Quantcast
Channel: Bloc de BalearWeb
Viewing all articles
Browse latest Browse all 12423

[08/03] Borsa de Treball - Atemptat contra Dato - Soulage - Mazzoleni - Filiberto - Anciaux - Monzó - Fournier - Prat Coll - Gröndahl - Sadier - Abad Donoso - Ponce de León - Turón - Gelabert

0
0
[08/03] Borsa de Treball - Atemptat contra Dato - Soulage - Mazzoleni - Filiberto - Anciaux - Monzó - Fournier - Prat Coll - Gröndahl - Sadier - Abad Donoso - Ponce de León - Turón - Gelabert

Anarcoefemèrides del 8 de març

Esdeveniments

Així quedà la Casa del Poble el 4 de març de 1921 per un atac feixista

- Atac feixista a la Borsa de Treball: El 8 de març de 1920 a Siena (Toscana, Itàlia) feixistes i carrabiners assalten la Borsa de Treball que és defensada per un centenar de militants anarquistes i socialistes. Són nombrosos els treballadors ferits durant l'enfrontament, entre ells l'anarquista Regoli Giuseppe, qui morirà a causa de les ferides. Es realitzarà una vaga general com a protesta.

***

L'automòbil d'Eduardo Dato després de l'atemptat

- Assassinat d'Eduardo Dato: El 8 de març de 1921 el president del Consell de Ministres espanyol Eduardo Dato Iradier és assassinat a Madrid (Espanya) per Lluís Nicolau Fort, Pere Mateu Cusidó i Ramon Casanelles Lluch, metal·lúrgics de la Confederació Nacional del Treball (CNT). L'Estat era el responsable de la repressió antisindical dirigida pel governador civil de Barcelona Severiano Martínez Anido i que va produir nombrosos morts a la capital catalana. Des de gener de 1921 començà a aplicar-se la «Llei de fugues», que consistia a alliberar un detingut per abatre'l instants després amb l'excusa que fugia: tres anarcosindicalistes en van ser víctimes el 20 de gener. El Comitè Regional de Catalunya de la CNT, format per Ramon Archs Serra (secretari), Joan Pey, Andreu Nin Pérez, Gener Minguet i Alberti, havia decidí assassinar Dato com a resposta fulminant de l'anarcosindicalisme barceloní a la duresa repressiva de Martínez Anido. L'acció la finançà Evarist Fàbregues Pàmies, important i acabalat empresari reusenc simpatitzant del moviment anarquista, el qual lliurà 5.000 pessetes per a les despeses. Joan Pey, Medí Martí Augé, Jaume el Pelao, Espinal i Joan García Oliver van ser membres d'una comissió que anà a Madrid a gestionar la creació d'un Comitè Cotoner que, juntament amb el govern de Dato, intervingués en el problema dels dèficits de les fàbriques tèxtils a causa dels elevats preus del cotó d'importació. La comissió fou tan sols un pretext per estudiar sobre el terreny les possibilitats de portar a terme l'acció i aplegar informació sobre els recorreguts diaris del cap de Govern, així com els edificis, les sortides i els carrers que serien l'escenari de l'atemptat planejat. García Oliver en dibuixà el croquis. El 20 de febrer de 1921, l'escamot anarquista que havia d'executar l'acció, va comprar per 5.100 pessetes una motocicleta Indian amb sidecar gris amb un motor de 7 cv matrícula 84-M-846 --que canviaren per M-410 per realitzar l'atemptat-- en una botiga del carrer Trafalgar de Barcelona i es va posar en contacte amb altres anarquistes a Madrid, on es va desplaçar per cometre l'acció, ciutat que desconeixien. De camí a Madrid, els activistes van tenir un accident a la Muela (Saragossa) del qual van sortir sans i estalvis, però la moto tingué una avaria que va ser reparada per Pere Mateu, mecànic de professió. Van rebre el suport de Veremundo Luis Díez (Luis Bataille Díaz), Ignacio Delgado Oroz i Mauro Bajatierra Morán --qui ja havia estat implicat en dos intents de magnicidi contra Alfons XIII-- per comprar les armes a Eibar i dur-les a Madrid; de José Miranda Lorenzo, qui els va allotjar a la capital de l'Estat; Tomás de la Llave López Laguna, per guardar la moto; i d'Adolfo Díaz Herráez i de Mauro Bajatierra per preparar la fugida. El 3 de març es va preparar un assaig, una vegada estudiats els recorreguts i comprovat que no duia escolta. A les 20.15 hores del 8 de març, des de la moto amb sidecar conduïda per Ramón Casanellas --Nicolau hi anava al seient posterior i Mateu al sidecar--, els tres anarquistes van disparar, al crit de «Visca l'anarquia!», més de vint trets --amb tres pistoles diferents: una Mauser, una Bergman i una Star, totes tres de calibre 7.65-- contra Dato, quan aquest passava amb el seu automòbil, un vehicle militar Hudson matrícula ARM-121, per la plaça de la Independencia del carrer d'Alcalá, en ple centre de Madrid, que venia del Congrés de Diputats. Va resultar mort el polític conservador i ferits el conductor Manuel Ros, sergent d'Enginyers, i l'ajudant Juan José Fernández Pascual. Pere Mateu es va quedar a Madrid i va ser capturat per la policia el 14 de març. Amb l'ajuda dels companys madrilenys, Lluís Nicolau Fort va fugir amb sa companya a Alemanya, però la policia teutona el va detenir a Berlín i el van extradir amb la condició que no fos executat --l'Estat alemany va rebre 850.000 marcs de recompensa que oferia el Senat espanyol--; Ramon Casanellas va fugir a Moscou (URSS), des d'on va escriure una carta inculpant-se dels fets i exculpant els seus companys que anaven a ser jutjats. Entre el 2 i el 9 d'octubre de 1923 Pere Mateu i Lluís Nicolau van ser jutjats i finalment condemnats a mort, però van rebre l'indult per Primo de Rivera i les penes van ser commutades per cadena perpètua. Tots dos foren amnistiats durant la II República espanyola en 1931.

Anarcoefemèrides

Naixements

Foto policíaca d'Alphonse-Charles Soulage (1894)

- Alphonse-Charles Soulage: El 8 de març de 1863 neix a Lió (Arpitània) el fuster anarquista Ernest-Alphonse-Charles Soulage. Sos pares es deien Charles Soulage i Marie Perran. A començament dels anys 1890 va ser fitxat per la policia del departament del Sena com a «perillós». L'1 de març de 1894 va ser detingut, amb altres 27 companys en una gran agafada antianarquista, a casa seva, al número 22 del carrer Saint-Claude de París (França). En 1894 figura en el llistat d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres. Exiliat a Londres (Alemanya), posteriorment va ser detingut, en 1896, al carrer Turenne de París.

***

Pasquale Luigi Mazzoleni

- Pasquale Luigi Mazzoleni: El 8 de març de 1869 neix a Stezzano (Llombardia, Itàlia) el rellotger anarquista Pasquale Luigi Mazzoleni. Sos pares es deien Giovanni Rocco Mazzoleni i Angela Ronzoni. Era amic de l'advocat Federico Maironi, cap dels socialistes de Bèrgam (Llombardia, Itàlia) i posteriorment diputat. El 22 de novembre de 1898 el Ministeri de l'Interior va enviar una carta reservada i urgent al prefecte de Bèrgam on informava que en una carta segrestada a Errico Malatesta figuraven els nom de dos habitants d'aquesta ciutat, Pasquale Luigi Mazzoleni i Pietro Caleffi, sobre els quals demanava informació. Els dies 6, 14 i 20 d'abril de 1899 l'oficina de correus de Torí (Piemont, Itàlia) segrestà tres paquets postals dirigits al seu nom prevenients de Paterson (Nova Jersey, EUA) amb exemplars del periòdic anarquista La Questione Sociale. El 6 de juny de 1899 un inspector de la policia informà al jutge d'instrucció del Tribunal de Bèrgam que era «un apassionat de la lectura, especialment de llibres que tracten temes socials i de periòdics subversius, que sovint rep», però la població del barri de Colognola de Bèrgam, principalment «agrícola, tranquil·la i religiosa», no permet que Mazzoleni i Caleffi facin propaganda. Per tot això, va ser acusat de difondre escrits subversius al seu poble i als limítrofes, alhora que el Tribunal de Bèrgam li va obrir quatre processos arran d'una denúncia del procurador reial, que tingueren lloc els mesos de juny, juliol, agost i novembre de 1899, i instruïts basant-se en el material interceptat (cartes, postals, periòdics, gravats, etc.) al seu domicili. De tots aquests processos va ser absolt, ja que no va quedar provat el delicte de difusió de La Questione Sociale, donat que en realitat no existí cap delicte ja que els periòdics havien estat segrestats abans. El desembre de 1900 el seu nom apareix en els registres segrestats a la seu del periòdic anarquistaL'Agitazione d'Ancona (Marques, Itàlia), fet que obligà a la prefectura de Bèrgam a continuar amb les seves investigacions per a relacionar-lo directament amb Errico Malatesta. Una nota de la prefectura de l'1 de març de 1904 diu que, segons alguns rumors, tenia la intenció de buscar refugi a l'estranger, però que finalment havia renunciat a tal propòsit. El juliol de 1926 es traslladà al barri de Redona de Bèrgam, on sempre havia treballat de rellotger. En aquesta època estava subscrit als periòdics L'Avanti i Quarto Stato, a més d'altres «publicacions subversives». El maig de 1927 es traslladà de bell nou a Bèrgam i en 1928 vivia de rendes com a propietari d'una casa, però, segons la policia de Bèrgam, no havia res a dir en contra seva. Durant els anys trenta es desinteressà per la política i a partir de juny de 1936 la seva salut no va ser bona i es va veure obligat a portar una vida retirada. L'1 d'agost de 1936 va ser esborrat de la llista dels subversius «per haver donat proves de penediment». Desconeixem la data i lloc de la seva defunció.

***

Juan de Dios Filiberto

- Juan de Dios Filiberto: El 8 de març de 1885 neix al número 200 del carrer Necochea del popular barri de La Boca de Buenos Aires (Argentina) el compositor, director d'orquestra, instrumentista (piano, guitarra, violí i harmònium) i anarcosindicalista Oscar Juan de Dios Filiberti Rubaglio, més conegut com Juan de Dios Filiberto. Fill de Juan Filiberti, Mascarilla, d'origen sicilià i propietari d'un local nocturn molt famós a l'època, va ser el major de vuit germans. De nin va començar a treballar en diversos oficis (enllustrador, calderer, confiter, venent loteria, paleta, estibador, carregador, mecànic...) i en 1904 va començar a treballar als tallers Navales Mihanovich fins 1910. La seva afició per la música el va portar a aprendre a tocar d'oïda l'harmònica i la guitarra --la primera que va tenir la va robar a un mariner anglès--, i en 1915 durant un viatge a Mendoza va compondre el seu primer tango (Guaymallén); anys després en va escriure més: Suelo argentino, Cura segura, De mi tierra, Se recomienda solo i La planchadorita. En 1923 assoleix popularitat amb El ramito i El besito i es consagra amb el popularíssim tango Caminito l'any següent. Entre la seva magnífica obra es troben tangos tan famosos com Malevaje o Quejas de bandoneón. Vinculat de sempre a grups anarquistes, va ser un dels organitzadors de les vagues de les drassanes en 1907. Va fundar una orquestra «Orfeón Los del Futuro» amb militants anarquistes. Va ser un gran admirador de l'escriptor Bonifacio Palacios Almafuerte. En 1933 crearia la Societat d'Autors Nacional per defensar els drets d'autor dels artistes i que després seria la Societat Argentina d'Autores i Compositors de Música (SADAIC). En 1932 va crear una nova modalitat orquestral, l'«Orquesta Porteña» i va dirigir infinitat d'orquestres populars, folklòriques i de cambra durant tota la seva vida. Juan de Dios Filiberto va morir l'11 de novembre de 1964 a ca seva, al carrer de Magallanes número 1.140, de Buenos Aires (Argentina). Carlos Gardel va enregistrar 16 tangos seus.

***

Marie-Adèle Anciaux

- Marie-Adèle Anciaux: El 8 de març de 1887 neix a Prisches (Nord-Pas-de-Calais, França) la militant i pedagoga llibertària Marie-Adèle Anciaux, també coneguda com Mary Smiles. Companya d'Stephen Mac Say, va ensenyar entre 1906 i 1910 a «La Ruche», escola llibertària creada per Sébastien Faure. Juntament amb el seu company va lluitar en defensa dels animals en la Lliga contra la Vivisecció. Marie-Adèle Anciaux va morir el 9 de febrer de 1983 a Chartres (Centre, França), 11 anys després que el seu company.

***

Necrològica de Vicent Monzó Cervera apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" de l'11 d'octubre de 1981

- Vicent Monzó Cervera: El 8 de març de 1901 neix a Cervera del Maestrat (Baix Maestrat, País Valencià) l'anarquista i anarcosindicalista Vicent Monzó Cervera. Fill de pagesos, quan tenia dos mesos son pare morí i arran d'aquest fet sa família patí grans dificultats. En 1908 s'instal·là amb sa mare a França, on va créixer. Insubmís al servei militar espanyol, en 1923 ja militava en el moviment llibertari. Aquest mateix any, amb altres companys (Capelles, Gil, Ciurana, etc.) organitzà un grup artístic i de propaganda anarquista a Bedarius (Llenguadoc, Occitània). Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936 retornà a la Península. A partir del 2 d'abril de 1937 presidí al seu poble natal el Comitè Local i la col·lectivitat, a més de ser regidor de Cultura i Propaganda del Consell Municipal, organisme que passà a presidir a partir del juny d'aquell any. Amb Ramon Fonollosa, a primers de desembre d'aquell any, constituí a Cervera del Maestrat l'Agrupació Anarquista «Fecundidad», adscrita a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El 10 d'abril de 1938, pressionat per la reacció comunista encapçalada per Enrique Líster Forján, fugí cap a Barcelona (Catalunya), on entrà a formar part de la col·lectivitat de Sant Boi (Baix Llobregat, Catalunya). Poc després, quan el triomf franquista era un fet, creuà els Pirineus per Sant Llorenç de Cerdans (Vallespir, Catalunya Nord) amb sa companya Manuela i son fill Afelio i, separat d'aquests, fou tancat al camp de concentració de Sant Cebrià. Després de la II Guerra Mundial, amb altres companys, organitzà la Federació Local d'Argelers de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Després agafà una masoveria a Sant Pèire dels Camps (Llenguadoc, Occitània) i en 1947 s'instal·là a Sant Laurenç de la Cabrerissa (Llenguadoc, Occitània), la Federació Local de la CNT de la qual representà en diversos plens interdepartamentals a Perpinyà. El setembre de 1959 es traslladà a Narbona, on ocupà la secretaria de la CNT un temps; després passà a residir a Cucçac d'Aude (Llenguadoc, Occitània). En els últims anys de sa vida patí hospitalitzacions a Narbona i a Montpeller. Vicent Monzó Cervera va morir el 22 d'agost de 1981 a Narbona (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat dos dies després a Cucçac d'Aude.

***

Manifestació d'objectors de consciència

- Clément Fournier: El 8 de març de 1904 neix a París (França) el militant anarquista i pacifista francès Clément Fournier. Nascut en una família llibertària, militarà en la Unió Anarquista (UA), on arribarà a ser designat secretari en el congrés de París del 20 i 21 de maig de 1934. Com a pacifista va ser elegit en 1938 secretari de la secció de Sartrouville de la Lliga Internacional dels Combatents de la Pau (LICP). Després de la guerra, col·laborarà en el periòdic Ce qu'il faut dire (CQFD), de Louis Louvet, i pren part en la reconstrucció del moviment llibertari dins de la Federació Anarquista (FA), participant en la creació del Comitè de Relacions Internacionals Anarquistes (CRIA) editant un butlletí. En 1957 serà nomenat tresorer de l'FA i assumirà també l'administració del Bulletin Interior de l'organització. Serà, amb André Prudhommeaux, delegat de l'FA al Congrés Anarquista Internacional de Londres entre el 25 de juliol i l'1 d'agost de 1958. Més tard serà nomenat secretari de Relacions Internacionals de l'FA. Entre 1966 i 1967 serà l'administrador del Bulletin Europeen des Jeunesses Anarchistes, publicat pel Comité de Liaison des Jeunesses Anarchistes (CLAJ). Va col·laborar amb Guy Malouvier en la preparació del Congrés Internacional Anarquista de Carrara (Itàlia) de setembre de 1968. Clément Fournier va morir el 2 de març de 1969 a l'hospital francomusulmà de Bobigny (Illa de França, França) i va donar el seu cos a la Facultat de Medicina parisenca.

***

Dolors Prat abans de marxar a França (1940)

- Dolors Prat Coll:El 8 de març de 1905 neix a Ripoll (Ripollès, Catalunya) la militant anarcosindicalista Dolors Prat Coll. Nascuda en un família pobra molt creient, quedà òrfena de mare quan tenia set anys i fou enviada amb les monges, de les quals tindrà un penós record. Mestressa de casa als vuit anys, amb 15 començà a treballar en una fàbrica tèxtil de Ripoll i de seguida s'unirà a la Confederació Nacional del Treball (CNT), lluitant de manera destacada en les vagues en pro de les vuit hores. Entre 1936 i 1939 fou secretària del Sindicat de la Indústria Tèxtil de Ripoll, on era coneguda, pel seu caràcter indomable, com La petita Montseny. Després de la desfeta, el gener de 1939 s'exilià amb tota sa família a França, on foren tancats al camp de Magnac-Laval. El febrer de 1940 fou repatriada a la Península, però travessà clandestinament els Pirineus per Prats de Molló el 15 de maig de 1940. Després de treballar en una pedrera de Prades, s'instal·là a Tolosa de Llenguadoc continuant la seva tasca sindicalista en la federació local de la CNT com a secretària i en Solidaritat Internacional Anarquista (SIA). Amb 91 anys es manifestà a Tolosa en defensa dels immigrants indocumentats. Dolors Prat Coll va morir el 12 de setembre de 2001 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). La podem veure en el film de Lisa Berger i de Carol Mazer De toda la vida (1986) i en la pel·lícula Camino de libertad (1997, amb versions francesa i anglesa) de Lisa Berger; també sortí en el documental Vivir la utopía (1997) de Juan Gamero. Son fill Progreso Marín li ha consagrat una biografia Dolores: une vie pour la liberté (2002), que fou traduïda al català en 2007 sota el títol La Dolors. Una vida per la llibertat. Des de 1996 cada any un grup de gent (caminodelibertad.com) realitza el mateix recorregut entre Ripoll i Prats de Molló que va fer Dolors per recordar la gesta.

Dolors Prat Coll (1905-2001)

***

Britta Gröndahl fotografiada per Tommy Nilsson (maig de 1994)

- Britta Gröndahl: El 8 de març de 1914 neix a Eskilstuna (Södermanland, Suècia) l'escriptora i traductora anarcosindicalista Britta Maartman, més coneguda com Britta Gröndahl, amb el llinatge del seu marit. Filla d'una família burgesa, son pare era un comptable militant conservador. Després de graduar-se en 1931 d'humanitats, continuà els estudis de llengua i de literatura i acabà llicenciant-se; encara que també s'interessà per la història i la sociologia, no pogué fer els estudis acadèmics d'aquestes disciplines perquè no estava ben vist per a una dona. La música va ser una de les seves grans passions i en 1949 es casà amb el cel·lista Gustav Gröndahl, a qui ajudà en l'únic llibre que va escriure (60år med cellon). S'afilià a la Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC, Organització Central de Treballadors Suecs) i fou una de les organitzadores del Sindicat de Treballadores del Servei Domèstic. A partir de 1952 col·laborà amb el periòdic Arbetaren de la SAC, encarregant-se posteriorment de la secció feminista. Des de 1953 participà en les activitats de la Syndikalistiska Kvinno-förbundet (SKF, Lliga de Dones Sindicalistes). Com a membre de Secretariat Internacional i del Comitè Internacional de la SAC realitzà diversos viatges per Europa, especialment a Espanya i a França. El maig de 1967 prengué part en una reunió clandestina del sector cincpuntista que se celebrà a Madrid. El «Maig del 68» l'agafà a París i participà en la revolta estudiantil, en les vagues i en les ocupacions de fàbriques. Durant la tardor de 1968 va ser nomenada en un congrés primera secretària internacional de la SAC. L'agost de 1974 assistí a la Conferència Anual de Narbona, organitzada pel grup dissident de la Confederació Nacional del Treball (CNT) editor de la revista Frente Libertario. Durant un viatge la tardor de 1975 a Portugal pogué analitzar les conseqüències de la «Revolució dels Clavells» de l'any anterior de la mà de Ligia de Oliveira. En aquests anys fou el principal enllaç entre els moviments llibertaris suec, espanyol --mantingué molta relació amb destacats militants, com ara Joan García Oliver, Diego Abad de Santillán, Felix Carrasquer, Sara Guillén i Cipriano Mera, entre d'altres-- i portuguès, i casa seva es convertí en un lloc d'aixopluc de refugiats espanyols, francesos i italians. Mantingué una estreta amistat amb els anarquistes Helmut Rüdiger, Elly Götze i Ann-Mari i Stig Dagerman. A finals dels anys setanta creà una llibreria anarquista a Estocolm lligada a la SAC, on, a més de la venda de llibres, s'organitzaren conferències, cursos i tota mena d'activitats. També participà en la Liberala Ungdomsförbundet (LUF, Joventut Liberal) i en el seu òrgan d'expressió Frihetlig Socialistisk Tidskrift (FST). Ha escrit un gran nombre d'obres i articles referents als moviments anarquistes suec i espanyol, així com de teoria política i biografies. Es guanyà la vida com a professora de francès en secundària, com a editora de la casa Focus i com a traductora, especialment del francès, i entre els seus treballs més reconeguts està la seva traducció de la Histoire de la sexualité de Michel Foucault i d'obres de Marie Cardinal i Claire Bretécher. Entre les seves obres destaquen Den andra kvinnan (1945, amb Willy Corsari), Syndikalism och demokrati (1970), Här talar syndikalisterna (1973), Parti eller fackförening?Förhållandet mellan arbetarrörelsens två armar, belyst av den franska syndikalismens historia (1975), Folkmaktensår--veckorna före slutet. Rapporter om folkmakten i Portugal november 1975 och en historik över den portugisiska fackföreningsrörelsen (1872-1975) (1976), De ideologisk motsättningarna i den spanska syndikalismen (1910-1936) (1981), Herre i eget hus - om självförvaltning i Spanien och Portugal (1982), Frihetlig kommunism i praktiken. Experiment i självförvaltning i Spanien (1936-1939) (1986), Pierre-Joseph Proudhon: socialist, anarkist, federalist (1988) i Äventyrens år (1994), entre d'altres. Britta Gröndahl va morir el 18 de novembre de 2002 a Estocolm (Suècia), deixant tres filles (Bille, Ulla i Kajsa).

Britta Gröndahl (1914-2002)

Anarcoefemèrides

Defuncions

Alex Sadier (Ginebra, 1887)

- Jules Alexandre Sadier: El 8 de març de 1936 mor a Buenos Aires (Argentina) el militant i propagandista anarquista i antimilitarista francoargentí Jules Alexandre Sadier, Alex. Havia nascut el 7 de juny de 1862 a Arquian, a prop de Cosne-Cours-sur-Loire (Borgonya, França). Insubmís al servei militar, es refugia a Suïssa, on trobarà Kropotkin a Ginebra i esdevé un actiu militant anarquista. En 1887 es trasllada a Bèlgica, on naixerà son fill Gilbert, peròés empresonat a Lieja abans de ser expulsat. Aleshores marxa a Londres, des d'on embarcarà a l'Argentina el 1889. A Buenos Aires comença a treballar a la Llibreria Internacional d'Émile Piette, que més endavant serà seva, convertint-se en punt de reunió de les forces progressistes. De 1890 a 1897 col·labora en el periòdic anarquista El Perseguido. El 23 de gener de 1893, a Buenos Aires, apareix el primer número del setmanari anarquista en llengua francesa La Liberté, del qual seran cofundadors Émile Piette i Pierre Quiroule, pseudònim d'Alexandre Falconnet, anarquista francès refugiat a l'Argentina que esdevindrà novel·lista utopista --La ruta de la anarquía (1912), La Ciudad anarquista americana (1914). L'anarquista Auguste Vaillant també serà col·laborador de La Liberté. Sadier informarà epistolarment Max Nettlau i Jean Grave sobre els progressos del moviment anarquista argentí i ajudarà financerament les publicacions llibertàries (La Révolte, Les Temps Nouveaux...). En 1910 marxa a França i, després de nombroses aventures, fixarà la seva residència a Niça en 1927. Aleshores col·laborarà en L'Emancipateur, en La Voix Libertaire, en la revista Plus Loin, del doctor Pierrot, i participa en el Grup d'Estudis Socials de Niça animat per la parella Yvonne i Jean Lhuillier. Químic amateur, inventarà una recepta de coloració alimentària a base de curcuma. En novembre de 1935, malalt d'un càncer gàstric, torna a ca son fill a Buenos Aires (Argentina), on morirà. Sa companya, Carolina Kincler, li sobreviurà tres anys i morirà d'un càncer de còlon. Entre les seves obres podem destacar Un Congrès dit anarchiste (1922), À mes camarades (1922), Patriotisme capitaliste (1932) i Dans l'internationale anarchiste (1932). La seva documentació sobre el moviment anarquista argentí es troba dipositada als arxius del Social Museum de la Universitat d'Amsterdam.

***

Anagrama del Directorio Revolucionario Ibérico de Liberación

- Antonio Abad Donoso: El 8 de març de 1960 és garrotat a la presó de Carabanchel (Madrid, Espanya) l'anarquista i resistent antifranquista Antonio Abad Donoso. Havia nascut cap al 1936. Juntament amb el seu cosí Santiago Martínez Donoso i amb José Ramón Pérez Jurado i JustinianoÁlvarez Montero van formar un grup del  Directorio Revolucionario Ibérico de Liberación (DRIL). L'escamot va cometre el 17 i el 18 de febrer de 1960 diversos atemptats amb bomba a Madrid, un dels quals va ser contra el local de Falange al carrer Toledo; l'explosió prematura de la bomba va matar el militant José Ramón Pérez Jurado. La policia va descobrir una gran quantitat d'explosius al domicili del responsable del DRIL, Santiago Martínez Donaso, al carrer madrileny d'Eduardo Marquina, on es preparaven les bombes. Detingut Antonio Abad, va ser jutjat el mateix febrer per «delictes de terrorisme», condemnat el 2 de març --Justiniano Álvarez Montero serà condemnat a cadena perpetua-- i executat pel botxí Antonio López Sierra, el mateix que donarà mort en 1963 a Francisco Granado Gata i a Joaquín Delgado Martínez, i en 1974 a Salvador Puig i Antich. L'execució d'Abad Donoso provocarà una forta reacció internacional contra el règim de Franco.

***

Álvaro Ponce de León García

- Álvaro Ponce de León García: El 8 de març de 1999 mor a Alacant (Alacantí, País Valencià) l'anarcosindicalista Álvaro Ponce de León García. Havia nascut en 1914 a Alacant (Alacantí, País Valencià). Tipògraf de professió, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf feixista, pogué embarcà a Alacant cap a Orà (Algèria) i en arribar va ser tancat al camp de concentració de Morand. Quan esclatà la II Guerra Mundial sortí del camp i fou enquadrat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per fer feina en la construcció del ferrocarril subsaharià. En 1988 figurava com a tresorer de la Federació Local de l'Alacant de la CNT. A partir de 1992 va ser secretari i organitzador de la redacció de la revista llibertària Siembra. Testimonis orals seus es troben conservats a la Fonoteca de l'Arxiu de la Memòria de la Fundació Salvador Seguí (FSS).

***

Antoni Turón Turón

- Antonio Turón Turón: El 8 de març de 2003 mor a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Antonio Turón Turón. Havia nascut el 17 de gener de 1920 a Híjar (Terol, Aragó, Espanya). Amb sa família es traslladà d'infant a Barcelona (Catalunya). Quan tenia 13 anys començà a treballar de laminador a la foneria de Can Girona del Poble Nou, on també feia feina son pare, i s'afilià poc després al Sindicat del Metall (secció Poble Nou) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant els anys trenta fou membre del grup anarquista del bar La Paz de Sant Adrià de Besòs i de les Joventuts Llibertàries del Poble Nou. El juliol de 1936, al costat del grup «Los Solidarios», va combatre els aixecats feixistes a les casernes dels Docks i de Lepanto; durant els dies següents va enfrontar-se als franctiradors i participà en l'avituallament i en les oficines d'afiliació de la Columna Durruti i de la d'Ortiz. En 1937 lluità al front d'Aragó (Casp i Belchite) i, quan aquestes línies caigueren, en la 24 Divisió als Pirineus lleidatans. Amb el triomf feixista, passà amb les restes de la 24 Divisió els Pirineus per Lleida i fou a parar a diversos camps de concentració i companyies de treballadors (La Guingueta d'Ix, Montlluís, Vernet, Setfonts i Gueugnon). Fugí dels camps de concentració i, després d'un temps treballant el camp i el bosc i fent carbó per sobreviure, amb Francisco Piqueras Cisuelo passà a l'Espanya franquista. Detingut per la Guàrdia Civil a Camprodon, fou tancat en diverses presons i camps disciplinaris i de treball (Figueres, Reus, Madrid, Camp de Gibraltar, excavació d'Empúries, L'Escala). Després va ser obligat a fer el servei militar a Mallorca fins al juny de 1945. Un cop lliure, es passà a la lluita clandestina a Barcelona i formà part de les Joventuts Llibertàries i del grup editor de Ruta, alhora que treballava de venedor tèxtil i feia de correu clandestí. Posteriorment fou administratiu a l'Institut Nacional de Previsió. El gener de 1947 va ser detingut per la policia i a la comissaria de la Via Laietana rebé una brutal pallissa a mans dels esbirros del cap de la Brigada Políticosocial de Barcelona Eduardo Quintela Bóveda. Jutjat, va ser condemnat a 30 anys de presó, però a causa de les irregularitats del consell de guerra la pena va ser reduïda a 20 anys en la revisió. Gràcies a les reduccions per treball, aconseguí la llibertat després d'estar tancat 11 anys en nombroses presons (model de Barcelona, Bilbao, Logronyo, penal del Dueso, etc.). En 1958 va sortir en llibertat condicional i s'establí a Madrid i després a Barcelona. A la capital catalana ajudà José Navarro Muñoz, amb qui havia estat tancat a El Dueso, i formà part del Comitè Nacional clandestí, amb Ismael Rodríguez Ajax com a secretari general, fins a la seva detenció l'octubre de 1961 a Barcelona; acusat de propaganda il·lícita, fou tancat un any a la presó. Més tard, fins a la seva jubilació en 1985, va treballar en la Seguretat Social. Participà en l'estratègia cincpuntista i en 1966 fou membre de la Comissió Provincial de Barcelona encarregada de coordinar la presència confederal en les eleccions del«Sindicat Vertical». En 1976 prengué part en l'Assemblea de Sants, inici de la reconstrucció definitiva de la CNT després del franquisme. Durant els anys següents va ser promotor de diverses activitats culturals llibertàries, com ara l'associació «Ecologia, Cultura, Art» (ECA), l'Associació Cultural i Ecologista Natura (ACEN) o el Centre de Documentació Històrico-Social / Ateneu Enciclopèdic Popular (CDHS-AEP) de Barcelona, entitat de la qual va ser secretari en 1986 i membre de la seva Junta Directiva durant els anys noranta. En 1997 participà en el documental Vivir la utopía de Juan Gamero i el seu testimoni va ser recollit per Gabriel Pernau i José Luís Martín Ramos en el llibre Les veus de la presó (2003). Trobem articles seus en diverses publicacions llibertàries, com ara Boletín Bibliográfico, Cenit, Ideas-Orto,Noticiari, Quaderns, etc. Antonio Turón va morir el 8 de març de 2003 a Barcelona (Catalunya) i llegà el seu cos a la Facultat de Medicina.

Antonio Turón Turón (1920-2003)

***

Libertario Gelabert Mayol

- Libertario Gelabert Mayol: El 8 de març de 2011 mor a Palma (Mallorca, Illes Balears) l'anarquista Libertario Gelabert Mayol, conegut com Tàrio. Havia nascut l'11 de febrer de 1933 a Palma (Mallorca, Illes Balears). Son pare, Joan Gelabert Vallori (Pinyol), va ser un obrer del vidre de Casa Llofriu del barri de Santa Catalina de Palma i un destacat militant del Sindicat del Vidre de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI); sa mare es deia Maria del Carme Mayol Cerdà i era profundament catòlica. Tingué tres germans: Antoni, Aurora i Galileo. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, son pare aconseguí fugir a Barcelona (Catalunya) via Cabrera. Després de la Guerra Civil, son pare va ser detingut i empresonat a Maó (Menorca, Illes Balears), on restà fins a 1943. En aquesta època, les autoritats franquistes el van obligar a canviar-se el nom pel de Juan i son germà Galileu pel de Jaime. De jove, amb son germà Antoni, ajudà son pare en la distribució de propaganda i premsa llibertàries clandestines, qui va ser detingut i empresonat en diverses ocasions. Quan tenia 14 anys abandonà els estudis per ajudar sa família i es posà a fer feina en un taller de fusteria regentat per un antic militant de les Joventuts Llibertàries. Després treballà en diferents feines, sobre tot en l'artesania en fusta. Després de la mort del dictador Francisco Franco participà en la reorganització de la CNT a l'illa i fou membre de l'associació per a la recuperació de la memòria històrica«Memòria de Mallorca», fent conferències pels instituts d'ensenyament de l'illa. En 2009 ell i son germà Galileo recuperaren oficialment els seus noms originaris. Libertario Gelabert Mayol va morir a conseqüència d'un càncer el 8 de març de 2011 a Palma (Mallorca, Illes Balears). Deixà inèdites unes memòries.

Libertario Gelabert Mayol (1933-2011)

Joan Gelabert Vallori (1899-1950)

Ateneu Llibertari Estel Negre

Actualització: 08-03-16


Viewing all articles
Browse latest Browse all 12423

Latest Images