Quantcast
Channel: Bloc de BalearWeb
People Here Also Viewed:
Viewing all articles
Browse latest Browse all 10932

Palma, Anys 70 – Crònica sentimental de la transició - Deliris i malsons a les cel·les del Govern Civil

0
0

Palma, Anys 70 – Crònica sentimental de la transició - Deliris i malsons a les cel·les del Govern Civil –


El matí compareixia amb totes les remors habituals. Des de no se sabia quina distància, la flaire de pa, pastissos i ensaïmades penetrava per l’estreta escletxa del finestró que ens deixava veure les sabates dels vianants. Un petit forat obert a l´alçada dels ulls per on penetrava una mica d´aire contaminat pels gasos dels vehicles. La petita finestreta enreixada ens permetia saber que, a l’exterior, la vida continuava com de costum. La gent anava a la feina, obria els negocis, la porta dels despatxos, ben igual que si no passàs res en els soterranis policíacs. Com en temps de la guerra civil, amb la diferència que, aleshores, a les taules de despatx de militars i falangistes es redactaven les llistes dels que haurien de ser assassinats per la nit. (Miquel López Crespí)


Guillem Salomó em digué que m´havia vetllat tota la nit, preocupat pels meus deliris. Just començava a recuperar-me del malson. Talment retornar d’una dimensió desconeguda, d´una incursió per les ignotes regions de la fosca.

Quina hora era? En el cos de guàrdia ens feren deixar els rellotges, els cordons de les sabates, la corretja i les ulleres.

-Tienen que dejar aquí cualquier objeto que pueda utilizarse para hacerse daño –digué el policia de torn.

No em venia de nou.

Un costum invariable. Ens detenien, alguns eren torturats i condemnats a llargues penes de presó, però la rutina seguia. Com si de veritat volguessin protegir-nos de no se sap quin imaginari suïcidi.

Per a mi era un problema greu anar sense ulleres. No hi veia dues passes davant meu! Una vegada les deixava damunt la tauleta del guàrdia, persones i objectes esdevenien imprecisos, com si una boira molt densa hagués caigut del cel i penetrés, silent, pels passadissos del Govern Civil, com l`Àngel de la Mort que s’emportà els primogènits d’Egipte.

Privat de la vista, m’era impossible distingir el rostre dels companys a un metre de distància i els vigilants semblaven taques grises sense res que les diferenciàs les unes de les altres. Aleshores em guiava pels sorolls que podia sentir: renou de portes que es tancaven, el “Buenos días” acostumat dels socials que anaven arribant de bon matí. Des del carrer, els motors de cotxes i autobusos feien tremolar les parets de la cel·la. Arreu, botzines rabents, frenades en sec davant l’edifici de Correus, situat just al costat del Govern Civil on romaníem tancats.

El matí compareixia amb totes les remors habituals. Des de no se sabia quina distància, la flaire de pa, pastissos i ensaïmades penetrava per l’estreta escletxa del finestró que ens deixava veure les sabates dels vianants. Un petit forat obert a l´alçada dels ulls per on penetrava una mica d´aire contaminat pels gasos dels vehicles. La petita finestreta enreixada ens permetia saber que, a l’exterior, la vida continuava com de costum. La gent anava a la feina, obria els negocis, la porta dels despatxos, ben igual que si no passàs res en els soterranis policíacs. Com en temps de la guerra civil, amb la diferència que, aleshores, a les taules de despatx de militars i falangistes es redactaven les llistes dels que haurien de ser assassinats per la nit.

Per la tènue claror que penetrava pel finestró endevinàrem que eren prop de les vuit. Els sorolls anaven augmentant per despatxos i passadissos. Començàrem a sentir el tecleig de les màquines d’escriure. Els policies que sortien de guàrdia donaven el parte als superiors. Al cap d’una estona comparegué el cambrer del bar de la cantonada amb tres cafès amb llet aigualits i unes llesques de pa amb oli. Era el berenar. Pareixia que havia empitjorat. Després de la detenció pel repartiment de les nostres revistes a Inca, el desdejuni era una mica més bo. El cafè amb llet se servia calent i, enlloc de llesques de pa, ens donaven les ensaïmades que sobraren el dia anterior. Calia beure´l, malgrat que fos amb els ulls tancats! Qui sap el temps que hauríem de restar anant amunt i avall, del jutjat a la comissaria i de la comissaria al jutjat! Si els dinars i els sopars no havien canviat, la situació pintava malament. Durant l’anterior detenció ens portaren un esquifit entrepà: unes sardines fregides en no es sap quina llunyana època geològica de la història de la Terra. Si l'estada a les cel·les del Govern Civil es perllongava, seria urgent entrar en contacte amb els familiars per aconseguir que ens portassin alguns queviures mengívols. Estar als interrogatoris amb aquella brutícia alimentària no ens permetria resistir gaire. La policia estava acostumada a mesurar la resistència dels empresonats. No desconeixia cap sistema per a debilitar el detingut. La manca de son i el mal menjar eren eines essencials per a enfonsar l´estat físic i moral d´una persona.

Un sistema prou conegut pels botxins de qualsevol país! A l´Estat espanyol s´emprava des de segles immemorials. La Inquisició era experta en tota mena de tortures. La policia del règim, a part d´haver estat ensinistrada per la Gestapo hitleriana, provenia d´aquesta llarga història de martiritzar els cossos i la ment dels qui queien dins les seves urpes. O eren gaire diferents la mort per tortura a l´Edat Mitjana, els esquarteraments de viu en viu, el garrot vil, les tenalles de ferro roent obrint el ventre dels presoners, als turments als quals eren sotmesos els republicans que queien en mans dels falangistes?

Els companys més vells, alguns que havien estat tancats a Can Mir i el Castell de Bellver, ens explicaven que, en esclatar el Moviment, la fam, juntament amb la por a la Mort, representaven la màxima tortura quotidiana. Tan sols els donaven moniatos bullits servits dins un plat esportellat i, als qui tenien la mala sort de ser els darrers a la cua, només els tocava aigua i terra. La certesa que podien morir junts, en la mateixa tongada, els feia ser solidaris. Guardar el menjar de la família? Per quins motius ho haurien de fer si, tanmateix, aquella nit podia ser la darrera de la seva existència? Es vivia al dia, minut a minut, esperant l’hora terrible de la lectura de la llista dels que “havien de ser posats en llibertat”. Els supervivents del terror em digueren que es tardà molt poc a saber que els enganyaven. Posar-los en llibertat? Els primers que pujaren dalt dels camions s’ho cregueren. Però els familiars que restaven als pobles feren saber als qui encara servaven alguna esperança que mai ningú no arribà a casa seva.

La lectura diària dels noms de les persones que havien d´anar als murs de les execucions esdevenia el moment més tràgic del dia. I, quan l´oficial de guàrdia acabava de dir qui no veuria sortir el sol l´endemà, es feia un silenci espés. Els amics s´acomiadaven els uns dels altres. S´escrivien les darreres cartes. Els més privilegiats eren els processats pels militars. Aleshores, en espera de judici, els falangistes no els podien portar a matar. Tots els altres sempre romanien amenaçats pels trets finals. Per això els petits objectes servats miraculosament dels escorcolls (un rellotge, l´anell de casament, una ploma estilogràfica) eren lliurats als qui romanien a l´espera d´anar als tribunals especials. Eren els únics que podien estar relativament tranquils en aquella antesala dels escorxadors.



Viewing all articles
Browse latest Browse all 10932

Latest Images

Trending Articles