Anarcoefemèrides
del 25 de juliol
Esdeveniments
- Surt El
Libertario:
El 25 de juliol de 1903 surt a Barcelona (Catalunya) el primer
número d'El Libertario. Periódico semanal.
Era l'òrgan d'expressió dels
grups anarquistes «Verdad» i«Constancia». Sembla que el responsable va ser
José Más Gomeri i hi van col·laborar
Anselmo Lorenzo i Ricardo Mella. Sortí per
contrarestar la propaganda dels polítics i la de les
entitats, científiques i
econòmiques, que «extraviaven» els
treballadors del veritable camí. Només s'ha
conservat aquest primer número i, a causa de la
persecució per part de la
policia que patí, es publicà amb retard ja que
l'impressor original no volgué
estampar-lo per por.
***
- Surt Il Pensiero:El
25 de juliol de 1903 surt a Roma (Itàlia) el primer
número de la revista bimensual Il Pensiero.
Sociologia, arte, letteratura.
Publicada per Pietro Gori i Luigi Fabbri, es va editar fins al 1911,
any de la
mort de Pietro Gori. Dos números especials van sortir encara
a Bolonya,
consagrats a Kropotkin (desembre de 1912) i a Giordano Bruno (febrer de
1913).
***
-
Creació del Groupement Communiste: El 25 de
juliol de 1905 es crea a Bèlgica, a iniciativa de
l'anarquista Georges
Thonar, el Groupement Communiste (Agrupament Comunista), que
esdevindrà l'any
següent Groupement Communiste Libertaire (GCL). Aquesta
organització tindrà com
a objectiu propagar les idees anarcocomunistes per mitjà
dels mítings, la
creació de Cercles d'Estudi, la publicació de
periòdics (L'Insurgé, L'Émancipateur)
i d'obres de propaganda. El GCL serà d'altra banda
l’origen d'un intent de
posada en pràctica del comunisme llibertari amb la
creació, per part d'Émile
Chapelier i sa companya, en 1905, de la colònia«L'Expérience» on viuran,
d'antuvi a Stockel-Bois i després a Boitsfort, fins al 1908,
una desena de
persones i que editaran el periòdic mensual Le
Communiste. Hi van ser
membres Henri Fuss i Lucien Hernault, entre altres.
***
-
Col·lectivització dels transports:
El 25 de
juliol de 1936, a Barcelona (Catalunya), l'obra constructiva de la
Revolució
llibertària progressivament va tenint resultats i el sector
del transport, i
especialment els tramvies de Barcelona, són
col·lectivitzats pel Sindicat Únic
del Transport Marítim, Aeri i Terrestre de la
Confederació Nacional del Treball
(CNT). Seran seguits pels altres serveis públics, una part
del sector de
distribució i d'aprovisionaments, i per nombroses
indústries, com les fàbriques
d'automòbils Hispano-Suïssa.
Naixements
- Kate Austin: El 25 de juliol de 1864 neix a La Salle (Illinois, EUA) la periodista i escriptora anarcofeminista i lliurepensadora Catherine Cooper, més coneguda com Kate Austin, amb el llinatge de son marit. Sa família, pagesa i seguidora de l'Església Unitària Universalista, es va establir a Hook's Point (Iowa) quan ella tenia sis anys. En 1875 sa mare va morir i hagué d'ocupar-se de sos set germans; només va poder estudiar dos anys en una escola pública. L'agost de 1883 es va casar amb Sam Austin a Hook's Point. En aquellaèpoca son pare va descobrir la revista anarquista i propagadora de l'amor lliure Lucifer, editada per Moses Harmon. Austin i tota sa família es va veure influenciada pels escrits de Harmon, però van ser els Fets de Haymarket de 1886 i les execucions que es van desencadenar que va inclinar-la cap a l'anarquisme. Com a membre de l'American Press Writers' Association (APWS, Associació d'Escriptors de Premsa Americans) va escriure en nombrosos periòdics obrers i radicals, i també va col·laborar en Lucifer i en diverses revistes anarquistes, com The Firebrand, Free Society, Discontent o The Demonstrator, especialment sobre temes referents a la reforma sexual, al patriarcat i a la situació econòmica de la classe treballadora. A partir de 1895 va col·laborar també en revistes lliurepensadores i atees. L'octubre de 1897 i el setembre de 1899 Emma Goldman va visitar Austin a la seva granja de Caplinger Mills (Missouri, EUA), on va realitzar diverses conferències a la zona organitzades per Kate i Sam. En 1900 el seu informe The question of the sexes va ser discutit oficialment a París en el Congrés Internacional Revolucionari de la Classe Treballadora i publicat en francès en Les Temps Nouveaux --també va ser publicat en La Protesta Humana. En 1901 va defensar en Free Society l'anarquista Leon Czolgosz, que havia assassinat en Free Society el president dels Estats Units William McKinley. Com a seguidora de l'anarcocomunisme va criticar durament els anarcoindividualistes. Va mantenir correspondència amb la major part dels intel·lectuals anarquistes de la sevaèpoca (William Holmes, Carl Nold, etc.). Kate Austin va morir de tisi el 28 d'octubre de 1902 a Kingman (Kansas, EUA) quan viatjava cap a Denver; va deixar nou infants d'edats compreses entre els 10 i els 19 anys.
***
- Julius Boisson: El 25 de juliol de 1874 neix a Nimes (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista il·legalista Julius Baptiste Boisson, també conegut com Jules Boisson. Sos pares es deien Jacques Boisson --també anarquista i corresponsal del periòdic Le Tire-Pied-- i Marie Bremond. Tipògraf de professió com son pare, rebia a casa seva correspondència, fulletons i diaris revolucionaris d'arreu França que distribuïa entre els seus companys. Membre de l'anarquista«Grup dels Joves» (Marius Bayol, Antoine Baudy, Venance Lesbros, Ernest Lavisse, Marius Raphael, Maurice Manuel Ferrier, etc.), en 1893 participà amb aquests companys en la reaparició a Marsella del periòdic L'Agitateur. Organe Anarchiste, que havia sortit l'any anterior. Aquest mateix any va ser detingut arran de la manifestació del Primer de Maig i condemnat dos dies després pel Tribunal Correccional de Marsella a 15 dies de presó per«afront als agents de l'autoritat». Des d'aquest moment va ser constantment assetjat per les autoritats: detenció arran de l'atemptat contra el quarter general del carrer d'Armény de Marsella (nit del 15 al 16 de novembre de 1893), escorcolls (gener i juliol de 1894), etc. Atret per l'«expropiació individual», el 10 de març de 1895 va ser detingut per la policia per «complicitat en robatori» i fou finalment amollat el 25 d'abril. De bell nou, el 25 de juny de 1896, va ser arrestat per «furt amb efracció» i condemnat el 26 de juliol d'aquell any a 15 mesos de presó, pena que es va veure reduïda a un any en l'apel·lació. El 23 de març de 1898 l'Audiència de les Boques del Roine el condemnà per un nou robatori a vuit anys de treballs forçats i a cinc anys d'assignació de residència. Son germà Adolphe, empleat de sastreria, també era anarquista.
***
- Ercolano Cinti: El
25 de juliol de 1882 neix a Ancona (Marques, Itàlia) el
propagandista anarquista
i sindicalista Ercolano Cinti, conegut com Ruggero.
Sos pares es deien Cesare Cinti i Lucia Maltoni. Cosí de
Benito Mussolini, es
guanyava la vida com a ferroviari temporal i després com a
escrivà i viatjant
de comerç. Després d'un temps militant en el
republicanisme, a començament del
segle es passà al moviment anarquista. En 1909 es
casà amb Iside Frittelli, amb
qui tindrà sis infants (Angiolillo, Germinal, Vera, Errico,
Spartaco i Vezio). D'antuvi,
la seva tasca propagandística no va ser jutjada de perillosa
per les
autoritats. Fou un dels promotors de la Conferència
Interprovincial Anarquista
que se celebrà el 23 de gener de 1910 a Ancona. Com a membre
de diversos grups
anarquistes d'Ancona («Paolo Chiarella»,«Kotuko», «Studi Sociali»),
entre el 9
i el 10 de febrer de 1913 prengué part en el
Congrés Anarquista d'Umbria i les
Marques que se celebrà a Fabriano (Marques,
Itàlia), centrat en l'organització
econòmica del moviment. Mesos més tard, en
substitució d'Arturo Belletti, esdevingué
redactor responsable del periòdic anarquista Volontà.
El 31 d'agost de 1913 es reuní a Osimo (Marques) amb Errico
Malatesta, qui parlà sobre «Progresso dei
partiti». El 3 de gener de 1914
acompanyà Errico Malatesta a Fabriano i després a
Sassoferrato (Marques,
Itàlia) per a fer la conferència «Gli
anarchici e gli altri partiti». El 5 de
febrer de 1914 el trobem encara amb Malatesta a Falconara Marittima
(Marques,
Itàlia) per a una reunió pública que
portà el títol «Che cosa vogliono gli
anarchici». En la primera meitat de 1914 va ser denunciat com
a gerent de Volontà per«insults a l'Exèrcit, incitació
a l'odi de classe i a la revolta, i instigació al crim i
apologia del delicte»,
a causa alguns articles publicats en aquest periòdic. Entre
del 17 i el 18 de
maig de 1914 participà en el Congrés Anarquista
d'Umbria i de les Marques que
se celebrà a Fabriano. Empresonat arran dels fets de la«Setmana Roja», que
esdevingueren entre el 7 i el 14 de juny de 1914, es va veure obligat a
abandonar la redacció de Volontà.
Alliberat
dies després, deixà Ancona i
s'instal·là a Trieste (Friül). L'11 de
juliol de
1914, arran dels fets de l'atemptat de Sarajevo, va ser detingut per la
policia
austríaca per propaganda anarquista i el desembre d'aquell
any processat, però
va ser absolt i lliurat a la Prefectura de Udine (Friül), per
a ser enviat a
Ancona. Durant la Gran Guerra signà, juntament amb el
socialista Mario Alberto
Zingaretti, alguns pamflets antimilitaristes que es van repartir al
front. En
acabar la guerra, amb Antonio Brasili i Cesare Stazio, formà
part del comitè
directiu de la Unió Anarquista d'Ancona (UAA) i
s'acostà al sindicalisme
llibertari. En 1919 va promoure la Unió Comunista Anarquista
d'Ancona (UCAA) i
va ser nomenat membre del Comitè de Coordinació
de Correspondència de la Unió
Anarquista Italiana (UAI). El juny de 1919 entrà a formar
part de la Comissió
Executiva de la Cambra del Treball local. En aquesta època
la policia el
considerà erròniament col·laborador deVolontà
sota el pseudònim Petit Jardi,
darrera del qual es trobava en realitat Nella Giacomelli. Poc abans de
les
eleccions de 1919 s'encarregà de recopilar i distribuir a
diversos grups
anarquistes italians un manifest de propaganda abstencionista i
antiparlamentari. Tresorer del «Club
Soviètic» local, el maig de 1920
participà
en el Congrés Socialista Anarquista de Milà
(Llombardia, Itàlia), que organitzà
la propaganda contra el suport italià a
l'«Exèrcit Blanc» durant la guerra
civil russa. Un mes més tard, participà, amb
Mario Moccheggiani, en l'anomenada«Revolta dels Bersaglieri»; detingut, va ser
alliberat l'octubre de 1920 i s'establí
a Monterado (Marques, Itàlia). De bell nou a Ancona en 1925,
durant els anys
del feixisme sembla que s'apartà de la vida
pública i que no tingué contactes
amb el moviment anarquista, encara que la policia el
continuà vigilant fins al
març de 1936, quan va ser definitivament esborrat dels
arxius policíacs.
Després de la II Guerra Mundial s'afilià al
Partit Comunista d'Itàlia (PCI). Ercolano
Cinti va morir el 10 de desembre de 1950 a Ancona (Marques,
Itàlia).
***
- Benoît Liothier:
El 25 de juliol de 1883 neix a Saint-Priest-enJarez (Roine-Alps,
Arpitània)
l'obrer metal·lúrgic, antimilitarista, dramaturg,
neomaltusià, propagandista
del moviment antialcohòlic, sindicalista i anarquista, i
després comunista,
Benoît Liothier. Durant el seu servei militar va ser
condemnat a Alger
(Algèria) per un consell de guerra a tres anys de
presó per «violències a un
superior» i enviat a les companyies
disciplinàries. En 1910, considerat com a
un dels antimilitaristes més perillosos de
Sant-Etiève (Roine-Alps, Arpitània),
va ser inscrit per les autoritats en el «Carnet B».
Militant, amb Philippe Goy
i Nicolas Berthet, de les Joventuts Sindicalistes de
Sant-Etiève, de les quals
va ser secretari, promogué sobretot, amb Jean-Baptiste
Rascle, Jean-Marie Tyrlot
i Urbain Malot, la campanya contra les colònies
penitenciaries militars i portà
la caixa del «Sou del Soldat». En 1910
edità deu-mil exemplars del fullet L'enfern
militaire, on denuncià
l'assassinat de dels disciplinaris Jean i Brando als penals militars.
En
aquesta època, que treballava a la fàbrica
Barrouin, participà activament en el
Sindicat de la Metal·lúrgica de la
Confederació General del Treball (CGT), del
qual entre 1910 i 1911 fou secretari. Entre el 3 i el 10 d'octubre de
1910
representà els emmotlladors en coure de Lió
(Arpitània) en el XVII Congrés
Nacional Corporatiu (XI de la CGT) que se celebrà a Tolosa
(Llenguadoc,
Occitània). El 15 d'octubre de 1910 participà en
un míting a Saint-Etiève, amb
el ferroviari Tatti i Ferdinant Faure, a la sortida del qual hi
hagué grans
desordres públics i la policia carregà durament
contra la manifestació. En 1911
proposà que a la Borsa del Treball de
Saint-Etiève cap polític en pogués
prendre la paraula en els mítings que se celebraven als
locals. Autor dramàtic
aficionat, va escriure peces teatrals compromeses i el 30 de
març de 1912
estrenà, davant gairebé un miliar de persones al
Teatre Municipal Roanne
(Roine-Alps, Arpitània) pel grup artístic«L'Avenir», l'obra en dos actes Aux
travaux, on denunciava els treballs forçats als
batallons africans (Biribi),
representació que va ser
prohibida pel sotsprefecte de policia, però que va ser
publicada per
l'editorial Stock. El novembre de 1912 fou el principal orador d'una
gira de
conferències a Arpitània (Chazelles-sur-Lyon, La
Grand-Croix, Saint Chamond i Viena
del Delfinat) organitzada pels cercles llibertaris i per la socialista
Secció
Francesa de la Internacional Obrera (SFIO). En aquestes
conferències reivindicà
la unitat revolucionària de totes les tendències
socialistes contra la guerra,
alhora que l'ús del sabotatge de les línies
telegràfiques en cas de mobilització,
i per aquests fets va ser buscar per la policia, detingut el 4 de
desembre de
1912, jutjat el 4 de gener de 1913 amb grans mesures de seguretat pel
Tribunal
Correccional de Saint-Etiève i condemnat dos dies
després a dos anys de presó
ferma per «incitació al sabotatge» i a
100 francs de multa, encara que el 20 de
juliol d'aquell any una apel·lació a
Lió el posà en llibertat. El 25 de maig de
1913 el seu domicili, juntament amb el d'altres antimilitaristes, va
ser
escorcollat per la policia. Al costat de Jean-Baptiste Rascle,
participà en la
campanya contra la «Llei dels tres anys», que
instaurava un servei militar de
tres anys amb la finalitat de preparar l'Exèrcit
francès per a una eventual
guerra amb Alemanya. Entre el 8 i l'11 de setembre de 1913
representà el
Sindicat de la Metal·lúrgica de
Saint-Etiève en el Congrés Federal de
Metal·lúrgics celebrat a París
(França) i publicà una dura ressenya en Le Libertaire del 20 de setembre de
1913. En tornar a Saint-Etiève, plantejà la
creació d'una nova Unió dels
Metal·lúrgics sense els dirigents Laurent Torssus
(Torcieux) i Urbain Malot,
considerats moderats. El 14 de febrer de
1914 el Grup Artístic Intersindical i Cooperatiu de Roanne i
el grup artístic«Germinal» de Saint-Etiève
representà al Teatre Municipal de Roanne el drama social
antialcohòlic en tres actes La
source
fatale i el maig d'aquell any va ser nomenat secretari del«Foyer
Populaire», grup anarquista més important de
Saint-Etiève hereu de les
Joventuts Sindicalistes, que celebrava les seves reunions al
Cafè Ferriol, al
passeig Victor Hugo, que comptava entre els seus membres Laurent
Moulin, Claude
Charrat, Philippe Goy, Jean Gardant, Antoine Clemençon i
Catherine Bernard,
entre d'altres, i que s'adherí a la Federació
Anarquista Comunista Revolucionària
(FCAR). Quan es declarà la Gran Guerra, amb Philippe Goy,
Jean-Baptiste Rascle
i Nicolas Berthet, s'amagà un temporada al bosc del Pilat
fugint d'una possible
detenció. Finalment l'agost de 1914 va ser mobilitzat,
però va ser alliberat el
novembre d'aquell any i entrà a treballar a la
fàbrica Lescure de Saint-Etiève.
El seu antimilitarisme minvà durant la guerra, fins i tot
durant l'agitació
pacifista de maig de 1918, fet que va ser reconegut pel comissari de
policia i
tot. Durant la postguerra s'afilià al la Secció
Francesa de la Internacional
Comunista (SFIC), intervingué en reunions
públiques i, fins el desembre de 1927,
va ser responsable del setmanari comunista Le
Cri du Peuple. El 9 de febrer de 1928 demanà
comptes polítiques i
financeres al comitè local del Partit i el 12 de febrer va
ser reprovat; dimití
immediatament i en va ser expulsat. Desconeixem la data i el lloc de la
seva
defunció.
***
- Medí
Martí Augé: El 25 de juliol de
1890 neix a Vilanova del Camí (Anoia, Catalunya)–altres fonts citen Barcelona
(Catalunya)– l'activista anarquista i membre dels grups
d'acció confederals
Medí Martí Augé. Llibertari des de
jovenet, es mostrà força actiu en la
Revolució de 1909, coneguda com «Setmana
Tràgica». A partir de 1912, amb Pau
Sabaté Lliró (El Tero),
fou una peça
clau en la Societat de Tintorers del Ram Tèxtil de la
Confederació Nacional del
Treball (CNT) de Barcelona. Cap al 1915 fou assidu del Centre Obrer del
carrer
barceloní de Serrallonga. Buscat per les autoritats militars
en 1917, juntament
amb altres destacats anarcosindicalistes, va ser amnistiat l'any
següent. Entre
1920 i 1923 actuà en els grups d'acció de la CNT
contra els atacs dels
pistolers del Sindicat Lliure. Amb Melquíades
González assaltà a punta de
pistola una de les seus del Sindicat Lliure i el 4 de gener de 1920
atemptà,
amb un grup de companys, contra el sicari de la patronal Joan Serra, un
dels
assassins del seu amic El Tero, que
morí dies després. La policia el va implicar en
l'assassinat el 8 de març de
1921 del president del Consell de Ministres espanyol Eduardo Dato
Iradier i el
considerà còmplice del grup d'acció
(Lluís Nicolau Fort, Pere Mateu Cusidó i
Ramon Casanelles Lluch) que executà el magnicidi. Realment,
amb Joan Pey, Jaume
el Pelao, Espinal i Joan García Oliver, formà
part d'una comissió que anà a
Madrid a gestionar la creació d'un Comitè Cotoner
que, juntament amb el govern
de Dato, intervingués en el problema dels
dèficits de les fàbriques tèxtils a
causa dels elevats preus del cotó d'importació;
la comissió fou tan sols un
pretext per estudiar sobre el terreny les possibilitats de portar a
terme
l'acció i aplegar informació sobre els
recorreguts diaris del cap de Govern,
així com els edificis, les sortides i els carrers que serien
l'escenari de
l'atemptat planejat. En 1924 va ser detingut, jutjat l'1 de
març d'aquell any
pels assassinats frustrats de dos membres del Sindicat Lliure
(Joaquín Talón
Barrio i Federico Díaz Rodríguez) –va
ser defensat per Eduardo Barriobero
Herrán– i condemnat tres dies després a
vuit anys, quatre mesos i un dia de
presó per cada un dels dos delictes i a 920 pessetes
d'indemnització per als ferits.
Després de la Guerra Civil residí a Barcelona i
en 1942 establí contactes amb
Ginés Camarasa García, destacat membre del
Comitè Regional de Catalunya de la
CNT i de la clandestinitat confederal a Barcelona. Medí
Martí Augé sembla que
morí en 1957 a Barcelona (Catalunya).
***
- Luce Fabbri: El 25 de juliol de 1908 neix a Roma (Itàlia) la militant, propagandista, teòrica, poetessa i intel·lectual anarquista Luce Fabbri de Cressatti. Filla del militant Luigi Fabbri i de Bianca Sbriccoli, de nina va conèixer un bon nombre de revolucionaris, com ara Malatesta, i gaudí, contràriament a altres militants, d'una educació llibertària. Testimoni durant els anys vint del segle XX de la pujada del feixisme a Itàlia i de les persecucions polítiques que obligaren son pare a exiliar-se a França el setembre de 1926. L'octubre de 1928 va obtenir el doctorat de Lletres a la Universitat de Bolonya i entra clandestinament a França amb sa mare en 1929 per trobar-se amb Luigi a París. Després de la seva expulsió de França dos mesos més tard, la família es refugia a Bèlgica i, de bell nou amenaçada, acabaran instal·lant-se a Montevideo (Uruguai). Quan Luigi mor el 24 de juny de 1935, Luce continuarà l'obra de son pare i seguirà publicant la revista Studi Social fins al 1945. Durant la Guerra Civil espanyola va publicar El Risurgimiento i durant la Segona Guerra Mundial va ser editora de la revista Socialismo y Libertad. Va exercir l'ensenyament com a catedràtica d'Història de la Literatura italiana en la Universitat de la República Oriental de Montevideo entre 1949 i 1991, interromput entre 1974 i 1986 per la dictadura militar. Activa militant i infatigable conferenciant, publicarà revistes com Rivoluzione Libertaria i escriurà nombrosos articles, fullets i llibres, per difondre les idees llibertàries i combatre el feixisme i les dictadures. Va participar en la fundació d'Opción Libertaria de Montevideo. Entre les seves obres podem citar Camisas negras (1935), 19 de julio. Antología de la Revolución española (1937), Gli anarchici e la Rivoluzione spagnola (1938), La libertà nelle crisi rivoluzionarie (1947), El totalitarismo entre las dos guerras (1948), L'anticomunismo, l'antimperialismo e la pace (1949),La strada (1952), Sotto la minaccia totalitaria (1955), Problemi d'oggi (1958), La libertad entre la historia y la utopia (1962 i 1998), El anarquismo: más allá de la democracia (1983), Una strada concreta verso l'utopia (1998), etc., així com una biografia de son pare (Luigi Fabbri. Storia d'un uomo libero, 1996), i diversos estudis sobre Élisée Reclus, Maquiavel, Leopardi, Dante, etc. La seva sensibilitat també es va desenvolupar en l'àmbit poètic i va publicar reculls de poesia, com ara I canti dell'attesa (1932) o Propinqua Libertas (2005). En 1995 va donar el seu arxiu documental a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. Luce Fabbri va morir el 19 d'agost de 2000 a Montevideo (Uruguai).
***
- Joan Busquets Verges: El 25 de juliol de 1928 neix al barri de Sant Gervasi de Barcelona (Catalunya) el militant anarcosindicalista i resistent antifranquista Joan Busquets Verges, també conegut com El Senzill. Afiliat a la clandestina Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1944, quan feia d'aprenent a la fàbrica de la Hispano-Suïssa de Barcelona, intervingué en una vaga promoguda pel sindicat anarcosindicalista. El setembre de 1946 intentà passar a França senseèxit; detingut, fou maltractat i tancat a la presó de Salt durant tres mesos. L'any següent aconseguí creuar la frontera clandestinament, es posà a fer feina a les mines de Cransac i establí contacte amb el Moviment Llibertari Espanyol (MLE) de Tolosa de Llenguadoc. En 1948 s'uní al grup d'acció antifranquista de Marcel·lí Massana Vancell (Panxo) i realitzà, amb altres companys (Pons Argilés, Ramon Vila, Pérez Pedrero, Puig Costa, Antoni Torres, etc.), accions a la Península, especialment transports d'armes i d'explosius i voladures de torres elèctriques i de vies fèrries a la zona de Manresa, Berga i Terrassa durant l'estiu de 1949. Després d'un breu pas pel grup de Josep Sabaté Llopart, durant la tardor de 1949 s'integrà en el grup dels germans Gregorio i Saturnino Culebras (Los Primos). El 4 de setembre de 1949 marxà a la Península amb el grup guiat per Ramon Vila Capdevila (Caracremada) i constituït per Los Primos, José Conejos García, Manuel Aced Ortell, Helios Ziglioli i Manuel Sabaté Llopart. En arribar a Barcelona, participà en una reunió al barri del Clot amb 25 membres dels grups d'acció i després recuperà, amb Josep Sabaté, les armes amagades en un poble proper, però finalment fou detingut el 18 d'octubre de 1949. Tancat a la presó Model de Barcelona a partir del 16 de novembre, fou jutjat en consell de guerra i condemnat a mort, amb Manuel Sabaté i Saturnino Culebras, el 7 de desembre de 1949 --Manuel Aced, José Conejos i Gregorio Culebras van ser condemnats a 30 anys de presó i Miguel Acevedo Arias a 20. Finalment la seva pena fou commutada per 30 anys de reclusió el febrer de 1950. Tancat a la presó valenciana de Sant Miquel dels Reis, el 6 de febrer de 1956 intentà amb Gómez Casas fugir d'aquest centre, però l'evasió es va veure frustrada al trencar-se una cama saltant un mur; condemnat a quatre mesos de masmorra, fou transferit finalment a l'hospital de València. El març de 1958 fou traslladat a l'hospital penitenciari de la madrilenya presó de Yeserías, on fou operat a la cama. El 29 de juny de 1958 va ser traslladat a Carabanchel, on restà un mes fins al seu retorn a Sant Miquel dels Reis. El maig de 1965 fou transferit al centre penitenciari de Burgos, d'on serà alliberat el 18 d'octubre de 1969, després de vint anys ininterromputs de tancament. D'antuvi s'establí a Barcelona i després marxà al Llenguadoc, on es mostrà força actiu en la Comissió de Presos de Tolosa. Instal·lat a París a partir de 1974, l'octubre de 1976 fou detingut amb una desena de companys com a mesura cautelar davant la visita a França del rei Joan Carles I d'Espanya i se li assignà la residència a Belle Ile. En 1977 va crear, amb Manuel Llatser Tomás i Alicia Mur Sin, l'Associació de Presos Polítics del Franquisme a França, que fou legalitzada el 31 d'octubre de 1990. Resideix a Ceret (Vallespir, Catalunya Nord) i a Bretanya treballant en la recuperació de la memòria històrica. Durant sa vida ha col·laborat en diverses publicacions llibertàries, com ara El Aguilucho, Catalunya Resistent, Cenit, Polémica,Rojo y Negro, etc. En 1998 publicà la seva autobiografia Veinte años de prisión. Los anarquistas en las cáceles de Franco, traduït al català en 2008 sota el títol El Senzill. Guerrilla i presó d'un maqui.
Defuncions
- Théodule Meunier: El 25 de juliol de 1907 mor a la colònia penal de Caiena (Guaiana Francesa) l'anarquista partidari de la «propaganda pel fet» Théodule Joseph Constant Meunier. Havia nascut el 22 d'agost de 1860 a Bournezeau (País del Loira, França). Sos pares es deien Constant Joseph Meunier, fuster, i de Marie Barreau, costurera. Es va instal·lar a París on va fer de fuster. A partir de 1887 va destacar per les seves conviccions anarquistes cridant a la revolta contra els patrons. El 15 de març de 1892, amb dinamita robada, va cometre un atemptat a la caserna parisenca de Lobau –lloc on van ser afusellats en 1871 centenars de defensors de la Comuna de París–, que només causà danys materials. El 25 d'abril de 1892, un dia abans del procés contra l'anarquista François Claudius Koënigstein (Ravachol), va reincidir posant una bomba al restaurant Véry, lloc on Ravachol havia estat denunciat i detingut; l'explosió provocà la mort de l'amo i d'un client, a més de nombrosos ferits. Identificat poc després, va aconseguir fugir de les investigacions policíaques que no el buscaren a la presó parisenca de la Santé on purgava una pena de 15 dies de presó per «cops i ferides» i per portar una arma prohibida. Alliberat sense problemes, es va refugiar a Brussel·les (Bèlgica) i Anvers (Flandes), i després marxà a Londres (Anglaterra). Però tres còmplices seus (sa companya Marie Delange, Jean Bricou i Francis) van ser detinguts i jutjats l'11 d'abril de 1893 davant l'Audiència del Sena. Meunier va ser detingut, juntament amb l'anarquista John Frank Ricken, pel detectiu William Melville d'Scotland Yard, alertat per la policia francesa, a l'Estació Victòria de Londres el 4 d'abril de 1894. Gràcies a la detenció dels seus còmplices la policia va poder acusar-lo i demanà l'extradició a les autoritats britàniques el juny de 1894. Durant el procés, el 26 de juliol de 1894, va aconseguir fugir de la pena de mort, però va ser condemnat a treballs forçats a perpetuïtat. Va ser enviat al penal de Caiena sota la matrícula 26.761, on va reiterar nombroses vegades que no es penedia de res. Després de nombroses temptatives d'evasió, va ser internat en una cel·la al penal de Saint-Laurent-du-Maroni (Guaiana Francesa), abans de ser traslladat a les Illes de la Salvació (Guaiana Francesa). Durant aquests anys d'empresonament, mantingué correspondència amb el propagandista anarquista Jean Grave, qui intentà portar una campanya per aconseguir el seu alliberament. Malalt, va morir d'esgotament a la presó. Va ser l'antagonista del detectiu Sherlock Holmes en l'obra de René Réouven L'assassin du boulevard (1985).
Bomba al restaurant Véry (25 d'abril de 1892)
***
- Stanislaw
Mendelson: El 25 de juliol de 1913 mor a
Varsòvia (Polònia; aleshores Imperi
Rus) el periodista i propagandista anarquista i nihilista, i
posteriorment
polític socialista, Stanislaw Salomon Naftali Mendelson,
citat Stanislas Mendelsohn o Mendelsshon, i també conegut
com Aleksander Messin. Havia nascut
el 18 de
novembre de 1857 –algunes fonts citen erròniament
1858–a Varsòvia (Polònia; aleshores
Imperi Rus). Fill d'una família benestant jueva assimilada,
sos pares es deien
Voff Mendelsohn, banquer, i Salomé Marguliès, i
era net del filòsof Moïse
Mendelsohn, traductor de Jean-Jacques Rousseau, i cossí del
compositor Félix Mendelsshon
Bartholdy. Després d'estudiar el batxillerat, amb 16
començà a estudiar
medicina en la Universitat de Varsòvia. Quan feia el tercer
curs de medicina,
amb altres estudiants (Ludwing Warynski, Kasimir Dluski, Simon
Dickstein),
encapçalà l'anomenat Moviment Socialista
Polonès (MSP), que es relacionà amb
els treballadors, creant petits cercles, fundant caixes de
resistència que van
ser les bases dels primers sindicats il·legals, organitzant
les primeres vagues
i difonent la formació socialista entre alguns treballadors
més motivats. Fou
partidari de la independència de Polònia de
l'Imperi Rus –va ser considerat un
dels teòrics del«socialpatriotisme»– i topà
amb els postulats del Partit
Socialrevolucionari «Proletariat», que rebutjava la
independència polonesa com
a una meta immediata de la lluita socialista. El març de
1878, arran de la seva
participació en uns disturbis als carres de
Varsòvia, va ser perseguit per les
autoritats tsaristes i s'exilià a Àustria, d'on
fou expulsat, i en 1878 passà a
Suïssa, on el novembre de l'any següent
fundà i finançà a Ginebra el
periòdic
revolucionari Równość
(Igualtat), que
durà fins el 1881, i que fou continuat per Przedświt
(1881-1883, L'Aurora) i Walka Klas
(1884-1887,
Lluita de Classes). En 1879 retornà a Polònia, on
a finals de març de 1880 va
ser detingut a Cracòvia amb 34 altres nihilistes; jutjat, va
ser absolt.
Posteriorment passà clandestinament a Àustria, on
fou detingut, jutjat i
condemnat a un mes de presó per entrada il·legal
al país. En 1881, a Poznań, a
la Polònia prussiana, defensà la candidatura de
Zanisczewski, obrer
enquadernador, que es presentava a les eleccions contra Virchow; de
bell nou
jutjat, va ser condemnat a tres mesos de presó. Un cop
lliure, i abans de ser
lliurat a les autoritats russes, marxà cap a
París (França), on es posà a
estudiar dret, llicenciant-se a l'Escola de Ciències
Polítiques. En 1885
publicà els llibres L'évolutionéconomique
dans la Pologne russe i La Loi
allemande de 18 juillet 1885 sur les Sociétés par
actions. En 1888 cofundà
el periòdic Il Proletariat
i l'any
següent participà en l'organització del
Congrés Internacional de la II
Internacional. En 1889 va ser detingut a París, juntament
amb altres nihilistes
(Boris Reinstein, Nahun Beroustschoswesky, etc.). El 21 de novembre de
1890 va
ser novament detingut a Fontenay-aux-Roses (Illa de França,
França) i, acusat
de complicitat en l'assassinat el 18 de novembre d'aquell any a
París del
general rus Seliverstov a mans de Stanislas Padlewski; se li va
decretar
l'expulsió de França, però aquest
mesura no se li va notificar. Després es
refugià a Londres (Anglaterra), on esdevingué
amic íntim de Friedrich Engels i
del qual fou secretari. El 17 de novembre de 1892 fou un dels fundadors
a París
del Zwiazek Zagraniczny Socjalistow Polskich (ZZSP, Unió
dels Socialistes
Polonesos de l'Exterior) i un dels redactors del programa de la futura
República
Democràtica Independent de Polònia. El gener de
1893 creà a Varsòvia el Polska
Partia Socjalistyczna (PPS, Partit Socialista Polonès) i
aquest mateix any assistí,
en representació de Polònia, al III
Congrés de la Internacional Socialista que
se celebrà a Zuric, a més de publicar el llibre Kwestyja polska i polityka koła polskiego.
A finals de 1893, per
disputes intestines, abandonà el PPS. En 1894 el seu nom
figurava en una llista
d'anarquistes a vigilar establerta per la policia
ferroviària de fronteres
francesa i aquest mateix any col·laborà en la
revista Lucifer d'Estocolm. En 1899
col·laborà en la revista Przeglad
Europejski, que s'edità a
París. En 1904 publicà a Lviv
(Galítsia) el llibre Historya
ruchu komunalistycznego we Francyi 1871 r (Historia del
moviment comunalista a França en 1871), on
criticà la concepció marxista de la
dictadura del proletariat. En 1909 enviduà de la seva esposa
Maria
Jankowska-Mendelson, militant socialista. En 1911 fou l'editor del Przeglądu Codziennego,
periòdic defensor
dels drets civils dels jueus als territoris polonesos sota domini rus.
En elsúltims anys de sa vida s'interessà pel sionisme.
Poc abans de morir, en 1912,
es casà per segona vegada amb Maria Sokolowa, filla del
líder sionista Nahum
Sokolow, i visqué a Lviv, on fou corresponsal de diversos
periòdics polonesos. Stanislaw
Mendelson va morir el 25 de juliol de 1913 a Varsòvia
(Polònia; aleshores
Imperi Rus) i fou enterrat al cementiri jueu d'aquesta localitat.
Stanislaw
Mendelson
(1857-1913)
***
- Galo Díez Fernández: El 25 de juliol de 1938 mor al Saler (València, País Valencià) el militant anarcosindicalista Galo Díez Fernández. Havia nascut el 16 d'octubre de 1884 a Bilbao (Biscaia, País Basc). De jove va tenir aficions taurines i va arribar a torejar. Entre 1913 i 1914 escriu en els periòdics anarquistes El Látigo, de Baracaldo, i El Trabajo, de Logronyo. Va ser en juny de 1915 l'instigador del Motí del Pa de Vitòria. En 1918, ja un militant influent i gran orador de la Confederación Nacional del Treball (CNT), escriu en Tierra y Libertad,època en la qual vivia a Eibar i treballava als tallers d'una armeria. Durant els següents anys va canviar freqüentment de domicili (Vitòria, Bilbao, Logronyo, Sant Sebastià, Tolosa) a causa de la necessitat d'alimentar sa família nombrosa. En 1917 va signar el Manifest d'Eibar contra la guerra i va representar la Regió Nord en la Conferència Nacional Anarquista de Barcelona de 1918. L'any següent va ser un dels més actius antibolxevics del Congrés de la Comèdia. En febrer de 1920 va representar Eibar en el Congrés del Nord a Logronyo i durant aquest any va fer mítings i conferències al País Basc (Zaramillo, Durango, Vitòria...). El 14 de febrer de 1921 va ser detingut en una reunió celebrada a Santander. A proposta seva es va celebrar l'Assemblea de Madrid d'agost de 1921 que va suposar el començament de la fi de la influència bolxevic (Maurín, Nin, Ibáñez, Arlandís, etc.) en la CNT. En 1922 va assistir a la Conferència de Saragossa, on va protestar contra la repressió a Rússia i va rebutjar un pla que pretenia crear un comitè fort amb sou elevats format per Pestaña, Seguí, Carbó, Peiró, J. M. Martínez i ell mateix; en aquesta reunió va ser designat delegat a la conferència berlinesa preparatòria del Congrés de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) d'aquell any. En maig de 1922 va assistir a la Conferència Regional Catalana de Blanes. Durant la dictadura de Primo de Rivera va viure molt precàriament a Tolosa fent de cobrador d'una fàbrica de màquines de cosir. En 1923 va representar els sindicats d'Eibar en el Ple de Mataró i va fer mítings amb Subero. Amb la instauració de la República va continuar militant, encara que no amb la lluentó dels anys passats, i va participar activament am Manuel Pérez en la recuperació i enfortiment de la CNT de Guipúscoa. En 1931 va participar per Renteria, Tolosa i Sant Sebastià en el Congrés Confederal, participant posteriorment en una gira de difusió dels acords per tota la zona nord (Alsasua, Baracaldo, Pamplona, Estella, Sagüesa, Bilbao, Santurce, Durango, etc.), amb Manuel Pérez i Domingo Germinal. Quan va esclatar la guerra, va formar part del Comitè del Front Popular de Tolosa i poc després es va traslladar a València, on va representar la CNT del Nord en el Comitè Nacional de la CNT en qualitat de vicesecretari, realitzant gairebé tasques burocràtiques de poca entitat i convertit al revisionisme i al circumstancialisme, ell que abans havia estat un ferm defensor del purisme llibertari, defensant la unitat sindical amb la Unió General de Treballadors (UGT) i la col·laboració en el Govern basc. Durant aquests anys va ser un incondicional d'Horacio Martínez Prieto. En febrer de 1937 va representar el Comitè Nacional en el Congrés Col·lectivista de Casp, en juny va intervenir en un míting a València i en setembre, com a vicesecretari del Comitè Nacional de la CNT, va ser enviat a investigar els desastres causats per Líster a la col·lectivitats aragoneses --el seu informe, amb Royo i Amil, és del 16 de setembre de 1937. També va ser l'encarregat de fer arribar al socialista Prieto la disposició cenetista de fer-li constat contra els estalinistes. Galo Díez va morir el 25 de juliol de 1938 a la platja del Saler (València, País Valencià) ofegat després de patir una congestió. Va col·laborar en la premsa anarquista: Acción Libertaria, CNT, CNT del Norte, Cultura y Acción, La Ilustración Ibérica, El Látigo, La Lucha, Semilla Roja,Solidaridad Obrera, El Trabajo, Tierra y Libertad, Vida Obrera, El Vidrio, etc. Va escriure el pròleg al llibre de Felipe Alaiz Vida y muerte de Ramón Acín i és autor de La mujer en la lucha social (1922),Esencia ideológica del sindicalismo (1922), Apariencias(1923), De julio a julio (un año de lucha) (1937, en col·laboració),Las Juventudes Libertarias ante el pueblo (1937, en col·laboració), entre altres. Horacio Martínez Prieto va escriure una biografia (Semblanza y personalidad de Galo Díez) que roman inèdita.
Galo Díez Fernández (1884-1938)
***
- Joan Gelabert
Vallori: El 25 de juliol de 1950 mor a Palma (Mallorca,
Illes Balears) l'anarquista
i anarcosindicalista Joan Gelabert Vallori, conegut com Pinyol.
Havia nascut el 1899 a Palma (Mallorca, Illes Balears). Treballava
com a obrer vidrier a Can Llofriu, al barri palmesà de Santa
Catalina. Estava
casat amb Maria del Carme Mayol Cerdà, dona profundament
catòlica, amb qui
tingué quatre infants (Antoni, Aurora, Libertario i
Galileo). A mitjans dels
anys vint milità en el moviment anarquista de Palma, era
subscriptor del
periòdic anarquista mallorquí Cultura
Obrera i entre els anys 1925 i 1925 envià diners
per als presos en les
subscripcions obertes per La Revista
Blanca. Durant els anys republicans es mostrà
força actiu com a membre de
la Confederació Nacional del Treball (CNT) –fou el
fundador del Sindicat del
Vidre– i de la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI). El 6 de desembre de 1931
participà com a orador, en nom del Sindicat del Transport,
en un míting a la
Casa del Poble de Palma. Quan el cop militar feixista de juliol de
1936,
aconseguí fugir de l'illa l'13 d'agost d'aquell any amb un
llaüt, juntament amb
altres companys confederals (Martí Amengual Suau, Augusto
Barison i Pere
Iglesias Jordà); pel Cap Blanc trobaren un
submarí republicà que els portà a
Cabrera (Illes Balears), d'on, després de
col·laborar en la vigilància de
l'illa un temps, marxà cap a Barcelona (Catalunya).
Després passà a Menorca
(Illes Balears). En 1939, amb el triomf franquista, va ser detingut a
Maó
(Menorca, Illes Balears), jutjat i condemnat a mort, encara que se li
va
commutar la pena i restà empresonat fins el 1943. Un cop
lliure continuà
treballant de vidrier a Can Llofriu i participà en la CNT
clandestina, amb el
suport de sos fills Libertario i Antoni, difonent els manifests de
l'organització i el periòdic Solidaridad
Obrera. En 1946, fugint de la repressió,
s'exilià a Algèria i després a
Marsella
(Provença, Occitània), on milità en el
Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en
l'exili i s'enfrontà amb el sector
anticol·laboracionista confederal. El
setembre de 1947 retornà a Mallorca per a assistir a les
noces de son fill
primogènit Antoni; detingut, va ser jutjat i condemnat a una
pena d'un any de
presó, encara que restà un any i mig tancat.
Joan Gelabert
Vallori (1899-1950)
Libertario Gelabert Mayol (1933-2011)
---