Anarcoefemèrides del 24 de febrer
Esdeveniments
- Surt L'Hydre Anarchiste: El 24 de febrer de
1884 surt a Lió
(Arpitània) el primer número del setmanari L'Hydre
Anarchiste (L'Hidra
Anarquista). Portava l'epígraf «Llibertat.
Igualtat. Justícia». Era continuació
de Le Défi. Robert Claude en va ser el
responsable editorial i G. Robert
el gerent. El número 2 (2 de març de 1884) fou un
monogràfic destinat a la
condemna d'Antoine Cyvoct, redactor del periòdic, i el
número 4 (16 de març de
1884), imprès en paper de color violeta,
commemorà la Comuna de París. Els
articles no hi anaven signats, però en va ser redactor, a
més de Cyvoct,
Georges Garraud (Aristide Valadier) i en van
col·laborar Henriette
Vergès, Chaves Louis i Perelle, entre d'altres. En sortiren
sis números,
l'últim el 30 de març de 1884, i fou
substituït per L'Alarme.
***
- Surt Le Père Peinard: El 24 de febrer de 1889 surt a París (França) el primer número del setmanari Le Père Peinard. Réflecs d’un gniaff, per iniciativa del pamfletari anarquista Émile Pouget. Aquesta publicació tenia un estil molt particular, barreja d'argot, neologismes i d'expressions inventades; i va fer de burgesos, patrons, capellans, militars i altres aprofitats, el seu blanc. Els articles gairebé mai van signat, però Émile Pouget fou el principal redactor. Hi van col·laborar Edouart Gerbat, Pierre Narcisse, Lucien Weil, Faugoux, Mayence, Berthault, Joseph Sicard, Dejoux, Durey, Gardat, Auguste Delale, etc. Les il·lustracions jugaran un paper molt important i foren obra d'Ibels, Maximilien Luce, Georges Pissarro, Lucien Pissarro, Willette, etc.). Escorcollada la seu infinitats de vegades i víctima de la repressió arran de la votació de les anomenades «Lois Scélérates» (Lleis Perverses), publicà 253 números i 11 suplements fins al 21 de gener de 1894 --del número contra les «Lois Scélérates» s'editaren 130.000 exemplars. El periòdic continuarà editant-se a Londres entre 1894 i 1895, durant l'exili de Pouget a Anglaterra. Després sortirien tres noves sèries fins al 16 de març de 1902.
***
- Escola llibertària
de Campinas:El
24 de
febrer de 1907 s'inaugura a Campinas (São Paulo, Brasil),
davant la presència
de representants dels treballadors de São Paulo i de Jundai,
l'escola
llibertària anomenada Escola Social de la Lliga Obrera de
Campinas, iniciativa
dels mestres anarquistes Renato Salles i Adelino de Pinho. La seva
instal·lació
vingué precedida d'una col·lecta de fons entre
els associats de la Lliga
Obrera. En l'acte inaugural prengué la paraula el periodista
Henrique Barcelos,
en nom de la premsa, i, en nom de les organitzacions obreres, els
militants Jaime
Moreira, Júlio Sorelli --secretari de la
Federació Obrera de São Paulo (FOSP)--
i Eduardo Vassinon, el qual dissertà sobre l'ensenyament
lliure i la pedagogia
moderna. A mitjans de 1908 es creà una comissió
(José Piovesan, José Fonseca,
Max Stéphan, Ramón Duran, Vitório
Mezzalina i Cármine D'Abruzzo) encarregada de
materialitzar la construcció d'un local de nova planta. En
1908, al final de
l'any escolar, Adelino de Pinho farà la
conferència «Per l'educació i pel
treball», on exposarà les seves idees sobre
l'educació, idees que seran
emprades en futurs projectes pedagògics. Aquesta escola va
ser una de les bases
del sorgiment d'una xarxa d'escoles modernes a São Paulo
organitzades segons
les idees de Francesc Ferrer i Guàrdia, potenciades per la
Confederació Obrera
Brasilera (COB).
***
- Exèrcit als carrers d’Inca: El 24 de febrer de 1919, en mig d’un ambient de forta protesta començat dies abans --saqueig de botigues davant la manca de subsistències i protestes contra les autoritats civils i polítiques--, l’exèrcit surt als carrers d'Inca (Mallorca, Illes Balears) per evitar l’agreujament de la revolta. Hi hagué també una gran activitat propagandística per part dels dirigents obrers amb mítings celebrats per Joan Perona i Antoni Sánchez i per Antoni Bestard, Joan Marroig i els socialistes Antoni Negre i Vicenç Torres.
***
- Detenció de «Los Solidarios»: El 24 de febrer de 1924 al carrer de Blai --encreuament amb el de la Creu dels Molers--, al Poble Sec de Barcelona (Catalunya), la policia posa un parany contra els activistes anarquistes del grup «Los Solidarios». Gregorio Suberviola intenta escapar, però és ferit per les bales dels policies, igual que Marcelino del Campo que mor després de ferir mortalment diversos agents. Els germans Ceferino i Aurelio Fernández, i Adolfo Ballano, són detinguts sense haver tingut temps d'usar les seves armes. Gregorio Jover, queés detingut i portat a comissaria, aconsegueix escapar burlant la vigilància i saltant per una finestra. Domingo Ascaso també aconseguirà escapar del quart pis on vivia després de neutralitzar els policies que l'havien vingut a detenir i refugiant-se al cementiri de Poble Nou fins que García Oliver el passà a França.
***
- Atemptat contra Luis Pardeiro:El 24 de febrer de 1932,
en un
pas a nivell situat al cantó
del bulevard Artigas y Pagola i del carrer Monte Caseros de Montevideo
(Uruguai), el comissari de policia Luis Pardeiro, torturador de
nombrosos
anarquistes --el cas més sonat va ser el de Miguel
Arcángel Roscigna--, i segon
cap de la Policia d'Investigacions, és abatut d'un tret al
cap mentre hi anava
amb automòbil. El seu xofer, José Chebel Seluja,
també va morir en aquest
atemptat, atribuït als anarquistes Armando Guidot, Bruno
Antonelli Dellabella,
Francisco Sapia, Germinal Regueira i Faccia Bruta. Aquella nit, durant
la
vetlla del difunt, algú va escriure al llibre de condol:«Ull per ull, dent per
dent.»
Atemptat contra Luis Pardeiro (24-02-1932)
***
- Chansons anarchistes: El 24 de febrer de
1979 se celebra a la Sala Pierre Lamy de la Borsa del Treball d'Annecy
(Savoia,
Arpitània) un recital de cançons anarquistes de
set hores de duració sota el
títol «Chansons anarchistes. 7 heures
Non-Stop». L'acte, organitzar pel Grup
Anarquista «1er de Mai» d'Annecy, volia
aconseguí fons per a editar obres
d'Errico Malatesta. Hi van intervenir Michel Gentil a la guitarra i els
cantautors Serge Utgé-Royo, Carlos Andreu i Paolo Nicolazzi.
També va haver
parades de llibres, de discos i piscolabis. El Grup Anarquista«1er de Mai»
havia editat en 1978 un primer tom antològic de textos de
Malatesta (Écrits choisis,
I) i decidí fer aquest
recital per sufragar les despeses dels toms posteriors: Écrits
choisis, II (desembre de 1981), Écrits
choisis, III (febrer de 1982) i Pour
ou contre les élections. La polémique entre
Errico Malatesta et
Francesco Saverio Merlino (1897-1898) (1982).
***
- Enfrontaments a Beroun: El 24 de febrer de 2007 feixistes i anarquistes s'enfrontan durant una manifestació a Beroun (Bohèmia Central, República Txeca). La manifestació contra la proposta de creació d’una base de radars nord-americana va concentrar unes cent persones del grup ultradretà Nacionalistes Autònoms de Bohemia Central i un grup d’uns 130 anarquistes que van intentar barrar-los el pas llançant-los pedres, amb la intenció d'evitar que el grup feixista travessés la ciutat. Els ultradretans aprofitaven la concentració antimilitarista per fer apologia feixista. La policia va detenir nou manifestants i quatre van ser acusats d’atacar un policia i dos d’alteració de l’ordre públic. Els EUA volen construir un sistema de radars a Brdy, a 70 quilòmetres al sud-oest de Praga, en terrenys militars, com a part del pla de protegir els EUA i els seus aliats dels possibles atacs amb míssils d'Iran o de Corea del Nord.
Naixements
- Auguste Faugoux:
El 24 de febrer de 1862 neix a Nantes (País del Loira,
França) l'anarquista
Auguste Alfred Faugoux. Quan tenia 10 anys perdé son pare.
El desembre de 1878,
no podent continuar amb els estudis per haver de cuidar sa mare i sa
germana de
tres anys, entrà a fer feina com a dependent als negocis de
dos empresaris de
Nantes, Guillemet i Richard, on treballa 18 mesos. Posteriorment entra
a
treballar al despatx d'un empresari de Saint-Nazaire (País
del Loira, França) i
més tard als tallers d'unes refineries. En dos temporades
distintes entre 1884
i 1885 treballà a les Drassanes Navals del Loira de Nantes.
El 24 de novembre
de 1885 va ser condemnat a París (França) a una
multa de 25 francs per «ebrietat
i insults als agents». En aquesta època figurava
que era casat i estava
domiciliat al número 37 del carrer de l'Union
d'Asnières-sur-Seine (Illa de
França, França). Quan les eleccions legislatives
de 1889 publicà un manifest
revolucionari i per aquest fet va ser acomiadat de la feina. Entre
abril i maig
de 1890 reemplaçà Lucien Weil (Henri
Dhorr) com a gerent del periòdic anarquista
d'Émile Pouget Le Père
Peinard. Defensat per Sébastien
Faure, el 8 de desembre de 1890 va ser condemnat com a tal per
l'Audiència del
Sena a dos anys de presó i 3.000 francs de multa per«apologia del crim del
general rus Mikhail Seliverstov, per incitació al pillatge i
a l'incendi i per provocar
els militars per a desviar-los del seu deure».
Fugí cap a Espanya i després
passà a Marsella, Ginebra –on sota el nom de Martin treballà com a obrer
daurador ambulant–, Londres i
Brussel·les, retornant el desembre de 1891 a
París. El 16 de febrer de 1892, a
causa d'una delació, va ser detingut a
Ménilmontant, al barri de Belville de
París, portant un revòlver i un punyal; jutjat,
va ser condemnat a un més de
presó per «possessió d'armes
prohibides». A començament de març
d'aquell any
l'Audiència del Sena li va condemnà a sis mesos
de presó per un article
aparegut el desembre de 1890 en Le
Père
Peinard on s'incitava la tropa a negar-se a disparar contra
els vaguistes
de Revin (Xampanya-Ardenes, França). El 28 de juliol de 1892
va ser condemnat
per l'Audiència de Versalles a 20 anys de treballs
forçats a 20 anys de
prohibició de residència pel robatori de dinamita
a les pedreres Cuizy de
Soisy-sous-Étiolles (actual Soisy-sur-Seina, Illa de
França, França) durant la
nit del 14 al 15 de febrer de 1892, amb la complicitat de
François Koenigstein (Ravachol),
Benoît Chevenet (Chalbret),
Julien Drouet i Georges Étiévant.
En el procés havia declarat que havia robat la dinamita per
a enviar-la a
Espanya perquè els anarquistes locals poguessin venjar els
companys executats a
Jerez (Cadis, Andalusia, Espanya). Rebé la
sentència cridant: «Prou de
fronteres! Visca la Revolució Universal! Visca l'Anarquia!
Fora tots els
burgesos!», i digué que «s'emportaria al
presidi els seus sentiments d'odi
contra la societat». Va ser enviat a la Guaiana Francesa amb
altres
anarquistes, com ara Léon Lepiez, Joseph Quintin
Paridaën, Charles Antoine
Simon (Biscuit), Benoît
Chevenet i
Maxime Thiervoz, i deportats a l'illa de Saint Josep, on ell
emmalaltí a causa
de les pèssimes condicions del confinament. Sempre malalt,
va ser transferit
amb la matrícula 25.696 a la infermeria de l'illa Royale
(Caiena, Guaiana
Francesa) on morí de disenteria el 25 de novembre de 1894.
***
- Mauricius:El 24 de febrer de 1886 neix a París (França) el militant anarquista individualista, neomalthusià, antimilitarista i propagador de l'amor lliure Maurice Vandamme, més conegut com Mauricius. En 1905 Libertad crea el periòdic L'Anarchie i Mauricius n'esdevindrà un dels principals col·laboradors, assumint-ne, amb Lorulot, la direcció a la mort de Libertad. El 5 de juliol de 1912 va ser condemnat en rebel·lia a cinc anys de presó per un article sobre la Banda Bonnot, però en l'apel·lació va ser finalment absolt el gener de 1914. En el congrés anarquista de París d'agost de 1913 va exposar els punts de vista dels individualistes i prendrà partit per Jean Grave i Pierre Martin. Entre 1914 i 1916 viurà fora de París. En 1916 serà gerent del periòdic de Sébastien Faure Ce Qu'il Faut Dire i a finals de la guerra va participar en La Mêlée d'Émile Armand. El juliol de 1917 es veurà implicat en el cas Louis Malvy, ministre de l'Interior, i serà calumniat pels seus adversaris. En 1920 marxa Rússia com a mandatari de la Federació de Ferroviaris i del Comitè per a l'Adhesió a la III Internacional per assistir al congrés de la Internacional Comunista, però, denunciat com a sospitós, és detingut només arribar i condemnat a mort. Va ser alliberat finalment gràcies a la intervenció dels sindicalistes llibertaris Vergeat i Lepetit. En 1922 va editar el periòdic sobre sexualitat revolucionària Cupidon, que li va implicar ser condemnat per «ultratges als bons costums». En maig de 1925 va ser candidat anarquista individualista a les eleccions municipals pel barri parisenc de Clignancourt. Després deixarà la militància activa i farà d'assistent d'arquitecte, obtindrà un doctorat en Ciències i es consagrarà, a partir de 1933, a la recerca mèdica i a les propietats terapèutiques de l'ozó; en 1936 crearà un centre mèdic especialitzat en insuflacions d'ozó. Durant la guerra va participar en la resistència i el seu centre es va convertir en lloc de trobada i sojorn dels resistents. Mauricius en serà el director fins a 1958, al mateix temps que continuarà la seva lluita contra les multinacionals farmacèutiques, el Col·legi de Metges i tot allò que «explota la malaltia com altres exploten el treball obrer». En 1954, sota el pseudònim C.V. d'Autrec, va publicar Les charlatans de la médecine, fet que no li va impedir ser nomenat Cavaller de l'Ordre del Mèrit pels«serveis excepcionals oferts a la salut pública». A més de la col·laboració en nombrosos periòdics llibertaris,és autor de nombrosos fullets i llibres, com ara À bas l'autorité,Lesprofiteurs de la guerre, L'anarchisme comme vie et comme activité individuelles: rapports présentés au Congrès anarchiste d'Amsterdam (1907),L'apologie du crime (1912),Mon anarchisme (1913),La blague du suffrage universel (1914), Au pays des soviets, neuf mois d'aventures (1922),L'outrage aux moeurs (1923),E. Armand, sa vie, son oeuvre (1964, pòstumament amb altres autors). La militant anarquista Rirette Maîtrejean va ser sa companya. Mauricius va morir el 28 de juny de 1974 a París (França).
***
- Antonio Espinosa
Rodríguez: El 24 de febrer de 1907 neix a La
Oliva (Fuerteventura, Illes
Canàries) l'anarquista i anarcosindicalista Antonio Espinosa
Rodríguez, conegut
com El Confitero o Antoñito,
el Dulcero. Pastisser de
professió, milità en les Joventuts
Llibertàries i en la Confederació Nacional
del Treball (CNT) de Santa Cruz de Tenerife. En 1937, arran de
l'aixecament
feixista de juliol de 1936, va ser detingut. Jutjat en la«Causa 246», va ser condemnat
a 20 anys de presó per repartir fulls contra els colpistes i
deportat,
juntament amb altres 28 companys, a Villa Cisneros (Río de
Oro; actual Dakhla,
Sàhara Occidental). A les terres africanes va fer amistat
amb el poeta Pedro
García Cabrera, el sindicalista i polític Lucio
Illada Quintero i altres republicans
i dissidents de l'aixecament militar. Després va ser
traslladat a la Presó Flotant
de Tenerife, poc abans de produir-se el segrest del vapor correu Viera y Clavijo a Villa Cisneros i la
fuga el 13 de març de 1937 dels desterrats que hi quedaven,
juntament amb bona
part de la guarnició militar que els custodiava. Tancat a la
Presó Militar de
la Costa Sud (Presó de Fyffes o Faifes) de Tenerife i a
diverses presons i
camps de treballs peninsulars, a finals de 1943 va ser alliberat. En
1944
s'instal·là a Fuerteventura i en 1955
muntà una pastisseria a Puerto del
Rosario d'aquesta illa canària. El juny de 1962, arran de
l'anomenat «Contuberni
de Munic» (IV Congrés del Moviment Europeu), va
ser confinat a Fuerteventura. Participà
activament en la vida social de Puerto Cabras, on atià la
creació d'agrupacions
folklòriques i equips de lluita canària. Antonio
Espinosa Rodríguez va morir en
1994 a Fuerteventura (Illes Canàries) i l'any
següent l'Ajuntament de Puerto
del Rosario batejà un carrer amb el seu nom.
Defuncions
- Marie Ferré:
El
24 de febrer de 1882 mor a causa de problemes cardíacs a
París (França) la
poetessa, communard i militant
anarquista Marie Ferré. Havia nascut en 1852 i es
guanyava la vida com a
florista. Germana dels destacats communards
Théophile i Hippolyte, s'assenyalà durant la
Comuna de París de 1871 i per
aquests fets va ser detinguda el maig d'aquell any al seu llit quan
estava
malalta de tifus. El 28 de desembre de 1871 va fer una crida als«Ciutadans
proscrits» de la Comuna. Fou la millor amiga de Louise
Michel, que la cita en
diferents ocasions en les seves memòries i a la qual aquesta
li dedicà un
poema. Guardà diversos escrits i documentació de
Michel durant la deportació
d'aquesta. El seu enterrament el 26 de febrer de 1882 al
panteó familiar del
cementiri de Levallois (Illa de França, França),
on havia estat enterrat son
germà Théophile després del seu
afusellament i on posteriorment serà sepultada
la mare de Michel, va ser una concentració
revolucionària als crits de «Visca
la Revolució!, Visca la Comuna!» on assistiren un
milenar de persones, entre
les quals hi havia de molt conegudes (Louise Michel, Henri Rochefort,
Clovis
Hugues, Hubertine Auclert, Camille Blas, Émile Eudes, J. B.
Clément, Kapt,
Hoffman, Courapied, Martinet, Crié, Breuille, Wilhem,
Combes, Acker, Avronsart,
Josselin, Bérard, Hémery-Dufoug, Vasillat,
Amouroux, Cadolle, Émile Digeon,
Edmond Chamollet, Alphonse Humbert, Jules Allix, Émile
Gautier, etc.) i
representacions de nombrosos col·lectius i de la premsa
obrera (Cercle
d'Estudis Socials, Libre-Pensée de Lavallois-Perret,
Comitès de Vigilància,
etc.). El comissari encarregat de la vigilància del seguici
fúnebre remarcà en
el seu informe: «No s'ha vist ningú aturar-se als
cabarets.» En 1882 mateix el«Grup de Dones Revolucionàries Marie
Ferré» de Lió, abans «Grup
Louise Michel»,
publicà a París Marie
Ferré, fragments
des discours et articles sur la mort de Marie Ferré,
text atribuït a Jules
Allix, Edmond Chamollet i Louise Michel i editat a benefici del
moviment
vaguístic.
***
- Saturnino Culebras Sainz:
El 24 de febrer de 1950 és afusellat a
Barcelona (Catalunya) l'activista antifranquista llibertari Saturnino
Culebras
Sainz, conegut com Primo. Havia nascut cap al 1921
a Salmerón
(Guadalajara, Castella, Espanya). Durant la guerra, malgrat la seva
curta edat,
va combatre el feixisme com a milicià en la Columna Durruti
i en el V Cos de
l'Exèrcit Republicà als fronts d'Aragó
i de l'Ebre. També va fer d'impressor a
Bujaraloz i a Perelló. En acabar la guerra
s'allistà voluntari en la «Divisió
Azul», la qual abandonà a Angulema durant el
viatge cap al front rus. El 4 de
setembre de 1949, com a membre dels grups catalans de muntanya,
entrà a la
Península amb un grup guerriller (Manuel Aced Ortell,
José Conejos García,
Manuel Sabaté Llopart, Joan Busquets Vergés,
l'italià Helios Ziglioli i son
germà Gregorio) guiat per Ramon Vila Capdevila (Caracremada).
Mentre una
part del grup restà a prop de Terrassa, Culebras i Busquets
marxaren cap a
Barcelona per a establir contacte amb Josep Sabaté Llopart i
advertir-lo de
l'arribada del grup i buscar allotjament. Delatats, a prop de
Matapedrera van
topar amb un escamot del Sometent i de la Guàrdia Civil,
però aconseguiren
trencar el cercle i, després d'amagar-se al bosc, arribar a
Barcelona amb tren.
L'octubre de 1949 va ser detingut amb gairebé tot el grup i
amb Miguel Acevedo
Arias, contacte a Barcelona, i tancat a la presó Model
barcelonina. El 7 de
desembre de 1949 va ser jutjat davant un consell de guerra i condemnat
a mort
acusat de ser el delegat del grup guerriller «Los
Primos», juntament amb Joan
Busquets i Manuel Sabaté. Son germà Gregori,
Manuel Aced i José Conejos van ser
condemnats a 30 anys de presó; i Miguel Acevedo a 20 anys
--pena que fou
posteriorment allargada a 30. Només Joan Busquets
aconseguí la commutació de la
pena de mort per un llarg empresonament. Saturnino Culebras Saiz va ser
afusellat el 24 de febrer de 1950 al Camp de la Bota de Barcelona
(Catalunya)
juntament amb son company Manuel Sabaté Llopart.
***
- Manuel Sabaté Llopart: El 24 de febrer de 1950 és afusellat a Barcelona (Catalunya) l'activista antifranquista llibertari Manuel Sabaté Llopart (Manolo), el més jove dels germans Sabaté. Havia nascut el 20 d'agost de 1925 --alguns citen 1927-- a l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya). Quan tenia 16 anys li pegà per fer-se torero i va copejar per Andalusia, viatjant com un rodamón. En 1946 passà els Pirineus per reunir-se a Eus (Conflent, Catalunya Nord) amb sos germans Josep, el primogènit, i Francesc (El Quico); però ambdós mai no valen voler que son germà petit els acompanyés en les seves accions arriscades de guerrilla contra el règim franquista i es va posar a fer feina en una cooperativa de la zona. El setembre de 1949, aprofità l'avinentesa que son germà Francesc purgava una pena en una presó francesa des de juny d'aquell any i que Josep havia entrat a la Península amb un grup d'acció per incorporar-se al grup guerriller que encapçalava Ramon Vila Capdevila (Caracremada). Ramon Vila havia d'acompanyar fins a prop de Barcelona al grup de Saturnino Culebras Saiz (Primo), format per son germà Gregorio, Manuel Aced Ortell, José Conejos García, Miguel Acevedo Arias, Joan Busquets Vergés i l'italià Helios Ziglioli, aquests dos últims per afegir-se a Barcelona al grup de Josep Sabaté. Aquest grup va caure en una emboscada i va haver de dispersar-se. Manuel Sabaté va ser capturat a la carretera de Moià (Bages, Catalunya) per una parella de la Guàrdia Civil. Jutjat per un consell de guerra sumaríssim, el 10 de desembre de 1949 va ser condemnat a mort en un clar acte de venjança franquista. Manuel Sabaté Llopart va ser afusellat el 24 de febrer de 1950 al Camp de la Bota de Barcelona (Catalunya) juntament amb son company Saturnino Culebras Saiz.
***
- Àngel Samblancat
Salanova: El
24 de febrer de 1963 mor a la Ciutat de Mèxic
(Mèxic) l'escriptor, periodista,
maçó, polític republicà
federal i advocat anarcosindicalista Àngel Samblancat
Salanova. Havia nascut l'1 de març de 1885 a Graus
(Ribagorça, Aragó, Espanya).
Fill d'una família nombrosa benestant d'ideologia carlista
que regentava una
fonda a Graus, estudià per imposició paterna per
a capellà al seminari «Corazón
de María» de Barbastre i al
col·legi-seminari de Cervera, d'on aconseguí bons
coneixements de llegües mortes; però
abandonà aquests estudis i marxà amb son
germà José que vivia a Barcelona per a dedicar-se
al comerç. A la capital catalana
estudià el batxillerat en el temps rècord de dos
anys --no es matriculà en les
assignatures de religió-- i la carrera de Dret, que no
acabà fins a 1930,
alhora que començà a col·laborar en
periòdics aragonesos (Ribagorzana) i
extremistes catalans (El Motín, El
Intransigente, etc.). En 1913
amb l'anarquista Ramón Acín publicà a
Barcelona el periòdic setmanal La Ira,
i després de tres mesos a París,
publicà a partir del 28 de novembre d'aquest
mateix any amb Fernando Pintado el diari d'«extrema
esquerra» i anticlerical Los
Miserables. Eco de los que sufren hambre y sed de justicia,
que el portà a
la presó. En sortir-ne seguí
col·laborant en la premsa radical (La Voz,La
Lucha, La Libertad, Los Aliados,El Insurgente, El
Progueso, etc.), aconseguint popularitat entre l'esquerra. En
aquests anys
començà la seva carrera política: el 8
de març de 1914 es presentà com a
candidat per Renovació Republicana a les eleccions
legislatives, l'any següent
signà el manifest del Bloc Republicà Autonomista
i el 9 d'abril de 1916 fou
candidat per Reivindicació Republicana Autonomista
també a les legislatives.
Entre juny i setembre de 1916 publicà articles anticlericals
per al setmanari Rebeldía.
Durant la Gran Guerra es mostrà partidari dels aliats i en
aquells anys milità
en la maçoneria, enquadrat en la lògia«Constància 348» de Saragossa sota el
nom simbòlic de Lucifer --entre 1918 i
1919 fou membre de la lògia«Justícia» de Barcelona--, i
freqüentà el cercle d'intel·lectuals
llibertaris«Talión» (Ramón
Acín, Felipe Alaiz, Joaquín Maurín,
etc.), que editava un
setmanari del mateix nom. En 1917 conegué
l'anarcosindicalista Salvador Seguí i
s'afilià a la Confederació Nacional del Treball
(CNT). En aquesta època era
corresponsal de La Campana de Gràcia,
setmanari satíric el qual dirigirà
més tard. En 1918 prologà el llibre de Joan
Salvat-Papasseit Humo de fàbrica
i començà les seves col·laboracions en
el periòdic republicà El Diluvio,
a més de patir diversos empresonaments. Desterrat durant
cinc anys a Madrid,
col·laborà entre 1918 i 1918 en El
Parlamentario d'Eduardo Barrobero. A
la capital de l'Estat conegué Basilio Álvarez,
Eugenio Noel i Alfonso Vidal y
Planas, col·laborà en la premsa madrilenya (La
Voz, España Nueva, Heraldo
de Madrid, La Libertad,
etc.) i va escriure la seva
primera novel·la, Cuerda de deportados.
Decidí fugir de Madrid i
s'instal·là clandestinament a Barcelona. En 1922
se casà amb Carmen Pérez
Martínez, amb qui tindrà dues filles, i aquest
mateix any, un cop acabat el
desterrament, s'establí a Sant Andreu. Durant la dictadura
de Primo de Rivera
publicà diverses novel·les i relats breus de
denúncia sociopolítica. En 1926
dirigí La Novela Nueva. En aquestaèpoca dirigí L'Esquella de la
Torratxa i estrenà obres de teatre en
català. Després marxà a
París i no
tornà a Catalunya fins que la dictadura entrà en
crisi. En 1930 signà el«Manifest d'Intel·ligència
Republicana» i fou membre del Comitè Pro
Llibertat.
Amb l'establiment de la II República espanyola, el juny del
1931 fou elegit
diputat a Corts, amb Ramón Franco Bahamonde, dins la
candidatura de l'Esquerra
Republicana i de la Unió Socialista de Catalunya,
però poc després passà a
formar part de l'Extrema Esquerra Federal. Durant aquests anys
defensà com a
advocat els obrers. Quan esclatà la Revolució de
1936, organitzà amb Eduardo
Barriobero la justícia revolucionària,
participant en l'ocupació del Palau de
Justícia de Barcelona, formant part del Comitè
Superior de Justícia de
Catalunya, presidint l'Oficina Jurídica, essent adjunt del
Tribunal Popular de Barcelona,
presidint el Tribunal Popular Especial i formant part de la
magistratura del
Tribunal de Cassació de Catalunya. En aquestaèpoca col·laborà en la revista
les Joventuts Llibertàries Ruta i en Mi
Revista. Amb el triomf
feixista, creuà els Pirineus i patí els camps de
concentració francesos. El
març de 1942 aconseguí embarcar amb el«Nyassa» cap a Veracruz (Mèxic). Al
país
asteca col·laborà en els periòdics España
Libre i El Nacional,
del qual fou corrector. Fundà
l'«Académica Clásica», on
ensenyà llatí i grec.
En aquests primers anys mexicans passà penúries
diverses, treballant de negre
i escrivint i traduint --coneixia nombroses llengües
(català, castellà,
francès, portuguès, alemany, italià,
anglès, etc.)-- nombrosos autors (Vyasa,
Llucià, Virgili, Juvenal, Marcial, Gide, Kakuzo, Souza,
Deventer, Heine,
Maquiavel, Rebell, Radiguet, Colette, Chevalier, Quatreller, Heller,
Bordeaux,
Beirao, etc.), sobretot per a les editorials Costa-Amic i Pax. En 1949
es creà
una comissió a França per publicar les seves
obres completes. Durant sa vida va
col·laborar, mostrant sempre un anticlericalisme furibund,
en nombroses
publicacions, com ara Boletín Confederal,Boletín Informativo, La
Campana de Gràcia, Cenit, CNT,Le Combat Syndicaliste, El Comunista,La Democracia, El
Diluvio, El Enemigo del
Pueblo, España Nueva, Heraldo
de España, Inquietudes, La
Lucha, Lucha Social, El
Mercantil Valenciano, Mi Revista, El
Motín, El Nacional, Nueva
Senda, El Parlamentario, La
Protesta, Rebeldía, Ruta,El Sembrador, El
Sol, Solidaridad, Solidaridad
Obrera, Suplemento Literario
de Solidaridad Obrera, La Tierra, Tierra
y Libertad, La
Traca, Umbral, etc. És autor
de centenar d'obres, entre les quals
destaquen fullets editats per sindicats cenetistes, com és
ara Bocanadas de
fuego (1920) o La violencia. Renovación
proletaria (1923), novel·les
(Jesús atado a la columna, 1925; La
ascensión de María Magdalena,
1927; Barro en las alas, 1927), testimonis
polítics (El aire podrido.
El ambiente social de España durante la Dictadura,
1930; El odio a
Lerroux, el mejor amigo de la República, 1935) i
llibres de memòries (Hubo
una Francia, 1945; Caravana nazarena. El sudor de
sangre del
antifascismo español, 1944).
***
- Lucien
Léauté: El
24 de febrer de 1966 mor l'anarquista, sindicalista revolucionari i
antimilitarista Lucien Léauté, conegut com Luc
Lelatin i Lesage. Havia
nascut el
3 de gener de 1896 a París (França).
Començà a militar molt jove en el moviment
llibertari i en la Confederació General del Treball (CGT).
Es guanyava la vida
fent d'empleat de comerç. Abans de la Gran Guerra
col·laborà en La
Bataille Syndicaliste, diari de la
CGT, i en Le Libertaire, on
signà els
seus articles sota el pseudònim de Monsieur
Lesage. Arran d'uns articles publicats en Le
Libertaire, el juny de 1913 va ser detingut preventivament i,
com que encara no tenia 18 anys, tancat a la presó parisenca
de la
Petite-Roquette. El 6 de gener de 1914, per uns articles publicats en Le Libertaire, va ser condemnat pel IX
Tribunal a tres mesos de presó i tancat a La
Santé de París. En 1914
col·laborà
en Le Réveil Anarchiste.
Inscrit en
el «Carnet B» dels antimilitaristes, l'abril de
1915 va ser mobilitzat i enquadrat
en el 125 Regiment d'Infanteria, acantonat a Laval (País del
Loira, França).
L'octubre de 1917, després d'haver fet permisos falsos per a
la tropa en campanya,
va ser portat davant un consell de guerra acusat de«propaganda pacifista,
falsificació i ús de documentació
falsa». El 15 de juliol de 1918, poc abans de
l'armistici, va caure presoner. Acabada la guerra, el juliol de 1919,
fou
condemnat a 20 dies de presó per haver participat en una
manifestació a
Chartres (Centre, França) quan encara no havia estat
desmobilitzat. Durant els
anys vint col·laborà en una petita
publicació, La Bagarre,
feta a París pel llibreter Pompidou, oncle del futur
president de la República francesa. En aquests anys era
membre de la XV Secció
de l'Associació Republicana d'Antics Combatents (ARAC). El
30 de juliol de
1922, quan estava reclòs a la presó de La
Santé signà, amb altres detinguts
polítics (Maurice Fister, Louis Loréal, Van
Hyeste, Georges Courme i Kléber Nadaud),
una carta dirigida al ministre de Justícia en solidaritat
amb Henri Coudon (Méric)
i Jeanne Morand per exigir el seu
estatut de presos polítics, amenaçant amb una
vaga de fam si no se solucionava
aquesta qüestió satisfactòriament. Per
dos articles publicats en Le Libertaire
(«Médaille aux assassins»
i «Mascarade nationale») va ser novament condemnat
el 21 de setembre de 1922
pel XI Tribunal Correccional a sis mesos de presó per«inducció a l'assassinat»
i per titllar els generals d'assassins i el desembre d'aquell any
també a vuit
mesos. El febrer de 1923 va ser alliberat i, durant el IV
Congrés de la Unió
Anarquista (UA) celebrat entre el 12 i el 13 d'agost d'aquell any a
París, va ser
nomenat membre de la redacció del diari Le
Libertaire (1923-1925). Corrector d'impremta a la Cambra dels
Diputats, el
30 de març de 1924 va ser admès en el Sindicat de
Correctors de París i de la
Regió Parisenca de la CGT. Sembla que després
s'allunyà de la militància
llibertària i en les eleccions legislatives de l'11 de maig
de 1924, en les
quals guanyà el «Cartel des Gauches»
(Càrtel d'Esquerres), va escriure en Le
Semeur de Normandie que havia votat perquè
ja no creia en la Revolució. De tota manera,
col·laborà en l'Encyclopédie
anarchiste de Sébastien
Faure, on redactà l'article«Armée» (Exèrcit). En 1926
fou redactor en cap de Le Semeur de Normandie.
El desembre de
1927 publicà el fullet Sermonà l'intention
du soldat Pinard, del qual es van fer diferents edicions.
Després
col·laborà en el periòdic pacifista La
Patrie Humaine (1931-1939). Durant la II Guerra Mundial, a
partir de març
de 1940 i durant tot el conflicte bèl·lic, va ser
internat administrativament
pel govern de Vichy. Al final de sa vida, preparava un llibre sobre
Gustave
Hervé i el periòdic La
Guerre Sociale.
***
- Juan Antonio
Ibor: El 24 de febrer de 1979 mor a La Haute Levade
(Sainte-Cécile-d'Andorge,
Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Juan Antonio
Ibor. Havia nascut el
12 de juny de 1903 a Sarsamarcuello (Osca, Aragó, Espanya).
Milità en la
Confederació Nacional del Treball (CNT) del seu poble, on
treballava de pagès.
Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, que triomfà
a la seva zona,
aconseguí amagar-se i al final pogué passar a
zona republicana, on s'integrà en
un batalló i lluità al front d'Aragó.
El febrer de 1939, quan el triomf
franquista era un fet, passà a França i va ser
internat a diversos camps de
concentració. El desembre de 1939 va ser enviat a treballar
a les mines de
carbó de La Grand Comba. Treballà de miner a Les
Luminières i s'instal·là en
una petita població de La Haute Levade
(Sainte-Cécile-d'Andorge, Llenguadoc,
Occitània), on es tornà a trobar amb sa companya
Milagros i sos dos fills
(Antonio i Nemesio). Milità en la Federació Local
de la CNT de La Grand Comba.
Juan Antonio Ibor va morir de silicosi absoluta el 24 de febrer de 1979
a La
Haute Levade (Sainte-Cécile-d'Andorge, Llenguadoc,
Occitània) i fou enterrat
tres dies després al cementiri de Le Levade (La Grand Comba,
Llenguadoc,
Occitània).
***
- Lucien Tronchet: El 24 de febrer de 1982 mor a Ginebra (Ginebra, Suïssa) l'anarquista i sindicalista Lucien Tronchet. Havia nascut el 4 d'octubre de 1902 a Lió (Arpitània) --altres fonts citen Ginebra (Ginebra, Suïssa)-- en una família pobra. De molt jove, juntament amb Clovis Abel Pignat, s'adhereix a la Federació Obrera de la Fusta i de la Construcció. El 19 de maig de 1928 esclata una «vaga salvatge» en el ram de la construcció, instigada per Tronchet, Pignat i Vuattolo, que durarà 15 dies i que obligarà els patrons a cedir sobre la reducció del temps de feina, el mínim salarial i altres reivindicacions. Durant els anys trenta, Tronchet serà un dels responsables de la Lliga d'Acció de la Construcció, que practicarà l'acció directa contra els patrons. El 9 de novembre de 1932 es detingut arran d'una manifestació antifeixista que va acabar amb 13 morts i 65 ferits per la metralla dels militars. En 1936 parteix cap a Espanya amb Bertoni, combatent a les files anarquistes, i després ajudarà sense afluixar els companys antifeixistes italians. En 1940 es condemnat a vuit mesos de presó pel delicte d'insubmissió. Després de la guerra mundial continuarà la seva tasca sindicalista i lluitarà a més a més en diversos fronts (dret a l'avortament, antimilitarisme, cooperativisme...), però des de les files socialistes. En 1978 va fer costat al moviment okupa de Ginebra i en aquest mateix any va crear la Fundació del Col·legi del Treball a Ginebra amb el seu arxiu i la seva biblioteca per preservar la memòria del moviment obrer, institució que va presidir fins a la seva mort. És autor de la biografia Clovis Pignat, una vocation syndicale internationale (1971) i d'una autobiografia Combat pour la dignité ouvrière (1979), entre altres obres.
---