Quantcast
Channel: Bloc de BalearWeb
Viewing all articles
Browse latest Browse all 12423

[22/02] «Le Révolté» - Gran Ball al Gran Price - «Catalunya» - Míting antifranquista - Ball - «El Petiso» - Cortese - Chapin - Lobo - Gómez Peláez - Verdaguer - Friscia - Monfray - Herreros Miquel - Bassal - Clavería - Sordia - Breffort - Götze - Iacoponi - Moyse

0
0
[22/02] «Le Révolté» - Gran Ball al Gran Price -«Catalunya» - Míting antifranquista - Ball - «El Petiso» - Cortese - Chapin - Lobo - Gómez Peláez - Verdaguer - Friscia - Monfray - Herreros Miquel - Bassal - Clavería - Sordia - Breffort - Götze - Iacoponi - Moyse

Anarcoefemèrides del 22 de febrer

Esdeveniments

Capçalera de "Le Révolté" [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud

- Surt Le Révolté: El 22 de febrer de 1879 surt a Ginebra (Ginebra, Suïssa) el primer número del periòdic bimensual Le Révolté. Organe socialiste creat pels anarquistes Piotr Kropotkin, François Dumartheray i Georges Herzig, amb el suport d'Élisée Reclus i de Jean Grave, que el dirigirà a partir de la tardor de 1883. En la seva primera sèrie, fins al 14 d'abril de 1885, va publicar 159 números i va portar dos subtítols més: «Òrgan anarquista» i «Òrgan comunista-anarquista». Els articles es van publicar sense signar. El tiratge variarà entre els 1.500 exemplars dels primers números als 3.000 dels darrers. Va prestar molta atenció en les informacions sobre el desenvolupament de l'anarquisme internacional, a més de ressenyar reunions, congressos, processos, etc. En la segona sèrie, publicada a París (França) entre el 12 i 25 d'abril de 1985 i el 10 de setembre de 1887, de periodicitat bimensual primer i setmanal després, la responsabilitat de la publicació va estar al càrrec de A. Bataille, Émile Mereaux, A. Reiff i Habert, i es van editar 23 números. Va portar el subtítol«Òrgan comunista anarquista» i els articles tampoc no portaven signatura, però sí els dels grans noms (Kropotkin, C. Cafiero, Ch. Gallo, Clément Duval, Malatesta). Jean Grave posteriorment, a partir del 17 de setembre de 1887, el publicarà de bell nou a París (França) sota el nou nom de La Révolte. Organe communiste-anarchiste, per evitar les persecucions judicials.

***

Full volant del Gran Ball al Gran Price

- Gran Ball al Gran Price: El 22 de febrer de 1937 el SindicatÚnic d'Espectacles Públics de la Confederació Nacional del Treball (CNT) organitza un Gran Ball popular al teatre Gran Price de Barcelona (Catalunya) amenitzat per l'orquestrina«Price Band».

***

Capçalera de "Catalunya"

- Surt Catalunya: El 22 de febrer de 1937 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del diari vespertí anarcosindicalista Catalunya. Òrgan Regional de la Confederació Nacional del Treball. A partir del número 267 (1 de gener de 1938) afegirà «d'Espanya - AIT». Era el complement de Solidaridad Obrera, que sortia els matins en castellà i la primera vegada que s'editava una publicació oficial de la Confederació Nacional del Treball (CNT) en llengua catalana. D'antuvi fou dirigit per Ricard Mestre Ventura, des de l'agost de 1937 per Joan Peiró Belis i després per Joan Ferrer i per Eusebi C. Carbó. L'equip de la redacció estava format pel grup confederal que seguia en part l'orientació trentista de Joan Peiró i era partidària de la catalanització de la CNT, defensant el dret de l'autodeterminació i proclamant el federalisme. Tingué un tiratge que passà dels 12.500 exemplars del principi fins als 2.000 del final. Hi van col·laborar Diego Abad de Santillán, Mauro Bajatierra, Josep Joan Domènech, Marianet, Federico Urales, Frederica Montseny, Joan Usón, Josep Viadiu, Joan Ferrer, Josep Anselmo, Josep Mas Gomeri, Josep A. Arbós, entre d'altres. També van publicar articles diversos periodistes de L'Instant, com ara Puig, Sivera Surmení, Co i Triola o Josep Maria Vilà --que no tenien res d'anarcosindicalistes-- i va fer servir la infraestructura tècnica de La Veu de Catalunya; ambdós diaris, propietat de la Lliga Regionalista de Francesc Cambó, havien estat socialitzats per la CNT el juliol de 1936. Durant quatre dies sortí al matí i en castellà per cobrir una suspensió governativa de Solidaridad Obrera, que compartia el local amb Catalunya. Aquesta publicació sempre va tenir pocs recursos i a partir de desembre de 1937 deixà de distribuir-se a les comarques de Girona, de Lleida i de Tarragona per manca de paper. En sortiren 377 números, l'últim el 28 de maig de 1938, i fou substituït per CNT. Diario de la tarde en castellà, quan l'organització central cenetista es traslladà a Barcelona. Posteriorment la capçalera ha tingut novesèpoques.

Catalunya (1937-1838)

***

Cartell del míting antifranquista a la Sala Wagram de París (22-02-1952)

- Míting antifranquista: El 22 de febrer de 1952 a la Sala Wagram de París (França) es realitza un gran míting, sota el títol «Franco assassina encara!», per protestar contra els crims franquistes i contra les condemnes a mort d'11 militants de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Sevilla i a Barcelona. L'acte, organitzat per la Lliga dels Drets de l'Home i sota la presidència d'Émile Kahn, comptà amb la participació de George Altman, André Breton, Albert Béguin, Albert Camus, Louis Guilloux, Jean-Paul Sartre, René Char, Ignacio Silone i d'altres intel·lectuals. En l'organització de l'acte participaren Fernando Gómez Peláez, del periòdic Solidaridad Obrera, i Josep Ester Borràs, de la Federació Espanyola de Deportats i d'Internats Polítics (FEDIP). El text llegit per André Breton fou publicat, sota el títol «Discours de Wagram», en Le Libertaire del 6 de març de 1952. Aquesta protesta i altres que es realitzaren arreu d'Europa no pogueren evitar l'execució de cinc dels condemnats, els anarquistes Pere Adrover Font, José Pérez Pedrero, Santiago Amir Gruañas, Ginés Urrea Piña i Jordi Pons Argilés, que van ser afusellats el 14 de març de 1952 al Camp de la Bota de Barcelona (Catalunya).

Míting antifranquista a la Sala Wagram de París (22-02-1952)

Anarcoefemèrides

Naixements

Hugo Ball recitant un dels seus poemes

- Hugo Ball: El 22 de febrer de 1886 neix a Pirmasens (Renània-Palatinat, Alemanya) l'escriptor, poeta, músic i filòsof anarquista Hugo Ball, un dels fundadors del Dadaisme. Nascut en una rígida família catòlica, arran d'una depressió nerviosa, va ser autoritzat a abandonar el seu lloc d'aprenent en una fàbrica de cuir i inscriure's en la universitat. Entre 1906 i 1907 estudiarà sociologia i filosofia a les universitats de Munic i de Heidelberg, on es va interessar per l'anarquisme rus, la psicoanàlisi naixent i la mística hindú. El setembre 1910 es va traslladar a Berlín per estudiar art dramàtic i va ingressar en l'Escola d'Art Dramàtic de Max Reinhardt i es relacionarà amb el moviment expressionista (Hans Leybold, Vassili Kandinsky, Richard Huelsenbeck, etc.). En 1913 va treballar com a director d'escena del Teatre de Cambra de Munic i va col·laborar en els periòdics anarquistes Der Revoluzzer (El Revolucionista), d'Erich Mühsam, i Revolution, de Bachmair. Al Cafè Westens de Berlín, s'ajuntava amb altres poetes, artistes i militants llibertaris per discutir sobre art i anarquia (Johannes Becher, Georg Heym, Klabund, Richard Huelsenbeck, Hans Leybold, etc.). Va estar molt influït pel pensament anarquista germànic de Martin Buber, de Gustav Landauer i d'Erich Mühsam, i des pensaments bakuninista i kropotkià, però també de l'individualisme d'Stirner i de Nietzsche. A partir de març de 1915 participa en el periòdic anarcopacifista Der Mistral, coordinat per Emil Szittya i Hugo Kersten, i on també participa Walter Serner. El maig de 1915, fugint de la Gran Guerra, va emigrar amb sa companya l'actriu anarcofeminista i antimilitarista Emmy Hennings a Zuric (Suïssa), on viurà la resta de sa vida, al principi treballant com a pianista i sa dona com a recitadora --en el seu repertori tenien poemes de l'anarquista Erich Müsham. El 5 de febrer de 1916 fundaria el mític Cabaret Voltaire, un dels centres d'irradiació més fèrtils del dadaisme europeu i on hi col·laborarien el poeta Tristan Tzara, el pintor Marcel Janco, ambdós refugiats romanesos, i el pintor i poeta alsacià Hans Arp. Pocs mesos després de la seva inauguració, els espectacles del Cabaret Voltaire van ser famosos a tota la ciutat. L'espectacle dadaista havia nascut, carregat de provocació, tendència agressiva, propostes il·lògiques i absurdes. Ball es va interessar per la llengua com a mitjà d'expressió i va mostrar sempre els desigs d'endinsar-se dins la paraula, fet que el portarà al desenvolupament del«poema fonètic» activitat continuada per --Hausmann i Schwitters a partir de 1918--, arribant a la reducció del llenguatge a síl·labes i fins i tot a lletres. El març de 1917, amb la col·laboració de Tristan Tzara i de Huelsenbeck, va obrir la Galeria Dada, lloc de conferències, espectables i exposicions. Després d'abandonar el moviment dada el maig de 1917 es va traslladar a Berna i va col·laborar per al periòdic anarquista Die Freie Zeitung; també va reprendre una obra que havia començat en 1915 contra el fervor nacionalista i militarista prussià i que publicarà en 1919 sota el títolZur Kritik der deutschen Intelligenz. En 1920 es casarà amb Emmy Hennings i es retiraran al cantó de Ticino, on va viure una vida franciscana i anarcomística, estudiant el cristianisme primitiu. En 1927 publicarà un diariíntim del període 1910-1921 sota el títol Die Flucht aus der Zeit. Entre les seves obres podem destacar Die Nase des Michelangelo (1911), Karawane (1916), Dada-Gedichte (1916), Ein Krippenspiel (1916), Das Carousselpferd Johann (1916), Flametti oder Vom Dandysmus der Armen (1918), Byzantinisches Christentum (1923), Die Folgen der Reformation (1924), Die Kulisse. Das Wort und das Bild (1946, edició pòstuma). Tambéés conegut com a biògraf del seu amic Hermann Hesse i crític de la seva obra --Hermann Hesse. Sein Leben und sein Werk (1927)-- i per haver traduït algunes obres de Mikhail Bakunin i una biografia seva que no podrà acabar. Va mantenir una bona amistat amb Walter Benjamin. Hugo Ball va morir el 14 de setembre de 1927 a Sant'Abbondio, a prop de Lugano (Ticino, Suïssa), d'un càncer d'estómac.

***

Illa presidi de Más Afuera, on va estar deportat "El Petiso"

- Abraham Díaz Tendero: El 22 de febrer de 1896 neix a Consuegra (Toledo, Castella, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Abraham Díaz Tendero, més conegut com El Petiso. Va emigrar a l'Argentina, on milità en l'anarcosindicalista Federació Obrera Regional Argentina (FORA). Després passà a Xile, on a finals dels anys vint va ser membre, amb José F. Cortés i altres, del grup anarquista «Siempre», que edità un periòdic del mateix nom. Com que Siempre sempre estava amenaçat de segrest per les autoritats, en cada edició d'un número es portava els mil exemplars a casa seva per evitar que fossin embargats per les autoritats a la impremta. En 1928, arran d'una denúncia, va ser detingut i deportat, amb altres membres del grup, a la colònia penitenciària de l'illa Más Afuera de l'arxipèlag Juan Fernández. Un dels companys detinguts no sobrevisqué a les tortures infligides. Un cop lliure, en 1930 visqué a Santiago, on participà en diversos complots contra la dictadura de Carlos Ibáñez del Campo. En 1931 fou l'editor del periòdic La Barricada, continuador de Siempre, la redacció del qual estava formada per nou companys (Berlamino Estay Peña, Luis Heredia Menares, Simón Barriga, Pedro Nolasco Arratia, José F. Cortés, Daniel Reyes, José Correa Vargas, Raimundo de la Cruz Silva i Abraham Díaz Tendero mateix). Finalment, tota la redacció del periòdic fou detinguda i torturada. Després d'un procés per«propaganda subversiva» que durà 21 dies, i gràcies a una defensa procurada per la lògia maçònica «La Montaña», tots van ser alliberats després de pagar una fiança de 7.000 pesos cadascun. De tota manera, molts d'ells (Belarmino Estay Peña, Pedro Nolasco Arratia, Daniel Reyes, Luis Heredia Menares, Simón Barriga El Chico i Abraham Díaz Tendero mateix), van ser novament detinguts per la policia i enviats dos mesos de confinament a Aysén (Patagònia, Xile). El juliol de 1931, després de la dimissió i fugida del dictador Ibáñez, van ser alliberats i a través de Puerto Mont arribaren a Santiago, on organitzaren tota mena de manifestacions. Estava casat amb María Álvarez Soto, amb qui tingué quatre infants. Abraham Díaz Tendero va morir el 22 de juliol de 1959 a Santiago de Xile (Xile).

***

Foto policíaca de Salvatore Cortese

- Salvatore Cortese: El 22 de febrer de 1899 neix a Lungro (Calàbria, Itàlia) l'anarquista i antifeixista Salvatore Cortese, també conegut com Salvaturi Piliviut. Segon fill d'una família d'origen arbëreshë --minoria d'ètnia albanesa que viu a Itàlia--, son pare, Domenico Cortese, era jornaler del camp, i sa mare es deia Teresa Maria De Marco. Va ser alumne del mestre i pedagog Camillo Vaccaro i es crià en un context social caracteritzat pel moviment obrer sorgit al voltant de la indústria minera de sal gemma. Participà com a soldat en la Gran Guerra, on va ser ferit i fet presoner pels alemanys. D'antuvi socialista, la lectura del Manifest Comunista, de Marx i d'Engels, i de l'exemple de la Revolució russa el decantà pel bolxevisme. El gener de 1921, arran de l'excisió de Liorna del Partit Socialista Italià (PSI), s'adherí al Partit Comunista Italià (PCI), fundat pel també arbëreshë Antonio Gramsci i Amedeo Bordiga, entre d'altres. Després de la mort de son pare, i amb l'adveniment del feixisme, el 14 de març de 1924 emigrà a l'Argentina i a Buenos Aires treballà en els ferrocarrils. A la capital argentina freqüentà els cercles comunistes i es conreà culturalment de manera autodidacta, arribant a aprendre --a part de l'italià i l'albanès-- el castellà, el francès i l'anglès. Però el mateix 1924, amb l'estalinisme al poder i després de veure la«degeneració» bolxevic, abandonà la ideologia comunista i s'acostà al moviment anarquista i, sobretot, al pensament kropotkià. En aquests anys col·laborà en diferents publicacions llibertàries, com ara L'Allarme (1928-1929), d'Aldo Aguzzi; Eresia (1928-1932), d'Enrico Arrigoni; Studi Sociali (1930-1935), de Luigi Fabbri; Fede!; etc. En els seus articles defensà un anarquisme no violent i respectuós amb les diferències. També destacà com a conferenciant i es relacionà amb destacats militants i intel·lectuals anarquistes, com ara Giacomo Barca, Lino Barbetti, Luce Fabbri, Salvatore o Ermacora Cressati. El 20 d'agost de 1926 el Tribunal de Castrovillari el condemnà en rebel·lia a vuit mesos de presó i a 1.000 lires de multa per «ofendre el Duce» en una carta que envià a sa mare i va ser interceptada per la policia feixista. A mitjans de 1929 entrà a formar part del grup d'«Umanità Nuova», fundat per Lino Barbetti, i fou secretari del «Comitè Pro-Víctimes Polítiques d'Itàlia» de Buenos Aires. Poc després tingué una dura polèmica amb el periòdics comunistes La Internacional i Ordine Nuovo sobre la deportació a Sibèria de l'anarquista Francesco Ghezzi. Des de l'Argentina enviava publicacions llibertàries i antifeixistes als companys de Lungro per a la seva distribució. Durant un temps hagué de refugiar-se a Montevideo (Uruguai). En 1931, a causa de la seva activitat subversiva i acusat de ser l'«inspirador moral» dels atemptats amb dinamita del grup de Severino Di Giovanni, va ser tancat, amb Cesare Cucchi, Antonio De Marco i Gregorio Soria, a la presó de Villa Devoto, on va fer amistat amb  Benito Sak. El febrer de 1932, després de la caiguda del règim de José Félix Uriburu i pocs dies abans de la proclamació del nou president Agustín Pedro Justo, va ser deportat juntament amb altres 150 «anarquistes perillosos». El 23 de març de 1932 la nau d'aquests deportats arribà al port de Nàpols i just arribar va ser detingut per«activitats antifeixistes a l'estranger» i empresonat a Cosenza a l'espera de judici. Condemnat a cinc anys de deportació acusat de ser un«individu dominat per la passió revolucionària i capaç d'infringir a la primera ocasió l'ordre constituït», va ser confinat a l'illa de Ponza, on trobà vells companys argentins, destacats militants (Giorgio Amendola, Lelio Basso, Pietro Nenni, Mauro Scoccimarro, Giuseppe Romita, Pietro Secchia, Umberto Terracini, etc.) i va fer especial amistat amb el socialista Sandro Pertini i els anarquistes Alfonso Failla, Pio Turroni i Nino Malara. El 26 d'agost de 1932 va ser condemnat per la Prefectura de Ponza a 500 lires de multa per haver violat el reglament de la colònia penitenciària. El febrer de 1937 conclogué el seu confinament. L'1 d'abril d'aquell any va ser alliberat i retornà a Lungro, on reprengué la seva feina de pagès sota l'estreta vigilància de les autoritats feixistes. A la seva ciutat restablí els contactes amb el moviment antifeixista, participant activament sobretot en les seves activitats propagandístiques, cosa que implicà diversos escorcolls, detencions i «purgues» sistemàtiques a mans d'escamots feixistes. El 27 de març de 1939 va ser tancat durant la visita de Mussolini a Calàbria. Després de la II Guerra Mundial freqüentà la Cambra del Treball de Lungro i col·laborà en la revista anarquista Volontà. En 1948 el volien presentar a alcalde, però per diversos motius abandonà la vida política. Malalt d'un tumor al ronyó, Salvatore Cortese va morir el 27 de juliol de 1951 a Lungro (Calàbria, Itàlia). En 2007 son fill, Domenico Cortese (Miku), publicà la biografia Salvatore Cortese, un antifascista arbëresh di Lungro.

***

Notícia sobre la retractació de Joseph Chapin publicada en el diari de Caen "L'Ouest-Éclair" del 27 de juliol de 1931

- Joseph Chapin: El 22 de febrer de 1904 neix a Gassicourt (Mantes-la-Jolie, Illa de França, França) el lliurepensador, anticlerical, antimilitarista i anarquista Joseph Chapin. Era fill d'un ferroviari. Després de passar pel seminari, esdevingué anarquista. Primer milità en el grup local de la Unió Anarquista Comunista (UAC) de Rennes (Bretanya) i en el comitè d'organització de la Federació de l'Oest d'aquesta organització. Actiu propagandista de l'objecció de consciència, en 1925 fundà el «Comité Rennais de Libre Pensée et d'Action Sociale» (Comitè de Rennes de Libre Pensée i d'Acción Social) i el seu òrgan d'expressió, L'Étincelle, aparegut entre novembre de 1925 i desembre de 1926, on desenvolupà una intensa campanya antialcohòlica i neomaltusiana, reivindicant les idees de Paul Robin. A resultes d'un article aparegut en el número 13 de L'Étincelle, considerat injuriós pel director del periòdic La Vie Rennaise, Gabriel Borde, que el denuncià, va ser condemnat el 22 de gener de 1917 a 50 francs de multa i a 1.000 francs en concepte de danys i prejudicis; aquesta condemna portà la desaparició del periòdic. L'1 de març de 1926 va fer un míting antialcohòlic i aquest mateix any edità un calendari anticlerical. S'instal·là a Brest (Bretanya) i en la primavera de 1927 era membre, amb René Martin, Paul Gourmelon, René Lochu, Jean Treguer, Auguste Le Lann i A. Goavec, del grup llibertari d'aquesta població. El juny de 1927 participà en la fundació del periòdic Le Flambeau (1927-1934) i treballà com a comptable en la cooperativa«L'Égalitaire». A partir de maig de 1927 participà en la gira de conferències anticlericals arreu de Bretanya i el 14 de maig d'aquell any prengué la paraula en el míting a favor dels militants anarquistes italoamericans Nicola Saco i Bartolomeo Vanzetti que el Comitè de Defensa Social (CDS) organitzà a la Casa del Poble de Brest i en el qual va fer una crida a «executar el jutge Thayer». Inculpat per«apologia de fets criminals» i de«provocació a l'assassinat», va ser detingut l'11 de juny i jutjat el 28 de juny de 1927 davant el Tribunal Correccional de Brest. Durant el judici la defensa cità com a testimonis els companys Jean Treguer, estibador, Jean Cornec, mestre, i Charles Berthelot, obrer de l'Arsenal de Brest. El 5 de juliol de 1927 va ser condemnat a tres mesos de presó i reclòs al penal de Bouguen de Brest; des del dia 1 de juliol havia engegat una vaga de fam per obtenir el règim polític, fet que aconseguí cinc dies després. En aquesta època hauria estat l'autèntic autor del xec fraudulent emès el 15 de juliol de 1927, que malversava 34.700 francs de la cooperativa«L'Égalitaire», pel qual Paul Gourmelon havia estat detingut i tancat abans de morir sense haver estat jutjat el 9 de novembre de 1928 i sense haver estat denunciat. Segons Louis Lecoin, defensor de Gourmelon, Chapin havia falsificat la signatura d'aquest i els diners desfalcats els emprà en propaganda anticlerical. L'11 de setembre de 1927 va ser alliberat, però com que durant la seva estada a la presó havia escrit una carta al procurador reprotxant-li ser un«home de la capellanada», va ser inculpat d'«ultratge a magistrat en l'exercici de les seves funcions»; jutjat, l'11 d'octubre d'aquell any, va ser condemnat en rebel·lia pel tribunal de Brest a dos anys de presó. En 1927 les Joventuts Sindicalistes de Brest li editaren el fullet L'Église, la femme et l'amour i per aquesta època també publicà Fout-il croire en Dieu?. El 8 de novembre tingué el judici d'apel·lació, en el qual va ser condemnat a 18 mesos de presó, pena que va ser confirmada el 28 de febrer de 1928 per la Cort d'Apel·lació de Rennes. En 1930 realitzà una gira de conferències organitzada per la Libre Pensée, que el portà a diverses poblacions (Gannat, Orne, Mortagne, Sées, Alençon, Caen, Moulins, etc.), i la qual va ser molt problemàtica, ja que algunes d'elles van ser prohibides i en altres fou acusat d'immoral i«pornògraf».  Aquest mateix any va ser denunciat per «difamació» pel Sindicat Eclesiàstic de diverses poblacions (Tours, Grenoble, Brive, Laval, Saint-Étive, Sées, Moulins, Caen, etc.) i acabà sumant nombroses condemnes de mesos de presó i importants multes. Arran d'aquests fets, el juliol de 1931 va escriure una carta de retractació dirigida al president del Sindicat Eclesiàstic i algunes denúncies van ser retirades. Alguns autor diuen que en 1931 prengué els hàbits, però sembla ser una informació incorrecta. Posteriorment es casà i va ser denunciat per«malversació de fons». Joseph Chapin va morir el 19 de novembre de 1954 a Rennes (Bretanya).

***

Baltasar Lobo

- Baltasar Lobo: El 22 de febrer de 1910 neix a Cerecinos de Campos (Zamora, Castella, Espanya) el dibuixant i escultor anarquista Baltasar Lobo Casquero –el seu segon llinatge sovint citat erròniament com Casuero–, conegut com Balta. Fill d'una família pagesa, des de molt jove es va veure atret per l'art i es negà a continuar amb la vida agrícola. En 1921 son pare, Isaac Lobo, fuster de professió, l'envià a estudiar a l'Escola Cervantes de Benavente (Zamora), on treballà el dibuix amb el professor Sergio Pérez, i l'any següent ingressà com a aprenent al Taller d'Art de Ramón Núñez, a Valladolid. En 1923 marxà amb una beca de la Diputació Provincial de Zamora a l'Escola d'Arts i Oficis de Valladolid, alhora que es posà a fer feina en un taller d'escultura religiosa. En 1927, durant tres mesos, estudià becat a la Reial Acadèmia de Belles Arts de San Fernando de Madrid, la qual, disconforme amb els seus plans d'estudi, abandonà per a instal·lar-se pel seu compte i treballar de tallista al taller d'Ángel Garzón, militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), i fent làpides i tombes a tallers de marbristes. Al taller de Garzón, juntament amb ses germanes Visitación i Carmen, entrà en contacte amb el moviment anarquista. També assistí a les classes de modelat del Cercle de Belles Arts de Madrid, on s'especialitzà en la talla directa en fusta i en marbre. En 1932 hagué de fer el servei militar i l'any següent conegué la militant anarcofeminista Mercedes Comaposada Guillén, una de les fundadores anys després de «Mujeres Libres» i amb qui s'unirà lliurement en 1936. En 1935 viatjà per primera vegada a París (França) i l'any següent entrà a formar part del Comitè Peninsular de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL), encapçalat per Eustaquio Rodríguez Lázaro. Aquest mateix 1936 va fer dibuixos pel periòdic Campo Libre, milità en la Secció de Tallistes del Sindicat de la Fusta de la CNT i s'allistà com a milicià quan esclatà la guerra, participant en el grup «Arts i Lletres» ensenyant a llegir i a escriure els milicians analfabets. Des del punt de vista llibertari realitzà dibuixos, pintures, cartells, postals i segells per a la CNT i la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), i trobem nombrosos dibuixos seus en la premsa llibertària (Castilla Libre,Documentos Históricos de España, Frente Libertario,Mujeres Libres, Tiempos Nuevos, Tierra y Libertad,Umbral, etc.). Amb el triomf franquista passà a França i s'establí a París, ocupant el taller abandonat de Naum Gabo. En 1945 formà part de l'exposició, amb Matisse, Picasso, Leger, Utrillo, Bonnard i Laurens, «Els mestres de l'art contemporani» a la galeria Vendóme de París i l'any següent participà a Praga en l'exposició«L'art de l'Espanya republicana», dedicat als artistes espanyols de l'anomenada «Escola de París». Tingué el suport de Picasso –sa companya Mercedes fou durant molts anys la seva secretaria– i de Matisse i col·laborà amb l'escultor Henri Laurens, que el va influir cap a l'abstracció. També es va veure influenciat per artistes clàssics (Berruguete i Miquel Àngel) i per escultors contemporanis (Victorio Macho, Constantin Brancusi, Jean Arp, Gargallo, etc.). Aconseguí gran fama a París per les seves escultures en marbre, bronze, terracotes i granit, destacant les sèries de «Maternitats» (1945-1954),«Torsos», «Banyistes»,«Centaures»–arran d'un viatge a Grècia el 1977–,«Ninfes» i obres de gran volum, com A los españoles muertos en la resistencia gala de Annecy (1953), Monolito (1968), La huida del fascismo, Mujer ante el espejo, Mujer peinándose, ¡Asesinos!,¡Te vengaremos, España! En els anys cinquanta s'acostà tímidament al comunisme, però un viatge a la Unió Soviètica el desencantà i l'allunyà definitivament del socialisme d'Estat. En 1954 contribuí amb una maternitat en bronze al projecte de la Ciutat Universitària de Caracas (Vençuela). A partir dels anys vuitanta, va ser reivindicat a la Península, realitzant-se diverses exposicions (Madrid, Barcelona, Zamora, etc.) i atorgant-li diversos premis, com ara el Premi Nacional d'Arts Plàstiques (1984) i el Premi de Castella i Lleó de les Arts (1985). A l'estranger el seu art ha estat guardonat amb nombrosos premis, com ara el Premi André Susse d'Escultura (1958), el Premi Jacques Lenchener (1974), el Premi Oficial de l'Arts i les Lletres de Francia (1981), l'Ordre Andrés Bello del Govern de Veneçuela (1989) i la Medalla d'Or Susse Frères Foundeur (1990). En 1983 col·locà a Zamora l'escultura urbana en bronze Homenaje al poeta León Felipe. Baltasar Lobo Casquero va morir el 3 de setembre de 1993 a París (França) i fou enterrat al cementiri parisenc de Montparnasse. Zamora compta amb el «Museu Baltasar Lobo», situat al castell de la localitat, dedicat al seu art i on s'exhibeixen més de cinquanta obres seves i documents diversos. El febrer de 2004 es creà a Zamora la«Fundació Baltasar Lobo», dedicada a la conservació, exhibició, divulgació i promoció del seu llegat.

Baltasar Lobo Casquero (1910-1993)

***

Fernando Gómez Peláez

- Fernando Gómez Peláez: El 22 de febrer de 1915 neix a Torrelavega (Santander, Cantàbria, Espanya) el periodista i militant anarcosindicalista Fernando Gómez Peláez. Nascut en una família de modests comerciants, la seva activitat en el moviment obrer comença amb la seva militància en «Vanguardia Federal», agrupació local del Partit Republicà Democràtic Federal, que seguia els postulats de Pi i Margall, organització a la qual va representar en els congressos federals de Madrid de 1932 i 1933. També va ocupar la secretaria de l'Ateneu Obrer de Torrelavega, centre cultural de tendència llibertària. Les seves primeres cròniques periodístiques van publicar-se en La Región. Periódico de clase, diari obrer de Santander on farà feina com a corresponsal des del moviment revolucionari d'octubre de 1934 fins a l'esclat de la guerra civil. En 1935 va ingressar en la Unió General de Treballadors (UGT), presidint la Borsa del Treball de Torrelavega i organitzant el Sindicat de la Indústria del Cautxú des del seu lloc de feina a la fàbrica alemanya de pneumàtics «La Continental». Amb la guerra, el sindicat va passar a la Confederació Nacional del Treball (CNT), en una pràctica de reubicació ideològica molt estesa a Cantàbria i a Astúries, on la unitat sindical era un principi específic fins aquell moment. Quan va esclatar la guerra, i ja com a militant cenetista, va intervenir en el control obrer de la fàbrica. Va participar en la Comissió d'Abastaments de Torrelavega i es va incorporar en les Milícies de Muntanya Confederals al front de Burgos, com a corresponsal de guerra. Va seguir la campanya d'Astúries com a comissari d'Enginyers, aconseguint finalment l'evacuació a França passant per Avilés. Quan va tornar a la Península, va ingressar a l'Escola de Defensa Especial Contra Aeronaus (DECA) de Girona, d'on va sortir amb el grau de sergent administratiu cap a la campanya de l'Ebre. El 9 de febrer de 1939 va creuar la frontera, juntament amb milers de refugiats en un èxode en massa. Pel pas de Perthus va arribar al camp de Sant Cebrià, primera etapa del seu desterrament que va durar més de tres dècades. Després dels camps de concentració (Barcarès), les Companyies de Treball, l'intent no reeixit de traslladar-se a Mèxic, i el pas per la presó de Bordeus durant l'ocupació alemanya, va arribar l'Alliberament i amb ella la tornada de la CNT, ara a França. El març de 1946 el sindicat anarcosindicalista li va encarregar la direcció de Solidaridad Obrera, setmanal de força tirada que va comptar amb col·laboradors de prestigi, com ara Salvador de Madariaga, Luis Araquistain, Chicharro de León, Bosch Gimper, Juan Andrade o Albert Camus --de qui farà la seva necrològica («Camus, l'espagnol») per al periòdic Le Monde Libertaire. Aquesta publicació, continuació en l'exili de la històrica publicació llibertària, l'editava a París la fracció que després de la ruptura confederal de 1945 es va definir com a«anticol·laboracionista» o «apolítica», enfront del sector que va secundar des de l'exili la participació dels comitès d'Espanya en aliances polítiques contra la dictadura. Va dirigir aquest periòdic fins al 1954, i a més a més la seva col·lecció de llibres, fullets i el suplement mensual de caràcter literari. En 1954 va començar a treballar com a corrector en l'editorial Larousse, on va coincidir amb el vell militant llibertari Antoni García Birlan (Dionysios) i, més tard, amb el seu amic Mariano Aguayo. Es va adherir al Sindicat de Correctors de la Confederació General del Treball (CGT) de París i va exercir com a delegat d'empresa durant una temporada. El desembre de 1957 va començar a editar l'efímera revista mensual Atalaya. Tribuna confederal de libre discusión; el to crític d'aquesta publicació va provocar la irritació del Secretariat Intercontinental (SI), màxim òrgan de la CNT d'Espanya en l'Exili, que va bloquejar la seva aparició després de set números. Atalaya representava la primera expressió pública de descontent militant en les files del sector «apolític»; descontent dirigit especialment vers Germinal Esgleas, secretari general del SI, i les seves posicions immobilistes. Esgleas seria substituït l'agost de 1958 per Roque Santamaría, accelerant un acostament entre les fraccions escindides de la CNT que va concloure en el Congrés de 1961 de Llemotges, anomenat «Congrés de la Reunificació». Passat un primer moment d'eufòria, l'ombra d'una unitat fictícia que no cobrís les expectatives dels militants que, com Gómez Peláez, havien participat en el seu llarg i laboriós procés planejarà durant tota la dècada dels seixanta, generant espais d'expressió alternatius, com ara els Grups de Presència Confederal, creats a finals de la dècada. Van participar en aquests grups«marginalistes» vinguts de diversos corrents; crítics que sense constituir-se en escissió romanen dins del moviment com a una facció desafecta de la línia immobilista del bell nou vigent en la direcció de la CNT. Reunits a Narbona el maig de 1970, aquest dissidents van acordar editar un periòdic mensual, Frente Libertario, encarregant la seva direcció a Gómez Peláez. Quan va sortir el primer número, el juliol de 1970, ja havia estat expulsat de la CNT per una ordre de 1969 de la Comissió d'Afers Conflictius. Aquest organisme, creat en el Ple de Marsella de 1967, va expulsar en pocs anys un terç dels militants de l'exili, en ocasions Federacions Locals senceres que es negaven a acatar l'ordre contra un dels afiliats. Entre els inculpats podem citar militants destacats com Cipriano Mera, Josep Borràs, Mercelino Boticario, Roque Santamaría o Josep Peirats. Entre juliol de 1977 i octubre de 1982 va dirigir el bimensual Confrontación. Boletín interno de las Agrupaciones Confederales i Afinidades Libertarias en el exterior. A més de l'activitat editorial, va participar a començaments dels seixanta en la «Commission Internationale de Liaison Ouvrière (CILO), fundada pel seu amic Louis Mercier Vega i on va col·laborar Helmut Rüdiger, escrivint en el seu butlletí, en ocasions sota el pseudònim de Cristóbal Barcena. Després de la unificació cenetista, va crear amb els militants parisencs d'una i d'altra tendència, el Centre d'Estudis Socials i Econòmics (CESE), espècie d'ateneu llibertari amb la finalitat d'organitzar activitats culturals a la nova emigració dels setanta i que va publicar la seva pròpia revista, Estudios Confederales. Va ser vocal del Comitè Central a França de la Creu Roja Republicana Espanyola. Amb Rudolf de Jong, de l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam, va treballar durant anys en un projecte general de bibliografia general de la Guerra Civil espanyola que, malauradament, no van aconseguir concloure. Va col·laborar amb aquest centre en la col·lecció i el dipòsit de bona part dels periòdics, revistes i altres materials impresos del moviment llibertari en l'exili. Va constituir també, amb el seu amic Aguayo, un fons fotogràfic de la Guerra Civil, actualment dipositat en l'«Asociación Guilda Cultural» de Mèrida. Va escriure a més en multitud de revistes (Interrogations, Cuadernos de Ruedo Ibérico, El Luchador, Tierra y Libertad, etc.) i va col·laborar en l'edició de diversos volums, com les memòries de Cipriano Mera --a petició del seu amic José Martínez Guerricabeitia, director d'«Ediciones Ruedo Ibérico» de París-- o algunes novel·les de Ramón J. Sender. Durant la primavera de 1976, acompanyat del seu fill Freddy, també militant llibertari, va trepitjar per primera vegada la Península des que la va deixar el febrer de 1939. En 1980 va participar en el Ple Nacional de Regionals de Madrid representat el grup de Narbona. En 1982, mort Roque Santamaría, va encapçalar la fracció dels Grups Confederals. Ja jubilat va viure a cavall entre París i Santander, i a mitjans dels anys vuitanta, l'Ajuntament de Torrelavega li va proposar redactar els seus records de joventut. Afectat pels primers símptomes de la malaltia d'Alzheimer, va escriure Aquellos años, Torrelavega. Vivencias, recuerdos y desilusiones de un libertario torrelaveguense, que finalment no es va publicar i va restar dipositat a l'IISH. Va publicar Leyenda y realidad (1961) i Santiago Carrillo ou l'histoire falsifiée (1977). Fernando Gómez Peláez va morir el 15 de juliol de 1995 a Fontainebleau (Illa de França, França) i fou enterrat el 26 de juliol al cementiri de Bagneux, a prop de París. Sa companya, Consuelo Tourman (Chelín), que va col·laborar amb «Mujeres Libres» de París i de Londres, va morir el 17 d'agost de 1997 a Montrouge. L'arxiu de Fernando Gómez Peláez, dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam, és un dels fons documentals més importants de l'exili llibertari espanyol, font fonamental per al coneixement de l'anarcosindicalisme de postguerra.

Fernando Gómez Peláez (1915-1995)

Anarcoefemèrides

Defuncions

Galdric Verdaguer fotografiat per Émile Appert durant la seva detenció poc abans de ser afusellat

- Galdric Verdaguer: El 22 de febrer de 1872 es afusellat al camp militar de Satory (Versalles, Illa de França, França) el communard Galdric Verdaguer. Havia nascut el 15 de setembre de 1842 a Bulaternera [Bula] (Rosselló, Catalunya Nord) en una modesta família de teixidors. En 1859 s'allistà i fou soldat a l'Àfrica. En 1866 es va llicenciar i s'instal·là a Toló (Provença, Occitània), on es casà, tingué fills i treballà com a mosso a l'estació de ferrocarril. En 1870 va ser reclutat per lluitar a la guerra francoprussiana. El 18 de març de 1871, com a sergent del 88 Regiment d'Infanteria de Marxa de Línia sota les ordres del govern de Versalles, va ser enviat a confiscar els canons que la Guàrdia Nacional tenia instal·lats al barri parisenc de Montmartre. Davant l'ordre del general Lecomte, que pretenia obrir foc contra els nombrosos manifestants, majoritàriament dones, va manar a la seva tropa posar les «armes a terra» i confraternitzar amb els revolucionaris. Sembla que va ser convençut a prendre aquesta mesura per dues catalanes, Bonnard, natural de Baó, i Dagos, de Costoja, que es manifestaven davant dels canons i que durant la repressió també van ser jutjades. Després detingué els generals Lecomte i Thomas, que finalment van ser afusellats. Va prendre part activa en la Comuna de París, comandant el 91 Batalló Federat. Quan la Comuna fou esclafada per les tropes de Thiers, va ser detingut el 3 de juny de 1871. Jutjat en el IV Consell de Guerra, el 18 de novembre de 1871 va ser condemnat a mort per l'execució dels generals i afusellat.

Galdric Verdaguer (1842-1872)

***

Funeral de Saverio Friscia

- Saverio Friscia: El 22 de febrer de 1886 mor a Sciacca (Agrigent, Sicília) el metge, defensor de la unitat italiana, sociòleg, maçó i anarquista Saverio Friscia. Havia nascut l'11 de novembre de 1813 a Sciacca (Agrigent, Sicília). De família burgesa, la seva primera vocació fou la sacerdotal, però després va fer la carrera de medicina. Metge de professió, rebutjà la«medicina oficial» i es decantà per l'homeopatia, en la qual assolí un notable prestigi. En un principi abraçà les idees socialistes de Charles Fourier i les nacionalistes de Giuseppe Mazzini i de Giuseppe Garibaldi. Després de fer els estudis, en 1838 retornà a la seva terra natal, on organitzà una important tasca de conspiració contra els Borbons, destacant els fets revolucionaris de 1848. Aquest any fou elegit diputat en la Cambra dels Comuns de Palerm i des d'aleshores defensà posicions d'extrema esquerra, oposant-se a la desamortització dels bens eclesiàstics argumentant que aquests havien de ser restituïts al poble. Un cop aconseguida la unificació, fou elegit diputat al Parlament Nacional d'Itàlia, promovent el desenvolupament econòmic de Sicília. Més tard va fer amistat amb Pierre-Joseph Proudhon i, sobretot, a partir de 1865, amb Mikhail Bakunin. Després de fer seves les idees federalistes i antiautoritàries bakuninistes lluità per una Sicília independent o, com a mínim, federada a altres regions de la zona. En 1867 fundà a Nàpols amb Giuseppe Fanelli l'anarquista Societat dels Legionaris de la Revolució Social. En 1868, amb Carlo Gambizzi, Giuseppe Fanelli i Alberto Tucci fundà a Nàpols el grup«Libertà e Giustizia» (Llibertat i Justícia) i el primer periòdic anarquista, L'Eguaglianza. També fou l'organitzador de la secció de Catània de l'Associació Internacional del Treball (AIT) i un dels membres del Comitè Central de l'Aliança de la Democràcia Socialista bakuninista. En 1882 abandonà totes les seves activitats polítiques parlamentàries. Entre el 16 i el 22 d'agost de 1891 participà com a delegat en el Congrés de Brussel·les de la Primera Internacional. Com a membre de la maçoneria, que arribà al tercer grau, intentà acostar aquesta organització al moviment internacionalista bakuninista. A la Via Figuli d'Sciacca existeix un monument a la seva memòria.

Saverio Friscia (1813-1886)

***

Banderola de la secció lionesa de l'AIT

- Marius Monfray: El 22 de febrer de 1894 mor a Lió (Arpitània) l'anarquista i sindicalista Marius Monfray. Havia nascut el 4 de juliol de 1866 a Lió (Arpitània). El novembre de 1886, va ser condemnat a vuit dies de presó per haver organitzat una loteria sense autorització en suport a Bordat, un dels llibertaris acusats en el «Procés dels 66». Al tribunal, mentre esperava la sentència, va escriure: «Visca l'Anarquia!»; fet pel qual va ser condemnat a dos anys de presó per «ultratges als magistrats».

---

Continua...

---

Escriu-nos


Viewing all articles
Browse latest Browse all 12423

Latest Images