Quantcast
Channel: Bloc de BalearWeb
Viewing all articles
Browse latest Browse all 12424

[21/04] Lorenzo - Turina - Figueroa - Girier-Lorion - Muñoz Benítez - Colla - García Álvarez - Giacomelli - García Polanco - Lins - Callemin - Monier - Soudy - Ródenas - Garnery - Díaz - Pasotti - Felicani - Borghi - Radigales

0
0
[21/04] Lorenzo - Turina - Figueroa - Girier-Lorion - Muñoz Benítez - Colla - GarcíaÁlvarez - Giacomelli - García Polanco - Lins - Callemin - Monier - Soudy - Ródenas - Garnery - Díaz - Pasotti - Felicani - Borghi - Radigales

Anarcoefemèrides del 21 d'abril

Naixements

Anselmo Lorenzo

- Anselmo Lorenzo Asperilla: El 21 d'abril de 1841 neix a Toledo (Castella, Espanya) un dels intel·lectuals i militants més importants de l'anarquisme hispànic Anselmo Lorenzo Asperilla. Nascut en una família modesta, quan tenia 11 anys es va traslladar a Madrid, on va començar a treballar en una cereria d'un oncle seu. Quatre anys més tard va canviar d'ofici, començant a fer feina de tipògraf, que serà la seva professió definitiva. En 1863 es va fer soci del «Fomento de las Artes», on va assistir a classes nocturnes i va aprendre matemàtiques, gramàtica i francès, i per la seva aplicació va ser premiat pel catedràtic Segismundo Moret Prendergast. En aquesta època descobrirà les obres de Fourier i de Proudhon, traduïdes pel republicà federal Francesc Pi i Margall. En 1865 va escoltar les conferències proudhonianes de Serrano Oteiza. En 1866, al «Fomento de las Artes», coneixerà Tomás González Morago i aquest mateix any entrarà com a tipògraf als tallers del Diario Oficial de Avisos de Madrid. En aquestaèpoca va mantenir contactes amb religiosos protestants anglesos. El 24 d'abril de 1868 es va reunir a la casa madrilenya de Julio Rubau Donadeu, juntament amb un grup d'una vintena de republicans, amb Giuseppe Fanelli, el qual explicarà als congregats el programa i els principis bàsics de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), fet que significarà el naixement de la Internacional a la Península. En 1869 el grup d'internacionalistes madrilenys (Francisco Mora, Tomàs González Morago i ell) organitzarà una conferència al Saló de la Borsa Mercantil de Madrid que causarà un tremend escàndol entre la burgesia madrilenya, mentre que la notícia, divulgada en la premsa, serà acollida gratament entre les classes populars i ben aviat la secció madrilenya de l'AIT comptarà amb més de mil inscrits. En aquestaèpoca va fer feina al periòdic El Imparcial i alhora mantenia sa mare i sa germana. El 15 de gener de 1870 va aparèixer el primer número de La Solidaridad, òrgan de la secció espanyola de la Internacional, i on escriu una declaració de principis de l'AIT. Va participar com a delegat de la secció madrilenya en el I Congrés Obrer Espanyol que es va realitzar a Barcelona entre el 19 i el 26 de juny de 1870, congrés del qual sorgirà la Federació Regional Espanyola (FRE) de l'AIT i on es va acordar que el Consell Federal radiqués a Madrid, amb la qual cosa va ser elegit com a vocal d'aquest consell conjuntament amb els seus companys de delegació (Tomás González Morago, Enric Borrell i Francisco Mora). En 1871, arran de la repressió contra la Internacional per part del govern de Sagasta a resultes de la por a que es repetís un moviment revolucionari com el sorgit a França amb la Comuna de París, els anarquistes de l'FRE es van haver d'exiliar i va marxar, com la major part dels seus companys, a Portugal; només Borrell va quedar a Madrid per mantenir un mínim la infraestructura. Durant la seva estada a Lisboa, entre el 9 de juny i el 21 d'agost de 1871, va formar un nucli de joves internacionalistes (José Fontana, Eduardo Maia, Antero de Quental Batalha Reis, Nobre França, etc.) al voltant del periòdic O Pensamento Social i que formaran el nucli fundacional de l'AIT lusitana. Entre el 10 i el 18 de setembre de 1871, un cop de bell nou consentida l'AIT a Espanya, participarà en la Conferència Internacional de València, on serà elegit com a delegat a la Conferència del Consell Federal de l'AIT a Londres. A la capital anglesa romandrà a casa de Karl Marx, figura llegendària que li causarà una gran desil·lusió. En tornar de Londres es va reunir amb els companys del Consell Federal per informar de l'esdevingut a Londres i preparar una estratègia d'organització clandestina; es van dividir el territori peninsular amb la finalitat d'explicar la nova estratègia en cas d'una nova repressió governamental i Lorenzo va viatjar a Andalusia (Sevilla, Cardona, Utrera, Jerez, Cadis, San Fernando, Puerto Real, Màlaga, Loja, Linares), on els principis internacionalistes bakuninistes estaven fortament establerts. Posteriorment visitarà València, Barcelona i Vitòria; en aquesta última ciutat s'instal·larà una temporada a casa de Manuel Cano, que havien treballat plegats al Diario Oficial de Avisos de Madrid, i pocs dies després fundaran la secció de l'FRE de Vitòria. Mentrestant, el setembre de 1872 al Congrés d'AIT de l'Haia, es va produir la definitiva escissió entre antiautoritaris (bakuninistes i proudhonians) i autoritaris (marxistes), fet que afectarà enormement l'FRE. La polèmica es va desencadenar des del periòdic madrileny La Emancipación, dirigit per José Mesa i Francisco Mora, seguidor de les teories marxistes, i va ser continuada pel periòdic barceloní La Federación, dirigit per González Morago i on col·laboraven Gaspar Sentiñón, Rafael Farga Pellicer i Anselmo Lorenzo, defensor de les tesis bakuninistes. Lorenzo va intentar equilibrar la situació per mantenir unida la Internacional, fet que no va ser entès per molts i que va desil·lusionar-lo apartant-se un temps de l'organització. En 1873 va embarcar cap a Bordeus, on va fer feina del que va trobar alhora que viatja per mitja França, fins arribar a Marsella gairebé arruïnat; gràcies a una col·lecta dels obrers marsellesos de Le Sémaphore va aconseguir el bitllet per tornar a Barcelona en 1874. Instal·lat a la casa barcelonina de l'internacionalista José Miranda a partir del març de 1874, va ingressar en la Secció de Tipògrafs de l'FRE de Barcelona i va ser molt ben acollit per Farga, Llunas i García Viñas. En 1876 s'unirà amb Francesca Concha. El febrer de 1881 serà expulsat de l'FRE acusat d'haver falsejat la votació de la Comissió Federal. En 1883 va entrar en la lògia maçònica «Fills del Treball», on va ser conegut sota el nom simbòlic de Gutemberg. En 1885 va participar en el I Certamen Socialista celebrat a Reus amb la ponència «El ciudadano y el productor» i aquest mateix any va tornar novament a la Societat d'Obrers Tipògrafs de Barcelona. En 1886, juntament amb Rafael Farga Pellicer, va editar la revista Acracia i en 1887 va ser membre de la redacció d'El Productor. L'abril de 1887 va fer pública la seva vinculació a la maçoneria en una conferència celebrada a l'Ateneu Barcelonès juntament a Josep Llunas. En 1888 va començar a escriure la seva obra més important, El proletariado militante, de la qual sortiran dos volums, restant sense acabar un tercer que mai no veurà la impremta. En 1889 va presentar quatre ponències en el II Certamen Socialista celebrat a Barcelona. En 1893 va publicar la novel·la dramaticosocial Justo Vives i dos anys després va fundar a Barcelona la revista Ciencia Social. En 1895 va participar en la inauguració de la Biblioteca Arús i en va fer una ressenya en El Porvenir Social de Barcelona i en La Idea Libre de Madrid. A causa de l'atemptat de la processó del Corpus de Barcelona en 1896 va ser detingut la nit del 28 al 29 de juliol i traslladat a les Drassanes, on va romandre fins al 7 d'agost quan va ser enviat a la fortalesa de Montjuïc. Malgrat les dures condicions i el tancament, va aconseguir fer arribar els seus articles a la premsa llibertària, signant-los amb el pseudònim Abdón Terradas. El 4 de maig de 1897 van ser afusellats cinc anarquistes al castell de Montjuïc i Lorenzo serà desterrat com molts altres a França, on coneixerà Malato, Albert, Grave, Faure, Hamon i Ferrer i Guàrdia. En aquesta època farà de corrector en una editorial parisenca. A finals d'aquell any va tornar a Barcelona, on es reunirà amb sa companya i les seves tres filles. En 1900 va començar a treballar per a les«Publicacions de l'Escola Moderna», traduint del francès Las aventuras de Nono de Jean Grave; en aquesta època també col·laborarà en La Revista Blanca que dirigeix Federico Urales a Madrid. En 1901 sortirà el primer tom d'El proletariado militante, dedicat al seu gran amic Fernando Tárrida del Mármol; també aquest any col·laborarà en la revista La Huelga General fundada per Francesc Ferrer i Guàrdia i dirigida per Ignasi Clarià. En 1902 va publicar-se El hombre y la sociedad i l'any següent el seu fullet Criterio libertario; també traduirà i prologarà Paraf-Javal i Camille Pert. Tres anys després publicarà Vía libre,El patrimonio universal, La ganancia, Incapacidad progresiva de la burguesía, El obrero moderno i El banquete de la vida. En 1906 es publica el primer tom de la seva traducció d'El Hombre y la Tierra d'Élisée Reclus i l'any següent, amb l'acabada de crear organització «Solidaridad Obrera», apareixerà el portaveu que portarà el mateix títol i el director del qual va ser Jaume Bisbal i Lorenzo com un dels col·laboradors habituals. En 1909, després dels fets de la Setmana Tràgica, tot el personal de l'Escola Modernaés deportat el 20 d'agost a 245 quilòmetres de Barcelona; tot el patrimoni de l'escola és confiscat i Ferrer i Guàrdia afusellat als fosos de Montjuïc. Lorenzo va ser desterrat a Alcanyís on va començar a escriure el segon tom d'El proletario militante. En 1910, un cop aixecat el desterrament, va anar a Madrid, però de bell nou es va instal·lar a Barcelona i, juntament amb els vells companys, va intentar novament reorganitzar l'Escola Moderna. Durant els últims anys de sa vida va traduir La gran Revolución de Kropotkin i publicarà els fullets Hacia la emancipación i El proletariado y la humanidad. Anselmo Lorenzo Asperilla va morir el 30 de novembre de 1914 a la seva casa del carrer de Casanoves de Barcelona (Catalunya). Va col·laborar en incomptables publicacions llibertàries i va traduir nombrosos autors (Reclus, Malato, Paraf-Javal, Chardon, Engerrand, Engels, Kropotkin, Grave, Enslander, Letourneau, Pert, Pataud, Gille, Poget, Blonch, etc.). A més de les obres citades va publicar, entre d'altres, Fuera política (1886), Acracia o república (1886), Biografía de Pedro Kropotkin (1893), Solidaridad (1909), La anarquía triunfante (1911) i Contra la ignorancia (1913).

***

Notícia de l'expulsió de Pietro Turina apareguda en el periòdic parisenc "Le Radical" del 16 de maig de 1895

- Pietro Turina: El 21 d'abril de 1854 neix a Gènova (Ligúria, Itàlia) el tipògraf anarquista i sindicalista Pietro Turina, també conegut com Pierre Turina. Membre de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), l'1 de maig de 1891 va ser detingut, amb Gallilleo Palla, Amilcare Cipriani i altres, a Roma (Itàlia) i el març de 1892 va ser jutjat en el «Procés dels 61», anomenat així pel nombre d'imputats, pel Tribunal de Roma i condemnat a cinc anys de residència fixa i vigilada. Refugiat a Suïssa, en 1893 en fou expulsat i passà a França. El maig de 1895 en va ser expulsat, amb Rapetti, i lliurat a les autoritats italianes, que el deportaren a les illes penitenciàries. A finals de 1900 retornà a Suïssa i en 1902 s'establí a Ginebra (Ginebra, Suïssa). A resultes de la vaga general de Ginebra, pogué fugir d'una nova expulsió gràcies a la intervenció del Sindicat de Tipògrafs. En 1908 va se novament denunciat per la seva activitat sindical. Participa en les edicions de diversos periòdics anarquistes, com ara Il Risveglio i, en 1926, Volontà. Pietro Turina va morir el 7 de juliol de 1937 a Ginebra (Ginebra, Suïssa).

***

Anselmo L. Figueroa a la Presó Territorial de Yuma

- Anselmo L. Figueroa: El 21 d'abril de 1861 neix a Califòrnia (EUA) el periodista anarquista i magonista Anselmo Lorenzo Figueroa. Sos pares es deien Pablo Figeroa i Gertrudis Contreras. El 7 de juny de 1889 es casà a la ciutat de Yuma amb Miriam Mercedes Redondo, amb qui tingue vuit infants (Isabel, Paul, Mercedes, María, Marcelina, Eleonor, Antonio i Anselmo). Fundà a Los Ángeles (Califòrnia, EUA) la branca mexicana del Partit Socialista. El setembre de 1910 assumí en aquesta ciutat la direcció de la quarta època del periòdic anarquista Regeneración. Semanario revolucionario,òrgan d'expressió del Partit Liberal Mexicà (PLM), on col·laboraren Ricardo i Enrique Flores Magón, Lázaro Gutiérrez de Lara i Antonio I. Villareal, que havien estat excarcerats el mes anterior per les autoritats nord-americanes. Membre de la Junta Organitzadora del Partit Liberal Mexicà (JOPLM), amb Ricardo i Enrique Flores Magón i Librado Rivera signà el«Manifest del 23 de setembre de 1911», publicat en Regeneración, on es reivindicava l'anarcocomunisme davant la possibilitat d'un aixecament armant a Mèxic i feia una crida als obrers i camperols mexicans a expropiar la terra i els mitjans de producció, declarant la guerra a l'autoritat, al clergat i al capital. Entre el 14 de juny de 1911 i el gener de 1914 romangué empresonat a la penitenciaria federal de McNeil Island (Pierce County, Washington, EUA), juntament amb Librado Rivera i Ricardo i Enrique Flores Magón, condemnats a 23 mesos de treballs forçats pel Tribunal Federal de Los Ángeles, a instàncies del Departament de Justícia del govern nord-americà, per «violació de la Llei de Neutralitat» pels fets revolucionaris de maig de 1911 a la Baixa Califòrnia. Molt debilitat, en sortir de la Presó Territorial de Yuma tornà a ocupar-se de l'edició de Regeneración. Anselmo L. Figueroa va morir el 14 de juny de 1915 a Palomas (Yuma, Arizona, EUA) a causa de la pobresa i del deteriorament físic causat pels treballs forçats realitzats a la presó, i fou enterrat al Yuma Pioneer Cemetery de Yuma (Yuma, Arizona, EUA).

Anselmo L. Figueroa (1861-1915)

***

Revolta anarquista de la Guaiana segons "Le Petit Journal" del 16 de desembre de 1894

- Anthelme Girier: El 21 d'abril de 1869 neix a Lió (Arpitània) el propagandista anarquista Jean-Baptiste Anthelme Eugène Girier, més conegut com Jean-Baptiste Lorion o Girier-Lorion. Nascut en una miserable família obrera, quan tenia 13 anys fugí de ca seva i fou condemnat a vuit dies de presó per vagabunderia. A partir de 1883 freqüentà les reunions anarquistes de Lió, prenent la paraula i destacant per la seva eloqüència. Com a conseqüència d'un altercat amb un comissari de policia, fou internat en un correccional, d'on sortí a mitjans de 1886. A Lió trobà treball, però fou acomiadat quan el seu patró se n'adonà que era anarquista. Durant mesos va vagabundejà i per un discurs que va fer en una reunió pública fou condemnat en rebel·lia el 12 de novembre de 1888 per l'Audiència de Roine a un any de presó. Després marxà a París i al Nord, on adoptà el pseudònim de Lorion. En 1890 fou el principal redactor del periòdic anarquista Le Bandit du Nord, el gerent del qual fou Donolet i l'administrador Vercruyze. Perseguit per propaganda anarquista, fou novament condemnat en rebel·lia i es refugià a l'Havre. En 1890 el periòdic socialista de Jules Guesde Le Cri du Travailleur l'acusà de ser un confident i Girier, tot ofès, sortí del seu amagatall i prengué el tren cap a Roubaix, on organitzà una reunió pública a la qual convocà els seus denunciants. La policia, que l'esperava, intentà detenir-lo, però ell es va defensar a trets de revòlver, ferint un dels agents. Aconseguir fugí, però fou detingut a la frontera belga. El 17 de desembre de 1890 fou condemnat per l'Audiència de Douai a 10 anys de treballs forçats i a la relegació. Fou internat a Maroni, a la colònia penitenciària de la Guaiana, on conegué Clément Duval a qui ajudà a superar les fortes febres que patia i amb qui intentà en diverses ocasions fugir. L'octubre de 1893 fou enviat a l'illa de Saint-Joseph, on treballà com a jardiner. L'11 de novembre d'aquell any participà amb altres companys en una xerrada nocturna per commemorar l'aniversari dels«Màrtirs de Chicago» penjats l'11 de novembre de 1887. El 2 de juliol de 1894, 75 condemnats de l'illa de Saint-Joseph refusaren sortir de les seves cabanes per anar a fer feina a les pedreres i l'1 d'octubre el company Briens fou ferit mortalment pel guardià Mosca. La situació era explosiva i entre el 21 i el 22 d'octubre de 1894 els forçats anarquistes es rebel·laren i assassinaren el vigilant Mosca. Durant els enfrontaments 12 detinguts van ser morts (Garnier, Simon Biscuit, Chevenet, Meyrueis, Thiervoz, Léauthier, Lebeau, Mazarguil, Marpaux, etc.). Girier, considerat com l'«ànima del complot», fou condemnat el juny de 1895 a la pena de mort, amb Bernad Mamert, acusat de ser un dels assassins de Mosca. Durant vuit mesos, entre juliol de 1895 i febrer de 1896, esperà cada matí la seva execució. Redactà un diari en forma de cartes dirigides al seu defensor Sévère que mai no l'abandonà. El 16 de gener de 1896 la pena capital fou commutada per cinc anys de reclusió en cel·la, però la notificació no li arribà fins al febrer. A París el seu defensor i els seus amics s'esforçaren per aconseguir l'endolciment de la seva situació, però sempre se'ls responia que havia tornat foll. Anthelme Girier va morir el 16 de novembre de 1898 a la Guaiana Francesa.

***

Antonio Muñoz Benítez

- Antonio Muñoz Benítez: El 21 d'abril de 1879 neix a Arcos de la Frontera (Cadis, Andalusia, Espanya) el mestre racionalista i militant anarquista i anarcosindicalista Antonio Muñoz Benítez, també conegut com El Laico. Fou fill d'una família pagesa i, encara que estava dotat d'excel·lents condicions per a l'estudi, no va passar de l'ensenyament primari a causa del seu estrat social. Més tard va estudiar, amb Blas Infante Pérez, amb el mestre racionalista i anarquista José Sánchez Rosa a Grazalema. Va fer de mestre racionalista a diversos pobles gaditans (Alcalá del Valle, Setenil de las Bodegas, Torre Alháquime, Overa, etc.), on conegué destacats anarquistes (el fotògraf Germinal Solá, l'ebenista Pompeyo Ojeda, etc.). Per fugir del servei militar, es traslladà amb el metge llibertari Pedro Vallina Martínez al Marroc francès, on aprengué francès i àrab i va fer classes per les cabiles de la zona de Casablanca. Quan va prescriure el delicte, retornà amb Vallina a la Península. Recorregué com a mestre de poble la serra cordovesa, va fer una història de l'època romana i àrab de Còrdova, realitzà conferències i dissertà sobre el comunisme llibertari per diverses localitats. En 1914 s'establí en Dos Hermanas (Sevilla) i visqué a la seu de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Impartí classes diürnes i nocturnes a infants i adults. La burgesia local el batejà com El Laico, ja que tots els seus alumnes sortien ateus. Durant la II República, el 21 de juliol de 1932 organitzà amb Vallina una vaga general revolucionària en defensa dels drets obrers (jornada màxima laboral de vuit hores, descans dominical, etc.), que s'escampà per tota la província de Sevilla i que a Dos Hermanas tingué com a resultat la mort del cenetista Manuel Alcoba Andrada a mans de la Guàrdia Civil i 27 ferits lleus. Arran d'aquests fets, l'alcalde de Dos Hermanas dimití i el 2 d'agost de 1932 fou proclamat per aclamació popular batlle, càrrec que ocupà fins a la seva destitució pel governador civil el 7 d'agost de 1934, acusat d'obrerista i ateu. Durant el seu mandat va posar un impost a les campanes de l'església per molestar les oïdes dels ciutadans, sufragà els enterraments i els casaments civils i les murgues del Carnaval van interpretar cançons seves al·lusives al caciquisme local i al clergat. Un cop expulsat de l'alcaldia, tornà a la seva tasca docent a l'escola racionalista. Es presentà candidat del Front Popular pel Partit Republicà Federal en les eleccions del 16 de febrer de 1936 i fou nomenat regidor d'Instrucció Pública. El 17 de juliol de 1936 tropes feixistes ocuparen el poble i dies despres, el 30 de juliol, fou detingut. Antonio Muñoz Benítez va ser afusellat l'endemà, 31 de juliol de 1936, a la porta del cementiri d'Alcalá de Guadaira (Sevilla, Andalusia, Espanya) per un escamot de falangistes.

***

Vittore Antonio Colla

- Vittore Antonio Colla: El 21 d'abril de 1888 neix a Maser (Vèneto, Itàlia) l'anarquista Vittore Antonio Colla. Sos pares es deien Angelo Colla i Giovanna Piccolini. Amb sa família es traslladà a Bèrgam (Llombardia, Itàlia) i estudià fins al tercer grau d'ensenyament elemental. D'antuvi treballà en els Ferrocarrils de l'Estat. Durant la tardor de 1914 s'adherí al Grup Llibertari de Bèrgam (GLB), secció local de la Unió Anarquista Italiana (UAI), organització llibertària autònoma de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI), freqüentant assíduament els seus membres principals (Luigi Caglioni, Giovanni Santo Pasquale Gamba, Romeo Crotti, Egidio Corti, Bernardo Ghibesi, Gaetano Ghirardi, Silvio Lazzaroni, Luigi Marcassoli, etc.), amb els quals desenvolupà propaganda anarquista. El 17 de gener de 1916 el Tribunal de Bèrgam el condemnà a un any i tres mesos de presó per «lesions». Aquest mateix any va ser acomiadat dels Ferrocarrils de l'Estat per «mala conducta» i després d'això obrí un petit taller mecànic de reparacions de bicicletes, motos i automòbils. Estava subscrit a diverses publicacions anarquistes, com ara Fede! La Prefectura de Policia de Bèrgam el qualificà de «perillós» en cas de disturbis i agitacions populars. Fadrí, vivia amb sa mare. El 23 d'agost de 1926 va ser detingut i processat per ofenses a Benito Mussolini i per això va ser condemnat a sis mesos de presó i a una multa. El juny de 1926 va ser amonestar com a «element perillós per a l'ordre nacional de l'Estat», però el gener de 1928 l'amonestació va ser suspesa. Treballà fent de mecànic fins a juliol de 1935, data en la qual es traslladà de Bèrgam a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia), on va ser contractat com a encarregat en l'empresa «Pastorino– Impresa Nettezza Urbana». Desconeixem la data i lloc de la seva defunció.

***

Agustín García Álvarez (1948)

- Agustín GarcíaÁlvarez: El 21 d'abril de 1899 neix a La Felguera (Astúries, Espanya) l'anarcosindicalista Agustín GarcíaÁlvarez. En 1915 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de La Felguera. En 1922 assistí a la Conferència de Saragossa d'aquest sindicat. El febrer de 1932 fou delegat pel Sindicat d'Oficis Diversos de la CNT de La Felguera al Ple Regional confederal. El setembre d'aquell any representà la Federació Local de La Felguera de la CNT al Congrés Regional confederal. Abans de la guerra civil milità en el sindicat «El Porvenir de la Humanidad» del barri de Bidebieta de Basauri (Biscaia, País Basc). Durant el conflicte bèl·lic lluità a la zona de Bilbao enquadrat en el«Batalló Isaac Puente» de la CNT. Greument ferit al final de la guerra, fou evacuat a França on, com a excombatent del front nord, va ser hospitalitzat a Iparralde en un hospital reservat als bascos. Després fou internat al camp de concentració d'Argelers. Més tard, després d'una breu estada a Tolosa de Llenguadoc, s'instal·là a Bordeus. Amb l'Alliberament intentà emigrar als Estats Units, on son germà gran hi vivia, però li va ser denegat el visat per l'administració nord-americana. En 1946 era vocal de la Federació Local de la CNT d'Euskadi Nord de Bordeus. Contrari a les tesis de Martínez Prieto, fou partidari de la tendència reformista o col·laboracionista. Agustín GarcíaÁlvarez va morir de càncer el 29 d'abril de 1965 a Bordeus (Aquitània, Occitània) i fou enterrat al cementiri de la Cartoixa d'aquesta ciutat al costat de sa companya.

Agustín GarcíaÁlvarez (1899-1965)

***

Cornelio Giacomelli

- Cornelio Giacomelli: El 21 d'abril de 1899 neix a San Lorenzo alle Corti (Cascina, Toscana, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Cornelio Giacomelli. Sos pares es deien Michele Giacomelli i Letizia Meini. Quan encara era un infant es traslladà amb sa família a Piombino (Toscana, Itàlia). Treballà com a obrer a l'empresa siderúrgica Ilva i començà a establir relació amb destacats anarquistes locals que el van introduir en el pensament llibertari, del qual també entraren a formar part sos germans petits Amos i Gisberto. Lliurat a l'acció, durant la postguerra participà activament en la lluita contra el feixisme enquadrat en el 144 Batalló dels «Arditi del Popolo». Fitxat per la Prefectura de Policia de Pisa (Toscana, Itàlia) com a«subversiu perillós», durant la tardor de 1921 prengué part en un complot per atemptar contra la vida de Benito Mussolini. La crisi productiva que afectà a l'empresa Ilva a principis dels anys vint i la por de ser víctima de represàlies per part dels escamots feixistes, l'obligaren, en 1922, a emigrar a Torí (Piemont, Itàlia). Contractat per l'empresa automobilística FIAT Ferriere, ràpidament destaca com a hàbil agitador sindical. En 1923 va ser detingut i el seu domicili escorcollat, trobant-li dues granades de mà; denunciat per l'autoritat judicial, el Tribunal d'Apel·lació de Lucca (Toscana, Itàlia) el condemnà a dos anys i sis mesos de presó per«possessió d'explosius amb finalitats terroristes». Mentrestant, però, aconseguí fugir d'Itàlia i refugiar-se a Suïssa, on va romandre fins el juliol de 1925, quan una amnistia el permeté retornar a Itàlia. De bell nou a Torí, reprengué la seva tasca propagandística antifeixista entre els treballadors, recaptant fons per a les famílies de les víctimes de la persecució política i organitzant expatriacions clandestines. També mantingué correspondència amb un nucli de militants toscans emigrats a Lió (Arpitània) i s'adherí al Cercle «Sacco i Vanzetti». El 10 de febrer de 1929 de la seva unió amb Natalina Del Carratone nasqué la seva única filla, Renata. L'estiu de 1930 va ser identificat per les autoritats com a membre del grup anarquista«Barriera di Milano» (Settimo Guerrieri, Arduino D’Angina, Dante Armanetti, Nuzio Giacomelli, Muzio Tosi, etc.) i definit per la Prefectura de Policia de Torí com a «anarquista convençut i irreductible antifeixista». El febrer de 1931 va ser detingut, processat per la Comissió Provincial de Torí i amonestat, però va ser absolt en ocasió de la celebració del desè aniversari de la«Revolució feixista». Es traslladà a Gènova (Ligúria, Itàlia), on treballà en la seu local de la FIAT. En 1935 presentà una sol·licitud al Ministeri de l'Interior per a obtenir un salconduit per a l'Àfrica Oriental, però la petició va ser rebutjada«en consideració dels seus pèssims antecedents polítics». Després d'això, es dedicà a preparar la seva expatriació clandestina d'Itàlia. De bell nou a Torí, restablí els seus contactes i l'estiu de 1937 creuà la frontera clandestinament i s'establí a Bèlgica. Després d'uns mesos a Brussel·les, va ser expulsat del país i passà a França, establint-se a Marsella, on s'uní a un grup d'antifeixistes italians (Muzio Tosi, Bruno Tosarelli, Edoardo Andredi, Vittorio Marchi, etc.) que havia decidit fer costat la Revolució espanyola i lluitar contra el feixisme. Arribà a Barcelona (Catalunya) a bord del vapor Ciudad de Barcelona i s'enrolà immediatament com a voluntari en la Columna Italiana de la 26 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola i combatent valerosament fins el final de les operacions militars. Després de la conquesta de Madrid (Espanya) per part de l'exèrcit franquista, passà a França, establint-se a Briva (Aquitània, Occitània). Durant l'estiu de 1939, com a mesura d'ordre públic, va ser internat per les autoritats franceses al camp de concentració d'Argelers, on formà part del grup anarquista «Libertà o Morte» (Armando Bientinesi, Ernesto Bonomini, Faustino Braga, Gennaro Gramsci, Carlo Montresor, Muzio Tosi, etc.). Després de la II Guerra Mundial retornà a Itàlia i s'establí a Cascina, on continuà amb les seves activitats en el grup local de Cascina i Navacchio de la Federació Anarquista Italiana (FAI), format per Giulio Bidelli, Pietro Bindi, Ludovico Caioli, Vasco Comaschi, Sergio Iacoponi i Giovanni Turini, entre d'altres. Cornelio Giacomelli va morir el 20 de maig de 1960 a Navacchio (Cascina, Toscana, Itàlia).

***

Bernabé Garcia Polanco i la passatgera de l'Andrea Doria Linda Morgan que salvà del naufragi

- Bernabé García Polanco: El 21 d'abril de 1920 neix a Cadis (Andalusia, Espanya) el militant anarquista Bernabé Miguel García Polanco. Durant la seva infància freqüenta l'Ateneu Llibertari i l'Escola Racionalista de Cadis. Va lluitar en la 70 Brigada Mixta i, en acabar la guerra, a Alacant, el 28 de març de 1939, aconsegueix embarcar al buc anglès Stanbrookm, últim que va sortir del port, cap a Orà. En aquest vaixell viatjaren 2.638 republicans espanyols, inclosos 94 estrangers. Internat al camp de concentració francès de Morand enmig del desert, va poder escapar i s'allista en la Legió estrangera de Sid-Bel-Abbé. Per mor d'un enfrontament amb un superior, és enviat vuit mesos a un manicomi de Marsella i a l'asil d'Ais de Provença. Fugit de bell nou, és detingut pels alemanys, que l'internen al camp de concentració de Grin (Noruega) fins a l'alliberament pels anglesos. Portat per la Creu Roja a Suècia, treballa com a ajudant de cuina a Sigtunas i farà classes d'espanyol a Göteborg. Després s'enrolarà com a marí mercant al vaixell Stockholm que el 25 juliol de 1956 topa amb l'Andrea Doria, salvant-se del naufragi i rescatant-ne quatre persones; va ser un dels desastres marítims més famosos de la història, només superat pel Titanic. Roman un mes a Nova York i passa un temps a París, abans de recalar com a mariner a Montreal. Allà va fundar un centre cultural a partir del qual es va formar la Federació Anarquista Canadenca i el Front d'Alliberament del Quebec (FAQ).És detingut el 1963 quan vivia a Sherbrooke acusat d'actes terroristes i de ser el cap de l'FAQ. Aleshores portava sis anys il·legal a Canadà i com a apàtrida feia feina a Correus i gaudia de les simpaties dels estudiants, fet que li va permetre fer xerrades a la Universitat de McGill. Alliberat de tots els càrrecs poc temps després, marxarà a Puerto España i a Mèxic. En 1972 passa una temporada per Argentina i Xile, d'on és expulsat, sobrevivint amb grans penúries econòmiques. Durant els anys 80 torna, després de quaranta anys d'exili, a l'Estat espanyol i s'estableix juntament amb sa germana a Saragossa, militant en el Sindicat de Jubilats. Va realitzar en aquests anys moltes xerrades i va publicar enCenit (1995-1999), CNT (1991), La Escuela Moderna, Ideas-Orto, Force,Ráfagas i Umbral, de Montreal. Així mateix va escriure diversos llibres i fulletons, com ara El abuelo del parque (Saragossa, 1989), El hombre de Cádiz, Pensamientosácratas (Saragossa, 1991), Pensamientos de un viejo luchador, Un viejo marino, Por tierra de señoritos,El Profeta, Papá Perro,El pastor de Ejea o Cosas marineras. Bernabé García Polanco va morir l'11 de maig de 2004 a Saragossa (Aragó, Espanya).

Guindilla: «A Bernabé García Polanco», en Butlletí Estel Negre, 146 (novembre 2004)

***

Jaceguay Lins

- Jaceguay Lins: El 21 d'abril de 1947 neix a Canhotinho (Pernambuco, Brasil) el compositor, director d'orquestra, professor de musica, escriptor, poeta, apicultor i anarquista Jaceguay Monteiro Lins. Tingué les seves primeres referències musicals gràcies a les «Novenas de São Sebastião», esdeveniments anuals que atreien nombrosos grups musicals de la regió. Quant tenia 12 anys es traslladà a Belo Horizonte (Minas Gerais, Brasil), on visqué a casa dels avis i estudià música, entrant en contacte amb Camel Abras i Erns Widmer. Quan tenia 14 anys estudià a São Paulo (São Paulo, Brasil) contrapunt amb Edoardo de Guarnieri i un anys després es traslladà a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil), on estudia composició amb Guerra-Peixe. Aconsellat per Alceo Bocchino, aleshores mestre de l'Orquestra Simfònica Nacional, començà a estudiar percussió, fet que li va possibilitat un major contacte amb orquestres i entrà a treballar com a percussionista a l'Orquestra Simfònica Nacional, treballant també eventualment en l'Orquestra de Cambra de la Ràdio MEC i en l'Orquestra Juvenil del Teatre Municipal de Rio de Janeiro. A finals dels anys seixanta i durant la dècada dels setanta va viure a Rio de Janeiro fent de professor de l'Escola de Música Villa-Lobos, però el van«convidar» a dimitir per les seves activitats subversives. En aquests anys va compondre les bandes sonores de nombroses pel·lícules brasileres, com ara Mãos vazias (1971), O princípio do prazer (1979), A virgem camuflada (1979), Coronel Delmiro Gouveia (1979), J. S. Brown, o último herói (1980), Babubu no bobobó (1980), O homen de Areia (1981), Mangue negro (2008, pòstuma), etc. També va fer arranjaments musicals per a obres de teatre i òperes. Coneguts van ser els seus Poema-Ação, presentacions artístiques multimèdies d'allò més innovadores. En 1971 la seva obra Katamare (1970), per a cant, viola i percussió, va ser presentada en el I Tribunal Nacional de Compositors i representà el Brasil en la Tribuna Internacional de Compositors de la UNESCO a París, i en 1979 la seva obra Ave palavra, representà el Brasil en la IV Bienal de Música Contemporània a Alemanya. En 1981 s'instal·là a l'Estat d'Espírito Santo on realitzà una important tasca cultural en diferents àrees, com ara la direcció de l'Orquestra Filarmònica de l'Espírito Santo (OFES), la docència com a professor d'Estructura Musical i Composició a la Facultat de Música d'Espítito Santo i la revitalització i divulgació del congo –manifestació folklòrica portada pels esclaus al Brasil durant el període colonial– de la regió, en bona part gràcies a les activitats del grup etnicomusical Danda Dois. També va fer experiments de fusió musical entre el rock i el congo (rockongo). En 1991 publicà O segundo livro de Enoch i en 1993 el llibre de poemes Orvalho verso. Fou membre de l'Associação Capixaba de Escritores (ACE, Associació d'Escriptors de l'Espírito Santo). El seu pensament anarquista es va fer palès en la seva obra i en la seva vida. El seus últims anys van estar marcats pels problemes derivats de l'alcoholisme. Jaceguay Lins va morir, en un estat penós i d'abandó, el 17 d'agost de 2004 a Vitória (Espírito Santo, Brasil) a causa de les complicacions d'un càncer a la gola i fou enterrat l'endemà al cementiri de São Domingos de la localitat de Serra (Espírito Santo, Brasil) als sons dels tambors de congo. No es coneix la localització de bona part de la seva obra, molta de la qual va ser destruïda i altra en parador desconegut. Pòstumament, en 2009, es va publicar el disc Melodiário, d'obres seves que havia estat enregistrat en 1997, i el llibre O congo do Espirito Santo: Uma panorâmica musicológica das bandas de congo.

Anarcoefemèrides

Defuncions

Fitxa policíaca de Raymond Callemin

- Raymond Callemin: El 21 d'abril de 1913 és guillotinat a París (França) l'anarquista il·legalista, membre de la Banda Bonnot, Raymond Callemin (Raymond la science). Havia nascut el 26 de març de 1890 a Brussel·les (Bèlgica). Fill d'un sabater socialista, esdevingué obrer tipogràfic. Milità un curt temps en els Joventuts Socialistes. Cap al 1906 es va fer anarcoindividualista i s'integrà en la comunitat d'Émile Chapelier a Stockel-Bois, col·laborant en el periòdic anarquista belga Le Révolté. En 1910, fugint del servei militar, s'exilià a França on trobà amics anarquistes belgues, com ara Jean de Boë, Edouard Caroy i Victor Kibatchiche (Victor Serge), que vivien a la comunitat anarcoindividualista de Romainville. Aquest grup editava L'Anarchie i passà a encarregar-se de la gestió i de la impressió amb René Valet. Amant de la ciència, de la música, del teatre, del vegetarianisme i àvid de coneixements i de lectures, va ser anomenat Raymond la science (Raymond la ciència) pels membres de la «Banda Bonnot», amb els quals cometrà la seva primera expropiació el 21 de desembre de 1911 a la Societat General del carrer parisenc Ordener. Després d'una mala fi de robatoris, tot deixant una estela de morts, i la rebequeria de la premsa contra els «bandits amb cotxe», van ser encerclats per la policia. Fou detingut el 7 d'abril de 1912 al carrer parisenc de la Tour d'Auvergne, domicili del quincaller anarquista i insubmís Pierre Jourdan i sa companya àcrata neomaltusiana Louise Hutteaux. Un cop arrestat, declarà als policies que el detingueren:«Heu fet un bon negoci! El meu cap està valorat en 100.000 francs i cadascun de vosaltres només en set cèntims i mig. Sí, és el preu exacte d'una bala de browning Jutjat a l'Audiència del Sena amb els altres 21 supervivents de la banda i col·laboradors, el 28 de febrer de 1913 va ser condemnat a la pena capital, amb André Soudy,Élie Monier i Eugène Dieudonné. Raymond Callemin va ser guillotinat el 21 d'abril de 1913 a les portes de la presó de la Santé de París (França), després d'haver intentat exculpar Dieudonné en una mena de notes autobiografies enviades pel seu misser a la premsa («Notes de Raymond la Science écritesà la Santé»). Deixà inèdites unes Mémoires de Callemin dit Raymond la Science.

***

Foto sinalèptica d'Élie Monier (24-04-1912)

- Élie Monier: El 21 d'abril de 1913 és guillotinat a París (França) l'anarquista il·legalista, membre de la«Banda Bonnot», Élie Étienne Monier (també escrit Monnier), conegut com Simentoff. Havia nascut el 20 d'agost de 1889 a Estagell (Rosselló, Catalunya Nord) en una família pagesa. Va començar a treballar quan tenia 12 anys en un castell com a jardiner i floricultor. Ràpidament va prendre consciència d'explotat i arran d'una gira de conferències anarquistes va començar a militar en els cercles llibertaris. Proper a André Lorulot, l'acompanyà en les seves gires propagandístiques. En 1909 es va instal·lar a París i el 4 de desembre de 1910 es va declarar insubmís davant les autoritats militars. Amb els papers d'un amic anarquista anomenat Samuelis Simentoff --nascut el 15 de gener de 1887 a l'illa de Siros-- va canviar d'indentitat i marxà a Bèlgica, on va fer de quincaller. En aquesta època feu contacte amb Octave Garnier, Raymond Callemin i Édouard Carouy, i tots plegats es van instal·lar en la comunitat llibertària de Romainville, on Victor Kibaltxitxe i Rirette Maîtrejean editaven el periòdic L'Anarchie. Lligat a Jules Bonnot i a altres anarquistes il·legalistes --que la premsa batejarà amb el nom de «Banda Bonnot»--, participaran tots plegats en diverses accions violentes. Buscat per la policia per un robatori comès a Carcassona el 27 d'agost de 1911, també serà sospitós d'haver participat en l'atracament de la Societat de Mines de Plata d'Alès. El 25 de març de 1912 va participar en el robatori d'un automòbil a Montgeron, on morí una home, i després en l'atracament de l'entitat bancària «Societat General» a Cantilly, on dos empleats resultaren morts. Va treballar un temps a Ivry per a un soldador anarquista, Antoine Gauzy, i s'ajuntarà amb una joveneta, Marie Basse. Gràcies a ell, Bonnot es refugiarà al domicili de Gauzy. El 24 d'abril de 1912 fou detingut en un hotelet del barri parisenc Belleville. El seu judici va començar el 3 de febrer de 1913 a l'Audiència del Sena, juntament amb els supervivents i els còmplices de la banda. El 27 de febrer fou condemnat a mort, amb Raymond Callemin, Eugènne Dieudonné i André Soudy.Élie Monier fou guillotinat el 21 d'abril de 1913 davant la presó de la Santé de París (França), juntament amb Callemin, Soudy i Dieudonné. Marie Besse, l'amant de Monier de 17 anys, malalta de tuberculosi i abatuda per la mort de son company, morirà dos mesos més tard a l'hospital parisenc de Laënnec.

Élie Monier (1889-1913)

***

Foto policíaca d'André Soudy (3 d'abril de 1912)

- André Soudy: El 21 d'abril de 1913 és guillotinat a París (França) l'anarquista il·legalista, membre de la«Banda Bonnot», André Soudy. Havia nascut el 25 de febrer de 1892 a Beaugency (Centre, França) i va tenir una infància miserable; començà a treballar com a mosso d'una adrogueria quan tenia només 11 anys i dos anys més tard va contreure la tuberculosi. Com a sindicalista, és condemnat tres cops per «ultratge als agents». Surt de presó rebel i malalt. Comença a freqüentar la colònia anarquista de Romainville, on s'edita L'Anarchie, i on trobarà Bonnot i els altres membres de la banda. El 25 de març de 1912 participa en els atemptats de Montgeron  i de Chantilly on dos empleats de la Société Générale moren. Detingut a la platja de Berck el 30 de març de 1912 on es curava de la seva tuberculosi, serà condemnat a mort per l'Audiència del Sena de París el 27 de febrer de l'any següent, juntament amb els seus companys de la «Banda Bonnot» Raymond Callemin, Élie Monier i Eugène Dieudonné. André Soudy va ser guillotinat pel botxí Anatole Deibler, amb Callemin i Monier, el 21 d'abril de 1913 davant la presó de la Santé de París (França). Les seves últimes paraules van ser: «Fa fred, a reveure!».

***

Els anys del pistolerisme

- Armando Ródenas: El 21 d'abril de 1921 mor a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Francisco Armando Ródenas Villalba. Havia nascut cap al 1888. Afiliat al Sindicat Únic de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona, destacà en la seva tasca en el Comitè Pro Presos. Era cosí dels germans Ródenas Domínguez (Libertad, Progreso i Volney), que formaven un grup d'acció i de defensa confederal. El 16 de febrer de 1921 patí un atemptat al carrer barceloní de Rocafort, cantonada amb el de Sepúlveda, a mans de pistolers del Sindicat Lliure. Ferit de gravetat amb quatre trets al cos, Armando Ródenas va morir dos mesos després, el 21 d'abril de 1921 a l'Hospital Clínic de Barcelona (Catalunya) on havia estat ingressat. Encara que les autoritats van dir que ell també formava part del grup d'acció dels seus cosins, la veritat és que sempre s'havia mantingut al marge i fou assassinat pel simple fet de pertànyer a aquesta destacada família anarcosindicalista.

---

Continua...

---

Escriu-nos


Viewing all articles
Browse latest Browse all 12424

Latest Images