Quantcast
Channel: Bloc de BalearWeb
Viewing all articles
Browse latest Browse all 12424

[21/05] Setmana Sagnant - Execucions a Montjuïc - Conferències de Goldman - París (21-05-68) - Conferència de Joyeaux - Hapgood - Rindi - Astier - Crisai - Gobbi - Daniel Barret - Henry - «Lisardo» - López Noguero - Gori - Vintrigner - Massana - Gialluca - Cor - Vanni - Call

0
0
[21/05] Setmana Sagnant - Execucions a Montjuïc - Conferències de Goldman - París (21-05-68) - Conferència de Joyeaux - Hapgood - Rindi - Astier - Crisai - Gobbi - Daniel Barret - Henry - «Lisardo» - López Noguero - Gori - Vintrigner - Massana - Gialluca - Cor - Vanni - Call

Anarcoefemèrides del 21 de maig

Esdeveniments

Maximilien Luce: "Une rue de Paris en mai 1871 (La Commune)" (1903) [Musée d'Orsay, París]

- Primer dia de la Setmana Sagnant: El diumenge 21 de maig de 1871, cap a les 15 hores, Ducatel, sobrestant dels Ponts i Dics, obre la poterna del baluard 64, a prop de la porta de Saint-Cloud de París (França), aprofitant que no està vigilada, a les tropes de Versalles, comandades pel mariscal Mac-Mahon.És el començament de la «Setmana Sagnant» i el principi de la fi de la Comuna de París. Les tropes versalleses no troben d'antuvi cap resistència. Sota el comandament dels generals Douay i De Cissey, ocupen les fortificacions i la zona que separa aquestes del ferrocarril de cintura. Del costat de les tropes dels federats, Jaroslaw Dombrowski, absent del seu quarter general, no s'assabenta fins una hora després, que telegrafia al Consell de la Comuna demanant reforços. El Consell estava a punt de jutjar Gustave Paul Clusuret, sota la presidència de Vallès, i decideix continuar amb el judici, del qual va ser absolt, aixecant-se la sessió; serà l'última a l'Ajuntament. Cap mesura es pren, el Consell confia en el Comitè de Salvació Pública, que es contenta amb enviar Assi de reconeixement cap a Passy. Però els barris de Passy i d'Auteuil ja estan ocupats per les tropes de Versalles i Assi cau ferit i presoner. Els afusellaments dels resistents, dels federats i dels guàrdies nacionals comencen, als jardins i als carrers. Dombrowski no rep cap reforç.

***

Els afusellaments de Montjuïc segons "El Imparcial" de Madrid (28-05-1894)

- Execucions a Montjuïc: El 21 de maig de 1894, als fossats de la fortalesa de Montjuïc de Barcelona (Catalunya), són afusellats, als crits de«¡Visca l'Anarquia», sis anarquistes: Josep Codina Juncà, Mariano Cerezuela Subies, Jaume Sogas Martí, Josep Bernat Cirerol, Manuel Archs Solanellas (Pelat) i Josep Sabat Oller. Tots havien estat condemnats, després de dures tortures, a mort en consell de guerra per l'atemptat al teatre Liceu de Barcelona el 7 de novembre de l'any anterior i, de rebot, per haver fabricat la bomba que fou llançada per Paulí Pallàs contra el general Martínez Campos el 24 de setembre del mateix any a la Gran Via barcelonina. En el consell de guerra foren condemnats a cadena perpètua altres quatre militants anarquistes: Rafael Miralles, A. Mir, Joan Carbonell i Villarrubias. La detenció el 2 de gener de 1894 del vertader autor de l'atemptat del Liceu, Santiago Salvador, posà en evidència tant les actuacions policíaques com els mitjans per aconseguir les confessions. El mateix dia fou guillotinat a París el militant anarquista Émile Henry.

***

Notícia del cicle de conferències d'Emma Goldman apareguda en el periòdic "Los Angeles Herald" (20 de maig de 1907)

- Conferències de Goldman: El 21 de maig de 1907 a Los Ángeles (Califòrnia, EUA) la destacada militant anarcofeminista Emma Goldman engega un cicle de conferències sobre el pensament anarquista organitzades pel Social Science Club (SSC, Club de Ciències Socials). Aquell dia parlà al Burbank Hall sobre la «Idea equivocada d'Anarquisme» i el 24 de maig conferencià sobre «La construcció del vertader caràcter». L'endemà 25 de maig, al Naturopathic Hall, el tema a tractar fou«Crims dels pares i educadors». El diumenge 26 de maig realitzà els dos actes finals del cicle a Burbank Hall; a la tarda parlà sobre «L'esperit revolucionari i el drama modern» i a la nit va fer un debat amb el metge socialista Claude Riddle sobre«Acció directe versus acció política». Després d'unes quants debats entre Goldman i Riddle, aquest segon abandonà el socialisme i es declarà anarquista.

***

París és ple de brutícia

- París (21-05-68): El 21 de maig de 1968 esclata la vaga a la banca de França i el mercat londinenc de divises deixa de cotitzar el franc francès. Daniel Cohn-Bendit marxa a Berlín (Alemanya) i a Amsterdam (Holanda) en viatge de propaganda i Paris-Match posa a la seva disposició cotxe i xofer, a condició de poder acompanyar-lo. Aquest mateix dia, Christian Fouchet, ministre de l'Interior, signa la prohibició de residencia en territori francès de Cohn-Bendit; la notícia es farà publica l'endemà. Al Parlament es debat una nova moció de censura al govern; és la primera vegada en la història que es retransmet íntegrament en directe per la televisió, és una imposició dels periodistes de l'Oficina de Radiodifusió-Televisió Francesa (ORTF) a la direcció. La benzina es raciona; els metges o els periodistes tenen dret a abastir-se i a les poques gasolineres obertes hi ha grans coes. Les bicicletes tornen a París. La gent comença a acaparar articles de primera necessitat (sucre, arròs, etc.). Els fems s'amunteguen pels carrers, arribant sovint a l'alçada del primer pis. No hi ha correu, ni trens, ni avions, ni metre, ni autobusos; els cafès són plens de gent que discuteix. Comencen les manifestacions pageses a l'Allier i a Bretanya. Les seus del periòdic comunista L'Humanité i del Conservatori de Música de París, ocupat pels estudiants, són atacats per escamots feixistes del grup «Occident».

***

Cartell de la xerrada de Maurice Joyeux

- Conferència de Joyeux: El 21 de maig de 1971, a l'Ajuntament de Cachan (Illa de França, França), organitzat pel Grup Llibertari Kropotkin, de la Federació Anarquista (FA), l'intel·lectual anarquista Maurice Joyeux imparteix la conferència-debat«La vertadera cara de l'Anarquia».

Anarcoefemèrides

Naixements

Hutchins Hapgood fotografiat per Carl Van Vechten (26-09-1933)

- Hutchins Hapgood: El 21 de maig de 1869 neix a Chicago (Illinois, EUA) el periodista, escriptor i pensador anarcoindividualista Hutchins Hapgood. Va créixer a Alton (Illinois), a la vorera del riu Mississipí, on realitzà els estudis primaris a diverses escoles públiques. Ben igual que son pare i sos dos germans, estudià a la Universitat de Harvard, on es llicencià en Filosofia i Lletres (1892) i, després d'ampliar estudis (sociologia i filosofia) a les universitats de Berlín i Friburg, doctorà (1897). Es va veure fortament influenciat pels filòsofs Max Stirner i Friedrich Nietzsche. Entre 1895 i 1896 realitzà un viatge al Japó amb la col·leccionista de pintura i mecenes artística Leo Stein, germana de Gertrude. Durant un temps ensenyà redacció anglesa a les universitat de Harvard i de Chicago. Després de realitzar diversos feines, esdevingué periodista com son germà major Norman, especialitzant-se en el periodisme muckraker (remenar la merda), com eren coneguts els articulistes que es dedicaven a denunciar públicament la corrupció política, l'explotació laboral i els abusos, les immoralitats i els draps bruts de personatges i d'institucions de l'època. La seva primera feina com a periodista fou en The New-York Commercial Advertiser, de la mà de Lincoln Steffens. El 22 de juny de 1899 es casà amb la periodista i escriptora Neith Boyce (1872-1951), secretària aleshores d'Steffens. En 1904 entrà com a crític teatral de The Chicago Evening Post. De bell nou a Nova York, va fer d'editorialista per als periòdics The Evening Post,The Press i The Globe. La feina de periodista la compaginà amb la publicació de llibres, com ara Paul Jones (1901), The spirit of the ghetto (1902), The autobiography of a thief (1903), The spirit of labor (1907), An anarchist woman (1909) i Types from city streets (1910). En 1912 prologà el llibre d'Alexander Berkman Prison memoirs of an anarchist, publicat per l'editorial Mother Earth, d'Emma Goldman, de qui era íntim amic. En 1916 va escriure, amb Neith, l'obra en un acte Enemies, que explora les relacions de parella des d'un punt de vista feminista. En 1919 publicà anònimament Story of a lover, on descrivia les seves relacions«obertes» amb sa companya, obra que fou prohibida inicialment per pornogràfica i que el catalogà com a un dels grans defensors de l'«amor lliure». En 1933 sortí la seva autobiografia, A victorian in the modern world, considerada una de les seves grans obres. Fou un gran amic de l'escriptora i patrocinadora artística Mabel Dogge Luhan i freqüentà assíduament el seu saló-tertúlia de la 5a Avinguda. Altres amics seus van ser Bernard i Mary Berenson, Jacob Epstein, Max Eastman, Anton Johanson, Walter Lippmann, Robert Morss Lovett, Gertrude i Leo Stein, Alfred Stieglitz, Maurice Sterne, i Mark Sullivan, entre d'altres. Fou, amb sa dona i altres, un dels fundadors del grup d'escriptors i artistes coneguts com els «Provincetown Players», que estrenarà l'obra Enemies. La seva carrera de periodista declinà a partir de 1918, amb la mort de Boyce, son fill major, i del final de l'era muckraker. Els últims anys de sa vida els passà amb Neith a Ney West (Florida), a la seva casa de Provincetown (Massachusetts) i en una granja a Richmond (New Hampshire). Hutchins Hapgood  va morir el 19 de novembre de 1944 a Provincetown (Massachusetts, EUA) i fou enterrat al panteó familiar de l'East Cemetery de Petersham (Massachusetts). Pòstumament, en 1953, fou publicat el llibre, fet amb sa companya Neith, The story of an american family. Letters and commentary on the Hapgood family (1648-1917), on es relaciona la família Hapgood amb la història dels Estats Units.

Hutchins Hapgood (1869-1944)

***

Ugo Rindi

- Ugo Rindi: El 21 de maig de 1882 neix a Pisa (Toscana, Itàlia) el tipògraf anarquista Ugo Rindi. Sos pares es deien Emilio Rindi i Rosa Lorenzetti. Tipògraf de professió i destacat militant anarquista, era secretari de la Federació del Llibre de Pisa. Durant la nit del 8 al 9 d'abril de 1924 un escamot feixista que retornava de San Giuliano Terme (Toscana, Itàlia) d'una«expedició punitiva» contra Ulico Caponi, pagès que havia votat per una llista antifeixista, declarà davant els seus superiors que havien estat víctimes d'una emboscada en la qual havia estat ferit greument un dels seus membres i el qual morí dies després. En realitat el feixista havia estat ferit pels seus companys quan disparaven contra Caponi en fuita. Aquella mateixa nit, en represàlia d'aquest fet, un escamot feixista dirigit per Alessandro Carosi, aleshores alcalde de Vecchiano (Toscana, Itàlia), Giulio Malmusi i Giuseppe Biscioni decidí portar a terme una «acció exemplar» contra l'oposició antifeixista. Després d'irrompre en diverses residències sense èxit, el grup arribà al domicili de Rindi i l'assassinaren a sang freda de dues punyalades a uns metres de la porta de casa seva al barri de Porta a Lucca de Pisa. Aquest crim tingué un gran ressò a la premsa local i estatal i el periòdic catòlic Il Messaggero Toscano obrí una subscripció popular per a la família del tipògraf anarquista assassinat. El seu funeral fou una gran manifestació antifeixista. La reacció popular fou tant important, que la Federació del Partit Nacional Feixista (PNF) de Pisa va ser dissolta. Els autors de l'assassinat van ser detinguts i empresonats, juntament amb Francesco Adami,«cònsol» de la Milícia Voluntària per a la Seguretat Nacional (MVSN); Antonio Sanguigni, secretari del Fascio de Avane; Ovidio Chelini, secretari del Fascio de Nodica; i Filippo Morghen, president del Consell Provincial i exsecretari de la Federació Feixista de Pisa. El procés tingué lloc el setembre de 1925 a Gènova (Ligúria, Itàlia) en un clima de forta pressió política i els acusats van ser absolts i rebuts a Pisa com a herois per les autoritats feixistes. El «Cas Rindi»és un més dels centenars d'assassinats polítics durant l'època feixista que restaren impunes. Després de la II Guerra Mundial, en 1945, el Tribunal de Cassació anul·là la sentència i en 1947 se celebrà un nou judici en el qual alguns imputats van ser condemnats a 21 anys de presó. L'autor material del crim, Alessandro Caros, va ser tancat a Sicília per l'assassinat, trossejament i cremació del cos de la seva amant; però aquest, amb el suport del serveis secrets italians, aconseguí fugir i amb nom fals, visqué i treballà d'apotecari a Roma (Itàlia) tranquil·lament fins a la seva mort en els anys seixanta. El carrer on fou assassinat Ugo Rindi (via del Marmigliaio) porta des del 21 d'abril de 1945 el seu nom.

***

Notícia de l'escorcoll del domicili de Charles Astier apareguda en el diari parisenc "Le Gaulois" del 7 de juny de 1921

- Charles Astier: El 21 de maig de 1894 neix a París (França) el cisteller anarquista, antimilitarista i sindicalista revolucionari Charles Theodore Astier. Fitxat com a destacat antimilitarista, en 1913 era secretari de les Joventuts Sindicalistes de Boulogne-sur-Seine, actual Boulogne-Billancourt (Illa de França, França). Va ser mobilitzat com a sergent en el 36 Regiment d'Infanteria en 1914. El 20 de juny de 1921 el seu domicili, al número 64 del carrer de Silly de Boulogne-sur-Seine, i el de René Grondin van ser escorcollats per la policia judicial i ambdós inculpats de provocació a la desobediència amb finalitats anarquistes.

***

Luigi Crisai

- Luigi Crisai:El 21 de maig de 1902 neix a Pula (Ístria, actualment Croàcia) l'anarquista Luigi Krizai, més conegut com Luigi Crisai. Durant la postguerra s'adherí al grup de joves anarquistes italians i eslaus de Pula, els quals s'hagueren d'enfrontar en diverses ocasions amb els escamots  feixistes. En 1927, arran d'un decret feixista, el seu llinatge es va llatinitzar pel de Crisai. Sense feina, en 1931 emigrà a França i s'instal·là a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), on s'integrà en grups llibertaris i antifeixistes. Quan esclatà la guerra d'Espanya vingué com a voluntari a la Península. Com a milicià, entrà a formar part de la primera columna italiana formada per militants anarquistes i membres del grup «Giustizia e Libertà», la qual s'enquadrà en la «Columna Ascaso» i fou destinada al front d'Aragó. A finals d'agost de 1936 participà en els combats de Monte Pelado i durant latardor en la defensa de Tardienta (Osca, Aragó, Espanya). El 24 de novembre de 1938 a Almudébar (Osca, Aragó, Espanya) Luigi Crisai participà en l'atac amb granades a l'estació i, cegat per l'explosió d'una bomba, va ser capturat per les tropes franquistes i executat immediatament. Crisai va morir aquell dia com molts altres companys seus: André Cauderay, Vittorio Golinelli, Natale Cozzucoli, Giuseppe Livolsi, Filippo Pagani, Corrado Silvestrini, etc.

***

Ugo Gobbi

- Ugo Gobbi: El 21 de maig de 1921 neix a Rimini (Emília-Romanya, Itàlia) el pediatra i pedagog anarquista Ugo Gobbi. En 1939 es matriculà a la facultat de Medicina de la Universitat de Bolonya i va fer pràctiques a l'Hospital Civil de Rimini. En 1941 es casà i amb el temps tingué dos nins i dues nines. El 7 de desembre de 1945 es llicencià (cum laude) en Medicina a la Universitat de Bolonya. L'1 de maig de 1946, amb Margherita Zoebeli i el suport del Soccorso Operaio Svizzero (SOS, Assistència Suïssa del Treball), fundà el Centro Educativo Italo-Svizzero (CEIS, Centre Educatiu Italosuís) de Rimini, del qual va pertànyer al seu consell d'administració des del 1951. En aquesta experiència educativa basada en la pedagogia laica i llibertària, passaren pedagogs com Lamberto Borghi i Aldo Visalberghi, i anarquistes com Armando Borghi, Lamberto Borghi, Pietro Spada, Tonino Scalorbi, Gaetano Gervasio, Pio Turroni o Carlo Doglio, i hagué de patir durs atacs de l'autoritarisme del Partit Comunista Italià (PCI). El 30 de juny de 1947 aconseguí el títol d'especialització en pediatria mèdica i durant quatre anys exercí la seva professió a Bolonya. Entre 1952 i 1974 fou especialista en pediatria clínica i neonatologia a l'Hospital Infantil d'Ajuda Materna de Rimini. Durant els anys setanta s'oposà a la política sanitària de l'administració municipal comunista i socialista, i aquesta oposició l'obligà a traslladar l'Hospital Infantil a Fano (Marques, Itàlia), on el dirigí entre 1974 i 1986. En 2001 publicà en el Bolletino Archivio G. Pinelli l'assaig històric «Trent'anni all'asilo svizzero e dintorni (frequentazione di anarchici al CEIS)». Entre el 12 i el 14 de maig de 2006 a Rimini participà en el congrés«Libertaria-Mente. Igiene mentale? Libero pensiero!», organitzat per Zona Temporaneamente Libertaria (ZTL). Apassionat de la ceràmica, era membre de l'associació «Amici della Ceramica e del Museo Internazionale in Faenza» i fou un dels principals experts europeus de la majòlica del segle XVII. També fou un entusiasta de la bicicleta, mitjà de transport que reivindicà contínuament. En la seva carta de visita es definia com a «jubilat, ateu, anarquista i epicuri». Ugo Gobbi va morir el 19 de juny de 2012 a Rimini (Emília-Romanya, Itàlia) i el seu cos fou incinerat.

Ugo Gobbi (1921-2012)

***

Daniel Barret a la seva biblioteca personal (2008)

- Daniel Barret:El 21 de maig de 1952 neix a Montevideo (Uruguai) el sociòleg, periodista, professor universitari i destacat militant anarquista Rafael Spósito Balzarini --també citat com Expósito--; conegut, a partir del 2001, sota el pseudònim de Daniel Barret, en homenatge a l'escriptor anarquista Rafael Barrett. Nascut a la Villa del Cerro, barri obrer de Montevideo (Uruguai) de reconeguda tradició llibertària i on viurà sempre, cap al 1967, encara adolescent, entrà en el moviment llibertari, destacant com a organitzador en el moviment estudiantil i, més tard, en el moviment sindical i veïnal. Cursà estudis de medicina, economia ecològica, filosofia i lògica, entre d'altres. S'afilià a la Federació Anarquista Uruguaiana (FAU), però quan aquesta organització abandonà la seva tradició anarquista, deixà de participar-hi. Durant els anys setanta, arran de la repressió contra els moviments esquerrans en general i anarquista en particular a l'Uruguai, s'instal·là a Buenos Aires (Argentina). En 1976, el cop d'Estat dels militars argentins, el tornà a portar al seu país. Caiguda la dictadura a l'Uruguai, va participar en el rellançament de la FAU i entre 1986 i 1987 va ser secretari general d'aquesta organització, però per fortes diferències ideològiques --criticà la noció d'«antiimperialisme» i el concepte pseudollibertari de«poder popular»-- presentà la dimissió i l'abandonà. A partir d'aquest moment participarà de manera individual i independent en diversos projectes llibertaris i es dedicà sobretot al periodisme i a la sociologia llibertaris. Va ser bon amic de Raúl Zibechi, René Lourau i Abraham Guillen. En 1989 va ser un dels fundadors de la revista cultural llibertària Alter, editada a Montevideo. Participà activament en el «Moviment de Veïns del Cerro contra el Port de l'Armada», quan l'Exèrcit uruguaià volgué construir un port militar al seu barri. Fins al 1999 va ser professor de la Facultat de Medicina de la Universitat de la República de Montevideo. En 1999 participà en la Trobada Llibertària de Tolosa de Llenguadoc. Entre d'altres experiències de gestió sociocomunitària, participà, com a representant de la Unió de Professors, en un projecte universitari sobre educació i salut a barris populars. Interessat pel projecte de la «Democràcia Inclusiva» --en 2002 prologà la traducció castellana (Hacia una democracia inclusiva. Un nuevo proyecto liberador) del llibre de Takis Fotopoulos--, va ser membre del International Advisory Board del International Journal of Inclusive Democracy. Participà en les activitats del Grupo d'Apoyo a los Libertarios y Sindicalistas Independientes de Cuba (GALSIC), creat en 2004. A partir de 2006 participà activament en les activitats del Fòrum Social Alternatiu i aquest mateix any realitzà un cicle de conferències a Mèxic. Entre el 6 i el 7 de desembre de 2007 assistí a Santiago de Xile al I Congrés d'Hermenèutica Llibertària. Aquest mateix any, juntament amb els companys d'El Libertario de Caracas, es posicionà contra la «Revolució Bolivariana» veneçolana. Publicà articles en revistes de sociologia (Democracy& Nature, etc.) i col·laborà en nombroses publicacions llibertàries (¡Libertad!, El Libertario, Tierra y Tempestad, etc.). Sota diversos pseudònims, publicà centenars d'articles, fulletons i llibres. Sa companya, Rosario Furest. Daniel Barret va morir, víctima d'un càncer, el 24 d'agost de 2009 a Montevideo (Uruguai) i, segon el seu desig, les seves cendres va ser dipositades el 5 de setembre al «Memorial dels Desapareguts», al Parc Vez Ferreyra de la Villa del Cerro de la capital uruguaiana. Deixà tres llibres inèdits: Los sediciosos despertares de la Anarquía (publicat en 2011), Cuba: el dolor de ya no ser. El dilema del socialismo y la libertad i La arquitectura del encierro. Donà la seva biblioteca llibertària a l'Ateneu Anarquista d'El Cerro.

Anarcoefemèrides

Defuncions

Foto antropomètrica d'Émile Henry

-Émile Henry: El 21 de maig de 1894és executat a París (França) el militant anarquista, partidari de la «propaganda pel fet», Émile Henry, també anomenat le Saint-Just de l’Anarchie. Havia nascut el 26 de setembre de 1872 a Barcelona (Catalunya), on son pare, Fortuné Henry, communard condemnat a mort en rebel·lia, s'havia refugiat després de l'esclafament de la Comuna de París. La família va tornar a França en 1880 després de l'amnistia i sa mare va muntar una botiga de begudes a Brévannes (Illa de França). Bon estudiant, exceptuant en química, va estudiar amb beques a l'escola Jean-Baptiste Say del barri parisenc d'Auteuil i va acabar el batxillerat en ciències a la Sorbona en 1888; després es va presentar als exàmens per entrar a l'Escola Politècnica, però no va aprovar la segona part de les proves. Després va treballar uns mesos en una empresa a Venècia i, de tornada a París, en una comerç. Tal vegada sota la influència de son germà major Fortuné, gran orador anarquista, esdevé seguidor de la Idea, fet que implicarà l'acomiadament de la feina; però trobarà treball com a encarregat dels llibres comptables en un taller d'un escultor decorador. En aquesta època va col·laborar en diverses publicacions anarquistes, com ara Le Père Peinard, i participarà en l'administració del periòdic L'En-dehors, on tindrà una discussió teòrica amb Errico Malatesta, publicada en el número del 21 d'agost de 1892. Sospitós per a la policia, va ser detingut el 30 de maig de 1892 a resultes d'un míting en honor de Ravachol, però l'escorcoll del seu domicili va ser infructuós i va ser alliberat poc després. El 8 de novembre de 1892, la bomba de retardament que va dipositar davant la porta de la seu de la Societat de Mines de Carmaux, a l'avinguda de l'Opéra, en solidaritat amb els miners en vaga de Carmaux, explota finalment a l'interior de la comissaria de Bons-Enfants, on va ser transportada per un conserge imprudent, i provoca una matança de policies. L'endemà de l'atemptat partirà a Anglaterra. Refugiat a Londres, va freqüentar amb Matha durant l'any 1893 el grup«Autonomia». A finals de 1893, tornarà a París sota falsa identitat i llogarà una habitació on començarà a fabricar explosius. La tarda del 12 de febrer de 1894, determinat a copejar indiscriminadament la burgesia, llança una bomba al Cafè Terminus de l'estació de Saint-Lazare. Una vintena de persones resultaran ferides i una no en sobreviurà a l'explosió. En la seva fugida descarregarà el seu revòlver contra un cambrer del cafè i la policia que el perseguien, però serà finalment detingut. El 14 de febrer de 1894 l'escorcoll policíac comprovarà que l'habitació ha estat buidada pels companys, però encara hi trobarà explosius. Entre el 27 i el 28 d'abril de 1894 va ser jutjat a l'Audiència del Sena i va reivindicar decididament els atemptats, subministrant totes les proves possibles per demostrar la seva culpabilitat, especialment pel que feia l'atemptat de Bons-Enfants, i després va llegir una declaració on va explicar perquè havia comès els atemptats i carregant ferotgement contra la societat burgesa. Va rebre amb joia la seva condemna a mort. A les 4.14 hores del 21 de maig de 1894, a la plaça de la presó de la Grande Roquette de París (França), guardada per la tropa, Émile Henry va ser guillotinat; les seves últimes paraules van ser: «Coratge camarades, visca l'anarquia!». Després d'un simulacre d'enterrament, les seves despulles van ser portades a l'Escola de Medicina per sotmetre-les a diversos experiments; després de les protestes de sa mare, les restes van ser tornades a la família i van ser enterrades al cementiri de Brévannes. Son germà petit, Jules, va plantar un arbre sobre la tomba i es va convertir en un lloc de pelegrinatge anarquista. En 2007 Walter Badier va publicar-ne una biografia Émile Henry. De la propagande par le fait au terrorisme anarchiste.

***

Lisardo García García

- Lisardo García García: El 21 de maig de 1951 és abatut a Soto de Lorío (Laviana, Astúries, Espanya) el militant anarcosindicalista i resistent antifeixista Lisardo García García, més conegut com Lisardo. Havia nascut en 1913 a Soto de Lorío (Lavina, Astúries, Espanya). Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), durant la Guerra Civil assolí el grau de tinent en l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. Quan Astúries caigué a mans feixistes, marxà cap a les muntanyes. En 1941 formà un grup guerriller per actuar a la zona de Pola de Laviana, Infiesto i Campo de Caso, amb base organitzativa a la Sierra de Gradasllamas i al Llano, on tenia punts de suport als principals pobles de la zona (Sotrodio, Bozadas i Carbayin). La major part dels homes provenien del grup d'Aurelio Díaz González (Caxigal), del qual Lisardo havia estat tinent uns mesos. A finals de 1941, fugint de la repressió, passaren a Lleó, on s'integraren durant un temps en el grup de «Los Arias». Força actiu a Astúries, se li va acusar d'extremada violència i de ser el responsable de la mort de 14 persones i, en 1942, de la mort de dos membre de la Guàrdia Civil en un atac a l'autocar de Sobrepiedra a Cangas de Onís, del cap de Falange de Caldao, d'un falangista i d'un sergent de Milícies a prop de Puerto del Pontón. Per mor d'una delació, Lisardo García García va ser sorprès el 21 de maig de 1951 a la sendera que porta a Soto de Lorío (Laviana, Astúries, Espanya) i abatut per la Guàrdia Civil.

Lisardo García García (1913-1951)

***

Lorenzo López Noguero

- Lorenzo López Noguero: El 21 de maig de 1956 mor a Lleida (Segrià, Catalunya) l'anarcosindicalista i resistent anfranquista Lorenzo López Noguero, conegut sota diversos pseudònims (El Francés,Fernando i El Chaval). Havia nascut el 24 d'octubre de 1923 a Nantes (Bretanya). Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), el juny de 1949 formà part del grup de sis guerrillers que des de França creuà els Pirineus i s'internà a l'Espanya franquista per Andorra. El 10 de juny d'aquell any aquest grup requisà el taxi de Josep Garriga Pijoan en un carrer de Lleida i amb ell arribà a Tremp, on atracà el banc Arnus i posteriorment a Balaguer el Banc Espanyol de Crèdit, a més de diferents masies; en una d'aquestes accions abateren Josep Murgo Guitard, membre del Sometent. El 18 de juny de 1949 part del grup (Lorenzo López Noguero, Francisco Cebolla Marcos i Baltasar González Pérez) van caure a mans de la Guàrdia Civil i la resta del escamot fou abatuda. El 19 de novembre de 1953 fou jutjat en consell de guerra a Lleida amb Cebolla Marcos i condemnats ambdós a mort per «actes de bandidatge i de terrorisme»; el 10 de febrer de 1956 aquestes penes van ser confirmades en cassació. El 17 de maig de 1956 Lorenzo López Noguero aconseguí fugir de la presó provincial de Lleida, però va ser interceptat i el 21 de maig de 1956 fou abatut per la Guàrdia Civil a Lleida (Segrià, Catalunya). Son company, Francisco Cebolla Marcos, fou garrotat el 17 de setembre de 1956 a la presó provincial de Lleida.

***

Campament Internacional Anarquista (Marina di Cecina, 1953). D'esquerra a dreta: Egisto Gori (al fons), Livio Azzimonti, Mario Barbani, Pietro Ferrua, Federico Ernovino i Bruno Furlotti

- Egisto Gori: El 21 de maig de 1965 mor a Pistoia (Toscana, Itàlia) l'anarquista, anarcosindicalista i antimilitarista Egisto Gori, conegut com Minos. Havia nascut el 23 de maig de 1893 a Pistoia (Toscana, Itàlia). Quan tenia 15 anys entrà a formar part del grup anarquista de Pistoia, on militaven Virgilio Gozzoli, Tito Eschini i Dino i Alfredo Gori, entre d'altres. Antimilitarista convençut, s'oposà a l'entrada d'Itàlia en la Gran Guerra. El juny de 1914 va ser detingut amb altres companys per haver participat en una manifestació contra les companyies disciplinàries i a favor de l'antimilitarista llibertari empresonat Augusto Masetti i fou denunciat per«difusió de manifests subversius i propaganda antimilitarista». Aquest clima d'insurgència donà lloc a la coneguda com «Setmana Roja». Va ser enviat a la força al front enquadrat en un grup d'Enginyeria Telegràfica i durant la retirada es presentà voluntari per estendre una línia telegràfica amb una brigada d'Infanteria que havia quedat incomunicada pels bombardeigs alemanys, acció per la qual va ser condecorat amb la medalla d'argent al valor, medalla que llançà immediatament i, per aquest fet, va ser reclòs en règim d'aïllament. Arran dels insults proferits contra un oficial, el qual volia fer castigar tot l'escamot si no sortia el responsable, es presentà com a culpable encara que era innocent. Portat davant un tribunal militar acusat de «desobediència i insults a un oficial», va ser finalment absolt després d'haver capgirat l'acusació. Mecànic ferroviari de professió, a finals de 1921 va ser nomenat secretari del Sindicat de Ferroviaris de la Unió Sindical Italiana (USI) i fou corresponsal del periòdic Guerra di Classe a Pistoia. El 31 de juliol de 1922 un escamot feixista assassinà son germà Fabio, amb qui l'havien confós. Després de la Vaga General Antifeixista, portada a terme entre l'1 i el 3 d'agost de 1922, va ser acomiadat dels Ferrocarrils Estatals de Florència i per guanyar-se la vida reobrí el taller de fusteria de son germà Fabio. Ja abans de la caiguda de Benito Mussolini (25 de juliol de 1943) participà en la lluita clandestina i a partir de l'Armistici (8 de setembre de 1943), amb altres companys (Borregone, Barba, etc.), organitzà els primers nuclis de resistència a la zona de Pistoia. Buscat per les autoritats feixistes de la República Social Italiana, es refugià durant una temporada a Florència (Toscana, Italia) a casa d'un familiar. De bell nou a Pistoia, representà la Federació Anarquista Italiana (FAI) en el Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional). Després de la II Guerra Mundial continuà militant en la FAI. Entre el 15 i el 19 de setembre de 1945 representà, amb Dino Gori, Alfredo Gori, Tito Eschini, Mario Eschini i Ezio Domenichini, la Federació Comunista Llibertària (FCL) de Pistoia en el Congrés Nacional de la Federació Anarquista Italiana (FAI), celebrat al Teatre Verdi de Carrara (Toscana, Itàlia). Son fill Minos Gori també fou un destacat militant anarquista.

Egisto Gori (1893-1965)

***

Notícia d'una de les condemnes de Fernand Vintrigner apareguda en el diari parisenc "Le Temps" del 26 de maig de 1939

- Fernand Vintrigner: El 21 de maig de 1971 mor a Limeil-Brévannes (Illa de França, França) l'anarquista Fernand Pierre Vintrigner, citat a vegades com Vingtrignier o Vintrignier. Havia nascut el 15 d'agost de 1908 a Coulommiers (Illa de França, França). Era fill d'un polidor de metalls i d'una bugadera. Es guanyava la vida com a electricista als estudis cinematogràfics «Pathé-Natan» de París (França). Membre del grup anarquista del IX Districte parisenc, era secretari de la Federació Anarquista de la Regió Parisenca (FARP). En el congrés d'octubre de 1937 de la FARP va ser nomenat membre de la comissió administrativa de la Unió Anarquista (UA), amb Nicolas Faucier, René Frémont, Charles Anderson, André Scheck i Maurice Duviquet. Arran del congrés de la regió parisenca, celebrat el 3 de febrer de 1938, on es reuniren grups anarquistes de diferents poblacions (Aulnay, Carrières-sur-Seine, Ermont, Livry, Montgeron, Palaiseau, Savigny, Sainte Geneviève-des-Bois, Sartrouville, Versailles i Villeneuve-Saint-Georges), va ser nomenat secretari de la Federació de París de l'UA, juntament amb Raphael Pedron, André Barzangette, Anna Mahé i François Virot. Entre agost de 1938 i març de 1939 va ser gerent de Le Libertaire, en substitució de Roger Boutefeu (Coudry); també ho va ser del periòdic SIA,òrgan de la Secció Francesa de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). El 12 de desembre de 1938, arran dels acords de Munic, va ser condemnat en rebel·lia pel XII Tribunal Correccional, amb Charles Anderson, René Frémont i André Schek, a sis mesos de presó per difusió de pamflets pacifistes; en aquest mateix procés van ser condemnats Nicolas Faucier i Louis Lecoin a sis mesos de presó per diversos articles apareguts en Le Libertaire i en SIA. Quan esclatà la II Guerra Mundial era membre de la comissió administrativa de l'UA. En aquesta època vivia al número 57 del carrer parisenc de Mont Cenis. En el congrés de la Federació de París de l'UA, celebrat el 19 de març de 1939, on participaren representants de 30 grups anarquistes, va ser nomenat secretari adjunt de la direcció d'aquesta federació, juntament amb André Bargangette i Georges Gourdin. El 25 de maig de 1939 va ser condemnat en rebel·lia pel XII Tribunal Correccional per «provocació a la violència», com a gerent de Le Libertaire, a 15 mesos de presó per un article publicat per Pierre Le Meillour, que fou condemnat a un any de la mateixa pena. El 31 de juliol de 1939, amb Nicolas Faucier i Louis Lecoin, va ser condemnat en rebel·lia a dos anys de presó i a una multa de 1.000 francs; en aquests judici també van ser condemnats Robert Louzon i Henri Jeanson a 18 mesos de presó i a 500 francs de multa per l'aparició d'un article en SIA i per «tenir la intenció de sostreure a l'autoritat de França una part del territori sobre la qual aquesta autoritat l'exerceix». El 20 de novembre de 1939 va ser condemnat, pel IV Tribunal Correccional del Sena a 15 mesos de presó com a gerent de SIA; en aquest mateix judici Henri Jeanson va ser condemnat a 18 mesos de presó per un article que atemptava«contra la integritat territorial francesa» i per«provocació als militars a la desobediència amb finalitats anarquistes».

***

Marcel·lí Massana, a finals dels anys setanta, a Sallent

- Marcel·lí Massana i Vancell: El 21 de maig de 1981 mor al mas Letallet (Les Bordes-sur-Lez, País de Foix, Occitània) el guerriller anarcosindicalista Marcel·lí Massana Vancell, també conegut com Panxo (o El Gras). Havia nascut el 3 d'octubre de 1918 a Berga (Berguedà, Catalunya) i era el més petit de tres germans. Va perdre sa mare als set dies de néixer; aleshores Filomena Solé, La Dida, li va fer de mare. Orfe als cinc anys, quan son pare va patir un accident a la mina de Vila Forniu, va viure la seva primera infància a Llinàs i a partir dels set anys al col·legi religiós dels Germans de les Escoles Cristianes de Solsona, tutelat per son oncle Joan Massana, capellà de la vila, i passant els estius a Berga. Va abandonar el col·legi als 13 anys i després d'un any al Mas Recaus, a Sallent, amb sos oncles, va començar a treballar als 14 anys com a aprenent al taller mecànic de Ramon Canues, El Pixa-Vi. En 1934 feia feina de mecànic a l'empresa tèxtil de Can Rodergas, a Berga, i l'any següent va ingressar en el Sindicat de la Metal·lúrgica de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del Berguedà, encara que sembla que ja va participar en el moviment anarquistes durant la revolució de Fígols. Quan l'aixecament feixista del 1936, va ingressar en el Comitè de Milícies de Berga i l'agost d'aquell any, s'enrola en la Columna Terra i Llibertat, intervenint en el front madrileny. De tornada a Catalunya es va allistar en la Columna Carot i Castan i, quan es militaritza, en la 25 Divisió, en la Brigada 118, combatent a Aragó des d'octubre de 1936 fins al final de la guerra --des d'abril de 1938 com a tinent-- que el sorprèn a Alacant. Va passar per diversos camps de concentració i presons (Albatera, Bétera, Porta Coeli, Manresa, Barcelona, Madrid) i va ser alliberat provisionalment en 1942. Mesos després, va negar-se a fer el servei militar i va passar a la clandestinitat, instal·lant-se a Organyà, contactant amb els contrabandistes de la zona i fent-se un especialista dels passos fronterers. En 1944 viu a Tarascon-d'Arièja i organitza la lluita guerrillera que el farà famós. En 1947 s'instal·la a Tolosa de Llenguadoc. En 1950 va tenir un conflicte amb carrabiners francesos i va haver de deixar la lluita de guerrilles. Els problemes amb el govern francès se salden inicialment amb un mes de presó, però per pressions del règim franquista, que també demana l'extradició, patirà de bell nou presó i després confinament a Deux-Sèvres i Leucamp fins al 1956, any que, lliure, es trasllada a París. A la capital francesa treballarà de mecànic i de jardiner, i ja malalt s'allunyarà de l'activisme resistint les pressions de Sabaté primer i més tard, a començaments dels seixanta, de Mera, Alberola i García Oliver per reincorporar-se a la lluita armada. Finalment es trasllada al Llenguadoc i rellançada la CNT, s'afilia al sindicat metal·lúrgic barceloní. El seu gran prestigi com a una de les principals figures del maquis llibertari rural es fruit de la seva intensa lluita antifranquista entre els anys 1944 i 1950, anys durant els quals va realitzar nombroses accions als Pirineus catalans (voladures de torretes elèctriques d'alta tensió i de dipòsits d'aigua, i altres sabotatges; segrests de destacats franquistes; expropiacions a falangistes, terratinents, empresaris; atracaments a fàbriques i mines; passades de frontera amb documentació, armes i combatents; etc.) fent servir com a bases Osseja, Berga i Manresa. Freqüentment va estar acompanyat per altres guerrillers, com ara Vila Capdevila, Busquets, Antonio Sánchez, Puig Torres, Pons Argilès, Dot, Saborit, Saturnino Sanz, Pérez Pedrero, Adrover, Massip, Crespo, Benítez, F. Martínez, Arcos, Puig Costa, M. Sabaté, Pepe Blanco, El Rana, Pometa, El Gachas, etc. Entre 1948 i 1949 va actuar intensament a la zona de Manresa, Sant Vicenç de Castellet, Rocafort i Tarrassa, amb notable suport popular. Possiblement sigui l'únic grup guerriller a tot l'Estat espanyol que mai no va tenir cap baixa, ni morts, ni ferits, ni presoners. També cal destacar la tasca feta amb els joves de les Joventuts Llibertàries compromesos en l'edició del Ruta clandestí. Marcel·lí Massana va morir d'un atac de cor sobtat, al costat de sa companya Maria Calvó. El grup de rock català Brams li va dedicar en 1995 una de les seves cançons (Massana) i l'historiador Josep Clara una biografia en 2005 (Marcel·lí Massana, l'home més buscat. Un mite de la guerrilla anarquista).

***

Giuseppe Gialluca

- Giuseppe Gialluca: El 21 de maig de 1987 mor a Pescara (Abruços, Itàlia) el militant comunista i després anarquista Giuseppe Gialluca. Havia nascut el 19 de març de 1901 a Castellammare Adriatico (Abruços, Itàlia). L'agost de 1922, com a militant comunista i treballador mecànic dels ferrocarrils, va participar activament en la vaga general antifeixista. En 1923 fou acomiadat i començà a treballar amb son germà Renato i l'antic ferroviari Antonio Colucci com a ferrer i forjador. A començaments de 1928 emigrà clandestinament a França i s'instal·là a La Ciutat (Occitània), on entrà en el cercle llibertari de Giulio Bacconi, Adarco Giannini, Dario Castellani, Fosca Corsinovi i Giovanni Dupuy, esdevenint anarquista. A finals de 1929 marxà a París, on s'adherí al grup anarquista editor del periòdic Fede, el director del qual era Virgilio Gozzoli. Durant l'estiu de 1931 partí cap a Barcelona (Catalunya), on participà en diverses manifestacions. De bell nou a França, treballà en la Llibreria Moderna de París. En 1933 fou detingut per expulsar-lo, però poc després el trobem a Nantes. A començaments de 1935, ben igual que molts altres refugiats italians, fou detingut per no respectar el decret d'expulsió. En aquesta època participà activament en les reunions dels anarquistes italians a París per organitzar la lluita contra la política d'immigració de les autoritats franceses i en favor del dret d'asil. Marxà a Espanya tot d'una d'assabentar-se de l'aixecament feixista i el 10 d'agost de 1936 s'enrolà com a milicià en la «Columna Tierra y Libertad», combatent a Talavera, Toledo, Madrid i Terol. L'agost de 1937 retornà a França amb Vincenzo Mazzone, Luigi Fracassi i Tomaso Serra. Detingut a Perpinyà, fou condemnat pel tribunal de Cervera de la Marenda a 24 dies de presó per «infracció del decret d'expulsió». A començaments de 1939 el trobem a Nantes. Després de la II Guerra Mundial retornà a Itàlia.

Giuseppe Gialluca (1901-1987)

***

Necrològica de Juan Cor apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 19 de setembre de 1991

- Juan Cor: El 21 de maig de 1991 mor a Carcassona (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Juan Cor. Havia nascut el 27 de desembre de 1911 a Berbegal (Osca, Aragó, Espanya). De jove s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la Revolució desenvolupà càrrecs en l'organització econòmica de les col·lectivitats i lluità en la «Columna Ascaso» a Osca. Ferit durant la retirada, va ser hospitalitzat a Barcelona (Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i fou reclòs al camp de concentració d'Argelers. Posteriorment va fer de llenyataire i de carboner a la zona de Montalban (Guiena, Occitània). Durant l'ocupació participà en reunions clandestines de la CNT i s'integrà en la Resistència francesa. Després de la II Guerra Mundial milità a Montalban. En 1947 s'establí amb sa família a Carcassona, fou secretari de la Federació Local de CNT de la localitat en diverses ocasions i assistí com a delegat a diversos plens regionals i comarcals confederals.

---

Continua...

---

Escriu-nos


Viewing all articles
Browse latest Browse all 12424

Latest Images