Anarcoefemèrides del 17 d'abril
Esdeveniments
- Revolta de Llemotges: El 17 d'abril de 1905 a Llemotges (Llemosí, Occitània) la població coneix una forta agitació social que ben bé pot ser qualificada de guerra civil; després de la vaga dels serrallers, seguida de la vaga dels obrers del calçat, s'afegeix tota la indústria de la porcellana, indústria puntera de la ciutat. Aquesta vaga, inicialment declarada per obtenir l'acomiadament d'un capatàs tirànic, s'estén a tota la professió. El 13 d'abril la patronal havia decretat el lock-out i els dies 14 i el 15 d'abril els obrers envaeixen les fàbriques, munten barricades als carrers de la ciutat i assalten les armeries. El dilluns 17 d'abril, després d'una gran manifestació pel firal de més de mil persones per reclamar l'alliberament dels manifestants detinguts els dies precedents, i després de tomar les portes de la presó, els dragons del 78è de Línia obren foc sense cap requeriment. Un obrer porcellaner de 20 anys, Camille Vardelle,és mortalment tocat, mentre que una dotzena de persones són ferides. El seguici fúnebre fins el cementiri de Louyat, el 19 d'abril, va donar lloc a una important manifestació obrera de més de 30.000 persones. Ellock-out serà finalment aixecat el 24 d'abril, però els anarquistes, que eren els que havien pres la part més activa en l'agitació, seran el blanc de la repressió: detencions arbitràries, acomiadaments, expulsions de la ciutat i del departament, com ara el cas de Régis Meunier. L'aniversari de l'assassinat de Camille Vardelle, el 1906, estarà marcat encara per un fort enfrontament entre la policia i els militants llibertaris, molts dels quals seran detinguts. A partir d'aquests fets Llemotges serà coneguda com a«la ciutat roja».
Revolta de Llemotges (abril de 1905)
***
- Ple Nacional de Blanes de la
CNT: Entre el 17 i el 18 d'abril de 1930, poc
després de caure la Dictadura de
Primo de Rivera, se celebra a Blanes (Selva, Catalunya) el Ple Nacional
de
Regionals de la Confederació Nacional del Treball (CNT) que
pretendrà
reorganitzar ràpidament des de la legalitat el sindicat
anarcosindicalista.
Aquest ple ratificava la reorganització operada abans de la
legalització, que
en síntesi era: celebració de l'Assemblea General
del Sindicat, a partir dels«Quadres Sindicals» del Ram i les Associacions
Professionals existents; elecció
d'un Comitè reorganitzador que convoca una nova Assemblea; i
aprovació per
aquesta dels Estatuts i elecció de la Junta de Sindicat.
Plantejat el problema
de la col·laboració amb els partits republicans
per derrocar la «dictablana»
del general Dámaso Berenguer, Josep Peiró --que
en febrer havia signat el«Manifest d'Intel·ligència
Republicana»-- i Ángel Pestaña se'n
mostraran
partidaris, però la majoria s'inclinà per la tesi
anarquista d'abstenció
política. També s'acordà per
unanimitat fomentar l'actuació política dels
sindicats que, aleshores, estaven adquirint un desenvolupament
extraordinari
malgrat l'obstrucció de les autoritats.
Ràpidament es reorganitzarà la premsa i
tornaran a sortir Solidaridad
Obrera i Tierra y Libertad.
Finalment,
la CNT aconseguirà la legalització el 30 d'abril
d'aquell any.
***
- Míting a la Mutualité: El 17 d'abril de 1977 la Confederació Nacional del Treball (CNT) organitza un míting al Palais de la Mutualité de París (França) on es planteja el debat existent en l'organització sobre la legalització o no a l'Estat espanyol. En el míting intervindran Frederica Montseny; Juan Gómez Casas, secretari general de la CNT; José Luis García Rua, secretari nacional de la CNT; entre altres oradors. Paco Ibañez també hi participarà amb un recital. La CNT finalment va ser legalitzada a l'Estat espanyol el 7 de maig de 1977; va ser l'última central sindical a fer-ho.
Naixements
-
Arthur Arnould:El
17 d'abril de 1833 neix a Dieuze (Lorena, França)
l'escriptor, periodista, membre de la Internacional, communard
i
llibertari Arthur Charles Auguste Arnould, també conegut comA. Matthey.
Fill d'un professor liberal de llengües estrangeres, va
començar la carrera
administrativa a la Sorbona de París, però la va
abandonar per dedicar-se al
periodisme. Els seus articles contra el Segon Imperi li van portar
nombroses
multes i estades a la presó. En 1868 va publicar el
setmanari La Foire aux
sottises (12 números). Després de la
proclamació de la República el 4 de
setembre de 1870, va ser nomenat sotsbibliotecari de la ciutat de
París i
adjunt a l'alcaldia del quart districte parisenc. El 26 de
març de 1871 va ser
elegit per al Consell de la Comuna i alhora per al del quart i
setè districtes,
i en va optar pel quart. A més d'altres càrrecs:
membre de la Comissió de Relacions
Exteriors (29 de març), de la Comissió del
Treball i del Canvi (6 d'abril), de
la Comissió de Subsistències (21 d'abril) i de la
Comissió d'Ensenyament (4 de
maig); també va ser elegit responsable, amb Auguste
Vermorel, de la redacció
del Journal Officiel, a partir de l'1 de maig. Va
votar contra el Comitè
de Salut Públic i va signar el «Manifest de la
Minoria». Condemnat en rebel·lia
a la deportació per un dels Consell de Guerra de Versalles
després de la
caiguda de la Comuna, es va refugiar a Suïssa, on va mantenir
una important
correspondència amb Jules Vallès --que va ser
publicada en 1950-- i va fer
amistat amb Bakunin a Lugano, del qual va ser un dels executors
testamentaris,
encarregant-se dels seus arxius. Va col·laborar en el Butlletin
de la Fédération
Jurassienne i en altres periòdics llibertaris i
socialistes revolucionaris.
En 1877 va publicar L'État et la
Révolution, on explica el federalisme i
la idea de comuna des del punt de vista proudhonià,
autogestionari i
anarquista. En 1878 va publicar a Brussel·les Histoire
populaire et
parlamentaire de la Commune de Paris, que és
alhora un testimoni important
sobre els personatges i sobre els esdeveniments i un preciós
estudi sobre la
ideologia de la Comuna (autonomia, federalisme,
col·lectivisme, internacionalisme,
millora de la condició obrera, reconeixement dels drets de
les dones, accés a
l'educació...). De tornada a París
després de l'amnistia en 1880, va dedicar-se
a escriure novel·les populars de manera reeixida sota el
pseudònim d'A.
Matthey --nom de sa dona-- i es va consagrar a la
difusió de la teosofia,
arribant a ser el president de la branca francesa de la Societat
Teosòfica
d'Orient i d'Occident --alguns escrits teosòfics els va
signar amb el pseudònimJean Matthéus. Altres llibres seus
són Le prêtre et l'impôt
(1868), Histoire de l'Inquisition (1869) i Les
croyances
fondamentales du bouddhisme (1895), entre d'altres. Arthur
Arnould va morir
el 26 de novembre de 1895 a París (França). En
1987 Marc Vuilleumier va
recollir les memòries de l'exili d'Arthur Arnould i de
Gustave Lefrançais i les
va publicar sota el títol Souvenirs de deux
communards réfugiés à
Genève
(1871-1873).
***
- Benjamin Tucker: El 17 d'abril de 1854 neix a South Dartmouth (Massachusetts, EUA) l'editor, propagandista i principal teòric de l'anarquisme individualista nord-americà Benjamin Ricketson Tucker. En 1872 va fer estudis universitaris al Massachussets Institute of Technology (MIT), a Cambridge (Massachussets). Interessat pel lliure pensament, va descobrir l'anarquisme a través dels debats sobre l'amor lliure i els drets de la dona. Des d'aleshores va freqüentar Ezra Hervey Heywood, Williams Batchelder Greene --qui li va descobrir Proudhon--, Stephen Pearl Andrews, Lysander Spooner, Josiah Warren i altres intel·lectuals radicals i llibertaris. En 1875 va viatjar a Europa i l'any següent va publicar la seva traducció a l'anglès de l'obra més coneguda de Proudhon, Qu'est-ce que la proprété? --més tard traduiria més obres de Proudhon, de Bakunin i d'Stirner. Va col·laborar en el periòdic The Word, de Heywood i de la radical New England Labor Reform League (Lliga per la Reforma Laboral de Nova Anglaterra), i n'assumirà la publicació quan aquest sigui empresonat per haver distribuït informació sobre contracepció i sobre l'eugenèsia. Entre 1877 i 1878 va publicar a New Bedford la revista lliurepensadora The Radical Review, a més d'escriure en la premsa informativa (The Boston Globe). El 6 d'agost de 1881 va llançar el primer número del seu periòdic Liberty, que durant 25 anys serà el portaveu de l'anarquisme individualista, oposat al anarcocomunisme de Piotr Kropotkin i de Johann Most. En 1887 va participar activament en la campanya de suport als acusats de l'afer Haymarket. Aquest mateix any, va fundar el Club Anarquista de Boston i una llibreria especialitzada en radicalisme. Entre 1889 i 1890 va publicar un suplement literari filosoficopolític de Liberty, anomenat The Transatlantic, on es traduiran obres de Claude Tillier, Émile Zola o Octave Mirbeau. En 1906 va obrir a Nova York la «Tucker's Unique Book Shop», llibreria de distribució de les seves obres. Després de l'incendi que va destruir la rotativa, l'arxiu, els estocs editorials i la redacció de Liberty el gener de 1908, com que no tenia contractat cap assegurança conforme a les seves idees, la seva empresa editorial va fer fallida i aquest mateix any va abandonar els Estats Units i es va instal·lar a França fins a la Gran Guerra, on es relacionarà amb els anarcoindividualistes francesos (Émile Armand, Han Ryner, etc.). A partir de 1913 va escriure en The New Freewoman. Els seus darrers anys els va passar a Mònaco, sota un pessimisme vital total, allunyat de la vida pública i de l'interès pel seu país, llevat de casos concrets, com el seu suport als aliats o pel «cas Sacco i Vanzetti». Benjamin Tucker va morir el 22 de juny de 1939 a Mònaco (Principat de Mònaco), poques setmanes abans de l'esclat de la Segona Guerra Mundial.
***
- Mario Rico
Cobas: El 17 d'abril –algunes fonts citen el 17
de maig– de 1903 neix a Ferrol
(la Corunya, Galícia) l'anarcosindicalista i autor
dramàtic Mario Rico Cobas. Sos
pares es deien Julián Rico i Josefa Cobas, i era el major de
quatre germans
(Mario, Arsenio, Maruja i Antonia). Des de molt jove hagué
de fer-se càrrec de
sos germans orfes treballant com a calderer a les drassanes de Ferrol,
conreant-se culturalment i adquirint una educació
autodidacta important. Va fer
el servei militar a Vitòria (Àlaba,
País Basc) i Pamplona (Navarra). Durant la
dictadura de Primo de Rivera fou un dels reorganitzadors de la
Confederació
Nacional del Treball (CNT) al Ferrol i col·laborador del
periòdic ¡Desperdad!
de Vigo (Pontevedra,
Galícia). A partir de 1930 intervingué en
mítings confederals i polemitzà amb
els socialistes des de diversos mitjans d'expressió (¡Desperdad!, El
Obrero, Solidaridad Obrera,
etc.). El 6 d'abril
de 1931 intervingué en el gran míting pro
amnistia. En aquests anys fou un dels
fundadors del Sindicat General de Treballadors de la
Indústria Naval de Ferrol
i de la Federació Comarcal de Sindicats Únics de
Ferrol, a més de realitzar
nombrosos mítings: Ferrol (octubre de 1930, 1931, 1932 i
1933), Mugardos (1932
i 1933), Villagarcía, Santiago, Vivero, Lugo, Cee (1932),
Corcubión (1932),
Betanzos, Sada, la Corunya, Jubia (1933), etc. Dirigí el
periòdic Cultura Proletaria
i patí nombroses
detencions (1932, 1933, jutjat el juliol per
col·locació d'explosius, abril i
novembre de 1934, 1935, etc.). En aquests anys ocupà
diferents càrrecs
orgànics, com ara el de delegat dels mossos de
comerç al Ple Regional de
Galícia celebrat el setembre de 1930 a la Corunya; delegat
pels rams de la
construcció naval, pesca, construcció, fusteria i
empleats municipals de Ferros
al congrés confederal de 1931; secretari del Sindicat del
Metall en 1932;
representant, amb Enrique Fernández Maneiro, del Sindicat
del Metall en el Ple
Nacional del sector celebrat el novembre de 1932 a Gijón;
secretari de la
Federació Comarcal en 1933; delegat per la
indústria naval al Ple de la
Regional de Galícia celebrat a Ferrol en 1932; etc. El 16
d'abril de 1933 va
ser detingut, amb els companys confederals Ovidio Abeledo,
Jesús Rodríguez
Pérez i Manuel Ardao Iglesias, acusat d'haver
col·locat dues bombes dos dies
abans en un garatge de la població de San
Sadurniño de Ferrol, en mig d'un conflicte
laboral; jutjat el 4 d'agost d'aquell any a la Corunya, la causa va ser
sobreseguda per manca de proves. Quan el debat confederal,
prengué partit perÁngel Pestaña Núñez i Joan
Peiró Belis, i en 1934 s'afilà al Partit
Sindicalista (PS) i defensà l'estatut d'autonomia gallec en
diferents mítings
(Ferrol, San Claudio, Pontevedra). El 16 d'abril de 1934 va se detingut
acusat
d'un delicte de tinença d'explosius i atemptat a la
força pública. En 1934
estrenà tres obres teatrals de temàtica social (Contradicción, Nueva
generación libre i Triunfa
el amor)
i en 1935 publicà un assaig literari en el llibre de
diversos autors Lope de Vega. A
més dels citats
periòdics, trobem textos seus en CNT,Ferrol Libre, El
Gráfico, etc. En aquests anys republicans
col·laborà amb
l'Escola Racionalista de Ferrol. Amb José Cagiao Vidal i
José Cao Cortiñas, en
1936 fou regidor del PS a Ferrol. Arran del cop militar feixista, va
ser
detingut el 21 de juliol de 1936 acusat de sabotatge i tancat a la
presó
militar de l'arsenal de Ferrol. Mario Rico Cobas va ser afusellat, amb
altres
companys, el 18 d'agost de 1936, segons la versió oficial a
la muntanya de San
Felipe de Ferrol (la Corunya, Galícia), però
realment al cementiri de Canido de
Ferrol, on posteriorment fou enterrat.
***
- Manuel Gómez: El 17 d'abril de 1907 neix a Gérgal (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Manuel Gómez. Quan era jovenet va emigrar a Súria (Bages, Catalunya) i treballà a les mines de Sallent, on s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Participà activament en l'aixecament revolucionari de l'Alt Llobregat de gener de 1932 i aconseguí no ser detingut; després s'ocupà de la solidaritat amb els presos i les seves famílies. El gener de 1933 participà en la vaga de les mines de Sallent. Quan els militars feixistes es sollevaren, l'estiu de 1936 va formar part de la Junta de Defensa i Coordinació de Catalunya. Després anà al front voluntari com a dinamiter en la Columna Durruti i després de la militarització va combatre enquadrat en la 119 Brigada de la 26 Divisió d'aquesta columna fins al final de la guerra. A començaments de 1939 passà els Pirineus i fou internat a diversos camps de concentració. Durant l'ocupació nazi participà en la resistència amb el maquis. Amb l'Alliberament fou condecorat per les autoritats franceses. Durant els seusúltims anys participà en les activitats de l'«Amicale de la 26 Divisió», també coneguda com «Amicale Durruti». Manuel Gómez va morir d'un atac de cor el 6 de juny de 1987 a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) quan preparava un viatge a Súria per arranjar un problema referent al patrimoni sindical confederal.
***
- José
Mérida Rafols: El 17 d'abril de 1911 neix a
Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista
José Gonzalo Posidio Mérida Rafols, conegut com Joseph. Sembla que abandonat pels seus
pares en nàixer, va ser
criat per una família pagesa de Cervera del Maestrat (Baix
Maestrat, País
Valencià). A mitjans dels anys vint retornà a
Barcelona i quan tenia uns 12
anys entrà com a aprenent en una barberia. A partir de 1931
treballà de barber
al número 365 del carrer de les Corts de Barcelona. El
juliol de 1937 enrolà
com a soldat d'artilleria i en els serveis sanitaris de la 26
Divisió (antiga«Columna Durruti»). En 1939, amb el triomf
franquista, passà a França i va ser
internat als camps de concentració d'Argelers i de Sant
Cebrià. Fins el juliol
de 1941 treballà com a obrer agrícola a Senta
Orsa (Aquitània, Occitània). En
1942 va ser requerit pels alemanys per a complir el Servei de Treball
Obligatori
(STO) enquadrat en l'«Organització Todt»
i internat al camp de treball de l'illa
normanda de Jersey, del qual va ser alliberat el 20 d'agost de 1944.
Després s'instal·là
a Marsella (Provença, Occitània), on
treballà de barber al camp militar de Frejús
i a la base americana de l'estany de Reáltor a
Calàs. Entre el 22 de desembre
de 1944 i el 31 de maig de 1945 treballà com a estibador i
entre gener i agost
de 1945 va ser membre de la Confederació General del Treball
(CGT). L'octubre
de 1944 s'afilià a la Confederació Nacional del
Treball (CNT) i a les Joventuts
Llibertàries de Marsella, de les quals va ser tresorer
adjunt. Va ser delegat
en nombrosos congressos, com ara el II Congrés de la
Federació Ibèrica de
Joventuts Llibertàries (FIJL) que se celebrà en
1947 a Tolosa (Llenguadoc,
Occitània). En aquests anys participà, amb
companys de la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI), en un intent de cooperativa obrera en una
barberia al número 7
del carrer Thubaneau de Marsella. Cap el 1948 sembla que
deixà de militar i
treballà com a mosso d'hotel. A començament dels
anys cinquanta esdevingué gerent
de la barberia «Joseph», del carrer Thubaneau, la
qual era molt freqüentada per
membres del moviment llibertari i on romangué fins el 1987.
Fou membre de la Fédération
Nationale des Déportés et Internés
Résistants et Patriotes (FNDIRP, Federació
Nacional dels Deportats i Internats Resistents i Patriotes).
José Mérida Rafols va morir el 2 de gener de 1990
a
Marsella (Provença, Occitània).
José
Mérida Rafols (1911-1990)
***
- José Luis Quintas
Figueroa: El 17
d'abril de 1911 neix a A Calzada, al barri de Teis de Vigo (Pontevedra,
Galícia), l'anarquista i anarcosindicalista José
Luis Quintas Figueroa, conegut
com El Quintas, Alfonso
i Clemente Cabaleiro
Covelo. Feia de llauner i, a partir de maig de 1928,
entrà com a facturador
en la Companyia Arrendatària del Monopoli de Petrolis SA
(CAMPSA). En elsúltims anys de la dictadura de Primo de Rivera
s'afilià a la Confederació
Nacional del Treball (CNT) i en 1929 en l'autònom Sindicat
de Petrolis. L'abril
de 1931 va ser nomenat secretari dels sindicats confederals de Vigo i
l'agost
de 1931 representà la CNT en el Congrés d'Obrers
de la Indústria del Petroli
celebrat a Madrid, que acordà l'ingrés d'aquest
sector en la CNT. Durant els
anys republicans desenvolupà una intensa tasca
orgànica, assistint a plens regionals–Santiago (1933) i Ourense (1935)–, reunions i
congressos del sector (Madrid,
València, etc.), etc. També participà
en la fundació de les Joventuts
Llibertàries, de les quals fou secretari a Vigo durant uns
anys, i en un grup
anarquista no adherit a la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI). Com a administrador
de la Federació Local de Sindicats Únics de la
CNT Vigo, va ser detingut durant
la vaga general revolucionària de desembre de 1933 i
restà tancat durant un mes
i mig. Durant els fets revolucionaris d'octubre de 1934
també va ser detingut i
fou acomiadat de la CAMPSA, encara que el juny de 1936 fou
readmès a
conseqüència del triomf del Front Popular. El 7 de
febrer de 1936 fou
l'organitzador de l'assalt del local de Falange del carrer del General
Riego de
Vigo, per a obtenir documents sobre les seves activitats i fer-se amb
el seu
armament, acció en la qual morí el falangista
Luis Collazo Docampo i el
metal·lúrgic cenetista Robustiano Figueira
Villar; ferit en un pulmó, va ser
detingut i reclòs a l'Hospital Municipal. Durant el cop
feixista de juliol de
1936, aconseguí fugir de l'hospital i organitzà
la resposta armada al barri d'O
Calvario. Quan aquesta resposta fracassà, s'amagà
a les muntanyes, on formà un
dels primers grups guerrillers que actuà a la zona de
Pontevedra. El 5 d'abril de
1937 son germà Manuel Enrique va ser assassinat pels
feixistes a Xinzo de
Limia. Visqué amagat a casa de Virginia González
Pastoriza a Teis. En 1939
s'integrà en el grup dels germans José i Rogelio
García Morales (Los Maletas),
que agrupaven militants
anarquistes i comunistes. En 1943 abandonà la guerrilla quan
aquesta passà a
control del Partit Comunista d'Espanya (PCE) i sota el nom de Clemente Cabaleiro Covelo,
passà molts
anys camuflat a Toural, San Finx i Santiago, guanyant-se la vida, amb
Manuel
Ceruelo Ares, adobant i netejant màquines d'escriure, fins i
tot les de la
Comissaria de Policia. El març de 1947 Ceruelo va ser
detingut i empresonat,
juntament amb gairebé tota la xarxa clandestina confederal,
i ell s'amagà a
Ribadavia i a O Carballiño (Ourense, Galícia), on
treballà com a ajudant d'un
capellà i com a representant ambulant d'uns magatzems de
queviures que
l'obligaven a desplaçar-se arreu de Galícia. A
causa d'una delació, el 16 de
febrer de 1950 va ser detingut; jutjat en consell de guerra el 28
d'octubre de
1950 a Vigo per l'homicidi del falangista Collazo, per lesions, per
tinença il·lícita
d'armes i per rebel·lió armada, va ser condemnat
a mort, però la pena li fou
commutada per la de 25 anys de reclusió major. Novament
jutjat a l'Audiència de
Pontevedra pels fets de juliol de 1936, va ser condemnat a 30 anys de
presó. Purgà
gairebé 23 anys a Santoña, al Penal del Dueso i a
altres indrets. Un cop lliure
en 1973, passà a Tolosa de Llenguadoc
(Occitània), on entrà en contacte amb la
CNT de l'exili, però retornà a Vigo poc
després, on treballà com a representant
de llibres. Després de la mort del dictador Francisco
Franco, intervingué en la
reorganització del Comitè Regional de
Galícia de la CNT a Vigo, al costat de
Víctor Francisco Cáceres, Jaime Garrido Vila i
Dalmacio Bragado Ruiz. José Luis
Quintas Figueroa va morir el 17 d'agost de 1976 a A Calzada (Teis,
Vigo, Pontevedra,
Galícia) a resultes d'una afecció
cardíaca.
***
- Manuel Suárez
García: El 17 d'abril de 1921 neix a Adra
(Almeria, Andalusia, Espanya)
l'anarquista i anarcosindicalista Manuel Suárez
García. Quan era infant entrà
en contacte amb el pensament llibertari llegint els clàssics
(Pietro Gori,
Errico Malatesta, etc.) i la premsa (La
Revista Blanca, Solidaridad Obrera,
etc.) i a través de les conferències d'Antonio
Morales Guzmán en les seves
gires propagandístiques. En 1936 s'afilià a les
Joventuts Llibertàries i al
Sindicat d'Oficis Diversos de Confederació Nacional del
Treball (CNT). Amb la
Revolució passà al Sindicat de Camperols de la
CNT, del qual va ser nomenat tresorer
i des del qual impulsà la incautació de finques
rústiques. Amb el triomf feixista,
aconseguí fugí amb un pesquer cap a
Orà (Algèria), però no dels camps de
concentració (Suzzoni i Morand) i de les Companyies de
Treballadors Estrangers
(CTE), de les quals va fugir, vivint clandestinament sense papers a
Orà fins al
desembarcament aliat de Casablanca. Durant aquesta època
africana aprengué
esperanto. Amb l'Alliberament passà a França i,
després d'un temps a la
col·lectivitat d'Aymaré, s'establí a
Tolosa de Llenguadoc, on participà en la
reorganització confederal. Després
s'instal·là a París, on
treballà en la
construcció i en la metal·lúrgia fins
a la seva jubilació en 1981. A partir de
1977 realitzà viatges regulars a Adra i en 2006 s'hi
instal·là, afiliant-se a
la Federació Local de la CNT d'aquesta localitat. Manuel
Suárez García va morir
el 9 de gener de 2010 a Adra (Almeria, Andalusia, Espanya).
Manuel Suárez García (1921-2010)
***
- David Antona
González: El 17 d'abril de 1930 neix a Bordeus
(Aquitània, Occitània) l'escriptor,
urbanista i activista llibertari David Antona González. Fill
del destacat
militant anarquista i anarcosindicalista David Antona
Domínguez i de María Isabel
González, nasqué durant l'exili de sos pares que
en 1925 s'havien instal·lat a
Bordeus fugint de la repressió desencadenada per la
dictadura de Primo de
Rivera. En 1931, amb la proclamació de la II
República espanyola, sa família
retornà a la Península i quan tenia sis anys va
ser registrat com a nascut a
Segòvia (Castella, Espanya). Després de la mort
de son pare en 1945, pogué fugir
de l'Espanya franquista i passar a França amb sa mare.
Instal·lat a París
(França), participà activament en la
resistència antifranquista i estigué molt
unit a Octavio Alberola Suriñach. En 1963
s'integrà en Acció Sindical de
Treballadors (AST), que actuava a la Península, i
col·laborà en la seva«Editorial Halcón». Entre 1965 i 1974
col·laborà en la redacció de la
revista
parisenca Presencia. Tribuna Libertaria,
lligada a la Federació Ibèrica de Joventuts
Llibertàries (FIJL), signant els
articles amb els pseudònims D.A.,Sergio DAN i Sergio
Daniel, i gràcies a l'AST es distribuïren
molts d'exemplars
d'aquesta publicació a la Península.
Participà activament en els fets de «Maig
del 1968». En 1969, en un viatge a Espanya, va ser detingut a
l'estació de
madrilenya de Chamartín procedent de París;
jutjat, va ser condemnat a vuit
mesos de presó per «propaganda
il·legal». Després d'un mes de tancat a
la presó
madrilenya de Carabanchel, va ser posat en llibertat provisional. En
1974
retornà a la Península i, després de
treballar en diversos oficis (magatzemista,
ferroveller, envernissador de mobles, ascensorista, traductor, etc.),
acabà
fent feina d'urbanista. Treballà, juntament amb
Ramón Fernández Durán, de qui
esdevingué un gran amic, en la revisió del Pla
General de l'Àrea Metropolitana
de Madrid i fou acomiadat arran d'una vaga. En 1982 publicà
el llibre El río en la sangre,
novel·la que té
molts de trets de la seva autobiografia. Durant els anys noranta
participà en
les Marxes Europees contra la Desocupació. En 2001
s'uní sentimentalment a
Elena Esther Pérez Andrés. Des de 2006
col·laborà amb articles de combat
polític en la pàgina web Rebelión.
També
trobem articles seus en Libre Pensamiento
i Pueblos. Revista de información
y
debate. En 2012 publicà la novel·la La
balada del metro sin puertas. David Antona
González va morir, a causa d'un
càncer, el 12 de novembre de 2013 a Montealegre de Campos
(Valladolid,
Castella, Espanya), petita població on residia.
Deixà inconclús un assaig sobre
Erick Satie i centenars de pàgines manuscrites.
Defuncions
- Émile Bachelet:
El 17 d'abril
de 1967 mor a Pouligny (Saint-Germain-des-Prés, Centre,
França)
l'anarcoindividualista i antimilitarista Émile Bachelet,
conegut com Milo.
Havia
nascut el 14 de
gener de 1888 a Corné (País del Loira,
França)
--altres fonts citen Avion
(Nord-Pas-de-Calais, França). Fou fill d'un forner
anarquista
que regentava una
botiga de begudes al barri parisenc de Ménilmontant. Fuster
artesà, recorregué
França vagabundejant com a membre de la societat gremial«Compagnon du Tour de
França» i, finalment, en 1907
s'instal·là a
París, on començà a
freqüentar els
cercles anarcoindividualistes al voltants del propagandista Libertad i
del
periòdic L'Anarchie. També
participà activament en les «Causeries
Populaires» (Xerrades Populars) de la rue du Chevalier de la
Barre, on acabarà
instal·lant-se amb Alice Morand, germana de la militant
anarcoindividualista
Jeanne Morand, companya aleshores de Libertad. En 1908 es
declararà insubmís al
servei militar --ben igual que son germà Ernest que
fugirà al Caire (Egipte)--
i viurà amb una falsa identitat, sota la qual
serà condemnat dues vegades per
delictes menors. A començaments de 1912 el seu domicili a
Maisons-Alfort fou
escorcollat en el marc de les investigacions lligades a la«Banda Bonnot» i la
policia descobrí un revòlver, eines per perpetrar
robatoris, fulletons
llibertaris i llibres sobre alimentació vegetariana,«proves» de la seva militància
anarquista. Detingut, fou lliurat a les autoritats militars que
l'enviaren als
batallons disciplinaris africans («Bat'd'Af»). Hi
veurà partir nombrosos
companys cap a les colònies penitenciàries o a la
guillotina, com ara el pare i
la mare de l'infant que adoptarà i que esdevindrà
son gendre. Més tard
s'instal·là al molí de Pouligny, on es
dedicà a l'apicultura i a la fabricació
de ruscs ajudat per son gendre, i crearà una petita
comunitat rural llibertària
autosuficient, la qual serà freqüentada per
l'escriptor llibertari Michel
Ragon. Entre 1946 i 1947
col·laborà en Les Cahiers du Peuple.Publicà les seves memòries de
vagabund en dos volums: Mais un
vagabond passa (1946) i Trimard (1951),
amb un prefaci d'Édouard
Dolléans, i deixà un llibre inèdit Chemin
scabreux.
***
-
Cipriano Damiano
González:El
17 d'abril de 1986 mor a
Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) el resistent
antifranquista confederal
Cipriano Damiano González. Havia nascut el 22 de setembre de 1916 a Comares
(Màlaga, Andalusia,
Espanya). Orfe de pare als set anys, amb altres dos germans barons
menors de
quinze anys, sa mare es va veure forçada a traslladar-se a
Màlaga i ingressar
els dos menors a la Casa de la Misericòrdia durant dos anys.
Encara un nin
treballarà en distintes feinetes (vendre diaris i llepolies,
aprenent de
sabater, mosso en la construcció...) per ajudar sa
família, fet que implicarà
que la seva formació sigui del tot autodidacta. Amb 14 anys,
després de
l'aixecament de Jaca el desembre de 1930, entra en el moviment
llibertari i
s'afilia a la Confederació Nacional del Treball (CNT) en
1931. El maig de 1931
pateix la primera de les moltes detencions que sofrirà
--fins al 1937 sumarà
tres anys de presó. Va ser un dels fundadors de les
Joventuts Llibertàries a
Màlaga, de la Federació local de la qual va ser
secretari, per més tard exercir
aquest mateix càrrec en la Federació provincial,
alternant aquest darrer càrrec
amb el de secretari del Sindical Únic de
l'Alimentació de CNT fins
l'enfonsament del front malagueny. En 1935 va militar en el grup
d'afinitat
malagueny «Los Amantes de la Luz» (Laya, Antonillo El
Chofer, Roa, Juan
Santana Calero, Antonio El Carbonero), i va
cofundar, amb Santana
Calero, el setmanari anarquista malaguenyFaro(1936-1937).
Més tard, també amb
Santana Calero i Mariano Gallardo i Morales Guzmán, va editarNervio,
portaveu de la 147 Brigada Mixta (antiga «Columna
Maroto»), i va col·laborar en
diversos periòdics (Emancipación, d'Almeria;Fragua Social;Hombres
Libres, de
Guadix;OrtoiUmbral). Durant els anys
bèl·lics va ser
adjunt a la Secretaria de Propaganda del Comitè Regional de
Llevant de la
Federació Ibèrica de Joventuts
Llibertàries (FIJL) fins la seva elecció el maig
de 1937 com a secretari de les Joventuts Llibertàries
andaluses, càrrec que
farà compatible amb el de milicià de la
mencionada brigada. Després de la
derrota va poder arribar al port d'Alacant, però
serà detingut i passarà pels
camps de concentració de Los Almendros i Albatera, per la
presó de Porta Coeli
de València i pel castell lleidatà de Gardeny, on
s'incorporarà al Batalló de
Treball número 22 amb el qual recorre Ibars d'Urgell, Tudela
de Duero i
Valladolid, des d'on aconsegueix arribar a Màlaga i entrar a
Gibraltar. La seva
popularitat arrenca de les seves activitats clandestines: emparat en
una
identitat falsa, aconsegueix un càrrec burocràtic
en la Comissió Tècnica de
Fortificació de la Costa Sud, que actua al sector que va
d'Algesires, per
Tarifa, Barbate, Cadis i Jerez, a Sevilla i serveix d'enllaç
a José Piñero, en
els seus contactes amb el Comitè Nacional i Gibraltar, i al
qual facilita
documentació i vehicles. Així mateix presta
suport a la guerrilla fins que
localitzat, quan servia en la Comandància Militar d'Obres de
Cadis, fuig a
Barcelona i s'incorpora en el Comitè Nacional de Manuel
Vallejo, del qual és
designat vicesecretari en 1949 i accedeix al càrrec de
secretari quan Vallejo
fuig el 1951, càrrec que mantindrà fins la seva
detenció el 6 de juny de 1953 a
Madrid. Va ser condemnat a 15 anys en consell de guerra celebrat a
Madrid el 5
de febrer de 1954, que va complir a Carabanchel i Guadalajara, temps de
presó
que aprofitarà per estudiar el batxillerat. Quan surt en
llibertat, després
d'una breu estada a França, fa contacte amb la
militància madrilenya i es
trasllada a Barcelona, on treballarà en una empresa de
publicitat, de la qual
va arribar a ser cap de mitjans i de pressuposts. A Barcelona es
relacionarà
amb nombrosos militants catalans i en funda amb alguns el grup«Renacer»,
sempre treballant en la reorganització de la molt feble CNT
primer a Catalunya
i després a Llevant i Andalusia, que el portarà a
ser detingut en dues
ocasions, però aconseguint eludir les acusacions
policíaques. Aquest esforç
organitzatiu dóna fruit en el Comitè Nacional de
Francisco Calle Mansilla
(1962-1964) i l'aparició del butlletí
clandestíVórtice(amb Antonio
Cases); i quan aquest
comitè de Calle cau, encapçalarà el
Comitè Nacional, d'abril de 1964 a abril de
1965, quan és detingut, però es fuga
espectacularment i passa a França, per
retornar al poc temps amb documentació falsa.
Instal·lat a Madrid, s'oposarà alcincpuntisme, editant el
butlletíPanorama. Detingut l'abril de
1970, va
romandre tres anys empresonat i no va aconseguir la seva llibertat
definitiva
fins la mort de Franco. Instal·lat a Barcelona,
treballarà per la revistaInterviúi
col·laborarà enActual,El
Correo Catalán,Diario de Barcelona,Mundo,Sindicalismo, entre altres
publicacions. Va
intervenir en les Jornades Llibertàries de Barcelona (juliol
de 1977) i es va
inhibir de la militància orgànica
després dels conflictes del Congrés de la
Casa de Campo, mostrant-se comprensiu amb els minoritaris.
Després va
col·laborar amb el Centre de Documentació
Històrico-Social (CDHS) de Barcelona
i va escriure enLa
Hora de Mañana iPolémica, dirigint un tempsSolidaridad Obrera. Ha utilitzat
diversos pseudònims: Segundo Canillo, El Niño, Cigadón, Devenir, Paco, León, Antonio
González, Yayo. És autor, amb la
col·laboració de Carlos E. Bayo
Falcón,
deLa resistencia libertaria. La
lucha anarcosindicalisa
bajo el franquismo (1939-1970)(1978), en bona part
deutor del llibre de Juanel
Molina i que interessa per al període en el qual Damiano va
ser al front de
CNT.
Cipriano Damiano González (1916-1986)
***
- Eugène Bizeau: El 17 d'abril de 1989 mor a l'hospital de Tours (Centre, França) el vinyater, jardiner, apicultor, poeta, ateu i cantautor anarquista Eugène Bizeau. Havia nascut el 29 de maig de 1883 a Véretz (Centre, França), en un família de vinyaters socialistes i anticlericals, i va descobrir ben aviat les idees llibertàries. Als 13 anys obté el seu certificat d'estudis primaris i exerceix diversos oficis abans de dedicar-se a la vinya. Subscrit des dels 14 anys a la premsa anarquista, hi lliurarà els seus primers poemes, publicant en el periòdic L'Anarchie, fundat per Libertad. La seva poesia social i revolucionària serà interpretada pels cantautors de La Muse Rouge, una societat de cantautors composta per poetes i cantants revolucionaris. En 1914 Eugène va ser llicenciat per«constitució feble» i no va deixar de denunciar el militarisme en les seves cançons, burlant la censura i col·laborant en la premsa anarquista, com ara CQFD, La Mêlée, Pendant la Mêlée i Par-delà la Mêlée. En 1916 es va ajuntar amb Adélaïde Chambonnière, una institutriu i poetessa anarquista que va conèixer a través dels periòdics anarquistes d'Armand, i amb la qual tindrà dos infants (Max i Claire). En 1921 va participar en la campanya per salvar Sacco i Vanzetti des de les pàgines de Le Libertaire. En 1929 i en 1934 els seus poemes van ser musicats i enregistrats i van ser contínuament emesos durant la Revolució espanyola a través de Ràdio Barcelona. En 1936 viurà amb sa família a Massiac (Cantal) treballant com a jardiner i apicultor. A Alvèrnia, Bizeau assistirà al final de la II Guerra Mundial. Retirat a la seva vila natal, Eugène Bizeau va morir amb 105 anys i va ser enterrat a Véretz. Entre els seus llibres de poemes destaquenBalbutiements (1910), Croquis de la rue (1933), Paternité (1938), Hommage à Paul-Louis Courrier (1972), La muse au chapeau vert (1972), Entre la vie et le rêve (1978), Les sanglots étouffés (1979), Les grapillons d'arrière-saison (1982), Lueurs crépusculaires (1985), Guerre à la guerre (1988); i entre els seus llibres de cançons Verrues sociales (1914), Cinq chansons (1929), Croquis de guerre (1988); a més del recull Eugène Bizeau a 100 ans, chansons et poésies (1983). En 1981 el cineasta llibertari Bernard Baissat va estrenar coutez Eugène Bizeau, un film dedicat a la seva memòria basat en una entrevista realitzada per l'historiador Robert Brécy. La sala de festes de Véretz porta el seu nom.
***
- José Miñana: El 17 d'abril de 1991 mor a l'hospital de Saint-Jacques de Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània) l'anarcosindicalista José Miñana. Havia nascut cap al 1900 a Xàtiva (La Costera, País Valencià). Quan era un infant es traslladà amb sa família a Catalunya. Ebenista de professió, des de molt jove milità en el Sindicat de la Fusta de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona. De manera autodidacta aconseguí una bona cultura i coneixements profunds del pensament anarquista. Durant la guerra civil ocupà càrrecs orgànics de responsabilitat en la col·lectivitat del ram de la fusta. Amb el triomf feixista, passà els Pirineus i patí els camps de concentració francesos. Amb l'Alliberament s'instal·là a Aubière (Alvèrnia), on fou un dels organitzadors de la Federació Local de la CNT de Clarmont d'Alvèrnia i secretari de la Federació Comarcal de la CNT de l'Exili. Assistí com a delegat de la CNT de Clarmont a diversos plens i congressos.
---