[11/04] «L'Homme Libre» - «Bulletin of the Anarchist Red Cross» - Míting pro Hospitals de Sang - Dutschke - Amiguet - Salanson - Barberà - Gourdin - Saiz Alonso - Frot - Molina - González Espada - Gromaire - Bogliani - Aure - Prévert - Bibbi - Di Gaetano

Anarcoefemèrides de l'11 d'abril

Esdeveniments

- Surt L'Homme Libre: L'11 d'abril de 1891 surt a Brussel·les (Bèlgica) el primer número del periòdic anarquista L'Homme Libre. Organe de combat pour l'émancipation des travailleurs, publicat pel grup del mateix nom. N'eren administradors Léon Dauphin, encarregat del comitè recaptador del suport econòmic per als anarquistes espanyols, F. Pintelon i A. Reniers; i l'impressor Alexandre Longfils. Els articles es publicaven sense signatura. D'antuvi setmanal i després quinzenal, sortirà fins al 10 de desembre de 1892, quan cedeix el lloc a La Débâcle.

***

- Surt Bulletin of the Anarchist Red Cross: L'11 d'abril de 1924 surt a Nova York (Nova York, EUA) el primer número del Bulletin of the Anarchist Red Cross. Aquesta publicació va fer una crida als treballadors americans i a les seves organitzacions per pressionar les autoritats bolxevics i aconseguir el cessament de les persecucions i empresonaments dels quals són víctimes els treballadors russos i els militants revolucionaris socialistes, sindicalistes i anarquistes, que no s'adhereixen a la dictadura comunista. L'Anarchist Red Cross Society, responsable del Bulletin, també va editar la publicació en jiddisch i en anglès Behind the bars, de la qual només va treure un número el gener de 1924.

***

- Míting pro Hospitals de Sang: L'11 d'abril de 1937 se celebra a la plaça de toros Monumental de Barcelona (Catalunya) un míting de clausura de la«Setmana d'agitació pro Hospitals de Sang no subvencionats oficialment», organitzat per la Federació Local de Sindicats Únics de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i per la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Presidí l'acte Roberto Alonso, secretari de la Federació Local de Sindicats Únics, i hi van intervenir Soler, de la Comissió Pro Hospitals de Sang; Miguel Espinar, del SindicatÚnic d'Espectacles Públics; el doctor Félix Martí Ibáñez, director general de Sanitat; Joaquín Cortés, del Comitè Regional de Catalunya de la CNT; i Frederica Montseny, que intervingué no com a ministra de Sanitat sinó en representació del Comitè Peninsular de la FAI. Joaquin Cortés digué que les divergències de criteri entre els diferents partits i organitzacions del bloc antifeixista cada cop s'accentuarien més i més, ja que en aquest bloc hi havia tres tendències: els que desitjaven retornar a l'status quo republicanodemòcrata, els que volien guanyar la guerra però no volien modificar l'organització econòmica de la reraguarda i els que pensaven que el moviment del 19 de juliol no era simplement una resposta a un aixecament militar sinó una pugna per la revolució social. Frederica Montseny justificà la presència de la CNT i de la FAI en els governs de la II República i de la Generalitat de Catalunya i digué que no es podia dissociar la guerra de la revolució,«encara que calia donar a aquesta un sentit de responsabilitat»; també va fer una crida a la unió sindical entre la CNT i la socialista Unió General de Treballadors (UGT). Una nodrida representació de l'agrupació«Los Amigos de Durruti» portà una gran pancarta on demanava la llibertat de l'anarquista Francisco Maroto del Ojo i de«tots els presos antifeixistes víctimes de l'estalinisme» i durant tota la intervenció de Frederica Montseny l'esbroncà amb xiulades, demanant la llibertat de Maroto i cridant «Fora política! Fora Govern!», tot provocant un gran escàndol. Roberto Alonso tancà l'acte i la banda i els cors de la Creu Roja interpretà diversos himnes.

***

- Atemptat a Rudi Dutschke: L'11 d'abril de 1968, a les 5.23 hores, al Kurfürstendamm de Berlín Oest (República Federal d'Alemanya) el líder intel·lectual de la revolta estudiantil anarcomarxista anomenada «Moviment del 68» Rudolf Dutschke --Rudi el Roig, com li deia la premsa sensacionalista--, que havia anat a la farmàcia per comprar un medicament per son fill Hosea Che, és víctima d'un atemptat perpetrat pel jove aturat ultradretà del grup Springer, Erwinn Josef Bachmann, qui li va disparar tres trets al cap al crit de «Porc comunista!». Malgrat la gravetat de les ferides va sobreviure, però amb unes seqüeles importantíssimes. Després d'aquest atemptat va haver-hi impressionants lluites de carrer a moltes ciutats alemanyes i europees i va ser un dels fets que va radicalitzar el moviment estudiantil alemany, radicalització que portaria a la creació de la Rate Armee Fraktion (Fracció de l'Exèrcit Roig). El neonazi que va atemptar contra Rudi Dutschke va mantenir correspondència epistolar amb aquest i va acabar suïcidant-se a la presó. Molts analistes polítics van responsabilitzar de l'atemptat Axel Springer, magnat de la premsa dretana i propietari de Bild Zeitung, que sempre va mantenir una forta campanya contra Dutschke.

Naixements

- Aldred Amiguet: L'11 d'abril de 1885 neix a Le Sépey (Ormont-Dessous, Vaud, Suïssa) l'anarquista, sindicalista revolucionari, antimilitarista i lliurepensador Alfred Amiguet, que va fer servir el pseudònim de Louise Desprès. Sos pares es deien François Amiguet i Caroline Gasser. Quan era adolescent s'introduí en el pensament anarquista llegint Piotr Kropotkin,Élisée Reclus i Le Temps Nouveaux, de Jean Grave. A començaments del segle conegué Luigi Bertoni durant una conferència a Montreux (Vaud, Suïssa), de qui esdevingué un gran amic i col·laborador. D'antuvi treballà de tipògraf i posteriorment com a obrer de la construcció (pintor, electricista, etc.). En 1905 s'instal·là a Morges (Vaud, Suïssa) i en 1906 a Vevey (Vaud, Suïssa). L'octubre de 1906 va ser condemnat a Saint Claude (Franc Comtat, Arpitània) a un mes de presó per haver«entrebancat la llibertat laboral». En 1907 va ser nomenat delegat, amb Auguste Rouiller, Burnier i Légéret, de la Unió Obrera de Vevey i participà activament en la vaga general de març d'aquell any en aquella ciutat, fet pel qual va ser condemnant el 8 d'agost de 1907 a 15 dies de presó per haver bufetejat un soldat. Entre 1907 i 1908 va ser secretari de la Federació de les Unions Obreres de la Suïssa Romanda (FUOSR). Va ser nombroses vegades condemnat per«ultratge a l'autoritat», com ara a 30 dies de presó el 15 de novembre de 1907 per fer discursos públics anticapitalistes i antigovernamentals a Vevey amb el secretari de la Unió Obrera de Lausana Gustave Noverraz o a 15 dies de presó i 50 francs de multa el 15 de gener de 1908, amb Henri Baud i Henri Bornand, arran d'un article aparegut el 19 de gener de 1907 en La Voix du Peuple, òrgan sindicalista revolucionari publicat a Lausana del qual era col·laborador habitual, signant sovint com Louise Desprès o A.A., i del qual va ser editor responsable entre 1911 i 1914. En 1908 també va ser empresonat un mes per la negativa a presentar-se a la inspecció militar. Visqué durant 14 mesos a Niça (País Niçard, Occitània). El setembre de 1910 s'instal·là a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on col·laborà estretament amb Bertoni. Quan esclatà la Gran Guerra participà, amb Auguste Bérard, Bertoni, Georges Herzig i altres, en una assemblea anarquista antibel·licista. Entre 1914 i finals dels anys vint, col·laborà en Le Réveil anarchiste, dirigit per Bertoni. El desembre de 1914 assistí, amb Moïse Kneller, Bertoni i Carlo Frigerio, entre d'altres, al congrés de la Unió Obrera de Lausana. Entre 1915 i 1918 col·laborà en el periòdic sindicalista revolucionari Le Falot, de Clovis Pignat. Quan Bertoni va ser empresonat arran del muntatge policíac del «Complot de Zuric», entre 1918 i 1919 va fer una sèrie de conferències exigint el seu alliberament. Posteriorment als fets de la sagnant repressió obrera del 9 de novembre de 1932 a Ginebra, va ser interrogat per la policia. Entre 1939 i 1946 col·laborà en Le Réveil clandestí i, després de la mort de Bertoni, en les noves sèries de Le Réveil (1947-1960), figurant com a editor responsable entre 1947 i 1950. Conservà una part important dels arxius de Le Réveil i de la Biblioteca Germinal, els quals van ser donats al Centre Internacional de Recerques Anarquistes (CIRA) quan aquest va ser fundat en 1958. Aldred Amiguet va morir el 27 d'abril de 1963 a Ginebra (Ginebra, Suïssa), arran d'una crisi cardíaca, i va se incinerat l'1 de maig en presència de nombrosos companys, entre ells André Bösiger, el qual li reté un emotiu homenatge en nom del grup editor de Le Réveil. Estava casat amb Emma Nallet.

***

- Georges Salanson: L'11 d'abril de 1898 neix a Ginebra (Ginebra, Suïssa) l'anarquista individualista Georges Pierre Marie Salanson. Fill d'una família francesa de magistrats i d'alts funcionaris, son pare era jutge de pau i visqué a Florac (Llenguadoc, Occitània) la seva infantesa, rebent una educació burgesa i una sòlida cultura. A començament dels anys vint freqüentà els cercles llibertaris de París (França) i col·laborà en Le Libertaire. En 1921 sos pares, arran del seu matrimoni amb Anne Alyra, li van donar la suma de 60.000 francs. El 4 de novembre de 1923 va ser detingut i condemnat el 14 d'aquell mes a tres mesos de presó i a 100 francs de multa per«apologia del crim de Germaine Berton» en un article publicat en Le Libertaire. En 1924 era secretari del grup anarquista el XV Districte de París. L'octubre de 1925 va ser condemnat per «provocació a l'assassinat» a tres mesos de presó o 500 francs de multa i el 15 i el 24 de desembre de 1926 a penes de tres i de dos anys, respectivament, per «abús de confiança i estafa». El desembre de 1929 finançà amb les seves expropiacions el llançament de La Revue Anarchiste, publicació oberta a totes les tendències anarquistes; però aquest llançament va ser durament criticat per militants de la Unió Anarquista Comunista (UAC) que li van reprotxà l'haver usurpat el títol de la seva antiga revista, editada entre 1922 i 1925 per Sébastien Faure, tot denunciant aquesta edició com una estratègia comercial al marge de la propaganda llibertària. Un informe policíac de març de 1929 el qualifica de pederasta, drogoaddicte i ocultista, i a partir d'aquestes dates desapareixerà dels cercles llibertaris. El 12 de febrer de 1931 va ser condemnat en rebel·lia a dos anys de presó i a tres anys de control domiciliari per haver ferit el 3 d'octubre de 1930, als jardins del Camp de Mart de París, Jean Pougin. Partidari de la «presa individual», segons la policia, el 23 de maig de 1932 desvalisà la caixa forta (213.000 francs) del notari Chaslot de Saint-Denis (Illa de França, França) on havia entrat contractat com a jardiner sota el nom de Roger Combet-Farnoux, un company que li havia deixat la seva documentació militar. Aquest fet l'obligà a amagar-se i a abandonar les activitats polítiques, i amb els diners va comprar a Finisterre el iot Jock. El 25 de desembre de 1934 va ser detingut a L'Estaque de Marsella (Provença, Occitània) i tancat a la presó de Saint-Charles arran del seu rebuig a pagar 6.000 franc en concepte de reparació del seu iot. Amb el vaixell viatjà per Espanya i per Bulgària. Posteriorment va ser detingut en diverses ocasions per estafes i possessió de documentació falsa i el 2 de maig de 1935 va ser condemnat per l'Audiència de Var (Provença, Occitània) a vuit anys de presó i a la relegació perpètua per temptativa de fabricació de monedes de plata.

***

- Enric Barberà Tomàs: L'11 d'abril de 1908 neix a Alcoi (Alcoià, País Valencià) l'anarquista i anarcosindicalista Enric Barberà Tomàs, conegut com Carrasca. Després de fer els estudis primaris a Agres (Comtat, País Valencià), on havien nascut sos pares, entrà a treballar en una fàbrica de barrets a Alcoi i, quan aquesta tancà, com a cambrer en un cafè, moment en qual s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT), arribant a ser delegat sindical en la seva empresa. Anarquista de la tendència naturista i vegetariana, creà una societat anarconaturista que disposava d'una petita biblioteca i on s'organitzaven excursions, cursos, conferències, audicions musicals, etc. En un indret alcoià anomenat Els Canalons, els membres de la societat, a cop de pic, van fer una explanada, construïren una presa al rierol i muntaren un trampolí a la roca, a més de plantar arbres fruitals i flors, convertint el paratge en un idíl·lic verger on practicar el naturisme. També fou un entusiasta de la gimnàstica i de l'esport, exercint de professor d'educació física i aconseguint una extraordinària resistència física, comparable a la resistència d'una carrasca, d'aquí el malnom. Va ser íntim amic del militant anarconaturista i escriptor alcoià Agustí Belda Carbonell. El juliol de 1931 participà en un míting ambÀngel Ferrer, Mira i altres. Durant els anys republicans, amb Rafael Martí, va ser l'animador del Sindicat d'Oficis Diversos (SOD) de la CNT alcoiana. El gener de 1932 fou delegat pel SOD d'Alcoi al Ple Regional confederal i el juliol de 1934 al Ple Nacional de la Federació Sindicalista Llibertària (FSL). Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936, es va fer milicià de la Columna Alcoiana que partí el 7 d'agost de 1936 cap al front de Còrdova, per lluitar a les zones de Pedro Abad, Espejo, Castro del Río i Cerro Muriano. Quan retornà a Alcoi, va ser nomenat vicepresident de la Conselleria d'Avituallament de l'Ajuntament, càrrec que exercí fins a la seva mobilització per combatre al front de Llevant. Després de fer un curs a l'Acadèmia Militar de Bètera (Camp de Túria, País Valencià), va ser nomenat tinent de l'Exèrcit republicà i el 15 de gener de 1939 capità de la 82 Brigada Mixta. El març de 1939, amb el triomf feixista, es trobava de permís a Alcoi on sa companya Francisca Llorens, davant el perill d'una detenció, l'animà a fugir, cosa que refusà argumentant que no havia fet res de dolent i que l'únic que se li podia reprotxar era haver anat al front. Després d'uns dies a València a casa d'un amic, retornà a Alcoi, on va ser reconegut, detingut i tancat a la presó valenciana de la cartoixa de Porta Coeli. Més tard va ser traslladat a Alcoi i després a Alacant. El 6 de juny de 1941 va ser jutjat en consell de guerra acusat de diversos delictes (participació en l'atac de la caserna d'Alcoi, simulacre d'execució d'una persona, organització de la Columna Alcoiana confederal i haver donat conformitat a l'execució de sis persones de dretes a la població cordovesa de Pedro Abad) i, malgrat diversos testimonis favorables, condemnat a mort. Després d'un nou judici d'apel·lació el 5 de setembre de 1942 a Alacant, on testimonis l'exculparen --com el del seminarista Antonio García Sánchez, al qual Barberà havia salvat la vida--, la seva condemna de mort va ser refermada. Entre el 5 de juny de 1941 i el 14 de setembre de 1942 va escriure clandestinament, fent servir paper higiènic, un diari a la seva cel·la de la presó de Banalua d'Alacant, on descriu amb cruesa les saques, l'angoixa de les famílies dels presos, el patiment dels condemnats, etc. Enric Barberà Tomàs va ser afusellat el 16 de setembre de 1942 a Alacant (Alacantí, País Valencià) i enterrat al cementeri d'aquesta ciutat --vint anys més tard les seves restes van ser traslladades al Cementiri Municipal d'Alcoi. El diari va arribar a sa vídua dissimulat al farcell del seu company i l'amagà en una ampolla hermèticament tancada que enterrà per por a represàlies. En 1994 aquest diari va ser transcrit i publicat modestament a Alcoi per sa filla Marcela i en 2003, gràcies l'interès de l'escriptora Rosa Montero, publicat a Barcelona per l'editorial RBA sota el títol Estampas de luz. Diario de un condenado a muerte (1941-1942).

***

- Georges Gourdin: L'11 d'abril de 1915 neix a Livry-Gargan (Illa de França, França) el militant anarquista i resistent antifeixista Georges Louis Désiré Joffret Gourdin. Com a dissenyador industrial treballà per a la«Compagnie des Freins et Signaux» (Companyia de Frens i Senyals), subsidiària de la nord-americana Westinghouse European Brake Company, a la fàbrica de Freinville a Sevran. Abans de la II Guerra Mundial fou un destacat militant de les Joventuts Anarquistes i formà part de la Federació de Tècnics de la Confederació General del Treball (CGT). En 1937 fou el secretari de la Federació Local de Montfermeil de la Unió Anarquista (UA) i col·laborà en el setmanari Le Libertaire. En aquestaèpoca representà en nombrosos mítings la UA. El març de 1937, en nom del comitè«Espagne Libre», organitzà a Noisy-le-Sec una projecció de pel·lícules (La tragedia española i Los aguiluchos de la FAI) de la Confederació Nacional del Treball (CNT), amb la presència d'Émilienne Durruti. En 1938 fou l'administrador durant un temps de L'Exploité, òrgan dels Grups de Fàbrica de la UA de l'Illa de França. Durant la guerra, amb altres companys (Henri Bouyé, Louis Laurent, Jean-Louis Lefevre, E. Babouot, André Senez, Renée Lamberet, Louis Louvet, Georges Vincey, etc.), reconstituí el moviment llibertari clandestí a la regió parisenca. Sempre fou partidari de la fusió de la UA i de la Federació Anarquista de Llengua Francesa (FAF) en una única organització. També formà part de la xarxa de la resistència «Libération Nord», on s'encarregà de realitzar documents falsos i d'abastir d'armament la regió parisenca. Durant aquests anys de resistència es caracteritzà per ajudar nombrosos companys a fugir dels escorcolls de la policia alemanya i francesa. El 8 de maig de 1944 fou detingut per la milícia feixista al cafè «À l'ami René». Tancat a la presó de Fresnes fins a l'agost de 1944, fou durament torturat per la Gestapo i, després, deportat a Alemanya. El 15 d'agost de 1944 sortí de l'estació de Pantin en un dels últims combois i arribà el 20 d'agost al camp de concentració de Buchenwald, amb la matrícula 78.064, i el 21 d'agost de 1944 fou traslladat al de Ravensbruck. Georges Gourdin va morir el 23 de gener de 1945 al camp de concentració d'Ellrich, a prop de Nordhausen, (Turíngia, Alemanya).

***

- Matilde Saiz Alonso: L'11 d'abril de 1917 neix a Santander (Cantàbria, Espanya) l'anarquista Matilde Saiz Alonso. Durant l'estiu de 1936 participà en la defensa de Sant Sebastià (Guipúscoa, País Basc) i quan caigué la ciutat a mans de les tropes feixistes creuà els Pirineus. Retornà a la Península per Catalunya i a Barcelona s'enrolà en la «Columna Roja i Negra», on conegué un dels seus organitzadors, l'anarquista Francisco Sansano Navarro, amb qui s'uní sentimentalment i es casà en 1941. Quan estava a punt d'acabar la guerra, es dirigí amb son company i son fill Helios cap a Alacant amb l'esperança de pujar a un vaixell cap a Orà. Frustrada la fugida, fou detinguda i internada al camp de concentració de «Los Almendros». Sansano fou empresonat a la plaça de toros d'Alacant; jutjat, va ser condemnat a 30 anys de presó i tancat a Belchite, on el va seguí sa companya. Després visqué amb son company a València i a partir de la dècada dels seixanta a Santa Coloma de Gramanet. Matilde Saiz Alonso va morir l'11 de juny de 1984 a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya).

Francisco Sansano Navarro (1911-2002)

***

- Maurice Frot: L'11 d'abril de 1928 neix a La Sala (Llenguadoc, Occitània) l'escriptor i cantautor llibertari Maurice Jean Paul Frot. Sos pares es deien Marcel Frot, ferrador i ferrer, i Rose Dauzou. Després de passar quatre anys en un internat educatiu durant l'Ocupació i de participar al final de la guerra en la Resistència, quan tenia 17 anys s'enrolà en l'exèrcit de l'aire com a paracaigudista i va ser destinat amb el cos expedicionari a la guerra d'Indoxina, on va romandre fins el 1948. L'abril de 1949 es casà a Boulogne-sur-Mer (Nord - Pas de Calais) amb Raymonde Faucher, amb qui es va divorciar en 1992. En 1950 abandonà l'exèrcit i, després d'un temps fent de pescador a Islàndia, treballà com a cap de vendes en una empresa de contraplacat. En 1956 conegué el cantautor anarquista Léo Ferré i esdevingué son amic. La seva experiència indoxinesa li va servir per a escriureLe roi des rats (1965), amb prefaci de Léo Ferré, i Nibergue (1969), que obtingué el Premi Eugène Dabid de Novel·la Populista en 1970. Després d'un temps fent d'impressor, fins al 1973 fou el secretari i l'administrador de Léo Ferré, qui el va introduir en el moviment llibertari. Participà regularment en les activitats del grup anarquista «Louise Michel», animat per Maurice Joyeux, qui en 1971 li va fer el prefaci del seu llibre Mutinerieà Montluc. En aquesta època publicà articles en la revista cultural anarquista La Rue i en Le Monde Libertaire. El juny de 1973 va renyir amb Léo Ferré i la seva col·laboració acabà, una amistat que no es renovà vertaderament fins al final de la vida de Ferré. En 1975, amb l'antic pianista de Léo Ferré, Paul Castanier, que també s'havia barallat amb Ferré, muntà a Marsella (Provença, Occitània) la peça de teatre social Le Vide-Ordures, segons l'obra del poeta africà Pierre Jean Oswald, que tocà al Teatre Toursky de Marsella sota les direccions musical de Richard Martin i escènica de Franck Andron. En 1975 publicà el disc Meillant chate Frot i dos anys després Mangiamerda. Durant els anys setanta organitzà nombroses gales de suport als grups llibertaris, a Amnesty Internacional, al Partit Socialista Unificat (PSU) i a periòdics com Libération, amb el qual va col·laborar amb articles, i Politique Hebdo. També fou animador del col·lectiu d'artistes«Écoute s'il pleut». En 1977 fundà, amb Daniel Colling i Alain Meilland, el festival musical «Le Printemps de Bourges», que va codirigir fins al 2003. També en 1977 publicà el llibre Le dernier Mandrin, amb Jean-Baptiste Buisson, germà d'Émile Buisson, qui de manera novel·lada presentà els anys de bandidatge de l'antic «enemic públic núm. 1» i denuncià la pena de mort que li va ser aplicada a Émile Buisson el 28 de febrer de 1956 a la presó parisenca de la Santé. Dins del festival «Le Printemps de Bourges» va escriure dos espectacles musicals amb Alain Meilland. En 1978 a Bourges (Centre, França) muntà Les Travailleurs de la Nuit, espectacle musical en homenatge a l'anarquista desvalisador Marius Jacob, i aquest mateix any publicà el disc Le dissident. En 1979 sortí el seu disc L'Arlequin, l'ordinateur et le petit lapin. Tambéés autor d'uns records de joventut, Le tombeau des jaloux (2000), i d'una biografia de Léo Ferré, Je ne suis pas Léo Ferré (2001, reeditada en 2008 com  Léo Ferré, comme si j'vous disais).  Maurice Frot va morir el 6 de setembre de 2004 a l'hospital de Brunoy (Illa de França, França) d'una embòlia pulmonar.

***

- Pilar Molina Beneyto: L'11 d'abril de 1949 neix a Bocairent (Vall d'Albaida, País Valencià) l'escriptora, fotògrafa, documentalista i investigadora històrica anarcofeminista Pilar Molina Beneyto. Va estudiar a l'escola pública, al Col·legi Nacional Lluis Vives, però quan tenia 14 anys va haver d'abandonar els estudis per treballar i ajudar sa família. Tota la seva formació posterior serà autodidacta. A la seva localitat es va implicar en associacions culturals, però ofegada per l'ambient, marxà a Madrid. Després emigrà a França i a Anglaterra, fet que li va possibilitar aprendre idiomes i fer cursos de secretariat. En tornar a la Península, va treballar com a intèrpret a«Ferrer Puerto Assegurances» de Bocairent i més tard a l'empresa «Manuel Mas» de València. En aquests anys començà la seva militància anarcosindicalista i feminista i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT), alhora que freqüentà grups de dones i participà en diverses campanyes (divorci, avortament, planificació familiar, premsa feminista, etc.). Quan l'escissió de la CNT es decantà per la nova organització, la Confederació General del Treball (CGT). També començà a treballar en la Fundació d'Estudis Llibertaris Salvador Seguí (FELSS) de València. Com a documentalista, enregistrà, primer en cintes i després en pel·lícula, el testimoni de bona part dels militants valencians confederals. Va vèncer el càncer i va patir diverses operacions als canells a causa del seu treball com a mecanògrafa. Entre l'1 i el 4 de desembre de 1999 participà en el congrés internacional «L'exili cultural de 1939. Seixanta anys després», organitzat per la Universitat de València. En 2002 col·laborà en l'exposició«La escritura de la memoria: la memoria escrita de la classe obrera», organitzada per la UNED a Àvila. En 2004 intervingué en l'homenatge a Luce Fabbri. En 2006 va participar en les Jornades Feministes de València i després en les de Còrdova. Com a historiadora, publicà nombroses biografies de dones anònimes en la premsa anarcosindicalista (Al Margen, El Noi, Noticia Confederal, Rojo y Negro, etc.). Va portar el programa feminista «Mujeres Libres» en Radio Klara i prologà diversos llibres (Sara Berenguer, etc.). Va organitzar molts dels actes de la FELSS i xerrades i debats feministes a València, com les «Trobades dels Grups de Dones de CGT». Participà a jornades sobre les guerrilles i el maquis a Santa Cruz de Moya (Conca), Jerte (Càceres) i Catalunya. També assistí a les reunions de la Federació Internacional dels Centres d'Estudis i de Documentació Llibertaris (FICEDL). Com a fotògrafa va realitzar excel·lents reportatges sobre les campanyes per salvar El Cabanyal, el barri del Carme, el Botànic, etc. Entre els seus documentals podem destacar El siglo XX en femenino. Ellas ponen la voz y la palabra (2000),Dues Mirades, un camí. Manuel Monleon, un crit pegat a la paret (2004), Sempre serà la Pastora (2004) i SOS Papa (2005, amb altres). Pilar Molina Beneyto es va suïcidar el 7 de febrer de 2008 a València (València, País Valencià) i va ser incinerada dos dies després al Cementiri General de València amb l'homenatge de familiars, amics i companys. Deixà un nombrós material documental inèdit i deixà per escrit que formés part d'una associació nova que portés el nom de «Dones i Homes Lliures».

Defuncions

- Miguel González Espada: L'11 d'abril de 1944 –5 de novembre de 1944, segons altres fonts– és assassinat a Montfort de Bolzana (La Fenolleda, Llenguadoc, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista Miguel González Espada. Havia nascut en 1913 a Calanda (Terolo, Aragó, Espanya). Pagès, milità en les Joventuts Llibertàries i en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Arran del cop militar feixista, el 24 de juliol de 1936 s'allistà en la «Columna Durruti» i amb la militarització va ser nomenat capità de milícies del I Batalló d'Infanteria de la 119 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus. Pogué fugir dels camps de concentració francesos en 1943 i, amb Enric Melich Gutiérrez i Pedro Pérez, en plena ocupació nazi, organitzà una xarxa d'evasió que traslladava resistents, jueus i perseguits cap a Andorra. L'11 d'abril de 1944, quan treballava de llenyataire a Montfort de Bolzana (La Fenolleda, Llenguadoc, Occitània), va ser assassinat d'un tret a la nuca, juntament amb Antonio Rodríguez i els socialistes Pedro Pérez i José Ibáñez, per sicaris estalinistes davant la seva negativa a unir-se a la procomunista Unió Nacional Espanyola (UNE). A la seva tomba figura com a«afusellat per un escamot feixista».

***

- Marcel Gromaire: L'11 d'abril de 1971 mor a París (França) el pintor, escultor, gravador, il·lustrador, decorador, dissenyador de tapisseria, lingüista i simpatitzant anarquista Marcel Gromaire. Havia nascut el 24 de juliol de 1892 a Noyelles-sur-Sambre (Nord-Pas-de-Calais, França). Son pare feia de professor a l'Institut Buffon de París. Va fer estudis clàssics a Douai (Nord-Pas-de-Calais, França) i després continuà la seva educació a París, on en 1909 acabà el batxillerat en Dret. Es formà artísticament a les acadèmies lliures de Montparnasse (Colaorossi, Ranson, La Palette, Libre de Montparnasse). Sotmès a la Llei de 1913, que l'obligava a un servei militar de dos a tres anys, passà per mor de la Gran Guerra set anys en l'Exèrcit francès. Patí els fronts d'Alsàcia i del Somme i en 1916 va ser ferit. A partir de 1917 participà de manera crítica en els periòdics de trinxeres i especialment en la publicació anarquista i satírica Le Crapouillot, fundat per Jean Galtier Boissière en 1915. L'experiència bèl·lica el marcà profundament. A partir de 1920 inicià un sèrie de viatges arreu d'Europa (Bèlgica, Països Baixos, Regne Unit i Alemanya) visitant els seus museus. En 1925 exposà la seva composició La Guerre al Saló dels Independents, quadre que causà una gran impressió. El seu art, que el podem adscriure en el cubisme sintètic, el post cubisme i l'expressionisme belga, es va veure influenciat per Cézanne, Seurat, Matisse i Léger. Els seus temes preferits són la vida obrera i pagesa, però també el decorativisme i el nu. En 1937 realitzà un fris per al Pavelló de Sèvres de l'Exposició Internacional de París. Participà activament en l'Alliberament de París i en 1944 fou nomenat vicepresident de la Unió Nacional dels Intel·lectuals Francesos. Interessat per la tapisseria, fundà amb Jean Lurçat, la Nova Escola d'Aubusson (Llemosí, Occitània). També desenvolupà una intensa activitat com a escriptor, crític i articulista d'opinió sobre cinema i art d'avantguarda. Tingué com a mecenes el Dr. Girardin, el qual comprà, per contracte, tota la seva producció i quan va morir en 1953 llegà tots els seus quadres al Museu d'Art Modern de París; també li ajudà Georges Zérapha, fundador de la Lliga Internacional contra el Racisme i l'Antisemitisme (LICRA). El 17 de febrer de 1948 es casà a París amb la pintora Hélène Detroyat. Entre 1950 i 1962 fou professor de l'Escola Nacional Superior d'Arts Decoratives de París. Durant la seva carrera obtingué diversos premis (Carnégie, Guggenheim, Nacional de les Arts, Legió d'Honor, etc.). La seva obra pot ser admirada al Museu d'Art Modern de París i a museus de diverses localitats (Noyelle-sur-Sambre, Grenoble, Troyes, Lille, Nevers, Orléans, Saint-Tropez, Saint-Etienne, Saint-Quentin, Besançon, Liège, etc.). Marcel Gromaire, després d'una llarga hospitalització, va morir l'11 d'abril de 1971 a París (França) i fou enterrat al cementiri municipal de la seva població natal de Noyelles-sur-Sambre. Des de 1980 existeix un carrer amb el seu nom a París.

***

- Antonio Bogliani: L'11 d'abril de 1973 mor a Savona (Ligúria, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista, i després comunista, Antonio Bogliani, conegut com Nino i que va fer servir el pseudònim d'Ombra. Havia nascut el 17 de juny de 1927 a Savona (Ligúria, Itàlia). Sos pares es deien Carlo Bogliani i Carnina Dalmasso. Visqué la seva infantesa amb son avi, en un barri obrer dels vells suburbis de Savona, on conegué Arrigo Cervetto, amb qui mantindrà una estreta amistat i una militància comuna durant els anys. De jove participà en la lluita contra el feixisme, d'antuvi col·laborant activament en la preparació de l'ona de vagues que es realitzaren entre 1943 i 1944 i posteriorment, amb el nom de guerra d'Ombra, organitzant l'activitat armada a Savona i a les muntanyes de la zona. Detingut dues vegades per la policia feixista, va ser sotmès durant diferents dies a tortura amb la finalitat que revelés, sense èxit, els noms dels companys del grup. La insurrecció que donà lloc a l'alliberament de la ciutat el salvà de ser afusellat. Després de la II Guerra Mundial, en 1948, retornà a Savona i s'adherí al moviment anarquista. Treballà com a obrer a la fàbrica industrial Servettaz-Basevi de Savona i visqué a la casa del seu futur sogre, un treballador que en 1921 s'havia afiliat al Partito Comunista d'Italia (PCdI, Partit Comunista d'Itàlia). En aquesta època passava les nits treballant, amb Arrigo Cervetto, en la confecció del periòdic mural del grup anarquista local. En 1949 es casà i el seu domicili esdevingué lloc de trobada de nombrosos militants (Arrigo Cervetto, Pier Carlo Masini, Lorenzo Parodi, Ugo Scattoni, etc.). Participà activament en el grup de joves que s'havia creat al voltant de Piero Parisotto i d'Arrigo Cervetto i, des del 1951, fou un del membres més destacats del Grups Anarquistes d'Acció Proletària (GAAP) de Savona, formats per joves comunistes llibertaris «plataformistes» reagrupats al voltant de Pier Carlo Masini. En aquest mateix 1951 tingué un paper destacat en la lluita contra els acomiadaments sorgits arran de la reestructuració de l'empresa siderúrgica Ilva. Entre el 2 i el 3 de juny de 1951 assistí al Congrés Nacional del Comitè de Defensa Sindical (CDS), que se celebrà a Sestri Ponente (Gènova, Ligúria, Itàlia). Compromès amb la lluita sindical a la fàbrica i amb el Comitè Directiu Provincial de la Federazione Impiegati Operai Metallurgici (FIOM, Federació d'Empleats i Obrers Metal·lúrgics), fou el portaveu de l'internacionalisme contra l'oportunisme i contra l'estalinisme. Per tota aquesta activitat, va ser acomiadat de la feina i hagué de treballar com a obrer ambulant arreu d'Itàlia, mostrant, en algunes cartes, un agut sentit de l'observació en les descripcions de les condicions de vida obreres. Després de l'experiència del Movimento della Sinistra Comunista (MSC, Moviment de l'Esquerra Comunista), iniciat en 1956, a principis dels anys seixanta creà a Savona, amb Arrigo Cervetto, un grup de joves que posteriorment es definirien com a leninistes. En 1965 fou un dels fundadors de Lluita Comunista (LC).

***

- José Aure: L'11 d'abril de 1977 mor a Montastruc e la Conselhièra (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista José Aure. Havia nascut cap el 1893. En la dècada dels trenta milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la comarcal de Montsó (Osca, Aragó, Espanya) i en 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Després de la II Guerra Mundial formà part de la Federació Local de Montalban (Guiena, Occitània). Participà en el II Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i de la CNT celebrat en 1947 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). Posteriorment s'instal·là, amb sa companya i son fill José, i milità a Montastruc e la Conselhièra. José Aure va morir l'11 d'abril de 1977 a Montastruc e la Conselhièra (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat civilment dos dies després a Dònevila (Llenguadoc, Occitània).

***

- Jacques Prévert: L'11 d'abril de 1977 mor a Omonville-la-Petite (Normandia, França) el poeta, dramaturg, surrealista i guionista Jacques Prévert. Havia nascut el 4 de febrer de 1900 a Neuilly-sur-Seine (Illa de França, França), i va ser durant tota sa vida sobretot un llibertari que va envestir contra els valors de la societat burgesa, atacant irònicament en els seus textos el militarisme, el clericalisme i la moral hipòcrita, glorificant alhora l'esperit de revolta i el culte per la llibertat. En 1916, empleat en uns grans magatzems, serà acomiadat per indisciplina. Després participarà en el moviment surrealista, però rebutjarà adherir-se al Partit comunista i es burlarà d'André Breton en el textMort d'un monsieur. En 1931 publica el corrosiu poema Tentative de description d'un dîner de tête à Paris-France. Membre del grup de teatre obrer Octobre, va escriure La bataille de Fontenay, que serà muntada a Moscou. És autor de nombrosos guions cinematogràfics, com ara Quai des brumes, L'affaire est dans le sac, Les enfants du paradis (considerada com a una de les obres mestres del cinema), etc. En 1946 publica el seu recull de poemes Paroles, que va tenir un enormeèxit, i més tard Histoires; ambdues obres consagraran el poeta anticonformista, qui commou els lectors per la seva simplicitat i per la tragicomèdia dels seus textos tendres i virulents.

***

- Marietta Bibbi: L'11 d'abril de 1993 mor a Carrara (Toscana, Itàlia) l'anarquista Marietta Bibbi, coneguda com Maria Bibbi. Havia nascut el 2 d'abril –algunes fonts citen 2 d'agost– de 1895 a Carrara (Toscana, Itàlia). Sos pares es deien Carlo Bibbi i Gioconda Paglini. Sa vida i la seva militància està estretament lligades a la de son germà Gino Bibbi, que afectuosament l'anomenava Zingrina. Va ser detinguda i processada, juntament amb altres companys (son germà Gino Bibbi, Giovanna Gherardi, Adele Crudeli, Adolfo Corsi, Domenico Bibbi, etc.), per un Tribunal Especial feixista per «complicitat» amb Gino Lucetti, que l'11 de setembre de 1926 havia atemptat contra la vida de Benito Mussolini; absolta el 27 de juny de 1927 de tots els càrrecs «per no haver participat en el delicte», va ser posteriorment condemnada a sis mesos de presó per haver«prestat suport i ajuda el juliol de 1926» al frustrat tiranicida. L'octubre de 1927 apel·là la sentència i es reuní voluntàriament amb son germà Gino, aleshores confinat a l'illa d'Ustica, on restà fins el març de 1928. El 30 de maig d'aquell any va ser definitivament absolta pel Tribunal d'Apel·lació de Gènova (Ligúria, Itàlia) per «absència de delicte» pel que feia la «complicitat» amb Lucetti. Des del moment de la seva primera detenció va ser posada sota vigilància i, després de la fugida de son germà del confinament el juliol de 1930, va ser amonestada formalment per ser considerada «hostil al Règim i perillosa per a l'Ordre Nacional». Realment mai no havia desenrotllat una particular activitat política i segurament tots els seus problemes deriven del vincle parentiu amb son germà Gino Lucetti. L'autoritat policíaca la va descriure com a«dotada d'una ràpida intel·ligència i de discreta cultura havent aconseguit el diploma de mestre elemental», encara que mai no va ensenyar. El 24 de juliol de 1931 una ordre de la Comissió Provincial de la Policia li va assignar el confinament per a cinc anys sota la sospita que tenir la intenció d'emigrar clandestinament per a reunir-se amb son germà a França i el 25 d'agost de 1931 arribà a l'illa de Ponça. Durant els primers mesos de confinament mantingué una estreta correspondència amb son germà, que vivia a cavall entre Tunísia, Algèria i Espanya. El setembre de 1931 envià un informe amb una sol·licitud d'absolució de la seva condemna a Leandro Arpinati, exanarquista que havia esdevingut un dirigent feixista, i al cap de la policia. Després de diverses vicissituds, el novembre de 1932, en ocasió del desè aniversari de la «Revolució feixista», la seva sol·licitud va ser acceptada i posada en llibertat. Després d'un temps a Carrara, passà a Torí (Piemont, Itàlia), on mantingué contacte epistolar amb son germà Gino i amb altres familiars de Carrara. Des de Torí, el juliol de 1934 emigrà amb passaport regular a París (França), on es reuní amb son germà i freqüentà la família Rosselli, especialment Marion Cave, la companya de Carlo Rosselli –va fer de mestra dels fills de la parella–, que aleshores mantenia una gran i forta amistat amb Giovanna Caleffi, la companya de Camillo Berneri. Durant l'emigració visqué al costat de son germà i quan aquest es va traslladar a Gandia (Safor, País Valencià), es reuní amb ell. El 8 de març de 1936 va ser inscrita en el butlletí de recerca de la policia ferroviària de fronteres amb l'ordre de «detenció». A més d'assistir a les reunions de «Giustizia e Libertà» (GL, Justícia i Llibertat), durant la guerra d'Espanya va fer d'infermera en el IV Batalló de Socors Sanitaris de la 81 Brigada Mixta («Columna Benedicto») de l'Exèrcit de la II República espanyola al front de Terol (Aragó, Espanya). Sota el nom de Maria del Carmen Rodríguez, va fer de correu entre Espanya i França i romangué a la Península fins i tot després del final de la guerra. L'estiu de 1945 va demanar al cònsol italià el seu repatriament. De bell nou a Itàlia, pogué reunir-se amb son germà a Carrara, on reprengué els contactes amb el moviment anarquista. Entre 1951 i 1962 participà en l'experiència pedagògica de la Colònia «Maria Luisa Berneri», promoguda per Giovanna Caleffi a Ronchi (Toscana, Itàlia). Participà com a observadora, juntament amb son germà Gino, en el V Congrés Nacional de la Federació Anarquista Italiana (FAI), que se celebrà entre el 19 i el 22 de març de 1953 a Civitavecchia (Laci, Itàlia).

Gino Bibbi (1899-1999)

Continua...

---