El dinou de setembre, la Nit de lArt, a can Comerciants de Núvols, i mentre esperàvem que comencés una performance magnífica, i amb una cervesa a la mà, i amb molts somriures i amb moltes complicitats, nÀngels em va dir, en Perelló traurà un llibre nou aviat. I a en Perelló, que era allà, estalonat a una paret emblanquinada, tal vegada mirant de coa dull uns dibuixos de Teo Punyet, se li va il·luminar la cara. Em va dir que leditora, entusiasmada, li ho havia confirmat feia poc. Li vaig demanar si es tractava duna novel·la. Em va dir que sí, però no, perquè en veritat era un monòleg, però eren diversos monòlegs perquè hi havia un joc de veus. Va dir un joc de veus amb molta naturalitat. Massa naturalitat pel que després es trobarà el lector que les escolti. Les Veus al ras, és clar. També em va fer la confidència que leditora li veia moltes possibilitats teatrals i... Jo lescoltava entre tot aquell trui que sesdevé quan tot Palma surt al carrer una nit determinada de lany per visitar les galeries dart. La jove actriu que ens enlluernaria amb la performance que ja havia començat, seia dins lenfony dun balconet i ens inquietava a tots perquè durant molts minuts va fer com que es menjava un iogurt que no sacabava mai. Un gest repetit infinites vegades. En Sebastià Perelló em parlava de silencis fets de paraules que ningú no pronunciava, dun home que callava, duna dona que escoltava i entenia i interpretava la mudesa i en parlava i lexplicava, perquè el silenci estava fet de la vida viscuda i tal vegada de la vida imaginada. En Sebastià Perelló, aquella Nit de lArt a Palma també em va dir que havia escrit una relació, vides i naufragis. I nÀngels es va confessar feliç i privilegiada perquè ja havia llegit un parell de versions de lobra i minsistia en la cruesa i en la qualitat daquelles pàgines.
Un dimarts a fosquet, el 16 de febrer proppassat, quan sortíem del Parlament, ens vam trobar amb en Perelló. Anava a Correus. Aquell paper groc que ens mostrava era el salconduit perquè el funcionari li lliurés dos paquets amb les Veus al ras que li enviava leditorial. El vam acompanyar. No ens volíem perdre aquell moment màgic en què lautor es troba per primera vegada amb el seu llibre a les mans (no diré això tan recurrent i suat que un llibre és com un fill i etcètera, perquè no ho és, un fill, perquè un llibre és un llibre, ni més ni menys que un llibre!). Vam anar a una cerveseria cèntrica. En Perelló estava content, però no semblava gens impacient. Crec que nosaltres, nÀngels, en Tià Sabater i jo mateixa hi estàvem més. El cambrer va dur les cerveses i els cacauets per picar i damunt la taula encara hi havia els dos paquets intactes. El paper destrassa. El full blanc amb ladreça. La cel·lofana. Els cantells rebregats. La materialització de tantes hores de treball. Allò físic en què shan convertit lenfilall dhistòries i de personatges que bullien i que lautor ha dexcretar, perquè si no ho fa no es troba bé. Sense gens de pressa, en va obrir un i en va extraure uns exemplars que va repartir als amics que érem amb ell. Aquell vespre de febrer, dinsomni persistent, les Veus al ras em van a començar a colonitzar. Primer una veu que parlava, i després totes les altres. Les ombres daquell àtic desanimat es van anar omplint de presències sonores. Estigmàtiques. De bon començament vaig ntentar desembullar les trunyelles den Perelló, però ho vaig deixar córrer. Em vaig deixar endur. No les volia entendre. Com a lectora no minteressava gens. Jo volia ser trunyella. Jo volia ser el diàleg. No volia saber si el narrador em parlava en passat o en present. Jo volia ser les paraules del narrador que estava aixecant un univers i mhi convidava a viure i a conviure amb el significat profund de la davallada a linfern. Però a linfern Caront no hi era. I volia aturar el rellotge. I.
Unes setmanes més tard, a les postres dun dinar damics, en Biel Mesquida va posar so a les Veus den Perelló. Continuaven al ras, és cert, però ja eren matèria. El temps es va aturar. Sé del cert que nosaltres ja no érem asseguts a aquella taula amb vistes. Érem en aquella casa. Qualsevol casa. La casa de qualsevol de nosaltres. La veu den Mesquida. Al ras. La veu amagatall. La història den Perelló és refugi i és lunivers per als orfes que cercam no sabem ben bé què, però que sabem que quan hi guaitam no estem sols. I ja no fa fred.