Quantcast
Channel: Bloc de BalearWeb
Viewing all articles
Browse latest Browse all 12424

Palma, Anys 70 - Crònica sentimental de la transició: reunions clandestines

0
0

Palma, Anys 70 - Crònica sentimental de la transició: reunions clandestines -


A vegades, quan les intervencions dels companys eren massa repetitives, m’abstreia, la meva ment volava més enllà de les quatre parets de la cambra plena de fum on estàvem reunits. Fumàvem sense aturar. L’aire es feia irrespirable i, asseguts a la taula, quasi no ens vèiem els uns als altres. Quan l’ambient es feia insostenible acordàvem una petita interrupció en els debats i obríem la finestra per aconseguir que entràs un poc d’aire pur. Era el moment en què tothom callava, i deixàvem de prendre notes. Després d’una estona, quan l’espessa boira de les cigarretes s’havia fet fonedissa, tornàvem a tancar la finestra i la reunió continuava. (Miquel López Crespí)


A vegades, quan les intervencions dels companys eren massa repetitives, m’abstreia, la meva ment volava més enllà de les quatre parets de la cambra plena de fum on estàvem reunits. Fumàvem sense aturar. L’aire es feia irrespirable i, asseguts a la taula, quasi no ens vèiem els uns als altres. Quan l’ambient es feia insostenible acordàvem una petita interrupció en els debats i obríem la finestra per aconseguir que entràs un poc d’aire pur. Era el moment en què tothom callava, i deixàvem de prendre notes. Després d’una estona, quan l’espessa boira de les cigarretes s’havia fet fonedissa, tornàvem a tancar la finestra i la reunió continuava.

Aleshores obríem un nou paquet de tabac.

Sovint no sentia res. Com si estigués en una zona indefinida, navegant enmig dels núvols, lluny de l´indret on analitzàvem les accions de la setmana. El meu cap era a mil quilòmetres de distància d´on romaníem tancats. Tanmateix, havia parlat feia un parell de dies abans amb el nostre secretari general i ja sabia de què aniria el debat. Podia imaginar-me a la perfecció quines serien les conclusions i sabia, feia temps, quins companys estarien d’acord amb la roda de premsa i quins la considerarien un absurd. Aleshores, quan ja no podia més, la mirava a ella, asseguda al meu davant, prenent notes meticulosament de tot el que parlàvem, de les resolucions del dia, de les activitats que portaríem endavant. Em referesc a na Joana, una de les més eficients responsables del front obrer i membre del Comitè de Direcció. Quan va ser que em vaig enamorar com un boig, en quin mes, en quin moment exacte la meva vida va començar a estar estretament unida a la seva presència? No ho podria dir amb precisió. A vegades em feia l’efecte que ens coneixíem des de sempre, que era l´al·lota a qui perseguia d´infant, per les dunes de la platja d´Alcúdia, quan anàvem a estiuejar a les cabanyes de palla que bastien els pagesos del meu poble. Per què el seu rostre m´era conegut, com si hagués estat una veïna meva, aquella noia de la qual em vaig enamorar als nou anys, en un esplendent estiu ple de d´onades, amb la veu amorosa dels pares sota els pins i la padrina cercant copinyes de mar per a la meva col·lecció? Pensava que la separació amb n´Anika m’havia deixat insensibilitzat per a una època llarguíssima, qui sap si per sempre. Volia reflexionar amb calma, en la més completa soledat. Sentia la necessitat imperiosa d´analitzar el cúmul d’experiències, positives i negatives, que havia tengut en els trenta anys inicials de la meva existència. Massa activisme frenètic, viure cap a l´exterior, seguint sempre la inèrcia de la lluita antifranquista sense aturar-te, ni un moment, a pensar què volies exactament. Em preguntava fins a quin punt la militància podia amagar el desassossec interior que et feia estar en tensió constant.

Era l´activisme un mitjà per a oblidar una realitat personal punyent, el dolor quotidià produït pel combat per a sobreviure enmig d´una societat de llops? O un sistema trobat a l´atzar per dissimular la soledat, una fugida de la fredor que impregnava el teu voltant? No hi havia temps per a les reflexions. Cada hora, cada dia, tenia assignada una feina concreta i quan no era la preocupació per pagar el lloguer i el menjar era la reunió de la cèl·lula i de la direcció, l’assemblea al barri i de Facultat, el viatge al Congrés clandestí, a l´escola de formació del partit.

A poc a poc, com si tornàs d´una inacabable travessia del desert, sentia novament la veu dels companys. Talment anàs pilotant un avió i divisàs la pista de l’aeroport il·luminada. Aterrava novament a la realitat del dia. Els sons de la torre de control es mesclaven amb la de Mateu Ferragut i na Joana. De cop i volta, el soroll de les rodes del tren d’aterratge em feien copsar que l´avió havia tocat terra. El cos em tremolava mentre pugnava per prémer a fons els frens, aconseguir que els motors anassin reduint la potència, la força brutal de l´aparell que avançava, a velocitat vertiginosa per la pista.

Una mirada de na Joana, com si m’ordenàs que ja era hora de baixar dels núvols, em feia apagar els motors.



Viewing all articles
Browse latest Browse all 12424

Latest Images