Anarcoefemèrides
de l'11 de març
Esdeveniments
- Atemptat de
Ravachol: L'11 de març de 1892 a
París (França) l'anarcoterrorista
François Claudius Koënigstein (Ravachol), amb el
suport de
quatre companys, posa una bomba artesanal al domicili
--número 136 del bulevard
de Saint Germain-- del president del Tribunal de l'Audiència
Edomond Benoît,
qui es va fer malauradament famós per la seva ferocitat el
28 d'agost de 1891
durant el procés dels anarquistes de Clichy Henri Descamps,
Charles Dardare i
Louis Léveillé, acusats de disparar contra la
policia. L'explosió, que es
produí a les 8.12 hores, només va causar
commocions als habitants, però va
destruir part de l'immoble i els danys materials van ser molt
quantiosos,
estimats en 40.000 francs de l'època.
- Atemptat a Llemotges: L'11 de març de 1909, cap a les 2 hores de la matinada, una bomba esclata davant la porta de la caserna de la gendarmeria situada entre la plaça des Carmes del barri i el carrer del Petit Tour de Llemotges (Llemosí, Occitània) causant importants danys materials, fins i tot als edificis propers. Els sis esglaons de pedra de l'escaleta d'accés havien quedat reduïts a engrunes, la porta arrabassada, el reixat llançat a terra, els murs interiors ferits per la metralla i tots els vidres de la zona polvoritzats. No hi va haver cap ferit. Aquella mateixa nit, un cartutx de dinamita sense haver fet explosió és descobert per un jove al carrer des Sapeurs, al mur de darrere de la caserna del 78 Regiment d'Infanteria; sembla que li va caure a l'autor o autors de l'atemptat. Aquesta feta és immediatament atribuïda per diversos periòdics als anarquistes que veien una resposta a la circular que el president del Consell Georges Clémenceau havia emès en contra dels antimilitaristes. La investigació determinà que la dinamita que es va emprar en aquests atemptats havia estar furtada la nit abans de les barraques de les pedreres d'Isle, a cinc quilòmetres de Llemotges; en aquest robatori se'n portaren cinc cartutxos de dinamita, nombrosos quilos de pólvora minadora, dos metres de metxa i 39 francs. La investigació, però, no en pogué facilitar la detenció dels responsables. Des de la bomba que havia estat dipositada l'abril de 1905, quan les importants vagues, davant la porta del domicili del director de l'empresa Haviland & Cia, no hi havia hagut cap altre atemptat a Llemotges.
***
- Surt Combate:
L'11 de març de 1934 surt a Barcelona (Catalunya) el primer
número del periòdic
anarcosindicalista Combate. Diario sindicalista
revolucionario. Òrgano de
los sindicalistas de la oposición en la CNT.
Editat pels Sindicats
d'Oposició de la CNT, va ser creat per contrarestar i
oposar-se al periòdic Solidaridad
Obrera, però sense massa èxit. Tenia
previst aparèixer l'agost de 1933 a
València, però la seva publicació es
va anar ajornant i finalment sortí a
Barcelona. Trobem articles de Joan d'Agramunt, Bonatesta,
Ricard
Fornells, Tomás Llorca, Manuel Mascarell, Joan
Peiró, Pere Sagarra (Anteo),
N. Vivas, entre d'altres. Just aparèixer el primer
número va ser suspès pel
govern --juntament amb Solidaridad i Adelante
a causa de la
convocatòria de vaga general per al 13 de març--
fins al 17 de març i només
publicà vuit números, l'últim el 23 de
març de 1934, denunciat pel fiscal de
guàrdia per la publicació d'un article«excitant a la rebel·lió» i
segrestat
definitivament per la policia per ordre del jutge instructor del
sumari.
***
- III Congrés Nacional Llibertari cubà: Entre l'11 i el 12 de març de 1950 té lloc a l'Havana (Cuba) el III Congrés Nacional Llibertari organitzat per l'Associació Llibertària de Cuba (ALC) amb la intenció de reorganitzar el moviment anarquista i d'orientar l'obrerisme cubà cap a l'apoliticisme, la revolució i el federalisme, sempre lliure de les interferències dels polítics i dels buròcrates, i fent costant la central anarcosindicalista Confederació General del Treball (CGT), com alternativa a la progovernamental Confederació de Treballadors de Cuba (CTC).
Naixements
- Clément Duval: L'11 de març de 1850 neix a París (França) l'anarquista il·legalista, manyà de professió, Clément Duval. Ferit dues vegades durant la guerra de 1870, fou destituït del grau de caporal per indisciplina. Va ser membre fundador, amb A. Ritzerfeld, del grup anarquista parisenc «La Panthère des Batignolles», creat la tardor de 1882, partidari de l'acció violenta i de l'«expropiació revolucionària». Detingut el 17 d'octubre de 1886, a resultes d'un robatori en una vil·la del carrer Monceau de París el 5 d'octubre, fereix amb un punyal l'agent Rossignol al crit d'«en nom de la llibertat», un dels policies que l'apressen «en nom de la llei». Tancat a la presó de Mazas, va ser jutjat l'11 de gener de 1887 i condemnat a mort l'endemà; la pena li serà commutada per treballs forçosos a perpetuïtat el febrer. La defensa havia editat 50.000 exemplars d'un fulletó (Le Pillage de l’hôtel Monceau. L’anarchiste Duval devant ses juges. Défense que devait prononcer le compagnon Duval) per crear una opinió pública favorable. Sota el número 21.551 va arribar a la Guaiana el 24 d'abril de 1887 a bord de «L'Orne» provenint de Toló i va ser enviat a la penitenciaria de les illes de la Salut; hi restarà 14 anys sobrevivint gràcies a la seva determinació llibertària. Després de 18 intents d'evasió, va ser confinat a Saint-Laurent-du-Maroni (la Guaiana Francesa). El 14 d'abril de 1901 va aconseguir evadir-se amb vuit companys i es va refugiar a Guyana i, gràcies a la solidaritat dels anarquistes francesos i italians de Nova York, va ser acollit en aquesta ciutat en 1903, després de passar una temporada a San Juan de Puerto Rico. Redactarà les seves memòries que seran publicades en 1907 en fulletó en el periòdic italià de Nova York Cronaca Sovversiva, traduïdes per Luigi Galeani --algunes pàgines van ser publicades entre octubre de 1926 i maig de 1931 a França en L'En Dehors--, i que finalment van ser editades a Nova York en 1929, sota el títol Memoire autobiografiche, pels editors de L'Adunata dei Reffratari. A partir de 1929 va col·laborar enLa Revue Anarchiste de París. Clément Duval va morir el 29 de març de 1935 al barri de Brooklyn de Nova York (Nova York, EUA). Marianne Enckell, responsable del CIRA de Lausana, va recuperar una part del manuscrit original en 1980, que el vell militant anarcoindividualista italià Raffaelle Schiavina (Max Sartin) conservava, i el va editar en 1991 sota el títol Moi, Clément Duval, bagnard et anarchiste.
***
- Maurice Lapique:
L'11 de març de 1859 neix a Nancy (Lorena,
França) l'obrer sabater anarquista
Anselme Charles Maurice Lapique. Antic seguidor del general Georges
Boulanger,
esdevingué anarquista i, segons la policia, era«molt perillós» i portava la
corresponsalia de diferents periòdics llibertaris. Separat
de la seva esposa,
vivia emparellat amb Marie Cognevant, antiga institutriu esdevinguda
modista
cosidora a màquina i que participava també en les
reunions anarquistes. Fou
responsable del Cercle «L'Essor Socialiste» fins a
la tardor de 1890, quan fou
reemplaçat per Eugène Humbert, fundador del grup
anarquista «Guerre aux
Préjugés» i del qual va ser membre ell
i sa companya. Posteriorment participà del
grup «Liberté», nou nom de l'anterior
grup, i durant la primavera de 1891 va
fer costat Eugène Humbert en la formació d'un nou
periòdic, L'Indépendant,
que començà a publicar-se
a partir del 14 de juliol de 1891. Estretament vigilat en 1892, va ser
considerat
per la policia com un element que podia «esdevenir
perillós». En 1894 residia
al número 7 del carrer del Tapis Vert i estava subscrit a La Révolte. A
començament dels anys noranta, venia pels carrers de
Nancy diverses publicacions revolucionàries i anticlericals,
entre elles Les Corbeaux, i va fer
una conferència a
la Universitat Popular d'aquesta ciutat. El març de 1898
participà en la
subscripció popular per a l'adquisició d'una
medalla per homenatjar l'escriptorÉmile Zola i
desembre d'aquell any signà
una proclama, amb altres llibertaris, en suport del coronel
Marie-Georges
Picquart, en el marc del cas Dreyfus. El diumenge 26 d'abril de 1903 va
ser
detingut a l'interior de la catedral de Nancy després de
cridar «A bas la
calotte!» (Fora el capellanum!) en el moment de
l'elevació de l'hòstia; en
sortir de l'edifici religiós es produí un tumult
entre els seus seguidors i
diverses persones que criticaven aquesta acció anticlerical
que donà a la
detenció de la costurera Anne-Félice Gaulin i del
sastre François Krier, ambdós
contraris a Lapique. El 7 de maig de 1903 va ser jutjat al Tribunal
Correccional de Nancy i condemnat a 16 francs de multa, la pena
mínima, per«interrupció del culte
religiós»; Gaulin també va ser
condemnada a la mateixa
multa i Krier absolt. Desconeixem la data i lloc de la seva
defunció.
***
-
Virginia
Tabarroni: L'11 de març de 1888 neix a
Malabergo (Bolònia, Emília-Romanya,
Itàlia) la tipògrafa anarquista Virginia
Tabarroni, coneguda com Danda. Sos
pares es deien Luigi
Tabarroni i Rosa Falchieri. El febrer de 1907 portà
l'estendard de la Federació
Anarquista de Bolonya en els funerals del poeta anarquista
Giosuè Carducci. Vivia
a casa del seu cunyat, l'anarquista Mammolo Zamboni, que segons la
policia era
el seu amant, i treballava a la seva impremta. El 31 d'octubre de 1926
son
nebot Anteo Zamboni, de 15 anys d'edat, va ser acusat d'atemptar a
Bolonya
contra la vida de Benito Mussolini. Aquella mateixa nit, va ser
detinguda,
juntament amb sa germana Viola Tabarroni i els seus nebots Assunto i
Ludovico
Zamboni, sota l'acusació de complicitat amb l'intent de
magnicidi. Després de
gairebé dos anys de presó i d'una llarga i
contradictòria instrucció judicial,
va ser jutjada entre el 5 i el 7 de setembre de 1928 per un Tribunal
Especial
per la Defensa de l'Estat, presidit pel jutge militar Cristini, i
l'endemà, 8 de
setembre de 1928, condemnada, juntament amb son cunyat, a 30 anys de
presó,
prohibició perpètua per exercir
càrrecs públics i tres anys de
vigilància, per
complicitat amb el fallit atemptat atribuït a son nebot.
Després de la
duríssima presó de Trani (Pulla,
Itàlia), va ser reclosa a la de Perusa
(Umbría, Itàlia) i el 23 de desembre de 1932, un
mes després que Mammolo
Zamboni, va ser alliberada mitjançant un decret de
gràcia reial, gràcies a la
intervenció del jove advocat socialista Roberto Vighi, que
va demostrar les
incongruències del procés. Virginia Tabarroni va
morir el 12 de desembre –algunes
fonts citen el 29 de desembre– de 1977 a Bolonya
(Emília-Romanya, Itàlia). La
tragèdia d'aquesta família va ser el tema d'una
pel·lícula televisiva que, sota
el títol Gli ultimi tre giorni,
va
ser estrenada en 1978 per Gianfranco Mingozzi.
Virginia Tabarroni
(1888-1977)
***
- Giovanni
Barberis: L'11 de març de 1896 neix a Cossila
San Giovanni (Biella, Piemont,
Itàlia) l'anarquista Giovanni Barberis, també
conegut com José Gómez.
Sos pares es deien Felice Barberis i Domenica Tondella.
Mecànic de professió, s'establí a
Torí (Piemont, Itàlia). En 1919 va ser ferit
per un escamot feixista a Torí i fou portat a un hospital
del qual fugí per por
a ser assassinat. En 1921 passà clandestinament a
França i cap al 1931
s'establí a Barcelona (Catalunya) sota el nom de José Gómez, on
treballà de camioner. Quant l'aixecament feixista de
juliol de 1936, transformà el seu camió en un tiznao
(automòbil blindat) i marxà cap al front, a
Bicién
(Osca,
Aragó, Espanya), on s'enrolà en la
Secció Italiana
de la «Columna Ascaso». Durant
l'ofensiva sobre Osca, 1 de setembre de 1936 va ser greument ferit a
Almudébar
(Osca, Aragó, Espanya) quan el seu camió
s'incendià després de rebre una granada. Giovanni
Barberis va morir l'endemà, 2 de setembre de 1936, en un
hospital de
Lleida (Segrià, Catalunya). Tres companys seus que anaven al
camió, Guido Bruna,
Giuseppe Gabbani i Amedeo Gianotti, que finalment morirà a
causa
de les
ferides, també resultaren greument cremats.
***
- Manuel Vázquez Gómez: L'11 de març de 1917 neix a A Angustia (Betanzos, la Corunya, Galícia) el jornaler anarcosindicalista Manuel Vázquez Gómez. Sos pares es deien José Vázquez Fernández, llaurador nascut a Aranga, i Antonia Gómez Gándara, de Betanzos. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), va ser detingut el 22 de setembre de 1936 a Betanzos pels feixistes i«passejat» el mateix dia a Osedo (Sada, la Corunya, Galícia). No se sap onés enterrat.
***
- Cornelius
Castoriadis: L'11 de març de 1922 neix a
Istanbul
(Turquia) el filòsof i psicoanalista francès
d'origen grec Cornelius
Castoriadis (Corneille, pels amics). Es va criar a
Atenes, d'on va ser
membre de les joventuts comunistes gregues amb 14 anys i va participar
en la
resistència durant la Segona Guerra Mundial. En 1945 es
trasllada a París, on
es va llicenciar en Dret i Econòmiques en la Sorbona. Va
exercir d'economista
en l'Organització de Cooperació i del
Desenvolupament Econòmics (OCDE) entre
1948 i 1970. Dissident de la IV Internacional, funda en 1949, Claude
Lefort, el
moviment «Socialisme o Barbàrie» i de la
revista trimestral del mateix nom fins
la seva dissolució en 1966 (la revista editarà el
seu darrer número la
primavera de l'any següent). A partir de 1964 es va fer membre
de l'Escola
Freudiana de París (EFP), fundada per Jacques Lacan, amb qui
va començar a
tenir desavinences en 1967. En 1968 Castoriadis es casa amb Piera
Aulagnier. En
1969 abandona l'EFP i participa en la creació de l'anomenat
Quart Grup. També
va participar en la creació de la revista Libre
en 1970 amb Lefort,
Abensour, Gouchet i Clastres. A finals dels anys setanta escriu en Topique
i va criticar el pensament estructuralista en general (Foucault,
Barthes,
Althusser, Deleuze, Guattari). En 1980, Castoriadis és
nomenat director
d'estudis de l'Escola d'Alts Estudis de Ciències Socials.
Precursor
intel·lectual de Maig del 68 --influència
reconeguda per Cohn-Bendit mateix,
qui en 1981 signaria el llibre De l'ecologie a l'autonomie--,
va trencar
amb el trotskisme, el leninisme i el marxisme, per reivindicar
l'«autoinstitució permanent de la
societat», una idea personal del pensament
llibertari. Va ser el pioner de la condemna de tota
burocràcia (tant als móns
capitalista com comunista) i va reivindicar un règim
vertaderament democràtic
on cadascú participi en la instauració de les
lleis que regeixen la seva vida,és a dir, la democràcia directa. La seva forma de
veure el món va ser
enciclopedista, cosmopolita i poliglota. Ha creat una escola
intel·lectual de
fervents seguidors que van des de dissidents marxistes a llibertaris,
passant
per ecologistes, sense oblidar els psicoanalistes freudians. Cornelius Castoriadis
va morir el 26
de desembre de 1997 a París (França) durant el
postoperatori d'una intervenció
quirúrgica de cor. Entre els seus llibres podem destacar: La
Société
bureaucratique (1973), L'Expérience
du mouvement ouvrier (1974), L'institution
imaginaire de la société
(1975), Les Carrefours du labyrinthe (1978), Le
Contenu du socialisme
(1979), Capitalisme moderne et révolution
(1979), Devant la guerre
(1981-1983), Domaines de l'homme (Les carrefours du
labyrinthe II) (1986),Le Monde morcelé (Les carrefours du
labyrinthe III) (1990), La Montée
de l'insignifiance (Les carrefours du labyrinthe IV) (1996), Fait
et à
faire (Les carrefours du labyrinthe V) (1997), Figures
du pensable
(Les carrefours du labyrinthe VI) (1998), Sur Le
Politique de Platon
(1999), Sujet et vérité dans le monde
social-historique, Séminaires
1986-1987, La création humaine 1 (2002), Ce
qui fait la Grèce, 1.
D'Homère à Héraclite, La
création humaine 2 (2004), Une
société à la
dérive, entretiens et débats 1974-1997
(2005), Fenêtre sur le chaos
(2007).
***
- Maurice Laisant: L'11 de març de 1909 neix a París (França) l'escriptor anarquista i antimilitarista Maurice Laisant, també conegut com Hemel. Nét de Charles-Ange Laisant, fill d'Albert Laisant i germà de Charles Laisant, tots destacats llibertaris. Carter primer i representant de comerç després, militarà activament en les organitzacions pacifistes i s'adherirà en 1935 en la Unió de Joventuts Pacifistes Franceses (UJPF). En juny de 1936 és nomenat secretari provisional de la secció francesa de la Internacional de Joventuts Pacifistes i el desembre dirigeix amb son germà Charles el Centre de Defensa dels Objectors de Consciència. A partir de 1939 comença a col·laborar en Le Libertaire, periòdic de la Unió Anarquista. Després de l'Alliberament, presideix una reunió preparatòria organitzada per la Unió Anarquista a París (18 de febrer de 1945) i pren part en les tasques organitzatives (6 i 7 d'octubre) del congrés que donarà lloc a la nova organització llibertària, la Federació Anarquista Francesa (FAF). En 1955 va esdevenir secretari adjunt de les Forces Lliures de la Pau. El 26 de gener de 1955 va ser condemnat per la 17 Sala Correccional a una multa de 12.000 francs per haver signat, sota el pseudònim d'Hemel, un cartell contra una possible mobilització general, convocant la població a una reunió al centre administratiu d'Asnières. Laisant va rebre el suport de molts intel·lectuals entre ells el seu amic Albert Camus. La seva influència en el si del moviment llibertari troba el seu apogeu després de l'afer Fontenis, en 1953, i el desmantellament de la FAF. Juntament amb Joyeux i Fayolle crearan de bell nou la Federació Anarquista (FA). En el congrés de Vichy de maig de 1956 serà designat com a membre del comitè de redacció de Le Monde Libertaire, l'òrgan de premsa de l'FA; i a Nantes, el juny de 1957, serà nomenat secretari general de l'FA, càrrec que abandonarà el 1975. Rebutjant l'evolució cap a una organització més estructurada i l'adopció de la noció de classe social en el pacte associatiu, Maurice Laisant va tallar amb la Federació Anarquista. En 1977 és un dels principals fundadors de la Unió dels Anarquistes i del periòdic mensual Le Libertaire, creats pels militants que havien deixat l'FA. Entre les seves obres podem destacar Flammes (1967), La pilule ou la bombe (1976), Stephen Mac Say, l’éducateur, l’humaniste, l’ami des bêtes (1978), Si tu veux la paix, prépare la paix: conférence tenue à Valence le 11 mai 1984, sous l'égide de l'Union Pacifiste (1986), Regard sur le mouvement libertaire (1938-1972) (1995, pòstuma), etc. Maurice Laisant va morir el 29 de setembre de 1991.
***
- Francesc Pedra
Argüelles: L'11 de
març de 1914 neix al barri de Sants de Barcelona (Catalunya)
l'anarcosindicalista Francesc Pedra Argüelles,
també conegut com Sisdits
(Seisdedos) i El Badoc. En 1922
sa mare, asturiana filla de
miner, va morir de càncer i l'any següent son pare,
militant anarquista, de
pneumònia. En 1923 es traslladà a l'Hospitalet de
Llobregat i aviat entrà a fer
feina com a aprenent de vidrier a Can Tarrida. En 1925 fou un dels
animadors de
la vaga d'aprenents del ram del vidre, organitzada clandestinament per
la
Confederació Nacional del Treball (CNT), que
s'escampà per totes les fàbriques
de Barcelona i que, dues setmanes més tard,
guanyà. En 1929 fou nomenat delegat
general de la Secció dels Forns de Vidre de la CNT. En 1930
s'instal·là al
barri de Santa Eulàlia de l'Hospitalet. La nit del 14
d'abril de 1931, dia de
la proclamació de la II República espanyola,
participà amb el seu grup de joves
llibertaris en l'assalt de la presó de dones de la Ronda de
Sant Antoni,
alliberant totes les preses que hi havia tancades. En 1931
també fou nomenant
president del Sindicat d'Oficis Diversos de l'Hospitalet. En aquestaèpoca
conegué Dolores Peñalver (Lola),
militant de «Mujeres Libres» i
activista a la fàbrica tèxtil de Can Trinxet, que
finalment serà sa companya.
Durant els anys republicans, participà activament en les
activitats de l'Ateneu
Llibertari «Pau i Amor» del barri de Santa
Eulàlia de l'Hospitalet. El 9 de
desembre de 1933, amb la proclamació del Comunisme
Llibertari a l'Hospitalet,
fou nomenat membre del Comitè Revolucionari de la ciutat. En
1936 fou elegit
vicepresident del Sindicat del Ram del Vidre i també en la
secció del Vidre
Buit. Durant les jornades de resposta a l'aixecament feixista de juliol
de
1936, formà part del Comitè Revolucionari de
Sants i intervingué activament en
frenar el cop d'Estat des de Pedralbes a la zona de les Drassanes
barcelonines.
També va ser un dels que intentaren mitigar les ires
populars contra els facciosos.
Després participà en el procés
col·lectivitzador del sector vidrier. En 1938,
després de la caiguda del front d'Aragó i
contravenint les ordres del seu
sindicat, s'allistà com a voluntari i lluità a la
batalla de l'Ebre. El gener
de 1939 passà els Pirineus i fou tancat a diversos camps de
concentració (Sant
Cebrià, Agde, Clarmont d'Alvèrnia, Argelers,
Carcassona). Després fou deportat
al camp de concentració alemany de Magdeburg, a 60
quilòmetres de Berlín, on
fou emprat com a «esclau del nazisme». Un cop
alliberat i acabada la guerra, el
16 de novembre de 1945 creuà clandestinament els Pirineus i
es pogué reunir amb
sa companya. A finals dels anys quaranta la parella tindrà
un fill, Germán
--anteriorment havien tingut un altre infant però
morí amb dos anys de
xarampió. Amb documentació falsa, que va fer
servir fins a finals dels anys
cinquanta, pogué treballar en el sector del vidre i
participà en diverses
activitats socials, especialment en el moviment de jubilats i de
pensionistes
(Associació Coordinadora de Jubilats i de Pensionistes de
l'Hospitalet i la
Coordinadora de Jubilats i de Pensionistes, de la qual fou president)
--els
delegats italians al Congrés Internacional de Lille de
Jubilats i Pensionistes
li van guardonar amb una medalla al millor militant--, i
d'associacionisme
veïnal (Associació de Veïns de Pubilla
Cases, Centre Social «La Florida»,
Centre Social de Can Vidalet, etc). Poc abans de la seva
jubilació restà a
l'atur i formà part de l'Assemblea d'Aturats que
protagonitzà grans mobilitzacions.
Fou íntim amic de Josep Peirats Valls. Durant elsúltims anys de sa vida
col·laborà amb Comissions Obreres i amb el Partit
dels Socialistes de Catalunya
(PSC). El març 1994 donà documentació
cultural i històrica a l'Arxiu Municipal
de l'Hospitalet. Francesc Pedra Argüelles va morir el 12 de
juny de 2000 a la
residència d'ancians del barri de Pubilla Cases de
l'Hospitalet de Llobregat
(Barcelonès, Catalunya). Des de 2006 existeixen uns«Jardins de Francesc Pedra
i Lola Peñalver» a l'Hospitalet. Son
germà Camil Pedra (El Coix de Sants)
fou un destacat militant anarquista dels grups d'acció
confederals i morí a
l'exili en la misèria després de rebutjar una
pensió concedida per l'Estat
francès per les seves accions amb la Resistència.
Francesc Pedra Argüelles (1914-2000)
***
- Felice Accame:
L'11 de març de 1945 neix a Varese (Llombardia,
Itàlia) l'assagista, erudit del
futbol i productor radiofònic anarquista Felice Accame.
Deixeble i estret
col·laborador durant anys del filòsof Silvio
Ceccato, del pensament del qual ha
aportat algunes crítiques, s'ha dedicat a la
recuperació de la noció de«metodologia operativa» i a la
reconstrucció de la genealogia de l'Escola
Operativa Italiana. Professor de Teoria de la Comunicació en
el Centre Tècnic
de la Federarazione Italiana Giuoco Calcio (FIGC, Federació
Italiana de Fútbol)
al barri de Coverciano de Florència (Toscana,
Itàlia), a partir de 1989
coordina el Centre d'Estudis del Sector Tècnic de la FIGC,
conjugant així la
seva professió intel·lectual amb la seva
passió per l'esport. També és docent
de Teoria de la Comunicació a l'Scuola Allenatori di
Coverciano i des del 1997
del Màster del Management per l'Organització
Deportiva de la Universitat de San
Marino. Des de 1985 presideix la Societat de Cultura
Metodològico-Operativa i
des de 1987 dirigeix la revista Methodologia.
Pensiero Linguaggio Modelli. També ha
col·laborat amb el Centre de
Cibernètica i d'Activitat Lingüística de
la Universitat d'Estudis de Milà
(Llombardia, Itàlia). Entre 1989 i 1991 realitzà
el Servei Telemàtic de
l'Ajuntament de Verona (Vèneto, Itàlia).
Col·labora habitualment en la
publicació A. Rivista Anarchica.
Amb
son amic Carlo Oliva portà durant vint anys la columna«Caccia all'ideologico
quotidiano», programa radiofònic diari de Radio
Popolare Network. També amb
Carlo Oliva ha publicat un recull d'intervencions
radiofòniques d'entre 1985 i
1988 sota el títol Transazioni
minori.
Nel commercio dell'ideologia (1988). Està casat
amb l'artista Anna Rocco,
amb qui porta la llibreria Odradek de Milà. Trobem
col·laboracions seves en
multitud de diaris i de publicacions periòdiques, com ara Almanacco Bompiani, Almanacco
Odradek, Ana Etcetera, Le Arti, Campo,Il Cafè, Carte
Vive, Critica Sociale, Critica Sociale
delle Scienze, Delta, Drammaturgia, Economia& Management, L'Espresso,Hortus Musicus, Libretto,Link, Ludus,Manocomete, Marcatrè,Methodologia, Nuovo
75 (que dirigí entre 1966 i 1971), Ottagono,Pagina Uno, Paese
Sera, Pensiero e Linguaggio,Prospettive
in Psicologia, Il Protagora,Pubblicità Domani, Pubblico, Poesia e Critica, Rinascita,Rivista Italiana di Costruttivismo, Secretum-on-line, Il
Segnale, Testuale, Working Papers Studio Karon, etc.És
autor de La potenza di mneme
(1964), Parta labore (1969), Il padre di John Stuart Mill (1970), La sintassi del calcio (1982 i 1991), La zona nel calcio. Metodologia e didattica
(1983 i 1994), Prima del risultato.
Formulazione e soluzione di problemi nell'addestramento del giovane
calciatore
(1985), L'analisi della partita di calcio
(1992), Futbol en zona (1994), L'individuazione e la designazione
dell'attività mentale (1994), Pratica
del linguaggio e tecnica della comunicazione (1996), Scienza, storia, racconto e notizia
(1996), Dire e condire. Scampoli di ideologia
nel linguaggio e nella
comunicazione (1999), La funzione
ideologica delle teorie della conoscenza (2002), Antologia critica del sistema delle stelle
(2006), Le metafore della
complementarità (2006),L'anomalia del genio e le teorie del
comico (2008), Firma altrui e nome
proprio (2009), Il boccone
protratto
e altri adempimenti sociali (2010), La
strada copia. Carteggio fra due avversari su natura e funzione della
filosofia
con documentazione a sostegno di entrambi (2010, amb Mario
Valentino Bram),Rossori. Viatico all'esercizio della
colpa e della redenzione (2013), I
fioretti metodologico-operativi ovvero la Lieta Novella da Montecchio
Maggiore
(2014), Il linguaggio come capro
espiatorio dell'insipienza metodologica (2015), entre
d'altres.
Defuncions
- José
Fernández
Zapata: L'11 de març de 1940 es afusellat al
Camp de la Bota del Poblenou de
Barcelona (Catalunya) el militant anarcosindicalista José
Fernández Zapata.
Havia nascut en 1914 a La Unión (Múrcia,
Espanya). Emigrà a Granollers (Vallès
Oriental, Catalunya), on treballà d'enquadernador i
s'afilià a la Confederació
Nacional del Treball (CNT). Durant un temps fou president de les
Joventuts
Llibertàries de Granollers. Participà activament
en l'aixecament anarquista del
8 de gener de 1933 a Barcelona, fets pels quals va ser detingut,
però pogué
acollir-se a l'amnistia d'abril de 1934. Durant els fets d'octubre de
1934 s'enfrontà
a la Guàrdia Civil. El febrer de 1936 va fer propaganda
electoral a favor del
Front Popular. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936
participà en els assalts
de l'Ajuntament de Granollers i de la caserna d'Artilleria de Sant
Andreu.
Després participà en la creació de la«Columna del Vallès Oriental». Era
membre
de la Unió Liberal, l'entitat cívica i cultural
més important de Granollers de
l'època. Detingut al final de la guerra civil per les tropes
franquistes, va
ser jutjat en consell de guerra; acusat de cremar esglésies,
de dirigir
l'assassinat de vuit pagesos a Centelles (Osona, Catalunya) el febrer
de 1937 i
d'altres crims, fou condemnat a mort. José
Fernández Zapata va ser afusellat l'11
de març de 1940 al Camp de la Bota del Poblenou de Barcelona
(Catalunya)
juntament amb Esteban Serra Calobrans i Joan Vila Martorell,
també militants
anarcosindicalistes.
***
- Lorulot: L'11 de març de 1963 mor a Herblay (Illa de França, França) el propagandista anarquista individualista i més tard lliurepensador André Georges Roulot, més conegut com Lorulot. Havia nascut el 23 d'octubre de 1885 a París (França) en una modesta família treballadora i va començar a fer feina amb 14 anys. En 1905 coneix Albert Joseph (Libertad), amb qui participarà en la creació del periòdic L'Anarchie,òrgan dels anarquistes individualistes. L'1 de juny de 1905és detingut i empresonat durant vuit dies per haver xiulat quan passava la comitiva del rei d'Espanya; fet que implica l'acomidament de la impremta on treballava, però va trobar feina de comptable. Llicenciat del servei militar per la seva mala salut, funda en 1906, amb Ernest Girault i altres, així com la seva companya d'aleshores Émilie Lamotte una colònia anarcocomunista a St-Germain-en-Laye. Aquesta colònia durarà dos anys, però Lorulot continuarà fent conferències per arreu del país. Va ser diverses ocasions condemnat per les seves opinions i escrits. En 1907, el seu fulletó L'idole patrie et ses conséquences, publicat per Benoît Broutchoux, el va portar una condemna de 15 mesos de presó per «instigació als militars a la desobediència», però obté la llibertat condicional uns mesos més tard per mor de la seva malaltia. En 1908, després de la mort de Libertad, reprèn la direcció de L'Anarchie, i en 1911 l'en deixarà a Rirette Maïtrejean. L'1 de desembre de 1911 edita la revista L'Idée Libre. Com que havia trencat amb els cercles il·legalistes, no va ser incriminat en el procés contra la «Banda Bonnot» en 1913. El gener de 1915 és detingut per un falsificació de moneda i per injúries i difamacions vers l'Exèrcit, però obté la llibertat a finals de juliol de 1915, prohibint-li l'estada a París durant quatre anys. S'instal·la aleshores a Lió i més tard a Saint Etienne, on reprèn la publicació de L'Idée Libre en 1917. Durant els anys vint, favorable a la revolució bolxevic, s'allunya del moviment anarquista. Participa amb Manuel Devaldès en Réveil de l'Esclave (1920-1925), però centra la seva lluita en l'anticlericalisme amb la publicació de diversos periòdics: L'Antireligieux (1921-1925), L'Action Antireligieuse (1925), La Libre Pensée (1928), La Calotte (1930). Participa en 1921 en al Federació dels Lliurepensadors, d'on serà un infatigable orador. Durant els anys trenta col·labora en l'Encyclopédie Anarchiste, de Sébastien Faure. Sota l'ocupació publicarà fulletons i periòdics, com ara La Vague. En 1958 serà nomenat president de la Federació Nacional dels Lliurepensadors i, més tard, vicepresident de la Unió Mundial. És autor de nombroses obres: Le mensongeélectoral (1908), Chez les loups (1922), Méditations et souvenirs d'un prisonnier (1922), Histoire de ma vie et de mes idées (1939), Histoire populaire du socialisme mondial (1945), entre moltes altres.
***
- Juan Fernández
González: L'11 de març de 1971 mor
en un hospital de Perpinyà (Rosselló,
Catalunya Nord) l'anarcosindicalista Juan Fernández
González, conegut com Juanillo.
Havia nascut cap el 1894 a
Pelagajar (Jaén, Andalusia, Espanya). Treballà de
carboner a la Sierra Morena,
especialment a les localitats cordoveses d'Almodóvar del
Río i de Bujalance.
Analfabet, aprengué a llegir i a escriure quan era adult, un
cop adherit al
moviment llibertari. En 1939, amb el triomf franquista,
passà a França i fou
internat en diversos camps de concentració; posteriorment va
ser enviat a
Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Després de la
II Guerra Mundial,
continuà treballant de carboner als boscos dels Pirineus
Orientals, militant en
la Federació Local de Sant Pau de Fenollet (Fenolleda,
Occitània) de la
Confederació Nacional del Treball (CNT). Encara que tenia
fills, visqué tot sol
amb els seus llibres i es mostrà profundament solidari amb
els desheretats.
Minat per la silicosi, es jubilà i es retirà en
una residència de Sant Llorenç
de Cerdans (Vallespir, Catalunya Nord).
***
- Leoncio Correas
Sanz: L'11 de març de 1973 mor a Argenteuil
(Illa de França, França)
l'anarcosindicalista Leoncio Correas Sanz. Havia nascut el 13 de
setembre de
1912 a Bárboles de Jalón (Saragossa,
Aragón, Espanya). Encara adolescent
s'afilià a la Confederació Nacional del Treball
(CNT). Després del cop militar
feixista de juliol de 1936, va ser integrat com a soldat en
l'exèrcit
franquista, però aconseguí desertar i arribar a
zona republicana. En 1939, amb
el triomf feixista, creuà els Pirineus i va ser internat en
diversos camps de
concentració francesos. Després de la II Guerra
Mundial milità en la Federació
Local de Le Havre (Alta Normandia, França) de la CNT.
Leoncio Correas Sanz va
morir l'11 de març de 1973 a
conseqüència d'un accident
automobilístic a
Argenteuil (Illa de França, França), localitat on
residia des de feia anys, i
fou enterrat civilment tres dies després.
***
- Manuel Rojas Sepúlveda:L'11 de març de 1973 mor a la Clínica Santa María de Santiago (Xile) l'escriptor anarquista xilè Manuel Rojas Sepúlveda. Havia nascut el 8 de gener de 1896 al popular barri de Boedo de Buenos Aires (Argentina). Sos pares foren els xilens Manuel Rojas Córdoba y Dorotea Sepúlveda González. En 1899 la família s'instal·là a Santiago, però en 1903 sa mare, vídua, tornà a Buenos Aires. Per raons econòmiques deixà d'estudiar als 11 anys i quan tenia 16 creuà la serralada dels Andes, realitzant a Xile nombroses feinetes: pintor, electricista, veremador, peó del Ferrocarril Transandí, estibador, aprenent de sastre, talabarder, vigilant de falutxos a Vaparaíso, consueta i actor en companyies teatrals (Alejandro Flores) que recorren el país, etc. És en aquestaèpoca quan s'introduí en el moviment anarquista i adquireix una important cultura autodidacta a societats de resistència, ateneus llibertaris i centres d'estudis socials. S'afilià a l'anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món) de Xile i col·laborà en el periòdic anarquista de Buenos Aires La Batalla. En 1915 fou empresonat a Valparaíso per activitats subversives. Es casà amb María Luisa Baeza, amb qui tingué tres fills. Treballà com a linotipista en el diari La Opinión, en la revista Numen i en El Mercurio i més tard a la impremta de la Universitat de Xile i a la Biblioteca Nacional (1928), alhora que escriu per a diversos periòdics, com araLos Tiempos i Las Últimas Noticias, fent servir el pseudònim Pedro Norte. Treballarà un temps a l'Hipòdrom Xile. En 1926 fou detingut, juntament amb una vintena de companys, a la seu de la Federació Obrera per ordre del dictador Carlos Ibañez del Campo. Sobresortirà com a novel·lista i contista emmarcat en la «Generació del 1927» o superrealista. Després d'enviduar es casà amb Valeria López Edwards i realitzà viatges arreu del món (Europa, Sud-amèrica, Orient Mitjà). Va dictar càtedres sobre literatura xilena i americana a universitats dels Estats Units. Per consell de l'escriptor i poeta anarquista Domingo Gómez Rojas --que més tard serà assassinat per la policia--, es dedica a posar per escrits les seves múltiples experiències i començà lliurant cròniques als diaris. Més endavant es convertirà en professor de l'Escola de Periodisme de la Universitat de Xile i també en director de la revista Anales de la Universidad de Chile. La seva novel·lística, caracteritzada pel rebuig del realisme i del naturalisme, ha estat qualificada com«literatura proletària» i entre les seves obres destaquen Hombres del Sur (1926), El delincuente (1929),Lanchas en la bahía (1932),La ciudad de los Césares (1936),El bonete maulino (1943),Hijo de ladrón (1951),Mejor que el vino (1958), Punta de rieles (1960), Sombras contra el muro (1964),La oscura vida radiante (1971), etc. En 1951 publicà la seva obra més difosa, Hijo de ladrón, que introduí importants innovacions en la narrativa xilena. També va escriure poesia, com ara Tonada del transeúnte (1927) i Deshecha rosa (1954), a més d'assaigs: De la poesía a la revolución (1938),Pasé por México un día (1965) i Viaje al país de los profetas (1969), entre d'altres.És autor d'un Manual de literatura chilena (1964). En 1957 se li atorgà el Premi Nacional de Literatura de Xile. Entre 1936 i 1937 fou president de la Societat d'Escriptors de Xile. Fou nomenat fill il·lustre de la ciutat de Valparaíso. En els últims anys de sa vida col·laborà en el periòdic El Clarín.
---