Anarcoefemèrides
del 23 de maig
Esdeveniments
- Tercer dia de la Setmana
Sagnant: El 23 de maig de 1871 a París
(França) el Comitè de Salvació
Pública i el Consell de la Comuna fan penjar, a
l'atenció dels soldats versallesos, cartells on es crida a
la confraternitat.
Serà una vana il·lusió. Les
hostilitats cessen a Batignolles i a Montmartre
caigut sense combat. Jaroslaw Dombrowski, comandant en cap dels
federats es fa
matar en una barricada del carrer Myrrha, de Montmartre, sens dubte per«salvar
l'honor». La resistència persisteix a la
Butte-aux-Cailles, comandada per
Walery Wroblewski, al Panthéon, dirigida per Maxime
Lisbonne, als carrers de la
Université, de Saint-Dominique, de Vavin, de Rennes i a
l'estació de l'Est. Les
tropes de Versalles ocupen l'Opéra, el faubourg
Montmartre, la Concorde
i l'Observatoire, i procedeixen a execucions en massa a Montmartre, al
parc
Monceau i a la Madeleine. Comencen els grans incendis que assolaran
nombrosos
monuments parisencs: el Palau de les Tulleries, el Tribunal de Comptes,
el
Consell d'Estat, el Palau de la Legió d'Honor, el Ministeri
de Finances... No
se sap ben bé si fruit de l'acció de communards
incendiaris, dels obusos
versallesos, del sabotatge d'agents bonapartistes afanyats en destruir
arxius
comprometedors, o de tot plegat. La nit és roja de sang i de
foc.
***
- Surt Ni Dieu ni
Maître:
El 23 de maig de 1885 surt a Brussel·les
(Bèlgica) el primer número
del periòdic bimensual Ni Dieu ni
Maître. Organe communiste-anarchiste.
Era continuació de L'Insurgé
(1885).
Prohibit a França, passarà a ser setmanari a
partir del número de febrer-març
de 1886. Va ser editat per Égide Govaerts i, a partir del
segon número (juny de
1885) per A. De Roy. Eren membres de la redacció una
trentena de militants
anarquistes, com ara Pierre Auguste Joris, François Ernest,
Ferdinand Monier, Henri
Wysmans, Henri Pintelon, Xavier Stuyck, Alexandre Colignon, Modeste
Winandy i
els tres germans Deroy, entre d'altres, i es reunien al cafè
de Eugène
Verpoest, al número 35 del carrer d'Onze-Heerstraat del
barri brussel·lès de
Saint-Josse-ten-Noode. En total es publicaran 23 números,
l'últim el del 22 de
maig de 1886, quan és reemplaçat per La
Guerre Sociale i La
Liberté (1886). Els
epígrafs de la capçalera són unes
cites de Bakunin: «Si Dieu existait il
faudrait l'abolir» (Déu existís,
caldria abolir-lo) i de La Fontaine «Notre
ennemi, c'est notre maître» (El nostre enemicés el nostre amo) i a l'interior
del periòdic trobem cites d'Émile Pouget
(«Matar un diputat, un patró o un
magistrat, es mejor que cent mil discursos»),
d'Émile Gautier («El sufragi
universal és la mistificació més gran
del segle») o de Louis Alibeaud («El pa
no el mendico, el guanyo i qui m'impedeix guanyar-lo, el
mato») que encapçalen
les pàgines.
***
- Surt Teatro Social: El 23 de maig de 1896 surt a Barcelona (Catalunya) el primer i únic número del periòdic anarquista Teatro Social. Boletín de la Compañia Libre de Declamación. Dirigida per Felip Cortiella, era una publicació dedicada exclusivament al teatre. La Companyia Lliure de Declamació, que va durar entre 1894 i 1896, era un grup de teatre que pretenia mostrar les obres modernes del teatre europeu que les empreses burgeses rebutjaven. Aquest número serà una mena de monogràfic dedicat a Henrik Ibsen: retrat i biografia de l'autor escrita per Clarià, un estudi del drama La casa de les nines, una salutació de Raimon Costa i un article sobre el teatre i l'anarquisme. La publicació es repartia en les representacions de les peces muntades per Cortiella. Es dóna la casualitat que Ibsen va morir el 23 de maig de 1906, just 10 anys després de la publicació d'aquest homenatge.
***
- Atemptat de Coregia: El 23 de maig de 1910 l'activista anarquista italoargentí José Coregia Taborello, de 27 anys i de professió cisteller, mor a la Casa de Socors del districte Centre de Madrid (Espanya) a resultes de l'explosió fortuïta, al carrer Major madrileny --a prop del monument aixecat en record de les víctimes de l'atemptat de Mateo Morral--, de la maleta carregada d'explosius que portava quan es dirigia a l'Estació del Nord per atemptar, segons la interpretació policíaca, contra el tren exprés on viatjava el rei d'Espanya Alfons XIII. Segons la versió oficial, a les 9.26 d'aquella nit, el guàrdia Nicanor Blanco Segovia, que prestava servei al carrer Major, sentí una forta detonació, alhora que va veure un home que corria; quan l'agent anava a detenir l'individu, aquest es disparà dos trets a la templa dreta. Immediatament hi acudiren el capità de Seguretat Salgado i altres guàrdies, i com l'individu no havia mort, el portaren a la Casa de Socors. Coregia tenia la mà dreta cremada per l'explosió i ferides a diverses parts del cos. Es donava el cas que Coregia era coix i contrafet i geperut de la part dreta del seu cos i el braç dret no el podia aixecar, fet que implicava que s'hauria d'haver disparat amb la mà esquerra. La bomba consistia en una capsa petita de cabdals, carregada amb quatre tubs de pólvora comprimida i balins, sense dinamita; només va explotar un tub. La detonació no matà Coregia perquè aquest s'adonà que anava a explotar i llançà la maleta lluny d'ell. Gairebé amb tota seguretat Coregia, que havia militat en la Federació Obrera Regional Argentina (FORA), no volgué realitzar cap regicidi, sinó destruir el monument a les víctimes de Morral.
***
- Constitució de les Joventuts Revolucionàries d'Aragó: El 23 de maig de 1931 es constitueixen a Saragossa (Aragó, Espanya), mitjançant una assemblea presidida per Miguel Chueca Cuartero, les Joventuts Revolucionàries d'Aragó, fruit de la transformació de les Joventuts Republicanes Aragoneses en aquesta nova organització de caire llibertari. Arribaren a comptar amb un setmanari, La Antorcha, dirigit per Chueca i més tard per José Rodríguez, que publicà vuit números amb una tirada entre dos i tres mil exemplars. D'antuvi foren presidides per Marcelino Esteban, amb José Rodríguez de secretari i Joaquín Ascaso i Jesús Logroño en altres càrrecs del comitè; els primers foren substituïts més tard per Julio Gracia i Manuel Salas. Foren les precursores a Aragó de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) creades el juny de 1932. Sembla que desaparegueren abans del setembre de 1933, data de celebració a Saragossa del primer Ple Regional de les Joventuts Llibertàries.
***
- Creació de
l'Aliança Sindical Obrera (ASO): El 23 de maig
de 1961 a Tolosa
(Llenguadoc, Occitània), després d'un
període de gestació davant el
ressorgiment de la conflictivitat obrera, se signa un pacto entre la
Confederació Nacional del Treball (CNT) --per la CNT
unificada van signar Roque
Santamaría i Josep Borràs--, la Unió
General de Treballadors (UGT) i l'Euskal
Langileen Alkartasuna (ELA, Solidaritat dels Treballadors Bascos), que
serà
anomenat Aliança Sindical Obrera (ASO) i que va regir fins
al final del
franquisme, però que només fins al 1966 va tenir
alguna rellevància a
l'interior de la península (Catalunya, País Basc
i Astúries); entre 1967 i 1975
va tenir els seus moments crítics: la CNT
rebutjarà la incorporació de nous
grups, l'ELA s'oposarà a la constitució de
comitès al marge de l'Aliança, la
UGT defensarà unitats circumstancials amb la Unió
Sindical Obrera (USO) i les
Comissions Obreres (CCOO); i el final vindrà marcat per la
constitució de la
Coordinadora entre CCOO, UGT i USO, que venia a confirmar
l'aparició de noves
tendències sindicals cristianes i comunistes. La iniciativa
a favor de
l'aliança va partir del Subcomitè Nacional de la
CNT en l'Exili que ho va
proposar a UGT en 1957; l'abril de 1958 va néixer a
Perpinyà el Comitè d'Enllaç
Metal·lúrgic amb UGT, CNT i ATC de Catalunya,
criticat per la UGT i el Partit
Socialista Obrer Espanyol (PSOE) estatals. El congrés
ugetista de 1959 va donar
llum verda, mentre la CNT ortodoxa romandrà al marge per
estar present l'altre
sector. El 25 de febrer de 1960 es va adherir a l'acord d'abril entre
PSOE i
cristians per formar la Unió de Forces
Democràtiques (UFD). L'Aliança es va
retardar un any pel procés de reunificació
confederal i com que s'imposen els
ortodoxes cal renegociar les bases (Consell economicosocial,
gestió sindical de
les assegurances socials i les universitats laborals, etc.).
L'Aliança va tenir
més incidència a l'Estat francès que a
l'Estat espanyol: es creen comitès a
nombroses ciutats gales que organitzaren mítings,
assemblees, col·lectes,
propaganda entre els immigrants i cercles afins. A la
Península les coses eren
força més difícils i només
a Catalunya, País Basc i Astúries va tenir alguna
importància. L'Aliança al País Basc va
trobar-se amb diferents problemes: com
una CNT dèbil, amb les discrepàncies entre UGT i
ELA --volia anar a les
eleccions--, amb l'aparició d'Euskadi Ta Askatasuna (ETA,
País Basc i
Llibertat); en 1966 es va reforçar amb USO, i fins al 1970
va convocar
manifestacions el Primer de Maig, vagues (octubre de 1963, maig de
1964, abril
de 1967, gener de 1969 i desembre de 1970). L'Aliança a
Catalunya arriba
l'octubre de 1962 després d'un pacte entre CNT, UGT i el
Sindicat Obrer Català
(SOC) que es vinculava a altre d'abast estatal després d'una
reunió celebrada
l'octubre a Madrid --que va prendre el nom d'Aliança
Sindical Obrera d'Espanya
(ASOE), més coneguda com ASO-- i que pretenia: enderrocar el
franquisme,
constituir un ample front de conspiració antifranquista, un
règim provisional
que consulti el poble, dirigir les lluites reivindicatives, arribar a
una fusió
sindical, relacionar-se amb tot el moviment internacional
antifranquista; el procés
per CNT el porta Calle i per UGT Martínez Amurrio; reclamava
autonomia pel que
fa el sector de l'exili, futura unitat sindical,
participació en eleccions
sindicals, federacions d'indústria, comissions obreres
d'empresa, així com
l'obertura vers l'obrerisme catòlic i fins i tot vers el
Partit Comunista
d'Espanya (PCE), però el fet que la UGT de
Martínez Amurrio comptés amb molt
poca base i que la CNT de l'Exili trenqués amb l'ASO en 1964
per entendre que
més que un pacto era un fusió de sindicats,
alhora que l'aparició del«cincpuntisme», va liquidar l'ASO el setembre de
1966. A Astúries també es va
arribar a un Comitè d'Enllaç CNT-UGT que va
llançar alguns manifests entre 1960
i 1971, un butlletí l'últim any, i en 1969 el
Comitè de Solidaritat Obrera (USO,
CRAS, UGT, PSOE i CNT) i al qual en 1971 es va afegir el PCE.
***
- París (23-05-68): El 23 de maig de 1968 a París (França) la Unió Nacional d'Estudiants de França (UNEF) i el Sindicat Nacional d'Ensenyament Superior (SNESup) convoquen una gran manifestació contra la denegació del permís de residència a Daniel Cohn-Bendit per a l'endemà, 24 de maig. A la Sorbona es produeix una Assemblea General dels Comitès d'Acció on es decideix manifestar-se immediatament, a la tarda, des de la plaça de Saint-Michel. La gent concentrada, davant les fileres de la la Compagnie Républicaine de Sécurité (CRS, Companyia Republicana de Seguretat) que intercepten el pont, la tensió augmenta de mica en mica. Els manifestants són cada cop més nombrosos, ràpidament sobrepassen els cinc mil. Les escaramusses amb la policia, cada cop més freqüents. Algun cosa crema a la plaça Saint-André des Arts. Arriben els bombers, però els manifestants els ataquen. La policia decideix desallotjar el sector. Comença una batalla de gran calibre. Els manifestants cremen tot el que troben, arranquen arbres, llancen branques i es formen barricades al bulevard Saint-Michel, al carrer Saint-Jacqeus, al carrer des Écoles. La UNEF i l'SNESup intenten calmar el tumult, Geismar demana el final dels combats; cal reservar forces per demà. Així i tot, hi haurà 200 ferits i 200 detinguts. A les 23 hores, el govern francès prohibeix les retransmissions en directe dels reportes de ràdios perifèriques sota el pretext que la policia necessita totes les freqüències per coordinar l'acció policíaca a la zona. De fet, però, es tracta de controlar un mitjà de comunicació massa desobedient. De Gaulle ha demanat fermesa en la submissió de la ràdio i de la televisió.
***
- Conferències sobre
Berneri: El 23 de maig de 1987 se celebren
a la Sala Convegni, al carrer Isolato San Rocco de Reggio Emilia
(Emília-Romanya, Itàlia), quatre
conferències al voltant de la figura de
l'intel·lectual
anarquista Camillo Berneri. L'acte, organitzant per la
Federació Anarquista de
Reggio Emilia (FARE), adherida a la Federació Anarquista
Italiana (FAI), es
realitzà en ocasió del cinquantè
aniversari de l'assassinat de Berneri. Hi van
intervenir Giorgio Sacchetti, que parlà sobre la
formació política de Berneri;
Gigi Di Lembo, sobre el seu antifeixisme; Claudio Venza, sobre la seva
actuació
a Espanya; i Massimo Varengo, sobre la seva actualitat.
Naixements
- Frédéric
Mazzoldi: El 23 de maig de 1839 neix a Ala
(Trentino, Imperi Austrohongarès; actualment
Itàlia) l'anarquista
Frédéric-Joan-Baptiste Mazzoldi. Sos pares es
deien Joseph Mazzoldi i Lucie
Malfati. Es guanyava la vida fent de llauner, de calderer i de fumista
de
manera ambulant pels carrers de París (França).
Va ser condemnat en dues
ocasions per robatori. El juliol de 1880 comprà un habitatge
al número 77 de
l'avinguda de París de Villejuif (Illa de França,
França), on s'instal·là amb
sa companya, sos dos fills i un nebot (Aristide Pitois). Propietari del
seu
habitatge, el 10 d'agost de 1881 l'assegurà contra incendis.
El 20 de desembre
de 1881 el seu domicili fou destruït per les flames; detingut,
va ser jutjat
l'11 d'abril de 1882 per l'Audiència del Sena per haver
calat foc el seu
domicili per a cobrar l'assegurança i condemnat a cinc anys
de presó i a 10
anys de vigilància en expirar la pena. Més tard
vivia al número 4 del carrer
dels Cendriers, amb el també anarquista i llauner Lucien
Mauzon. El 27 de
febrer de 1894 se li va decretar l'expulsió de
França i el 23 de març va ser
detingut amb els companys Jean Couchot, Lucien Mauzon i Toulet (Leclerc); en l'escorcoll de casa seva es
va trobar nombrosa propaganda anarquista. Expulsat de
França, trobà refugi a
Luxemburg. Aquest mateix any de 1894 el seu nom figura en una llista
d'anarquistes a controlar establerta per la policia
ferroviària de fronteres
francesa.
***
- Sanshirō Ishikawa:
El 23 de maig de 1876 neix a Saitama (Honshu, Japó) el
teòric, historiador,
traductor i propagandista anarquista i anarcosindicalista Sanshirō
Ishikawa
(Ishikawa Sanshirō, en japonès), també conegut
com Kyokuzan o Asahiyama.
Fou educat en
una escola cristina. En 1901, després d'estudiar filosofia i
dret a Tòquio, es
llicencià d'advocat. En 1903 s'adherí a
l'«Heimin Sha» («Societat de l'Home del
Poble»), fundada per l'anarquista Shusui Denjiro Kotoku, per
a la qual escrigué
nombrosos articles contra la guerra russojaponesa. Influenciat pel
cristianisme
social, fundà en 1905 la revista Shin Kigen
(Nova Era) i de la qual
esdevindrà redactor en cap. Després de la
desaparició d'aquesta revista en
1906, esdevé l'any següent el director de la nova
revista Sekai Fujin
(Dones al Món) i des del primer número (25 de
gener de 1907) del diari Heimin
Shinbun (Diari de l'Home del Poble). Arran dels seus escrits
fou detingut
el març de 1908 i restà empresonat a
Tòquio fins al maig de 1908. El maig de
1910 fou novament detingut per un delicte de premsa i tancat a la
presó de
Chiba fins al juliol. A principis de la dècada dels deu,
quan al Japó es
desencadena una ona repressiva contra els moviments socialista i
anarquista, aconseguí
escapolir-se de la detenció i l'1 de març de 1913
fugí amb un vaixell francès
del país, arribant a Europa l'abril d'aquell any. Primer
s'exilià a Brussel·les
(Bèlgica), a casa de l'enginyer anarquista Paul Reclus, i
després a França, on
entrà en contacte amb l'escriptor llibertari Edward
Carpenter –amb qui viurà
una temporada al Regne Unit–, i amb els quals
perfeccionà la seva formació
política. A començaments de la Gran Guerra
començà a escriure el seu Diari
dels dies del segle, primer a Brussel·les, i a
partir del febrer de 1915 a
París, abans d'instal·lar-se en 1917 a la casa de
Borgonya de Paul Reclus.
Entre novembre de 1919 i juny de 1920 s'estigué al Marroc
amb Paul Reclus i sa
família. L'octubre de 1920 retornà al
Japó i creà un grup anarquista, on
participà Miura Seiichi, que edità un
periòdic, Kokusen. Però la
seva cooperació
amb l'anarcosindicalisme dividirà el moviment anarquista
japonès. Va ser
detingut, aprofitant el caos provocat pel Gran Terratrèmol
de Kanto de l'1 de
setembre de 1923 que assolà la regió de
Tòquio i de Yokohama i desencadenà una
ona repressiva contra el moviment anarquista, i pogué salvar
la vida gràcies a
la intervenció del botànic Yoshichika Tokugawa,
noble japonès força influent.
Amant de la vida agrícola, s'instal·là
en un petit poble a prop de Tòquio per a
fer de pagès. En 1927 fundà la«Societat d'Educació Mútua» i
la revista Dinamikku
(Dinàmic), en la qual redactà números
monogràfics consagrats a Élisée
Reclus,
Edward Carpenter i Han Ryner, entre d'altres. També
traduí i edità les obres de
Piotr Kropotkin. A partir dels anys trenta es dedicà a
l'estudi de la història
de l'Orient antic sobre la qual publicà nombroses obres. El
maig 1946 prengué
part com a assessor en la creació de la Federació
Anarquista Japonesa (FAJ) i
col·laborà en el seu òrgan
d'expressió Heimin Shinbun (Diari de
l'Home
del Poble). També va fer estudis sobre història i
teoria anarquistes. És autor
de nombroses obres: sobre l'anarquisme des del punt de vista
estètic i sobre
els seus principis teòrics, sobre la història
dels moviments socials europeus i
americans, sobre la mitologia japonesa; també té
una biografia d'Élisée Reclus
i d'Edward Carpenter, i ha traduït nombrosos textos coneguts
de l'anarquisme i
de la literatura francesa (Alphose Daudet, Émile Zola,
etc.). En 1956 s'edità
una autobiografia seva (Jijoden) en
dos volums. Sanshirō Ishikawa va morir el 28 de novembre de 1956 a la
seva casa
del barri de Setagaya (Tòquio, Japó) d'una
congestió cerebral i fou enterrat el
2 de desembre.
***
- Felipe Alaiz
de Pablo: El
23 de maig de 1887 neix a Bellver de Cinca (Osca,
Aragó, Espanya) el
periodista, escriptor i militant anarquista Felipe Alaiz de Pablo. Fill
d'un
capità d'infanteria que havia lluitat a la guerra de Cuba,
va estudiar a Lleida
i a Osca. Entre 1915 i 1920 va constituir a l'Alt Aragó amb
Bel, Acín,
Samblancat i Maurín un grup d'oposició a les
forces reaccionàries. El seu
interès per la literatura el va portar a fer de professor a
Lleida i com a
peridista va publicar amb Ramón Acín diverses
revistes aragonesistes a Osca i a
Saragossa --Aragón, que va dirigir en
1914, Caridad, Floreal,Revista Aragonesa-- i va ser redactor en 1914 del Diario
de Huesca.
Instal·lat a Madrid, va viure la seva bohèmia i
va ser amic de Pío Baroja, a
qui va acompanyar, juntament amb el pintor Miquel Viladrich Vila, en el
seu
viatge electoral per Aragó «per fer-li
fracassar»; també va intentar ser
funcionari de l'ajuntament madrileny. En 1917 era redactor del
periòdic El
Sol, d'Ortega y Gasset, però va canviar la seva
prometedora carrera
periodística pel moviment anarquista. El desembre de 1919 va
participar en el
Congrés de la Confederació Nacional del Treball
(CNT) del Teatre de la Comèdia
de Madrid. Entre 1920 i 1950 va assolir una notable
rellevància com a
periodista de la premsa anarquista: fundador d'Impulso
(1919), director
de Los Galeotes (1920-1921), Superación
(1937), Hoy
(1937-1938), La Revista Nueva, Fructidor,CNT, Tiempos
Nuevos, Tierra y Libertad, Solidaridad
Obrera, etc. A
començaments de 1921 va formar part del Comitè
Regional de Catalunya de la CNT
per Tarragona i l'any següent va assistir a la
Conferència de Saragossa. Va
posar en marxa i dirigir Solidaridad Obrera de
Sevilla en 1922, que va
abandonar per les maniobres del grup procomunista, i va fer
conferències a
Sevilla i a Còrdova. El 24 d'agost de 1930 va fer un
míting a Barcelona. El
setembre de 1931 va ser l'únic redactor de Solidaridad
Obrera que no va
dimitir i l'octubre d'aquell any va ser-ne elegit director,
càrrec que va ser
ratificat el juliol de 1932. Va ser detingut arran de la
revolució de l'Alt
Llobregat de gener de 1932. Transhumant pel que fa a la geografia --va
viure a
Madrid, a Barcelona, a Tarragona, a Saragossa, etc.--, també
ho va ser en el
terreny ideològic --en 1942 va suggerir la
creació del Partit Llibertari; en
1944, època en la qual va assistir als plens de Tolosa i de
Tourniac, va signar
la ponència col·laboracionista i era partidari de
presentar-se a les eleccions
municipals, però mesos després s'agrupava en les
files ortodoxes-- encara que
gairebé sempre va estar arrenglerat amb els defensors del
purisme, malgrat que
en ocasions el perjudiqués personalment --va rebutjar la
direcció del CNT
francès per mantenir una línia de la qual
discrepava-- i fins i tot el portés a
la presó --va ser empresonat quatre anys per la
República per delictes
d'opinió, adscrit a la línia de la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI) contra eltrentisme. Després del triomf franquista
es va exiliar a França: entre
1939 i 1943 a Montpeller, Charlas, Perpinyà al costat de
Paul Reclus, i més
tard dirigirà CNT fins al 1948 a
París. Va publicar milers d'articles
--d'un estil irònic, crític i erudit--, fent
servir diversos pseudònims (Rodela,Clavileño, Calatraveño,
etc.) en infinitat de publicacions
llibertàries, com ara Ação
Directa, Acracia, ¡¡Campo!!,Cenit,CNT, CNT del Norte, Cultura
y Acción, El Día
Gráfico,Esfuerzo, Ética, FAI,El Ideal de Aragón, La
Ilustración Ibérica, Inquietudes,Juventud Libre, Lucha
Obrera, El Luchador, La Noche,Proa, Redención,La Revista Blanca, Ruta, Solidaridad
Obrera, Tierra
Libre, Tierra y Libertad, Umbral,Voluntad, etc. Va
traduir Sinclair, Nettlau, Puig i Ferrater, Dos Passos, Berneri, Wells,
etc. És
autor d'El trabajo será un derecho
(1922), El Cardenal
Soldevila
(1923), Oro molido (1923), Elisabeth
(1923), Quinet (1924),Amor mío, ven temprano (1926), El
grumete (1927), El
voluntario superviviente (1931), Sociología
del lobo (1931), Un
club de mujeres fatales (1931), María se
me fuga de la novela
(1932), Los aparecidos (1933), La
expropiación invisible (1933), Cómo
se hace un diario (1933), Reforma agraria y
expropiación social
(1935), El problema de la tierra (1935), Por
una economía solidaria
entre el campo y la ciudad (1937), Durruti:
biografía del héroe de la
revolución de julio (1937), Vida
y muerte de Ramón Acín (1937),La Universidad Popular (1938), Arte de
escribir sin arte (1945), Hacia
una Federación de Autonomías Ibéricas
(1945-1948), Indalecio Prieto,
padrino de Negrín y campeón anticomunista
(1947), La zarpa de Stalin
sobre Europa (1948), Tipos espanyoles
(1962-1965, pòstuma), La
nueva maldición del practicismo (1976,
pòstuma), Azaña: combatiente en
la paz, pacifista en la guerra, La jueza,
etc. Va deixar nombroses
obres inacabades i inèdites, com ara Biografía
de Reclus, Siglo y
medio de España pendular, Historia de la
literatura castellana, etc.
Felipe Alaiz de Pablo va morir en la misèria el 8 d'abril de
1959 a París
(França).
***
- Indalecio Ibañez:
El 23 de maig de 1890 neix a
Sidi-bel-Abbès (Sidi-bel-Abbès,
Algèria) l'anarquista il·legalista Indalecio
Ibañez, conegut com Denis
i Dionisio. Fills de pares
espanyols, a
començament dels anys 1910 vivia a París
(França), on compartia habitatge amb
la seva amant Barbe Leclerch (Marthe)
i excompanya de l'anarquista il·legalista Marius Metge (Mistral), al número 12 del
carrer des Panoyaux, a Ménilmontant. Es
guanyava la vida fent de ferrer i venen productes d'higieneíntima, a més de
fullets dels quals feia publicitat per catàleg, fent servir
l'adreça postal del
restaurant de la Cooperativa Obrera «La
Solidarité», lloc on dinava, per a les
comandes. Feia treballs de composició i de comptabilitat a
la redacció del
periòdic L'Anarchie,
freqüentà la
llibreria de Jules Erlebach (Ducret),
seu de la revista anarcoindividualista L'Idée
Libre, i mantingué contactes amb els anarquistes
il·legalistes Jules Bonnot
i Octave Garnier. El 9 de novembre de 1912 va ser detingut a
París en possessió
de 103 francs que argumentà que provenien de la venda a un
editor d'un llibre
sobre hipnotisme que havia escrit, fet que posteriorment es va
demostrar ser
cert (Cours d'hypnotisme et
d'éducation
de la volonté, signat com «Denis,
professeur d'hypnotisme») i que també
treia un sobresou com a hipnotitzador (Professor
Denis) amb Marthe com a mèdium. En l'escorcoll del
seu domicili els agents
trobaren robes brutes de fang i de sang i un revòlver
Browning les bales del
qual coincidien amb la marca dels projectils que es disparen durant
l'atracament, el dia anterior, de l'oficina de correus de Bezons (Illa
de
França, França), efectuat, segons la policia, per
Léon Lacombe (Léontou,Nez de Chien) i Alexandre-Louis
Noury, i que mataren Henri Cartier,
marit de l'administradora del local, emportant-se 388,60 francs de
botí. Implicat
en aquest sumari, el 28 de març de 1914 va ser condemnant
per l'Audiència del
Sena a treballs forçats perpetus per«complicitat»; Noury va ser condemnat a la
mateixa pena per «homicidi voluntari», mentre
Lacombe no va poder ser jutjat perquè
es va «suïcidar» l'abril de 1913 a la
presó de La Santé. Portat a una
colònia
penitenciària, aconseguí fugir-ne,
però va ser detingut el febrer de 1919 a
Dacs (Aquitània, Occitània) i portat de bell nou
a la deportació. Posteriorment
s'instal·là a Algèria on
entrà com a soldat en el II Regiment de Tiradors i
més
tard fou, a Orà (Orà, Algèria),
brigadier d'una Brigada de Reconeixement dels
ferrocarrils estatals.
***
- Egisto Gori: El 23 de maig de 1893 neix a Pistoia (Toscana, Itàlia) l'anarquista, anarcosindicalista i antimilitarista Egisto Gori, conegut com Minos. Quan tenia 15 anys entrà a formar part del grup anarquista de Pistoia, on militaven Virgilio Gozzoli, Tito Eschini i Dino i Alfredo Gori, entre d'altres. Antimilitarista convençut, s'oposà a l'entrada d'Itàlia en la Gran Guerra. El juny de 1914 va ser detingut amb altres companys per haver participat en una manifestació contra les companyies disciplinàries i a favor de l'antimilitarista llibertari empresonat Augusto Masetti i fou denunciat per«difusió de manifests subversius i propaganda antimilitarista». Aquest clima d'insurgència donà lloc a la coneguda com «Setmana Roja». Va ser enviat a la força al front enquadrat en un grup d'Enginyeria Telegràfica i durant la retirada es presentà voluntari per estendre una línia telegràfica amb una brigada d'Infanteria que havia quedat incomunicada pels bombardeigs alemanys, acció per la qual va ser condecorat amb la medalla d'argent al valor, medalla que llançà immediatament i, per aquest fet, va ser reclòs en règim d'aïllament. Arran dels insults proferits contra un oficial, el qual volia fer castigar tot l'escamot si no sortia el responsable, es presentà com a culpable encara que era innocent. Portat davant un tribunal militar acusat de«desobediència i insults a un oficial», va ser finalment absolt després d'haver capgirat l'acusació. Mecànic ferroviari de professió, a finals de 1921 va ser nomenat secretari del Sindicat de Ferroviaris de la Unió Sindical Italiana (USI) i fou corresponsal del periòdic Guerra di Classe a Pistoia. El 31 de juliol de 1922 un escamot feixista assassinà son germà Fabio, amb qui l'havien confós. Després de la Vaga General Antifeixista, portada a terme entre l'1 i el 3 d'agost de 1922, va ser acomiadat dels Ferrocarrils Estatals de Florència i per guanyar-se la vida reobrí el taller de fusteria de son germà Fabio. Ja abans de la caiguda de Benito Mussolini (25 de juliol de 1943) participà en la lluita clandestina i a partir de l'Armistici (8 de setembre de 1943), amb altres companys (Borregone, Barba, etc.), organitzà els primers nuclis de resistència a la zona de Pistoia. Buscat per les autoritats feixistes de la República Social Italiana, es refugià durant una temporada a Florència (Toscana, Italia) a casa d'un familiar. De bell nou a Pistoia, representà la Federació Anarquista Italiana (FAI) en el Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional). Després de la II Guerra Mundial continuà militant en la FAI. Entre el 15 i el 19 de setembre de 1945 representà, amb Dino Gori, Alfredo Gori, Tito Eschini, Mario Eschini i Ezio Domenichini, la Federació Comunista Llibertària (FCL) de Pistoia en el Congrés Nacional de la Federació Anarquista Italiana (FAI), celebrat al Teatre Verdi de Carrara (Toscana, Itàlia). Egisto Gori va morir el 21 de maig de 1965 a Pistoia (Toscana, Itàlia). Son fill Minos Gori també fou un destacat militant anarquista.
***
- Angelo Bonisoli: El 23 de maig de 1897 neix a Castelbelforte (Llombardia, Itàlia) l'anarquista Angelo Bonisoli --alguns autors citen Camillo Bonisoli. Quan tenia 16 anys abandonà l'orfenat on s'havia criat. Després de la Gran Guerra va ser definit per les autoritats com a «comunista revolucionari». En 1923 fugint d'un empresonament segur per antifeixista emigrà clandestinament a França. El 7 de gener de 1926 va ser condemnat a Nimes (Llenguadoc, Occitània) a un any de presó per «robatori i violació del decret d'expulsió». A primers de novembre d'aquell any participà en la frustrada expedició armada organitzada per Francesc Macià Llussà a Prats de Molló contra la dictadura de Primo de Rivera. El 28 d'abril de 1927 va ser condemnat de bell nou a Grenoble (Delfinat, Occitània) a tres anys de presó per«violació del decret d'expulsió». Després d'una estada a Luxemburg, retornà a França, on el 20 de març de 1930 va ser novament condemnat a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) a un any i un dia de presó per «utilització de passaport fals». Segons la policia, en aquesta època estava en contacte amb el militant anarcosindicalista Louis Montgon (Vérité). En 1931, després de ser expulsat de Bèlgica, s'instal·là a Sant Sebastià (Guipúscoa, País Basc), on treballà com a cambrer en un cafè. A la Península realitzà diverses estades a Barcelona (Catalunya) on col·laborà en diverses revistes i milità a favor d'un anarquisme no violent i naturistavegetarià. En 1933 va ser expulsat per les autoritats espanyoles i l'11 d'octubre d'aquell any va ser condemnat a Ceret (Vallespir, Catalunya Nord) a dos mesos de presó per «violació del decret d'expulsió». En 1934, quan es trobava novament a la Península, després d'haver denunciat el règim soviètic en una conferència a Toledo (Castella, Espanya) i de ser acusat d'«expia de Mussolini», va ser novament expulsat per les autoritats espanyoles; però restà clandestinament a la Península i, arran de l'esclat de la Revolució espanyola, esdevingué un dels representant de les Joventuts Llibertàries a Manzanares (Ciudad Real, Castella, Espanya). Com a partidari d'un front únic antifeixista, entrà en conflicte amb nombrosos companys i alguns l'amenaçaren de mort; per aquest motiu, l'agost de 1936, demanà al consolat madrileny d'Itàlia el seu repatriament. El 16 de novembre de 1936 va ser condemnat a Ceret a quatre mesos de presó per «violació del decret d'expulsió». Un cop es trobà a Itàlia, va ser condemnat a cinc anys de confinament a l'arxipèlag de Tremiti. En 1942 la policia judicial de Màntua (Llombardia, Itàlia) tancà, no sabem per quins motius, el seu expedient. Després d'això es perd tot rastre de la seva persona.
***
- José
Margelí
Naudín: El 23 de maig de 1897 neix a Saragossa
(Aragó, Espanya), en una família
d'origen magribina, el propagandista anarcosindicalista José
Margelí Naudín –el
segon llinatge a vegades citat com Marguelí–,
conegut com Joselito.
Emigrà a
Barcelona (Catalunya), on exercí el seu ofici de caixista a
la impremta del
periòdic Tierra y Libertad
i milità
en el Sindicat d'Arts Gràfiques de Barcelona de la
Confederació Nacional del Treball
(CNT), on destacà en tasques organitzatives i
propagandístiques. En 1919
participà en la vaga de «La Canadenca».
Amb Rafael Vidiella Franch, gran amic
seu, fou un dels responsables a començament de la
dècada dels vint del periòdicSolidaridad Obrera, quan
s'edità a
València (País Valencià) a causa de la
repressió. L'agost de 1920 va ser
detingut a València amb altres companys arran de l'atemptat
mortal contra
l'exgovernador de Barcelona, José Maestre de Laborde, comte
de Salvatierra. Governativament
va ser desterrat a Villarroya de los Pinares (Terol, Aragó,
Espanya), però
retornà clandestinament a València. El 4 de
novembre de 1921 va ser detingut,
amb altres companys (Rafael Ruiz Romero i Ramón Inza),
inculpat de l'atemptat
comès a València contra Domingo
Martínez García, confederal acusat d'haver
malversat fons del sindicat. En 1926 s'adherí a la
francmaçoneria. Amb el
temps, entrà a fer feina en el diari barceloní La Vanguardia com a linotipista i
corrector de proves. Els companys
el coneixien pel malnom de Joselito,
per les seves aficions taurines. Durant els anys republicans fou
delegat
confederal als tallers de La Vanguardia.
Quan el cop feixista de juliol de 1936 participà en les
lluites als carrers de
Barcelona i fou membre del Comitè Central de
Milícies Antifeixistes de la
ciutat, on defensà la conveniència de provocar un
aixecament independentista al
Marroc per entrebancar la reraguarda feixista, entrevistant-se per a
tal fi amb
el Comitè d'Acció Marroquí a Ginebra.
Més tard entrà a formar part del Servei
d'Informació del Departament de Guerra. Amb el triomf
franquista, s'exilià a
França i el gener de 1940 passà, amb sa companya
Julia Justo Sala, a Santo
Domingo (República Dominicana), per acabar establint-se a
Mèxic. Al país asteca
es mostrà contrari amb les estratègies de la
Delegació de CNT i del grup editor
del periòdic Tierra y Libertad
i a
partir de 1942 va fer constat les tesis de la«Ponència» del seu amic Joan
García Oliver. En 1947, amb Cristobal Aldabaldetrecu
Irazábal, Gregorio Jover
Cortes i Luis García, milità en la
Subdelegació confederal de Mèxic i es
mostrà
a favor de la CNT de l'Interior. L'11 de juny de 1953
presidí un acte contra el
pacte economicomilitar signat entre els governs nord-americà
i franquista
celebrat al teatre Arbeu de la capital mexicana. En aquestaèpoca col·laborà en
el periòdic tolosà España
Libre i
envià suport econòmic als combatents i presos de
l'Interior. En 1956 va ser
nomenat vocal de l'Agrupació de Militants de la CNT de
Mèxic i en 1966 vicesecretari
d'aquesta, la qual va fer costat l'estratègia cincpuntista.
José Margelí Naudín va morir el 27
d'abril de 1969 a
Mèxic (Mèxic).
***
![Josep Fontcuberta Nivera (dret segon per l'esquerra) al front [losdelasierra.info]](http://www.estelnegre.org/documents/fontcuberta/fontcuberta02.jpg "Josep Fontcuberta Nivera (dret segon per l'esquerra) al front [losdelasierra.info]")
- Josep
Fontcuberta Nivera: El 23 de maig de 1901 neix a Tortosa
(Baix Ebre, Catalunya)
l'anarquista i anarcosindicalista Josep Fontcuberta Nivera,
també conegut com Pep Tortosa.
Quan era adolescent
s'instal·là a Caldes de Montbui
(Vallès Oriental, Catalunya), on treballà de
paleta --va fer el paviment de l'església del poble-- i
s'afilià a la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i a la
Federació Anarquista Ibèrica
(FAI). En aquesta localitat conegué Francesca Font Domenec,
que esdevindrà sa
companya i amb qui tindrà dos infants, Àngela i
Joan. Durant la guerra civil
lluità com a voluntari al front de l'Ebre, on era conegut
com Pep Tortosa. Quan
acabà la guerra,
sembla, va ser denunciat per un company de feina i detingut. Tancat a
la presó
Model de Barcelona, Josep Fontcuberta Nivera va ser afusellat el 18 de
maig de
1939 al Camp de la Bota de Barcelona (Catalunya) --son fill Joan
aconseguí
veure'l la nit abans de la seva execució.
Josep Fontcuberta
Nivera (1901-1939)
Defuncions
- Faustino
Barrabés Asún: El 23 de maig de 1967
mor a La Peyre (Carmauç, Llenguadoc,
Occitània) l'anarcosindicalista Faustino Barrabés
Asún. Havia nascut el 15 de
febrer de 1909 a Esquedas (Osca, Aragó, Espanya). Militant
de la Confederació
Nacional del Treball (CNT), com sos germans Juan Manuel i ses germanes
Violeta
i Rafaella, afusellades ambdues el 23 d'agost de 1936 juntament amb
altres
dones. Durant la guerra civil lluità al front
d'Aragó com a membre del grup«Libertador», unitat especial guerrillera dirigida
pel militant anarquista
Francisco Ponzán Vidal i encarregada de recavar
informació i de realitzar
sabotatges darrera les línies feixistes. Amb el triomf
franquista s'exilià a
França. Faustino Barrabés Asún va
morir el 23 de maig de 1967 d'un accident de
treball a La Peyre (Carmauç, Llenguadoc,
Occitània), població on s'havia
establert.
***
- Patricio Navarro Avellán:El 23 de maig de 1970 mor a Mèxic, després d'una llarga malaltia, el militant anarcosindicalista Patricio Navarro Avellán. Havia nascut en 1897 a Águilas (Múrcia, Espanya). Rebel visceral, quan tenia nou anys es va embarcar de polissó en un buc. Conductor de carretons elèctrics, en 1915 ja estava afiliat al Sindicat de Transports de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona. El seu d'antuvi anarquisme temperamental es va afermant gràcies a l'autodidactisme i durant els anys vint va ser un destacat militant orgànic. Va participar en les lluites contra la patronal entre els anys 1919 i 1923; president del Sindicat de Transports; fou un dels signants de la «Carta abierta a los camaradas anarquistas», subscrita per 74 militants llibertaris tancats a la presó Model de Barcelona i publicada el març de 1925 en Solidaridad Proletaria, de Barcelona, on s'exposava el raonament que dos anys més tard menaria a la constitució de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI); fou membre d'un dels «secretariats de relacions» d'àmbit estatal que es varen constituir per mantenir contactes entre la militància confederal; va formar part del grup«Solidaritat», amb Pestaña i altres, en 1928, que pretenia el reagrupament dels diversos sectors cenetistes dispersos; juntament amb destacats militants sindicalistes, va formar part del Comitè Pro Unió Moral de tots els militants que integraven la CNT; membre, amb Mira, del Comitè Regional de Catalunya de la CNT en 1931, que va abandonar per desacords; secretari del Comitè Regional de Catalunya --amb aquest càrrec va ser l'encarregat de comunicar, amb Francisco Ascaso, per ràdio des de Capitania General l'ordre, molt criticada, de la tornada al treball durant els fets d'octubre de 1934--; va intentar, senseèxit, durant el Ple Regional de Sindicats Únics de la Confederació Regional del Treball de Catalunya, celebrat a Barcelona entre el 5 i el 13 de maig de 1933, com a membre del Comitè Regional, fer de mediador en la pugna que va expulsar de la CNT els sindicats de Sabadell, etc. Quan va començar la Revolució de 1936 era secretari de la Secció Marítima del Transport de Barcelona --fou un dels responsables de l'assalt als vaixells del port barcelonès del 16 de juliol de 1936 a la recerca d'armament per a les Joventuts Llibertàries per fer front a l'aixecament militar-- i durant la guerra es va responsabilitzar del port d'aquesta ciutat. Va col·laborar en l'organització de l'expedició militar que el capità Alberto Bayo va portar a terme l'estiu de 1936 contra Mallorca. Va prendre part activa en els enfrontaments de Maig de 1937 i el 1938 fou president del Sindicat del Transport de la CNT a Barcelona. L'abril de 1938 era també president del Sindicat Marítim de la CNT. En acabar la guerra, va marxar a l'exili. Instal·lat a Mèxic a partir del gener de 1944, en 1946 encapçalava la Subdelegació de la CNT en aquest país i l'any següent es va alinear amb els ortodoxes. En 1958 va ser secretari de la Delegació de la CNT en Mèxic. També va desenvolupar una intensa tasca periodística: administrador del setmanari anarquista Crisol entre 1923 i 1924; col·laborador d'El Productor, de Blanes; administrador de Solidaridad Obrera; i textos en Tierra y Libertad, de Mèxic.
---
![[18/04] «La Justicia Humana» - «We have fed you all a thousand years» -...](http://www.estelnegre.org/fotos/martinezdubal.jpg)
![[13/04] «L'Alarme» - «L'Anarchie» - Atemptat contra Alfons XIII - «La Plèbe»...](http://www.estelnegre.org/fotos/congresido1930.jpg)
