[24/02] «L'Hydre Anarchiste» - «Le Père Peinard» - Campinas - Inca - Detenció de «Los Solidarios» - Pardeiro - «Chansons anarchistes» - Beroun - Faugoux - Mauricius - Espinosa - Ferré - Culebras - Sabaté - Samblancat - Léauté - Ibor - Tronchet - «Fontaura» - Susín - Rebolé - Legois

Anarcoefemèrides del 24 de febrer

Esdeveniments

- Surt L'Hydre Anarchiste: El 24 de febrer de 1884 surt a Lió (Arpitània) el primer número del setmanari L'Hydre Anarchiste (L'Hidra Anarquista). Portava l'epígraf «Llibertat. Igualtat. Justícia». Era continuació de Le Défi. Robert Claude en va ser el responsable editorial i G. Robert el gerent. El número 2 (2 de març de 1884) fou un monogràfic destinat a la condemna d'Antoine Cyvoct, redactor del periòdic, i el número 4 (16 de març de 1884), imprès en paper de color violeta, commemorà la Comuna de París. Els articles no hi anaven signats, però en va ser redactor, a més de Cyvoct, Georges Garraud (Aristide Valadier) i en van col·laborar Henriette Vergès, Chaves Louis i Perelle, entre d'altres. En sortiren sis números, l'últim el 30 de març de 1884, i fou substituït per L'Alarme.

***

- Surt Le Père Peinard: El 24 de febrer de 1889 surt a París (França) el primer número del setmanari Le Père Peinard. Réflecs d’un gniaff, per iniciativa del pamfletari anarquista Émile Pouget. Aquesta publicació tenia un estil molt particular, barreja d'argot, neologismes i d'expressions inventades; i va fer de burgesos, patrons, capellans, militars i altres aprofitats, el seu blanc. Els articles gairebé mai van signat, però Émile Pouget fou el principal redactor. Hi van col·laborar Edouart Gerbat, Pierre Narcisse, Lucien Weil, Faugoux, Mayence, Berthault, Joseph Sicard, Dejoux, Durey, Gardat, Auguste Delale, etc. Les il·lustracions jugaran un paper molt important i foren obra d'Ibels, Maximilien Luce, Georges Pissarro, Lucien Pissarro, Willette, etc.). Escorcollada la seu infinitats de vegades i víctima de la repressió arran de la votació de les anomenades «Lois Scélérates» (Lleis Perverses), publicà 253 números i 11 suplements fins al 21 de gener de 1894 --del número contra les «Lois Scélérates» s'editaren 130.000 exemplars. El periòdic continuarà editant-se a Londres entre 1894 i 1895, durant l'exili de Pouget a Anglaterra. Després sortirien tres noves sèries fins al 16 de març de 1902.

***

- Escola llibertària de Campinas:El 24 de febrer de 1907 s'inaugura a Campinas (São Paulo, Brasil), davant la presència de representants dels treballadors de São Paulo i de Jundai, l'escola llibertària anomenada Escola Social de la Lliga Obrera de Campinas, iniciativa dels mestres anarquistes Renato Salles i Adelino de Pinho. La seva instal·lació vingué precedida d'una col·lecta de fons entre els associats de la Lliga Obrera. En l'acte inaugural prengué la paraula el periodista Henrique Barcelos, en nom de la premsa, i, en nom de les organitzacions obreres, els militants Jaime Moreira, Júlio Sorelli --secretari de la Federació Obrera de São Paulo (FOSP)-- i Eduardo Vassinon, el qual dissertà sobre l'ensenyament lliure i la pedagogia moderna. A mitjans de 1908 es creà una comissió (José Piovesan, José Fonseca, Max Stéphan, Ramón Duran, Vitório Mezzalina i Cármine D'Abruzzo) encarregada de materialitzar la construcció d'un local de nova planta. En 1908, al final de l'any escolar, Adelino de Pinho farà la conferència «Per l'educació i pel treball», on exposarà les seves idees sobre l'educació, idees que seran emprades en futurs projectes pedagògics. Aquesta escola va ser una de les bases del sorgiment d'una xarxa d'escoles modernes a São Paulo organitzades segons les idees de Francesc Ferrer i Guàrdia, potenciades per la Confederació Obrera Brasilera (COB).

***

- Exèrcit als carrers d’Inca: El 24 de febrer de 1919, en mig d’un ambient de forta protesta començat dies abans --saqueig de botigues davant la manca de subsistències i protestes contra les autoritats civils i polítiques--, l’exèrcit surt als carrers d'Inca (Mallorca, Illes Balears) per evitar l’agreujament de la revolta. Hi hagué també una gran activitat propagandística per part dels dirigents obrers amb mítings celebrats per Joan Perona i Antoni Sánchez i per Antoni Bestard, Joan Marroig i els socialistes Antoni Negre i Vicenç Torres.

***

- Detenció de «Los Solidarios»: El 24 de febrer de 1924 al carrer de Blai --encreuament amb el de la Creu dels Molers--, al Poble Sec de Barcelona (Catalunya), la policia posa un parany contra els activistes anarquistes del grup «Los Solidarios». Gregorio Suberviola intenta escapar, però és ferit per les bales dels policies, igual que Marcelino del Campo que mor després de ferir mortalment diversos agents. Els germans Ceferino i Aurelio Fernández, i Adolfo Ballano, són detinguts sense haver tingut temps d'usar les seves armes. Gregorio Jover, queés detingut i portat a comissaria, aconsegueix escapar burlant la vigilància i saltant per una finestra. Domingo Ascaso també aconseguirà escapar del quart pis on vivia després de neutralitzar els policies que l'havien vingut a detenir i refugiant-se al cementiri de Poble Nou fins que García Oliver el passà a França.

***

- Atemptat contra Luis Pardeiro:El 24 de febrer de 1932, en un pas a nivell situat al cantó del bulevard Artigas y Pagola i del carrer Monte Caseros de Montevideo (Uruguai), el comissari de policia Luis Pardeiro, torturador de nombrosos anarquistes --el cas més sonat va ser el de Miguel Arcángel Roscigna--, i segon cap de la Policia d'Investigacions, és abatut d'un tret al cap mentre hi anava amb automòbil. El seu xofer, José Chebel Seluja, també va morir en aquest atemptat, atribuït als anarquistes Armando Guidot, Bruno Antonelli Dellabella, Francisco Sapia, Germinal Regueira i Faccia Bruta. Aquella nit, durant la vetlla del difunt, algú va escriure al llibre de condol:«Ull per ull, dent per dent.»

Atemptat contra Luis Pardeiro (24-02-1932)

***

- Chansons anarchistes: El 24 de febrer de 1979 se celebra a la Sala Pierre Lamy de la Borsa del Treball d'Annecy (Savoia, Arpitània) un recital de cançons anarquistes de set hores de duració sota el títol «Chansons anarchistes. 7 heures Non-Stop». L'acte, organitzar pel Grup Anarquista «1er de Mai» d'Annecy, volia aconseguí fons per a editar obres d'Errico Malatesta. Hi van intervenir Michel Gentil a la guitarra i els cantautors Serge Utgé-Royo, Carlos Andreu i Paolo Nicolazzi. També va haver parades de llibres, de discos i piscolabis. El Grup Anarquista«1er de Mai» havia editat en 1978 un primer tom antològic de textos de Malatesta (Écrits choisis, I) i decidí fer aquest recital per sufragar les despeses dels toms posteriors: Écrits choisis, II (desembre de 1981), Écrits choisis, III (febrer de 1982) i Pour ou contre les élections. La polémique entre Errico Malatesta et Francesco Saverio Merlino (1897-1898) (1982).

***

- Enfrontaments a Beroun: El 24 de febrer de 2007 feixistes i anarquistes s'enfrontan durant una manifestació a Beroun (Bohèmia Central, República Txeca). La manifestació contra la proposta de creació d’una base de radars nord-americana va concentrar unes cent persones del grup ultradretà Nacionalistes Autònoms de Bohemia Central i un grup d’uns 130 anarquistes que van intentar barrar-los el pas llançant-los pedres, amb la intenció d'evitar que el grup feixista travessés la ciutat. Els ultradretans aprofitaven la concentració antimilitarista per fer apologia feixista. La policia va detenir nou manifestants i quatre van ser acusats d’atacar un policia i dos d’alteració de l’ordre públic. Els EUA volen construir un sistema de radars a Brdy, a 70 quilòmetres al sud-oest de Praga,  en terrenys militars, com a part del pla de protegir els EUA i els seus aliats dels possibles atacs amb míssils d'Iran o de Corea del Nord.

Naixements

- Auguste Faugoux: El 24 de febrer de 1862 neix a Nantes (País del Loira, França) l'anarquista Auguste Alfred Faugoux. Quan tenia 10 anys perdé son pare. El desembre de 1878, no podent continuar amb els estudis per haver de cuidar sa mare i sa germana de tres anys, entrà a fer feina com a dependent als negocis de dos empresaris de Nantes, Guillemet i Richard, on treballa 18 mesos. Posteriorment entra a treballar al despatx d'un empresari de Saint-Nazaire (País del Loira, França) i més tard als tallers d'unes refineries. En dos temporades distintes entre 1884 i 1885 treballà a les Drassanes Navals del Loira de Nantes. El 24 de novembre de 1885 va ser condemnat a París (França) a una multa de 25 francs per «ebrietat i insults als agents». En aquesta època figurava que era casat i estava domiciliat al número 37 del carrer de l'Union d'Asnières-sur-Seine (Illa de França, França). Quan les eleccions legislatives de 1889 publicà un manifest revolucionari i per aquest fet va ser acomiadat de la feina. Entre abril i maig de 1890 reemplaçà Lucien Weil (Henri Dhorr) com a gerent del periòdic anarquista d'Émile Pouget Le Père Peinard. Defensat per Sébastien Faure, el 8 de desembre de 1890 va ser condemnat com a tal per l'Audiència del Sena a dos anys de presó i 3.000 francs de multa per«apologia del crim del general rus Mikhail Seliverstov, per incitació al pillatge i a l'incendi i per provocar els militars per a desviar-los del seu deure». Fugí cap a Espanya i després passà a Marsella, Ginebra –on sota el nom de Martin treballà com a obrer daurador ambulant–, Londres i Brussel·les, retornant el desembre de 1891 a París. El 16 de febrer de 1892, a causa d'una delació, va ser detingut a Ménilmontant, al barri de Belville de París, portant un revòlver i un punyal; jutjat, va ser condemnat a un més de presó per «possessió d'armes prohibides». A començament de març d'aquell any l'Audiència del Sena li va condemnà a sis mesos de presó per un article aparegut el desembre de 1890 en Le Père Peinard on s'incitava la tropa a negar-se a disparar contra els vaguistes de Revin (Xampanya-Ardenes, França). El 28 de juliol de 1892 va ser condemnat per l'Audiència de Versalles a 20 anys de treballs forçats a 20 anys de prohibició de residència pel robatori de dinamita a les pedreres Cuizy de Soisy-sous-Étiolles (actual Soisy-sur-Seina, Illa de França, França) durant la nit del 14 al 15 de febrer de 1892, amb la complicitat de François Koenigstein (Ravachol), Benoît Chevenet (Chalbret), Julien Drouet i Georges Étiévant. En el procés havia declarat que havia robat la dinamita per a enviar-la a Espanya perquè els anarquistes locals poguessin venjar els companys executats a Jerez (Cadis, Andalusia, Espanya). Rebé la sentència cridant: «Prou de fronteres! Visca la Revolució Universal! Visca l'Anarquia! Fora tots els burgesos!», i digué que «s'emportaria al presidi els seus sentiments d'odi contra la societat». Va ser enviat a la Guaiana Francesa amb altres anarquistes, com ara Léon Lepiez, Joseph Quintin Paridaën, Charles Antoine Simon (Biscuit), Benoît Chevenet i Maxime Thiervoz, i deportats a l'illa de Saint Josep, on ell emmalaltí a causa de les pèssimes condicions del confinament. Sempre malalt, va ser transferit amb la matrícula 25.696 a la infermeria de l'illa Royale (Caiena, Guaiana Francesa) on morí de disenteria el 25 de novembre de 1894.

***

- Mauricius:El 24 de febrer de 1886 neix a París (França) el militant anarquista individualista, neomalthusià, antimilitarista i propagador de l'amor lliure Maurice Vandamme, més conegut com Mauricius. En 1905 Libertad crea el periòdic L'Anarchie i Mauricius n'esdevindrà un dels principals col·laboradors, assumint-ne, amb Lorulot, la direcció a la mort de Libertad. El 5 de juliol de 1912 va ser condemnat en rebel·lia a cinc anys de presó per un article sobre la Banda Bonnot, però en l'apel·lació va ser finalment absolt el gener de 1914.  En el congrés anarquista de París d'agost de 1913 va exposar els punts de vista dels individualistes i prendrà partit per Jean Grave i Pierre Martin. Entre 1914 i 1916 viurà fora de París. En 1916 serà gerent del periòdic de Sébastien Faure Ce Qu'il Faut Dire i a finals de la guerra va participar en La Mêlée d'Émile Armand. El juliol de 1917 es veurà implicat en el cas Louis Malvy, ministre de l'Interior, i serà calumniat pels seus adversaris. En 1920 marxa Rússia com a mandatari de la Federació de Ferroviaris i del Comitè per a l'Adhesió a la III Internacional per assistir al congrés de la Internacional Comunista, però, denunciat com a sospitós, és detingut només arribar i condemnat a mort. Va ser alliberat finalment gràcies a la intervenció dels sindicalistes llibertaris Vergeat i Lepetit. En 1922 va editar el periòdic sobre sexualitat revolucionària Cupidon, que li va implicar ser condemnat per «ultratges als bons costums». En maig de 1925 va ser candidat anarquista individualista a les eleccions municipals pel barri parisenc de Clignancourt. Després deixarà la militància activa i farà d'assistent d'arquitecte, obtindrà un doctorat en Ciències i es consagrarà, a partir de 1933, a la recerca mèdica i a les propietats terapèutiques de l'ozó; en 1936 crearà un centre mèdic especialitzat en insuflacions d'ozó. Durant la guerra va participar en la resistència i el seu centre es va convertir en lloc de trobada i sojorn dels resistents. Mauricius en serà el director fins a 1958, al mateix temps que continuarà la seva lluita contra les multinacionals farmacèutiques, el Col·legi de Metges i tot allò que «explota la malaltia com altres exploten el treball obrer». En 1954, sota el pseudònim C.V. d'Autrec, va publicar Les charlatans de la médecine, fet que no li va impedir ser nomenat Cavaller de l'Ordre del Mèrit pels«serveis excepcionals oferts a la salut pública». A més de la col·laboració en nombrosos periòdics llibertaris,és autor de nombrosos fullets i llibres, com ara À bas l'autorité,Lesprofiteurs de la guerre, L'anarchisme comme vie et comme activité individuelles: rapports présentés au Congrès anarchiste d'Amsterdam (1907),L'apologie du crime (1912),Mon anarchisme (1913),La blague du suffrage universel (1914), Au pays des soviets, neuf mois d'aventures (1922),L'outrage aux moeurs (1923),E. Armand, sa vie, son oeuvre (1964, pòstumament amb altres autors). La militant anarquista Rirette Maîtrejean va ser sa companya. Mauricius va morir el 28 de juny de 1974 a París (França).

***

- Antonio Espinosa Rodríguez: El 24 de febrer de 1907 neix a La Oliva (Fuerteventura, Illes Canàries) l'anarquista i anarcosindicalista Antonio Espinosa Rodríguez, conegut com El Confitero o Antoñito, el Dulcero. Pastisser de professió, milità en les Joventuts Llibertàries i en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Santa Cruz de Tenerife. En 1937, arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936, va ser detingut. Jutjat en la«Causa 246», va ser condemnat a 20 anys de presó per repartir fulls contra els colpistes i deportat, juntament amb altres 28 companys, a Villa Cisneros (Río de Oro; actual Dakhla, Sàhara Occidental). A les terres africanes va fer amistat amb el poeta Pedro García Cabrera, el sindicalista i polític Lucio Illada Quintero i altres republicans i dissidents de l'aixecament militar. Després va ser traslladat a la Presó Flotant de Tenerife, poc abans de produir-se el segrest del vapor correu Viera y Clavijo a Villa Cisneros i la fuga el 13 de març de 1937 dels desterrats que hi quedaven, juntament amb bona part de la guarnició militar que els custodiava. Tancat a la Presó Militar de la Costa Sud (Presó de Fyffes o Faifes) de Tenerife i a diverses presons i camps de treballs peninsulars, a finals de 1943 va ser alliberat. En 1944 s'instal·là a Fuerteventura i en 1955 muntà una pastisseria a Puerto del Rosario d'aquesta illa canària. El juny de 1962, arran de l'anomenat «Contuberni de Munic» (IV Congrés del Moviment Europeu), va ser confinat a Fuerteventura. Participà activament en la vida social de Puerto Cabras, on atià la creació d'agrupacions folklòriques i equips de lluita canària. Antonio Espinosa Rodríguez va morir en 1994 a Fuerteventura (Illes Canàries) i l'any següent l'Ajuntament de Puerto del Rosario batejà un carrer amb el seu nom.

Defuncions

- Marie Ferré: El 24 de febrer de 1882 mor a causa de problemes cardíacs a París (França) la poetessa, communard i militant anarquista Marie Ferré. Havia nascut en 1852 i es guanyava la vida com a florista. Germana dels destacats communards Théophile i Hippolyte, s'assenyalà durant la Comuna de París de 1871 i per aquests fets va ser detinguda el maig d'aquell any al seu llit quan estava malalta de tifus. El 28 de desembre de 1871 va fer una crida als«Ciutadans proscrits» de la Comuna. Fou la millor amiga de Louise Michel, que la cita en diferents ocasions en les seves memòries i a la qual aquesta li dedicà un poema. Guardà diversos escrits i documentació de Michel durant la deportació d'aquesta. El seu enterrament el 26 de febrer de 1882 al panteó familiar del cementiri de Levallois (Illa de França, França), on havia estat enterrat son germà Théophile després del seu afusellament i on posteriorment serà sepultada la mare de Michel, va ser una concentració revolucionària als crits de «Visca la Revolució!, Visca la Comuna!» on assistiren un milenar de persones, entre les quals hi havia de molt conegudes (Louise Michel, Henri Rochefort, Clovis Hugues, Hubertine Auclert, Camille Blas, Émile Eudes, J. B. Clément, Kapt, Hoffman, Courapied, Martinet, Crié, Breuille, Wilhem, Combes, Acker, Avronsart, Josselin, Bérard, Hémery-Dufoug, Vasillat, Amouroux, Cadolle, Émile Digeon, Edmond Chamollet, Alphonse Humbert, Jules Allix, Émile Gautier, etc.) i representacions de nombrosos col·lectius i de la premsa obrera (Cercle d'Estudis Socials, Libre-Pensée de Lavallois-Perret, Comitès de Vigilància, etc.). El comissari encarregat de la vigilància del seguici fúnebre remarcà en el seu informe: «No s'ha vist ningú aturar-se als cabarets.» En 1882 mateix el«Grup de Dones Revolucionàries Marie Ferré» de Lió, abans «Grup Louise Michel», publicà a París Marie Ferré, fragments des discours et articles sur la mort de Marie Ferré, text atribuït a Jules Allix, Edmond Chamollet i Louise Michel i editat a benefici del moviment vaguístic.

Marie Ferré (1852-1882)

***

- Saturnino Culebras Sainz: El 24 de febrer de 1950 és afusellat a Barcelona (Catalunya) l'activista antifranquista llibertari Saturnino Culebras Sainz, conegut com Primo. Havia nascut cap al 1921 a Salmerón (Guadalajara, Castella, Espanya). Durant la guerra, malgrat la seva curta edat, va combatre el feixisme com a milicià en la Columna Durruti i en el V Cos de l'Exèrcit Republicà als fronts d'Aragó i de l'Ebre. També va fer d'impressor a Bujaraloz i a Perelló. En acabar la guerra s'allistà voluntari en la «Divisió Azul», la qual abandonà a Angulema durant el viatge cap al front rus. El 4 de setembre de 1949, com a membre dels grups catalans de muntanya, entrà a la Península amb un grup guerriller (Manuel Aced Ortell, José Conejos García, Manuel Sabaté Llopart, Joan Busquets Vergés, l'italià Helios Ziglioli i son germà Gregorio) guiat per Ramon Vila Capdevila (Caracremada). Mentre una part del grup restà a prop de Terrassa, Culebras i Busquets marxaren cap a Barcelona per a establir contacte amb Josep Sabaté Llopart i advertir-lo de l'arribada del grup i buscar allotjament. Delatats, a prop de Matapedrera van topar amb un escamot del Sometent i de la Guàrdia Civil, però aconseguiren trencar el cercle i, després d'amagar-se al bosc, arribar a Barcelona amb tren. L'octubre de 1949 va ser detingut amb gairebé tot el grup i amb Miguel Acevedo Arias, contacte a Barcelona, i tancat a la presó Model barcelonina. El 7 de desembre de 1949 va ser jutjat davant un consell de guerra i condemnat a mort acusat de ser el delegat del grup guerriller «Los Primos», juntament amb Joan Busquets i Manuel Sabaté. Son germà Gregori, Manuel Aced i José Conejos van ser condemnats a 30 anys de presó; i Miguel Acevedo a 20 anys --pena que fou posteriorment allargada a 30. Només Joan Busquets aconseguí la commutació de la pena de mort per un llarg empresonament. Saturnino Culebras Saiz va ser afusellat el 24 de febrer de 1950 al Camp de la Bota de Barcelona (Catalunya) juntament amb son company Manuel Sabaté Llopart.

***

- Manuel Sabaté Llopart: El 24 de febrer de 1950 és afusellat a Barcelona (Catalunya) l'activista antifranquista llibertari Manuel Sabaté Llopart (Manolo), el més jove dels germans Sabaté. Havia nascut el 20 d'agost de 1925 --alguns citen 1927-- a l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya). Quan tenia 16 anys li pegà per fer-se torero i va copejar per Andalusia, viatjant com un rodamón. En 1946 passà els Pirineus per reunir-se a Eus (Conflent, Catalunya Nord) amb sos germans Josep, el primogènit, i Francesc (El Quico); però ambdós mai no valen voler que son germà petit els acompanyés en les seves accions arriscades de guerrilla contra el règim franquista i es va posar a fer feina en una cooperativa de la zona. El setembre de 1949, aprofità l'avinentesa que son germà Francesc purgava una pena en una presó francesa des de juny d'aquell any i que Josep havia entrat a la Península amb un grup d'acció per incorporar-se al grup guerriller que encapçalava Ramon Vila Capdevila (Caracremada). Ramon Vila havia d'acompanyar fins a prop de Barcelona al grup de Saturnino Culebras Saiz (Primo), format per son germà Gregorio, Manuel Aced Ortell, José Conejos García, Miguel Acevedo Arias, Joan Busquets Vergés i l'italià Helios Ziglioli, aquests dos últims per afegir-se a Barcelona al grup de Josep Sabaté. Aquest grup va caure en una emboscada i va haver de dispersar-se. Manuel Sabaté va ser capturat a la carretera de Moià (Bages, Catalunya) per una parella de la Guàrdia Civil. Jutjat per un consell de guerra sumaríssim, el 10 de desembre de 1949 va ser condemnat a mort en un clar acte de venjança franquista. Manuel Sabaté Llopart va ser afusellat el 24 de febrer de 1950 al Camp de la Bota de Barcelona (Catalunya) juntament amb son company Saturnino Culebras Saiz.

***

- Àngel Samblancat Salanova: El 24 de febrer de 1963 mor a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) l'escriptor, periodista, maçó, polític republicà federal i advocat anarcosindicalista Àngel Samblancat Salanova. Havia nascut l'1 de març de 1885 a Graus (Ribagorça, Aragó, Espanya). Fill d'una família nombrosa benestant d'ideologia carlista que regentava una fonda a Graus, estudià per imposició paterna per a capellà al seminari «Corazón de María» de Barbastre i al col·legi-seminari de Cervera, d'on aconseguí bons coneixements de llegües mortes; però abandonà aquests estudis i marxà amb son germà José que vivia a Barcelona per a dedicar-se al comerç. A la capital catalana estudià el batxillerat en el temps rècord de dos anys --no es matriculà en les assignatures de religió-- i la carrera de Dret, que no acabà fins a 1930, alhora que començà a col·laborar en periòdics aragonesos (Ribagorzana) i extremistes catalans (El Motín, El Intransigente, etc.). En 1913 amb l'anarquista Ramón Acín publicà a Barcelona el periòdic setmanal La Ira, i després de tres mesos a París, publicà a partir del 28 de novembre d'aquest mateix any amb Fernando Pintado el diari d'«extrema esquerra» i anticlerical Los Miserables. Eco de los que sufren hambre y sed de justicia, que el portà a la presó. En sortir-ne seguí col·laborant en la premsa radical (La Voz,La Lucha, La Libertad, Los Aliados,El Insurgente, El Progueso, etc.), aconseguint popularitat entre l'esquerra. En aquests anys començà la seva carrera política: el 8 de març de 1914 es presentà com a candidat per Renovació Republicana a les eleccions legislatives, l'any següent signà el manifest del Bloc Republicà Autonomista i el 9 d'abril de 1916 fou candidat per Reivindicació Republicana Autonomista també a les legislatives. Entre juny i setembre de 1916 publicà articles anticlericals per al setmanari Rebeldía. Durant la Gran Guerra es mostrà partidari dels aliats i en aquells anys milità en la maçoneria, enquadrat en la lògia«Constància 348» de Saragossa sota el nom simbòlic de Lucifer --entre 1918 i 1919 fou membre de la lògia«Justícia» de Barcelona--, i freqüentà el cercle d'intel·lectuals llibertaris«Talión» (Ramón Acín, Felipe Alaiz, Joaquín Maurín, etc.), que editava un setmanari del mateix nom. En 1917 conegué l'anarcosindicalista Salvador Seguí i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En aquesta època era corresponsal de La Campana de Gràcia, setmanari satíric el qual dirigirà més tard. En 1918 prologà el llibre de Joan Salvat-Papasseit Humo de fàbrica i començà les seves col·laboracions en el periòdic republicà El Diluvio, a més de patir diversos empresonaments. Desterrat durant cinc anys a Madrid, col·laborà entre 1918 i 1918 en El Parlamentario d'Eduardo Barrobero. A la capital de l'Estat conegué Basilio Álvarez, Eugenio Noel i Alfonso Vidal y Planas, col·laborà en la premsa madrilenya (La Voz, España Nueva, Heraldo de Madrid, La Libertad, etc.) i va escriure la seva primera novel·la, Cuerda de deportados. Decidí fugir de Madrid i s'instal·là clandestinament a Barcelona. En 1922 se casà amb Carmen Pérez Martínez, amb qui tindrà dues filles, i aquest mateix any, un cop acabat el desterrament, s'establí a Sant Andreu. Durant la dictadura de Primo de Rivera publicà diverses novel·les i relats breus de denúncia sociopolítica. En 1926 dirigí La Novela Nueva. En aquestaèpoca dirigí L'Esquella de la Torratxa i estrenà obres de teatre en català. Després marxà a París i no tornà a Catalunya fins que la dictadura entrà en crisi. En 1930 signà el«Manifest d'Intel·ligència Republicana» i fou membre del Comitè Pro Llibertat. Amb l'establiment de la II República espanyola, el juny del 1931 fou elegit diputat a Corts, amb Ramón Franco Bahamonde, dins la candidatura de l'Esquerra Republicana i de la Unió Socialista de Catalunya, però poc després passà a formar part de l'Extrema Esquerra Federal. Durant aquests anys defensà com a advocat els obrers. Quan esclatà la Revolució de 1936, organitzà amb Eduardo Barriobero la justícia revolucionària, participant en l'ocupació del Palau de Justícia de Barcelona, formant part del Comitè Superior de Justícia de Catalunya, presidint l'Oficina Jurídica, essent adjunt del Tribunal Popular de Barcelona, presidint el Tribunal Popular Especial i formant part de la magistratura del Tribunal de Cassació de Catalunya. En aquestaèpoca col·laborà en la revista les Joventuts Llibertàries Ruta i en Mi Revista. Amb el triomf feixista, creuà els Pirineus i patí els camps de concentració francesos. El març de 1942 aconseguí embarcar amb el«Nyassa» cap a Veracruz (Mèxic). Al país asteca col·laborà en els periòdics España Libre i El Nacional, del qual fou corrector. Fundà l'«Académica Clásica», on ensenyà llatí i grec. En aquests primers anys mexicans passà penúries diverses, treballant de negre i escrivint i traduint --coneixia nombroses llengües (català, castellà, francès, portuguès, alemany, italià, anglès, etc.)-- nombrosos autors (Vyasa, Llucià, Virgili, Juvenal, Marcial, Gide, Kakuzo, Souza, Deventer, Heine, Maquiavel, Rebell, Radiguet, Colette, Chevalier, Quatreller, Heller, Bordeaux, Beirao, etc.), sobretot per a les editorials Costa-Amic i Pax. En 1949 es creà una comissió a França per publicar les seves obres completes. Durant sa vida va col·laborar, mostrant sempre un anticlericalisme furibund, en nombroses publicacions, com ara Boletín Confederal,Boletín Informativo, La Campana de Gràcia, Cenit, CNT,Le Combat Syndicaliste, El Comunista,La Democracia, El Diluvio, El Enemigo del Pueblo, España Nueva, Heraldo de España, Inquietudes, La Lucha, Lucha Social, El Mercantil Valenciano, Mi Revista, El Motín, El Nacional, Nueva Senda, El Parlamentario, La Protesta, Rebeldía, Ruta,El Sembrador, El Sol, Solidaridad, Solidaridad Obrera, Suplemento Literario de Solidaridad Obrera, La Tierra, Tierra y Libertad, La Traca, Umbral, etc. És autor de centenar d'obres, entre les quals destaquen fullets editats per sindicats cenetistes, com és ara Bocanadas de fuego (1920) o La violencia. Renovación proletaria (1923), novel·les (Jesús atado a la columna, 1925; La ascensión de María Magdalena, 1927; Barro en las alas, 1927), testimonis polítics (El aire podrido. El ambiente social de España durante la Dictadura, 1930; El odio a Lerroux, el mejor amigo de la República, 1935) i llibres de memòries (Hubo una Francia, 1945; Caravana nazarena. El sudor de sangre del antifascismo español, 1944).

***

- Lucien Léauté: El 24 de febrer de 1966 mor l'anarquista, sindicalista revolucionari i antimilitarista Lucien Léauté, conegut com Luc Lelatin i Lesage. Havia nascut el 3 de gener de 1896 a París (França). Començà a militar molt jove en el moviment llibertari i en la Confederació General del Treball (CGT). Es guanyava la vida fent d'empleat de comerç. Abans de la Gran Guerra col·laborà en La Bataille Syndicaliste, diari de la CGT, i en Le Libertaire, on signà els seus articles sota el pseudònim de Monsieur Lesage. Arran d'uns articles publicats en Le Libertaire, el juny de 1913 va ser detingut preventivament i, com que encara no tenia 18 anys, tancat a la presó parisenca de la Petite-Roquette. El 6 de gener de 1914, per uns articles publicats en Le Libertaire, va ser condemnat pel IX Tribunal a tres mesos de presó i tancat a La Santé de París. En 1914 col·laborà en Le Réveil Anarchiste. Inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes, l'abril de 1915 va ser mobilitzat i enquadrat en el 125 Regiment d'Infanteria, acantonat a Laval (País del Loira, França). L'octubre de 1917, després d'haver fet permisos falsos per a la tropa en campanya, va ser portat davant un consell de guerra acusat de«propaganda pacifista, falsificació i ús de documentació falsa». El 15 de juliol de 1918, poc abans de l'armistici, va caure presoner. Acabada la guerra, el juliol de 1919, fou condemnat a 20 dies de presó per haver participat en una manifestació a Chartres (Centre, França) quan encara no havia estat desmobilitzat. Durant els anys vint col·laborà en una petita publicació, La Bagarre, feta a París pel llibreter Pompidou, oncle del futur president de la República francesa. En aquests anys era membre de la XV Secció de l'Associació Republicana d'Antics Combatents (ARAC). El 30 de juliol de 1922, quan estava reclòs a la presó de La Santé signà, amb altres detinguts polítics (Maurice Fister, Louis Loréal, Van Hyeste, Georges Courme i Kléber Nadaud), una carta dirigida al ministre de Justícia en solidaritat amb Henri Coudon (Méric) i Jeanne Morand per exigir el seu estatut de presos polítics, amenaçant amb una vaga de fam si no se solucionava aquesta qüestió satisfactòriament. Per dos articles publicats en Le Libertaire («Médaille aux assassins» i «Mascarade nationale») va ser novament condemnat el 21 de setembre de 1922 pel XI Tribunal Correccional a sis mesos de presó per«inducció a l'assassinat» i per titllar els generals d'assassins i el desembre d'aquell any també a vuit mesos. El febrer de 1923 va ser alliberat i, durant el IV Congrés de la Unió Anarquista (UA) celebrat entre el 12 i el 13 d'agost d'aquell any a París, va ser nomenat membre de la redacció del diari Le Libertaire (1923-1925). Corrector d'impremta a la Cambra dels Diputats, el 30 de març de 1924 va ser admès en el Sindicat de Correctors de París i de la Regió Parisenca de la CGT. Sembla que després s'allunyà de la militància llibertària i en les eleccions legislatives de l'11 de maig de 1924, en les quals guanyà el «Cartel des Gauches» (Càrtel d'Esquerres), va escriure en Le Semeur de Normandie que havia votat perquè ja no creia en la Revolució. De tota manera, col·laborà en l'Encyclopédie anarchiste de Sébastien Faure, on redactà l'article«Armée» (Exèrcit). En 1926 fou redactor en cap de Le Semeur de Normandie. El desembre de 1927 publicà el fullet Sermonà l'intention du soldat Pinard, del qual es van fer diferents edicions. Després col·laborà en el periòdic pacifista La Patrie Humaine (1931-1939). Durant la II Guerra Mundial, a partir de març de 1940 i durant tot el conflicte bèl·lic, va ser internat administrativament pel govern de Vichy. Al final de sa vida, preparava un llibre sobre Gustave Hervé i el periòdic La Guerre Sociale.

***

- Juan Antonio Ibor: El 24 de febrer de 1979 mor a La Haute Levade (Sainte-Cécile-d'Andorge, Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Juan Antonio Ibor. Havia nascut el 12 de juny de 1903 a Sarsamarcuello (Osca, Aragó, Espanya). Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) del seu poble, on treballava de pagès. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, que triomfà a la seva zona, aconseguí amagar-se i al final pogué passar a zona republicana, on s'integrà en un batalló i lluità al front d'Aragó. El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França i va ser internat a diversos camps de concentració. El desembre de 1939 va ser enviat a treballar a les mines de carbó de La Grand Comba. Treballà de miner a Les Luminières i s'instal·là en una petita població de La Haute Levade (Sainte-Cécile-d'Andorge, Llenguadoc, Occitània), on es tornà a trobar amb sa companya Milagros i sos dos fills (Antonio i Nemesio). Milità en la Federació Local de la CNT de La Grand Comba. Juan Antonio Ibor va morir de silicosi absoluta el 24 de febrer de 1979 a La Haute Levade (Sainte-Cécile-d'Andorge, Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat tres dies després al cementiri de Le Levade (La Grand Comba, Llenguadoc, Occitània).

***

- Lucien Tronchet: El 24 de febrer de 1982 mor a Ginebra (Ginebra, Suïssa) l'anarquista i sindicalista Lucien Tronchet. Havia nascut el 4 d'octubre de 1902 a Lió (Arpitània) --altres fonts citen Ginebra (Ginebra, Suïssa)-- en una família pobra. De molt jove, juntament amb Clovis Abel Pignat, s'adhereix a la Federació Obrera de la Fusta i de la Construcció. El 19 de maig de 1928 esclata una «vaga salvatge» en el ram de la construcció, instigada per Tronchet, Pignat i Vuattolo, que durarà 15 dies i que obligarà els patrons a cedir sobre la reducció del temps de feina, el mínim salarial i altres reivindicacions. Durant els anys trenta, Tronchet serà un dels responsables de la Lliga d'Acció de la Construcció, que practicarà l'acció directa contra els patrons. El 9 de novembre de 1932 es detingut arran d'una manifestació antifeixista que va acabar amb 13 morts i 65 ferits per la metralla dels militars. En 1936 parteix cap a Espanya amb Bertoni, combatent a les files anarquistes, i després ajudarà sense afluixar els companys antifeixistes italians. En 1940 es condemnat a vuit mesos de presó pel delicte d'insubmissió. Després de la guerra mundial continuarà la seva tasca sindicalista i lluitarà a més a més en diversos fronts (dret a l'avortament, antimilitarisme, cooperativisme...), però des de les files socialistes. En 1978 va fer costat al moviment okupa de Ginebra i en aquest mateix any va crear la Fundació del Col·legi del Treball a Ginebra amb el seu arxiu i la seva biblioteca per preservar la memòria del moviment obrer, institució que va presidir fins a la seva mort. És autor de la biografia Clovis Pignat, una vocation syndicale internationale (1971) i d'una autobiografia Combat pour la dignité ouvrière (1979), entre altres obres.

Continua...

---