Anarcoefemèrides
del 13 de juny
Esdeveniments
- Surt La Protesta Humana: El 13 de juny de 1897 surt a Buenos Aires (Argentina), editat per l'ebenista català emigrat Gregori Inglán Lafarga, el primer número de La Protesta Humana. Periódico anarquista, d'antuvi quinzenal i que esdevindrà diari a partir de l'1 d'abril de 1904, quan prendrà el nom de La Protesta. Estava molt influenciat per la premsa llibertària de la península ibèrica, especialment catalana (temes, col·laboradors, traduccions, maquetació...), fins i tot el nom era idèntic a algunes publicacions editades allà. Hi van col·laborar, entre d'altres, Mariano Cortés, Eduardo G. Gilimón, Pedro Gori, Antonio Pellicer Paraire, Juan Creaghe, Alberto Ghiraldo, Florencio Sánchez, José de Maturana, Diego Abad de Santillán, Rodolfo González Pacheco, Errico Malatesta, Josep Prat, Ricardo Mella i Anselmo Lorenzo. Aquest periòdic jugarà un important paper en el desenvolupament de l'anarquisme a l'Argentina, en l'enfortiment de la línia«proorganitzativa» (col·lectivista o bakuninista) i en l'increment de la participació directa en les activitats dels sindicats obrers i de les societats de resistència combatives. A partir de novembre de 1900 es va publicar en el periòdic una sèrie d'articles sobre el tema d'«Organització Obrera», signats per Pellico, pseudònim del tipògraf anarquista català Antoni Pellicer Paraire, en aquesta línia«proorganitzativa» (antiautoritarisme, suport mutu, pacte de solidaritat, descentralització, assemblearisme, federalisme...). El periòdic va engegar una campanya de solidaritat contra la deportació a Espanya de l'anarquista català exiliat a Argentina Torrens Ros, i contra la Llei de Residència, que permetia deportar els militants obrers. En 1902 Inglán Lafarga va ser substituït per A. Valenzuela i Juan Creaghe al front de la publicació. El tipògraf anarquista català Salvador Planas, que va atemptar contra la vida del president Manuel Quintana (11 d'agost de 1905) va treballar als tallers de La Protesta Humana.
***
- Enfrontaments a
París: El 13 de juny de 1910 es produeixen
forts enfrontaments al barri de
Saint Antoine de París (França) entre obrers
ebenistes i la policia. El 9 de
maig havia esclatat una vaga a la fàbrica de mobles«Sanyas et Popot» de la
barriada per exigir l'acomiadament d'un capatàs odiat pels
treballadors. Durant
els enfrontaments d'aquell dia, l'obrer ebenista anarquista Henri Cler
va ser
ferit greument al cap i morirà el 21 de juny a resultes dels
cops rebuts. El
seu enterrament, el 26 de juny de 1910, al cementiri parisenc de Pantin
suposarà
una impressionant manifestació de desenes de milers de
persones i que acabarà
en violents enfrontaments entre forces de l'ordre i obrers.
***
- Assalt a L'Esquella de la Torratxa: Durant la matinada del 13 de juliol de 1937 un escamot armat de membres de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) intenta assaltar la redacció del setmanari satíric L'Esquella de la Torratxa, situada al carrer Aragó de Barcelona (Catalunya). La policia acudí immediatament i evità el vessament de sang, ja que la redacció de la revista estava protegida amb armes de foc i bombes de mà. Les forces de l'ordre no realitzaren cap detenció. Arran dels «Fets de Maig» de 1937 els sectors més radicals de l'anarquisme català havien posat en el punt de mira aquesta publicació, lligada aleshores al Sindicat de Dibuixants Professionals (SDP) de la Unió General de Treballadors (UGT) i a l'estalinista Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), a causa de les dures crítiques que ridiculitzaven i escarnien incisivament les conquestes revolucionàries portades a terme per la Confederació Nacional del Treball (CNT), mostrant els militants llibertaris com a fatxendes de taverna assedegats de sang.
Naixements
- Lorenzo
Sommacal: El 13 de juny de 1875 neix a Verona
(Vèneto, Itàlia) el fuster anarquista
Lorenzo Sommacal. Sos pares es deien Giuseppe Sommacal i Lucia Bovo. En
1891
formà part del Cercle Anarquista «I Figli
dell'Avvenire» (Els Fills del Futur),
que posteriorment es va dissoldre. Mantingué una estreta
relació amb Pietro
Dionisi i Ferruccio Ongari. El 6 d'octubre de 1891 va ser denunciat,
juntament
amb Amedeo Bragantini, Paolo Zanella i altres companys, per«associació
criminal, destrucció de monuments públics i crits
sediciosos alhora que es
feien danys a l'estàtua de Paolo Veronese»,
però finalment el tribunal decidí
no processar-lo. La seva fitxa policíaca de 1894 el
qualificava d'«anarquista
perillós», tant per la seva influència
com per la seva audàcia, que freqüentava
assíduament les reunions i que pertanyia al grup anarquista
que funcionava
aleshores a Verona. El març de 1899 deixà Verona
i marxà cap a Bolzano (Tirol)
a la recerca de feina; després passà a Mannheim
(Baden-Württemberg, Imperi Alemany).
El desembre de 1901 el seu nom figura en la relació
d'anarquistes més
perillosos de la província de Verona. En 1903
retornà a Itàlia i l'octubre,
després d'alguns mesos buscant feina per diverses
localitats, s'instal·là de
bell nou a Verona. L'any següent, emigrà
definitivament a Amèrica i el juny de
1904 s'establí a Nova York (Nova York, EUA). Durant quaranta
anys sembla que no
desenvolupà cap activitat política i la policia,
que en tot moment el buscà,
mai no trobà el seu domicili. En una carta de 1917 escrita
des de Nova York
s'expressà en termes intervencionistes i antialemanys,
però va ser cridat a
files al seu país i no retornà. Un informe
policíac de 1942 el considerava
encara perillós, però es desconeixia la seva
residència. L'última investigació
policíaca, infructuosa, és de 1956 i sembla que
emigrà a l'estranger. S'ignora
la data i el lloc de la seva mort.
***
- Baptista Aguiló Altés: El 13 de juny de 1878 neix a Batea (Terra Alta, Catalunya) l'anarquista Baptista Aguiló Altés. Sos pares es deien Baptista Aguiló i Josepa Altés. El 9 de maig 1902 es casà al Registre Civil de Tortosa (Baix Ebre, Catalunya) amb Filomena Gombau Miró, amb qui tingué quatre infants. En 1914 creuà els Pirineus i treballà de jornaler a diverses localitats del Rosselló (Clairà, Cornellà de la Ribera i Torrelles de la Salanca). El setembre de 1916 va ser inscrit en la llista departamental de control d'anarquistes definit com «revolucionari de caràcter exaltat, assidu als principals anarquistes de Torrelles de la Salanca».
***
- Antonio Carollo:
El 13 de juny de 1890 neix a Vicenza (Vèneto,
Itàlia) el sabater anarquista
Antonio Carollo. Sos pares es deien Gregorio Carollo, llibreter
anarquista, i
Luigia Federizzi. Heretà les idees de son pare, habitual
distribuïdor de la
premsa llibertària a Verona (Vèneto,
Itàlia), i formà part del grup anarquista
d'aquesta
ciutat, participant en manifestacions polítiques i
distribuint impresos anarquistes
que li passava son pare. En 1910 es va traslladar a Parma
(Emília-Romanya,
Itàlia) a la recerca de feina, on entrà en
contacte amb els anarquistes locals.
En 1910 va ser detingut per la Seguretat Pública en diverses
ocasions a Novara,
Gènova i Parma. En 1915 retornà a Verona i el
maig de 1916, en plena Gran
Guerra, va ser cridat a files i a finals d'aquell mes va caure
presoner. Durant
la postguerra col·laborà amb Nicola Vecchi en les
activitats de la Cambra del
Treball Sindicalista de Verona, suscitant el juliol de 1920 la protesta
de la
premsa catòlica local a causa de la seva oposició
a una cooperativa de
treballadors de caire religiós. El novembre de 1920 es
traslladà a Brescia
(Llombardia, Itàlia), on assumí durant un breu
període el càrrec de secretari
polític de la Cambra del Treball Sindicalista local. El 16
de gener de 1921 va
fer una conferència púbica a Arbizzano (Negrar,
Vèneto, Itàlia) sota el títol Ora attuale (El moment actual) que,
segons la policia, incità els oients a armar-se contra els
carrabiners i els
membres de la Guàrdia Reial que, segons l'orador,«a les ordres del Govern,
disparaven contra el proletariat». Jutjat per aquest fet, va
ser condemnat a
nou mesos de presó. El març de 1922 va ser
contractar pel servei de pompes
fúnebres de l'Ajuntament de Verona. En aquestaèpoca no freqüentà la Cambra del
Treball Sindicalista, però sí el Cercle
d'Escombraires Municipals, compost
d'elements de diverses tendències polítiques.
Posteriorment reprengué el seu
ofici de sabater i en 1928 encara seguia vigilat per les autoritats,
que
informaren que, malgrat no desenvolupar activitats
polítiques, restava fidel al
seu pensament anarquista. El gener de 1931 va ser considerat per les
autoritats
no perillós a causa de la seva delicada salut i esborrat del
llistat de«perillosos». Desconeixem la data i lloc de la seva
defunció.
***
- Ramon Plarromaní Mas:
El 13 de juny
de 1892 neix a Gironella (Berguedà, Catalunya)
l'anarcosindicalista Ramon
Plarromaní Mas –el seu primer llinatge citat de
diferents maneres (Plaromaní,
Plarrumaní, Plarumaní)–, conegut com Romaní.
Treballador tèxtil, en els anys vint s'afilià a
la Confederació Nacional del
Treball (CNT) i durant la dictadura de Primo de Rivera
participà en els
enfrontaments contra els pistolers del Sindicat Lliure. En un d'aquests
enfrontaments, va ser greument ferit d'un tret en un pulmó,
cosa que li deixà
seqüeles la resta de sa vida. El març de 1933
representà el Sindicat Únic de
Treballadors (SUT) de Gironella en el Ple Regional de SindicatsÚnics de
Catalunya de la CNT. Durant la Revolució, l'octubre de 1936,
va ser nomenat membre
del Consell Municipal Provisional de Gironella per la CNT i, un cop
repartides
les conselleries, es va fer càrrec de la de Treball. El 28
d'octubre de 1936,
amb Ferran Torrents, fou nomenat delegat a les reunions dels consell
municipals
de la comarca que es van fer a Berga. Amb el triomf franquista,
passà a França.
Entre 1949 i 1957 visqué a la Colònia de Malalts
i Mutilats d'Aymare (Guiana,
Occitània), comunitat llibertària
agrícola organitzada per la CNT i per
Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) per acollir els companys
amb
aquests problemes o que tenien una edat avançada. Ramon
Plarromaní Mas va morir
el 28 d'agost –algunes fonts citen erròniament el
20 d'agost– de 1957 a
l'Hospital de Gordon (Llenguadoc, Occitània), a causa dels
problemes de la
ferida mal curada al pulmó, i fou enterrat
l'endemà en aquesta localitat
acompanyat dels seus companys de la Colònia d'Aymare.
***
- José Berruezo Silvente: El 13 de juny de 1895 neix a Massarró (Múrcia, Espanya) el militant anarquista i anarcosindicalista José Berruezo Silvente. Deixeble dels mestres racionalistes Julián Raja Vivancos i Juan Martínez Izquierdo al Centre Obrer «El Porvenir» de Massarró, quan tenia 14 anys ja repartia manifests entres els miners. En 1912 va participar en la creació del Centre d'Estudis Socials i en 1914 fou detingut per realitzar pintades anarquistes en suport de les vagues minaires i empresonat a Totana. En tornar del servei militar realitzat a Melilla, el març de 1919 es va traslladar a Barcelona, on va participar en la vaga de «La Canadenca». Treballà en la construcció de la pressa elèctrica de Camarasa, a la Noguera Pallaresa, i poc després, marcat com a sindicalista i empaitat per la Guàrdia Civil, es va instal·lar un curt temps a Marsella. En 1920 va tornar a Catalunya i després d'un temps a Badalona es va establir a Santa Coloma de Gramenet, on va participar en la creació de l'Ateneu Instructiu Colomenc i de la Confederació Nacional del Treball (CNT), de la qual serà secretari en 1922 i assistirà a nombroses reunions i plens orgànics (Clot, Granollers, etc.). Durant els anys de la dictadura de Primo de Rivera va fer feina al Poble Nou, d'on va ser acomiadat en 1924. Aquest mateix any va ser secretari de l'Ateneu. En aquests anys va col·laborar en la reorganització de la CNT i es va encarregar el Comitè Pro Presos. Durant els anys de la República, va participar en la creació, l'octubre de 1931, de la Casa del Poble, que comptava amb una escola racionalista que va dirigir, juntament amb Gregorio Jover. En el II Congrés de la CNT de Barcelona, representà Santa Coloma. Entre 1932 i 1935 va passar diverses temporades empresonat i fou acomiadat de la feina. Entre 1934 i 1936, sota el pseudònim deClarín, fou corresponsal de Solidaridad Obrera a Santa Coloma. El juliol de 1936 va fer de mestre d'escola de l'Ateneu de Cultura Social de Sant Adrià. Durant els anys de la guerra civil es va encarregar de la Sanitat en el Comitè Antifeixista Revolucionari de Santa Coloma i fou regidor del ram a l'Ajuntament des d'octubre de 1936 fins al final de la contesa, i fins i tot alcalde de la localitat entre en maig de 1937 i un temps entre 1938 i 1939. En 1938 assistí al Ple Econòmic de València. El gener de 1939 es va exiliar a França, on fou internat al camp de concentració de Bram fins al 8 de desembre de 1939, que fou enviat a treballar a Cantal amb els companys José Marqués Caballero i Sebastián Gómez Silvente; acabant destinat a la construcció de la pressa de l'Aigle. Va jugar un paper de primer ordre en la reconstrucció de la CNT a la regió de Cantal. El juny de 1943 fou nomenat secretari de la Comissió de Relacions del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en l'Exili arran del Ple clandestí de Mauriac. El setembre de 1943 fou present en el Ple de Tourniac i el desembre d'aquell any representà la zona ocupada en el Ple de Montpeller, on va ser nomenat secretari del Subcomitè Nacional de la CNT en l'Exili. En 1944 participà en el Ple de Muret i, defensor de la participació de la CNT en la resistència contra els nazis, afavorir la creació d'un maquis cenetista exclusiu a l'embassament de l'Aigle. El desembre de 1945 fou delegat de Cugnaux en el Ple Regional del Sud-oest a Tolosa, on va defensar l'autonomia de la CNT de l'Interior en el debat sobre la decisió de la CNT clandestina de l'Interior de participar en el Govern republicà. Quan l'escissió esdevinguda en la CNT de l'Exili, es va alinear amb la posició de la tendència col·laboracionista i fou mentre del Subcomitè Nacional de l'Exili. En 1976 va ser membre de la Federació Local de La Rose (Marsella), adherida al grup editor del periòdic Frente Libertario. Després de la mort de Franco, va visitar Catalunya i es va interessar per la reconstrucció i el funcionament de la CNT a Santa Coloma. Va col·laborar en diverses publicacions llibertàries, com ara Asturias, Aurora Libre, Combat Syndicaliste, El Diluvio,España Libre, Espoir,Sindicalismo, Solidaridad Obrera, etc. És autor de Contribución a la historia de la CNT de España en el exilio (1967) i d'unes memòries, Por el sendero de mis recuerdos: veinte años de militancia libertaria en Santa Coloma de Gramanet (1920-1939) (1987). José Berruezo Silvente va morir el 7 d'agost de 1990 a l'hospital d'Ais de Provença (Provença, Occitània), on estava ingressat a causa d'una hèrnia i força deprimit després de la mort, un parell d'anys enrera, de son fill Ginés i de sa companya Magdalena. El seu arxiu personal es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. L'octubre de 1998 el «Grup d'Estudis Històrics Gramenet del Besòs», creat en 1994 per Carles Capdevila, José Manuel Márquez, Vidal Bueno, Agustín Iglesias i Juan José Gallardo, va canviar el seu nom per «Grup d'Història José Berruezo» per reivindicar-ne figura.
***
- Vicente Ballester Tinoco: El 13 de juny de 1903 neix a Cadis (Andalusia, Espanya) el destacat militant anarquista i anarcosindicalista Vicente Ballester Tinoco. Fill de l'obrer envernissador Rafael Ballester Ponce de León i de Mercedes Tinoco Galindo. Fou el fill major de sa família i tingué quatre germanes (Rafaela, Rosa, Carmela i Magdalena). Després d'estudiar al col·legi dels frares salesians del barri de La Viña on vivia, començà a treballar encara nin com a envernissador amb son pare i després com a ebenista i fuster, professió que mantindrà la resta de sa vida. Cap al 1920, influenciat per José Bonat, començà a militar en el moviment anarquista i s'integrà en el grup«Fermín Salvochea». En 1922 intervingué per primer cop en un míting a Cadis i representà els llibertaris gaditans en la reunió clandestina d'El Arahal. L'any següent fou nomenat vicepresident de l'Ateneu Obrer i participà en el grup editor de la revista Alba Roja. En 1924, en plena dictadura de Primo de Rivera, presidí el Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Cadis i va fer mítings a la ciutat. En 1926 ingressà en la Lògia Maçònica Salvochea. En 1927 es casà amb Ramona Sierra Estudillo, amb qui tindrà cinc infants (Aurora, Rafael, Joaquín, José i Antonio). Aquest mateix any fou un dels reorganitzadors del Comitè Pro Presos i en 1928 participà en el grup anarquista «Germinal», amb José Bonat, Elías García, José Lucero i Clemente de Galé. En 1929 fou detingut per primera vegada a Jerez i romangué tancat un mes i mig. En 1930 fou nomenat vicepresident de l'Ateneu d'Estudis Socials i el juny d'aquell any representà la Lògia Maçònica Salvochea en una assemblea a Madrid, però abandonà la francmaçoneria arran de la Conferència de Sindicats de Sevilla d'octubre d'aquell any. Durant els anys de la dictadura es formà culturalment, estudiant els clàssics de l'anarquisme, participant en debats ideològics --defensà la participació anarquista en els sindicats enfront del Moviment Obrer Anarquista (MOA), de Diego Abad de Santillán, que lluitava per les essències àcrates dins de la CNT i es mostrava contrari al sindicalisme neutre--, i fins i tot entre 1928 i 1930 va fer classes d'esperanto a Cadis. Amb la caiguda de la dictadura la seva figura passà a primer pla i fou nomenat secretari del Sindicat de la Fusta de Cadis; representant gadità en la Conferència de Sindicats Sevilla de 1930; membre del Comitè de Vaga gadità en 1931, que el portà a la presó el novembre; delegat al Congrés de 1931 representant el Sindicat de la Fusta de Cadis i la Conferència Regional Andalusa; secretari del Comitè Regional d'Andalusia de la CNT en 1932; membre, amb Rafael Peña García i Juan Arcas Moreda, del Comitè Revolucionari andalús de 1933 i pel qual, arran dels fets de Casas Viejas, fou tancat aquell any a Sevilla i a Puerto Real; delegat en el Congrés andalús d'agost de 1934 per Cadis; secretari de la CNT d'Andalusia en 1934 en plena escissió trentista; reorganitzador, amb Manuel Pérez, de la CNT de Cadis el juny de 1935; representant del Comitè Regional d'Andalusia en el Congrés de Saragossa de 1936 i en el qual parlà en el míting de cloenda; secretari de la Federació Local de Cadis el juliol de 1936; etc. Durant els anys republicans participà en nombrosos mítings i conferències (Madrid, Barcelona, Saragossa, Terol, Santa Eulàlia, Sevilla, Logronyo, Paterna, Osca, comarques gaditanes, etc.) i fou empresonat nombroses vegades (octubre 1931, 1933 i després de la revolució asturiana d'octubre de 1934). Fou discutit fora d'Andalusia per haver abraçat les tesis asturianes de l'Aliança Obrera --en aquest punt es pot destacar el míting que realitza, com a secretari del Comitè Regional d'Andalusia de la CNT, el 24 de maig de 1936 a la Plaça de Toros de Cadis amb el socialista Francisco Largo Caballero que fou criticat des de diversos sectors. Fou delegat per Cadis al Congrés de la CNT de Saragossa de 1936, on participà en la ponència sobre comunisme llibertari, exigí responsabilitats a Eusebi Carbó Carbó i participà en el míting de clausura. Tot d'una que s'assabentà del cop d'Estat de juliol de 1936, marxà a preparar la resistència a Cadis. Quan arribaren les tropes africanes i la resistència va ser insuficient, marxà a casa seva. Alguns veïns li donaran refugi, però el 19 de setembre va ser denunciat i detingut de bon dematí a casa d'un sabater del carrer Celestino Mutis. Portat pels falangistes a la comissaria del carrer Virgili, fou jutjat sumàriament i condemnat a mort. Vicente Ballester Tinoco fou afusellat aquell mateix dia 19 de setembre de 1936 als fossats de les murades de Puertas de la Tierra de Cadis (Andalusia, Espanya), juntament amb el sabater que l'havia amagat. Col·laborà en nombroses publicacions llibertàries, com ara Acción Social Obrera, CNT, ¡Despertad!,El Liberal, La Revista Blanca, Redención, Solidaridad Obrera, La Tierra, etc. Va escriure novel·letes, editades en col·leccions populars («La Novela Libre», «La Novela Ideal», etc.), i reportatges d'actualitat, com ara La tragedia vulgar de un hombre libre,Pepín (1927), El último cacique (1930), La voz de la sangre (1930 i 1998), El Asalto (1932), Escoria social (1932), Han pasado los bárbaros. La verdad sobre Casas Viejas (1933 i 1997), etc. En 1997 es va publicar a Cadis, editada per José Luis Gutiérrez Molina, la seva obra completa sota el títol Se nace hombre libre. La obra literaria de Vicente Ballester.
Vicente Ballester Tinoco (1903-1936)
***
- Ferruccio
Tantini: El 13 de juny de 1903 neix a Bolonya
(Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista
Ferruccio Tantini. Sos pares es deien Giuseppe Tantini i Attilia
Melonari.
Paleta de professió, s'adherí molt jove al
moviment llibertari. El 14 d'octubre
de 1920 participà en una reunió convocada pels
sindicats bolonyesos per
protestar contra la política governamental italiana vers la
Rússia
revolucionària i en solidaritat amb els presos
polítics; en sortir d'aquest aplec,
formà part de la manifestació que
--contràriament a l'opinió d'Errico Malatesta,
un dels oradors de la reunió amb Silvio Alvisi, Clodoveo
Bonazzi, Ercole Bucco,
Linceo Cicognani, Corrado Pini, Pietro Venturi-- es dirigí
cap a la presó de San
Giovanni in Monte; posteriorment, a la «Casermone»
(Caserna) de la Guàrdia
Reial de la Seguretat Pública de la Via Cartoleri de
Bolonya, tingué joc una
topada amb la policia i la Guàrdia Reial que se
saldà amb cinc obrers i dos
agents morts, així com nombrosos ferits, entre ells Tantini.
Jutjat l'11 de
juliol de 1921 per aquest fets amb molts altres companys, el 16 de
juliol va
ser absolt dels càrrecs. En 1931 s'exilià a
França fugint dels escamots
feixistes. L'agost de 1936, amb sa germana Tosca, marxà cap
a Espanya i
s'enrolà en la Secció Italiana de la Columna
Ascaso, ben igual que altres
companys --Antonio
Calamassi, Pietro Morin,
Giovanni Fontana, Carlo Cocco, Antonio Calamassi, Armando Malaguti,
Leonida
Mastrodicasa, Tintino Rasi (Auro d'Arcola),
Azelio Bucchioni, Settimo Guerrieri, Arrigo Catani, Natale Matteucci--,
lluitant al front aragonès d'Almudébar com a
metrallador. A finals de 1937
abandonà la Península i
s'instal·là a França. En 1958 militava
en la Federació
Anarquista Italiana (FAI) de la regió parisenca. Ferruccio
Tantini va morir el
17 de febrer de 1979 a Mogins (Provença,
Occitània).
***
- Fernand Rude: El 13 de juny de 1910 neix a Lió (Arpitània) l'historiador dels moviments socials i simpatitzant llibertari Fernand Rude. Nascut en una família de mestres, començarà a militar de jove en el Partit comunista (1929), mentre estudiava Història i Geografia i rus en la universitat de Lió. El seu rebuig al sectarisme i la seva passió vers la història social el van portar a fer-se historiador. Va romandre diverses temporades a l'URSS per mor dels seus treballs històrics i de traducció. En 1936 s'estableix a França i s'allunya dels estalinistes després del primer procés de Moscou, militant en el Partit socialista i participant en les campanyes de suport als republicans espanyols. Va participar en la resistència contra els nazis des de 1941 sota el nom de Pierre Froment i col·labora en L'Insurgé. Amb l'Alliberament va ser nomenat subprefecte del departament francès de Vienne. És autor de nombroses obres d'història social: La Révolution de 1848 dans l'Isère (1949),Allons en Icarie (1952), C'est nous les Canuts (1954), Le mouvement ouvrierà Lyon de 1827 à 1832 (1969), Les révoltes des Canuts (1831-1834) (1982), etc. És el major especialista sobre la història social de Lió. Per al centenari de la Comuna de París va reunir i publicar dos textos bakuninistes (De la guerre à la Commune i Le socialisme libertaire). Les seves simpaties llibertàries li van valer el rebuig dels sectors acadèmics. Fernand Rude va morir el 12 de març de 1990 a Lió (Arpitània). El seu important fons documental (manuscrits, periòdics, fotos i opuscles de la Resistència i l'Alliberament, de l'URSS, dels moviments associatius i sindicals, del saint-simonisme, del fourierisme, de l'anarquisme, de les insurreccions de Lió, etc.) va ser cedit pels seus fills a la Biblioteca de la Part-Dieu de Lió on es poden consultar.
***
- Antonio Jiménez
Cubillo: El 13 de juny de 1935 neix a Madrid (Espanya)
l'anarquista Antonio
Jiménez Cubillo. Era fill de republicans que havien patit
represàlies. Quan
tenia 12 anys entrà a treballar en l'hostaleria i
després en un taller de
mecànica i de reparacions de camions. Posteriorment va fer
el servei militar aÀfrica (Nador i Melilla). En 1960 emigrà a
Melbourne (Victòria, Austràlia) i es
posà a treballar durant quatre mesos de tallador de canya de
sucre a Innisfail
(Queensland, Austràlia) i després cinc anys de
miner. Posteriorment treballà
sis mesos a les foneries de Wollongong (Nova Gal·les del
Sud, Austràlia) i en
la construcció al port de Sydney (Nova Gal·les
del Sud, Austràlia). En 1961
esdevingué anarquista llegint el periòdic
mexicà Tierra y Libertad
i es dedicà a distribuir tota mena de
publicacions llibertàries. Aprengué el
francès i en 1966 contactà amb
anarquistes del continent. Quan arribà Austràlia
no trobà militants de la Confederació
Nacional del Treball (CNT) i es dedicà a agrupar espanyols i
l'agost de 1966 creà
el Centre Democràtic Espanyol (CDE) de Sydney i de
Melbourne, editant la
revista El Demócrata.
Animà el Grup
Llibertari de Sydney i publicà la revista Acracia
(1972-1992) i també edità Nosotros
(1972-1975) i Militando (1975).
Després
de la mort del dictador Francisco Franco es dedicà a
col·laborar en el moviment
anarquista de Sydney i de la resta d'Austràlia, en estret
contacte amb companys
d'arreu del món (Vicente García Pérez,
Félix Álvarez Ferreras, Marcos Alcón
Selma, etc.), especialment en el Moviment Llibertari Cubà
(MLC), i amb la CNT,
la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i
Solidaritat Internacional Antifeixista
(SIA). Defensà l'anarcosindicalisme en el si de diversos
sindicats reformistes,
destacant en la seva lluita contra la patronal. En 1976 fou un dels
fundadors
de la Federació Anarquista Australiana (FAA), publicant fins
al 1978 el
butlletí FAAB. Durant
aquests anys
participà activament en les protestes contra la guerra del
Vietnam. El gener de
1978 fou un dels fundadors a Newton (Adelaida, Austràlia
Meridional, Austràlia)
de l'Anarcho Syndicalist Federation of Australia (ASFA,
Federació
Anarcosindicalista d'Austràlia), de la qual
exercí de secretari en la secció de
Sydney. Amb Vicente Ruíz Gutiérrez
realitzà una important tasca editorial,
publicant butlletins (La Semilla,
etc.) i fullets divulgatius (La
Revolucion social española, Anarchy,A Criticism of state socialism, An appeal to the young, The
place of anarchism in socialistic
evolution, Looking back after 20
years of jail, A short history of
anarchism, etc.). En els anys setanta viatjà a
Espanya. En 1984 assistí a
la marxa antinuclear de Sydney i entre l'1 i el 4 de maig de 1986
participà a
Melbourne en les celebracions de l'Australian Anarchist Centenary.
Trobem
articles seus en Cenit, El Cómpita, Guángara
Libertaria, Ideas-Orto,Tierra y Libertad i en nombroses
publicacions
australianes. És autor del llibre Cuba,
the anarchist and freedom (1987). Antonio Jiménez
Cubillo va morir el 14 de
juliol de 1990 a Sydney (Nova Gal·les del Sud,
Austràlia) d'un atac de cor.
Deixa companya (Vik) i dos fills (Glen i Alan).
Defuncions
- Luigi Gervasini:
El 13 de juny de 1893 mor a Buenos Aires (Argentina) el
tipògraf republicà
irredemptista i, després, anarquista Luigi Gervasini. Havia
nascut el 30
d'abril de 1868 a Milà (Llombardia, Itàlia). Sos
pares es deien Antonio
Gervasini i Carolina Conti. Componedor tipogràfic de
professió, quan tenia 12
anys ja participava en el moviment revolucionari milanès. En
1883 entrà a
formar part del Nucli Anticlerical «Monti e
Tognetti» i el 4 de maig de 1884
aquesta organització anticlerical participà en la
inauguració del monument a
Giuseppe Garibaldi a Caravaggio (Llombardia, Itàlia).
Descontent amb la
política de «Monti e Tognetti», amb
altres companys, s'uní al Cercle Republicà
Irredemptista«XX Dicembre». L'agost de 1884 la policia
confiscà la bandera social del
cercle, la primera vegada de les 25 vegades que ho farà, i
ell fou dels màxims
defensors contra aquesta agressió. En aquestaèpoca freqüentà la redacció d'Il Fascio Operaio i ajudà en
la seva
edició. El 5 de desembre de 1884 va ser jutjat en
l'Audiència, juntament amb
altres companys (Brambilla, Ornesi, Girola i Brianzoni), per un delicte
de
premsa i per rebel·lió, i ell, per la seva
joventut, va ser absolt. Dies
després, el 19 de desembre, amb altres cinc companys del
cercle, col·locà bombes
de pólvora a diverses seus institucionals de la ciutat (la
Direcció de Policia,
el Palau Reial, el Tribunal, l'Arquebisbat, la Governació,
etc.) per a
commemorar l'execució, dos anys abans, de l'irredemptista
italià Guglielmo
Oberdan; detingut, va ser jutjat i condemnat a quatre mesos de
presó. L'estiu
de 1885, amb l'entrada al cercle de nous membres gens ni mica
revolucionaris,
abandonà amb altres companys el «XX
Dicembre» i s'integrà en el Partit Obrer
Italià (POI). Fou un dels secretaris del II
Congrés del POI, que se celebrà
entre el 6 i el 8 de desembre de 1885 a Mantova (Llombardia,
Itàlia). El 8 de
desembre de 1886 va ser detingut amb el professor Bottini en una
manifestació
anticlerical; jutjat, va ser condemnat a un mes de presó. En
sortir de la garjola,
encalçat per la policia i sense feina, decidí
emigrar a Amèrica i durant la
primavera de 1888 marxà cap a Buenos Aires. A la capital
argentina a partir de
1890 entrà a formar part del moviment llibertari i
destacà com a orador. El
novembre de 1892 participà activament en la vaga dels
sabaters, organitzada
conjuntament amb els socialistes. El novembre de 1892 fou un dels
fundadors del
periòdic anarquista en llengua italiana Lavoriamo,
a més de col·laborar en El
Perseguido
i La Libre Iniciativa. Luigi
Gervasini va morir el 13 de juny de 1893 a l'Hospital Rawson de Buenos
Aires
(Argentina) de febre groga –altres fonts diuen que
morí d'una pulmonia desencadenada
per les complicacions sorgides arran de l'empresonament que
patí després de ser
detingut durant els aldarulls de l'enterrament de l'anarcocomunista
Rafael Roca.
Son germà petit Rinaldo Gervasini també
milità en el moviment anarquista.
***
- Cels Gomis Mestre: El 13 de juny de 1915 mor a Barcelona (Catalunya) el geòleg, enginyer, folklorista, divulgador científic i escriptor anarquista Cels Gomis i Mestre --certs autors citen Mestres erròniament. Havia nascut el 6 de gener de 1841 a Reus (Baix Camp, Catalunya). Cap al 1850 s'instal·là a Madrid amb sa família. En aquesta ciutat va començar a estudiar la carrera d'enginyer de Camins, Canals i Ports. En 1862, abans de deixar els estudis sense obtenir el títol, va tornar a Catalunya per treballar en les obres del ferrocarril de Reus a Montblanc. Va intervenir en la Revolució de setembre de 1868 i durant l'assalt de l'Ajuntament de Barcelona va conèixer Valentí Almirall, amistat que conservarà tota sa vida, malgrat les discrepàncies ideològiques. En 1869 va esdevenir secretari del «Club dels Federalistes», presidit per Almirall, i formà part de la redacció d'El Estado Catalán, periòdic fundat per Almirall i Manuel de Lasarte. El febrer de 1869 va ser candidat del Comitè Republicà Federal de Barcelona i l'abril va participar en les reunions prèvies a l'anomenat «Pacte de Tortosa», signat entre les forces federals dels territoris de l'antiga Corona d'Aragó, i en la revolta d'octubre d'aquell any, protagonitzada pels federalistes «intransigents» va jugar un paper preeminent. Després de l'aixecament federal de 1869 va haver de fugir a França i a Suïssa. En l'exili va conèixer Bakunin i el 22 de gener de 1870 es va afiliar a l'Aliança Internacional de la Democràcia Socialista bakuninista a Ginebra, exercint-ne de secretari de la secció ginebrina. De bell nou a la Península el març de 1870, va participar activament en l'organització de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) d'antuvi a Zumarraga (País Basc) i després a Madrid (Espanya), presidint el primer acte públic de la Federació Madrilenya de la Internacional; afiliat com a mecànic, va exercir el càrrec de secretari de Propaganda i va ser secretari del consell de redacció del primer òrgan oficial de la Federació Regional Espanyola (FRE) de l'AIT La Solidaridad entre 1870 i 1871. Va ajudar a la formació llibertària dels integrants del primer Consell Federal de la FRE de l'AIT cedint-los alguns dels seus llibres (Proudhon, Courier, Blanc), a més d'altres fullets. Durant l'any 1871, i dins el context de la persecució de Sagasta a la Internacional, va formar part de la comissió que s'entrevistà amb el governador de Madrid per a protestar contra l'actuació de la «partida de la porra», en un banquet de solidaritat francoespanyola convocat pels internacionalistes. El març de 1873, residint a Amposta, Francesc Tomàs i Oliver, en nom de la Comissió Federal, li va encarregar la traducció de la memòria del Congrés de les seccions angleses de l'AIT i li va demanar que treballés per la constitució de la federació local d'aquesta localitat. El 30 de març de 1874 es va casar amb la madrilenya Dolores Perales, amb qui tingué set fills. En 1876 es va traslladar a Barcelona i, amb Almirall i Conrad Roure, va realitzar una intensa tasca cultural, folklòrica i esportiva de caire catalanista; i a partir d'aquesta data dedicà molt de temps a realitzar estudis del folklore català que foren publicats. Va formar part del comitè de gestió de la Biblioteca Arús barcelonina i va col·laborar en importants revistes anarquistes, com ara Acracia, El Productor, La Tramontana, etc. Durant la dècada dels vuitanta va publicar una sèrie d'articles sobre l'emigració que van ser molt comentats. El 14 de juliol de 1885 va participar en el Primer Certamen Socialista de Reus. Partidari de l'organització, en 1889 va criticar el moviment anarquista que es preocupava poc d'aquest aspecte, alhora que criticava força les pràctiques violentes de certs cercles àcrates. En 1908 es va ocupar d'un projecte per portar aigua a Barcelona des d'Esparreguera. En 1909 va perdre el braç esquerre en un accident quan feia els estudis preliminars d'aquest projecte, però va continuar escrivint i en la convalescència va redactar el llibre Cantares. Després va abandonar la seva professió d'enginyer de camins, que va exercir arreu de l'Estat (Catalunya, Castella, País Basc, Aragó i Andalusia), construint gran nombre de carreteres i línies ferroviàries --durant les obres recollia refranys, supersticions, costums, cants i altres elements del folklore popular, que desprès va classificar i va publicar--, per ocupar-se de la direcció literària de l'editorial barcelonina Seguí. Membre de l'Associació d'Excursions Catalana i més endavant del Centre Excursionista de Catalunya. Amb una gran cultura, va escriure moltíssim, tant en català com en castellà, especialment sobre literatura, lingüística, agricultura, meteorologia, botànica, geografia, excursionisme, etc., i fins i tot llibres de text per infants que van ser molt populars. Era un ferm partidari de la raó i del coneixement científic com a instruments de transformació de la societat i de millora per a les classes populars. Entre les seves obres cal esmentar Programa de literatura oral catalana (1883), Lo Llamp y'ls temporals (1884), La lluna segons lo poble (1884, reeditada en edició facsímil en 1999), La vall d'Hostoles (1885), Aubada i capvespres. Poemes (1887, en col·laboració), Costums empordanesas. Dinars de morts, honras grassas (1887), Meteorologia y agricultura popular ab gran nombre de confrontacions (1888, reeditada en 1998), Tradicions de Cardó (1890), Botánica popular ab gran nombre de confrontacions (1891; reeditada en 1983 sota el títol Dites i tradicions populars referents a les plantes), Cantares castellanos (1892), Cantars catalans (1893), Cantares i dictats tòpichs de Catalunya i del reste d'Espanya (1900),Rudimentos de la agricultura española (1900), De las plantas y sus aplicaciones (1895), Dictats tòpichs catalans (1901),Literatura popular catalana (1910), Zoologia popular catalana (1910), Geografia general de Catalunya (Barcelona) (1910), La bruixa catalana. Aplec de casos de bruixeria i supersticions recollits a Catalunya (1987, pòstum), etc. Signats amb les seves inicials C. G. M. publicà a Sabadell dos opuscles plenament anarquistes, El catolicismo y la cuestión social (1886) i A las madres (1887). Va traduir i prologar al castellà el llibre d'Almirall Lo catalanisme (1902). El 3 de maig de 2001 el seu arxiu personal va ser cedit per la família a l'Arxiu Històric Municipal de Reus. Son nét, Cels Gomis i Serdañons, s'ha dedicat a recuperar, estudiar i editar materials de son avi.
---