Anarcoefemèrides del 5 d'abril
Esdeveniments
- Insurrecció al Matese: El 5 d'abril de 1877, al massís del Matese, al nord de Nàpols (Campània, Itàlia), zona pagesa fortament explotada, un grup format per una quarantena d'internacionalistes --entre ells Carlo Cafiero, Errico Malatesta, Pietro Cesare Ceccerelli i el rus Serge Krafchinsky (Roublef)--, que serà designat amb el nom de «Banda del Matese», amb l'objectiu de fer una acte de«propaganda pel fet» davant una població presta a l'aixecament, alliberen nombrosos municipis i viles muntanyenques entre Benevento i Campobasso (Gallo, Letino, San Lupo, etc.), tot proclamant el comunisme llibertari. Van calar foc els arxius municipals, els documents de propietat de la terra i els retrats del rei Vittorio Emanuele. El moviment insurreccionalista havia de realitzar-se el maig i no l'abril, amb neu i fred, però una delació d'un conjurat local va alertar els carrabiners i va fer que els internacionalistes avancessin l'acció. El fred i les privacions van anar abatent els insurgents fins que la nit de l'11 al 12 d'abril els 23 revolucionaris que quedaven refugiats a la masia Concetta van ser encerclats, gràcies a la traïció de l'amo del lloc, per un grup dels 12.000 soldats que s'havien desplaçat al Matese fer sufocar l'aixecament. Aquests fets aconseguiren guanyar les simpaties de les classes populars.
Procés contra la «Banda del Matese»
***
- Repressió a Decima: El 5 d'abril de 1920 a San Matteo della Decima (San Giovanni, Persiceto, a prop de Bolonya, Emília-Romanya, Itàlia) després d'un míting organitzat per la Camera del Lavoro Anarchica per discutir el nou pacte agrícola, els carrabiners assassinen a trets i cops de baioneta vuit obrers agrícoles, entre ells l'orador del míting, Sigismondo Campagnoli, un dels principals dirigents del sindicat anarquista de Bolonya, i en fereixen 45. Com a resposta es declara la vaga general a tota la província i en altres municipis italians, que durarà fins el 7 d'abril. Aquest dia, a Modena, en una manifestació de denúncia de la matança de Decima di Persiceto, els carrabiners assassinaran cinc treballadors. A Bolonya existeix un carrer batejat Sigismondo Campagnoli.
Naixement
- Constant Martin:El 5 d'abril de 1839 neix a Entrevaus (Provença, Occitània) el communard, membre de la Internacional, blanquista i després anarquista, Gabriel-Constant Martin. Partidari de la Comuna de París, en serà el delegat de l'Ensenyament i es pronunciarà, el 27 de maig de 1871, contra tota mena de capitulació. Quan va caure la Comuna, va ser condemnat en rebel·lia a la deportació. Refugiat a Londres, va esdevenir membre del Consell General de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). El 15 de setembre de 1872 va signar, amb Arnould, Vaillant i Cournet, el llibretInternacional i Revolució. Sobre el Congrés de l'Haia, per uns refugiats de la Comuna, exmembres del Consell General de la Internacional, que s'oposarà a Marx i al seu Consell General. Serà també el creador d'una escola francesa a Londres, freqüentada pels infants dels exiliats. En 1874 s'instal·la a Brussel·les. Amb l'amnistia, tornarà a París, on serà un dels fundadors del Partit blanquista després de la mort d'aquest. Tot d'una, però, torna amb els anarquistes i va esdevenir força actiu a partir de la dècada dels noranta. En aquests anys va col·laborar activament en la premsa llibertària: Terre et Liberté, d'Antoine Rieffel; Ça ira, ambÉmile Pouget; La Révolte; Le Gueux, de Michel Zévaco; etc. En 1894 el seu nom figura en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. De resultes de les«Lois Scélérates» (Lleis Perverses) va ser inculpat en el «Procés dels Trenta» d'agost de 1894 i condemnat en rebel·lia per l'Audiència del Sena a 20 anys de treballs forçats. Refugiat de bell nou a Londres, no tornarà a França fins el 1896, quan és absolt. Després seguirà escrivint en diversos periòdics, com ara L'Incorruptible, de Jules Regis; Le Droit de Vivre, del qual serà gerent; L'Anticlérical,òrgan de la Liga Anticlerical; Le Journal du Peuple, de Sébastien Faure, on farà costat la causa de Dreyfus; Le Libertaire;Le Cri de Révolte; etc. Va fer servir diversos pseudònims durant sa vida: Len Cromier, Georges Gasquet, Louis Gruny, Schmidt, etc. Al final dels seus dies va col·laborar en l'òrgan anarcocomunista L'Ordre, del qual era gerent Léon Darthou, i va regentar una taverna. Constant Martin va morir el 9 de juliol de 1906 a París (França) i el 12 de juliol fou incinerat al cementiri parisenc de Père-Lachaise; les exèquies van ser civils i hi assistí Édouard Vaillant; cap discurs es va pronunciar i les cendres van ser dipositades a la caixa 226. Entre les seves obres podem destacar Inquisition et antisémitisme. Résumé de l'histoire juive (1898).
***
- Salomon Rubinstein: El 5 d'abril de 1864 neix a Zolkiew (Regne de Galítsia i Lodomeria, Imperi austríac; actual Jovkva, L'viv, Ucraïna) el rellotger anarquista Salomon Rubinstein. Sos pares es deien Marcus Rubinstein i Kahona Scheiffra. Emigrà a França i visqué al número 76 del carrer Sedaine de París. El 29 de març de 1892 se li va decretar l'expulsió del país per les seves activitats llibertàries. En 1894 el seu nom figura en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa.
***
- Charles
Boussinot: El 5 d'abril de 1896 neix a Senta Peironelha de
la Rèula (Aquitània,
Occitània) el mestre, escriptor, anarquista i sindicalista
revolucionari Jean-Charles
Boussinot. Fou mestre a Auròs, a Beautiran, a Talence i a
Bordeus (Aquitània,
Occitània), i a Tunis (Tunísia), on es va
refugiar durant la Gran Guerra.
Adherit al «Moviment Freinet», pertanyia al
Sindicat Unitari de l'Ensenyament
Laic del departament de la Gironda. A partir del 17 de maig de 1930,
moment de
les celebracions del centenari de la presa d'Alger pels francesos,
publicà per
lliuraments en el diari L'Humanité
la
novel·la Les meskines,
que
posteriorment en aquell mateix any la Librairie du Travail de
París (França)
publicà en format llibre. Aquesta obra descriu la vida
miserable del pagès (felah)
magrebí sotmès a la religió, al
caid, al notable, al colon i al gendarme. Gràcies al seu
personatge principal
(Mohamed Ali) podem veure la proletarització, l'infern del
treball a les mines,
les injustícies als batallons de treballs forçats
africans (Biribi) i les revoltes
obreres. És
tracta, d'una manera lliure, d'una mena d'història de la
Confederació General
del Treball (CGT) de Tunísia. Aquesta obra, que no
tingué cap ressò en les
crítiques literàries ni en les antologies
colonials, jugà un paper molt
important en l'imaginari militant llibertari dels anys trenta.És, amb Action
d'Emmanuel Roblès, la primera
novel·la magrebí sobre el món del
treball i les reivindicacions obreres. En
1925 polemitzà amb altres mestres francesos tot defensant el
principi «a igual
treball, igual salari» i condemnant els privilegis colonials.
En els anys
trenta col·laborà en diverses publicacions
anarquistes, com ara Le Barrage, Prolétariat i La
Révolte. Organe anarchiste du Sud-Ouest, i en L'Encyclopédie
Anarchiste de Sébastien Faure. Durant
l'Ocupació organitzà una xarxa
de mestres, entre ells molts del «Moviment
Freinet», que protegiren infants
jueus, com ara Boris Cyrulinik, que posteriorment desenvoluparia el
concepte deresiliència.És autor de Le coeur qui chante.
Drame en 3 actes en
vers (sd), L'école,
antichambre de
caserne et de sacristie. Le vrai visatge de l'école
laïque (1931, amb
altres), Les savants et la foi
(1933), La délivrance de
Prométhée. 1. La
femelle (1933), La laïque
en fleur
(1933), Mourir pour la Patrie? Ah! Non.
Pas ça! (1933) i Mon
copain Jésus.
Prophète messianique ou mythe? (1969). En elsúltims anys de sa vida vivia
a Pontdaurat (Aquitània, Occitània). Charles
Boussinot va morir el 9 de juny de
1970. Son fill, Roger Boussinot, també va ser un destacat
escriptor llibertari.
***
- Salvador Gimeno Gimeno:
El 5 d'abril de 1899
neix a Manises (Horta Oest, País Valencià)
l'anarquista i anarcosindicalista
Salvador Gimeno Gimeno. En l'adolescència
ingressà com a aprenent a la fàbrica
de ceràmiques de Manises i en 1923 entrà en un
grup anarquista i en la
Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan la dictadura
de Primo de Rivera i
les persecucions contra els confederals, com molts altres companys,
s'afilià a
la socialista Unió General dels Treballadors (UGT), tolerada
per les
autoritats, on hi restà fins a la proclamació de
la II República espanyola
l'abril de 1931. Amb el suport de la Federació Local de la
CNT de València, el
juny de 1931 organitzà el Sindicat d'Oficis Diversos i la
Secció d'Obrers
Ceramistes, de la qual va ser nomenat secretari. També fou
secretari del grup
local de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI).
Arran del cop militar feixista
de juliol de 1936, va ser nomenat tinent d'alcalde de de l'Ajuntament
de
Manises per la CNT. La tardor de 1937 va ser enviat pel
Comitè Regional de la
FAI del Centre com a delegat a València. El final de la
guerra l'agafà al port
de Gandia i, juntament amb Juan Pastor Sevilla i Arturo
García Torviso, membres
del Subcomitè Peninsular de la FAI de la zona centre-sud,
aconseguí embarcar el
30 de març de 1939 a bord del Galatea,
vaixell amb el qual navegaren cap a Marsella amb els membres del
Consell
Nacional de Defensa del coronel Segismundo Casado López. El
4 d'abril de 1940
s'instal·là a Londres. Intentà portar
sa família a Anglaterra, però va ser
impossible. Milità en el nucli confederal de Gran Bretanya.
Salvador Gimeno
Gimeno va morir el 2 de febrer de 1964 a Londres (Anglaterra) d'una
hemorràgia
cerebral. Sa família viatjà a Londres i son fill,
que mai no havia vist son
pare, el pogué vetllar.
***
- Miguel Molina Vivo:
El 5 d'abril de 1915 neix a Pliego (Múrcia,
Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Miguel Molina Vivo. Fill
d'una
família de jornalers molt pobres, pogué assistir
fins al 16 anys a l'escola i
estudiar música. A finals de 1933 fou un dels fundadors de
l'Ateneu Llibertari
de Pliego, del qual va ser nomenat secretari, i en 1934
participà en la
fundació de la Confederació Nacional del Treball
(CNT), de la qual també serà
secretari. Quan esclatà la guerra, confiscà les
finques abandonades pels
feixistes. Després de la caiguda de Màlaga
s'enrolà en la 82 Brigada Mixta i
marxà al front d'Aragó, lluitant a Puerto
Escandón. Refusà la militarització de
les milícies i rebutjà l'ascens a tinent. El
desembre de 1937 intervingué en la
presa de Terol i poc després va ser agafat per les tropes
franquistes i tancat
a Pamplona. L'abril de 1938 va ser enrolat forçosament en
una companyia
d'Intendència i portat als fronts de Catalunya,
Còrdova i Extremadura fins a
començaments de 1939. En aquesta data va ser empresonat a
Màlaga, on romangué
sis anys. En sortir passà dos anys en un batalló
de treballadors a Ceuta. Pogué
fugir del pantà d'Oliana (Alt Urgell, Catalunya) i via
Andorra creuà els
Pirineus. L'abril de 1947 s'establí a Carmauç
(Guiana, Occitània) i durant 24
anys treballà a les mines. Després
treballà en la collita de la fruita per
diverses zones d'Occitània. Milità en la CNT de
Carmauç, de la qual va ser
nomenat secretari general i d'Administració de la
Federació Local. Representà
aquesta localitat en diversos congressos: Vierzon (1959), Llemotges
(1960-1961), Montpeller (1965), etc. En 1974, després de la
jubilació i de
passar mig any a Mèxic, s'establí a
Perpinyà, on milità en la CNT ortodoxa i
ocupà diversos càrrecs orgànics:
secretari d'Administració (1979-1982), delegat
de Perpinyà al Congrés de Barcelona de 1983, etc.
Trobem articles seus en diferents
publicacions llibertàries, com ara Boletín,Boletín Interno CIR, Cenit,Le Combat Syndicaliste, Espoir, Orto,Solidaridad
Obrera, etc. A partir de 2006 ha col·laborat amb
el Museu Memorial de
l'Exili de la Jonquera (Alt Empordà, Catalunya).
***
- Jaime Cubero: El 5 d'abril de 1927 neix a Jundai, ciutat obrera pròxima a São Paulo (São Paulo, Brasil), el periodista, pedagog i militant anarquista Jaime Cubero. Fill d'una família d'immigrants espanyols, quan tenia dos anys perd el pare i en 1934 la família es trasllada al barri de la Móoca de São Paulo. Als 10 anys deixa el estudis i comença a treballar de sabater; el seu veí anarquista, Liberto, li deixa llibres anarquistes i anticlericals, i comença a organitzar un grup d'estudis llibertaris. Alguns anys després crearan el Centre Juvenil d'Estudis Socials i participaran en les lluites de resistència contra la Dictadura de l'Estat Nou entre 1937 i 1945. A finals de 1945 el grup entra en contacte amb els militants del Centre de Cultura Social (CCS), una espècie d'ateneu llibertari que havia estat fundat en 1933 i havia estat reprimit per la dictadura, i obren un local al barri de Brás de São Paulo. El conegut anarquista Edgard Leuenroth també hi participarà. Més tard Cubero passarà a ser el secretari del CCS i s'integrarà activament en el seu grup de teatre. En 1953 deixarà São Paulo i marxarà a Rio de Janeiro, on treballarà a la redacció del periòdic O Globo fins a 1964, i coneixerà José Oiticica qui el convidarà a participar en el periòdic Ação Direta, que dirigeix. Quan en 1964 és expulsat del periòdic O Globo per la dictadura militar a causa d'haver participar en una vaga de gràfiques, torna a São Paulo, on viurà amb la seva companya Maria; denunciarà les injustícies socials, defensarà la llibertat i propagarà les idees anarquistes. Ajudà nombrosos acadèmics i estudiants en l'elaboració de tesis i estudis sobre la història de les lluites socials brasileres i sobre pedagogia llibertària. Al CCS va organitzar nombroses activitats, jornades educatives, seminaris, debats, i va participar en congressos nacionals i internacionals, com ara «Outros 500. Pensamento Libertário Internacional» (1992) i el Congrés Internacional Anarquista de Barcelona (1993). Durant els últims anys de sa vida va participar en la revistaLibertárias, editada per Imaginário, sota la direcció de Plinio Coelho i Edson Passetti. Jaime Cubero va morir, després una llarga malaltia, el 20 de maig de 1998 a l'Hospital de Voluntaris de São Paulo (São Paulo, Brasil) i va deixar una biblioteca de més de tres mil exemplars, molts d'ells sobre ateisme.
***
- Peter Miller: El 5 d'abril de 1943 neix a Leicester (East Midlands, Anglaterra) el militant anarquista, sindicalista i lliurepensador Peter Miller. D'antuvi militant de la Trotskyist Socialist Labour League (TSLL), aviat evolucionarà cap a l'anarquisme i després d'un míting amb Albert Meltzer començarà una llarga cooperació amb l'Anarchist Black Cross (ABC) i amb el suport a la lluita dels presos. Com a militant laïcista serà durant més de 10 anys el responsable de la Leicester Secular Society. Treballarà activament també en el camp sindicalista des de la Trade Unionist de Leicester. Col·laborà en la premsa llibertària (Black Flag, Freedom,Cienfuegos Press Anarchist Review, Anarchy Magazine) i editarà durant els anys 70 del segle passat la revista cultural anarquista Z Review. Peter Miller va morir d'un càncer el 9 d'octubre de 1999 a Leicester (East, Midlands, Anglaterra).
***
- Franco Salomone:
El 5 d'abril de 1948 neix a Celle Ligure (Ligúria,
Itàlia) l'anarquista Franco Salomone.
De ben jovenet començà a militar en el grup
anarquista «Pietro Gori» de Savona
(Ligúria, Itàlia) i entaulà una
estreta amistat amb Umberto Marzocchi. Després
entrà a formar part del a Federazione Anarchica Giovanile
Italiana (FAGI,
Federació Anarquista Juvenil Italiana) i quan aquest es
dissolgué amb altres
companys fundà el grup anarquista«Bakunin». Durant els anys seixanta i
setanta, amb altres companys, participà en la
reestructuració del corrent
comunista llibertari dins del moviment anarquista italià,
reivindicant
posicions de l'anomenat «anarquisme de classe» i
del «plataformisme». Fou un
dels promotors de l'Organització Anarquista Lígur
(OAL), que agrupava
l'Organització Revolucionària Anarquista (ORA) de
Savona (antic grup anarquista«Bakunin»), l'Organització dels
Comunistes Llibertaris (OCL) de Gènova i els
grups comunistes llibertaris de Sanremo i d'Imperia. Va fer la vida
entre
França, on milità en la Unió dels
Treballadors Comunistes Llibertaris (UTCL), i
Itàlia i fou un dels organitzadors de diversos congressos
obrers llibertaris
realitzats en aquells anys. Afiliat a la Conferedazione Generale
Italiana del
Laboro (CGIL, Confederació General Italiana del Treball),
durant els anys
vuitanta fou un dels responsables del sector de Sanitat, lluitant
especialment
entre els treballadors dels hospitals. Entre 1997 i 2003
exercí de secretari
general del sector de l'Administració Pública de
la CGIL. En 2003 s'afilià a la
Federació dels Comunistes Anarquistes (FdCA).
Després de molts d'anys malalt,
Franco Salomone va morir el 24 de març de 2008 a Savona
(Ligúria, Itàlia) i
tres dies després fou incinerat i enterrat a la tomba
familiar del cementiri de
Savona. El 30 d'octubre de 2010 es va inaugurar a Fano (Marques,
Itàlia) el
Centre de Documentació «Franco Salomone»
que recull el seu arxiu i el de la
FdCA.
Defuncions
- Léon Lacombe:
El
5 d'abril de 1913 se suïcida a París
(França) l'anarcoindividualista
il·legalista Léon Lacombe, conegut com Léautaux,Léontou o Le
Chien. Havia nascut el 12 d'abril de 1885 –algunes
fonts citen
el 12 d'agost de 1887– a Aubinh (Llenguadoc,
Occitània). Era fill Pierre-Victor
Lacombe, miner, i de Marie-Joséphine Cibié,
triadora de carbó, que el crià tota
sola. Patí una infància miserable i quan tenia 12
anys començà a treballar de
miner. Després de fer el servei militar
s'instal·là a La Sala (Llenguadoc,
Occitània) i es posà a treballar a les mines de
La Planquette, a Cérons, a prop
d'Aubinh, on freqüentà el cercle anarquista local i
assistí a conferències. En
una gira propagandística per la zona conegué
Maurice Vandamme (Mauricius). Acusat
d'haver furtat un
rellotge al vestidor, va ser acomiadat de la mina de La Planquette pel
capatàs
Albert Artous, que feia d'enginyer. Mesos després, el 30 de
gener de 1912,
aquest va ser assassinat durant la nit al seu domicili de Viviez
(Llenguadoc,
Occitània) per un lladre que s'havia introduït al
seu jardí. Lacombe, que
portava una existència precària ja que no havia
pogut trobar feina a causa de
la seva militància anarquista, fou sospitós
d'haver estat l'autor del crim.
Fugí i arribà a París
(França) on treballà de terrelloner i
entrà a formar part
dels cercles anarcoindividualistes, participant en xerrades i en les
excursions
dominicals. A la capital francesa es relacionà amb
André de Bläsus i Octave Garnier,
implicats en la «Banda Bonnot».
Freqüentà assíduament la llibreria de
Jules
Erlebach (Ducret), que
distribuïa les
publicacions anarquistes individualistes, com ara L'Idée
Libre, d'André Roulot (Lorulot).
En un escorcoll al domicili dels anarquistes Anna Mahé i
André de Bläsus a Asnières-sur-Seine
(Illa de França, França) va ser trobada la seva
cartilla militar. El 14 de
setembre de 1912, quan viatjava sense bitllet en la línia
París-Llemotges amb
altres tres companys, abaté el revisor Pierre Tharry que
controlava a l'estació
de Les Aubrais (Centre, França) i fugí amb la
bicicleta d'aquest. El 9 de
novembre d'aquell any participà, segons la policia, amb
altres tres companys, en
un atracament a l'oficina de correus de Bezons (Illa de
França, França) en el
qual morí el marit de la cobradora. Encalçat per
la policia, es refugià als
locals del periòdic L'Idée
Libre, al número
15 del passatge de Clichy de París, on son amic Erlebach,
amb qui preparava un
atracament, era l'enquadernador i llibreter. El 8 de novembre de 1912
la
policia escorcollà aquests locals i detingué tres
persones, però no Lacombe. Presentat
per la premsa com un nou Jules Bonnot, va ser persuadit,
erròniament sembla,
que Erlebach era confident de la policia. Durant la nit del 3 al 4 de
desembre
de 1912 s'introduí al domicili d'aquest i,
després de torturar-lo durant part
de la nit, li engegà un tret a la gola que li va provocar la
mort després de
cinc setmanes d'agonia a l'hospital. L'11 de març de 1913 va
ser detingut en
una barraca de lluitadors d'una fira popular al bulevard de la Vilette
de París
portant dos revòlvers brownings
carregats i explosius, que no tingué temps de fer servir, i
tancat a la presó
parisenca de La Sante, on membres de la «Banda
Bonnot» (Raymond Callemin, André
Soudy i Élie Monier) esperaven la seva execució.
El 5 d'abril de 1913, durant
el passeig reglamentari dels presos, aconseguí pujar a la
teulada de la presó i
amenaçà de llançar-se al buit.
L'advocat Boucheron, el seu defensor, hi pujà
per enraonar amb ell. Després d'evocar la seva miserable
infància, de negar haver
matat Artous, de lamentar la mort dels empleats i de justificar la mort
d'Erlebach que considerava un traïdor, es
llançà al buit tot cridant «Visca
l'anarquia!». Caigué més
enllà dels matalassos que havien estès per
pal·liar la
caiguda i s'esclafà al terra, morint
instantàniament. Alguns individualistes el
van veure com un dels seus, però d'altres, com ara Rirette
Maîtrejean, pensaven
que era un desequilibrat i mai no li va perdonar la mort de Ducret. La
seva
trajectòria criminal i tèrbola
contribuí a desacreditar el corrent anarquista
il·legalista.
***
- Antoine Cyvoct:El 5 d'abril de 1930 mor a París (França) el militant anarquista Antoine Cyvoct. Havia nascut el 28 de febrer de 1861 a Lió (Arpitània). Va ser declarat sospitós, sense cap raó, de ser l'autor de l'atemptat contra el restaurant del teatre Bellecour, a Lió, el 22 d'octubre de 1882, que costà la vida del cambrer Louis Miodre. Cyvoct havia estat nomenat gerent el 13 d'agost d'aquell any del periòdic anarquista L'Étendard Révolutionnaire i la policia li reprotxava ser l'autor d'un article incitador de l'atemptat. Cyvoct, que es trobava a Suïssa, no va presentar-se a Lió per justificar-se. El 6 de desembre de 1882 va ser condemnat a dos anys de presó i a 3.000 francs de multa per les seves declaracions de diverses reunions públiques. Després va ser implicat en el«Procés dels 66» de Lió i el Tribunal Correccional el va condemnar el 8 de gener de 1883 a cinc anys de presó en rebel·lia, ja que encara es trobava a Suïssa i després va fugir a Bèlgica, acusat de ser l'instigador de les violentes manifestacions dels miners de Montceau-les-Mines i dels atemptats amb bomba perpetrats a Lió. El 23 de febrer de 1883és ferit en l'explosió accidental d'una bomba a Ganshoren (Bèlgica) i detingut,és extradit a França en 1883. L'11 de desembre de 1883 va ser processat davant l'Audiència de Rhône per l'atemptat del 22 d'octubre de 1882 i, tot i que no se'n trobà la responsabilitat, va ser condemnat a mort. La pena va ser commutada el 22 de febrer de 1884 a treballs forçats al penal de Nova Caledònia. Malgrat la campanya portada pels anarquistes en 1895 pel seu alliberament, no serà amnistiat fins al març de 1898. Dos mesos més tard es va presentar a les eleccions legislatives del XIII districte parisenc, centrant la seva campanya en denunciar la situació dels presos anarquistes a Nova Caledònia --en va treure 862 sobre 14.692 vots. Es va posar a fer feina com a representant de llibreteria i féu conferències en els cercles llibertaris sobre les condicions de vida a les presons, alhora que va ampliar la seva educació llegint a la biblioteca de l'Île de Nou. Va fundar la lògia maçònica «L'Idéal Social».
***
- José Torralvo Bermejo: El 5 d'abril de 1943 mor a Rosario (Santa Fe, Argentina) el propagandista anarquista José Torralvo Bermejo. Havia nascut el 16 de desembre de 1880 a Jerez de la Frontera (Cadis, Andalusia, Espanya). Sense anar a escola, va fer de ben petit de sagal i aviat s'introduí en el cercles proletaris, on aprengué a llegir i a escriure i començà a intervenir en assemblees, destacant com a orador. Entre el 13 i el 15 d'octubre de 1900 fou delegat per Jerez al Congrés constitutiu de la Federació de Societats Obreres de Resistència de la Regió Espanyola (FSORE) celebrat a Madrid; el mateix dia del míting de clausura, va ser detingut al domicili de Pedro Vallina per l'inspector Puga i els seus agents, juntament amb els delegats Francisco Sola i Antonio Ojeda, per portar-los a Sevilla, on s'havia declarat una vaga revolucionària. En 1901 assistí al II Congrés de l'FSORE a Madrid i entre el 14 i el 16 de maig de 1902 al III Congrés de l'FSORE també a Madrid. Cap al 1901 fundà a La Línea el periòdic El Despertar Campesino. En 1902 participà amb altres oradors al Centre d'Estudis Socials de Jerez en els actes del Primer de Maig i li fou retirada la paraula per l'inspector de policia Ramón Oliveras que l'acusà d'«apologia de l'assassinat». El 3 de juliol de 1902 signà, en representació del Gremi d'Obrers Agricultors, el contracte de regulació de les tasques de recol·lecció per aquell any entre els propietaris i els agricultors i bracers i que posava fi a una vaga agrària. El 26 de setembre d'aquell any realitzà un míting propagandístic a Jerez amb Teresa Claramunt, Joan Baptista Esteve (Leopoldo Bonafulla), Ildefonso Castellano i Antonio Menacho, on criticà els socialistes que no havien protestat per la clausura governamental del centre obrer «El Progreso». L'octubre de 1902, durant la vaga camperola de Jerez, de la qual era una dels caps, realitzà diversos mítings a Jerez, Grazalema i Sevilla, en aquesta darrera ciutat amb Bonafulla i Teresa Claramunt. El novembre de 1902 fou detingut amb José Crespo. Aquest mateix any va fer un míting a Grazalema. El juny de 1904 fou detingut amb altres companys per promoure la vaga i aquest mateix any va ser processat per un delicte d'impremta, havent de viure en llibertat provisional. En 1905 fou empresonat a Algesires i l'any següent residí a La Línea, on milità en el grup format per F. Domínguez Pérez, Joaquín Tellado, M. López Moreno, José Arranz i Salvador Rodríguez. En 1909, després de l'execució de Francesc Ferrer i Guàrdia i la repressió desencadenada arran de la Setmana Tràgica, fugí cap a Amèrica. D'antuvi treballà en els obres del canal de Panamà, on conegué José Louzara de Andrés, i en 1910 s'instal·là a l'Argentina. Des de Rosario i Santa Fe es dedicà al periodisme i a la propaganda anarquista, s'adherí a la Federació Obrera Regional Argentina (FORA) i fundà una escola obrera. Amb Amadeo Lluán (Enrique Nido) fundà i edità a Rosario la revista Estudios. Pedagogía, sociología, arte y crítica (1913-1917), la qual dirigí. En 1919, amb Emilio López Arango i Diego Abad de Santillán, fundà a Santa Fe La Campana. Després col·laborà en El Hombre, de Montevideo. Atret per les idees comunistes, mantingué una dura polèmica amb el llibertari antisoviètic José Tato Lorenzo. Després es traslladà a l'Argentina, on fundà revistes. En 1921 publicà La Revolución. Estudio constructivo de la civilización del trabajo. En 1927 fou redactor d'Izquierda, de Buenos Aires. En 1939 publicà Sacrificio y heroísmo de España. Trobem col·laboracions seves en Bandera Proletaria,El 4 de Febrero, El Despertar del Terruño, Germinal, El Hombre, Páginas Libres, El Productor, El Proletario, Revista de Ciencias Económicas, etc.
***
- Moriya Emori: El 5
d'abril de 1960 mor al Japó el poeta i militant anarquista,
i després comunista, Moriya Emori, també conegut
com Soma Jukichi. Havia
nascut el 18 d'agost de 1903 al barri de Koishikawa --actual Bunkyio--
de
Tòquio (Japó). Quan feia els estudis secundaris
conegué l'anarquista Genjiro
Muraki el qual l'introduí en el pensament llibertari. El
desembre de 1920 va
ser detingut quan es disposava a participar en el Congrés
Constitutiu de la
Nihon Sahkaishugi Domei (Federació Socialista del
Japó). Després va fer estudis
a la Universitat de Kansai, però es va veure obligat a
abandonar els estudis
per treballar com a obrer. Durant la vaga de les drassanes de Kawasaki
va ser
detingut per fer costat els obrers en lluita. Cap al 1924
retornà a Tòquio, on
publicà poemes i col·laboracions en diferents
periòdics anarquistes,
especialment en Genshi (Orígens). Va ser
un dels fundadors de la revista
anarquista Bungei Kaiho (Alliberament Literari),
publicació en la qual
col·laborà regularment. El febrer de 1928
fundà la Sayoku Geijutsu Domei
(Federació Artística d'Esquerres), de
tendència marxista i adherida a la Lliga
Panjaponesa d'Art Proletari. En aquesta època
entrà en la redacció del periòdicMusanaha Simbun (Setmanari Proletari). L'abril de
1929 va ser detingut i
un cop alliberat dirigí la secció
d'Organització del citat setmanari. El maig
de 1929 s'afilià al Kyosan Tô (Partit Comunista).
L'agost de 1929, després de la
desaparició de Musanaha Simbun,
entrà en la redacció del Daini
Musansha Simbun (Segon Setmanari Proletari). L'octubre de
1929 fou novament
detingut i va romandre tancat fins l'agost de 1932, que
sortí lliure sota
fiança. Després publicà llibres per
infants. A finals de 1935 creà el «Club
Sancho», la finalitat del qual era l'estudi i la
crítica del feixisme. Durant
aquests anys intentà acostar políticament i
ideològicament la intel·lectualitat
nipona al Shaikai Tashu Tö (Partit Socialista Popular) i per
això creà la Nihon
Bunkajin Kyokai (Associació d'Intel·lectuals
Japonesos). El setembre de 1938
publicà un («Política
Social») dels tres volums de l'Enciclopèdia
Mikasa
Shakai Seisaku. En aquest període, sota el
pseudònim de Soma Jukichi,
publicà llibres pedagògics i participà
en la reorganització del Kyosan Tô
(Partit Comunista). El març de 1940 participà en
la creació de la revista
anarquista Shigen (Plana Poètica), amb
els llibertaris Tsuboi Shigeji,
Ono Tôsaburô, Okamoto Jun, Kaneko Mitsuharu,
Aoyanagi Yû i Akiyama Kiyoshi,
entre d'altres. El setembre de 1941 va ser detingut juntament amb
Kazahaya
Ysoji i gairebé dos anys després, durant l'estiu
de 1943, va ser alliberat sota
fiança. El setembre de 1945 participà en la
creació de la Toitsu Sensenteki
Bunka Dantai Jiyu Konwakai (Societat de Lliure Discussió
dels Grups Culturals
del Front Unificat). Novament afiliat al Kyosan Tô (Partit
Comunista),
esdevingué redactor dels periòdics Jinto
i Jinming Shimbun
(Periòdic del Poble), alhora que va ser nomenat secretari de
la Nihon
Minshushugi Bunka Remnei (Lliga de la Cultura Democràtica
del Japó). Quan el
periòdic Akahata (Bandera Roja) va ser
prohibit, esdevingué redactor en
cap de la nova publicació Heiwa tö
Dokuritsu (Pau i Independència). En
1955 abandonà la activitat política,
però la reprengué per assumir el
càrrec de
cap del Servei Cultural del periòdic Akahata
i per participar en la
fundació de l'editorial Shin-Nippon, però
dimití al poc temps.
***
- Marcelo Salinas y López: El 5 d'abril de 1976 mor a Miami (Florida, EUA) l'escriptor, periodista i militant anarquista Marcelo Salinas y López, també conegut com Jorge Gallart, Pedro Martín i Palomero. Havia nascut el 30 d'octubre de 1889 a Batabanó (l'Havana, Cuba) en una llar molt humil. Quan tenia cinc anys s'instal·là amb sa família a Santiago de las Vegas (Boyeros, Ciutat de l'Havana, Cuba), on passà la seva infantesa; gairebé no anà a l'escola. Treballà de peó agrícola i d'obrer manual (paleta, plomer, etc.) i a començaments de segle ja militava en el moviment anarquista. En 1910 emigrà a Tampa (Florida, EUA) on va fer de cigarrer i de lector en una fàbrica de tabacs. També va estar un temps a Cayo Hueso (Florida, EUA). En aquesta època participà en la fundació de sindicats de la Industrial Workers of the World (IWW, Obrers Industrials del Món). Compartí habitació i lloguer amb Manuel Pardiñas Serrano, que després assassinaria el president del Consell de Ministres espanyol José Canalejas. En 1913 fou deportat a Cuba ja que les autoritats nord-americanes el consideraven procliu a portar a terme atemptats contra caps polítics. Ja iniciada la Gran Guerra, s'instal·là clandestinament, sota el nom de Georgie Gallart, a Nova York (Nova York, EUA), on freqüentà el Centre Ferrer de Harlem, amb Louis Levine, Rose Rogin i Gussie Miller, i intervingué en les protestes de Tarrytown contra els Rockefeller, amb Maurice Rudome, Jack Isaacson, Charles Plunkett i altres. Acusat de participar en la preparació d'un atemptat contra el president nord-americà Woodrow Wilson i de mantenir una posició antimilitarista, fou expulsat sumàriament del país --conegué Mollie Steimer a Ellis Island quan esperava l'expulsió. Cap al 1915 marxà a Barcelona (Catalunya), on fou conegut per les seves campanyes de conferències, mítings i reunions, establint contacte amb Salvador Seguí, Josep Canela i l'argentí Antonio Noriega. Per les seves activitats d'agitació, conegué en diverses ocasions la presó Model barcelonina. Arran d'una gira propagandística per Andalusia, fou detingut amb documentació falsa --a nom de Pedro Martín-- a La Línea de la Concepción i, després de passar dos mesos tancat a la presó de Cadis, expulsat de la Península amb dos companys l'1 d'agost de 1919 a bord del transatlàntic«Montevideo» cap al seu país. De bell nou a Cuba, participà activament en les vagues generals que es realitzaren en 1919. Arran de l'explosió de diverses bombes, fou detingut, jutjat i condemnat a mort juntament amb altres destacats militants anarquistes (Antonio Penichet, Alfredo López, Alejandro Barreiro i Pablo Guerra). A començaments de 1921 fou alliberat amb Antonio Pechinet. En 1928 obtingué el primer premi del concurs d'obres teatrals cubanes per la seva obra Charito o Alma guajira, que fou estrena i després portada al cinema. En 1929 s'instal·là a Santiago de las Vegas, on treballà com a bibliotecari de l'Escola Tècnica Industrial «José B. Alemán» (1925-1935 i 1945-1956) i es dedicà a l'escriptura de novel·les, de peces teatrals, de sarsueles (Cimarrón, La rosa de la vega, etc.), de poesia, etc. En 1939, per la seva obra Ráfagas, obtingué el Premi Nacional de Literatura atorgat pel Ministeri d'Educació de Cuba. En 1941 el seu conte Sabotaje obtingué el premi de l'Aliança Cubana per un Món Lliure. A finals dels anys quaranta milità en l'Associació Llibertària de Cuba (ALC). En 1948 assistí al II Congrés Nacional Llibertari, convocat per l'ALC, i fou nomenat secretari de Cultura d'aquesta organització. En 1950 formà part del grup editor de la revista Estudios. Mensuario de Cultura, a l'Havana. Durant molt anys dirigí El Libertario; i també els periòdics Nueva Auroa i Tiempos Nuevos de la capital cubana. Fou un gran amic d'Adrián del Valle. En 1956 publicà, amb Casto Moscú, el fulletó Proyecciones libertarias, on denunciava la política nefasta del dictador Fulgencio Batista alhora que prevenia de l'actitud del dirigent revolucionari comunista Fidel Castro. Entre 1956 i 1959 fou empleat en la Secretaria de la Confederació de Treballadors de Cuba (CTC). Fou membre de l'Associació d'Escriptors i Artistes Americans i del Pen Club de Cuba. Amb la presa del poder pel castrisme es mantingué lleial a les idees llibertàries i sempre rebutjà les prebendes polítiques i literàries que el govern comunista l'oferí. En 1961 es negà a signar el document redactat per Manuel Gaona Sousa a Marianao el 24 de novembre d'aquell any titulat Una aclaración y una declaración de los libertarios cubanos, pel qual difamava els llibertaris que no s'acostaven al règim castrista. En 1967, a causa de la persecució dels llibertaris cubans pel comunisme de Castro, s'exilià a Florida (EUA), participant activament en les activitats del Moviment Llibertari Cubà de l'Exili (MLCE) i col·laborant en Guángara Libertaria. Trobem col·laboracions seves en América,Archipiélago,Aurora, Bohemia, Carteles,Cuadernos de la Universidad del Aire, El Cuarto Poder, Cúspide,Diario de la Marina,Fragua, Inventario, Libertad,Literatura, Mañana,Lunes de Revolución, El Mundo,Orientación Social, El País, Pueblo, Reconstruir,Reivindicación, Revista Popular, Revista Tabaco, Selecta,Solidaridad Obrera, Suplemento de Solidaridad Obrera, Tiempos Nuevos, Tierra,Tierra y Libertad, Umbral, Zig-Zag, etc. Entre les seves obres destaquen Alma guajira (1928), ¡La tierra!... ¡La tierra! (1928),Un aprendiz de revolucionario (1937), Ráfaga (1939), El mulato (1940), Las almas buenas o La santa caridad (1948) i Proyecciones libertarias (1956, amb Casto Moscú), Diálogos libertarios de actualidad (1959), entre d'altres.
Marcelo Salinas y López (1889-1976)
***
- Andrés Rueda Caballero: El 5 d'abril de 1980 mor a Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània) l'anarcosindicalista Andrés Rueda Caballero. Havia nascut cap al 1906 a Lebrija (Sevilla, Andalusia, Espanya). Des de molt jove començà a militar en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Lebrija. El juliol de 1936, arran de l'aixecament feixista, marxà a la serra i s'incorporà a les milícies confederals. Després treballà a les col·lectivitats del País Valencià fins al final de la guerra. Aconseguí passar a l'Àfrica i fou tancat al camp de concentració de Camp Morand (Boghari, Alger, Algèria) i després treballà en les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE) fins al 1943. Des de maig d'aquell any va fer feina com a mecànic per a les tropes nord-americanes i ajudà a la reorganització de la CNT i del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) al Nord d'Àfrica. Visqué a Algèria fins a la descolonització i després marxà a França. Instal·lat a Clarmont d'Alvèrnia, ocupà càrrecs orgànics en la Federació Local de la CNT de la localitat. Sa companya fou Enriqueta Reina.
---