El carter (i Ted Kooser)

Potser recordeu Ted Kooser, el poeta nord-americà de qui fa alguns mesos us donava una versió del poema "A la clínica oncològica", i de qui Jaume Subirana fa unes setmanes us donava una versió de poema "Al vespre" .

Ted Kooser viu a fora vila, per dir-ho en mallorquí, prop de Garland, una localitat de 200 habitants d'una regió anomenada, per capricis de la història, the Bohemian Alps, a l'estat de Nebraska. No cal recórrer al tòpic de l'"Amèrica profunda", crec.

En un poblet així, un home que ha estat el Poet Laureate (tota una institució oficial) dels Estats Units deu absorbir un percentatge molt important del correu local. A més, Kooser passa gust d'enviar poemes per correu ordinari: cada any, per Sant Valentí, envia, o enviava, un grapat de centenars d'exemplars d'un poema d'amor. Segur que dur-se bé amb el carter del poble és important.

En un llibre de proses, conta que una vegada, hem de suposar que per agrair el volum de feina que havia donat al Post Office de Garland, va deixar un dels seus libres de poemes per al carter, dedicat.

I ara deixaré que continuï Kooser:

"Ahir al matí era a la caretera, comprovant si el correu havia arribat, quan vaig veure en Bob que pujava la costa.
—Estic content de trobar-vos —va dir, allargant-me la mà—. Us volia donar les gràcies pel llibre. M'ha agradat. La meva dona i jo l'hem llegit i l'hem mostrat a un amic, que també l'ha llegit i li ha agradat.
—Jo no sóc gaire de poesia —va continuar—, però deixeu-me que us demani una cosa.
Va mirar cap a la carretera i es va tornar a girar cap a mi:
—A la part de darrere diu que sou un "poeta metafòric", i no estàvem segurs de què volia dir. Vol dir, vegem, vol dir que el que dieu no és ben bé real?
—Bé, sí —vaig contestar—, en un sentit sí. ¿Sabeu aquell poema del començament del llibre, aquell en què descric els llums de les ciutats tal com es veuen des d'un avió de nit, com si fossin contel·lacions d'estrelles? Això és una metàfora.
—Crec que ho entenc —va dir.
Es va aturar i va pensar un minut.
—És com si jo dic —va seguir— "El vent és com..., el vent és com..." Bé —va moure el cap i va somriure—, ja sabeu què vull dir.
Vaig fer que sí amb el cap per mostrar que ho sabia, llavors em va tornar a donar la mà, mentre em lliurava el meu paquet de correu i va continuar per la carretera."

(Del llibre Local Wonders. Seasons in the Bohemian Alps)