Anarcoefemèrides
del 18 de juliol
Esdeveniments
- Creació de la primera societat de resistència argentina: El 18 de juliol de 1887, gràcies a la iniciativa de l'anarquista Ettore Mattei, es funda oficialment a Buenos Aires (Argentina) la «Sociedad Cosmopolita de Resistencia y Colocación de Obreros Panaderos» i, paral·lela a ella, una associació de suport mutu. Serà la primera societat de resistència obrera de la República Argentina i, encara que el caràcter anarquista no apareixerà de manera explícita, es basarà en els principis anarcosindicalistes de l'acció directa i la vaga revolucionària. Errico Malatesta, aleshores en aquest país, en redactà els estatuts, que van servir de model per a altres societats de resistència creades per anarquistes, com ara els sabaters, els zingueros, els mecànics o els fusters. El secretari-gerent d'aquesta associació fou Ettore Mattei, qui ocuparà el càrrec durant nou anys. Anarquistes destacats d'aquesta societat van ser Francesco Mommo, Rafael Torrents, José Eyras i Marino Garbaccio. Entre gener i febrer de 1888 mantingueren una vaga que fou guanyada pels obrers, però una nova vaga entre gener i febrer de 1890 fracassà. Aquesta societat de resistència edità entre 1894 i 1930 el periòdic El Obrero Panadero, del qual fou el primer redactor en cap Mattei mateix. La seva bandera era quadrada i roja amb el«globus atmosfèric» i la llegenda«Solidaridad» amb dues espigues de blat i dues mans que s'encaixaven. Se'n constituïren seccions a La Plata i a Rosario. Les condicions de feina dels flequers eren vertaderament dures i s'efectuava en petites empreses i per colles de dos a cinc treballadors (mestre de pala, pastador, un o dos ajudants, estibador i encarregat de maquinària) als quals s'afegeix un o dos repartidors, un o dos dependents i un peó de pati. L'horari de treball nocturn marcava i singularitzava els forners de la resta d'oficis, els aïllava de la resta i els dotava d'una gran llibertat d'expressió. Formaven petites comunitats laborals i en molts de casos dormien o vivien al mateix lloc de feina. A moltes fleques el propietari --un obrer que s'havia independitzat-- convivia amb els seus obrers, fet que provocava no poques friccions. Els abusos patronals comprenien llargues jornades laborals de fins a 11 hores, sous baixos, menjar de poca qualitat, manca de condicions higièniques i actituds paternalistes de control. Els forners d'aquest sindicat van batejar amb noms burlescs els seus productes de fleca, com ara«vigilantes» (delator), «bolas de fraile» o «suspiros de monja», noms que s'empren actualment.
***
- Surt Pensiero e Dinamite: El 18 de juliol de 1891 surt a Ginebra (Ginebra, Suïssa) el primer número de la revista en llengua italiana Pensiero e Dinamite. Il pensiero per sollevare i deboli. La dinamite per abbattere i potenti (Pensament i Dinamita. El pensament per sollevar els dèbils. La dinamita per abatre els poderosos). El responsable d'aquesta publicació, de la qual només sortiren dos números --el segon númeroés del 28 de juliol de 1891-- i on es justificava l'ús de la violència revolucionària amb la finalitat d'exterminar totalment la burgesia, fou l'anarquista Paolo Schicchi. Ja el primer número Schicchi va al gra: «Per tal que la revolució social triomfi cal destruir tota aquesta raça de lladres i assassins que anomenem burgesia. Dones, vells, infants, tots han de ser ofegats en sang. En la lluita per l'existència entre dos elements, perquè un quedi en pau l'altre ha de desaparèixer de dalt a baix; sinó, tornem a començar. Pel que fa el nostre cas es tracta també d'una exigència imperiosa de la llei de la selecció. Cal purificar la família humana i lliurar-la d'aquesta nissaga corrompuda i malvada, podrida i cruel, que en la humanitat té la mateixa funció que la dent verinosa en l'escurçó.» A més d'Schicchi, trobem textos de Mario Rapisardi i Luigi Bertoni, entre d'altres. Entre el 8 i el 31 d'agost d'aquest mateix any, Schicchi també publicà a Ginebra dos números i dos suplements --un tercer serà segrestat a l'impremta-- de la publicació La Croce di Savoia, força violent contra la Casa de Savoia i contra els «pontífexs» de l'anarquisme (Malatesta, Merlino, Cipriani i Gori). L'11 de setembre de 1891 serà expulsat de Suïssa per haver «excitat amb la impremta la caiguda violenta de l'ordre establert, preconitzant l'assassinat, l'incendi, el pillatge i el furt», instal·lant-se a Barcelona (Catalunya).
***
- Surt La Ira: El 18 de juliol de 1913 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del setmanari anarquista La Ira. Órgano de expresión del asco y de la cólera del pueblo. En van ser responsables Ramón Acín Aquilué i Àngel Samblancat Salanova. En gran part la revista es consagra a la crítica del republicanisme lerrouxista oficial amb l'esperança de reconduir-lo vers el camí de l'autèntica revolució. Els textos tenien un marcar caràcter de crítica social, antibel·licista, antimilitarista, anticlerical, etc. Hi trobem articles, a més d'Acín i Samblancat, de J. Costa, Federico Urales i Fernando Pintado, entre d'altres. Només sortí un altre número el 26 de juliol de 1913.
***
- Surt Solidaridad: El 18 de juliol de 1931 surt a Gijón (Astúries, Espanya) el primer número del periòdic anarcosindicalista Solidaridad. CNT-AIT. Semanario Órgano de la Confederación Regional del Trabajo de Asturias, León y Palencia. Va estar dirigit, indistintament, per Segundo Blanco, José María Martínez, Acracio Bartolomé i Avelino González Mallada. D'antuvi la redacció i l'administració estava instal·lada a la Casa del Poble de Gijón, però a partir d'agost es traslladaren a la impremta «La Victoria». Trobem articles de Segundo Blanco, Juan Buenaidea, Juan Expósito, Avelino González, Panurgo i Francisco Rico Ruiz, entre d'altres. L'últim número conegut és el 36, del 19 de març de 1932, encara que sembla que perdurà fins al 1933.
***
- Surt Juventud Libre: El 18 de juliol de
1936
surt a Madrid (Espanya) el primer número del
periòdic Juventud Libre. Semanario
juvenil anarquista. A partir del segon
número, del 20 d'agost de 1936, portà el
subtítol «Órgano de la
Federación
Ibérica de Juventudes Libertarias» i posteriorment
amb diferents variants de
subtítol i amb capçaleres diferents. Va estar
dirigit per Luis Rubio i José
Antonio Senderos, i administrat per Ezequiel Solier. Hi trobem articles
d'Agraz, Felipe Alaiz, J. Bernabé, Francisco Botey,
Buitrago, José Consuegra,
Gregorio Gallego, Gallo, García Pradas, Abraham Guillen,
Félix del Hoyo, Leiva,
Liarte, Olegario Lucea, Progreso Martínez, Cipriano Mera,
Paquita Merchán,
Morales Guzmán, Moreno, Valentín de Pedro, Duarte
Romera, Luis Rubio, Eduardo
Val i Vizcaíno, entre d'altres; i il·lustracions
de Gallo, Moreno, Muñoz,
Parrilla, Segura, etc. En sortiren 83 números,
l'últim el 26 de març de 1939,
coincidint amb el final de la guerra civil. Aquesta
capçalera fou publicada en
1938 a València i a Barcelona per l'Organització
Nacional de la Federació
Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL), i en
1947 a París (França) per les
Joventuts Llibertàries en l'exili.
***
- Difusió de l'aixecament militar contra la II República espanyola: El 18 de juliol de 1936 el general feixista Francisco Franco s'aixeca a les Illes Canàries i dirigeix una crida a les divisions i a les bases navals i es dirigeix al Protectorat del Marroc. Queipo de Llano s'apodera del comandament de la II Divisió i amb escasses forces controla alguns punts estratègics de Sevilla. A Andalusia els militars s'aixequen a Jerez, Cadis, Algecires, Còrdova i Màlaga; dubtes a Granada. A Madrid es mobilitzen els sindicats i els partits d'esquerra en suport del Govern. Saliquet domina Valladolid i proclama l'estat de guerra. A Burgos és destituït el general Batet i s'estableix la llei marcial. Franco pernocta a Casablanca. Casares Quiroga dimiteix i es forma un efímer govern de Martínez Bario que intenta senseèxit pactar amb el general Mola oferint dues carteres a militars compromesos. El general Cabanellas aixeca les guarnicions aragoneses i envia fusells i municions a Mola. Mentrestant la Falange i la Guàrdia Civil s'aixeca i comença a afusellar sindicalistes, però el govern republicà refusa distribuir armes al poble. La CNT respon amb la vaga general i el periòdic cenetista Solidaridad Obrera s'imprimeix amb aquesta capçalera:«A Sevilla, els feixistes disparen contra els nostres germans! A Còrdova, els militars s'han aixecat! Al Marroc, es lluita als carrers! Tot aquell que no compleixi amb el seu deure revolucionari és un traïdor a la causa del poble! Visca el comunisme llibertari!»
Naixements
- Benedict
Friedlaender: El 18 de juliol de 1866 neix a
Berlín (Imperi Alemany) el zoòleg,
sexòleg, sociòleg, economista i anarquista
Benedikt Friedländer, més conegut
com Benedict Friedlaender.
Nascut en
una família jueva benestant de confessió
evangèlica, era fill del professor
d'economia política de Berlín Karl Jacob
Friedländer–sa mare es deia Anna
Maria Therese Nuglisch– i avi del metge i professor Nathan
Friedländer, i un
dels sos germans fou el vulcanòleg Gottfried Immanuel
Friedländer. A la
universitat estudià matemàtiques,
física,
botànica, fisiologia i economia i en
1888 es doctorà amb una tesi sobre zoologia.
Abraçà els postulats del moviment
naturista Fret Körper Kultur (FKK, Cultura per l'Alliberament
del
Cos) i
publicà articles que defensaven el nudisme. Consagrat a la
lluita per
l'emancipació del «tercer sexe»,
dedicà el
seu treball científic i el seu
compromís personal a dignificar l'homosexualitat i
sostingué econòmicament el
Wissenschaftlich-humanitären
Komitees (WhK, Comitè Científic i Humanitari),
fundat el
15 de maig de 1897 per
Magnus Hirschfeld, l'objectiu del qual era lluitar contra la
criminalització de
l'homosexualitat. En
1903, amb Adolf Brand, Wilhelm Jansen, Peter Hille, Walter
Heinrich, Hans Fuchs, Otto Kiefer, Richard Meinreis, Paul Brandt,
Lucien von
Römer, Martha Marquardt i altres, fundà
l'associació gai, molt inspirada en la
filosofia anarcoindividualista de Max Stirner i en la
crítica radical de
Friedrich Nietzsche, Gemeinschaft der Eigenen (GdE, Comunitat dels
Especials),
que considerava l'amor entre homes com a un dels atributs de la
virilitat i
reivindicava la pederàstia, segons el model grec
espartà. Els membres de la GdE
s'acostaven al pensament intel·lectual de Hans
Blüher i Gustav Wyneken i el seu«Eros pedagògic» (erotopedagogia),
alhora que rebutjaven les
teories mèdiques que reivindicaven l'homosexualitat
aleshores en voga, com ara
la «teoria dels estadis sexuals intermedis» de
Magnus Hirschfeld, al qual
criticaren per «afeminat» i jueu, fet pel qual Friedlaender i els seus
seguidors van ser acusats per alguns de racistes i misògins.
La GdE realitzava
diverses activitats (càmpings, excursions, naturisme, etc.),
on es practicava
sovint el nudisme. La GdE tenia moltes semblances amb el Wandervogel,
una mena
de grup escolta alemany, i fins i tot un dels fundadors de la GdE,
Wilhelm
Jansen, fou un dels principals animadors del Wandervogel.
Entre 1904 i 1905 Benedict Friedlaender finançà
la revista anarquista Kampf
(Lluita) i col·laborà en el
periòdic Der Sozialist.
En 1906
trencà amb el WhK i fundà la Sezession des
Wissenschaftlich-humanitären
Komitees (SWhK, Secessió del Comitè
Científic i Humanitari), que més tard
prengué el nom de Bund für Männliche
Kultur (BMK, Aliança per la Cultura
Masculina). Encara que pensava que la bisexualitat era un clar aliat de
l'Estat
i de mantenir posicions gairebé misògines, es
casà amb Emilie Maria Pauline Wille Huber (Emmy
W. Friedländer) i fins
i tot tingué un fill en 1903, Eugen Friedländer.És autor de Beiträge zur
Kenntniss des
Centralnervensystems von Lumbricus (1888), Der
freiheitliche Sozialismus im Gegensatz zum Staatsknechtsthum der
Marxisten. Mit besonderer Berücksichtigung der Werke und
Schicksale Eugen
Dühring's (1892), Zusammen
mit
Immanuel Friedlaender: Absolute oder relative Bewegung?
(1896), Der Vulkan Kilauea auf Hawaii
(1896), Die vier Hauptrichtungen der modernen
socialen Bewegung. Marxistische Socialdemokratie, Anarchismus, Eugen
Dührings
socialitäres System und Henry Georges Neophysiokratie,
kritisch und
vergleichend dargestellt (1901), Marxismus
und Anarchismus (1901), Die
Renaissance des Eros Uranios. Die physiologische Freundschaft, ein
normaler
Grundtrieb des Menschen und eine Frage der männlichen
Gesellungsfreiheit. In
naturwissenschaftlicher, naturrechtlicher, culturgeschichtlicher und
sittenkritischer Beleuchtung (1904), Entwurf
zu einer reizphysiologische Analyse der erotischen Anziehung unter
Zugrundlegung vorwiegend homosexuellen Materials (1905), Männliche und weibliche Kultur. Eine
kausalhistorische
Betrachtung (1906) i Die Liebe
Platons im Lichte der modernen Biologie. Gesammelte kleinere Schriften.
Mit
einer Vorrede und dem Bilde des Verfassers (1909), entre
d'altres. Malalt, Benedict
Friedlaender es va suïcidar el 21 de juny de 1908 al barri
d'Schöneberg de
Berlín (Imperi Alemany) i va ser enterrat al cementiri de
Parkfriedhof
Lichterfelde d'aquesta ciutat. Vint anys més tard, el seu
amic Bruno Wille va
ser enterrat al seu costat.
Benedict
Friedlaender (1866-1908)
***
- Antonia Maymón:
El 18 de juliol de 1881 neix
a Madrid (Espanya) la periodista, pedagoga racionalista, feminista i
militant
anarconaturista Antonia Rufina Maymón Giménez.
Nascuda en una família de classe mitjana de pares
i d'avis aragonesos, va abandonar la llar familiar aviat, ofegada per
l'ambient,
i va fer estudis de mestra de primer ensenyament a l'Escola Normal
Femenina de
Saragossa. A la capital aragonesa es va casar amb el professor
racionalista
Lorenzo Laguna. Identificada amb el pensament anarquista, va fer
contacte amb
les deportades catalanes dels processos de Montjuïc. Entre
1908 i 1909 va
publica nombrosos articles en la publicació anarquista La
Enseñanza Moderna.
En 1910 va pertànyer a la redacció de Cultura
y Acción, periòdic fundat
per Manuel Buenacasa en aquell any. Membre del«Comitè Nacional contra la
guerra de Marruecos», va intervenir activament en les
protestes contra les
guerres colonials africanes per la qual cosa serà processada
juntament amb Teresa
Claramunt i Josefa López. El setembre 1911 va fugir, arran
de la vaga general
saragossana, a Bordeus (Occitània) amb son company Lorenzo
Laguna, qui morirà
en l'exili. La seva activitat a l'exili serà
força important, participant en
mítings i en accions de protesta organitzades pels cercles
republicans,
socialistes i anarquistes. Amnistiada en 1913, durant els anys
següents es
destacarà com a periodista i oradora arreu de l'Estat,
alhora que treballa de
mestra en diverses escoles a Barcelona, Sant Feliu de
Guíxols, Beniaján i
l'Horta de Múrcia, localitat on va residir durant llargs
anys i on va fundar un
ateneu cultural. En 1925 va participar en el Congrés
Naturista de Bilbao. Va
treballar a la redacció de Nueva Aurora,
de València, a partir de 1926.
En aquest mateix any, amb Isaac Puente, va contestar contundentment la
carta-circular de la Societat Vegetariana Madrilenya
mitjançant la qual es
volia excloure del moviment naturista tothom que pretengués
un canvi social per
a la seva consecució. Amb Albà Rosell i
Adrián del Valle, pensava que el
naturisme i l'anarquisme eren dues portes diferents que donaven al
mateix lloc,
sempre i quan es mantingui el principi de regeneració humana
del naturisme; en
essència significa que ambdós ideals
són el mateix, ja que en l'ordre natural
no caben jerarquies ni injustícies. En 1927 va presidir, a
desgrat seu, el
Congrés Naturista de Màlaga, que acabaria amb una
important divisió del
moviment naturista. Establerta a Sant Feliu de Guíxols a
partir de 1928, va
treballar a l'Escola Horaciana d'aquesta localitat. També va
fer feina a
l'Escola racionalista de Terrassa, creada per la Mutualitat Cultural i
Cooperativista de Terrassa; a l'Escola Racionalista d'Elda, amb
Durán i
Fontaura; i a Alcoi. Durant la República exercí a
l'escola de La Vila Joiosa i
va viure a Beniaján, on va fer mítings per a la
Confederació Nacional del
Treball (CNT) en 1933 i va mantenir una escola a casa seva. Pensava que
l'educació era cosa de les dones i que havia d'estar dins
del naturisme, ja que
la salut física porta al desenvolupament de la
intel·ligència i l'educació dels
sentiments; això representa una autoeducació de
les dones adultes en el
naturisme per la seva pròpia salut i l'exemple que han de
donar als fills,
mentre que a les nines les calia una assignatura específica,maternologia,
capaç de desenvolupar l'amor de mare. En 1932 va publicar Estudios
racionalistas, on exposa el seu pensament educatiu de
l'escola única per a
nins i nines sense distinció de classes socials. En 1936 va
participar en el
Sindicat Obrer «El Progreso» de
Beniaján. En acabar la guerra, va ser detinguda
a Beniaján, jutjada i condemnada 12 anys de
presó; romandrà empresonada fins al
1944. Dos anys més tard va ser detinguda de bell nou i
empresonada durant
gairebé un any, sortint amb un braç trencat i la
salut malmenada. Després va
residir a Espinardo i a Beniaján, vivint de fer classes
particulars. Molt
malalta, Antonia Maymón fou ingressada a l'Hospital
Provincial de Múrcia
(Múrcia, Espanya) on va morir el 20 de desembre de 1959 i
fou enterrada al
cementiri
d'aquella ciutat, on les seves restes reposen actualment en una fossa
comuna. Maymón
va escriure molt sobre naturisme i va col·laborar en
nombroses publicacions
afins de manera ininterrompuda entre 1908 i 1939: Acción
Social Obrera, Cultura
y Acción, Despertar, La
Enseñanza Moderna, Estudios, Ética,Fructidor, Helios, Humanidad
Nueva, Ideas y figuras,Iniciales, Inquietudes, Mujeres
Libres, Naturismo, Nueva
Aurora, La Protesta, Redención,La Revista Blanca, RevistaÚnica, Solidaridad Obrera, Tiempos
Nuevos, Tierra y
Libertad, Vértice, Vida
y Trabajo, entre d'altres. És autora
de llibres com Humanidad libre. Esbozo racionalista,Madre
(1925), Anarquismo y naturismo (1925), Hacia
el ideal (1927), La
perla (1927), El hijo del camino (1931), Amamos
(1932), entre
d'altres. Un important carrer de Beniaján
(Múrcia), on es troba l'Escola
Popular, porta el seu nom.
***
- Jules Sellenet: El 18 de juliol de 1881 neix a Sant-Etiève (Arpitània) el militant anarquista, antimilitarista i anarcosindicalista Jules Sellenet, també conegut com Francis Boudoux. En agost de 1904 va desertar del seu regiment i canvia d'identitat amb els papers d'un company. Ferrer de professió, va ser secretari del sindicat de Longwy i va prendre part en la vaga d'agost de 1905. Membre de l'Associació Internacional Antimilitarista,és detingut el novembre de 1905 com a desertor. Alliberat, tornarà a ser condemnat nombroses vegades per «delictes» lligats a conflictes laborals. En 1910 el sindicat dels obrers metal·lúrgics d'Auboué, d'on era el secretari, el denuncia com a agent provocador al servei d'un mestre de forges. Aquesta acusació (calumniosa o vertadera) si més no astorant, serà represa en la postguerra pels comunistes. Mobilitzat durant la Gran Guerra, reprendrà la seva militància sindical i anarquista. L'11 de gener de 1924, a la sala parisenca de la Grange-aux-Belles,és ferit en un míting que termina en una brega entre anarcosindicalistes i comunistes (dos anarquistes hi van morir de ferides de bala). En 1926 esdevé secretari de la Federació de la Construcció de la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR), escissió radical de la CGT fundada per Pierre Besnard i ell mateix. En 1936 marxa a Espanya i combat en les files de la Columna Durruti. Jules Sellenet va morir el 17 de març de 1941 a Argenteuil (Illa de França, França).
***
- Odoardo
Ghillani: El 18 de juliol de 1899 neix a Calestano
(Emília-Romanya, Itàlia)
l'anarquista, anarcosindicalista i lluitador antifeixista Odoardo
Ghillani,
conegut com Occhioni i Parma, i a França com Les Gros Yeux, i que va fer servir
diversos
pseudònims (Odoardo Gandolfi,Idolardo Gandolfi, Edouard
Onillani, Jules
Robert Ferry i Giovanni Casanova).
Sos pares es deien Beniamino i Eugenia Ollari. Quan era infant
emigrà amb sos
pares a Suïssa i també a Alemanya. En 1918
retornà a Itàlia per a servir a
l'exèrcit i lluità en infanteria als fronts
durant l'últim any de la Gran Guerra.
En 1921 va ser llicenciat i retornà a Calestano on
s'afilià a la Lliga dels Jornalers
local. Passà uns anys anant i venint per les ciutats del
nord d'Itàlia, estant-se
una temporada a Mestre (Venècia, Vèneto,
Itàlia), buscant feina i finalment
decidí emigrar, passant clandestinament a Suïssa.
En 1923 el trobem a París
(França) i el 13 de febrer de 1924 se li va decretar
l'expulsió per raons polítiques,
ordre que no acomplí. El 2 d'agost de 1924 va ser detingut
amb altres
anarquistes italians arran d'un enfrontament amb un grup de feixistes
de la
mateixa nacionalitat a París. El 6 de setembre de 1924 va
ser condemnat a dos
mesos de presó per infracció al decret
d'expulsió. El 15 de gener 1926 va ser novament
detingut pel mateix delicte i condemnat a dos meso de presó.
Un cop lliure,
decidí restar a París sota el nom fals d'Odoardo
Gandolfi i treballà com a pintor en la
construcció. En aquesta època viatjà
a Bèlgica. En 1928 va ser novament detingut pel mateix motiu
i condemnat el 31
de desembre a quatre mesos de presó. Posteriorment es
traslladà a Barcelona (Catalunya),
on participà en el moviment que donaria lloc a la II
República espanyola i formà
part del grup anarquista «Germinal» (Laciotto Bini,
Vincenzo Capuana, Virgilio
Gozzoli, etc.). El seu domicili esdevingué lloc de trobada
d'antifeixistes i
d'anarquistes que s'acostaven a la Península. Fou acusat per
la policia
espanyola d'haver participat en un atemptat al pavelló
italià de l'Exposició
Internacional de Barcelona de 1929 i detingut per haver assistit a un
congrés
anarquista. Un cop alliberat restà a Barcelona, on finalment
va ser novament
detingut per les seves opinions polítiques i com a
còmplice del presumpte
intent de fugida de dos anarquistes italians (Burlando i Baffoni). En
1932 se
li va decretar l'expulsió del país. Quan l'esclat
de la Guerra Civil, retornà
clandestinament a la Península amb el suport dels companys i
lluità al front
d'Aragó enquadrat en la «Columna
Ascaso». Però la seva estada va ser curta, ja
que sospites sobre la seva lleialtat el van obligar a retornar a
França.
D'antuvi s'instal·là a Tolosa (Llenguadoc,
Occitània) i després en diverses
ciutats d'Aquitània, sota el nom fals de Giovanni
Casanova. Posteriorment s'instal·là a
Bordeus (Aquitània, Occitània), on
romangué fins el 1938. El gener de 1937, va ser definit per
Fausto Nitti,
secretari de la Liga Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga
Italiana dels
Drets de l'Home), en un nota publicada en Nuovo
Avanti!, com a «indigne de pertànyer a
l'organització antifeixista». En
aquesta època també va fer curtes estades a
Bèlgica. L'estiu de 1939 demanà
permís per poder partir cap a Mèxic,
però no obtingué l'autorització del
Ministeri de l'Interior francès. Quan esclatà la
II Guerra Mundial i Itàlia
passà a ser l'enemic, va ser posat sota
vigilància a Mende (Llenguadoc,
Occitània) i després va ser reclòs al
camp de concentració de Rieucros (Mende,
Llenguadoc, Occitania). Posteriorment traslladat al camp de
concentració de Vernet,
on va romandre fins a la seva repatriació el maig de 1941.
Detingut per la
policia feixista de fronteres a Menton (Provença,
Occitània; aleshores ocupada
per Itàlia), va ser jutjat per propaganda antifeixista i per
haver lluitat en
la Guerra Civil espanyola i se li va assignar confinament durant cinc
anys a l'illa
de Ventotene. El setembre de 1943 va ser alliberat i retornà
a Calestano on,
després d'haver servit d'intèrpret a un comandant
alemany, segons ell amb
l'avinença de la Resistència, va ser novament
detingut el 13 d'octubre de 1943
i reclòs a la presó de Parma. El desembre
d'aquell any va ser traslladat al
camp de concentració d'Scipione di Salsomaggiore (Bore,
Emília-Romanya, Itàlia).
El juliol de 1944 els nazis el volien enviar com a treballador a
Alemanya, però
la seva salut malmenada va fer que restés al camp. L'octubre
de 1945 va ser
alliberat per les tropes partisanes. Sembla que retornà a
Calestano i que
col·laborà amb el Comitato di Liberazione
Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament
Nacional) local. Odoardo Ghillani va morir el 28 d'octubre de 1980 a
Parma
(Emília-Romanya, Itàlia).
***
- Mateu Baruta
Vilà: El 18 de juliol de 1901 neix a Molins de
Rei (Baix Llobregat, Catalunya)
l'anarcosindicalista Mateu Baruta Vilà. Militant de la
Confederació Nacional
del Treball (CNT), durant la guerra civil fou secretari nacional del
Consell
General de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) a Espanya,
secretari
(subsecretari de Sanitat Pública i de
l'Assistència Social) de Frederica
Montseny Mañé durant el seu període al
Ministeri de Sanitat i viatjà sovint a
França a la recerca de queviures. Durant els «Fet
de Maig» de 1937 va resultar
ferit en un tiroteig a la Diagonal de Barcelona (Catalunya) dirigit
contra el
cotxe institucional on viatjava juntament amb la ministra Montseny i el
secretari general de la CNT Marià Rodríguez
Vázquez (Marianet), que
resultaren il·lesos. El setembre de 1937
presentà,
amb Lucía Sánchez Saornil,
l'organització «Mujeres Libres» a
Múrcia. L'agost de
1938 assistí al Ple de Regionals de la CNT, on
presentà un informe de la marxa
de SIA. El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, com a
director
de l'Oficina Central d'Evacuació i Assistència a
Refugiats d'Espanya (OCEARE), s'encarregà
de l'evacuació de nombrosos militants llibertaris, entre
ells Pepita Carpena,
cap a França –en realitzà un informe
d'aquesta operació que va ser publicat en
la revista Documentos Históricos
de
España que es publicà el maig de 1939.
A Perpinyà (Rosselló, Catalunya
Nord) continuà amb el seu càrrec de SIA.
Posteriorment, durant molts anys,
visqué a Marsella (Provença,
Occitània) amb sa companya Christine Kon-Rabe, anarquista
d'origen jueu polonès. Assegurà les relacions amb
el Consell General del
Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i en 1940 residí
clandestinament un temps a
París (França). En 1941 participà en
els intents de reconstrucció de la CNT
clandestina a Marsella. Montà un petit taller de filatures,
gràcies a un invent
que permetia la fabricació i reparació de les
agulles de tricotar metàl·liques
que aleshores eren introbables, on donà feina una desena
d'obrers. Detingut el
10 de novembre de 1941, el dia que nasqué son primer fill,
va ser reclòs a
Tolosa (Llenguadoc, Occitània); jutjat, amb Germinal
Esgleas, el juliol de 1942
per un tribunal militar tolosà, va ser condemnat per«atemptat contra la
seguretat de l'Estat» a un any de presó. El
setembre de 1942 va ser trasllada a
la presó de Moissac (Llenguadoc, Occitània).
Alliberat el novembre de 1942, va
ser internat al camp de concentració de Vernet fins l'agost
de 1943, que va ser
obligat a formar part de l'organització alemanya«Todt» per a treballar com a
infermer al camp de Canejan (Aquitània,
Occitània). Amb l'ajuda d'un company
espanyol, a començaments de 1944 aconseguí
arribar a Marsella, on pogué
retrobar sa companya. Continuà militant en la CNT en l'exili
i el setembre de
1946, en una assemblea celebrada a Marsella, va ser nomenat membre del
Comitè
Departamental de la Federació Espanyola de Deportats i
Internats Polítics
(FEDIP). És autor de l'informe inèdit Pequeña
historia de la constitución de SIA y su desarrollo actual y
su desarollo futuro.
Mateu Baruta Vilà va morir el juny de 1980 a Marsella
(Provença, Occitània)
després de patir una llarga malaltia.
***
- Federico Arcos: El
18 de juliol de 1920–oficialment el 22 de juliol– neix al barri del
Clot de Barcelona (Catalunya)
l'anarquista Federico Arcos Martínez, conegut com Fede. Fou el
menor de cinc germans d'una família obrera anarquista
emigrada d'Ucles (Conca,
Castella, Espanya) a Catalunya; sos pares es deien Santos Arcos
Sánchez, pagès
analfabet, i Manuela Martínez Moreno. Després
d'estudiar a l'Acadèmia
Enciclopèdica, va entrar a fer feina als 13 anys com a
aprenent d'ebenisteria i
a l'any següent com a aprenent de mecànic en una
fàbrica de productes químics.
En 1934 s'afilià a la Confederació Nacional del
Treball (CNT) i a l'Ateneu
Eclèctic del Clot, i per les nits feia classes a l'Escola
d'Arts i Oficis. A
partir de 1936 milità en les Joventuts
Llibertàries del Clot i a l'Ateneu
Llibertari d'aquest barri barceloní. Molt amic de Liberto
Sarrau Royes, Diego
Camacho Escámez (Abel Paz),
José Bajé i Germinal Gràcia Ibars (Víctor García),
amb aquests fundà el grup anarquista «Quijotes del
Ideal» i col·laborà en el seuòrgan d'expressió, El
Quijote, que
només publicà tres números, ja que fou
censurat per les seves crítiques a la
participació governamental confederal. En aquestaèpoca també col·laborà en Ruta, òrgan de la
Federació Ibèrica de Joventuts
Llibertàries
(FIJL). A finals de 1937, per recomanacions de la CNT, passà
de la fàbrica a
treballar en una destil·leria amb la finalitat d'enfortir
les idees anarquistes
entre els seus treballadors. L'abril de 1938 es presentà
voluntari en un
batalló confederal antigàs i després
va ser cridat a files i enquadrat en la 24
Divisió com a instructor i milicià de Cultura,
ensenyant els companys a llegir
i a escriure, als Pirineus, front d'Aragó i Baix Ebre
(Mequinensa, Tortosa,
etc.), i gairebé hi queda amb l'enfonsament del front. Quan
la victòria
franquista era un fet, el febrer de 1939 passà a
França, on patí els camps de
concentració (Barcarès, Argelers i Setfonts). El
novembre de 1939 en va sortir
per treballar en una fàbrica d'avions de Tolosa (Llenguadoc,
Occitània), on
romangué fins al juny de 1940, quan la derrota francesa
enfront dels alemanys,
havent de tornar al camp d'Argelers. En 1941 pogué fugir-ne
i es posà a fer
feina d'ajustador i de torner en una fàbrica de turbines a
Tolosa de
Llenguadoc. Sempre amb el perill de ser enviat a Alemanya,
decidí retornar a la
Península. En arribar va ser tancat durant 20 dies al penal
de Figueres (Alt
Empordà, Catalunya) i després empresonat a
Barcelona. Immediatament després va
ser enviat a fer el servei militar al Marroc, on romangué
gairebé dos anys fins
al 1945 a la zona de Ceuta. Un cop llicenciat s'establí a
Barcelona, on
s'afilià a les clandestines CNT i Joventuts
Llibertàries, del les quals va ser
nomenat membre del Comitè Local. Afiliat al Sindicat del
Metall, participà en
l'edició del seu òrgan d'expressió
clandestí Martillo. En
1948,
arran de la mort d'un dels seus grans amics, l'activista anarquista
Raúl
Carballeira Lacunza, passà a França amb altres
companys i l'any següent entrà a
formar part dels grups guerrillers de muntanya, amb els germans
Sabaté Llopart,
Marcel·lí Massana Vancell, Josep Massip,
José Pérez Pedrero i altres. Després
va ser nomenat membre del Comitè Nacional de la FIJL a
Tolosa de Llenguadoc,
amb Marcelino Boticario Sierra, Ricardo Mejías
Peña i Juan Pintado Villanueva,
i en 1950 secretari d'aqueta organització. En 1952
emigrà a Amèrica i
s'instal·là a Windsor (Ontàrio,
Canadà), on treballà com a
metal·lúrgic fent
matrius a la Ford Motor Company d'automòbils d'aquesta
ciutat. Malalt de
tuberculosi en un ronyó, hagué de romandre 13
mesos hospitalitzat a l'Essex
County Sanitarium. En 1958 adquirí la nacionalitat canadenca
i en 1959 sa
companya, la militant anarcofeminista Purificació
Pérez Benavent (Pura
Arcos), i sa filla pogueren sortir de l'Espanya franquista i
reunir-se amb
ell. Al Canadà destacà en el moviment sindical,
entaulà polèmiques amb els
marxistes, s'integrà en el grup«Libertad» de Detroit-Windsor (José
López,
Casiano Edo, etc.), col·laborà en el
butlletí La Escuela Moderna
publicat per Félix Álvarez Ferreras a Calgary
(Alberta, Canadà) i mantingué
estretes relacions amb molts anarquistes, especialment amb Attilio
Bortolotti i
Carlos Cortez. També participà en les activitats
de grups anarquistes
nord-americans, com ara «Black& Red» i«Fith Estate». En 1986 es jubilà de
la seva feina a la Ford. A partir de 1992 entrà com a
voluntari a la clínica de
Windsor de l'Occupacional Health Clinics for Ontario Workers Inc. i
també fou
voluntari en la Windsor Occupational Health Information Service,
participant en
multitud de projectes, sobretot amb treballadors immigrants de
l'àrea de
Leamington (Essex County, Ontàrio, Canadà). Amb
el pas del temps arreplegà una
important biblioteca i arxiu de temes anarquistes, que
conservà els arxius
d'Emma Goldman i del seu amic Bortolotti. Una part del seu arxiu va ser
dipositat al Fons Labadie de la Universitat de Michigan (EUA). El juny
de 2010
va fer una donació de 10.000 documents referents al moviment
llibertari a la
Biblioteca de Catalunya de Barcelona. Trobem articles seus en diferents
publicacions periòdiques llibertàries, com ara Cenit, CNT,Le Combat Syndicaliste, La Escuela
Moderna, Ideas-Orto, Ráfagas, Siembra,Tierra y Libertad, etc.És autor de León
Nicolayevich
Tolstoi (1972) i Momentos. Compendio
poético (1976). Després de patir un
atac de cor i restar ingressat unes setmanes a l'hospital, Federico
Arcos va
morir el 26 de maig de 2015 a Windsor (Ontàrio,
Canadà).
Federico
Arcos (1920-2015)
***
- Gérard Tolck:
El
18 de juliol de 1943 neix a Bévilard (Berna,
Suïssa) el pintor, gravador,
escultor, editor i agitador cultural anarquista Gérard
Tolck. Son pare, pintor
amateur, li tenia vedat de tocar els pinzells i les pintures i ell va
fer de
l'art un acte subversiu contra la prohibició paterna. Entre
1960 i 1964 realitzà
estudis a l'Escola de Belles Arts de Lausana i amb sos companys
d'estudis creà
el grup HANC (1962-1972) en aquesta ciutat. Després
completà la seva formació
artística a París, Provença i
Bretanya. A Milà (Llombardia, Itàlia)
formà part
del grup constructivista «Il Parametro»
(1966-1969). En 1970 s'establí
definitivament a les Franches-Montagnes. Edità els poemes de
Michel Seuphor i
de Pierre-Louis Péclat i il·lustrà els
llibres Milakia (1964), de
Pierre-Louis Péchat, i À toi seule je
dis oui (2001), de Hughes Richard.
Realitzà exposicions a França, Itàlia,
Bèlgica i Suïssa, i entre les seves
obres destaquen un mosaic a La Charbonnière de Roches i una
pintura mural la
façana de l'oficina de correus de Saint Ursanne. En 1978 va
ser el primer
premiat de la Fundació Lachat i fou membre de l'Institut
Jurassien des
Sciences, des Lettres et des Arts (IJSLA). Va ser l'editor responsable
de dues
publicacions llibertàries importants editades a Les
Breuleux: Le Détonateur.
Journal de contre information et de réflexion pour
l'unité de la gauche
autogestionnaire (1977-1981) i Le Réveil
Anarchiste (1979-1983), de
la Fédération Libertaire des Montagnes (FLM,
Federació Llibertària de les
Muntanyes del Jura). Fou un dels creadors dels Cahiers Noirs
i
col·laborà en Réfractions.
Recherches et expressions anarchistes. En
1980 cofundà Le Café du Soleil centre cultural
autogestionat llibertari de
Saignelégier, on animà uns famosos tallers de
pintura i d'escriptura. Gérard
Tolck va morir a causa d'un càncer el 10 d'agost de 2005 a
l'Hospital de La
Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa). Gran
melòman i pianista de jazz, deixà dos
fills músics (Mickaël i Emilien). L'estiu de 2011
es va fer una exposició
antològica (Rétrospective), en
paral·lel al Musée Jurassien des Arts de
Moutier i a Le Café du Soleil de Saignelégier, de
més de 60 obres realitzades
entre 1962 i 2004.
Defuncions
- Pau Sabater Lliró:El 18 de juliol de 1919 és raptat i assassinat a Barcelona (Catalunya), per una banda de pistolers de l'anomenat«Sindicato Libre», finançat per la patronal i dirigit per l'excomissari Manuel Bravo Portillo, el militant anarcosindicalista Pau Sabater i Lliró, conegut com El Tero. Havia nascut el 5 de març de 1884 a Algerri (Noguera, Catalunya). Arran dels fets de la «Setmana Tràgica» de 1909, marxà a l'Àfrica, on es dedicà a caçar cocodrils. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), treballà a la tintoreria «Canilla» del Poble Nou. En 1916 fou nomenat secretari president del Sindicat de Tintorers del Ram Tèxtil de Barcelona de la CNT i destacà durant la vaga de «La Canadenca» (1919). Era assidu del Centre Obrer del carrer Serrallonga de Barcelona. En el moment de la seva mort, com a president de la comissió negociadora del Ram de l'Aigua, portava una vaga en marxa. Com que figurava en la llista negra de la patronal, no podia trobar feina i subsistia gràcies a un petit comerç que portava sa companya Josepa Ros Lleugé, amb qui tingué tres fills. A la una de la nit del 18 de juliol de 1919, dos cotxes van aparcar davant la fàbrica de cervesa La Bohemia, a la barriada de Sant Martí de Provençals, i quatre individus --dos en van ser reconeguts: Luis Fernández García i Joan Serra, fill d'un empresari-- van anar al domicili de Pau Sabater (Dos de Maig, 274 baixos), i identificant-se com a policies segrestaren el sindicalista portant-lo a una riera del Camp de l'Arpa, a la carretera de Montcada, prop de Torre Baró, on li van disparar sis trets, dos de mortals. El cadàver el van trobar l'endemà, 19 de juliol, i la notícia va sortir el diumenge 20 juliol en la premsa, assabentant-se així Josepa Ros del seu assassinat. Durant el seu enterrament, el 24 de juliol, més de vuit mil obrers seguiren el seguici des de l'Hospital Clínic fins al cementiri de Montjuïc. Va circular entre els treballadors el rumor, sembla que sense gaire fonament, que l'industrial de l'automòbil Arturo Elizalde havia estat un dels patrons que havia finançat el seu assassinat i el fill d'aquest, Arturo Luis Elizalde, patí un atemptat per militants cenetistes el 19 de desembre del mateix any del qual resultà il·lès, però en el qual morí el seu xofer Florencio Palomar Valero. El judici per l'assassinat de Sabater, ple d'irregularitats, se celebrà entre el 10 i l'11 de maig de 1992 i l'únic acusat, Luís Fernández García, va ser absolt. Pau Sabater va ser, de fet, una de les primeres víctimes del terrorisme patronal (Terrorisme Blanc) que es desenvoluparà a començaments dels anys vint del segle passat, especialment a Catalunya, i que tindrà tres principals instigadors: el capità general Milans del Bosch, el governador civil de Barcelona Severiano Martínez Anido i el cap de policia Miguel Arlegui Bayones. El «Fitxer Lasarte», conegut a la caiguda de Primo de Rivera, va permetre descobrir-ne la trama. Alfonso Vidal y Planas novel·là la mort de Sabater en la seva obra Bombas de Odio. Des del 2001 un carrer de Barcelona porta el seu nom.
***
- José Bonat
Ortega: El 18 de juliol de 1936 és assassinat a
Cadis (Andalusia, Espanya) el
periodista i propagandista anarquista i anarcosindicalista
José Bonat Ortega
--citat a vegades el seu primer llinatge de diverses maneres (Benet,
Bonet,
Bonal, etc.). Havia nascut el 17 de juliol de 1890 a Cadis (Andalusia,
Espanya)
i sos pares es deien Antonio Bonat Noguera i Ambrosia Ortega
Gómez. Fuster i
tallista de professió, treballà, amb el
també anarquista i amic inseparable Vicente
Ballester Tinoco, als tallers de José Vera. En 1915 se casa
amb Concepció
Santander Torres, amb qui tindria set infants: Carmen, Germinal (La
Rubia),
Salud, Aurora, Anselmo, Libertad i Flora. En 1919 fou elegit membre de
la Junta
de Fusters i entre 1916 i 1923 va ser un dels organitzadors de la
Confederació
Nacional del Treball (CNT). Va fer nombrosos mítings a la
Casa del Poble
confederal. Exercí de corresponsal i de
distribuïdor de la premsa llibertària (El
Libertario, La Revista Blanca, Páginas
Libres) a Cadis. Entre
1919 i 1920 va ser redactor de Rebelión
i entre 1920 i 1921 de Bandera
Libre, i col·laborà en diverses
publicacions periòdiques llibertàries (CNT,El Luchador, Noticiario Gaditano,Páginas Libres, El
Pueblo, Tierra y Libertad, La
Voz del Campesino, etc.). En
1921 va ser detingut arran d'un atemptat i acusat de formar part d'un
grup
terrorista; condemnat, va purgar la sentència alguns mesos a
la presó. Entre
1922 i 1924 va ser membre del grup «Alba Roja», que
editava una revista del
mateix nom. El novembre de 1930, amb Vicente Ballester, José
Lucero i Clemente Galé
Campos, formà part del grup fundador del setmanari Germinal;
aquest
mateix any, amb motiu de la vista del rei Alfons XIII a la localitat va
ser
detingut preventivament i bandejat de la ciutat. En 1931 va ser membre
de les«Comissions de Defensa d'Inquilins i d'Abaratiment de les
Subsistències»
(Comissió de Defensa Econòmica), de les quals va
ser nomenat president. Durant
els anys republicans, a més de fuster, va fer de peixater en
una parada del
Mercat i participà activament en els comitès
pro-presos. El 18 de juliol de
1936, quan es tenien les primeres notícies de l'aixecament
militar facciós,
José Bonat Ortega va ser assassinat d'un tret al cap quan
anava pel carrer
Libertad de Cadis (Andalusia, Espanya). Encara avui no se sap si la
seva mort
va ser resultat d'un dispar perdut o intencionat; fou el primer
assassinat de
la Guerra Civil a Cadis.
---