setembre, també al mateix lloc, la
conferència «Le christianisme et la
société moderne». El 6 de
març de 1903 va fer la conferència a la
Universitat
Popular «L'Effort du Grand-Montrouge» de
París «La police internationale et les
réfugiés politiques»; el 13 de
març a la Universitat Popular «Zola» de
París
l'anomenada «La foire aux inepties (les miracles)»;
i el 22 de març d'aquell
any a la Universitat Popular «La Semaille» de
París l'anomenada «Paul Bert et
l'émancipation morale du peuple». El 4 de
març de 1904, a la Sala Jules de
París, va fer la conferència «La Terre,
de Zola, et Les Paysans, de
Balzac»,
organitzada per l'Educació Lliure del III Districte
parisenc. El 30 de maig de
1904 va fer la conferència a la Universitat Popular«Coopération des Idées» de
París «Zola féministe, L'Assommoir»,
que va repetir el 30 de juny d'aquell any. Membre de
l'Associació Internacional
Antimilitarista dels Treballadors (AIAT), el 9 de juny de 1904, amb
Ferdinand Domela
Nieuwenhuis, Victor Griffuelhes, Clément Beausoleil, Charles
Desplanques, Lévy,
Jean Laporte, Georges Yvetot, Amédée Bousquet,
Roger Sadrin, Georges Régnier, Auguste
Delalé, Émile Janvion i Gabrielle Petit, fou un
dels oradors del quart míting
preparatori d'organització del Congrés
Antimilitarista d'Àmsterdam, que se
celebrà a la Sala Bock Colossal de París; el 22
de juliol d'aquell any va fer
la xerrada «Le Congrès Antimilitariste
d'Amsterdam» a la Universitat Popular«L'Aube Sociale» de París; el 7 d'agost
de 1904, amb Miguel Almereyda, la
xerrada «La Nouvelle Internationale», sobre l'AIAT,
a la Universitat Popular«Germinal» de Nanterre (Illa de França,
França), que repetí el 13 d'agost a
Puteaux (Illa de França, França) i 16 d'agost a
la Universitat Popular «Mouffetard»
de París; el 29 d'octubre una xerrada sobre l'AIAT a la Sala
Salaudrin de
Asnières-sur-Seine (Illa de França,
França); i el 10 de desembre de 1904 la
conferència anomenada «L'Armée et
l'Idée de Patrie», a la Sala Dufour de
París,
organitzada per l'AIAT. Entre febrer i juny de 1904, des de les
pàgines de Le Libertaire,
llançà durs atacs contra
les feministes en general i contra Nelly Roussel en particular, fet que
va ser
respost per càustiques respostes de nombrosos companys i
companyes (Nelly
Roussel, Cleyre Yvelin, Henri Godet, etc.). El 29 de juny de 1904
portà a
terme, amb Cleyre Yvelin, una conferència«feminista antifeminista» a les«Causeries Popularies» (Xerrades Populars) del XI
Districte de París i el 30 de
setembre d'aquell any una altra titulada«Féminisme», organitzada per la
Joventut Sindicalista de París, a la Borsa del Treball. El 8
de gener de 1905,
amb Marie Sellos, portà a terme una conferència
contradictòria sobre el tema de
l'acció anarquista, organitzada pel «Cercle
Individualista», a la Sala Jules de
París. El 21 d'abril (Divendres Sant) de 1905
participà en el gran banquet
anticlerical organitzat per la Libre Pensée a
l'Elysée Rouennais de Rouen (Alta
Normandia, França) i en el qual va fer una
conferència de cloenda. Participà
com a orador en els actes del Primer de Maig de 1905 a Rouen. El 3 de
desembre
de 1905 participà, amb el jutge de pau J. André,
i el secretari de la Borsa del
Treball de Rouen, en el gran míting contradictori«La Grève de Maromme», que se
celebrà a la Borsa del Treball de Rouen
***
- Angelo Damonti: El 27 de juliol de 1886 neix a Brescia (Llombardia, Itàlia) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifeixista Angelo Damonti, més conegut com Dalmonte. Sos pares es deien Aristide Damonti i Cecilia Scoppini. En 1905 ja estava fitxat per la policia de Brescia com a membre dels cercles llibertaris. En 1919 s'afilià a la Federació Local de la Unió Sindical Italiana (USI), que s'acabava de crear, i a començaments de 1920 s'instal·là a Milà (Llombardia, Itàlia), on obrí una fusteria i donà feina a nombrosos companys. Aquest mateix any participà activament, amb Errico Malatesta, en la fundació del diari anarquistaUmanità Nova. Com a destacat membre del Comitato Pro Vittime Politiche (CPVP, Comitè Pro Víctimes Polítiques), amb Fioravante Meniconi i Mario Montovani, s'encarregà de viatjar arreu d'Itàlia per establir contacte amb els companys empresonats, buscar els millors advocats, recaptar fons, denunciar els directors carceraris i guardians, etc. En 1927, cansat de detencions i d'agressions feixistes, es va veure obligat a marxar clandestinament a França i s'establí a Fontenay-sous-Bois (Illa de França, França), on treballà amb els companys italians exiliats. En 1934 va ser expulsat de França i passà a Bèlgica i després a Alemanya. Marxà a Espanya durant els anys de la guerra civil. En 1940 es trobava a París quan les autoritats italianes demanaren la seva recerca per extradir-lo. Durant l'ocupació alemanya participà en la resistència francesa enquadrat en els Francs Tireurs Partisans (FTP, Franctiradors Partisans). Ocupà càrrecs de responsabilitat en el Sindicat General de la Indústria Elèctrica, adherit a la Confederació General del Treball (CGT) clandestina, i treballà al llarg de la línia ferroviària. Aprofitant aquesta cobertura, amagà en un tren de manteniment especialment habilitat, perseguits antifeixistes i partisans. Pels seus mèrits i valor, va ser nomenat general del maquis francès. En 1948 retornà a Itàlia i s'afilià a la Federació Anarquista Italiana (FAI) de Milà. També va ser nomenat vicepresident i conseller nacional de l'Associació Nacional dels Perseguits Polítics Italians Antifeixistes (ANPPIA). En 1960 morí la seva filla Anita, llibertària, partisana i deportada al camp de concentració nazi d'Auschwitz. Angelo Damonti va morir el 15 de novembre de 1966 a Milà (Llombardia, Itàlia).
***
- Lucien
Lecourtier: El 27 de juliol de 1887 neix a
París (França) el jornaler
anarcoindividualista Jules-Lucien Lecourtier. Vivia al
número 33 del carrer des
Bois del XIX Districte de París. El març de 1909
va substituir Jeanne Morand,
aleshores empresonada per participar en una manifestació,
com a gerent del
setmanari L'Anarchie, fundat per
Amandine Mahé i Albert Joseph (Libertad). El 22
de desembre de 1909 va ser
condemnat en rebel·lia per l'Audiència del Sena
pel delicte d'ultratges i
injúries a l'Exèrcit a tres anys de
presó i a 100 francs de multa per l'article«Aux soldats», signat per Maurice
le
Vieux, pseudònim de Michel Antoine, publicat en el
número del 20 de maig de
1909 de L'Anarchie, on es
glorificava
l'assassinat de Robert Blot, sotsdirector de la Seguretat, a mans del
delinqüentÉmile Delaunay. En fuita i buscat per les autoritats, va ser
substituït en la
gerència de L'Anarchie
per André
Lorulot. Aquest mateix any de 1909 la policia el donà per
desaparegut a París. En
1914, quan esclatà la Gran Guerra, va ser mobilitzat i el
febrer de 1916
pertanyia al I Regiment de Zuaus de Saint-Denis (Illa de
França, França). En
1923 figurava en el llistat d'anarquistes desapareguts del departament
del
Sena. Desconeixem la data i lloc de la seva defunció.
***
- Martí Bruno Mas: El 27 de juliol de 1889 neix a Santa Coloma de Queralt (Conca de Barberà, Catalunya) el propagandista anarcosindicalista Martí Bruno Mas. Membre de la Sindicat Fabril i Tèxtil «La Constancia» de Barcelona, assistí al congrés fundacional de la Confederació Nacional del Treball (CNT) en 1910 i hi adherí «La Constancia» al sindicat anarcosindicalista naixent. Destacà com a propagandista i organitzador de la CNT i del moviment anarquista, ja fos a Barcelona o a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya). Jugà un paper important l'agost de 1913 en la vaga fabril i, com a membre del Comitè de Vaga, presidí el 16 d'agost un important míting no autoritzat convocat per «La Constancia» al Cimema Montaña de la barriada del Clot. En 1918 fou un dels delegats de Terrassa al Congrés de la Regional catalana que se celebrà a Sants. Quan esclatà la guerra civil i la Revolució, a partir del 14 d'octubre de 1936 ocupà per la CNT el càrrec de regidor del Consell Municipal de Terrassa i fou nomenat president de la Comissió de Proveïments. També va ser nomenat delegat regional del Comitè de Proveïments de Barcelona. El 4 de gener de 1937 va ser rellevat d'aquests càrrecs pels propis companys que el consideraren una mica massa«primmirat». Amb el triomf franquista passà a França i després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Carrières-sur-Seine i després a Chatou i milità en la Federació Local de la CNT d'Houilles. Formà part d'una comissió dedicada a ajudar els anarquistes terrassencs exiliats. Trobem articles seus en Solidaridad Obrera de París. Martí Bruno Mas va morir el 9 de juliol de 1963 a l'hospital de Saint-Germain-en-Laye (Illa de França, França) i fou enterrat al cementiri de Chateau.
***
- Ludovico Caioli:
El 27 de juliol de 1901 neix a San Ferdiano a Settimo (Cascina,
Toscana,
Itàlia) l'anarquista Ludovico Caioli –a vegades
citat Cajoli. Sos pares es deien
Flaminio Caioli i Maria Di Sacco. Quan
era molt jove es traslladà amb son pare a Piombino (Toscana,
Itàlia), on entrà
a treballar com a aprenent d'obrer en la indústria de l'acer
i establí
contactes amb el moviment anarquista, participant en les activitats del
grup
juvenil «Pietro Gori». Durant el «Bienni
Roig» (1919-1920) prengué part, amb el
grup «Gli Scamiciati», en totes les lluites
sindicals i polítiques de Piombino,
com ara l'agitació popular contra la pujada del cost de la
vida de 1919.
Obligat per la repressió policíaca i feixista a
emigrar, s'instal·là a Roma
(Itàlia) i posteriorment retornà a la Toscana, on
va ser detingut per deserció
i empresonat gairebé un any. En sortir de la
presó, es traslladà a Aosta (Vall
d'Aosta), on visqué durant tot el període
feixista treballant com a obrer a
l'acereria Cogne, sense abandonar el seu pensament, encara que sembla
que
abandonà la militància. A Aosta
conegué Amelia, que esdevingué sa companya. En
1943 retornà a la Toscana i prengué part en la
reconstrucció de la Federació
Anarquista Pisana (FAP) i del grup anarquista de Cascina-Navacchio
(Giulio
Bidelli, Pietro Bindi, Vasco Comaschi, Sergio Iacoponi, Giovanni
Turini, etc.),
on hi va trobar Cornelio Giacomelli, vell company a Piombino durant el«Bienni
Roig». Ludovico Caioli va morir el 14 de març de
1991 a Novacchio (Cascina,
Toscana, Itàlia).
***
- Frédy:
El 27 de
juliol de 1901 neix a Alfortville (Illa de França,
França) el cançonetista
social anarquista Robert Bernard, més conegut com Frédy. Buscat per les
autoritats per insubmís, hagué d'abandonar la
seva feina d'ajustador matricer i passar a la il·legalitat,
treballant en negre
en la construcció i posteriorment en la
decoració. Compositor aficionat de
cançons socials, s'agrupà amb altres llibertaris
del grup de poetes i
cantautors revolucionaris de «La Muse Rouge» creat
en 1901. A començament de
1928 començà les seves actuacions sota el
pseudònim Frédy
i fou un dels pilars de «La Muse Rouge» fins a la
II Guerra
Mundial, grup del qual va ser nomenat adjunt del seu secretari
Jean-Paul
Monteil. Va escriure nombroses obres revolucionàries i
antimilitaristes, les
quals va interpretar, a més d'altres cançons de
diferents autors (Gaston Couté,
Charles d'Avray, Flesky Durieux, etc.), en gales i festes organitzades
per «La
Muse Rouge», en les gires propagandístiques
pacifistes de Victor Méric o en
actes per a recaptar fons per a diverses campanyes (vagues, etc.).
Algunes de
les seves cançons (Quand les gueux
le
voudront, Brisez vos armes,Révoltons-nous contre tous les
tyrans, Les charognards, Sanglante idole, etc.) van ser editades
en publicacions com Nos Chansons i La Muse Rouge. En 1939, quan
esclatà la guerra, aconseguí
regularitzar la seva situació militar sense anar a files,
essent llicenciat
definitivament per «desordres mentals». En 1940,
quan l'ocupació nazi, passà a
la «Zona Lliure» i
s'instal·là amb sa companya a Perpinyà
(Rosselló, Catalunya
Nord), on la parella visqué com pogué. Quan sa
companya arribà a l'edat de la
jubilació, tots dos fixaren la seva residència en
una petita població de la
Turena francesa, on restaren sempre llibertaris, pacifistes i
vegetarians. En
1988 cantà en la festa del 25 aniversari de la llar de
jubilats de La Libre
Pensée al departament de Maine i Loira. Desconeixem la data
i lloc de la seva
defunció.
***
- Guillem Gally Grivé: El 27 de juliol de 1907 neix a Barcelona (Catalunya) l'impressor, editor i militant nacionalista i anarcosindicalista Guillem Gally i Grivé. Com a impressor va treballar a les impremtes Clarassó i Vícente Ferrer. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), fou secretari del Front d'Esquerres de Catalunya (FEC), coalició electoral d'esquerres que obtingué un gran triomf en les eleccions legislatives del 16 de febrer de 1936. Durant la guerra civil formà part de la «Columna Macià-Companys» durant sis mesos. El 7 de febre de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França pel Pertús (Vallespir, Catalunya Nord) amb la seva companya, Maria Amorós, i son fill Guillem. Després de passar per diverses poblacions (Perpinyà, Bebarius, París i Anvers), el 19 d'abril de 1939 pogué salpar des d'Anvers (Flandes) a bord del vaixell Masdam, arribant el 8 de maig al port de Veracruz (Veracruz, Mèxic). Sa companya i son fill no pogueren reunir-se amb ell fins el 16 d'octubre de 1942, quan arribaren a Veracruz a bord del vaixell Nyassa, que havia partit des de Casablanca (Marroc). Instal·lat a la Ciutat de Mèxic (Mèxic), fundà la Impremta Graphos, petita litografia especialitzada en l'estampació d'esqueles, a la qual es van associar sos germans Hèctor, advocat i gendre del president de la Generalitat de Catalunya Lluís Companys Jover, i Humbert, que contribuïren en els aspectes comercials i administratius de l'empresa. Amb el temps aquesta impremta assolí un considerable prestigi i volum de producció –fou l'editor d'Agustí Bartra–, creant i adquirint diverses editorials, com ara Edicions Catalanes, Encuadernación Leal, Pamex, Concepto oÁrbol. En 1945 tingué una filla, Elisenda. Va ser vicepresident de l'Orfeó Català de Mèxic. Guillem Gally Grivé va morir el 2 d'octubre de 1981 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic).
Guillem
Gally Grivé (1907-1981)
***
- Félix Izquierdo García: El 27 de juliol de 1907 neix a Jorcas (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Félix Izquierdo García. Emigrà a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya), on s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Després de la guerra civil passà a França. El juny de 1940 va ser detingut pels ocupants alemanys i el 13 de desembre d'aquell any ingressà al camp de concentració de Mauthausen procedent de l'Stalag V-D d'Estrasburg, juntament amb altres 815 ciutadans espanyols. El 24 de gener de 1941 fou traslladat, sota la matrícula 9.344, al camp d'extermini de Gusen (AltaÀustria, Àustria), on morí 10 mesos i tres setmanes després, l'1 de novembre de 1941. Estigué casat amb Rosa Duaigües.
***
- Miguel Vallejo
Sebastián: El 27 de juliol de 1909 neix a
Barcelona (Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista
Miguel Vallejo Sebastián. Encara adolescent,
s'afilià a la Confederació
Nacional del Treball (CNT). Establert a Saragossa (Aragó,
Espanya), treballà de
calderer i milità en el Sindicat del Metall de la CNT. A
partir de 1927 destacà
com a orador i organitzador sindical de la regional aragonesa. Va ser
detingut
a Saragossa amb Antonio Ejarque Pina per la seva
participació en l'aixecament
anarquista de gener de 1933 i fou empresonat a La Alfajería
de Saragossa i a
Pina de Ebro. A finals de 1933 va ser nomenat secretari de la
Federació Local
de Saragossa. El 20 de setembre de 1935, quan encara era secretari, va
ser
detingut portant força documents orgànics de la
CNT saragossana i amb una
multicopista. En aquests anys republicans va ser membre de la
Federació
Anarquista Ibèrica (FAI). L'abril de 1936 va fer una gira
propagandística amb
Zenón Canudo Zaporta per Terol i Santa Eulalia, a
més d'un míting a Saragossa. El
juliol de 1936 defensà la ciutat de Saragossa dels feixistes
i, amb José Hipólito
Melero i Manuel Uceda Marco, fou membre del Comitè Local de
Defensa dels Grups
Anarquistes de Saragossa. Lluità contra els feixistes
enquadrat en la 25
Divisió de l'Exèrcit Popular de la II
República i fou nomenat secretari del
Comitè Regional d'Aragó de la CNT durant els anys
bèl·lics. El març de 1937
signà, amb Antonio Ejarque i Manuel López, un
pacte d'unitat amb la Unió General
de Treballadors (UGT) aragonesa i l'agost d'aquell any va ser detingut
a
Alcanyís (Terol, Aragó, Espanya) per les tropes
de la reacció comunista
encapçalada per Enrique Líster Forján
que dissolgueren el Consell Regional de
Defensa d'Aragó. Com molts altres membres de la 25
Divisió, al final de la
guerra es trobà aïllat al port d'Alacant. Detingut,
va ser tancat al camp de
concentració d'Albatera, on desenrotllà una gran
tasca en estret contacte amb
el Comitè Nacional confederal (Junta Nacional del Moviment
Llibertari) d'Esteve
Pallarols Xirgu, aconseguint salvar la vida de nombroses persones.
Després
passà a la presó valenciana de Porta Coeli i a la
de Saragossa, on va ser
jutjat i condemnat a mort, pena que finalment va ser commutada per la
de 20 anys
de reclusió. Un cop alliberat, organitzà el
Comitè Regional d'Aragó de la CNT
clandestina i mantingué estrets contactes amb la guerrilla
que actuava a Terol.
De bell nou detingut, va ser jutjat, però va ser absolt per
manca de proves.
Més tard s'establí a València. Entre
el 12 i el 16 de juliol de 1945 assistí al
madrileny Ple de Carabaña. En 1949, en
substitució d'Antonio Castaños Benavent,
va ser nomenat secretari general de la CNT clandestina. Fugint de la
policia,
s'establí a Barcelona i a finals de maig de 1951
passà a França. S'instal·là
a
Tolosa de Llenguadoc i entre 1952 i 1955 fou secretari del
Subcomitè Nacional de
la CNT en l'Exterior, en substitució d'Heliodoro
Sánchez Fernández (Helios
Sánchez), esdevenint un dels
militants més destacats del sector«col·laboracionista», partidari de
prendre
part en els governs republicans de l'exili. El 20 de juliol de 1952
intervingué, amb Ramón Liarte, Antonio Moreno i
Quiñones Ocampo, en el míting
commemoratiu del 19 de juliol celebrat a la Sala Étienne de
Lió (Arpitània). El
5 d'octubre de 1952 participà, amb Jesús Boada
Payarols, Josep Joan Domènec
Manero i Vicente Garrido, en un gran míting confederal a la
Casa del Poble de
Clarmont d'Alvèrnia. En IV Plenari de la CNT«possibilista» de 1952, va ser
nomenat secretari general, càrrec que fou ratificat en el V
Plenari de 1954. El
gener de 1953 impartí una conferència al
Saló d'Actes de Force Ouvrière (FO) de
París i el 19 d'abril la titulada «Consideraciones
al momento actual, sobre el
problema de España» a Montalban (Llenguadoc,
Occitània). L'1 de maig de 1954,
amb Francisco Romero, J. J. Domènech i Celestino Soria,
parlà en el míting
d'afirmació sindical que se celebrà a la sala del
Cafè Continental d'Albi
(Llenguadoc, Occitània). El 18 de juliol de 1954
intervingué, amb J. J.
Domènech i Emilio Gervas, en un míting
commemoratiu de la jornada del 19 de
juliol de 1936 a l'Ajuntament de La Sala (Llenguadoc,
Occitània). Entre 1954 i
1958 col·laborà en España
Libre. El
Primer de Maig de 1955 intervingué, amb Vicente Garrido,
Joan Ferrer i Tomás
Cañizares en el míting celebrat a Clarmont
d'Alvèrnia. En 1956 col·laborà en CNT de Mèxic. En 1961, amb
José Borrás
Cascarosa i altres companys, fou nomenat membre del Comitè
de Relacions del
Comitè Regional d'Aragó. Miguel Vallejo
Sebastián va morir el 4 de març de 1962
a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) d'un tumor cerebral. Sa
companya fou la
destacat militant anarcosindicalista Julia Miravé Barrau.
Miguel Vallejo
Sebastián (1909-1962)
Defuncions
- Manuel Jiménez
Pérez: El 27 de juliol de 1936 es assassinat a
Dos Hermanas (Sevilla,
Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Manuel
Jiménez Pérez. Havia
nascut el 16 d'abril de 1908 a Dos Hermanas (Sevilla, Andalusia,
Espanya). Fill
d'una família de jornalers, ben aviat
començà a treballar als camps del seu
poble natal. En 1925 participà en una vaga de recollidors
d'oliva que es va
declarar a la regió (Dos Hermanas, Alcalá de
Guadaira i Utrera) reivindicant la
jornada de vuit hores de feina. Afiliat a la Confederació
Nacional del Treball
(CNT), a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i
a les Joventuts Llibertàries,
durant les nits seguia els cursos que Antonio Muñoz
Benítez impartia a l'Escola
Racionalista de la localitat. Quan es proclamà la II
República espanyola
l'abril de 1931, participà, amb altres membres de les
organitzacions obreres,
en el govern provisional de l'alcalde republicà Fernando
Fournon Rallas. Arran
del cop feixista del 18 de juliol de 1936, participà en la
barricada confederal
que s'instal·là al carrer del Pinar on la
cavalleria rebel fou repel·lida.
Davant l'amenaça feixista d'executar immediatament el batlle
republicà i els
seus regidors si seguien amb la resistència,
decidí retirar-se amb sos
companys. El 27 de juliol de 1936 --altres fonts citen el 22 de
juliol--,
mentre treballava amb un altre militant de la CNT, Manuel
Núñez González (Camará),
a la hisenda Bujalmoro de Dos
Hermanas, ambdós van ser detinguts per la Guàrdia
Civil i un grup de
falangistes. Quan anaven pel camí de la Cañada de
la Zorra els presos
intentaren fugir. Núñez, asmàtic, no
pogué córrer i fou abatut als pocs metres,
i Jiménez aconseguí arribar a un olivar entre la
pluja de bales, però va ser
ferit al taló i, capturat, va ser assassinat a l'acte.
***
- Soledad Pastor Serrano:
El 27 de juliol de 1936 és assassinada pels
feixistes a Almodóvar del Río
(Còrdova, Andalusia, Espanya) Soledad Pastor
Serrano. Son fill, Rafael Cuesta Pastor, del Comitè Local de
la Confederació
Nacional del Treball (CNT), vocal d'aquest sindicat anarcosindicalista
i membre
del Comitè Revolucionari d'Almodóvar,
aconseguí fugir del municipi quan les
tropes feixistes aixecades dies abans l'ocuparen. Els falangistes, com
que no
trobaren el fill, la pelaren, li donaren oli de ricí, la
passejaren per la
plaça amb dos monyos al cap seguida de la canalla del poble
insultant-la i
seguidament l'afusellaren.
***
- Palmir Cartañà Plana: El 27 de juliol de 1940 es afusellat per l'exèrcit franquista a Tarragona (Tarragonès, Catalunya) l'anarcosindicalista Palmir Cartañà Plana, conegut com L'Escarritx. Havia nascut en 1909 a Valls (Alt Camp, Catalunya). Xofer-mecànic de professió, també va treballar al gel. Membre del Sindicat Únic del Ram del Transport de la Confederació Nacional del Treball (CNT), va fer de xofer al Vallenc, línia que feia el trajecte de Valls a Tarragona. En 1929 va ser un dels 38 fundadors de l'Ateneu Popular de Valls. L'abril de 1937 s'integrà en la junta de la Federació Local de la CNT, com a membre del Sindicat del Transport, i en va ser nomenat membre del secretariat. Detingut en acabar la guerra, el 4 d'abril de 1940 va ser tancat a la presó provincial de Tarragona, procedent del camp de concentració de Portaceli, de València, i de la presó de València en la qual va romandre des del desembre de 1939 a l'abril de 1940. El 18 d'abril de 1940 va ser jutjat per un consell de guerra i condemnat a mort. Va ser executat juntament amb l'anarquista Lluís Montagut Cristòfol, de Tortosa.
***
- David García
Altamira: El 27 de juliol de 1943 es afusellat al Camp de
la Bota del Poblenou
de Barcelona (Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista David
García
Altamira. Havia nascut en 1910 a Tui (Pontevedra, Galícia) i
emigrà a Catalunya.
Es guanyava la vida com a jornaler i electricista i estava afiliat a la
Confederació Nacional del Treball (CNT). El 2 de gener de
1935 va ser detingut
juntament amb altres companys acusat de formar part d'una«banda de
malfactors». Destacat militant de la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI) durant
els anys de la Revolució espanyola, el 2 d'agost de 1937
participà, juntament
amb Josep Villagrasa Molló, en un atemptat contra Josep
Andreu Abelló,
aleshores president del Tribunal de Cassació de Catalunya.
Detingut, el 20
d'octubre de 1937 ingressà a la presó Model de
Barcelona; jutjat pel Tribunal
d'Espionatge i Altra Traïció i Derrotisme, presidit
per Rodríguez Dranguet, l'11
de desembre de 1937 va ser condemnat a 15 anys de presó per«atemptat frustrat»
--Josep Villagrasa fou condemnat a 10 anys per inducció. Poc
després, el 21 de
desembre de 1937, aconseguí fugir espectacularment amb
altres companys
anarquistes després de subornar el sotsdirector i director
de la Model, Manuel
Valls Gomis, el qual passà amb ells a França.
Retornà abans del final de la
guerra i amb el triomf feixista va ser detingut per les tropes
franquistes i
executat.
***
- Jean Roumilhac: El 27 de juliol de 1949 mor en un accident de cotxe a Ais de Provença (Provença, Occitània) el militant llibertari Jean Roumilhac. Havia nascut el 2 de novembre de 1892 a Comprenhac (Roergue, Occitània) en una família pagesa llemosina. Molt jove, va freqüentar els llibertaris de Llemotges i després partirà a París, on farà estudis comercials. Instal·lat al Regne Unit, hi aprendrà la tècnica de les filatures. De tornada a França durant la Gran Guerra, serà llicenciat i aprofita les seves activitats comercials per viatjar per Espanya, on entra en contacte amb grups anarquistes de Bilbao i de Barcelona. En acabar la Guerra Mundial, crearà a Marsella la seva pròpia filatura (La Compagnie du Fil de Lin), amb 250 empleats que es beneficiaran d'importants mesures socials. Fidel a les seves amistats llibertàries malgrat les responsabilitats patronals, prestarà suport als anarquistes espanyols a partir de la Revolució de juliol de 1936, realitzant nombrosos viatges a Barcelona. Va ser el primer president de la secció francesa de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), fundada per Louis Lecoin. En 1939, després de la desfeta del camp republicà, s'afanyà per intentar alliberar el màxim nombre de refugiats espanyols dels camps de concentració francesos possibles, contractant nombrosos llibertaris espanyols en les seves filatures. En 1940 va crear la Fraternal Agrícola Provençal i va continuar la seva solidaritat albergant republicans espanyols i creant colònies d'acollida pels infants. Paral·lelament a aquestes activitats, va prendre part en el moviment de resistència Combat. Detingut el novembre de 1941, va ser empresonat durant l'hivern de 1941 i 1942, però va aconseguir fugir i va continuar les accions de resistència als Alps. Amb l'Alliberament, va reprendre la direcció de la seva filatura i continuà ajudant els refugiats. També va ser membre actiu de la maçoneria des de 1920.
***
- Salvatore Cortese: El 27 de juliol de 1951 mor a Lungro (Calàbria, Itàlia) l'anarquista i antifeixista Salvatore Cortese, també conegut com Salvaturi Piliviut. Havia nascut el 22 de febrer de 1899 a Lungro (Calàbria, Itàlia). Segon fill d'una família d'origen arbëreshë --minoria d'ètnia albanesa que viu a Itàlia--, son pare, Domenico Cortese, era jornaler del camp, i sa mare es deia Teresa Maria De Marco. Va ser alumne del mestre i pedagog Camillo Vaccaro i es crià en un context social caracteritzat pel moviment obrer sorgit al voltant de la indústria minera de sal gemma. Participà com a soldat en la Gran Guerra, on va ser ferit i fet presoner pels alemanys. D'antuvi socialista, la lectura del Manifest Comunista, de Marx i d'Engels, i de l'exemple de la Revolució russa el decantà pel bolxevisme. El gener de 1921, arran de l'excisió de Liorna del Partit Socialista Italià (PSI), s'adherí al Partit Comunista Italià (PCI), fundat pel també arbëreshë Antonio Gramsci i Amedeo Bordiga, entre d'altres. Després de la mort de son pare, i amb l'adveniment del feixisme, el 14 de març de 1924 emigrà a l'Argentina i a Buenos Aires treballà en els ferrocarrils. A la capital argentina freqüentà els cercles comunistes i es conreà culturalment de manera autodidacta, arribant a aprendre --a part de l'italià i l'albanès-- el castellà, el francès i l'anglès. Però el mateix 1924, amb l'estalinisme al poder i després de veure la«degeneració» bolxevic, abandonà la ideologia comunista i s'acostà al moviment anarquista i, sobretot, al pensament kropotkià. En aquests anys col·laborà en diferents publicacions llibertàries, com ara L'Allarme (1928-1929), d'Aldo Aguzzi; Eresia (1928-1932), d'Enrico Arrigoni; Studi Sociali (1930-1935), de Luigi Fabbri; Fede!; etc. En els seus articles defensà un anarquisme no violent i respectuós amb les diferències. També destacà com a conferenciant i es relacionà amb destacats militants i intel·lectuals anarquistes, com ara Giacomo Barca, Lino Barbetti, Luce Fabbri, Salvatore o Ermacora Cressati. El 20 d'agost de 1926 el Tribunal de Castrovillari el condemnà en rebel·lia a vuit mesos de presó i a 1.000 lires de multa per«ofendre el Duce» en una carta que envià a sa mare i va ser interceptada per la policia feixista. A mitjans de 1929 entrà a formar part del grup d'«Umanità Nuova», fundat per Lino Barbetti, i fou secretari del«Comitè Pro-Víctimes Polítiques d'Itàlia» de Buenos Aires. Poc després tingué una dura polèmica amb el periòdics comunistes La Internacional i Ordine Nuovo sobre la deportació a Sibèria de l'anarquista Francesco Ghezzi. Des de l'Argentina enviava publicacions llibertàries i antifeixistes als companys de Lungro per a la seva distribució. Durant un temps hagué de refugiar-se a Montevideo (Uruguai). En 1931, a causa de la seva activitat subversiva i acusat de ser l'«inspirador moral» dels atemptats amb dinamita del grup de Severino Di Giovanni, va ser tancat, amb Cesare Cucchi, Antonio De Marco i Gregorio Soria, a la presó de Villa Devoto, on va fer amistat amb Benito Sak. El febrer de 1932, després de la caiguda del règim de José Félix Uriburu i pocs dies abans de la proclamació del nou president Agustín Pedro Justo, va ser deportat juntament amb altres 150«anarquistes perillosos». El 23 de març de 1932 la nau d'aquests deportats arribà al port de Nàpols i just arribar va ser detingut per «activitats antifeixistes a l'estranger» i empresonat a Cosenza a l'espera de judici. Condemnat a cinc anys de deportació acusat de ser un«individu dominat per la passió revolucionària i capaç d'infringir a la primera ocasió l'ordre constituït», va ser confinat a l'illa de Ponza, on trobà vells companys argentins, destacats militants (Giorgio Amendola, Lelio Basso, Pietro Nenni, Mauro Scoccimarro, Giuseppe Romita, Pietro Secchia, Umberto Terracini, etc.) i va fer especial amistat amb el socialista Sandro Pertini i els anarquistes Alfonso Failla, Pio Turroni i Nino Malara. El 26 d'agost de 1932 va ser condemnat per la Prefectura de Ponza a 500 lires de multa per haver violat el reglament de la colònia penitenciària. El febrer de 1937 conclogué el seu confinament. L'1 d'abril d'aquell any va ser alliberat i retornà a Lungro, on reprengué la seva feina de pagès sota l'estreta vigilància de les autoritats feixistes. A la seva ciutat restablí els contactes amb el moviment antifeixista, participant activament sobretot en les seves activitats propagandístiques, cosa que implicà diversos escorcolls, detencions i «purgues» sistemàtiques a mans d'escamots feixistes. El 27 de març de 1939 va ser tancat durant la visita de Mussolini a Calàbria. Després de la II Guerra Mundial freqüentà la Cambra del Treball de Lungro i col·laborà en la revista anarquistaVolontà. En 1948 el volien presentar a alcalde, però per diversos motius abandonà la vida política. Malalt d'un tumor al ronyó, Salvatore Cortese va morir el 27 de juliol de 1951 a Lungro (Calàbria, Itàlia). En 2007 son fill, Domenico Cortese (Miku), publicà la biografia Salvatore Cortese, un antifascista arbëresh di Lungro.
---