Crònica sentimental de la transició (Anys 70) - El director de la presó de Palma (Mallorca)

Crònica sentimental de la transició (Anys 70) - El director de la presó de Palma (Mallorca) -

Al meu darrere, el grinyol de les portes em va fer pensar en totes les pel·lícules de presidiaris que havia vist. Des de l’exterior, la presó semblava moderna. Res a veure amb el tètric edifici del convent dels Caputxins que servia per tancar els condemnats fins feia poc. Però una cosa era l’exterior, les façanes emblanquinades, els maons deixats al descobert per donar-li un cert aire d´experimentació arquitectònica a l’edifici, el jardinet de l’entrada, la zona per on entraven les visites... El director aconseguí dissimular bastant l’ambient gris de l’interior amb aquesta aparença de construcció curiosa i impersonal. De no ser pels filferros i les torres de vigilància de la Guàrdia Civil, potser ningú hauria endevinat que hi havia rere els murs què es divisaven des de la distància. (Miquel López Crespí)

Els funcionaris de la presó donaren per acabada la feina i, amb un gest, ens indicaren que podíem vestir-nos altra volta. Vaig mirar els companys. No sabíem què passaria a partir d’aquell moment. La cartera, amb les fotografies familiars i els diners, els carnets d’identidat i de conduir, restaven a la capsa. Tot plegat anà a parar als prestatges d´una cambra especial, just a l´esquerra de la porta d’entrada.

I ara què?

Ens feren sortir novament al passadís i avançàrem cap a la fosca. On anàvem? Vaig parar l´oïda per a comprovar si encara se sentien els crits i l´enrenou del carrer. Però el silenci era quasi absolut. Tan sols podíem distingir els sorolls de portes de ferro obrint-se i tancant-se. Aquesta seria la música que ens acompanyaria en el proper temps.

Caminàvem sense preses.

Ens havien dit que no podíem parlar entre nosaltres. Silenci estricte. Tan sols ens comunicàvem amb la mirada. No trigàrem gaire a descobrir el nostre destí. Eren les cel·les d'aïllament del “període”! Els que ja havien passat per aquesta presó ja ens tenien assabentats al respecte. Tots els detinguts, abans de passar al règim comú, romanien uns dies en complet aïllament, dins unes cel·les individuals, sense contacte amb ningú.

Primer vaig veure com tancaven Guillem, després Jaume. Jo vaig ser el darrer en entrar al meu habitable. De cop i volta em trobava dins aquella cambra reduïda. Uns metres quadrats, una bombeta de vint vats, un llit metàl·lic amb una manta bruta damunt el matalàs de bri. I, dalt, els barrots d’una finestreta que deixava passar una claror summament esmorteïda.

Al meu darrere, el grinyol de les portes em va fer pensar en totes les pel·lícules de presidiaris que havia vist. Des de l’exterior, la presó semblava moderna. Res a veure amb el tètric edifici del convent dels Caputxins que servia per tancar els condemnats fins feia poc. Però una cosa era l’exterior, les façanes emblanquinades, els maons deixats al descobert per donar-li un cert aire d´experimentació arquitectònica a l’edifici, el jardinet de l’entrada, la zona per on entraven les visites... El director aconseguí dissimular bastant l’ambient gris de l’interior amb aquesta aparença de construcció curiosa i impersonal. De no ser pels filferros i les torres de vigilància de la Guàrdia Civil, potser ningú hauria endevinat que hi havia rere els murs què es divisaven des de la distància.

Les metralletes dels cossos repressius no permetien l´engany. Evidentment, l´edificació no responia a cap mena d´hospital, magatzem o nou institut. El filferro indicava, com ha senyalat al llarg de la història, la presència de camps de concentració i presons.

En apropar-nos a les cel·les que ens corresponien, vaig tenir temps de donar una ullada a l’indret que a partir d’ara ens agombolaria. Cinc portes a la dreta i cinc a l’esquerra. Només podien tenir deu presos en aquells habitacles d’aïllament. Hi devia haver altres cambres? Ho provaria de saber més endavant, quan poguéssim veure amb més detall altres zones del laberint on ens havien tancat.

Al centre, enmig de l’ample passadís que separava les cel·les, una escala pujava al primer pis. Hores més tard, quan em vaig acostumar als sorolls carceraris, m’era possible endevinar el que passava lluny de l’abast de la meva mirada: les sortides al pati, l’hora d’anar a berenar, dinar i sopar... Era un renouer prou conegut. Com el de la caserna del servei militar, a Cartagena. El llunyà mormoleig de la televisió en la distància, l´aigua de les dutxes, les sabates que feien cruixir la fusta barata del trespol, algú que xiulava... Els ambients on s’acaramulla molta gent sempre m’han semblat idèntics. No existia cap diferència amb les pujades i davallades per l’escala del meu col·legi, quan estava intern, en els anys del batxillerat, i de l´hospital on va morir el pare quan m´hi quedava a les nits a tenir-ne cura.

M’havien deixat agafar alguns dels llibres que portava de casa. Era curiós. L´únic llibre que no m´havien permès entrar era el Roig i Negre, de Stendhal. El director va ser categòric:

-Res de marxisme ni anarquisme aquí dintre! Totes les novel·les que vulgui, però propaganda anarquista com aquesta, no és possible.

Els volums de poesia de Salvador Espriu i Josep M. Llompart no tengueren problemes. En obrir els exemplars i veure que eren poemes, somrigué, sarcàstic:

-Poesia? Cap problema! Fins i tot si és crítica. Ningú no llegeix poesia! Per això el govern ha permès molts d’autors dissolvents. No, no tenim cap prohibició especial en referència als poetes. Li puc dir que, personalment, m´agrada moltíssim Federico García Lorca i això que, a la postguerra, era un autor censurat. “Un marica comunista!”, com deia el meu capità a l´Escola Militar de Saragossa, on vaig sortir amb el grau de tinent!

M´oferí una cigarreta que no vaig acceptar. Volia deixar de fumar i l´estada a la presó podia ajudar-me en els meus objectius si hi posava una bona dosi de voluntat.

El director continuà, com si consideràs que eren essencials per a la nostra existència les recomanacions que ens feia.

-Pensí –afegí-, que Franco mai no va ser Hitler i, en el seu moment, va saber, de forma molt intel·ligent, situar-se al costat dels vencedors. Miri, li puc dir que en acabar la Segona Guerra Mundial ningú no donava dos rals pel seu cap. Bona part dels que li donàvem suport pensàvem que els americans l´enfonsarien, acabarien amb els antics col·laboradors de les potències de l´Eix. Res no va ser així i els rojos quedaren amb la boca oberta quan el Caudillo signà els pactes amb els Estats Units. El sentia com qui sent ploure. El més estrany és que em va permetre l’entrada a la presó de la Història de la Revolució Russa, de Lev Trotski!

Com era possible? El director... no sabia qui era el fundador de l´Exèrcit Roig, el company de Lenin el 1917, l’incansable lluitador en defensa del socialisme, enemic mortal de Stalin i els seus botxins?

-Amb els llibres d´història tampoc no hi tenim inconvenients.

Després, es dirigí a Jaume i Guillem.

-Ja veuran que, si compleixen amb el reglament, tot funcionarà a la perfecció. Cal dir que encara no entenc per quins motius vostès s´han estimat més no pagar la multa. Només els volia advertir del següent: si col·laboren amb els funcionaris, aquests els tractaran de forma correcta. En cas contrari, ja coneixeran les disposicions pel que fa als que volen entrebancar el normal funcionament de la casa. Queden advertits!

Amb el temps parlàrem sovint amb el director. Pensava que seríem uns presos dòcils, atents a les indicacions de la superioritat. Anava ben errat! Tanmateix, com a resistents, la presó no era, ni molt manco!, un indret de descans. Al contrari. La nostra tasca, a partir del dia que sortírem del “període”, era estudiar-ne les deficiències i començar la lluita per a provar de solucionar-les.

Ara tancaven la porta de la cel·la.