Anarcoefemèrides
del 25 d'abril
Esdeveniments
- Bomba al restaurant
Véry: El 25
d'abril de 1892, vigília del procés de Ravachol,
una bomba esclata al
restaurant Véry, al bulevard Magenta de París
(França), lloc on va ser detingut
Ravachol el 30 de març, per mor de la denúncia
del cambrer Jules Lhérot. El
patró i un client moriren de les ferides. El mosso del
cafè va fugir a
l'estranger i la premsa s'enfurismarà contra el«terror verd» --nom que donaven
els diaris al terrorisme àcrata a causa del color de la
pólvora que usaven els
anarquistes. L'autor de l'atemptat, Théodule Meunier,
serà detingut el 4 d'abril de 1894 a Londres (Anglaterra);
jutjat el juliol i condemnat a treballs
forçats a perpetuïtat,
morí al presidi de Caiena el 25 de juliol de 1907.
Bomba al restaurant Véry (25 d'abril de 1892)
***
- Conferència de
Molinari: El 25 d'abril de 1915 el
propagandista anarquista Luigi Molinari, aleshores director de la
Universitat
Popular de Milà (Llombardia, Itàlia), llegeix a
la Universitat Popular del
Biellesse de Vigliano Biellesse (Piemont, Itàlia) la
conferència «Francisco
Ferrer e le idealità della Scuola Moderna»
(Francesc Ferrer i els ideals de l'Escola
Moderna). Aquesta conferència havia estat editada el 13
d'octubre de 1913 com a
suplement del número 17 de la revista L'Università
Popolare, òrgan de l'Escola Moderna Francisco
Ferrer de Milà.
Naixements
- Georges Lazareff:
El 25 d'abril de 1855 neix a Samara
(Samara, Imperi Rus) l'advocat i militant anarquista Georges Lazareff.
Sos
pares es deien Georges i Pélagie Temotheff.
S'exilià a França. En 1894 el seu
nom figurava en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la
policia
ferroviària de fronteres francesa. Expulsat per les seves
activitats anarquistes
i revolucionàries de França, es
refugià a Suïssa. El 9 de juliol de 1895 va ser
detingut a Dieppe (Alta Normandia, França). El febrer de
1902 era tresorer del
grup anarquista de refugiats russos del districte d'Hammersmith a
Londres
(Anglaterra). El febrer de 1904 formava par del grup de nihilistes
russos del
Partit Socialrevolucionari de Bellegarde-sur-Valserine (Roine-Alps,
Arpitània)
i l'agost d'aquell any del grup de revolucionaris russos de
Chens-sur-Léman
(Roine-Alps, Arpitània). El 16 de setembre de 1904 es
reuní a la Casa del Poble
d'Hammersmith amb els delegats russos que havien d'assistir al
Congrés
Anarquista d'Amsterdam.
***
- Ribelle Cavallazzi: El 25 d'abril de 1885 neix a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia) el tipògraf anarquista Ribelle Cavallazzi. Va créixer en una família àcrata: son pare, Raffaele Cavallazzi, era considerat per la policia com al«cap dels anarquistes» de Castel Bolognese i son germà major, Arnaldo, també destacava com a militant llibertari; sa mare es deia Maria Contoli. Ben aviat va fer propi el pensament llibertari, però a diferència de son pare i de son germà sempre mantingué una posició excèntrica i marginal pel que feia el moviment anarquista local organitzat. Només assistí a l'escola primària elemental, no obstant això, gràcies a les seves lectures, adquirí una acceptable cultura autodidacta. Dotat d'una destacada vena artística, compongué poesies, algunes de les quals es publicaren en periòdics locals d'aleshores. Fuster de professió, freqüentà els cercles anarquistes i socialistes i prengué part en diverses iniciatives organitzatives dels llibertaris locals. Durant la nit del 22 d'octubre de 1905 fou detingut, juntament amb altres companys, per protestar contra el delegat de la Seguretat Pública de Castell Bolognese, que havia prohibit un acte públic a càrrec de l'orador republicà Pirro Gualtieri de Cesena (Emília-Romanya, Itàlia). L'endemà, mentre els arrestats són portats a la presó de Faenza, Raffaele i Arnaldo, juntament amb Armando Borghi i Gualtieri mateix, aconseguiren fugir espectacularment. En el judici posterior del 23 de novembre, el Tribunal de Ravenna, malgrat condemnar diversos imputats, absolgué Ribelle per manca de proves. El 14 de juliol de 1908 fou novament detingut per ultratge a l'Arma de Carrabiners i posteriorment condemnat a 15 dies de reclusió a la prefectura de Faenza. A partir de 1911 regentà la«Tipografia Cavallazzi», que ja pertanyia a son pare, on treballava des de feia uns anys composant textos amb l'ajuda de sos germanes Fortunata i Giannina. Aquest mateix any entrarà a formar part de la redacció de l'Il Senio (1911-1912), realitzat a la seva impremta, que fou un periòdic local laic i d'esquerra al marge de qualsevol partit, els redactors principals del qual foren l'anarquista Oreste Zanelli, el socialista Mario Santandrea i el republicà Francesco Serantini. Amb l'esclat de la Gran Guerra, Cavallazzi esdevindrà intervencionista i es presentà voluntari, però no fou admès. Declarat hàbil en una posterior revisió, fou assignat d'antuvi al 80 Regiment d'Infanteria de Verona i després al 56 Regiment de Belluno. Fet presoner per les tropes austríaques el juny de 1917, va ser internat al camp de concentració de Mauthausen, on les privacions i la perllongada desnutrició minvaren greument la seva salut. Durant el seu tancament escrigué, entre el 13 i el 26 de setembre de 1918, una composició de 60 quartets sota el títol Ritorno, retrats poètics de personatges del seu temps i que fou publicada el 10 de març de 1919 en La Castelleide. Excarcerat en acabar la guerra, hagué de reincorporar-se immediatament a l'exèrcit sense poder retornar a casa. Després d'una breu llicència fou arrestat per no presentar-se al seu destí. Quan el seu regiment passà per Venècia, desertà i el 23 de gener de 1919 retornà a Castel Bolognese, mostrant, segons un informe policíac, «signes d'alienació mental i de mania persecutòria». Traslladat a l'hospital militar de Faenza, obtingué un permís de convalescència de tres mesos per gaudir-los a ca seva. Ribelle Cavallazzi se suïcidà el 28 d'abril de 1919 a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia).
***
- Charles Gandrey:
El 25 d'abril de 1888 neix a
Chalon-sur-Saône (Borgonya, França) l'anarquista,
sindicalista i
antimilitarista Charles Gandrey. Era germanastre del sindicalista
anarquista
Jules Massot. Treballava d'obrer torner i en una cimentera. En 1912 va
ser
nomenat membre del consell d'administració del Sindicat
General de la
Construcció del Departament del Sena de París
(França). Entre agost de 1912 i
agost de 1913 fou gerent del periòdic Le
Libertaire. El 3 de març de 1913
presidí, a la sala de les
Sociétés-Savantes
del VI Districte de París, un míting contra la
repressió que patia la Federació
Comunista Anarquista (FCA). El 12 d'abril de 1913 va ser nomenat
oficialment secretari
de l'FCA, ja que Léon Jahane i Lucien Belin, secretari i
tresorer respectivament
d'aquesta organització es negaren a assumir la
responsabilitat de les possibles
repercussions judicials de l'edició dels 50.000 exemplars
del fullet Contra les armaments, contra la
loi de trois
ans, contra tout militarisme, i finalment Gandrey
prengué la
responsabilitat legal, conservant les seves funcions oficials Jahane i
Belin.
En aquesta època fou tresorer dels «Amics de Le Libertaire» i vivia, amb
Jules Massot, al número 52 del bulevard
de Belleville de París. Com era esperat, va ser denunciat el
13 d'abril de 1913
per l'edició del citat fullet i en aquesta època
també va ser perseguit judicialment
per la publicació de dos articles en Le
Libertaire signats un per Édouard
Lebreton (Édouard Sené) i l'altre per
Lucien Léauté («Bravo les
soldats!»,
del 24 de maig de 1913). A principis de juny de 1913, fugint de la
persecució,
es va refugiar a Bèlgica i s'instal·là
al número 94 del carrer de
l'Église-Sainte-Anne del barri de Koekelberg de
Brussel·les, on acabà reunint-se
sa companya Marie Bertin a partir del 16 de juliol. A finals d'agost de
1913,
retornà a París per preparar la
dissolució de l'FCA i la creació de la
Unió
Regional Parisenca de la Federació Comunista Anarquista
Revolucionària (FCAR).
El 6 de gener de 1914 va se condemnat en rebel·lia pel IX
Tribunal Correccional
a 18 mesos de presó per «provocació de
militars a la desobediència» per
l'edició del fullet i a sis mesos per l'article de
Sené. El 13 de gener
d'aquell any, el mateix tribunal el condemnà a sis meso de
presó per l'article
de Léauté. Durant la Gran Guerra
retornà a Bèlgica i va ser condemnat pels
alemanys a tres anys de presó per«espionatge» i «tràfic de
correspondència» i
internat a Alemanya. Després de la guerra retornà
a Bèlgica amb sa companya. El
25 d'abril de 1920 el setmanari Le
Libertaire publicà una carta oberta seva dirigida
a Claude Content titulada«Au sujet dels mufles».
***
- Andrés Carranque de Ríos: El 25 d'abril de 1902 neix a Madrid (Espanya) el periodista, escriptor i actor cinematogràfic anarquista Andrés Carranque de Ríos. Fou el fill major d'una família humil nombrosa d'origen manxec formada per 14 germans, dels quals només sobrevisqueren la meitat, que vivia a la zona del rastro madrileny. Son pare, Juan de Mata Carranque, era el porter de l'Escorxador Municipal de Madrid i sa mare, Custodia Ríos del Campo, cosia a casa per encàrrec. Gairebé no va anar a l'escola i quan tenia sis anys començà a vendre diaris pel carrer per ajudar sa família. Quan va fer els 13 anys entrà com a model a l'Escola de Belles Arts i poc després d'aprenent en una ebenisteria. En aquestaèpoca fundà, amb Ramón J. Sender i altres, el grup anarquista «Spartacus». L'agost de 1917 participà activament en la vaga general revolucionària i en l'assalt de les botigues de queviures, fet pel qual va ser tancat a la presó Model de Moncloa, moment que aprofità per escriure poemes. En aquests anys viatjà freqüentment amb sa mare per pobles de la Manxa (Almagro, Daimiel, etc.). En 1918 abandonà la llar familiar i va fer de tot per tot --peó miner i envernissador a Bilbao, descarregador del moll a Santander, etc.-- i s'embarcà en un vaixell mercant fent-se passar per fogoner, però quan va ser descobert fou abandonat a Anvers (Flandes), on va fer d'estibador portuari. Fent de rodamón per París (França) va ser empresonat i en 1920 retornà a la Península. Després d'un temps per Sant Sebastià passant misèries, regressà a Madrid. Arran de l'assassinat del president del Consell de Ministres espanyol Eduardo Dato Iradier, el 8 de març de 1921 a Madrid, a mans d'un escamot anarquista, imprimí i repartí un manifest subversiu on justificava la seva«execució» i feia una crida a la lluita armada; per aquest fet hagué de fugir i va ser detingut a Fuengirola per la Guàrdia Civil --mentre es banyava nu a la platja-- i empresonat a Màlaga i després a la presó Model de Madrid mig any, mesos que dedicà a la lectura. Un cop en llibertat provisional, entre 1922 i 1923 visqué a París, on treballà d'envernissador amb el suport d'amics anarquistes. A la capital francesa començà a interessar-se per la literatura (François Villon, Paul Verlaine, etc.), freqüentant biblioteques i museus. De bell nou a Madrid, intentà viure de les lletres, publicant un llibre de poemes misticoàcrates, Nómada (1923), editat pel ouataire anarquista Miguel Pérez Ferrero i del qual només es van vendre cinc exemplars. Entre 1923 i 1924, en plena dictadura de Primo de Rivera, va fer el servei militar, primer en Artilleria i després a les oficines del Govern Militar, experiència que li resultà força dura. Després va fer un munt de feinetes a Madrid i a diversos pobles castellans (paleta, rajoler, venedor ambulant de navalles i tabac, fent subscripcions de revistes«porta a porta», lector d'auques ambulant, mànager de boxa del seu germà Juan de Mata, model de nus a l'Escola de Belles Arts, etc.). En aquestaèpoca conegué Eugenia Castañer (Ena o Enina), dona liberal i amb fort caràcter que esdevingué sa companya. Després s'introduí en el món del cinema, mut aleshores, de la mà de la penya de cineastes «Los Caimanes» i arribà a ser un actor de cert renom, protagonitzant en 1927 la surrealista i futurista Al Hollywood madrileño, amb Estanislao María de Aguirre, guió de Pío Baroja i dirigida per Nemesio M. Sobrevila --actualment desapareguda. En 1928 participà en la pel·lícula Zalacaín el aventurero, dirigida per Francisco Camacho, oportunitat que aprofità per conèixer personalment Baroja. En 1929 treballà en la pel·lícula La del Soto del Parral, de León Artola, i en El héroe de Cascorro, d'Emilio Bautista. Entre 1930 i 1931 visqué novament a París amb l'objectiu d'obrir-se a noves perspectives com a actor de doblatge en el cinema sonor als estudis de Joinville de la Paramount, coneixent l'escriptor Jean Cassou i fent amistat amb el poeta surrealista René Crevel. Decebut per la manca de contractes cinematogràfics, es lliurà a la literatura, passant privacions de tota casta --es diu que es guanyava la vida com a gigoló a Madrid i Barcelona. En 1934 l'editorial Espasa li va fer un contracte i li publicà la seva primera novel·la, Uno, prologada per Pío Baroja --que el va nomenà«golfante», qualificatiu que no va agradar al prologat--, que havia escrit dos anys abans sota la influència dels escriptors russos (Dostoievski, Krupin, Andreiev, Gladkov, Gogol, Txékhov, etc.) i que va ser traduïda al rus immediatament. En 1935 viatjà a París amb la delegació espanyola al I Congrés Internacional per a la Defensa de la Cultura com a corresponsal del periòdic Heraldo de Madrid. Aquest mateix any publicà la seva segona novel·la, La vida difícil, i l'any següent Cinematógrafo, crítica esteticosocial novel·lada amb fortes influències dostoievskianes. La seva obra, de clars tons barojians, és marcadament antiretòrica i realista, dirigida i protagonitzada per a les classes menys afavorides (obrers, presos, anarquistes, nihilistes, etc.) i força revolucionària i crítica. A més de les tres novel·les citades publicà contes i relats breus: Un astrónomo (1924), En invierno (1933), En la cárcel (1933), El método (1933), Los primeros pasos (1933),De la vida del señor Etcétera (1933), Los trabajadores (1933),Gente joven (1934), De tres a cinco de la madrugada (1934),El señor director (1935), Y el sol sale (1935), etc. Publicà (articles, contes, poemes, etc.) en nombroses publicacions periòdiques, com Ahora, Bidasoa, Ciudad, España, Estampa,Heraldo de Madrid, Línea, Nuevo Mundo, La Pantalla,Tensor, ¡¡Tierra!!, La Voz, etc. Ándres Carranque de Ríos va morir el 6 d'octubre de 1936 a Madrid (Espanya) a conseqüència d'un càncer d'estómac. Pòstumament, en 1998, es publicaren les seves obres completes editades per José Luis Fortea. En 2006 Asís Lazcano publicà La sombra del anarquista, biografia novel·lada de l'escriptor.
***
- Pedro López Calle:El 25 d'abril de 1902 --alguns citen erròniament 1899 i 1904-- neix a Montejaque (Màlaga, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Pedro López Calle. Fill d'una família anarquista, quan tenia 17 anys ja feia discursos. En aquesta època patí persecucions i conegué les conduccions a peu dels detinguts i les presons. En 1917 assistí com a delegat del grup llibertari «Hermanos Unidos» de Montejaque a la reunió de constitució de la Federació Regional de Grups Anarquistes d'Andalusia, celebrada a Morón, i en 1919 fundà en aquesta ciutat sevillana, amb el seu gran amic Antonio Rosado López --ambdós pertanyien a la mateixa lògia maçònica--, Juventud Rebelde, òrgan d'expressió d'aquesta federació. En 1922 també representà«Hermanos Unidos» en la reunió anarquista d'El Arahal. En els anys de la dictadura de Primo de Rivera continuà en la lluita i envià diners pro-presos a La Revista Blanca. Durant la II República espanyola, amb el vistiplau de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i per evitar el triomf dretà, va fer d'alcalde en dos períodes i fou admirat a tota la zona (Marbella, Estepona, Serranía de Ronda, etc.). A finals d'agost de 1933, quan era alcalde de Montejaque, va ser detingut per ordre del governador de Màlaga, acusat de complicitat d'haver provocat incendis a les muntanyes municipals d'aquest poble. Amb l'aixecament feixista de juliol de 1936 i quan es proclamà el comunisme llibertari a Montejaque, va ser el primer en posar el seu capital a disposició de la CNT. Després es va fer càrrec de les milícies confederals de Ronda i comandà el Cos de Milícies --després «Columna Pedro López»-- acantonat a San Pedro de Alcántara que arribà a controlar la comarca sud occidental de la Serranía de Ronda i que impedí durant tot l'any 1936 que les tropes franquistes arribessin a la costa --eren coneguts com «Els amos de la Serra». El novembre de 1936 intervingué en el gran acte confederal de Màlaga i quan aquesta capital caigué a mans feixistes, es replegà amb les seves tropes cap a Motril i a Almeria. Després, amb son germà Bernabé, combaté en la 61 Brigada --nom que prengué la seva columna arran de la militarització-- al Jarama. Més tard va fer de comissari en la Divisió de Llevant de l'Exèrcit republicà. El març de 1939 va ser detingut per la reacció comunista, però aconseguí fugir. Fins al final de la guerra fou secretari de Defensa del Comitè Nacional de la CNT. Amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i va ser tancat a diversos camps de concentració. Després passà a Amèrica (Veneçuela, Equador i Mèxic). En 1946 formà part de l'Agrupació d'Estudis Socials de Mèxic, partidària de la CNT de l'Interior. Durant un temps residí a Orà (Algèria) i a Casablanca (Marroc) com a enllaç de la guerrilla anarquista que actuava a la Serranía de Ronda encapçalada per son germà Bernabé. Després de la mort del dictador Franco, en 1976 s'establí a Algeciras. Pedro López Calle va morir sobtadament el 18 de juliol de 1977 a Algeciras (Cadis, Andalusia, Espanya) mentre jugava a escacs i va ser enterrat a Montejaque. Trobem articles seus, molts signats sota el pseudònim Avenir d'Amor, en Acción, Juventud Rebelde i El Miliciano (fent servir el pseudònim Tonto de la Columna).És autor dels fullets Escucha, campesino i El problema de la tierra.
***
- Antonio Céspedes
Asensio: El 25 d'abril de 1915 neix a
Cuevas de Almanzora (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarquista i
anarcosindicalista Antonio Céspedes Asensio, conegut com El Moreno. Milità en el
moviment anarquista al barri obrer de les Cases
Barates de la Marina del Prat Vermell de Barcelona (Catalunya). Quan el
cop militar
feixista de juliol de 1936 participà en l'assalt de la
caserna de
Lepant de Barcelona i fou membre del Comitè Revolucionari de la Marina del
Prat Vermell.
Durant
els fets de«Maig de 1937» va ser detingut per«possessió d'armes» i per«deserció» per la
reacció estalinista i empresonat. El desembre de 1937 va ser
enviat al Preventori
Judicial de Manresa (Bages, Catalunya) per mala conducta i el 3 de
gener de
1938 aconseguí fugir-ne, però va ser capturat i
traslladat a la Presó Model de
Barcelona. Després d'un intent d'evasió frustrat
el 16 de juliol de 1938 amb
altres companys, entre ells Francesc Sabaté Llopart (Quico), va ser enviat al Correccional
d'Inadaptats de Vic (Osona,
Catalunya). Arran de l'arribava de les tropes franquistes, el 18 de
febrer de
1939 va ser detingut, jutjat davant un consell de guerra el 7 de
novembre de
1939 i condemnat a mort, però el maig de 1940 l'auditor de
guerra acordà
reobrir el sumari. El 28 d'octubre de 1941 va ser novament jutjat en
consell de
guerra, amb José Gilirribo Astado, acusat de ser membre de
les Patrulles de
Control i de la «Columna Ascaso» i va ser condemnat
a 20 anys de reclusió menor.
Després de recobrar la llibertat va ser desterrat a
València (País Valencià),
però
va trencar del desterrament i el
16 de
desembre de 1943 va ser novament detingut per una temptativa
d'atracament a mà
armada amb dos companys de les Joventuts Llibertàries
(Ángel Torralba i
Cristino Navarro); jutjat en consell de guerra, va ser condemnat el 4
de març
de 1944 i condemnat a 20 anys de reclusió menor. L'abril de
1955, quan estava
reclòs a la Presó Central de Sant Miquel dels
Reis de València, va ser posat en
llibertat condicional i immediatament s'integrà en les
Joventuts Llibertàries clandestines
de València. En 1960 aconseguí la llibertat
definitiva. Antonio Céspedes
Asensio va morir el juliol de 1999 a l'Hospitalet de Llobregat
(Barcelonès, Catalunya).
***
- Gaddo Treves: El
25 d'abril de 1916 neix a Milà
(Llombardia, Itàlia) el psiquiatra, músic, actor
i anarquista Gaddo Treves. Estudià
medicina, s'especialitzà en psiquiatria i exercí
la seva professió a Milà, on
era conegut com El metge dels pobres.
A més d'això, apassionat per la música
i pel cinema, desenvolupà una important
carrera artística. Aparegué per primera vegada en
1948 en el curtmetratge Buio in sala
de Dino Risi. En 1956 sortí
en un capítol de la sèrie televisiva de la RAI Lascia o raddoppia?, dirigit per Mike
Bongiorno. Posteriorment
entrà en contacte amb el món del cinema i
treballà com a actor dirigit per
importants cineastes. En 1961 participà en la
pel·lícula Le italiane
e l'amore, dirigida per Nelo Risi. Aquell mateix any
formà part de l'elenc d'Il giudizio
universale, film dirigit per Vittorio De Sica, amb actors com
Fernandel,
Vittorio Gasman, Renato Rascel, De Sica stesso, Alberto Sordi, Nino
Manfredi,
Mike Bongiorno, Franco Franchi i Ciccio Ingrassia. En 1968
participà en la
pel·lícula Diario di
una schizofrenica,
dirigida per Nelo Risi, que guanyà la Cinta de Plata al
millor guió en 1970.
També en 1968 participà en Straziami,
ma
di baci saziami, film dirigit per Dino Risi. Gaddo Treves va
morir el 15
d'agost de 1972 a Milà (Llombardia, Itàlia). Son
fill Fabio Treves és un
destacat músic i cantant.
***
- Silvano Fedi: El
25 d'abril de 1920 neix a Pistoia (Toscana, Itàlia)
l'anarquista i partisà
antifeixista Silvano Fedi. Ja al Liceo Classico Niccolò
Forteguerri, l'institut
on estudià a la seva ciutat, organitzà amb altres
companys un nucli de
resistència contra el règim mussolinià
i patí una greu pallissa a mans d'un
escamot feixista. El 12 d'octubre de 1939 va ser detingut, juntament
amb Fabio
Fondi, Giovanni La Loggia i Carlo Giovannelli, per les seves activitats
de
resistència anarcocomunista i el 26 de novembre
l'Organizzazione per la
Vigilanza e la Repressione dell'Antifascismo (OVRA,
Organització per la
Vigilància i la Repressió de l'Antifeixisme) el
denuncià davant el Tribunal
Especial per a la Defensa de l'Estat que l'acusà
d'«activitats comunistes» i el
condemnà el 25 de gener de 1940 a un any de presó
per «pertinença a associació
il·lícita i distribució de propaganda
antinacional»; però el 10 de febrer va
ser indultat i excarcerat. Membre el Grup Anarquista de Bottegone,
barri de
Pistoia, el gener de 1942 va ser novament detingut. Amb la
destitució de Benito
Mussolini el 25 de juliol de 1943 com a president del govern per part
del rei
Víctor Manuel III d'Itàlia, va ser un dels
primers que sortí als carrers per
exigir les llibertats polítiques. L'endemà, el 26
de juliol de 1943, davant els
tallers San Giorgio de Pistoia va fer una crida a la vaga i
immediatament va
ser detingut per la policia del nou govern de Pietro Badoglio. Davant
la
notícia del seu arrest, una multitud s'amuntegà
davant la Prefectura de Policia
exigint la seva llibertat. Hores després va se alliberat i
s'integrà en
l'organització de la resistència antifeixista a
Pistoia, constituint la
formació partisana més important que
operà en aquesta ciutat i que prengué el
nom de «Brigata Franca Libertaria» (BFL, Brigada
Irregular Llibertària), també
coneguda com «Squadre Franche Libertarie». Aquesta
esquadra, completament
independent del Comitato di Liberazione Nazionale (CLN,
Comitè d'Alliberament
Nacional), estava formada per una cinquantena de pagesos, treballadors
industrials, estudiants i exsoldats, la major part anarquistes o
simpatitzants
llibertaris, com ara Egisto Gori, Archimede Peruzzi, Tito Eschini, Enzo
Capecchi, Artese Benesperi, Danilo Betti, Brunello Biagini, Marcello
Capecchi,
Santino Pratesi, Giulio Vannucchi, Giovanni Pinna, Iacopo Innocenti, La
Loggia,
Giovannelli, Filiberto Fedi, Raffaello Baldi, Tiziano Palandri, Oscar
Nesti,
Giulio Ambrogi o els germans Bargellini, molts d'ells enquadrats en la
Federació Comunista Llibertària (FCL). El seu
grup estava en estret contacte
amb la formació partisana «XI Zona
Patrioti», encapçalada per Manrico Ducceschi
(Pippo), també exalumne
del Liceo
Classico Forteguerri de Pistoia, que actuava a les muntanyes de la
zona, mentre
que la BFL operava al pla, en constant moviment entre Pistoia, Quarrata
i
Lamporecchio. També tenia relacions amb grups armats del
Partit Comunista
d'Itàlia (PCI) i del Partit d'Acció (PdA). La BFL
protagonitzà diverses accions
coratjoses, com ara els tres assalts consecutius efectuats entre el 17
i el 20
d'octubre de 1943 a la Fortalesa de Santa Barbara de Pistoia amb
només un
escamot de cinc homes (Danilo Betti, Brunello Biagini, Marcello
Capecchi, Santino
Pratesi i Giulio Vannucchi), que proveí la guerrilla d'un
important nombre
d'armes, de municions i de queviures, o els assalts de la Prefectura de
Policia
de la plaça de San Leone de Pistoia i la presó de
la Ville Sbertoli, que
alliberà 54 captius, presos polítics
majoritàriament i dos jueus. Silvano Fedi
va morir el 29 de juliol de 1944 en un camí rural a prop de
la Croce di
Vanacciano, a les muntanyes de Pistoia (Toscana, Itàlia), a
resultes d'una
emboscada parada per les tropes alemanyes arran d'una
delació. També va caure
el seu company Giuseppe Giulietti i pocs dies després
Brunello Biagini, altre
component de la formació, va ser capturat i l'1 d'agost
afusellat. Fedi i
Giulietti va ser enterrats al Cementiri Municipal della Vergine de
Pistoia. Amb
la mort de Fedi la «Brigata Franca Libertaria»
canvia el seu nom per «Brigata
Silvano Fedi». Silvano Fedi està considerat un
màrtir de la lluita antifeixista
a Pistoia i el seu nom encapçala nombroses institucions
(instituts,
poliesportius, piscines, gimnasos, etc.) i una gran avinguda d'aquesta
ciutat.
Defuncions
- Agustí Dalmau Puig: El 25 d'abril de 1939 es afusellat a Girona (Gironès, Catalunya) l'anarcosindicalista Agustí Dalmau Puig. Havia nascut cap al 1904 a Torroella de Montgrí (Baix Empordà, Catalunya). Feia de pagès al seu poble natal. Membre de la Unió de Rabassaires (UR), fou vocal segon de la direcció del Sindicat de Cooperació Agrícola. Després del triomf franquista, va ser denunciat per un propietari del poble. Jutjat, va ser condemnat a mort per pertànyer a Esquerra Republicana abans de l'aixecament feixista, per afiliar-se a la Confederació Nacional del Treball (CNT) el juliol de 1936 i per formar part del Comitè Revolucionari de Torroella de Montgrí entre juliol de 1936 i maig de 1937. Agustí Dalmau Puig va ser afusellat el 25 d'abril de 1939 al camí de la Font de la Pólvora de Girona (Gironès, Catalunya) amb 28 persones més.
***
- Joan Radó
Cruañas: El 25 d'abril de 1939 es afusellat a
Girona (Gironès, Catalunya) l'anarquista i
anarcosindicalista Joan Radó
Cruañas. Havia nascut en 1921. Militant de la
Confederació Nacional del Treball
(CNT), fou secretari de les Joventuts Llibertàries de
Girona. A finals de maig
de 1938 va ser mobilitzat i enviat al front enquadrat en les
Milícies de Costa.
Amb el triomf franquista, el març de 1939 va ser denunciat
per tres al·lotes de
la seva edat i portat a la presó de Figueres (Alt
Empordà, Catalunya). Joan Radó
Cruañas va ser afusellat a les tàpies del
cementiri de Girona (Gironès,
Catalunya) amb 28 persones més, entre elles una dona.
***
- Miquel Sol
Torres: El 25 d'abril de 1945 és assassinat el
mestre d'escola anarquista i
anarcosindicalista Miquel Sol Torres. Havia nascut el 5 d'octubre de
1897 a
Lleida (Segrià, Catalunya). Militant de la
Confederació Nacional del Treball
(CNT), l'1 de setembre de 1936 va ser nomenat per la Comissaria de la
Generalitat de Catalunya de Lleida director administrador de la Casa
d'Acolliment. Amb el triomf franquista passà a
França. En 1942 el seu domicili
del carrer des Polinaires, núm. 27, de Tolosa (Llenguadoc,
Occitània), on vivia
amb sa companya Pepita Vila Plana i sa filla Margarita, servia de
refugi per
als guies del grup de Francisco Ponzán Vidal de la
Resistència, enquadrat en la
xarxa d'evasió de Pat O'Leary, i especialment per a Amadeo
Casares Colomer (El Peque), molt
lligat a la família Sol.
El 3 de febrer de 1943 va ser detingut pels alemanys i enviat a les
presons de
Fourgole i de Fresnes. Posteriorment fou traslladat al camp
d'internament de
Compiègne (Picardia, França), d'on fou deportat
al camp de concentració nazi de
Buchenwald (Weimar, Turíngia, Alemanya). Al final de la
guerra i durant la
desfeta, formà part dels 4.500 deportats que van ser
evacuats pels nazis a peu
del camp de Lankestein, un dels kommandos
del camp de Buchenwald. Esgotat, el 25 d'abril de 1945 Miquel Sol
Torres va ser
abatut d'un tret al clotell per un guàrdia alemany al costat
de la carretera.
***
- Jankel Adler: El
25 d'abril de 1949 mor a Whitley Cottage (Aldbourne, Marlborough,
Wiltshire,
Sud-oest d'Anglaterra, Anglaterra) el pintor i gravador anarquista i
anarcosindicalista Jakub Adler, més conegut per les
transcripcions Yankl Adler i Jankel Adler. Havia nascut el 26 de
juliol de 1895 al suburbi de
Tuszyn de Łódź (Polònia, Imperi Rus; actualment
pertany a Łódź, Polònia). Sos
pares es deien Eliasz Adler, mercader de fusta i de carbó, i
Hana Laja Fiter.
Fou el setè fill d'una família jueva de 10
germans –els quals tots moriren a la
Xoà– i es crià en el hassidisme. En
1912 a Belgrad (Sèrbia) començà a
formar-se
com a gravador amb un oncle seu i en 1914 s'establí a Barmen
(Wuppertal, Imperi
Alemany), on visqué durant una temporada amb una germana
seva i estudià dibuix
i pintura a l'Escola d'Arts i Oficis amb el professor Gustav
Wiethücher. Durant
la Gran Guerra va ser enrolat en l'Exèrcit rus i fou
capturat pels alemanys,
però l'alliberaren ràpidament. En 1918
s'acostà al grup editor de la revista
expressionista Der Sturm. En acabar
la guerra retornà a Łódź, on el febrer de 1919
cofundà el grup d'artistes d'avantguarda
(Moyshe Broderzon, Henoch Barczyński, Marek Szwarc, Wincenty Brauner,
Yitskhok
Broyner, etc.) anomenat «Yung-Yidish» (Joves
Jiddischs). També va fer costat,
en 1919, el grup artístic «Das Junge
Rheinland» (La Jove Renània). En 1919
exposà les seves obres al Polski Klub Artystyczny (Club
Artístic Polonès) i al
Hotel Polònia de Varsòvia. En 1920
restà una temporada a Berlín, on entrà
en
contacte amb el grup editor de la revista anarquista Die
Aktion, especialment amb l'artista Franz Wilhelm Seiwert, i
conegué l'estudiant d'art Betty Kohlhaas, que
esdevindrà la seva companya
durant tota sa vida. En 1921 retornà a Barmen, on
entrà a formar part del grup
d'artistes «Die Wupper» (El Wupper; nom del riu
renà). En 1922 s'instal·là a
Düsseldorf, on esdevingué professor de
l'Acadèmia d'Arts i entaulà una estreta
amistat amb els pintors Otto Dix, Paul Klee i Wasili Kandinski, entre
d'altres,
i participà en la creació del grup «Die
Kommune» (La Comuna), col·laborant en
l'Exposició Internacional d'Artistes Revolucionaris que se
celebrà a Berlín.
També en 1922 fundà l'efímer grup
Srebrny Wóz (Carro d'Argent), format per Henryk
Hirszenberg, Ignacy Hirszfang i Natan Szpigel. A Düsseldorf
milità activament
en el moviment anarquista i formà part de
l'organització anarcosindicalista Freie
Arbeiter Union Deutschland (FAUD, Unió Lliure dels
Treballadors Alemanys). En
1926 pintà els murals de l'Institut Astronòmic
(«Planetarium») de Düsseldorf.
En 1928, durant l'exposició «Art alemany a
Düsseldorf», una pintura seva rebé
una medalla d'or. Entre 1929 i 1930 realitzà viatges
d'estudi a diversos
indrets de la Península Ibèrica i entre juliol i
octubre de 1930 compartí estatge
amb el pintor Arthur Kaufmann a Mallorca (Illes Balears). Durant la
campanya
electoral de juliol de 1932 publicà amb un grup d'artistes i
d'intel·lectuals
esquerrans una crida urgent contra la política
nacionalsocialista i per a la
unió de tota l'esquerra en un front comú
antifeixista. A partir de 1933, com a
artista i com a jueu, s'enfrontà directament contra la
persecució que els nazis
realitzaren contra l'art modern i contra la seva raça. En
aquest any de 1933
dues pintures seves van ser exposades pels nazis al Centre d'Art de
Mannheim com
a exemple d'«art degenerat». En aquestaèpoca decidí exiliar-se i
s'instal·là a
París (França), on es va veure fortament
influenciat per Picasso, Max Ernst i Léger,
i entrà a formar part del cercle intel·lectual
d'anarquistes que girava al
voltant de la parella formada per Marie-Louise Berneri i Vernon
Richards. Durant
aquests anys realitzà nombrosos viatges arreu d'Europa
(Polònia, Itàlia,
Iugoslàvia, Txecoslovàquia, Romania i la
Unió Soviètica). En 1937 van ser
confiscades pels nazis 25 obres seves que pertanyien a
col·leccions públiques,
com ara la Nationalgalerie de Berlin o el Museum Folkwang d'Essen, i
dos se'n
mostraren en l'exposició «Der Ewige
Jude» (El Jueu Etern), que se celebrà al
Museu Alemany de Munic. En 1939 pintà el quadre Homage a Durruti, que dedicà a
Marie-Louise Berneri. Després d'un
temps a Canha de Mar (Provença, Occitània), en
aquest mateix 1939, amb l'esclat
de la II Guerra Mundial, s'oferí voluntari en
l'Exèrcit polonès que s'havia
reconstituït a França, però en 1941 va
ser llicenciat per raons de salut.
Posteriorment s'instal·là a Kirkcudbright
(Kirkcudbrightshire, Dumfries and
Galloway, Escòcia) i el maig de 1943 es traslladà
a Londres. La mort de la seva
gran amiga Marie-Louise Berneri el 13 d'abril de 1949 a Londres
l'afectà
profundament i, dies després, el 25 d'abril de 1949, Jankel
Adler va morir a Whitley
Cottage (Aldbourne, Marlborough, Wiltshire, Sud-oest d'Anglaterra,
Anglaterra)
d'un atac de cor; fou enterrat al Cementiri Jueu de Bushey (Hertsmere,
Hertfordshire, Anglaterra). En 1951 una retrospectiva de 81 obres seves
es va
exposar a les New Burlington Galleries de Londres.
***
- Clovys: El 25
d'abril de 1955 mor a París (França) el
cantautor,
compositor i intèrpret anarquista i pacifista Clovis
Poirier, més conegut sota
el seu nom artístic de Clovys. Havia
nascut el 13 de maig de 1885 a
París (França). Fou fill d'un cuiner i d'una dona
de fer feines que es passaren
al comerç de vins. En sortir de l'escola primària
entrà com a aprenent
d'enquadernador i després farà tota mena de
feinetes (bastaix, transportista,
empleat de comerç, mecànic, obrer pintor, etc.),
però interessat des de molt
jove en la cançó social. Anarquista des dels 25
anys, no aturarà durant mig
segle de consagrar el seu talent a la propaganda per la
cançó. Després
d'interpretar les cançons dels seus predecessors (Pottier,
Rictus, Couté, etc.),
cantarà el seu propi repertori, que passarà a ser
molt popular. Exempt en 1914,
no serà mobilitzat durant la Gran Guerra, però
intentarà, malgrat la censura,
fer viure el seu ideal pacifista mitjançant les seves
cançons, amb el suport
d'altres cantants no mobilitzats (Mouret, Coladant, M.
Hallé, etc.). En aquests
anys col·laborà força amb«L'Avenir Social», l'orfenat de Madeleine Vernet.
En
aquesta època va escriure el seu famós poema
pacifista Zimmerwald-Kienthal.
En 1918 treballà coma cap de servei de la Unió
dels Cooperants. Entre 1917 i
1926 dirigirà i animarà «La Muse
Rouge», una societat de cantautors composta
per poetes i cantants revolucionaris, com ara Doublier, Claudine Boria,
Jeanne
Monteil, Thérèse, Margot, Madeleine
Ferré, entre molts d'altres. Entre 1918 i
1930 col·laborà en els fascicles Nos
Chansons, publicats per Coladant
amb el patrocini de «La Muse Rouge». Entre 1922 i
1926 s'encarregà de
publicació de la primera sèrie de La
Muse Rouge. Revue de propagande
révolutionnaire par les arts, impressa a«La Fraternelle» de Sébastien
Faure, i on es van publicar nombrosos textos i cançons
d'Eugène Bizeau, André
Colomer, Gaston Couté, Sébastien Faure, C. A.
Laisant, Louis Loréal, Jules
Rivet, Madeleine Vernet, etc. La segona sèrie (1932-1934) va
ser editada per
Jean-Paul Monteil. També col·laborà en
nombroses publicacions llibertàries,
especialment en Le Libertaire, i
participà en tota mena de festes
llibertàries i sindicalistes. A la mort de
Sébastian Faure, el 14 de juliol de
1942, li dedicarà alguns sonets d'adéu.
Després de la II Guerra Mundial
continuà col·laborant en la premsa
llibertària (Le Combat Syndicaliste, Défense
de l'Homme, Le Libertaire, Pensée
et Action, L'Unique,La Voie de la Paix, Contre-Courant,
etc. El 14 de març de 1953
participà en un gala de suport en benefici del
periòdic Contre-Courant,
de Louis Louvet, a la Sala de les Sociétés
Savantes de París, amb Rachel
Lantier, Léo Campion i Paul Primert, entre d'altres.
Passarà els últims anys a
l'hospici d'Ivry en la més absoluta misèria i un
comitè d'ajuda publicarà un
quadernet amb un recull dels seus millors poemes i cançons,
a més d'organitzar
una gala en favor seu el 13 de febrer de 1955. No és va
restablir del tot i
Clovys va morir poc temps després, el 25 d'abril de 1955, a
l'hospici Alquier-Debrousse
de París (França).
---