Anarcoefemèrides
del 15 de juny
Esdeveniments
- Surt L’Éducation
Libertaire:
El 15 de juny de 1900 surt a París (França) el
primer
número de L’Éducation
Libertaire. Revue mensuelle internationale. Organe des
bibliothèques d’éducation libertaire.
D’antuvi impresa i després realitzada
en autocòpia i bimestral, es van publicar 10
números fins a març de 1902.
Aquesta publicació és de fet els
prolegòmens d’una temptativa de creació
d’una
escola llibertària que es va inaugurar el 12 de febrer de
1899, a París, a
l’Hôtel des Sociétés Savantes
(Palau de les Sàvies Societats); el projecte
inicial, sostingut per Jean Grave i Piere Quillard, d'obrir una escola
llibertària per a la infantesa no es va poder aconseguir
encara, ja queúnicament s'impartien classes nocturnes als adults. Els
redactors de L’ÉducationLibertaire eren els de Les Temps
Nouveaux i de Le Libertaire (Victor Dave, Paul Robin, André Girard,
C. Papillon, Étienne Lariviere,
Albert Bloch, André Veidaux, Gabriel De La Salle, Charles
Malato), però
també hi participaven anarcosindicalistes com Ivetot o Paul
Delesalle. Domela
Nieuwenhuis va publicar la conferència L’Éducation
libertaire, el número 12 de la
col·lecció de fullets de Le
Temps Nouveaux (1900), autèntic
manifest del projecte. El grup de la revista va editar, com a
mínim, quatre
fullets: Le coopératisme et le
néo-coopératisme: rapport
présenté au Congrès ouvrier
révolutionnaire
international, dels Étudiants Socialistes
Révolutionnaires
Internationalistes de Paris (1900); Contre
la nature, de Paul Robin (1901); Ce
que j’entends par l’individualisme anarchique,
de Georges Butaud; i L’éducation
pacifique: conférence,
d’André Girard.
***
- Surt Le Réveil des
Travailleurs:
El 15 de juny de 1900 surt a
Lieja (Valònia, Bèlgica) el primer
número del bimensual, i
després setmanal, Le
Réveil des Travailleurs, que va tenir dos
subtítols: «Periòdic
d’emancipació popular» i«Òrgan llibertari». Estava editat pel«Grup de
propaganda pel fullet, la canço i el cartell» i
l’anarquista belga Georges
Thonar en serà un dels responsables. El periòdic
arribarà a tirar 1.700
exemplars, però deixarà de publicar-se
l’abril de 1903, editant fullets de
diversos autors (Lucien Hénault, Max Borgueil,
Eugénie Potonié-Pierre, Johann
Most, etc.).
***
- Surt Le Communiste: El 15 de juny de 1907 surt a Boitsfort (Flandes, Bèlgica), publicat a la impremta de la colònia comunista llibertària L’Expérience, el primer número del periòdic mensual Le Communiste. Organe de propagande libertaire. Entre els col·laboradors en trobem Émile Chapelier --fundador en 1905 amb sa companya de la colònia L’Expérience, instal·lada inicialment a Stockel-Bois--, Kropotkin, Élisée Reclus, Alexandra Myrial (David-Néel), Alexandre Schapiro, Adolphe Balle (Pierre des Chênes), Rafael Fraigneux, Le Rétif (Victor Serge), etc.; i el gerent en va ser G. Marin. El periòdic editarà 17 números fins al 8 d'agost de 1908, amb un tiratge de 2.000 exemplars distribuïts gratuïtament, i serà substituït per Le Révolté i després per L’Emancipateur.
***
- Surt Humanidad: El 15 de juny de
1912 surt a
València (País Valencià) el primer
número de la publicació racionalista
anarquista Humanidad. Revista quincenal
de educación y cultura social. Era
continuació del setmanari racionalista Escuela
Moderna (1910-1911), dirigit per
Samuel Torner i segrestat per les autoritats. Hi van
col·laborar, entre
d'altres, A. Blanqui, José Casarola, Anselmo Lorenzo, A.
Lefevre, Amadeu Pau,
Manuel Pau Piera i Fernando Vela. En sortiren set números,
l'últim el 15 de
setembre de 1912, i deixà de publicar-se per dificultats
econòmiques.
***
- SurtGeneración Consciente: Pel juny de 1923 surt a Alcoi (Alcoià, País Valencià) el primer número d'una de les revistes més prestigioses i duradores de l'anarquisme hispà Generación Consciente. Revista Ecléctica. Entre juny de 1925 i 1928 serà publicada a València i a partir d'aquesta data canviarà obligada per la censura el títol per Estudios. Revista Ecléctica, fins a 1937 que deixarà de publicar-se. Tirava entre 65 i 75.000 exemplars. Revista eclèctica, naturista i llibertària, els principals temes abordats eren el nudisme, la medicina integral, l'amor lliure, l'educació sexual, el neomaltusianisme, l'eugenèsia, l'higienisme, l'antiracisme, la gimnàstica, l'alimentació natural, el vegetarianisme, la pedagogia racional, el feminisme, l'art, la filosofia, etc. Tindrà una influència decisiva en l'evolució radical de la mentalitat de la classe obrera i comptarà amb nombrosos col·laboradors: Higinio Noja, Julio Barco, Juan Tercier, Roberto Remartínez Gallego, Alcrudo, Orobón, Arias, Eusebio Navas, Alfonso Martínez Rizo, Abad de Santillán, Amparo Poch y Gascón, Augusto Moisés, Gastón Leval, Carsí, Rudolf Rocker, García Birlán (Julio Barco), Mariano Gallardo, Cano, Ryner, Pereira, Carlos Brandt, Fontanals, Fortunato Barthe, José María Martínez Novella, i els metges anarquistes Isaac Puente (Un médico rural) i Félix Martí Ibañez. Josep Renau i Manuel Monleón hi van publicar nombrosos cartells i fotomuntatges. El responsable de la revista va ser José Juan Pastor, que es va embarcar en l'empresa després de l'èxit de Redención (1921-1923), i que serà a partir de 1928 membre del comitè fundador de la«Lliga per la reforma sexual». Connectada amb la revista hi havia una editora (Biblioteca de Estudios) amb diverses col·leccions i una distribuïdora de més de mil títols de llibres
***
- Surt Protesta Umana: Pel juny de 1926
surt a
Boston (Massachusetts, EUA) el primer número del
periòdic anarquista en llengua
italiana Protesta Umana. Bottetino del
Comitato di Difesa Sacco e Vanzetti. Era l'òrgan
d'expressió del
Sacco-Vanzetti Defense Committee (SVDC, Comitè de Defensa
Sacco i Vanzetti),
creat per lluitar contra la condemna a mort dels militants anarquistes
italoamericans
Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. Estava dirigit per Aldino Felicani.
Era
continuació de L'Agitazione. Organo del Comitato di Difesa Pro
Sacco e Vanzetti, que també va ser editat per Aldino
Felicani entre el desembre de 1920
i el març de 1925. En el primer número de Protesta
Umana aparegué el
text «Mentre s'approssima il giorno dell'esecuzione i reclusi
ammoniscono: La
salute è in voi!» (Mentre s'acosta el dia de
l'execució els reclusos
adverteixen: La salvació és cosa vostra), fent
referència al fullet editat per
Luigi Galleani La salute è in voi,
manual de com fer bombes explosives
per a atacar l'autoritat. En sortiren tres
números, l'últim
l'abril de 1927.
***
- Surt L'Emancipazione: Pel juny de 1927 surt a San Francisco (Califòrnia, EUA) el primer número del mensual en llengua italiana L'Emancipazione. Libertario del West. Més tard tindrà dos subtítols més:«Periodico Libertario del West» i«Mensile Libertario del West», i es publicarà a Oakland (Califòrnia, EUA). Editat per Vincenzo Ferrero, hi van col·laborar Adolfo Antonelli i Giuseppe Ciancabilla, entre d'altres. Sortí fins a l'octubre de 1932.
***
- Surt Libre Examen: El 15
de juny de 1930 surt a Buenos Aires (Argentina) el primer
número del periòdic Libre
Exament. Publicación anarquista. Sortia irregularment
gràcies al suport
voluntari. En aquest primer número publicà una
carta de Simón Radowitzky, que
havia estat alliberat l'abril passat de la colònia
penitenciària d'Ushuaia i
vivia exiliat a Montevideo. Sembla que només
sortí aquest número.
***
- Surt L'Unique: Pel de juny de 1945 surt a Orleans (Centre, França) el primer número del periòdic mensual L'Unique. Bulletin intérieur exclusivement destiné aux «Amis d’E. Armand». Editat per Émile Armand, fou una continuació de l'obra de propaganda d'aquest anarquista individualista que ja havia començat amb L'en dehors, en 1922. En van ser gerents E. L. Juin, O. Ducauroy i J. Cezar. El periòdic, que va mantenir una important correspondència amb l'estranger, apareixerà fins a l'estiu de 1956, editant-se'n 110 números en total, a més d'una nombrosa col·lecció de suplements, i serà l'última publicació editada per Armand. Hi van col·laborar Léonard Abbott, M. T. Acharya, Roland Actorie, G. Aguire, Margaret C. Anderson,Émile Armand, E. Azema, A. Bailly, Victor BAsch, Charles Boudoin, P. V. Berthier, E. Bizeau, Sylvain Bommariage, L. Boue, Pierre Boujut, Pierre Brignon, Maud Calverton, Clovys, Dr. Rémy Collin, A. H. Coryell, Dr. Henri Dalmon, Hem Day, Benjamin De Casseres, Roger Denux, M. Devaldes, Rasco Duanyer, Ovide Ducaroy, Louis Esteve, Havelock Ellis, Tom Earley, Lilith Elvant, Henri Frossard, Marguerite i René Gieure, Rémy De goumont, Marie De Grandfrey, M. Grivert-Richard, G. Getcheff, Paul Ghio, Jack Greenberg, René Guillot, John Hay, George D. Heron, Dr. H. Herscovici, M. G. Igualada, Maurice Imbard, Ixigrec, Théodore Jean, Angelo Jorge, Jo i Lawrence Labadie, Gérard De Lacaze-Duthieres, Philéas Lebesgue, André Lefrevre, Leonev, Louis Le Sidaner, A. Libertad, Vera Livinska, J. William Lloyd, Jean Lorrain, Jean Marestan, Marie Claire Maguelonne, Enzo Martucci, J. Mascii, Frederica Montseny, André Pernin, Maurice Pernette, H. Perruchot, Adrien Petit, F. Planche, Pere Prat, A. Prunier, Paul Rassinier, P. Vigne D'Octon, Élie i Élisée Reclus, Marcle Riou, Bertrand Russell, Han Ryner, W. Siegmester, J. P. Sieurac, Jean Sovenance, Herbert Spencer, Camille Spiess, Lucy Sterne, Fernando Tarrida del Marmol, Lev Tolstoi, James L. Walker, Walt Whitman, Georges Woodcock, V. S. Yarros, entre d'altres. En van ser il·lustradors Léo Campion, Félix Cotard, Jean Lebedeff i Louis Moreau.
***
- Surt Nervio: Pel juny de 1958 surt a París (França) el primer número del periòdic anarcosindicalista mensual Nervio. Portavoz de la Regional Andalucia-Extremadura. Aquest òrgan de la Confederació Nacional del Treball (CNT) en l'Exili va ser dirigit per Francisco Olaya Morales i després per Enrique Ordoño. Reprenia la capçalera que s'edità a Almeria en 1938, portaveu de la 147 Brigada Mixta, en record del seu director Juan Santana Calero, assassinat pel feixisme. Hi van col·laborar Paulino Díez, Rafael García, Acracio González Gutierrez, Miguel Guerrero, Salvador Martínez, Manuel Pérez, Rafael Pérez, J. Ruiz i M. Temblador, entre d'altres. En sortiren 19 números fins al gener de 1960.
***
- Surt La Nostra Lotta: Pel juny de 1958 surt a Modica Alta (Ragusa, Sicília) el primer i únic número del periòdic anarquista La Nostra Lotta. Numero unico a cura del Gruppo «Iniziativa Anarchica». La publicació anava dirigida a fer costat el Front Antielectoral i a valorar les eleccions polítiques a la Cambra de Diputats de la República Italiana celebrades el 25 de maig anterior. A Modica Alta va guanyar la Democràcia Cristiana (DC).
***
- Surt Caos: Pel juny de 1979
surt a la Ciutat
de Mèxic (Mèxic) el primer número de
la revista anarquista Caos. Sorgida
de militants llibertaris mexicans i dels cercles
exiliats espanyols, volia unir en una publicació de caire
crítica els
integrants del periòdic Tierra y
Libertad
i els del cercle que es movia al voltant de l'anarquista
català exiliat Ricard
Mestre Ventura, que posteriorment fundà la Biblioteca Social
Reconstruir. El
grup editor portà el nom de Coordinació
Llibertària de Mèxic (CLM) i en
formaven part Antonio Eyzaguirre, V. Molina, José Luis Rivas
Vélez i Héctor Subirats
S., entre d'altres. Comptà amb el suport de diferents grups
i editorials
anarquistes, com ara la llibreria El Nagual, els Editores Mexicanos
Unidos, les
Ediciones Antorcha i les Ediciones Pasquín, entre d'altres.
Aquesta publicació
tingué un gran ressò en la
intel·lectualitat mexicana, encara que la unió
que
es volia no reeixí i cada grup continuà amb les
seves pròpies publicacions. Una
de les seves característiques primordials va ser l'acurat
disseny de la
publicació, que comptà amb dibuixos de destacats
artistes del moment (Funs,
Gourmelin, Jakue, Ops, Perich, Romeu, Fernando Sampietro, Serre, etc.).
També
va ser molt important pels col·laboradors de la revista,
intel·lectuals de gran
prestigi internacional, o pels autors clàssics dels quals es
reproduïren textos
(Antonio Alonso C., Héctor Anabiarte Rivas, Jorge Aranda,
Jordi Arenas, Laurent
Aubague, Luis Eduardo Aute, Georges Bataille, Jean Baudrillard, Ezio
Flavio
Bazzo, Maurice Blanchot, G. Caos, Adolfo
Castañón, Cornelius Castoriadis,
Rafael Cid, Emil Cioran, Pierre Clastres, Alfonso D'Aquino, Pedro
Echeverría
V., Manuel España Bis, Fernando Esquivel, Antonio
Eyzaguirre, Carlo Frabetti,
Théo Frey, Agustín García Calvo,
Freddy Gómez, Jan Kott, Claude Lefort, Arthur
Lehning, Ricardo Lorenzo Sanz, René Lourau, H. L. Mencken,
Jaime Moreno
Villarreal, Aldo Pellegrini, Luis Racionero, Carlos María
Rama, Víctor del
Real, José Riera, Jorge Robles, Rudolf Rocker, Xavier
Sádaba Garal, Fernando
Savater, René Schérer, Samuel Schmidt, Jonathan
Swift, Max Stirner, José L.
Taberner, Roberto Tocaven M., Sergio Toledo, Ernesto Vanegas Valle,
Roberto
Vallin M., etc.). En el número 5 de la revista es
publicà un text amb el títol«Poemínimos», posant com a autor el
poeta Efraín Huerta, qui havia publicat un
poemari amb aquest títol en l'editorial Siglo XXI; aquesta
broma provocadora donà
lloc a un gran escàndol, ja que ridiculitzava diversos
intel·lectuals mexicans
consagrats i aquests se sentiren ofesos i alguns amenaçaren
amb demandes
judicials. Aquest «afer» donà lloc a que
part dels col·laboradors habituals de
la revista deixessin de publicar-hi i alguns grups deixessin de
distribuir-la. En
total en sortiren set números, l'últim en 1981.
***
- Surt Adarga: Pel juny de 1980
surt a Madrid (Espanya) el primer
número de la revista cultural anarquista Adarga.
La idea d'editar aquesta
publicació sorgí en el V Congrés de la
Confederació Nacional del Treball (CNT),
celebrat entre el 8 i el 16 de desembre de 1979 a la Casa de Campo de
Madrid.
L'ànima intel·lectual del projecte fou Juan
Gómez Casas i hi trobem articles de
nombrosos escriptors i periodistes llibertaris, com ara José
L. González
Coronado, Ferran Aisa, Josep Alemany, Antonio Artero, Felipe Regatero,
Pep
Castells, Dolores Domingo, José Luis González
Coronado, Gerard Jacas, Luciano
Lanza, Fernando Montero, Antonio Zapata, Benjamín Cano Ruiz,Ángel J. Cappelletli,
Noam Chomsky, Juan Gómez Casas, Fidel Gorrón,
Sara Guillén, Frederica Montseny,
Abel Paz, Carlos Peregrín-Otero, Muñoz Congost,
Emma González, Santos Amestoy,
García Rua, Ernesto García, Carlos M. Rama,
Fernando Sabater, etc. Els temes
que tracta van ser d'allò més variat: CNT,
anarcosindicalisme, urbanisme,
terrorisme, educació llibertària, literatura,
art, «Cas Scala», rock, clàssics
de l'anarquisme, etc. A causa de la crisi interna confederal i per
problemes
econòmics, només sortiren cinc números
d'aquesta revista, l'últim el setembre
de 1981.
***
- Surt Les Temps Maudits: Pel juny de 1997
surt a París (França)
el primer número de Le Temps Maudits. Revue
syndicaliste révolutionnaire et
anarcho-syndicaliste éditée par la
Confédération Nationale du Travail. La
decisió d'editar aquesta revista fou presa al
Congrés de la Confederació
Nacional del Treball Francesa (CNTF) de Lió de 1998 i
sorgí com a un suplement
de teoria anarcosindicalista del periòdic Le
Combat Syndicaliste. Els
temes tractats són variats: feminisme, anarcosindicalisme,
antifeixisme,
literatura proletària, autors llibertaris, economia,
antiparlamentarisme,
antiglobalització, ecologia, educació,
història anarquista, antimilitarisme,
terrorisme, religió, etc. Hi trobem articles d'Ezequiel
Adamovsky, Claudio
Albertani, Antonio Antón, Sophia N. Antonopoulou, Nathalie
Astolfi, Rachid
Belkacem, André Bernard, René Berteloot, Alain
Bihr, Frédéric Blanchet, Luc
Bonnet, Marius Bouvier, Gianni Carrozza, Damien Cartron,
François Chesnais,
Noam Chomsky, Miguel Chueca, Emili Cortavitarte Carral, Gilles Courc,
Philippe
Coutant, Alain Durel, Ramón Fernández
Durán, Cyrille Gallion, Jean Pierre
Garnier, J.-Ch. Gérace, Daniel Guerrier, Edward S. Herman,
Tomás Ibáñez, Louis
Janover, Dragui Karevski, Greg Kerautet, Gwenael Kivijer, Chusa
Lamarca, L.
Landauer, Léo Langevin, Arthur Lehning, Hugues Lenoir,
Gaëtan Le Porho, Anthony
Lorry, Valérie Minerve Marin, Antonio Martín
Bellido, G. Mandrin, Christine
Mauget, Guillaume Menchi, Patrick Mignard, Ch. Mileschi, Frank Mintz,
Agustín
Morán, Justa Montero, Stéphane Pelletier,
José Pérez, David Peterson, Larry
Portis, David Rappe, Mathieu Rigouste, Antonio Rivera, Luis E. Sabini
Fernández, Alain Santino, Cosimo Scarinzi, G. Soriano,
Carlos Taibo, M. Tauro,
Nicole Thé, Jacky Toublet, A. Vernet, Rodolphe Virelyon,
Soumaly Vongsavanh,
Loïc Wacquant, Homme Wedman, Wilfrid, entre d'altres. En
sortiren 27 números,
l'últim d'octubre de 2008.
***
- Surt Anartiste: Pel juny de 2002 surt a París (França) el primer número de la revista Anartiste. Les Nouvelles Libertaires, creada per l’anarquista André Robèr i realitzada pel «Groupe Anartistique La Vache Folle», creat en 1997, de la Federació Anarquista Francesa, i on participaran un bon nombre d’escriptors i artistes llibertaris (Julien Blaine, Jean Dassonval, Daniel Livartowski, Laurent Nicolas Tanamm, Laurent Zunino, André Robèr, Thierry de Lavau, Eric Coulaud, Robert Terzian, Thirry Berthe, Richard Martin, Chari Goyeneche, Jean Stark, Geneviève Beauzée, Mika Pusse, Les Chats Pelés, Carole Reussee, Serge Pey, Bruno Daragui, Devande, Archibald Zurvan, Michel Debray, Felip Equy, Elen Capucine, Didier Chenu, Hurel, Willi, etc.). La periodicitat és de dos números per any i han fet diverses exposicions a diferents locals llibertaris i artístics parisencs, a més de participar en manifestacions, festes, col·loquis, revistes, etc. De moment porten publicats 14 números, l'últim el desembre de 2009.
Naixements
- Léon Pélissard: El 15 de juny de 1867 neix a Lió (Arpitània) l'anarquista expropiador Léon Pélissard, també conegut com Edme. Sos pares es deien Marius Pélissard i Marie Roux. Després de realitzar el servei militar a Tonkin (Indoxina francesa) a començaments dels anys noranta, retornà a Lió, on va fer de representant comercial i de venedor ambulant. Entre el març de 1886 i el febrer de 1901 va ser condemnat en vuit ocasions a Lió i a Valença per diversos motius (ultratge, rebel·lió, portar armes, cops, ferides, pesca furtiva, robatori). En 1901 s'integrà en el grup llibertari expropiador «Els Treballadors de la Nit» d'Alexandre Marius Jacob. El 9 de juny de 1901 amb Jacob participà en el robatori del domicili del jutge de pau Hulot a Le Mans que raportà un botí d'aproximadament 12.000 francs. El 22 d'abril de 1903, després d'un desvalisament frustrat al domicili de la senyora Tilloloy a Abbeville, va ser interceptat pels policies Pruvost i Anquier a l'estació de Pont Rémy amb sos companys Félix Bour i Jacob. En la refrega originada, l'agent Pruvost caigué mort i Pélissard pogué fugir abans de ser detingut el mateix dia més tard, però finalment caigueren tots els membres del grup expropiador. Durat el judici a «Els Treballadors de la Nit» o«La Banda d'Abbeville», que es perllongà entre el 8 i el 22 de març de 1905 a Amiens, reivindicà les seves activitats anarquistes il·legalistes tot declarant que el furt per ell només era una «llegítima recuperació de la propietat amb total menyspreu dels anatemes de la burgesia». Fou l'autor de diverses cançons (La Diane du prolétaire, Conseils à un pègre, La Bistouille, etc.) que es van publicar en el periòdic anarquista Germinal d'Amiens i en altres diaris de difusió general. Va ser condemnat a vuit anys de treballs forçats i, després de dos mesos tancat a la ciutadella de Saint Martin de Ré esperant la deportació, enviat a la colònia penitenciària de les Illes de la Salvació (Caiena, Guaiana Francesa) sota la matrícula número 34.441. Des del primer dia va ser castigat en nombroses ocasions per«insubmissió, cartes arrogants al governador de la Guaiana Francesa, apreciacions calumnioses referides als vigilats» i altres violacions de la disciplina carcerària. En 1911 va ser alliberat, però obligat a residir perpètuament a la Guaiana Francesa com a desterrat. A finals de 1912 o començaments de gener de 1913 aconseguí fugir i recalar a Panamà on morirà pocs dies després de la seva arribada. Va escriure unes memòries sobre la seva estada a la colònia penitenciària, però no ens han arribat.
***
- Paul Sosset: El
15 de juny de 1869 neix a Couvin (Namur, Valònia) l'advocat,
professor,
periodista i propagandista anarquista Paul Sosset, conegut com Paul Flaustier o Flaustier.
Membre de la Jove Guàrdia Socialista
Revolucionària
(JGSR), en 1893 milità activament a Verviers (Lieja,
Valònia) i, amb Jean
Davister, feia d'orador en reunions molt concorregudes. Entre 1893 i
desembre
de 1896 fou inspector d'estudis de l'Institut d'Ixelles
(Brussel·les, Bèlgica).
En 1893 col·laborà en el periòdic
llibertari La Débacle i
el desembre d'aquell any va ser processat per ús de«falsa identitat» i«provocació directa a la tropa armada i
desobediència a les
lleis». En aquesta època també fou
membre de la comissió belga encarregada de
recollir fons per als anarquistes espanyols. Doctor en dret i en
filosofia i
lletres, a partir de 1895 fou professor a l'Institut Royal de
Brussel·les.
Arran d'un discurs pronunciat en un míting organitzat pel
Grup Llibertari de
Brussel·les celebrat el 31 de maig de 1898, on va fer costat
la insurrecció
cubana i l'agitació anarquista a Itàlia i a
Espanya, el 17 d'octubre de 1898 va
ser jutjat per l'Audiència de Brabant (Flandes), juntament
amb Charles d'Hooghe
(Block), i condemnat a tres mesos de
presó i a 50 francs de multa per«provocació no seguida d'efectes
criminals»; Charles
d'Hooghe, que no va comparèixer, va ser condemnat en
rebel·lia a un any de
presó. Destacà com a conferenciant i
col·laborà en nombroses publicacions
llibertàries, com ara Catéchisme
du jeune
propagandiste (1893), Le
Plébéien
(1895), Le Cri des Opprimes (1896),La Débacle Sociale
(1896), L'Homme Libre (1899) i La Revue Nouvelle Indépendante d'Art,
Littérature et Science (1899), entre d'altres. Fou
corresponsal per a
Bèlgica de Le Temps Nouveaux.
En 1900
fou un dels fundadors, amb Lucien Hénault i Georges Thonar,
i redactor del
periòdic anarcocomunista Le
Réveil des
Travailleurs. En 1901, segons alguns autors,
trencà amb l'anarquisme i es
passà a les files socialdemòcrates, afiliant-se
al Partit Obrer Belga (POB),
però la seva trajectòria posterior posa en dubte
aquesta afirmació. En 1902
envià un informe al Congrés de Le Libre Penseur
que se celebrà a Ginebra
(Ginebra, Suïssa). Entre 1902 i 1904
col·laborà en el periòdic L'Idée Libre. Entre 1903 i
1905 fou el
corresponsal de Bèlgica per al periòdic
sindicalista revolucionari parisenc L'Action
Directe. El 6 de setembre de
1905 participà, amb altres conferenciants, en la xerrada«Les devoirs des
travailleurs belges résidant à París
envers les organisations ouvrières», que
se celebrà a la Universitat Popular «La
Coopération des Idées» de
París
(França). En 1906 parlà en un míting
de protesta de la Unió Sindical dels
Treballadors de Brussel·les (USTB), arran de la condemna de
l'anarquista Henri
Fuss-Amore. En 1906 també impartí dues
conferències a la colònia comunista
llibertària «L'Expérience»
d'Stockel (Brussel·les, Bèlgica), L'organisation
du travail dans la société
actuelle (19 d'agost) i L'antimilitarisme
et la poursuite contre l'Action Directe (2 de setembre, ambÉmile
Chapelier). En 1906 col·laborà en La
Femme Socialiste i L'Avenir du
Borinage i en aquesta època es va fer
propagandista dels «Milieux Libres»
(colònies anarquistes). En 1907 va fer una gira de
conferències
antimilitaristes i en 1908 col·laborà en Société
Nouvelle. És autor d'À
l'aube d’un
siècle. Le mouvement libertaire (1898; un exemplar
d'aquesta obra es trobà
a la biblioteca de François Salson), Militarisme
et démocratie. Brochure de combat contre l'armée,
le patriotisme (1900), Le
péril noir (1901), Vers
l'émancipation! Articles sur la
nécessité des groupes d'études sociales
(1901), En mémoire
d'Émile Zola (1902), La
Libre Pensée et l'idéal (1902), Anticléricalisme
socialiste. Résumé d'articles et de
conférences (1903), La
justice contre le peuple (1905), L'organisation
du travail. Conférence
(1906). Aux hommes d'avant-garde.
Brochure censurée par Germinal (1906) i La
lecture dans les foyers populaires (1907). Desconeixem la
data i el lloc de
la seva defunció.
***
- Gérard Duvergé: El 15 de juny de 1896 neix a Montsegur (País d'Olmes, Occitània) el mestre llibertari, militant anarquista i resistent antifeixista Gérard Duvergé, també anomenat Fred Durtain i Chevalier. Fill d'un gerdarme, es va allistar durant la Gran Guerra, i després va esdevenir mestre. En 1935 va descobrir l'anarquisme i va començar a col·laborar en la premsa llibertària sota el pseudònim de Fred Durtain (Le Libertaire, L'Espagne Antifasciste, La Révolte, Terre Libre, etc.). En 1936 va militar en el grup anarquista d'Agen i també va participar en les activitats de la «Libre Pensée» i de la Lliga Internacional dels Combatents de la Pau. Dins en marc de la Federació de Obres Laiques, va organitzar amb sa companya Henriette càmpings de joves per incitar els adolescents a estimar la natura --Còrsega (1937, Marroc (1938), Tunísia (1939), Martigues (1941), Izaourt (1942) i Montbazillac (1943). En 1939, quan els refugiats de l'Espanya republicana omplen els camps de concentració del sud de França, la parella Duvergé n'albergarà a casa seva. En col·laboració amb Aristide Lapeyre, va muntar una escola llibertària («L'Envol»), a Feugarolles, a prop d'Agen, a l'estil de «La Ruche» de Sébastien Faure, per al nou curs sota la direcció de Vergel, refugiat espanyol i antic professor d'una escola ferreriana; però la guerra va esclatar i no va poder-se inaugurar, malgrat que tot estigués enllestit. Va acabar mobilitzar a Alsàcia. Separat de l'ensenyament en 1940 i restituït en 1942, va formar part dels grups«Libération» i dels«Francs-Tireurs et Partisans» (FTP) de la resistència antifeixista. En 1942 va adherir-se al Partit Comunista Francès, més com a mesura d'eficàcia per a la lluita clandestina que per adhesió ideològica al comunisme. En 1943 va prendre part en el Moviment Unit de la Resistència (MUR) a Lot i Garona. Detingut per la policia alemanya, va ser alliberat; però el 28 de gener de 1944 va ser detingut per segona vegada. Gérard Duvergé va morir l'endemà, 29 de gener de 1944, a la presó d'Agen (Aquitània, Occitània), sense haver parlat, arran de les tortures infligides per la Gestapo, i va ser enterrat el 2 de febrer de 1944 en aquesta ciutat. En 1999 Bernard Lareynie li va dedicar una biografia: L'instituteur, le campeur, le résistant. Gérard Duvergé, le libertaire. Un carrer d'Agen porta el seu nom.
***
- Celso Bendanti: El
15 de juny de 1902 neix a Mordano (Emília-Romanya,
Itàlia) l'anarquista Celso
Bendanti. Sos pares es deien Giovanni Bendanti i Eugenia Galassi.
Acabà els
estudis primaris i durant la seva vida exercí diferents
professions (pagès,
miner, obrer de la construcció, encofrador, cuiner, etc.),
entrant en el
moviment llibertari quan era molt jove. En 1920, durant la
inauguració del
monument a Andrea Costa a Bagnara di Lugo (Emília-Romanya,
Itàlia), un escamot
de carrabiners, ocults entre la multitud, intentà impedir
l'acte i ell
participà en el tiroteig que es desencadenà,
morint al seu costat el company i
amic anarquista Leo Bianconcini. Escorcollat el seu domicili en
diverses
ocasions –en un d'aquests escorcolls se li va segrestar Il Programma Anarchico d'Errico
Malatesta, editat per la Unió
Anarquista Italiana (UAI)–, en 1923, fugint de la
pressió de les autoritats i
dels escamots feixistes, es va veure obligat a expatriar-se.
Després de set
anys anant i venint per França i per Bèlgica–d'antuvi a la Costa d'Or i a
Reims, on treballà de paleta, i després a
Bèlgica, on va fer de miner a
Gosseliers i a Tramines, per retornar a França (Charleroi i
Saint Quentin)–, en
1930 s'establí a Brussel·les
(Bèlgica), ciutat on restarà amb Madeleine Dhyne
la resta de sa vida. Constantment vigilat per les autoritats italianes
pels
seus «constants sentiments hostils al
règim», en 1930 obtingué el passaport i
en 1931 viatjà, amb l'anarquista Ugo Guadagnini, a Barcelona
(Catalunya)
buscant feina, però dos mesos després
ambdós retornaren a Brussel·les. En aquestaèpoca la policia italiana el qualificà de«capaç de realitzar accions criminals
i actes terroristes». A la capital belga participà
activament en els actes
organitzats per la comunitat anarquista italiana, juntament amb altres
companys,
com ara Giuseppe Bifolchi, Vittorio Cantarelli, Mario Mantovani,
Eugenio
Nastini, Adelino Paini, etc. En 1932 mantingué
correspondència amb anarquistes
francesos i nord-americans i s'encarregà de difondre
material de propaganda,
sobretot per la zona de Charleroi (Hainaut, Valònia). En
1935 va ser acusat
d'haver atemptat al Pavelló Italià de
l'Exposició Internacional contra el
ministre italià Giuseppe Bottai, de visita a
Brussel·les. Sempre present a
totes les iniciatives antifeixistes, en 1935 participà en
una reunió contra la
campanya imperialista d'Etiòpia en la qual van intervenir
alguns socialistes
(Dino Rondani), anarquistes (Vittorio Cantarelli, Adelino Paini, Pietro
Bianconi,
Ugo Guadagnini i Agostino Barison), comunistes i trotskistes. Quan
esclatà la
Revolució espanyola la seva activitat es centrà
en la recaptació de fons
econòmics i en afavorir l'enrolament de voluntaris
anarquistes per a lluitar
als fronts contra les tropes franquistes. En aquests mesos,
l'anarquista Enrico
Ercolani, que combatia amb les milícies anarquistes a
Espanya i que, segons la
policia, tenia importants sumes de diners fruit d'un robatori, va ser
detingut
sota la sospita de preparar, juntament amb Bendanti, un cop
econòmic contra el
secretari del rei de Bèlgica. Constantment implicat amb la
lluita contra els
feixistes a Espanya, amb Vittorio Cantarelli i Mario Montavani,
promogué
l'organització «Pro Spagna Rossa» (Pro
Espanya Roja) a Brussel·les, que
organitzà conferències, mítings,
reunions, etc., on acudien els militants més
destacats de l'anarquisme internacional (Leo Campion, Hem Day, etc.).
En 1938
falses informacions belgues informaren que, amb Carlo Lelli i Aldo
Rossi, havia
retornat a Itàlia per a atemptar contra Benito Mussolini. En
1939 formà part
del grup anarquista italià que es creà a
Brussel·les i que tingué la seva
primera reunió el 4 de març amb la finalitat
d'organitzar l'emigració a Amèrica
dels anarquistes veterans de la guerra d'Espanya. Arran de
l'ocupació nazi de
Bèlgica, l'11 de setembre de 1940, va ser detingut a
Brussel·les per la policia
alemanya i el 14 de novembre d'aquell any va ser lliurat a la policia
de
fronteres italiana. Durant l'interrogatori que patí a la
presó de Bolonya
(Emília-Romanya, Itàlia), admeté haver
conegut i freqüentat l'anarquista
Michele Casadio, qui, amb Enrico Ercolani, era sospitós
d'haver realitzat
nombrosos robatoris a Bèlgica. Després d'un breu
període d'empresonament, el 6
de desembre de 1940 va ser condemnat a tres anys de confinament per«activitats
antifeixistes a l'estranger» i el gener de 1941 va ser enviat
a l'illa de
Ventotene. Quan va caure el feixisme, es trobava al camp de
concentració de
Renicci d'Anghiari (Toscana, Itàlia) i un cop retornat a
Imola (Emília-Romanya,
Itàlia), s'ajuntà amb els companys locals en
lluita contra el nazifeixisme. A
començament de 1944 va ser detingut novament.
Després de la II Guerra Mundial
participà activament en el grup anarquista d'Imola i en 1947
retornà, amb Vittorio
Cantarelli, a Bèlgica, on participà en la reconstrucció
del grup anarquista
italià. Celso Bendanti va morir el setembre de 1983 a
Brussel·les (Bèlgica).
***
- Liberto Sarrau Royes:
El 15 de juny de 1920 neix a Fraga (Baix Cinca, Franja de Ponent)
el militant i resistent anarquista Liberto Sarrau Royes. Son pare,
Antonio
Sarrau (1893-1939), era un miner que arran d’un accident
laboral es va
traslladar amb la família a Barcelona, on
participarà en la CNT, fet que li
implicarà l’acomiadament de la feina i
l’establiment d’un quiosc de diaris per
subsistir. Liberto va aprendre llegint els diaris i ja el 15
d’abril de 1932 va
publicar un article en la secció «Tribuna
Infantil» del periòdic barceloní Solidaridad
Humana. Va estudiar, amb Abel Paz, a l’escola
racionalista Natura de Joan
Puig i Elías del sindicat del Tèxtil de la CNT i
va escriure dos fullets
publicats en la popular «Novela Ideal» en 1937: Juanillo
el abandonado iRebeldía vivida. En 1936 es va fer de les
Joventuts Llibertàries de
Gràcia i va escriure en el seu òrgan
d’expressió, Ruta. A
l’any següent
va participar en el grup «Quijotes del Ideal».
Durant els primers anys de la
guerra va treballar en una col·lectivitat
agrícola a Cervià (Lleida), amb Abel
Paz i Víctor García, fins que va tenir edat
suficient per ingressar en la 26
Divisió (excolumna Durruti). Amb la caiguda de la
República va fugir a França,
on va passar per diversos camps de concentració (Sant
Ciprià, Barcarès, Agde)
fins que va aconseguir fugir. Son pare va se executat a
Montjuïc (Barcelona).
Va gaudir d’un breu període de llibertat, fins que
en 1941 va ser reclutat com
a treballador forçat per a
l’organització Todt, on participaven molts
exiliats
estrangers que vivien a França, que va construir la muralla
defensiva
atlàntica. Sarrau va fugir, entrà a Espanya amb
Abel Paz en 1942 i aconseguí
arribar a Casablanca via Portugal. Al nord
d’Àfrica va escriure per a diverses
publicacions anarquistes: Inquietudes Libertarias iLibre Examen,
que apareixien a Orà, i Solidaridad Obrera,
d’Alger. També hi va
circular la seva revista manuscrita La Bestia
(Der-Beida, Marroc, 1944).
Amb l’Alliberament, a França, va reprendre la
col·laboració amb diverses
publicacions anarquistes i de les Joventuts Llibertàries i
va ocuparne càrrecs
importants en el seu comitè nacional. L’agost de
1946 va tornar a Espanya amb
sa companya Joaquina Dorado Pita per organitzar el moviment de
resistència,
formant a Barcelona el grup «3 de Mayo» amb
Raúl Carballeira. En Madrid, en
1946, va participar en la reestructuració del
Comitè Peninsular de la Federació
Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL).
Després d’una breu estada a França,
va torna a la península l’1 de març
1947 per publicar clandestinament Ruta
i engegar el Moviment Llibertari de Resistència (MLR).
Durant el Segon Congrés
de la CNT en l’Exili, a Tolosa de Llenguadoc
l’octubre de 1947, va ser revocat
del seu càrrec com a delegat a Espanya del moviment de
l’exili, arran de les
divergències sobre com organitzar la lluita clandestina a
l’interior. El 24 de
febrer de 1948 es detingut, torturat i empresonat el març, i
surt en llibertat
per una malaltia pulmonar; amagat amb sa companya, de camí
cap a França són
detinguts a Ripoll (1949). Jutjat l’agost de 1952, va ser
condemnat a 20 anys i
un dia (sentència confirmada el febrer de 1953). Va sortir
del penal de Burgos
en llibertat provisional el 12 de març de 1958 i
marxà a França. En 1959 va
assistir al Ple de Vierçon i com a resultat va organitzar el
Moviment de
Resistència Popular (1959-1965), que va confirmar la
pèrdua de força
revolucionària dels cercles exiliats. Mentre que treballava
per a la UNESCO com
a traductor i corrector, va seguir col·laborant en la premsa
llibertària (Ideas-Orto;Solidaridad Obrera; Umbral, de
París; A Batalha, de
Lisboa; etc.), mentre militava en la CNT francesa. A finals dels anys
80 va
fundar l’Associació Cultural i Ecologista Natura
(ACEN), amb la intenció de
crear un centre d’educació llibertària,
intentant comprar inútilment per això
una masia de 30
hectàrees als Pirineus
catalans on situar la seva escola Món Nou. En 1993 va
participar en el Debat
Internacional d’Anarquisme de Barcelona en les
ponències d’educació. En 1997 va
participar en la pel·lícula de Juan Gamero Vivir
la utopía. Liberto
Sarrau Royes va morir el 27 d’octubre de 2001 a
París (França) i per exprés desig seu
va
voler ser incinerat al cementiri de Père Lachaise en la
intimitat: sis persones
el van acomiadar, entre elles Colette, la filla d’Emilienne
Morin i de
Buenaventura Durruti. El seu important fons documental (biblioteca,
manuscrits,
correspondència, circulars, fullets, fotografies,
pel·lícules...) va ser donat
a l’International Institut of Social History (IISH)
d’Amsterdam. La seva
companya, Joaquina Dorado, també va donar al mateix centre
la seva
correspondència en 2002.
Liberto Sarrau Royes (1920-2001)
---