(vida un poc privada de) 'Veus al ras', de Sebastià Perelló

El dinou de setembre, la Nit de l’Art, a can Comerciants de Núvols, i mentre esperàvem que comencés una performance magnífica, i amb una cervesa a la mà, i amb molts somriures i amb moltes complicitats, n’Àngels em va dir, en Perelló traurà un llibre nou aviat. I a en Perelló, que era allà, estalonat a una paret emblanquinada, tal vegada mirant de coa d’ull uns dibuixos de Teo Punyet, se li va il·luminar la cara. Em va dir que l’editora, entusiasmada, li ho havia confirmat feia poc. Li vaig demanar si es tractava d’una novel·la. Em va dir que sí, però no, perquè en veritat era un monòleg, però eren diversos monòlegs perquè hi havia un joc de veus. Va dir un joc de veus amb molta naturalitat. Massa naturalitat pel que després es trobarà el lector que les escolti. Les Veus al ras, és clar. També em va fer la confidència que l’editora li veia moltes possibilitats teatrals i... Jo l’escoltava entre tot aquell trui que s’esdevé quan tot Palma surt al carrer una nit determinada de l’any per visitar les galeries d’art. La jove actriu que ens enlluernaria amb la performance que ja havia començat, seia dins l’enfony d’un balconet i ens inquietava a tots perquè durant molts minuts va fer com que es menjava un iogurt que no s’acabava mai. Un gest repetit infinites vegades. En Sebastià Perelló em parlava de silencis fets de paraules que ningú no pronunciava, d’un home que callava, d’una dona que escoltava i entenia i interpretava la mudesa i en parlava i l’explicava, perquè el silenci estava fet de la vida viscuda i tal vegada de la vida imaginada. En Sebastià Perelló, aquella Nit de l’Art a Palma també em va dir que havia escrit una relació, vides i naufragis. I n’Àngels es va confessar feliç i privilegiada perquè ja havia llegit un parell de versions de l’obra i m’insistia en la cruesa i en la qualitat d’aquelles pàgines.

Un dimarts a fosquet, el 16 de febrer proppassat, quan sortíem del Parlament, ens vam trobar amb en Perelló. Anava a Correus. Aquell paper groc que ens mostrava era el salconduit perquè el funcionari li lliurés dos paquets amb les Veus al ras que li enviava l’editorial. El vam acompanyar. No ens volíem perdre aquell moment màgic en què l’autor es troba per primera vegada amb el seu llibre a les mans (no diré això tan recurrent i suat que un llibre és com un fill i etcètera, perquè no ho és, un fill, perquè un llibre és un llibre, ni més ni menys que un llibre!). Vam anar a una cerveseria cèntrica. En Perelló estava content, però no semblava gens impacient. Crec que nosaltres, n’Àngels, en Tià Sabater i jo mateixa hi estàvem més. El cambrer va dur les cerveses i els cacauets per picar i damunt la taula encara hi havia els dos paquets intactes. El paper d’estrassa. El full blanc amb l’adreça. La cel·lofana. Els cantells rebregats. La materialització de tantes hores de treball. Allò físic en què s’han convertit l’enfilall d’històries i de personatges que bullien i que l’autor ha d’excretar, perquè si no ho fa no es troba bé. Sense gens de pressa, en va obrir un i en va extraure uns exemplars que va repartir als amics que érem amb ell. Aquell vespre de febrer, d’insomni persistent, les Veus al ras em van a començar a colonitzar. Primer una veu que parlava, i després totes les altres. Les ombres d’aquell àtic desanimat es van anar omplint de presències sonores. Estigmàtiques. De bon començament vaig ntentar desembullar les trunyelles d’en Perelló, però ho vaig deixar córrer. Em vaig deixar endur. No les volia entendre. Com a lectora no m’interessava gens. Jo volia ser trunyella. Jo volia ser el diàleg. No volia saber si el narrador em parlava en passat o en present. Jo volia ser les paraules del narrador que estava aixecant un univers i m’hi convidava a viure i a conviure amb el significat profund de la davallada a l’infern. Però a l’infern Caront no hi era. I volia aturar el rellotge. I.

Unes setmanes més tard, a les postres d’un dinar d’amics, en Biel Mesquida va posar so a les Veus d’en Perelló. Continuaven al ras, és cert, però ja eren matèria. El temps es va aturar. Sé del cert que nosaltres ja no érem asseguts a aquella taula amb vistes. Érem en aquella casa. Qualsevol casa. La casa de qualsevol de nosaltres. La veu d’en Mesquida. Al ras. La veu amagatall. La història d’en Perelló és refugi i és l’univers per als orfes que cercam no sabem ben bé què, però que sabem que quan hi guaitam no estem sols. I ja no fa fred.