Caldria explicar que no ha estat gaire fàcil portar endavant el projecte descriure Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan. Sembla que, a hores dara, encara hi ha molta gent interessada a amagar o minimitzar el passat falangista, anticatalanista i franquista de Llorenç Villalonga. Com si encara fossin presents, més forts que mai, els poders fàctics culturals que a començaments dels anys seixanta decidiren ordir la creació d´un escriptor català, en aquest cas Llorenç Villalonga, que compensàs la manca de narradors mallorquins de la postguerra. Es va recuperar i amb prou èxit- un autor que maldava per convertir-se en escriptor castellà i, mitjançant una sàvia política de promoció portada endavant per Manuel Sanchis Guarner, Joan Sales, Joaquim Molas, Jaume Vidal Alcover, Mercè Rodoreda, Baltasar Porcel i tants daltres, es bastí lescriptor mallorquí que, pensaven, necessitava la literatura catalana de mitjans del segle XX. (Miquel López Crespí)
Llorenç Villalonga i la guerra civil en la literatura catalana contemporània
Onada Edicions publica Les vertaderes memòries de Salvador Orlan (IV)
Per Miquel López Crespí, escriptor

Caldria explicar que no ha estat gaire fàcil portar endavant el projecte descriure Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan. Sembla que, a hores dara, encara hi ha molta gent interessada a amagar o minimitzar el passat falangista, anticatalanista i franquista de Llorenç Villalonga. Com si encara fossin presents, més forts que mai, els poders fàctics culturals que a començaments dels anys seixanta decidiren ordir la creació d´un escriptor català, en aquest cas Llorenç Villalonga, que compensàs la manca de narradors mallorquins de la postguerra. Es va recuperar i amb prou èxit- un autor que maldava per convertir-se en escriptor castellà i, mitjançant una sàvia política de promoció portada endavant per Manuel Sanchis Guarner, Joan Sales, Joaquim Molas, Jaume Vidal Alcover, Mercè Rodoreda, Baltasar Porcel i tants daltres, es bastí lescriptor mallorquí que, pensaven, necessitava la literatura catalana de mitjans del segle XX.
Aquesta va ser una a tasca portada per una munió de gent prou important dins la cultura catalana del moment. I, tot sha de reconèixer, la feina que feren va reeixir. Aconseguiren integrar Villalonga dins la cultura catalana, ell que tant lhavia combatuda i que mai no va saber escriure sense grans mancances ortogràfiques el català! Però hi havia matèria, i això va ser molt important en la decisió que comentam. En el fons, Villalonga era un bon fabulador dhistòries, i novel·les com Mort de dama i Bearn són summament interessants. Possiblement a Barcelona i Joan Sales va ser qui ho veié clarament- interessava tenir una determinada visió de Mallorca. A finals dels cinquanta, concretament el 1958, el príncep Giuseppe Tomasi di Lampedusa publicava pòstumament la novel·la El Guepard, una obra molt important que relata la història de la decadència de laristocràcia siciliana a partir de 1860 i el seguit de transformacions socials que van acompanyar la unificació dItàlia. Tots recordam una de les pel·lícules més important de Luchino Visconti, titulada precisament El Guepard i inspirada en la novel·la de Lampedusa. Visconti va portar la novel·la de Lampedusa al cine lany 1963. Quan comença lèpoca de promoció de Vilallonga com a escriptor català, ens trobam en plena febre lampedusiana: aquella dèria de trobar aristocràcies decadents arreu dels Països Catalans i, més concretament, a Mallorca. Bearn, que no havia tengut gens dèxit en la versió castellana publicada lany 1956, assoleix un gran èxit en la publicació en català per part de Club Editor el 1961. Llorenç Villalonga començava a tenir lèxit literari que sempre havia somniat. Començava, a partir daquests èxits -i de les recomanacions dels seus amics!-, la seva conversió al catalanisme.
Com no mhavia dinteressar novel·lar un personatge tan interessant i contradictori! Era una tasca suggerent i molt engrescadora. Submergir-me per uns anys en el món literari i polític de lautor de Bearn! A poc a poc, malgrat algunes inicials recomanacions de no tocar el tema del falangisme villalonguià, mhi vaig anar engrescant. Basta llegir la correspondència de Villalonga, el llibre 333 cartes (Editorial Moll, Palma, 2006), a cura de Jaume Pomar, per a copsar com era de curiós i novel·lesc aquell falangista. Les novel·les Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan no són solament un viatge cap a la fondària de la Mallorca de lany 1936, de la Mallorca dels anys anteriors als mesos sagnants de la guerra civil. Evidentment, hi ha molt més. Minteressava endinsar-me en el món interior de lescriptor, en les seves contradiccions literàries i humanes constants, els problemes professionals i amorosos que tengué, el perquè del seu matrimoni amb Teresa Gelabert. Tot minteressava. I més que res, furgar en els problemes que des de sempre tengué amb la cultura catalana de Mallorca. Mort de dama, que és una gran novel·la, no és solament la primera obra en català de Villalonga corregida segurament per algú del cercle proper a lEscola Mallorquina-: és la demostració de la dificultat villalonguiana dentendre el món cultural català que lenvoltava.
Els començaments dels anys seixanta són propicis a Llorenç Villalonga. Lhome que mai no va triomfar en la cultura que realment li interessava, la castellana, era ara enlairat pels cappares del catalanisme principatí, Joan Sales al capdavant. Bearn, que en castellà havia perdut la batalla del premi Nadal 1955 davant El Jarama de Rafael Sánchez-Ferlosio, esdevenia peça cabdal del renaixement de la novel·la catalana dels anys seixanta i setanta.
Amb Bearn, el principatins bastien la història dun Lampedusa mallorquí. Les mai amagades apetències i fantasies aristocratitzants de Villalonga plasmades en aquesta novel·la, trobaven en les teories literàries de Joaquim Molas referents a Bearn una confirmació oficial. Ho podem constatar llegint larticle de Joaquim Molas Per una lectura de Llorenç Villalonga que surt publicat en el llibre Actes del col·loqui Llorenç Villalonga (Publicacions de lAbadia de Montserrat, Barcelona, 1999) per a constar-ho.
De cop i volta, els mallorquins, gràcies a Bearn, ens havíem fet amb una aristocràcia culta, liberal, desperit afrancesat, quasi maçònica! Una aristocràcia que, evidentment i llevant casos excepcionals, no havíem tengut mai. Però anava bé per als crítics barcelonins poder parlar de la decadència duna classe, del final duna època, de la ruptura de la Mallorca tradicional. Bearn proporcionava i proporciona encara!- tot el bagatge cultural i ideològic per a bastir la història duna Mallorca i duna classe que mai no va existir a no ser en la ment del novel·lista, en la imaginació de Llorenç Villalonga.
Era una de les coses que em proposava esbrinar alhora que anava escrivint Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan. En quin moment Villalonga comença a ser don Toni, el senyor de Bearn? Mentre enllestia els diversos capítols de les novel·les abans esmentades em proposava trobar el moment màgic que Villalonga ens transforma en aquest aristòcrata volterià, lector dels clàssics francesos, vengut a menys per lamor esburbat envers na Xima, lamor dun passat sempre en la memòria.
A Llorenç Villalonga ja li va anar bé la mitificació de Bearn en els anys seixanta, i també, no cal dir-ho!, labsolució per part del catalanisme del seu passat espanyolista i franquista. Però caldria recordar que, abans de ser consagrat, en una carta a Jaume Vidal Alcover de disset de maig de 1956, ell mateix sen reia de tots aquells que volien trobar el més petit indici de realitat mallorquina en Bearn. Escrivia en aquesta carta: Yo sé que en tiempos de Isabel II (ni tampoco ahora) no existía un señor de Bearn, metido entre montañas, leyendo a los clásicos franceses y construyendo alejandrinos. Mis antepasados, desde luego (y también los de casas mucho más enlairadas) eran bastante brutos. ¿No tengo, en consecuencia, derecho a escribir Bearn? ¿Debía haberme limitado a si las gallinas tienen pipida?.
Lany 1956 Villalonga era prou lúcid per a no mitificar en excés una obra que no representava la realitat de laristocràcia mallorquina. Aristòcrates mallorquins llegint els clàssics francesos enmig de les muntanyes? Lautor de Bearn sen riu olímpicament de qui manté aquestes opinions i també dels seus pretesos orígens aristocràtics: Mis antepasados, desde luego (y también los de casas mucho más enlairadas) eran bastante brutos. Després, quan va ser consagrat, deixà dinsistir en aquesta línia i deixà que aquells que anaven bastint la seva fama fessin la seva feina. En el fons, cínic, ja li anava bé aquella moguda cultural que coincidia a la perfecció amb els seus interessos personals i literaris.
A finals dels setanta, la feina de Joan Sales, Baltasar Porcel, Jaume Vidal Alcover i daltres ja sha havia consumat. Llorenç Villalonga ja era lintel·lectual català i liberal que el negoci editorial daquells moments necessitava.
És per això mateix, perquè la feina de bastir un intel·lectual català de nou encuny ja estava prou consolidada, que intentar aprofundir, ni que fos literàriament en aquest passat, destorbava. I, com podeu imaginar, per això mateix més minteressava continuar la tasca, acabar les novel·les sobre Vilallonga que he estat enllestint en aquests darrers anys.