Anarcoefemèrides del 10 de maig
Esdeveniments
- París (10-05-68): El 10 de maig de 1968 a Nanterre (París, França) els militants del «Moviment del 22 de març» ocupen la facultat que ha esta reoberta. A les 8 del matí ja hi ha 2.000 alumnes d'instituts reunits a la plaça Clichy convocats pels «Comités d'Actions Lycéens» (CAL, Comitès d'Acció d'Instituts); passaran per tots els instituts de París. A migdia es troben a Saint-Lazare, ja són 5.000. La vaga és gairebé genera a tots els instituts parisencs. Una nombrosa manifestació arriba durant la tarda al Barri Llatí. Els serveis d'ordre de les manifestacions se suprimeixen. S'aixecaran unes 60 barricades al Barri Llatí. Aquesta nit s'entaularan els combats més violents, serà la«Nit de les Barricades» i commourà tota l'opinió pública per la sagnant repressió (granades de fum, ús de gas tòxics, pallisses, persecucions fins i tot als immobles, etc.) i l'heroica resistència dels manifestants. Va ser l'espurna que va engegar tota la solidaritat popular. Les lluites de carrer seran transmeses en directe per la ràdio, tota França les escoltarà. A les 5.30 de la matinada caurà l'última barricada. El balanç de la «Nit de les Barricades» serà de més de 500 detinguts, un milenar de ferits, alguns greus, 188 automòbils cremats, el Barri Llatí arrasat.
***
- Estrena deLes anarchistes: El 10 de maig de 1968 a la sala de La Mutualité de París (França), durant la gala anual del Grup Llibertari «Louise Michel» i de suport al periòdic Le Monde Libertaire, Leó Ferré interpreta per primera vegada en públic Les anarchistes. Mentrestant, fora, tot el Barri Llatí és ple de barricades.
Léo Ferré: Els anarquistes (1968)
Naixements
- Siger: El 10 de maig de 1858 neix a Constantinoble (Imperi Otomà) el militant socialista revolucionari i després anarquista Jules Regis, més conegut com Siger. Obrer en una fàbrica de flors artificials, impulsiu i rebel, s'adherí a la secció del II Districte de París (França) del Partit Obrer Socialista Revolucionari (POSR) de Jean Allemane. En 1896, quan era secretari de la Cambra Sindical Obrera de la Indústria Floral, assistí a les conferències de Sébastien Faure i esdevingué anarquista. En 1897 reemplaçà Rebut en la gerència de Le Libertaire, càrrec que exercí fins al desembre d'aquell any. El febrer d'aquell any fou l'impressor i gerent, amb el suport de Constant Martin, del periòdic parisenc L'Incorruptible, que només tirà un número consagrat al procés realitzat el 15 de desembre de 1896 contra els militants anarquistes catalans a Montjuïc. Entre abril i juny de 1898 col·laborà en el setmanari Le Droit de Vivre, els gerents del qual van ser Constant Martin i François Prost. El gener de 1899 reemplaçà Prost en la gerència del bimensual Le Cri de Vivre, fundat per G. A. Bordes. En 1899 també participà activament en la campanya a favor d'Alfred Dreyfus portada a terme per Sébastien Faure i el seu periòdic Le Journal du Peuple. Fou condemnat en diverses ocasions per les autoritats per haver fet ús de la violència (cops, ferides, temptatives d'assassinat, etc.). Com a membre del«Grup de socors als detinguts polítics», es caracteritzarà per les seves accions de solidaritat envers les víctimes de la repressió, com ara els casos de Georges Étiévant, que atemptà contra la comissaria de policia del carrer Berzélius de París, i de Luigi Lucheni, l'assassí de l'emperadriu Elisabet d'Àustria. També participà en les accions de «La Cloche de Bois», fent mudances d'amagat dels treballadors que tenien deutes amb els propietaris dels habitatges. Siger va morir en la misèria el 12 de juny de 1900 a l'asil Sainte-Anne de París (França), on havia estat internat, arran d'una crisis de follia.
***
- Karl
Frielingsdorf: El 10 de maig de 1860 neix a Kronberg
(Hesse, Alemanya) –algunes
fonts citen Colònia (Confederació
Germànica)– el sastre anarquista Karl
Frielingsdorf, sovint transcrit en francès com Charles Frielingsdorf (o Frielengsdorf)
i també conegut com Karl Stein,Charles Klein i Le
Petit Charles. Emigrat a França, el 24 de juliol
de 1892 va ser arrestat
per les seves activitats llibertàries a la plaça
de la Bourse de París, quan
sortia de la lleteria de l'anarquista Constant Martin, arran de les
detencions
dies abans de Luigi Parmeggiani i de Dufournet. Posteriorment va ser
detingut
un altre anarquista anomenat Ferdinand. La policia i la premsa
presentà
aquestes detencions, i altres, com l'avortament d'un pretès«complot terrorista
anarquista». Expulsat de França el 27 d'agost
d'aquell any, Frielingsdorf va
refugiar-se a Bèlgica. En 1894 el seu nom figura en un
llistat d'anarquistes a
controlar establert per la policia ferroviària de fronteres
francesa.
***
- Victor Méric: El 10 de maig de 1876 neix a Marsella (Provença, Occitània) el periodista, escriptor llibertari i antimilitarista Victor Méric, també conegut com Flax. Passarà de l'anarquisme al socialisme revolucionari i després al comunisme, abans de crear la Lliga Internacional dels Combatents de la Pau. A París va freqüentar els cercles anarquistes, va col·laborar amb Le Libertaire, on es farà amic de Gaston Couté i de Fernand Desprès, i va participar en la fundació de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA). En 1906 s'afegeix als socialistes revolucionaris entorn del periòdic de Gustave Hervé La Guerre Sociale, i, en 1907, crea amb Henri Fabre Les Hommes du jour, periòdic il·lustrat per Aristide Delannoy, que té un gran èxit, però que també li reporta dues condemnes per «ultratge a l'Exèrcit», i una, d'un any de presó ferma, serà fatal per a Delannoy. A partir del 4 de juny de 1910 publicarà el periòdic La Barricade. En 1914, socialista, però sempre antimilitarista, serà tanmateix mobilitzat i enviat a primera línia durant quatre anys. Quan retorna la pau, s'entusiasmarà per la Revolució russa i s'adherirà, en 1920, al Partit Comunista Francès (PCF), i serà elegit per al comitè director de L'Humanité. Però, des de 1921, s'oposarà a la disciplina bolxevic i serà exclòs del Partit en 1923. Des d'aleshores, va participar en la creació del Partit Comunista Unitari (PCU), que esdevindrà ràpidament la Unió Socialista Comunista (USC). En 1931, més pacifista que mai, crearà el periòdic La Patrie Humaine i fundarà la Lliga Internacional de Combatents de la Pau, a la qual consagrarà tota l'energia fins a la seva mort, el 10 d'octubre de 1933 a París (França) d'un càncer. Victor Méric va ser incinerat el 13 d'octubre de 1933 al cementiri parisenc de Père-Lachaise. És autor de nombroses obres, com ara Opinions subversives de M.Clémenceau, chef du gouvernement,Le Bétail: pièce antimilitariste en un acte, Lettre à un conscrit (1904), Le problème sexuel: libre maternité, fécondité, dépopulation (1909), Émile Zola (1909), Comment on fera la révolution? (1910), À propos de la révolution qui vient (1921), Les bandits tragiques (1926), Le crime des vieux, histoire extravagante (1927), La«der des der»(1929),Les compagnons de l'escopette (1930), Jean-Paul Marat (1930), À travers la jungle politique et littéraire (1930-1931), La guerre qui revient: fraîche et gazeuse (1932), La guerre aux civils: discours prononcé au cours de la Croisade de la Paix organisée par la Ligue Internationale des Combattants de la Paix (1932), La véritable révolution sociale (1933), entre altres, i diverses col·laboracions en l'Encyclopédie Anarchiste.
***
- Bernard Gorodesky:
El 10 de maig de 1886 neix al XVIII Districte de París
(França) l'anarcoindividualista
Bernard Gorodesky, també citat com Godoresky.
Fill d'immigrants russos, sos pares es deien Penkos Paul Gorodesky i
Aline
Grenetz. Es guanyava la vida com els seus pares, venen mobles i
objectes antics
i vells. En 1904 abandonà el domicili familiar.
Entrà a formar part del
moviment anarquista i es col·locà com a
tipògraf en el periòdic L'Anarchie.
S'instal·là a Versalles
(Illa de França, França), on conegué
Henriette Joubert, coneguda pel veïnat,
pel seu aspecte sever, com La
Générale de
l'Armée du Salut (La Generala de
l'Exèrcit de Salvació), la qual
esdevingué
sa companya. En 1911 retornà a París i
treballà en diverses impremtes i a la
Impremta Municipal de París. Insubmís a la Llei
Militar, fou membre actiu de la
redacció del periòdic L'Anarchie,
al
carrer Fessart del barri de Belleville parisenc. Implicat en
processament de la«Banda Bonnot», la primavera de 1913 va
desaparèixer amb sa companya i fou objecte
de dues ordes de detenció (26 de març i 4 d'abril
de 1912) inculpat de
robatoris, complicitat i encobriment de delinqüents i per
associació de
malfactors. Jutjat, va ser condemnat en rebel·lia a 10 anys
de presó per
encobriment i per donar asil a Jules Bonnot i Octave Garnier al seu
domicili
del carrer Cortot. En 1923 encara apareixia en una llista
d'«anarquistes
desapareguts del Departament del Sena en crida i cerca». La
policia mai no el va
trobar i fins i tot va ser buscat pel Marroc.
***
- Tomás Castellote Benito: El 10 de maig de 1889 neix a Caudete (Albacete, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Tomás Castellote Benito. Carter de professió, s'afilià al Sindicat de Correus de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1917 fou membre de la Junta de Defensa dels Serveis de Correus de Barcelona. En 1922 formà part del Comitè Local de la Federació Local de la CNT de Barcelona. El novembre de 1923 fou empresonat acusat de pertànyer a un grup anarquista. Entre 1936 i 1937 va ser regidor de l'Ajuntament de Barcelona. Com a membre del Comitè Regional de Catalunya de la CNT, l'abril de 1937 assistí al Ple Nacional de Regionals cenetistes i el maig d'aquell any al Ple Extraordinari confederal. En acabar la guerra s'exilià a França. En 1945 assistí a París com a delegat al I Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en l'Exili, on fou un dels redactors de les ponències. El desembre de 1945, amb Víctor Jurado, va ser delegat de la Federació Local de la CNT de Luzech al Ple Regional de Tolosa de Llenguadoc. Tomás Castellote Benito va morir el 26 d'abril de 1970 a París (França).
***
- Juan Martínez Vita:
El 10 de
maig de 1914 neix a Suflí (Almeria, Andalusia, Espanya)
l'anarquista i
anarcosindicalista Juan Martínez Vita, que fou conegut per
diversos pseudònims
(Juanito el Rebelde, Juan Horta,Moreno, etc.). Quan era
un infant emigrà amb sa família a Catalunya i
s'establí a les Cases Barates del
barri barceloní d'Horta. A partir de 1930
començà a militar en els rams de la
construcció
i del mercantil de la Confederació Nacional del Treball
(CNT) i en la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI), i més tard en les
Joventuts Llibertàries. Participà
activament en la vaga de la construcció i en el moviment
revolucionari de
desembre de 1933, i formà part dels grups de defensa
confederal. El juliol de
1936, arran de l'aixecament feixista, intervingué en el
setge de la caserna de
Sant Andreu de Barcelona i formà part de les patrulles de
control. Després
s'enrolà en la companyia de metralladores de la Columna
Durruti, amb els
voluntaris italians, búlgars i francesos de la
secció dels germans Roselli. Va
combatre a Fuentes de Ebro, a les muntanyes d'Alfajarín, a
l'operació «Vedado
de Zuera» de l'estiu de 1937 i a la presa de Belchite.
Després lluità a la
campanya de l'Ebre integrat en el municionament de bateries del Cos de
Tren
fins al final de la guerra. El 9 de febrer de 1939, arran del triomf
franquista,
passà la frontera pel Pertús. Després
de romandre tancat cinc mesos al camp de
concentració de Sant Cebrià, s'integrà
en una Companyia de Treballadors
Estrangers (CTE) que el novembre de 1939 va ser enviada a les Ardenes
per
realitzar tasques a la Línia Maginot. Amb la
victòria alemanya, passà dos mesos
fugint amb altres companys de la detenció fins arribar a
Marsella. Després
d'intentar sense èxit embarcar-se cap a Mèxic,
restà a França fins a la derrota
nazi. Amb l'alliberament es posà a treballar com a estibador
al port de
Marsella i milità en la CNT de la capital occitana. Entre
1945 i 1997 ocupà el
càrrec de secretari d'Administració i Propaganda
del Comitè Regional de
Provença i de la Federació Local de Marsella. En
1981 publicà a Marsella les
seves memòries sota el títol Andanzas
de un refugiado español. Fou
assidu col·laborador del Centre Internacional de Recerques
sobre l'Anarquisme
(CIRA) de Marsella. Sa companya fou la destacada militant
anarcosindicalista i
anarcofeminista Pepita Carpena Amat. Juan Martínez Vita va
morir el 3 de
novembre de 2001 a Marsella (Provença,
Occitània). En 2002 es publicà
pòstumament el llibre Les errances d'un
réfugié espagnol (1914-2001),
traducció al francès de les seves
memòries, reeditades en 2005 sota el títol Juan
Martinez-Vita dit... Moreno.
Juan Martínez Vita (1914-2001)
***
- Antonio García
Barón: El 10 de maig de 1922 neix a
Montsó (Osca,
Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Antonio
García Barón, també conegut com Antonié
i El Rubio. Fill de pagesos i pastors de classe
mitjana i republicans, en
1934 començà a freqüentar el local de la
Confederació Nacional del Treball
(CNT), de forta implantació a Montsó, i
especialment la seva important
biblioteca, on llegí els clàssics anarquistes
(Reclus, Kropotkin, Mella,
Urales, etc.). Arran del cop feixista de juliol de 1936, i malgrat la
seva
curta edat, s'enrolà com a milicià en la Columna
Durruti al seu pas per Montsó.
Quan el triomf franquista era un fet, el 10 de febrer de 1939
creuà els
Pirineus per la Seu d'Urgell amb les combatents de la 26
Divisió (antiga
Columna Durruti) i fou internat al camp de concentració de
Vernet. L'octubre de
1939, fugint de la misèria del camp, s'enrolà en
l'Exèrcit francès i va ser
enviat a la V Companyia d'Armes de Cambrai, formada per estrangers, per
cavar
trinxeres i defensar la Línia Maginot. Després de
combatre les tropes alemanyes
durant la primavera de 1940, intentà arribar al Regne Unit
des de Dunkerque,
però el juny de 1940 va ser detingut pels nazis i enviat,
primer, a Nuremberg i,
a partir del 6 d'agost de 1940, al camp de concentració de
Mauthausen sota la
matrícula 3.422. Després de cinc anys treballant
a l'infern de la pedrera del
camp, el 10 de maig de 1945 va ser enviat formant part d'un comando a
la
fàbrica Heinkel de Viena i, després del
bombardeig del camp pels aliats, a fer tasques
agrícoles. En 1945 aconseguí fugir i va fer de
guia a les tropes
nord-americanes cap a Mauthausen, que fou alliberat el 5 de maig de
1945.
Després de la guerra s'instal·là a
París (França), on treballà a la
fàbrica
Marconi i va fer amistat amb l'escriptor anarquista Gaston Leval.
Creuà
clandestinament els Pirineus i, vestit de capellà,
visità sa mare a Montsó. En
1951, animat per Leval, marxà a Amèrica i
s'instal·là a Rurrenabaque, a la
selva amazònica boliviana, on creà el desembre de
1953 amb sa companya Irma
Cortez --amb qui tingué posteriorment cinc infants-- una
mena de paradís
llibertari en una zona del riu Beni, que batejà com«República Independent del
Quiquibey», vivint de la pesca i de la caça de
manera autogestionària
--manipulant un parany per a jaguars perdé la mà
dreta. En 1995 l'escriptor
Manuel Leguineche publicà El precio del
paraíso. De un campo de exterminio
al Amazonas sobre la seva experiència. El desembre
de 2000, acompanyat pel
seu amic i membre de l'Ateneu Llibertari Estel Negre de Palma, Pedro de
Echave
García (Peter, Guindilla),
i amb el suport econòmic de l'Ateneu
Llibertari Estel Negre i la Federació Local de la CNT de
Palma, retornà a la
Península per arranjar determinades qüestions
familiars i visitar un reputat
oftalmòleg, moment que aprofità, abans de
retornar a Bolívia, per fer diverses
conferències (Saragossa, Barcelona, Palma, etc.) sobre els
camps de
concentració nazi i la implicació de
l'Església catòlica i les autoritats
franquistes en aquest crim. En 2005 publicà, editat per
José Joaquín Beeme, García
Barón. Un anarquista de Monzón en la selva
boliviana. Cinco años de
superviviente en Mauthausen. Malalt de glaucoma,
abandonà amb sa companya
la selva i marxà a San Buenaventura on sabedor del seu
destí deixà de prendre
aliments. Dues setmanes després, el 17 de novembre de 2008,
Antonio García
Barón va morir a San Buenaventura (La Paz,
Bolívia).
Antonio
García Barón (1922-2008)
Defuncions
- José Navarro Prieto:
El 10 de maig de
1902 mor a Còrdova (Andalusia, Espanya) el periodista
republicanofederal,
després anarquista i finalment conservador José
Navarro Prieto, que va fer
servir els pseudònims literaris de Cachopín
de Laredo i P. Cobos.
Havia
nascut el 17 de juny de 1852 a Còrdova (Andalusia, Espanya).
Fill únic del
sabater Manuel Navarro Carmona, estudià a l'Institut
Provincial de Còrdova, on
en 1868 obtingué el títol de batxiller, i entre
1869 i 1870 estudià magisteri a
Sevilla sense gaire èxit acadèmic. En aquests
anys d'estudiant col·laborà en
els periòdics Diario i La Crónica, i
conreà la poesia.
Finalment, s'inclinà definitivament pel periodisme
polític, destacant sobretot
en la crítica satírica, fundant en 1868 La
Víbora, que li va costar una
agressió física i algunes detencions, i en 1869
el seu continuador La
Cotorra quan va ser suspesa la primera. Des de jove
milità en la Joventut
Democràtica, el comitè de la qual
presidí, i en el Partit Republicà Federal
(PRF) i el desembre de 1870 fundà el periòdic
cordovès d'aquesta tendència
política El Derecho. En 1871
abandonà el federalisme i des de Còrdova
defensà el pensament internacionalista anarquista. Amb
Rafael Suárez, Francisco
Barrado García, Eugenio González i
Agustín Cervantes del Castillo Valero, va
ser un dels membres més actius de la bakuninista
Aliança Internacional de la
Democràcia Socialista (AIDS). Fou un dels organitzadors del
III Congrés de la
Federació Regional Espanyola (FRE) de
l'Associació Internacional del Treball
(AIT), que se celebrà entre el 24 de desembre de 1872 i l'1
de gener de 1873 i
al qual assistí com a delegat de diverses federacions
obreres (Girona,
Igualada, Manzanares i Còrdova). Després de
defensar acaloradament
l'internacionalisme llibertari des del periòdic
cordovès La República
Federal, l'estiu de 1873, després del
fracàs de la proclamació del Cantó de
Còrdova (23 i 24 de juliol de 1873), guanyà una
plaça d'auxiliar de la secció
de Foment en el Govern Civil, però dos anys
després presentà la dimissió i
obtingué
un càrrec de corredor de comerç. Posteriorment
regentà la teneduria de llibres
en importants cases comercials cordoveses. El setembre de 1975 va
escriure una
memòria contra les corregudes de bous que no fou publicada.
Progressivament es
decantà cap a posicions més conservadores,
col·laborant finalment en la premsa
dretana. Va ser propietari del periòdic conservador La
Verdad, director
de La Lealtad. Diario político conservador
i, des de 1888, administrador
de La Puritana. A partir de 1893 dirigí
el periòdic conservador, fruit
de la fusió d'El Adalid i La
Lealtad, La Monarquía.És
autor d'un assaig filosòfic titulat El hombre.
Curiosament, capgirant el
seu pensament antitaurí juvenil, en 1899 es va fer apoderat
del matador de
toros cordovès Rafael Bejarano (Torerito)
i aquest mateix any publicà el
periòdic satíric conservador cordovès El
Botafumeiro, com a rèplica de
l'altre d'ideologia liberal titulat El Incensario
que havia sortit poc
abans. El setembre de 1899 fundà el periòdic
conservador El Defensor de
Córdoba, que dirigí fins a la seva
mort. Va ser distingir amb l'Ordre de
Carlos III, fou membre de diverses societats científiques i
literàries, i fou
regidor de l'Ajuntament de Còrdova. José Navarro
Prieto va morir el 10 de maig
de 1902 a Còrdova (Andalusia, Espanya), després
de dos mesos de malaltia, i fou
enterrat el mateix dia al cementiri cordovès de la Salut.
Deixà una nombrosa
obra inèdita, com ara les seves Efemerides
de Córdoba. El seu internacionalisme va ser
efímer, però assentà les bases
del moviment anarquista cordovès.
***
- Hinke Bergegren:
El 10 de maig de 1936 mor a Estocolm (Suècia) el socialista,
periodista,
escriptor anarquista i agitador sindicalista revolucionari Henrik
Bernhard
Bergegren, més conegut com Hinke
Bergegren. Havia nascut el 22 d'abril de 1861 a Estocolm
(Suècia). Sos
pares es deien Evald Theodor Bergegren i Carolina Hillberg, i
tingué cinc
germans. Entre 1871 i 1877 va fer els estudis primaris i entre 1878 i
1883 estudià
ciències socials, teoria estètica i literatura a
l'estranger. El 16 de setembre
de 1886 es casà amb Anna Cajsa Gustafsdotter. En 1889 fou un
dels primers
militants de l'acabat de crear Sveriges Socialdemokratiska
Arbetareparti (SAP,
Partit dels Treballadors Socialdemòcrates Suecs) i l'estiu
de 1890 fou el
secretari de redacció del seu òrgan
d'expressió, Social-Demokraten,
publicat a Estocolm. Destacat representant de la
tendència revolucionària i anarcosindicalista a
dins del SAP, entre el 15 de
març i juny de 1891 edità i dirigí els
nou números de la revista anarquista Under
Röd Flagg (Sota la Bandera Roja),
que va ser la primera publicació sueca que
presentà de manera detallada els
pensadors llibertaris (Mikhail Bakunin, Piotr Kropotkin,Élisée Reclus, Lev
Tolstoi, etc.) i que polemitzà durament amb el sectors
marxistes del SAP, tot reivindicant
l'antiparlamentarisme i la vaga general. En 1892 creà el
Socialdemokratiska Ungdomsklubb
(Club de Joves Socialistes), on es reunia el jovent més
radical d'Estocolm i
que en 1892 passà a denominar-se Sveriges Socialistiska
Ungdomsförbund (SSU,
Associació de la Joventut Socialista de Suècia).
A partir de 1898 col·laborà en
el periòdic anarquista editat a Estocolm Brand
(Torxa). A causa dels seus punts de vista anarquistes, en 1908 va ser
expulsat
del SAP, com molts altres companys de la tendència
socialista llibertària, després
d'una dura polèmica amb el seu líder, Hjalmar
Branting. Destacà especialment
com a propagandista de l'amor lliure i del control de natalitat. En
1910 per la
seva conferència Kärlek
utan barn
(Amor sense infants) va ser processat i condemnat a una curta pena de
presó en
virtut d'una llei que recentment s'havia aprovat i per la qual es
declarava
il·legal la defensa dels sistemes
d'anticoncepció. A partir d'aquest afer, aquesta
llei passà a denominar-se Lex Hinke,
en el seu «honor» --aquesta llei fou derogada en
1938, dos anys després de la
seva mort. En 1921 s'afilià al Sveriges Kommunistiska Parti
(SKP, Partit
Comunista Suec), amb l'esperança ingènua
d'acostar els leninistes a
l'anarcocomunisme, i aquest mateix any assistí a Moscou
(URSS) al II Congrés de
la Internacional Comunista com a representant de Suècia,
juntament amb Zeth
Höglund i Fredrik Ström. Quan en 1929 l'SKP
s'escindí, entrà a formar part del
Socialistiska Partiet (SP, Partit Socialista), oposat a la
línia prosoviètica. A
més de textos de caire polític, com a escriptorés autor de novel·les, contes i
obres de teatre. Entre els seus llibres destaquen Jakten
efter själar. En stridsskrift (1904), Strejkledaren.
Roman från arbetarrörelsens tidigare år
(1907), Sedlighetskråkor. Lustspel
i fyra akter
(1909), Fri kärlek.
Könsdriften starkare
hos man eller kvinna? Anteckningar och reflexioner (1910), Kärlek utan barn. Föredrag
(1910), Könsdriften starkare hos man
eller kvinna?
Anteckningar och reflexioner (1910), Ljusets
fiender. Föredrag (1910), Ungsocialismen.
Historik. På uppdrag av Sverges Ungsocialistiska parti utarb.
och författad
(1917), entre d'altres. Hinke Bergegren va morir el 10 de maig de 1936
a
Estocolm (Suècia) i fou enterrat el 20 de maig al Norra
Begravningsplatsen
(Cementiri del Nord) d'aquesta ciutat. En 1992 Hans Lagerberg
publicà la
biografia Små mord, fri
kärlek. En
biografi om Hinke Bergegren.
Hinke
Bergegren
(1861-1936)
***
- Victor Loquier: El 10 de maig de 1944 mor a l'hospital d'Épinal (Lorena, França) el militant i propagandista anarquista Victor Loquier. Havia nascut el 29 d'octubre de 1866 a Nancy (Lorena, França). En 1893 es va instal·lar com a barber a Épinal. Anarquista i vegetarià convençut, va convertir el seu saló de perruqueria en un centre de difusió llibertari. De paraula, com a orador i conferenciant, però també per escrit a través de la premsa anarquista, no va deixar ocasió d'expressar les seves idees. En 1903 va crear el seu propi periòdic, La Vrille, que editarà amb sa companya fins al 1914. Els seus nombrosos articles el portaran en més d'una ocasió a la presó per propaganda antimilitarista, especialment en 1906 i 1913. Amb el Cercle d'Estudis Socials, que havia creat en 1898, va incorporar-se en la Federació Comunista Anarquista en 1913. L'esclat de la Revolució russa el va entusiasmar i es va acostar al Partit comunista, però va col·laborar en Le Libertaire fins al 1921. Va participar en la premsa sindicalista de la zona de Vosges, especialment en Le Réveil ouvrier. En 1924 va morir sa companya i es va retirar en un petit poble de Darnieulles.
***
-
Francesco Setti:
El 10 de maig de 1963 mor a Bolonya (Emília-Romanya,
Itàlia) l'anarquista
Francesco Setti. Havia nascut el 2 d'octubre de 1895 a
Mòdena (Emília-Romanya,
Itàlia). Sos pares es deien Anselmo Setti i Elena Barbolini.
Estudià fins el
tercer de primària i ben aviat entrà a formar
part del moviment anarquista,
esdevenint fogoner ferroviari. En 1919 es traslladà a
Bolonya (Emília-Romanya,
Itàlia) per qüestions de feina. En 14 d'octubre de
1920 intervingué en una
manifestació convocada pels sindicats bolonyesos en
solidaritat amb els presos
polítics i protestar contra la política del
govern italià de confrontació amb
la Rússia revolucionària. En acabar la
manifestació, formà part d'un grup de
militants anarquistes que, contra l'opinió d'Errico
Malatesta que havia parlat
amb altres en la manifestació, marxà cap a la
presó de San Giovanni in Monte. Arran
dels incidents d'aquest grup contra la policia, especialment davant la
caserna
de Casermona de la Guàrdia Reial, moriren set persones, cinc
treballadors i dos
agents de policia, a més de nombrosos ferits. Detingut,
juntament amb altres 31
persones, va ser exonerat durant la instrucció del
procés de qualsevol càrrec i
alliberat el 18 d'abril de 1921. Novament detingut el 22 d'agost de
1922 sota
l'acusació d'haver llançat una granada contra un
feixista, va ser exonerat
durant la instrucció i alliberat el 10 d'octubre d'aquell
any. Fugint de la
persecució dels escamots feixistes, en 1923 passà
clandestinament a França, on
s'afilià al Partit Socialista Italià (PSI). El 8
de novembre de 1929, quan
retornava a Itàlia, va ser detingut a Bardonecchia (Piemont,
Itàlia), fitxat i
confinat per cinc anys sota l'acusació
d'«activitats antifeixistes a
l'estranger». Marxà cap a l'illa de
Ponça, on el 24 de setembre de 1930 va ser
detingut per infracció del reglament de confinament i
condemnat a 2 mesos i 15
dies de reclusió. Per aquest mateix motiu va ser detingut en
dues ocasions més
i condemnat l'11 de desembre de 1930 i el 6 de febrer de 1933,
respectivament.
El 28 de maig de 1933 va ser classificat com a«anarquista», advertit
formalment i alliberat. Per mor dels seus antecedents
polítics, en 1934 se li
va negar el passaport per anar a França. L'últim
control policíac del qual es
té notícia seva és del 9 de maig de
1942.
***
- Anatole Goavec: El 10 de maig de 1970 mor a Brest (Bretanya) l'anarquista Anatole Benjamin Goavec. Havia nascut el 25 de març de 1901 a Brest (Bretanya). Treballà de dibuixant a l'Arsenal de Brest (drassanes de vaixells de guerra) i fou fitxat com a anarquista per les autoritats. Entre 1921 i 1923, juntament amb son germà Alexandre, també anarquista, difongué el periòdic Le Libertaire. El 22 d'abril de 1928, com a membre de la Unió Anarquista-Comunista (UAC), va ser candidat abstencionista a les eleccions legislatives franceses. El 23 d'agost de 1935 –a conseqüència de les violentes vagues mantingudes entre el 6 i el 8 d'agost d'aquell any contra uns decrets-lleis i per les quals ja havia estat condemnat a vuit dies de presó i posat amb llibertat provisional amb càrrecs– va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Brest, juntament amb altres companys, per «ultratges a la força pública», «deteriorament de material públic» i«llançament de pedres», a dos mesos de presó. Acomiadat de l'Arsenal de Brest, deixà de figurar en les llistes electorals. Es casa en dues ocasions.
***
- Francisco
Arrufat Sorolla: El 10 de maig de 1981 mor a
Peròus (Llenguadoc, Occitània)
l'anarcosindicalista
Francisco Arrufat Sorolla –algunes fonts citen Soralla.
Havia nascut el 4 de març de 1915 a Pena-roja (Matarranya,
Franja de Ponent). S'afilià molt jove a la
Confederació Nacional del Treball
(CNT) de Vall-de-roures (Matarranya, Franja de Ponent), on ben aviat
participà
en les lluites contra els cacics locals. Arran del cop militar feixista
de
juliol de 1936, s'enrolà en les columnes confederals i
participà en la
implantació del comunisme llibertari arreu de tota la
comarca. Greument ferit,
va ser llicenciat. En 1939, amb el triomf franquista, passà
a França i va ser
internat en diversos camps de concentració. Ajudat per
nombrosos companys, es
guanyà la vida fent feinetes. Durant l'Ocupació,
reprengué el contacte amb la
CNT clandestina i després de la II Guerra Mundial
s'instal·là a Peròus
(Llenguadoc, Occitània), militant en la Federació
Local de la CNT de
Montpeller. Francisco Arrufat Sorolla va morir el 10 de maig de 1981 a
Peròus
(Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat civilment dos dies
després en aquesta
localitat.
***
- Mario Perelli: El
10 de maig de 1981 mor a Milà (Llombardia,
Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista
Mario Orazio Perelli. Havia nascut el 23 de novembre de 1899 a Ferrara
(Emília-Romanya,
Itàlia). Quan era infant es traslladà a
Milà, on en 1916 entrà a treballar com a
obrer a la fàbrica d'esmalts Moneta, al barri
milanès de Musocco. En un
accident laboral, va perdre l'índex i el dit mig de la
mà dreta. Actiu en la
lluita sindical, aconseguí organitzar sis-cents obrers en
una petita Cambra del
Treball d'inspiració sindicalista i obtenir,
després d'una dura lluita, adaptar
els seus salaris amb els dels metal·lúrgics
milanesos. La seva militància li va
costar diverses detencions i, finalment, l'acomiadament de la feina.
Després
d'això, treballà a jornada completa en la
Unió Sindical Milanesa (USM). Per
haver ajudat alguns desertors a expatriar-se, va ser detingut i
empresonat des
de començament de 1918 fins a la primavera de 1919. Un cop
lliure, s'acostà a
l'anarquisme i col·laborà en el projecte de
fundació d'un diari anarquista, que
es materialitzà el febrer de 1920 amb l'edició d'Umanità Nova i on
treballà fins l'agost d'aquell any en
l'administració del periòdic i en la seva
difusió. El 17 d'octubre de 1920 va
ser detingut amb Errico Malatesta, Corrado Quaglino i altres redactors
d'Umanità Nova, restant
empresonat fins a
primers de novembre d'aquell any. Acusat d'haver participat en
l'atemptat
contra el teatre Diana del 23 de març de 1921,
després d'un període
d'inactivitat, el matí del 14 de maig d'aquell any va ser
detingut a Sappanico
(Marques, Itàlia). Jutjat per l'Audiència, va ser
condemnat a 16 anys i 11
mesos de presó i a dos anys de vigilància
especial. Després de restar 11 anys i
sis mesos tancat en diverses presons (Castelfranco Emilia, Porto
Longone i
Pianosa), en 1932 obtingué la llibertat vigilada
gràcies a una amnistia. De
bell nou a Milà, treballà d'antuvi com a
llibreter de segona mà i després com a
venedor ambulat de fruita i verdura. En els anys successius no
destacà massa en
la seva militància, però continuà
estretament vigilat. Quan Itàlia entrà en la
II Guerra Mundial va ser confinat, primer a Ustica
(Sicília), després a l'illa
de Ventotene i finalment al camp de concentració de Renicci
d'Anghiari
(Toscana, Itàlia). Només va ser alliberat arran
de l'armistici entre Itàlia i
les forces armades aliades (8 de setembre de 1943) i retornà
a Milà, on
esdevingué un dels organitzadors més actius de la
resistència anarquista. En
polèmica amb els anarquistes intransigents, fou partidari de
crear un front
revolucionari ample amb la finalitat de transformar la lluita
antifeixista en
revolució proletària, i per aquesta finalitat
mantingué estrets contactes amb
Corrado Bonfantini, exmembre del Moviment de Unitat
Proletària (MUP), amb Lelio
Basso i amb alguns elements socialistes i comunistes dissidents, amb
els quals
fundà la Lliga dels Consells Revolucionaris (LCR), que
publicà entre desembre
de 1944 i febrer de 1945 el periòdic Rivoluzione.
Amb aquesta LCR participa un grup de joves antifeixistes animats per
Germinal
Concordia que projectaven crear una formació partisana
llibertària. També
participà en la creació de la
Federació Comunista Llibertària Llombarda (FCLL),
la qual, el desembre de 1944, publicà el periòdicIl Comunista Libertario. Amb
Germinal Concordia, Antonio
Pietropaolo i Mario Mantovani dirigí la formació
partisana que, després de
l'afusellament de Pietro Bruzzi, passà a denominar-se«Brigada Malatesta-Bruzzi»
i que operava a Milà, a Oltrepò Paves i a altres
localitats. Just abans de l'Alliberament
d'Itàlia (25 d'abril de 1945), per fugir de
l'aïllament polític que aleshores li
semblava perillós, s'enquadrà en la
formació «Brigada Matteotti», al voltant
del Partit Socialista Italià d'Unità
Proletària (PSIUP) i guiada per Corrado Bonfantini.
Després de l'Alliberament en el si de la FCLL
s'accentuà progressivament la
fractura entre els grup de comunistes llibertaris encapçalat
per ell, per
Germinal Concordia i per Antonio Pietropaolo i els grup d'anarquistes
intransigents de Mario Montovani i Ugo Fedeli. Inicialment majoritaris
a Milà,
els comunistes llibertaris es trobaren en minoria en el I
Congrés de la
Federació Anarquista Italiana (FAI), celebrat el setembre de
1945 a Carrara
(Toscana, Itàlia), i el gener de 1946 participà
en la redacció de les
anomenades «Tesis de Milà», document
polític obertament reformista, que
proposava la transformació del moviment llibertari en un
autèntic partit
polític, capaç d'esdevenir, segons ells,
mitjançant la participació en les
eleccions, en una tercera força entre la reacció
i el socialisme d'Estat. Entre
finals de gener i principis de febrer de 1946 es consumà
l'escissió definitiva
i amb Antonio Pietropaolo, Germinal Concordia i Carlo Andreoni
creà la
Federació Llibertària Italiana (FLI), que
tingué una vida efímera i que acabà en
menys d'un any integrada en el Partito Socialista dei Lavoratori
Italiani
(PSLI, Partit Socialista dels Treballadors Italians) de Giuseppe
Saragat. En
els anys successius prosseguí la seva activitat en el
moviment socialista,
sense deixar de banda el moviment anarquista que seguí
jugant un paper
important en el seu pensament.
---