Ni En Hegel ni En Marx...ni En Sòcrates. Cal enterrar l'intel·lectualisme (1).

    Intel·lectualisme, precisant el concepte.

   S'ha d'entendre ''intel·lectualisme''  indistintament de ''intel·lectualisme moral''.

   L'intel·lectualisme s'aplicaria a la pretensió d'elaborar una ciència de la moral. El referent més conegut és el de la doctrina moral socràtica.

   Segons En Sòcrates (En Sòcrates-Plató),  hi ha unes veritats morals que són a l'abast del savi; és a dir, unes veritats que poden ser conegudes per mitjà de l'activitat intel·lectual (l'episteme) del savi i no d'una altra manera.  Segons el filòsof,  la doxa (l'opinió vulgar) de la plebs no pot abastar la veritat moral. A més a més, el filòsof rissa el ris tot sostenint que,  una vegada conegut el bé,  l'home és abocat a practicar-lo.

    Precisant més la cosa: La moral a que fan referència els teòrics de l'intel·lectualisme s'ha d'entendre en el sentit més ample,  de manera que pretén tenir competència i autoritat sobre les activitats dels humans en quasi tots els àmbits imaginables.

   Fent una crida a l'atenció del lector:  En relació a l'intel·lectualisme,  els filòsofs es poden dividir en dos munts,  un, molt majoritari,  seria el dels partidaris de l'intel·lectualisme moral,  l'altre,  el dels partidaris de l'emotivisme moral (En Hume seria el gran referent).

   Ni En Hegel. Dir que la culminació del desplegament de l'Esperit (Fenomenologia de l'esperit),  fos l'establiment de la monarquia prussiana,  a hores d'ara,  no passa de ser una parida. No menys forassenyada fou l'afirmació que el seu pensament (la seva filosofia-ciència) era el cim del desplegament de raó.

     Ni En Marx. Imitant l'apoteosi hegeliana, En Marx sosté que,  a un punt culminant del procés històric,  les idees marxistes  brollaran dins el cap del proletariat,  i,  en conseqüència desplegaran el socialisme científic.

     Que els autors intel·lectualistes siguin tan prominents no ens ha de confondre. La història de la filosofia corre paral·lela a la història general. A Europa,  a tot temps, han prevalgut els règims absolutistes on l'Església catòlica tenia el control de la moral i del saber (La teologia era la ciència suprema,  però la Cúria romana també es reservava l'autoritat en relació a les demés ciències). Tenia el control dels escrits (Ni un paper podia circular sense el nihil obstat),  però també vigilava el comportament privat de tota la gent de l'orbe cristià.

     Que resti clar: El Poder,  en tot temps,  ha promogut i enaltit els pensadors que ''treballaven'' al servei dels seus interessos ideològics; i,  pel contrari, ha prohibit o liquidat els dissidents (Basta recordar l'Index librorum prohibitorum,  vigent fins el 1966. O recordar l'execució de Giordano Bruno acusat de panteisme pel cardenal Bellarmino,  avui sant).

      Cal posar els punts damunt les i: Allò que oculten les enciclopèdies (sempre instruments del Poder) és que fou En Martí Luter el qui provocà l'esfondrament de l'intel·lectualisme imperant,  i no cap famós filòsof; fou el monjo agustí el qui proclamà ''la llibertat de consciència del cristià'' i el qui exhibí els arguments que són l'essència de l'Emotivisme moral. Bé,  així com ho explico als meus escrits,  foren les amples masses alemanyes les qui feren seu l'instrument de lluita ideològica que els oferia En Luter.

      Per resumir la qüestió,  vegem un seguit d'enunciats.

    Tesi 1. No hi ha determinisme històric. Els processos històrics són impredictibles. Les creacions ideològiques (tòtems i tabús, creences, religions,  doctrines morals, projectes socials,  projectes polítics,  filosofies,  creacions artístiques,  etc.)  que han aparegut al llarg de la història foren impredictibles.

    Al paleolític,  aparegueren milers de nacions amb cultures diferenciades o molt diferenciades,  tot i tenir una economia semblant bassada en la recol·lecció i la cacera. A cada vall sorgia una nació amb una cultura (uns usos socials) que la diferenciava de les veïnes.

      Era impredictible que les primeres grans civilitzacions es despleguessin a les conques dels rius Nil,  Èufrates o Ganges,  i no a les del Danubi,  Congo,  Volga,  Amazones,  Mississipí, o Ebre,  posem.

        Les piràmides egípcies eren impredictibles.

    Al segle X aC,  era imprevisible que la costa mediterrània es cobrís de ciutats gregues i fenícies.

     Imprevisible era l'aparició de l'Islam,  i encara més imprevisible la seva l'extraordinària expansió.

   Tesi 2. En contra d'En Marx:  Qualificar d'agrari-esclavista el mode de producció de l'antiga Grècia és una tergiversació de la realitat històrica per tal de fer-la concordar amb uns esquemes teòrics espuris. Les revolucions democràtiques (''burgeses'',  segons la terminologia marxista) de les ciutats greges al segle VI aC no s'acomodaven a l'esquema d'En Marx. La formidable fundació de centenars de noves ciutats gregues a la costa de la Mediterrània i de la mar Negra era una conseqüència de l'activitat industrial i comercial de les polis metropolitanes. Res a veure,  per tant,  amb la denominada ''producció agrari-esclavista''.

.

   Tesi 3. Fins ben avançada la modernitat,  els intents de reforma social o de revolta social anaven vestits en hàbits religiosos,  o sigui, es desplegaven en base a un nou ideari religiós.

   Les revolucions democràtiques europees del segle XVI es dugueren a terme amb l'estàndard de revolta religiosa.

   Tesi 4. No hi ha hagut ''revolucions burgeses'' modernes,  pròpiament. Les revolucions democràtiques de la modernitat foren encapçalades per una facció de l'aristocràcia, amb la participació de gent de les altres classes socials.

   Tesi 5. Totes les revolucions democràtiques europees anaven impregnades de luteranisme i/o de calvinisme.

   Tesi 6. Els llibres de text espanyol i els llibres marxistes presenten la Revolució Francesa com a la revolució primera i típica de les incorrectament denominades ''revolucions burgeses''. Però és una manipulació. La república establerta pels revolucionaris parisencs al 1792 de seguida va mostrar el seu autèntic rostre,  el rostre de l'horrible imperialisme parisenc; d'immediat,  intensifica les mesures d'opressió contra les minories nacionals no franceses (inclosa la de Catalunya Nord); d'immediat, aquells revolucionaris parisencs,   encimbellaren el general  En Napoleó Bonaparte amb l'objectiu d'aixecar un gran imperi francès.

   Vegeu la cosa:  En sentit contrari al dels revolucionaris de París, els revolucionaris de signe luterà i/o calvinista establiren règims marcadament respectuosos amb les minories i amb les minories nacionals; així sorgiren els règims cantonalistes als Països Baixos,  a Suïssa i als Estats Units, entre d'altres.

    Tesi 7. Tan bon punt sorgeix una nova formació social de marcat caràcter ideològic,  les conseqüències històriques que se'n deriven són impredictibles. Així s'esdevé amb l'aparició de noves religions o de noves Esglésies.

    El referent més notable és,  sens dubte, l'Islam.

   Allò que vull subratllar: El sorgiment d'una nova religió (o d'una nova organització religiosa)  sempre respon als interessos de les amples masses.